Estructures

Seguint el mestratge de Joan Margarit, un poema és un equilibri delicat on tot ha de ser al seu lloc. Com a mestre calculador d'estructures, Margarit ha aplicat sempre aquesta tècnica a l'hora de bastir les seves composicions. El poema perfecte, tal i com passa amb les construccions arquitectòniques, ha de tenir de tot i no anar sobrat de res. L'estructura precisa és la que té tots els elements que necessita i res més. Ni li sobra ni li falta el més mínim detall.



I aquest treball de precisió resulta tan complicat i precís de dur a terme en un edifici com en un conjunt de versos. Potser per aquest motiu Margarit a excel·lit en ambdues disciplines. Els poemes de Joan Margarit són prodiguis d'equilibri, de coordinació d'elements, de perfecció absoluta.

Però no us penseu, de la mateixa manera que les obres arquitectòniques no són només una simple i pura qüestió de càlculs, els poemes excel·lents, a més d'aquesta estructura perfectament calculada, han de tenir dos elements que els facin sublims, la bellesa i la capacitat de transmetre sentiments i emocions. I Margarit, el gran mestre, ho té. Agafeu qualsevol poema dels seus i ho comprovareu.



I la millor mostra és precisament això, un dels seus treballs. Aquest Tramvia, del llibre Casa de Misericòrdia és una prova rotunda, un poema concís i concret amb una bellesa corprenedora i una capacitat insòlita per arribar al fons de l'ànima.

S'ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes
tornen als seus garatges. El meu pare
mai no va tornar en cotxe.
Amb sabates de goma i gavardina,
baixava d'un tramvia, dels de ferro
que encara fa soroll al meu cervell.
Tornava sempre i jo no sé tornar
on és la meva filla.