El rastre blau de les formigues - Ponç Pons
Imagineu-vos algú que s'asseu sota una figuera amb un quadern blanc i una ploma estilogràfica carregada amb tinta blava i comença a escriure envoltat de
Imagineu-vos algú que s'asseu sota una figuera amb un quadern blanc i una ploma estilogràfica carregada amb tinta blava i comença a escriure envoltat de pau i de comunió amb la natura.
L'abast de l'equilibri que aconsegueix arriba al nivell de protagonitzar una escena més aviat insòlita. Les formigues es mouen lliures amunt i avall, trepitgen les lletres recent escrites i encara humides i tot seguint el seu camí deixen un rastre blau al paper, complementant així l'escrit amb un insòlit signe de convivència i de creativitat.
Això no és una ficció naturalista, és la realitat quotidiana (adaptada, no cal dir-ho a les diferents estacions de l'any) d'un dels més grans poetes de casa nostra, el menorquí Ponç Pons que ha batejat amb aquest títol, "El rastre blau de les formigues" el seu nou llibre. Barreja equilibrada i subtil de dietari, de recull d'aforismes, de manual de reflexió vital i literària i, fins i tot, d'ocasional llibre de versos, aquest compendi de la manera de viure de Ponç, durant els matins fa de professor d'institut i les tardes i les nits les dedica a gaudir del plaer de llegir, escriure i pensar a Sa Figuera Verda, una finca amb una cabana de fusta i sense llum artificial i només i un únic avenç electrònic, una ràdio de piles, on aconsegueix aquesta pau vital i creativa que el converteixen en un exemple a seguir pel que fa a la manera d'entendre i de concebre la vida.
Al llibre hi llegim coses com "Ganes de ser un altre, de viure en una altra llengua"; "tots els que sóc volen ser poeta"; "Malament quan la vida és només allò que fan els altres"; " Amb els anys que tenc i la gent que he vist i conegut, ja em puc creure qualsevol personatge de novel·la"; "les dictadures tortures, les democràcies anestesien"; "Ja no bevem de les fonts. S'analitza i estudia el que s'ha escrit sobre l'escrit"; "la política ens ha confirmat que l'ésser humà és corruptible"; "És possible que un dels béns més escassos i preuats del futur sigui el silenci"; "La perifèria és el món. La culpa, sempre dels altres"; "Savi és qui no es lamenta"
I tot plegat ens confirma una cosa que ja sabíem: Ponç Pons és un savi, un d'aquells personatges sense temps que, si realment no ens entestéssim a anar contra la nostra pròpia naturalesa, ens haurien de servir de model i de guia.
I és ell, amb la seva generositat habitual qui ens parla del seu llibre:
Estimat Jordi:
Aquest llibre és un recull d'una sèrie de quaderns que he anat escrivint al llarg dels anys.
El títol ve de que a l'estiu, quan escric assegut en terra, sota un ullastre, les formigues em pugen per damunt i es passegen tranquil·lament pel quadern. De vegades, acabada d'escriure una paraula i amb la tinta encara fresca, m'hi passen a sobre i amb les potetes van deixant un petit rastre de petjades.
L'he escrit al camp, a Sa Figuera Verda, que és el meu refugi i el lloc on a les tardes, després d'haver fet de "missioner" a l'institut del meu poble, me'n vaig a estudiar, llegir, escriure...
No hi ha electricitat i quan es fa fosc llesgesc-escric entre espelmes.
El que tenc dins la cabana és una petita ràdio de piles que em van regalar, Na Sony, i a través de l'emissora Radio Clásica solec escoltar magnífics concerts (sobretot Bach!) en companyia dels meus animals.
Jo en el fons sóc un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu.
Els meus models vivencials han estat Thoreau i Spinoza.
En el prefaci, he intentat explicar-ho i resumir-ho un poc.
PREFACI
De les llargues caminades que d'al·lot feia amb mon pare pel camp, record l'esperit d'uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau: «És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís», m'ho va confirmar.
Crec que hem nascut per conviure, entre la bellesa de l'aire, amb els animals, les plantes, el paisatge¿ i que la cultura ens pot fer més savis i humans.
Wallace Stevens diu que «Hi ha d'haver alguna cosa de pagès en cada poeta» i:
Tots som un tot.
S'escriu en soledat,
mai solitari.
Amb la inspiració que il·lumina o el desengany que desvela, integrat en la naturalesa, llegint i escrivint pel camp, cerc en la Literatura sentit i veritat.
