"La memòria de l'arbre" de Tina Vallès
Fa dos anys, l'editorial de Jorge Herralde va decidir fer una aposta contundent en favor de la narrativa catalana i crear el premi Llibres Anagrama de
Fa dos anys, l'editorial de Jorge Herralde va decidir fer una aposta contundent en favor de la narrativa catalana i crear el premi Llibres Anagrama de Novel·la, un guardó que s'afegia a l'Anagrama d'assaig i a l'Anagrama de narrativa, dos premis de llarga trajectòria i prestigi consolidat. I pel que es pot desprendre de les decisions del jurat fins ara, l'aposta és clara i decidida en favor d'una generació jove que té moltes coses a dir i que sap molt bé com dir-les, ja que el primer va ser per a "Jambalaia", d'Albert Forns i el segon ha anat a "La memòria de l'arbre", de Tina Vallès (Barcelona, 1976).
Llicenciada en Filologia Catalana és traductora, coeditora de la pàgina Paper de vidre i autora de llibres com "L'aeroplà del Raval", "Maic", "Un altre got d'absenta", "El parèntesi més llarg" o "Bocabava", en aquest llibre no fa altre cosa que refermar moltes de les virtuts del seu estil, de la seva manera personal i càlida de mirar-se el món.
"La memòria de l'arbre" ens explica la visió que té un nen, el Jan, de la seva vida quotidiana, un marc que canvia quan els seus avis, el Joan i la Caterina, rellotger i modista de Vilaverd, s'instal·len al pis on viu amb els seus pares a Barcelona, concretament al barri de Sant Antoni. El llibre és com una successió d'imatges que semblen enregistrades amb un canó de llum estroboscòpica d'aquells que es van posar de moda fa molts anys en moltes discoteques. Moments congelats que units fan l'efecte de ser un continu en moviment. Imatges puntuals que es converteixen en una sòlida història sense escletxes.
La Tina demostra aquí molts dels seus mèrits narratius. D'entrada aconsegueix un efecte fantàstic que té a veure amb el contingut i amb la mateixa estètica del llibre. Són capítols molt curts i d'una gran intensitat. Estèticament i també narrativament queden molts blancs, blancs que s'omplen sols en un joc fantàstic que s'estableix entre el que explica, allò que volgudament omet i tot el que hi acaba afegint el lector. El resultat final és una lectura que es manté sempre clavada al punt més àlgid, sense deixar que el llistó narratiu baixi de nivell en cap moment.
Tina Vallès mostra una especial sensibilitat a l'hora de capturar moments, paraules, escenes i singularitats que no tothom és capaç de veure a primera vista i les presenta amb una tendresa i una facilitat que fascinen. "La memòria de l'arbre" és una història de les van de la pell al cor, de les que dibuixen aquesta lletra o que es perd mentre la converteix en una successió de cercles concèntrics que basteixen la memòria tot omplint-la de sensibilitat, de records, d'aproximacions, d'oblits volguts o involuntaris.
Sota una innocència aparent, la novel·la és una bomba de rellotgeria, una estructura que sembla un immens niu de formigues, ple de galeries excavades que s'escampen, que ho envaeixen tot, que s'obren pas en totes direccions i sense deixar res a mans de l'atzar. Pas a pas, descobriment a descobriment, pensament a pensament i sentiment a sentiment res no queda incòlume, res no es lliura d'aquesta brillant dissecció de l'ànima de la memòria, del centre d'aquesta o que és passat, present i futur a la vegada.
La història que explica la Tina és plena de records i de les diferents maneres d'afrontar-los, de digerir-los i de conservar-los. Hi ha memòria (i també no-memòria) i les dues funcionen a la perfecció a l'hora de dibuixar els fils visibles i invisibles que mouen la trama i que es barregen amb la nostra pròpia memòria (i amb la nostra pròpia no-memòria) per anar aixecant una altra trama, molt més global, molt més íntima i encara molt més poderosa. I així l'arbre creix, física i mentalment, i ens regala una sòlida reflexió que ens explica o ens recorda el recorregut i la vida dels records, com es mouen, com es fixen, com respiren, com bateguen, com es conserven i també com viuen la possibilitat de perdre's per sempre.
"La memòria de l'arbre" és també una gran mirada (o moltes petites mirades) a la realitat, un realitat que pot ser dolça, càlida i amable però que també es pot convertir en un monstre que ens mossega sense motiu, que ens esgarrapa i ens fereix. I com que no sempre som capaços d'explicar aquestes ferides de manera coherent i pràctica, és fàcil descobrir un altre mèrit de la Tina Vallès, aquesta capacitat per anar transformant en senzilles qüestions força espinoses i complexes, dotant-les d'aquesta candidesa innocent i càlida que arriba directament i sense embuts al cor i al cervell.
