L'horitzó que no hi és
Tònia Passola és una poeta barcelonina, autora de quatre llibres de poesia Cel rebel (Proa 2000) guanyador del premi Cadaqués a Rosa Leveroni; La sensualitat
Tònia Passola és una poeta barcelonina, autora de quatre llibres de poesia Cel rebel (Proa 2000) guanyador del premi Cadaqués a Rosa Leveroni; La sensualitat del silenci (Tres i Quatre 2001), premi Vicent Andrés Estellés, Bressol (Emboscall 2005) i L'horitzó que no hi és (Tres i Quatre 2010).
Són peces àlgides i carregades de detalls, fils d'una manera de veure i d'entendre la vida que es van trenant amb habilitat i sentiment per acabar aixecant l'edifici d'aquesta solidesa interior que mostra la poeta a l'hora d'enfrontar-se amb tot el que l'envolta.
Els poemes de Passola respiren realisme i subtilesa. Es mouen sense por pels territoris relliscosos del cor i de l'ànima i es mostren com veritables i efectives màquines de capturar sentiments. De fet, ella mateixa afirma que són "el dietari personal on la memòria i la imaginació respiren lliures".
El llibre s'ha anat fent amb la calma i la precisió del temps, recopilant poemes dels que perduren, dels que són capaços de mantenir el pols amb la vida i sortir-ne victoriosos sense reserves.
Li he demanat una aproximació personal a L'horitzó que no hi és i aquest és el resultat, el pròleg de Neus Aguado que ens fa de guia pels camins que es mouen entre els versos de la Tònia.
No és freqüent, tot i que hi ha excepcions d'or, que la qualitat d'una literatura, i encara menys de la poesia, estigui a l'altura d'una etapa històrica brillant. Som davant d'un moment molt potent de la poesia catalana en un context polític, social i cultural decebedors, cosa prou freqüent. Catalunya és un país petit, gairebé mesquí, com va dir beatíficament Salvador Espriu. És hora que els mots ens salvin. Per això és tan important que la poesia faci el seu camí sense destorb, per això és encara més important que uns versos sobresurtin i amb la força d'anys de feina se'ns presentin com a nous.
Vaig tenir ocasió de conèixer els primers poemes de Tònia Passola, de viure els seus dubtes i les seves certeses. Sí, estic parlant de molts anys enrere, perquè molts dels poemes d'aquest quart llibre publicat ara, L'horitzó que no hi és, pertanyen a l'època en la qual -de vegades amb la complicitat de Gustavo Vega- ens trobàvem per parlar de poesia.
És per això que quan Tònia em va demanar unes paraules per a aquest llibre no vaig dubtar ni un segon a dir-li que sí, perquè d'alguna manera em sento lligada als poemes d'aquells temps: dècada dels noranta del segle vint. "Preguntes", "Memòria" i "Àfrica", per exemple, es varen publicar al número 57 de la revista Reduccions l¿any 1993.
Un poemari lliurat de ple a la tradició de la poesia catalana i a una genealogia femenina on les afinitats més clares són especialment amb Maria Àngels Anglada, Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló, entre les poetes més significatives i entre les més properes a l'autora. La poesia de Passola coincideix amb la sensibilitat poètica del segle XX en funció de la millor poesia moderna escrita en llengua catalana. No és que l'autora prescindeixi de Llull o Ausiàs March, i de fet coneix prou bé el codi de l'amor cortès d'origen provençal del qual poua Ausiàs March, tot i sense oblidar les trobairitz i en especial la comtessa de Dia. Tampoc podia faltar el punt foixià, "Comiat" és un homenatge a la poesia de J.V Foix i, a més d'incloure l'evocació poètica dels seus noms femenins, clou amb els següents versos: "Plora i llu l'arc de la Insurrecció. / Oh Llull! Oh March, la claredat dels signes: / Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes. /So dels Mots sense Mort, Transgressió."
Per a Tònia Passola la poesia és una eina per a explicar la vida irracional, una manera de posar ordre en el món convuls de les pulsions, d'aprofundir en el més íntim i essencial. Una forma de jugar amb plena llibertat amb el temps i l'espai per a crear un microcosmos propi i indestructible. És una poeta que viu amb intensitat la seva experiència de dona i la transmet literàriament i que, a la manera de Clementina Arderiu, bé ens podria dir que hi ha força identificació "amb les dones de la meva terra". Com diu Adrienne Rich, a hores d'ara, podem veure els efectes visibles de les experiències de les dones que de cop s'afirmen i persisteixen dins del llenguatge. A Cel rebel, premi Cadaqués a Rosa Leveroni (2000), l'autora ja havia demostrat la predilecció pels poemes amb regust de matèria quasi tel·lúrica, per a concloure en el món de la infantesa amb Bressol, publicat el 2005. Mons propis, mons de terra que es van acumulant fins a recrear el paradís perdut de la infantesa, el locus amoenus precís per a extreure la saba per seguir endavant.
