Bernard Minier - No apagues la luz

Sembla que el regnat dels escriptors que venien del fred en el territori exitós i voluble de la novel·la negra internacional ha tocat fons. Les lleis del

Actualitzat
Sembla que el regnat dels escriptors que venien del fred en el territori exitós i voluble de la novel·la negra internacional ha tocat fons. Les lleis del mercat, la necessitat de tenir sempre nous punts de mira, noves maneres de veure el gènere i veus diferents i originals ha fet que ull del sector se centri en el sempre contundent i eficaç "polar" francès, el "roman policier", degudament renovat i treballat per mans i cervells renovats i disposats a trencar motlles.
Ens comença a arribar amb fidelitat i ritme una bona selecció d'autors que vene avalats per un gran èxit internacional. Un dels més destacats és Bernard Minier, nascut a Béziers l'any 1960. Després de cursar estudis de Medicina i de treballar al Servei de Duanes decideix dedicar-se a l'escriptura i arrenca la seva carrera amb "Glacé", que aquí es va publicar com "Bajo el hielo"; "Le cercle", publicat com "El cículo" (tots dos a Roca Editorial) i "N'étiens pas la lumiere", "No enciendas la luz", editat per Salamandra Black i acaba de publicar a França "Une putain d'histoire" que és de suposar que aviat arribi a casa nostra.



"No apagues la luz", que com les anteriors, ha traduït Dolors Gallart és, d'entrada, la consolidació pràctica del domini que Minier té de les històries on mana la psicologia i on el cervell de tots els personatges implicats juga un paper cabdal en la trama i en l'atractiu de les històries.
El protagonista, el comandant Martin Servaz, un policia de 40 anys, reflexiu i culte (Mahler és el seu compositor de capçalera) però força turmentat pels esdeveniments que li toca viure, enfonsat, deprimit i amb poques ganes de viure, seria el prototip d'aquests personatges que arrosseguen problemes, que han de batallar amb força i ganes per imposar-se als seus fantasmes més íntims i perillosos i anar endavant.



En aquest cas, els neguits de Servaz es concreten i fins i tot quasi que es barregen amb els que pateix Christine Steinmeyer, una famosa presentadora de ràdio. A punt de celebrar les festes de Nadal, rep la carta anònima d'una suïcida que demana ajuda. A partir d'aquest element quasi casual, es deslliga un malson terrible que la porta a caure per un pendent sense aturador mentre Servaz viu en una residència per a policies on va ingressar després de rebre el cor de la seva estimada en una capsa de regal. Una altra tramesa, en aquesta ocasió una clau, desperta les velles pors.
El mal és una de les constants de les obres de Minier, el mal cruel i pur, sense pal·liatius, aquell mal que no s'atura, que no desapareix. Toca de peus a terra, sense embuts i sense ni intentar que la història sigui més o menys suau. Fa que les trames vagin avançant en paral·lel, incorporant nous temes, nous fets que no fan altra cosa que complicar el conjunt i atraure l'atenció del lector al màxim.



El Bernard fa anar la tensió amb habilitat, obrint diferents línies que (no voldria fer un spolier, però aquesta dada és fonamental per poder entendre el que trobarem després) fan que fins i tot aparegui una antiga astronauta de les missions tripulades europees.
Informació acurada, detalls i un domini precís del ritme l'han convertit en un dels autors francesos més exportats i més valorats. Està convençut que l'avenç tecnològic farà que moltes novel·les negres caduquin a més velocitat que les escrites i llegides per generacions anteriors a la nostra i per això creu que l'antídot és explorar els comportaments humans i la psicologia dels personatges. Històries on tothom té un costat fosc, clarobscurs que eviten que tot sigui netament blanc o absolutament negre. La complexitat afegeix un nou element a l'hora de jutjar, a l'hora d'entendre.
I, és clar, el final inesperat, un text escrit per Bernard Minier, en exclusiva per aquest blog on explica un curiós creuament entre realitat i ficció, la trobada amb una dona que li va etzibar que ella era Mila, l'astronauta que ocupa una part essencial de la trama de "No apagues la luz". Tot un regal.



L'auteur et l'astronaute
J'étais en train de signer des livres dans une FNAC de Paris lorsque, dernière de la file, une femme d'une trentaine d'années s'approche. Contrairement aux autres, elle n'a pas de livre à la main. Elle est brune, elle a les cheveux longs et elle ne sourit pas. J'ai oublié ses premiers mots. Je me souviens seulement de sa première question : « Qui vous a tuyauté pour le journal de Mila dans N'Eteins pas la lumière ? »
Dans ce roman, mon troisième, Mila est une spationaute française qui s'entraîne à la Cité des Etoiles pour être envoyée dans la Station Spatiale Internationale. Le journal - texte à part dans le corpus du roman, la seule partie écrite à la première personne - raconte cet entraînement avec un souci du détail extrême, jour après jour, mais aussi l'enfer que va vivre Mila sur place, harcelée, humiliée, victime de multiples actes de violence psychologique et physique de la part d'un autre spationaute. Des actes qui vont jusqu'aux coups et au viol.
Je lui souris, un peu surpris par sa question, lui réponds que je ne connais personne dans ce milieu et que j'ai tout inventé à partir de ma documentation. Mais la dame ne semble pas prête à se contenter de cette réponse - qui est pourtant la vérité. Elle me répond que c'est impossible, que quelqu'un m'a forcément tuyauté : « une coïncidence, je veux bien, mais pas cinquante », me dit-elle. Je commence à me demander de quoi elle me parle quand elle sort une carte visite à son nom avec un tas de diplômes en anglais. Elle m'explique qu'elle est elle-même spationaute et que la Mila du roman, eh bien, c'est elle¿ Comme je suis censé le savoir¿




Bien entendu, je la prends pour une mythomane. C'est impossible que je sois tombé juste à ce point. Elle m'invite à vérifier son identité, me donne également celle d'un capitaine de gendarmerie en charge de l'enquête, soi-disant. Je réaffirme que je ne sais rien de tout ça. Que je ne comprends pas. Elle me propose de nous revoir pour en parler. J'acquiesce plus ou moins, sans m'engager, pressé de me débarrasser de cette apparition importune et quelque peu déstabilisante. Rentré chez moi, je lance une recherche sur Google. Ô surprise : elle est bien ce qu'elle prétend être, sa photo, les articles de journaux - tout correspond, même des articles qu'elle a publiés sur le site de l'ESA, l'Agence spatiale européenne. Mais pas de trace de harcèlement ni d'une affaire en cours. Je demande alors à des amis policiers de contacter le capitaine de gendarmerie : il confirmera qu'il y a bien une plainte déposée auprès du parquet de Paris, pour des faits similaires à ceux que vit Mila dans mon roman. Je n'ai jamais revu la spationaute, elle n'a jamais tenté de me recontacter. Je ne sais pas si elle m'a cru. Probablement pas.



Moltes gràcies, Bernard.
Anar al contingut