Llegir la novel·la és una fabulosa manera d'aprendre a omplir els buits d'aquesta o gegantina i fins i tot contemplant la possibilitat gens remota de fer-ho amb alguna llàgrima fugissera lliscant galtes avall.
Llicenciada en Filologia Catalana és traductora, coeditora de la pàgina Paper de vidre i autora de llibres com "L'aeroplà del Raval", "Maic", "Un altre got d'absenta", "El parèntesi més llarg" o "Bocabava", en aquest llibre no fa altre cosa que refermar moltes de les virtuts del seu estil, de la seva manera personal i càlida de mirar-se el món.
"La memòria de l'arbre" ens explica la visió que té un nen, el Jan, de la seva vida quotidiana, un marc que canvia quan els seus avis, el Joan i la Caterina, rellotger i modista de Vilaverd, s'instal·len al pis on viu amb els seus pares a Barcelona, concretament al barri de Sant Antoni. El llibre és com una successió d'imatges que semblen enregistrades amb un canó de llum estroboscòpica d'aquells que es van posar de moda fa molts anys en moltes discoteques. Moments congelats que units fan l'efecte de ser un continu en moviment. Imatges puntuals que es converteixen en una sòlida història sense escletxes.
La Tina demostra aquí molts dels seus mèrits narratius. D'entrada aconsegueix un efecte fantàstic que té a veure amb el contingut i amb la mateixa estètica del llibre. Són capítols molt curts i d'una gran intensitat. Estèticament i també narrativament queden molts blancs, blancs que s'omplen sols en un joc fantàstic que s'estableix entre el que explica, allò que volgudament omet i tot el que hi acaba afegint el lector. El resultat final és una lectura que es manté sempre clavada al punt més àlgid, sense deixar que el llistó narratiu baixi de nivell en cap moment.
Tina Vallès mostra una especial sensibilitat a l'hora de capturar moments, paraules, escenes i singularitats que no tothom és capaç de veure a primera vista i les presenta amb una tendresa i una facilitat que fascinen. "La memòria de l'arbre" és una història de les van de la pell al cor, de les que dibuixen aquesta lletra o que es perd mentre la converteix en una successió de cercles concèntrics que basteixen la memòria tot omplint-la de sensibilitat, de records, d'aproximacions, d'oblits volguts o involuntaris.
Sota una innocència aparent, la novel·la és una bomba de rellotgeria, una estructura que sembla un immens niu de formigues, ple de galeries excavades que s'escampen, que ho envaeixen tot, que s'obren pas en totes direccions i sense deixar res a mans de l'atzar. Pas a pas, descobriment a descobriment, pensament a pensament i sentiment a sentiment res no queda incòlume, res no es lliura d'aquesta brillant dissecció de l'ànima de la memòria, del centre d'aquesta o que és passat, present i futur a la vegada.
La història que explica la Tina és plena de records i de les diferents maneres d'afrontar-los, de digerir-los i de conservar-los. Hi ha memòria (i també no-memòria) i les dues funcionen a la perfecció a l'hora de dibuixar els fils visibles i invisibles que mouen la trama i que es barregen amb la nostra pròpia memòria (i amb la nostra pròpia no-memòria) per anar aixecant una altra trama, molt més global, molt més íntima i encara molt més poderosa. I així l'arbre creix, física i mentalment, i ens regala una sòlida reflexió que ens explica o ens recorda el recorregut i la vida dels records, com es mouen, com es fixen, com respiren, com bateguen, com es conserven i també com viuen la possibilitat de perdre's per sempre.
"La memòria de l'arbre" és també una gran mirada (o moltes petites mirades) a la realitat, un realitat que pot ser dolça, càlida i amable però que també es pot convertir en un monstre que ens mossega sense motiu, que ens esgarrapa i ens fereix. I com que no sempre som capaços d'explicar aquestes ferides de manera coherent i pràctica, és fàcil descobrir un altre mèrit de la Tina Vallès, aquesta capacitat per anar transformant en senzilles qüestions força espinoses i complexes, dotant-les d'aquesta candidesa innocent i càlida que arriba directament i sense embuts al cor i al cervell.
Llegir la novel·la és una fabulosa manera d'aprendre a omplir els buits d'aquesta o gegantina i fins i tot contemplant la possibilitat gens remota de fer-ho amb alguna llàgrima fugissera lliscant galtes avall.