Gràcies Ponç.
L'abast de l'equilibri que aconsegueix arriba al nivell de protagonitzar una escena més aviat insòlita. Les formigues es mouen lliures amunt i avall, trepitgen les lletres recent escrites i encara humides i tot seguint el seu camí deixen un rastre blau al paper, complementant així l'escrit amb un insòlit signe de convivència i de creativitat.
Això no és una ficció naturalista, és la realitat quotidiana (adaptada, no cal dir-ho a les diferents estacions de l'any) d'un dels més grans poetes de casa nostra, el menorquí Ponç Pons que ha batejat amb aquest títol, "El rastre blau de les formigues" el seu nou llibre. Barreja equilibrada i subtil de dietari, de recull d'aforismes, de manual de reflexió vital i literària i, fins i tot, d'ocasional llibre de versos, aquest compendi de la manera de viure de Ponç, durant els matins fa de professor d'institut i les tardes i les nits les dedica a gaudir del plaer de llegir, escriure i pensar a Sa Figuera Verda, una finca amb una cabana de fusta i sense llum artificial i només i un únic avenç electrònic, una ràdio de piles, on aconsegueix aquesta pau vital i creativa que el converteixen en un exemple a seguir pel que fa a la manera d'entendre i de concebre la vida.
Al llibre hi llegim coses com "Ganes de ser un altre, de viure en una altra llengua"; "tots els que sóc volen ser poeta"; "Malament quan la vida és només allò que fan els altres"; " Amb els anys que tenc i la gent que he vist i conegut, ja em puc creure qualsevol personatge de novel·la"; "les dictadures tortures, les democràcies anestesien"; "Ja no bevem de les fonts. S'analitza i estudia el que s'ha escrit sobre l'escrit"; "la política ens ha confirmat que l'ésser humà és corruptible"; "És possible que un dels béns més escassos i preuats del futur sigui el silenci"; "La perifèria és el món. La culpa, sempre dels altres"; "Savi és qui no es lamenta"
I tot plegat ens confirma una cosa que ja sabíem: Ponç Pons és un savi, un d'aquells personatges sense temps que, si realment no ens entestéssim a anar contra la nostra pròpia naturalesa, ens haurien de servir de model i de guia.
I és ell, amb la seva generositat habitual qui ens parla del seu llibre:
Estimat Jordi:
Aquest llibre és un recull d'una sèrie de quaderns que he anat escrivint al llarg dels anys.
El títol ve de que a l'estiu, quan escric assegut en terra, sota un ullastre, les formigues em pugen per damunt i es passegen tranquil·lament pel quadern. De vegades, acabada d'escriure una paraula i amb la tinta encara fresca, m'hi passen a sobre i amb les potetes van deixant un petit rastre de petjades.
L'he escrit al camp, a Sa Figuera Verda, que és el meu refugi i el lloc on a les tardes, després d'haver fet de "missioner" a l'institut del meu poble, me'n vaig a estudiar, llegir, escriure...
No hi ha electricitat i quan es fa fosc llesgesc-escric entre espelmes.
El que tenc dins la cabana és una petita ràdio de piles que em van regalar, Na Sony, i a través de l'emissora Radio Clásica solec escoltar magnífics concerts (sobretot Bach!) en companyia dels meus animals.
Jo en el fons sóc un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu.
Els meus models vivencials han estat Thoreau i Spinoza.
En el prefaci, he intentat explicar-ho i resumir-ho un poc.
PREFACI
De les llargues caminades que d'al·lot feia amb mon pare pel camp, record l'esperit d'uns homes, la majoria anarquistes, que tenien un hort amb arbres fruiters, una caseta i un ca.
Em va semblar que allò era un ideal de vida, i Thoreau: «És aquí i no en cap altre lloc que hi ha el nostre paradís», m'ho va confirmar.
Crec que hem nascut per conviure, entre la bellesa de l'aire, amb els animals, les plantes, el paisatge¿ i que la cultura ens pot fer més savis i humans.
Wallace Stevens diu que «Hi ha d'haver alguna cosa de pagès en cada poeta» i:
Tots som un tot.
S'escriu en soledat,
mai solitari.
Amb la inspiració que il·lumina o el desengany que desvela, integrat en la naturalesa, llegint i escrivint pel camp, cerc en la Literatura sentit i veritat.
Gràcies Ponç.
