L'aire que respires - Care Santos
Pas a pas, llibre a llibre, la Care Santos s'està convertint en una de les grans autores de casa nostra. Treballa en diferents camps, diversifica els gèneres, però la seva solidesa literària és un valor a l'alça
Pas a pas, llibre a llibre, la Care Santos s'està convertint en una de les grans autores de casa nostra. Treballa en diferents camps, diversifica els gèneres, però la seva solidesa literària és un valor a l'alça. En aquests temps on és fàcil trobar-te ídols de marbre amb els peus de fang o flors d'un dia, la Care és un acer que es va forjant amb caràcter i rotunditat a mida que passa el temps.
El seu nou llibre és L'aire que respires, una història d'aquestes que li agraden i on pot mostrar tot el seu potencial, les de nissaga, les que no es tanquen en un període concret i que salten del passat al present i del present al passat demostrant que res no es tanca mai del tot, que sempre hi ha punts que queden oberts i que el pas del temps en una teranyina que ho abasta tot i moltes vegades sense que en siguem del tot conscients.

Però, a més d'aquest plantejament global, L'aire que respires és un aire ple de pols, d'aquesta pols de vegades evident i de vegades imperceptible que s'amaga entre les pàgines dels llibres, d'uns llibres que són saviesa però que també són cobdícia. Aquesta història que ens explica la Care és plena d'amor pels llibres i, tal i com passa amb tots els sentiments humans, no hi ha només una única classe d'amor i per això el relat creix, s'enriqueix i es ramifica amb moltes variants d'aquest amor.
Llibres prohibits, desitjats, rebutjats, perduts, retrobats, venuts, comprats, robats. La Care posa la seva creativitat al servei d'una passió i una vegada més se'n surt amb nota molt alta, demostrant de nou que és un dels noms que cal tenir sempre en compte i que no es pot deixar passar cap de les seves novel·les sota risc de penediment etern.
És ella l'encarregada de dibuixar-nos la ruta de L'aire que respires:

TOT DIT
Després de dos mesos d'anar amunt i avall parlant d'una novel·la que has escrit, és difícil dir alguna cosa que no hagis dit encara. Tot i així, miraré de fer-ho, perquè l'espai -i l'amfitrió- s'ho mereix i perquè vull demostrar-me que encara no està tot dit, de L'aire que respires. Ni molt menys.
Em fa molt feliç haver escrit aquesta novel·la. Hi sóc, d'una manera o altre, en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi són algunes de les meves dèries de joveneta (per exemple els poetes romàntics) i algunes de les meves obsessions de persona adulta (per exemple els llibres antics, cars, impossibles d'aconseguir). Hi ha l'escenari de sempre: el de l'honestedat, el de la il·lusió, el de l'amor per cada pedra i cada bri de pols de carrer. És a dir: hi ha Barcelona, però també El Maresme on vaig néixer. Hi ha personatges que convidaria a sopar a casa meva, si pogués i es deixessin. Monsieur Victor Philibert Guillot, per exemple. M'agradaria tenir-hi una conversa sobre la mandra que fa la política i l'haver de tenir una opinió formada i contundent de cada cosa. Però, sobretot, m'agradaria ser amiga -i rebre sovint- el llibreter Àngel Brancaleone i la seva colla de col·legues guillats. M'agradaria participar de les seves guilladures tot i que no m'hi voldrien, perquè sóc una dona. Una dona que llegeix i escriu. Un exemplar exòtic d'una espècie perillosa.
Podria dir que m'ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre, però em penso que això és palès, en llegir-lo. Estic convençuda que aquestes coses s'encomanen en cada paraula. Potser no és tan evident que mai cap història no m'havia obsessionat com aquesta. Fins al punt de no deixar-me dormir, ni fer res més, sinó escriure i escriure hores i més hores, fins a setze al dia.

El cas és que amb aquesta novel·la he entès una cosa que en certa manera ja sospitava: l'obsessió millora les novel·les, les fa més brillants, més de debò, les arrodoneix, les omple de detalls. L'obsessió millora les novel·les però balda els novel·listes, caldria afegir.
Ara, tota farcida d'obsessions i d'aquelles emocions que esmolo sempre que escric, la novel·la ja és dels lectors. M'he adonat que els Brancaleone enamoren fins i tot els homes més eixuts. M'agrada parlar d'ells com si fossin de la família. M'agrada fer que sí amb el cap mentre algú altre opina que son bona gent, o es dol del seu destí, o en canta les virtuts. És com si em parlessin d'algú de la família. I és que els personatges d'aquesta novel·la ja ho són, de la família, però d'una que té milers de persones, a la quan em fa molt feliç pertànyer: la que formem els éssers de ficció, els lectors que en gaudeixen i aquella que un bon dia, si fa no fa per casualitat, se'ls va imaginar. Un luxe de parentela.
I ara em penso que sí, que ja està tot dit, de L'aire que respires. Si més no, per la meva banda. Ara heu d'opinar vosaltres.
Gràcies Care
El seu nou llibre és L'aire que respires, una història d'aquestes que li agraden i on pot mostrar tot el seu potencial, les de nissaga, les que no es tanquen en un període concret i que salten del passat al present i del present al passat demostrant que res no es tanca mai del tot, que sempre hi ha punts que queden oberts i que el pas del temps en una teranyina que ho abasta tot i moltes vegades sense que en siguem del tot conscients.

