La "Ciutat de llops" d'Andreu Carranza
Columna acaba de publicar "Ciutat de llops", de l'escriptor d'Ascó Andreu Carranza. L'eix central d'aquest llibre, que l'autor ha mantingut guardada al
Columna acaba de publicar "Ciutat de llops", de l'escriptor d'Ascó Andreu Carranza. L'eix central d'aquest llibre, que l'autor ha mantingut guardada al calaix fins ara, que ha anat creixent molt a poc a poc i que, segons ha dit, li serveix per tancar definitivament un cicle, seria contemporani en esperit de les seves peces més personals i ebrenques, encara que sigui molt complicat trobar un llibre de Carranza que no tingui, d'una manera o altra, "lo riu" com a esperit inspirador i com a eix motivador.
"Ciutat de llops" ens remet a "Riu avall", a "Llibre de les set xibeques", a "Anjub" i a les peces que van donar a conèixer Carranza com un dels autors més interessants, indefinibles i personals de la nostra literatura, arrelat al Sud i fent-ne bandera i exercici pràctic en tot moment. Narra una història que arrenca quan els poders polítics i socials de la zona rescaten l'últim llaüt i l'últim llaüter, l'oncle Passarius i els embarquen en una aventura lligada a la propaganda i al turisme, però on les realitats i les intencions del patró i d'alguns dels tripulants són ben diferents.
I aquesta història és Andreu Carranza en estat pur. D'entrada una de les marques de la casa, el vocabulari. Renecs, paraules, expressions genuïnes i un ventall inesgotable i d'una gran riquesa que ens acosten una manera de parlar viva, rica, poderosa i extremadament interessant que contrasta força amb la llengua estandaritzada que s'utilitza habitualment. El vocabulari del riu és poderós, contundent, ple de girs i d'elements sorprenents i Carranza el domina a la perfecció i el fa treballar al seu servei, convertint-lo en un dels símbols d'identitat de la història.
D'altra banda hi ha la capacitat innata de Carranza a l'hora d'explorar la riquesa de l'Ebre en tots els sentits. L'Ebre pot ser un déu, un amic, un monstre i poc acollir riquesa, misèria, mort, boires, pau, placidesa, perill o bèsties ferotges com el terrible Dip o els silurs gegants. Aquell riu "mític i remorós" que cantava Gerard Vergés es converteix a mans de l'Andreu en un ens viu i llegendari que esdevé un protagonista omnipresent i que mostra totes les seves cares i també totes les arestes feridores.
Qui hagi conegut Carranza a partir de les seves obres de més èxit com "La clau Gaudí" o "El poeta del poble" potser es perdrà alguns elements antics que, si bé no són en absolut un obstacle a l'hora d'entrar en la història, si que ajuden força a conèixer amb detall l'arquitectura íntima i personal de l'escriptor i aquesta idea de tancar un cicle que té a veure amb moltes coses que formen part indissoluble de la seva biografia. El pare, Joan Carranza, antic alcalde d'Ascó i un dels irreductibles líders antinuclears que es va haver d'exiliar després de perdre la lluita contra la gallina dels ous d'or; el mestratge d'autors molt lligats a l'Ebre com Artur Bladé, Joan Perucho o Jesús Moncada i les essències del riu que, obligat per la força del pas del temps, ha anat perdent aquella antiga simbologia, deixant de ser l'epicentre i el màxim generador de vida de la zona i dels seus habitants.
El viatge del llagut riu amunt és també un camí personal que Carranza s'autoimposa per capbussar-se en les aigües fondes i mogudes del seu passat i mirar de cercar l'equilibri, una certa estabilitat interior que li permet recuperar les essències del pare i també d'aquell riu salvatge però també amical que va bressolar la seva infantesa, dues figures potents, magnífiques i magnètiques, de les que deixen marca i no s'obliden mai.
Des del punt de vista formal, l'Andreu segueix sent un fabulós i fascinant "contador" d'històries, un d'aquells personatges que anaven de poble en poble explicant faules i aventures tot entretenint grans i petits. Ara també ho porta a la pràctica com a patriarca del grup de rumba ebrenca Lo Gitano Blanc. Per a qui no el conegui personalment, val a dir que sempre ha tingut un magnetisme innat a l'hora de narrar, una vitalitat encomanadissa i suggeridora que enganxa sense possibilitats de fugida, que aquest magnetisme el trasllada també als seus llibres i aquest no és en absolut una excepció.
