Iolanda Batallé

La Iolanda Batallé ha tingut una tornada de vacances força revolucionada. D'una banda, incorporar-se a una nova feina, amb alta responsabilitat i un camí creatiu força intens per endavant

Actualitzat
La Iolanda Batallé ha tingut una tornada de vacances força revolucionada. D'una banda, incorporar-se a una nova feina, amb alta responsabilitat i un camí creatiu força intens per endavant. La seva nova responsabilitat és la de directora editorial de La Galera, el segell infantil del grup Enciclopèdia Catalana, una editorial amb una gran base i una intensa trajectòria que, en mans de la Iolanda no farà altra cosa que millorar.
L'altra novetat és l'aparició de la primera criatura literària de la Iolanda, La memòria de les formigues que publica Ara Llibres.




És un llibre singular, carregat de poesia, de tendresa, d'habilitat per explicar històries, lligar-les i fer-les fluir sense que es noti. Un d'aquells llibres inusuals que et provoquen al moment imatges associades, que projecten el cervell a mil per hora en cada pàgina, que fan que tot el que llegeixes tingui ràpidament una correspondència directa, ja sigui amb els sentits ja sigui amb els sentiments. No costa gens veure una imatge tan i tan gràfica i lírica a la vegada com la d'un tractor de netejar la platja marcant dibuixos damunt l'arena.
El treball de la Iolanda és fantàstic i permet anar dibuixant les relacions de parella, les tensions familiars, la tendresa entre mare i filla i, en definitiva, dibuixar com si fos aquesta arena de la platja, tot un catàleg acurat d'emocions humanes. Un llibre d'aquells que s'han d'assaborir lentament, sense presses, mastegant cada paraula i cada idea.
I com ja és habitual, dues qüestions dirigides a l'autora, la seva visió íntima de l'obra i els motius que la porten a escriure. Aquestes són les respostes.





QUÈ ÉS PER A MI LA MEMÒRIA DE LES FORMIGUES?
La Joana persegueix el desig inútil de ser formiga. Li agradaria només recordar el moment present, com els bebès, i així gaudir plenament de l'instant. I mentre ho intenta neteja la sorra de la platja i escolta els secrets del mar. I mira la mort de cara. S'enfronta a la mort d'una persona estimada i pensa on és i on ha estat ella en relació a aquesta mort. Actualment tenim temps d'acompanyar les nostres persones estimades a morir? S'enfronta al final. La mort li dóna ganes de viure. I sobretot l'empeny a explicar-se la veritat, la seva veritat. No vol viure més anys enganyada donant voltes dins d'una peixera pensant que està fent quelcom important. "Vivim dopats: la feina i el dia a dia se'ns mengen i pel camí perdem el nostre primer amor." Perdem el primer amor i els amors en general. La Joana no vol perdre més primers amors pel camí, ni més primers amors ni res més que sigui important per a ella.
Els dibuixos que fa la Joana a la sorra són els dibuixos que li creen els seus records en la memòria. Neteja i dibuixa sobre un mateix suport, la sorra. I per altra banda recorda i parla de la seva vida sobre un suport que és la memòria. Relació màgica. El que fa a la sorra és una metàfora del que està fent amb ella mateixa recordant i tornant a viure tot el que li ha passat. Els records són els dibuixos (o a l'inrevés: els dibuixos són els records). Les altres veus són elements de realitat, però alhora són graus diferents d'explicar el mateix: el sentit de l'existència.
"Netejo la sorra de la platja. És com fer dibuixos amb les mans, però en gran... Una dona sola és una dona sola; una dona sola al costat del mar és l'infinit" qui diu aquestes paraules és la Joana, una dona de quaranta-dos anys que neteja la sorra de la platja amb un tractor, però no sempre ha fet això...
Netejar i dibuixar són dos verbs potents amb un contingut ritual poderós. Dibuixar és una manera tant de retornar a la vida coses, com també d'exorcitzar-ne d'altres. La Joana dibuixa i digereix.
A La memòria de les formigues les relacions entre generacions són habituals i es viuen de manera natural. Aquesta és una dimensió més de la voluntat del llibre de mostrar que tots som el mateix. Que si ens escoltem tots som molt iguals: tinguem l'edat que tinguem i fem el que fem. L'àvia, la Bruna, la Joana i la Maria són quatre generacions de dones de la mateixa família, quatre dones aparentment molt diferents, però que no ho són tant. Tots som versions de la mateixa persona.
De petit, perseguies formigues amb el dit? El Max i la Joana sí.





QUINES SÓN LES MEVES MOTIVACIONS PER ESCRIURE?
Sempre he escrit. Ja no em recordo sense escriure. Llegir i escriure són les dues constants a la meva vida. Les motivacions? Segurament vaig començar a escriure per explicar-me a mi mateixa el món; d'això ja fa molts anys. Per què escric ara? Perquè necessito crear altres mons. Per a mi escriure és creure en altres mons i compartir-los. I també em segueixo explicant el món i cada dia tinc més preguntes. Quan escric responc a preguntes que em faig.
També m'ho passo bé: em poso a escriure i el temps real desapareix, de vegades passen mil hores i ni me n'adono. Surto del meu món i ja és de nit. I això enganxa. Escriure és una addicció.
"Em dic Yoko i sóc corresponsal de guerra en una multinacional làctia..." aquest és el principi de la novel·la que estic escrivint ara (des de fa un any), Mala Llet. Una novel·la que com a eix conductor compara els perfils humans en una guerra amb els perfils humans en una empresa.
Jordi, em preguntes que per què escric? Perquè m'agrada. I perquè vull compartir tots aquests mons amb altres persones.




Gràcies Iolanda.
Anar al contingut