Però, a més d'aquest plantejament global, L'aire que respires és un aire ple de pols, d'aquesta pols de vegades evident i de vegades imperceptible que s'amaga entre les pàgines dels llibres, d'uns llibres que són saviesa però que també són cobdícia. Aquesta història que ens explica la Care és plena d'amor pels llibres i, tal i com passa amb tots els sentiments humans, no hi ha només una única classe d'amor i per això el relat creix, s'enriqueix i es ramifica amb moltes variants d'aquest amor.
Llibres prohibits, desitjats, rebutjats, perduts, retrobats, venuts, comprats, robats. La Care posa la seva creativitat al servei d'una passió i una vegada més se'n surt amb nota molt alta, demostrant de nou que és un dels noms que cal tenir sempre en compte i que no es pot deixar passar cap de les seves novel·les sota risc de penediment etern.
És ella l'encarregada de dibuixar-nos la ruta de L'aire que respires:

TOT DIT
Després de dos mesos d'anar amunt i avall parlant d'una novel·la que has escrit, és difícil dir alguna cosa que no hagis dit encara. Tot i així, miraré de fer-ho, perquè l'espai -i l'amfitrió- s'ho mereix i perquè vull demostrar-me que encara no està tot dit, de L'aire que respires. Ni molt menys.
Em fa molt feliç haver escrit aquesta novel·la. Hi sóc, d'una manera o altre, en totes i cadascuna de les seves pàgines. Hi són algunes de les meves dèries de joveneta (per exemple els poetes romàntics) i algunes de les meves obsessions de persona adulta (per exemple els llibres antics, cars, impossibles d'aconseguir). Hi ha l'escenari de sempre: el de l'honestedat, el de la il·lusió, el de l'amor per cada pedra i cada bri de pols de carrer. És a dir: hi ha Barcelona, però també El Maresme on vaig néixer. Hi ha personatges que convidaria a sopar a casa meva, si pogués i es deixessin. Monsieur Victor Philibert Guillot, per exemple. M'agradaria tenir-hi una conversa sobre la mandra que fa la política i l'haver de tenir una opinió formada i contundent de cada cosa. Però, sobretot, m'agradaria ser amiga -i rebre sovint- el llibreter Àngel Brancaleone i la seva colla de col·legues guillats. M'agradaria participar de les seves guilladures tot i que no m'hi voldrien, perquè sóc una dona. Una dona que llegeix i escriu. Un exemplar exòtic d'una espècie perillosa.
Podria dir que m'ho vaig passar molt bé escrivint aquest llibre, però em penso que això és palès, en llegir-lo. Estic convençuda que aquestes coses s'encomanen en cada paraula. Potser no és tan evident que mai cap història no m'havia obsessionat com aquesta. Fins al punt de no deixar-me dormir, ni fer res més, sinó escriure i escriure hores i més hores, fins a setze al dia.

El cas és que amb aquesta novel·la he entès una cosa que en certa manera ja sospitava: l'obsessió millora les novel·les, les fa més brillants, més de debò, les arrodoneix, les omple de detalls. L'obsessió millora les novel·les però balda els novel·listes, caldria afegir.
Ara, tota farcida d'obsessions i d'aquelles emocions que esmolo sempre que escric, la novel·la ja és dels lectors. M'he adonat que els Brancaleone enamoren fins i tot els homes més eixuts. M'agrada parlar d'ells com si fossin de la família. M'agrada fer que sí amb el cap mentre algú altre opina que son bona gent, o es dol del seu destí, o en canta les virtuts. És com si em parlessin d'algú de la família. I és que els personatges d'aquesta novel·la ja ho són, de la família, però d'una que té milers de persones, a la quan em fa molt feliç pertànyer: la que formem els éssers de ficció, els lectors que en gaudeixen i aquella que un bon dia, si fa no fa per casualitat, se'ls va imaginar. Un luxe de parentela.
I ara em penso que sí, que ja està tot dit, de L'aire que respires. Si més no, per la meva banda. Ara heu d'opinar vosaltres.
Gràcies Care