I tot i que en aquesta ocasió només es troba a faltar aquell sentit de l'humor poderós, irònic, directe i intel·ligent, també marca de la casa, que viu a plaer en llibres com "Llibre de les set xibeques", a "Ciutat de llops" barreja amb saviesa aventures, sentiments, intriga i algunes dosis controlades de fantasia amb tocs de por que basteixen un conjunt rodó, convertint aquesta novel·la en una meravellosa porta per entrar en l'univers Carranza, un món especial, particular i ric que molt pocs autors de casa nostra poden aconseguir. I un advertiment, si no coneixeu l'obra de l'Andreu Carranza us esteu perdent una peça insòlita de la nostra narrativa.
"Ciutat de llops" ens remet a "Riu avall", a "Llibre de les set xibeques", a "Anjub" i a les peces que van donar a conèixer Carranza com un dels autors més interessants, indefinibles i personals de la nostra literatura, arrelat al Sud i fent-ne bandera i exercici pràctic en tot moment. Narra una història que arrenca quan els poders polítics i socials de la zona rescaten l'últim llaüt i l'últim llaüter, l'oncle Passarius i els embarquen en una aventura lligada a la propaganda i al turisme, però on les realitats i les intencions del patró i d'alguns dels tripulants són ben diferents.
I aquesta història és Andreu Carranza en estat pur. D'entrada una de les marques de la casa, el vocabulari. Renecs, paraules, expressions genuïnes i un ventall inesgotable i d'una gran riquesa que ens acosten una manera de parlar viva, rica, poderosa i extremadament interessant que contrasta força amb la llengua estandaritzada que s'utilitza habitualment. El vocabulari del riu és poderós, contundent, ple de girs i d'elements sorprenents i Carranza el domina a la perfecció i el fa treballar al seu servei, convertint-lo en un dels símbols d'identitat de la història.
D'altra banda hi ha la capacitat innata de Carranza a l'hora d'explorar la riquesa de l'Ebre en tots els sentits. L'Ebre pot ser un déu, un amic, un monstre i poc acollir riquesa, misèria, mort, boires, pau, placidesa, perill o bèsties ferotges com el terrible Dip o els silurs gegants. Aquell riu "mític i remorós" que cantava Gerard Vergés es converteix a mans de l'Andreu en un ens viu i llegendari que esdevé un protagonista omnipresent i que mostra totes les seves cares i també totes les arestes feridores.
Qui hagi conegut Carranza a partir de les seves obres de més èxit com "La clau Gaudí" o "El poeta del poble" potser es perdrà alguns elements antics que, si bé no són en absolut un obstacle a l'hora d'entrar en la història, si que ajuden força a conèixer amb detall l'arquitectura íntima i personal de l'escriptor i aquesta idea de tancar un cicle que té a veure amb moltes coses que formen part indissoluble de la seva biografia. El pare, Joan Carranza, antic alcalde d'Ascó i un dels irreductibles líders antinuclears que es va haver d'exiliar després de perdre la lluita contra la gallina dels ous d'or; el mestratge d'autors molt lligats a l'Ebre com Artur Bladé, Joan Perucho o Jesús Moncada i les essències del riu que, obligat per la força del pas del temps, ha anat perdent aquella antiga simbologia, deixant de ser l'epicentre i el màxim generador de vida de la zona i dels seus habitants.
El viatge del llagut riu amunt és també un camí personal que Carranza s'autoimposa per capbussar-se en les aigües fondes i mogudes del seu passat i mirar de cercar l'equilibri, una certa estabilitat interior que li permet recuperar les essències del pare i també d'aquell riu salvatge però també amical que va bressolar la seva infantesa, dues figures potents, magnífiques i magnètiques, de les que deixen marca i no s'obliden mai.
Des del punt de vista formal, l'Andreu segueix sent un fabulós i fascinant "contador" d'històries, un d'aquells personatges que anaven de poble en poble explicant faules i aventures tot entretenint grans i petits. Ara també ho porta a la pràctica com a patriarca del grup de rumba ebrenca Lo Gitano Blanc. Per a qui no el conegui personalment, val a dir que sempre ha tingut un magnetisme innat a l'hora de narrar, una vitalitat encomanadissa i suggeridora que enganxa sense possibilitats de fugida, que aquest magnetisme el trasllada també als seus llibres i aquest no és en absolut una excepció.
I tot i que en aquesta ocasió només es troba a faltar aquell sentit de l'humor poderós, irònic, directe i intel·ligent, també marca de la casa, que viu a plaer en llibres com "Llibre de les set xibeques", a "Ciutat de llops" barreja amb saviesa aventures, sentiments, intriga i algunes dosis controlades de fantasia amb tocs de por que basteixen un conjunt rodó, convertint aquesta novel·la en una meravellosa porta per entrar en l'univers Carranza, un món especial, particular i ric que molt pocs autors de casa nostra poden aconseguir. I un advertiment, si no coneixeu l'obra de l'Andreu Carranza us esteu perdent una peça insòlita de la nostra narrativa.