Des dels medievals, per no citar els clàssics, la poesia comparteix l'amor amb la mort, i així ho fa l'autora amb "Sepulcre de somnis", en transcric els últims versos: "Provenim d'un sepulcre de somnis / plany antic que s'esmuny, s'escola, / es perd entre la vegetació / aclaparadora d'edificis i carrers." Tot i que en aquest cas és més aviat una mort metafísica, una mort dels somnis i el desig. Destaca, però, el fin joi, el fin amor, per exemple, en el poema "Alba de nit" on es percep una aproximació a les sextines en la seva essència no pas en l'aspecte formal que utilitza per a tancar un llibre on penso que l¿horitzó sí que hi és. I ja immersos en la tradició de la poesia universal, no podia faltar un poema dedicat a la flor més delicada, així el breu poema "Rosa" es converteix en una mena de poètica: "Mal que em sàpiga greu / m'he apropat a la rosa, /l'he escapçada maldestra. / I amb punxes al palmell, / plena de dol vermell, / sento la seva veu: / surt la sang del poema." En un altre registre, però dins de la tradició mística, hi ha un poema que insereix l'espiritualitat del sant graal en la tradició pagana, en concret la celta: "Vas escrostonat" duu com a lema un poema irlandès del segle X que fa venir ganes de beure cervesa sense aturall: "Voldria organitzar un banquet de cervesa / per al Rei del Reis. / L'exèrcit celest hi vindria a beure / per tota l'eternitat."
És curiós com la poeta passa d'un tema a un altre amb rapidesa, no hi ha cap intenció de fer un llibre uniforme, d'aquells que tant agraden als editors, ans al contrari, ens trobem davant d'una espècie de quadern de ruta, d'un quadern de vida on tot va encaixant mentre es fa via. Aquest és un dels mèrits de L'horitzó que no hi és, en el sentit que esdevé una mena de work in progress, perquè la seva lectura està oberta a diferents perspectives que el van reconstruint.
En aquest fer progressiu que és la vida hi ha també lloc per a l'erotisme i Passola li dedica diversos poemes com "Nexe", "Pels camins de la nit", "Isolda"... Cal especificar que Tònia Passola va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés, el 2001, per La sensualitat del silenci, editat també per l'editorial Tres i Quatre. En aquest segon llibre publicat hi ha tota una declaració de principis sobre l'erotisme i les seves manifestacions. Un erotisme que circula per tota la pell i per tot el cervell, no s'ha d'oblidar que l'erotisme és un camí sempre en expansió a través de tot el cos, però, sempre nodrit per la imaginació, del contrari ja no es pot parlar d'erotisme. Potser perquè l'autora quan el va escriure ja s'acostava a la quarantena podia expressar amb més enteniment i més capteniment alhora un tema clàssic dins la lírica de tot temps, però tan difícil i fràgil, amb una espontaneïtat i una elegància molt d'agrair.
Un dels poemes més reeixits i bells de L'Horitzó que no hi és en aquesta línea és "Sang imaginada". Res a veure amb els estirabots que han causat i causen estralls dins de l'anomenada poesia eròtica actual que, amb glorioses excepcions, s'ha convertit en una poesia previsible i sense cap mena de gràcia. Una poesia que li costa tant desempallegar-se dels aspectes carrinclons com dels grollers.
En un altre registre, hi ha complicitat en relació amb les feines domèstiques que ens remet a poemes de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal, així: "Meva és la tarda. L'encís / i desencís han tacat / les il·lusions del somni. / La rentadora s'atura. / Amb el martelleig dels paletes / estenc la roba del futur." L'autora ens presenta, no sense verí, una visió esperançada de l'àmbit domèstic. En contraposició, la importància de la creativitat i del disposar de temps per a desenvolupar-la la trobem prou explícita en els últims versos del poema "Vestits" on s'esbrina la importància del tema creatiu: "Sense amor no podria respirar. / Sense tu, esdevindria un cadàver sense ànima." I en especial, la necessitat d'amarar-se d'art i de bellesa: "Que si concerts, exposicions, llibres; / pel·lícules, anades al teatre".
La majoria dels poemes que conformen L'horitzó que no hi és corresponen cronològicament a l'estiu de 1991, a excepció de "Miol", "Sepulcre de somnis" i "La meva ciutat" que són anteriors. Poesia basada en la cultura i que empra els mites i els viatges per a eixamplar l'atmosfera dels sentits i els sentiments, per a la reivindicació del gaudi més pregon i del millor hedonisme. Els viatges i les ciutats reben el seu tribut i fins i tot els continents tenen vida pròpia i es mouen pel llibre, però "La meva ciutat" esdevé un poema quasi èpic a la manera d'Aribau, Verdaguer, Maragall, José Agustín Goytisolo¿ amb matisos múltiples. Un homenatge passejat per la bellesa de la singular Barcelona.
La poesia de Tònia Passola recorda l'art tessellatum, un calidoscopi a on les tessel·les de diferents textures i colors es converteixen en miratges, on cada lectura pot ser la descoberta d'una línia alleujada i sense límits.
Neus Aguado
Gràcies Tònia
Són peces àlgides i carregades de detalls, fils d'una manera de veure i d'entendre la vida que es van trenant amb habilitat i sentiment per acabar aixecant l'edifici d'aquesta solidesa interior que mostra la poeta a l'hora d'enfrontar-se amb tot el que l'envolta.
Els poemes de Passola respiren realisme i subtilesa. Es mouen sense por pels territoris relliscosos del cor i de l'ànima i es mostren com veritables i efectives màquines de capturar sentiments. De fet, ella mateixa afirma que són "el dietari personal on la memòria i la imaginació respiren lliures".
El llibre s'ha anat fent amb la calma i la precisió del temps, recopilant poemes dels que perduren, dels que són capaços de mantenir el pols amb la vida i sortir-ne victoriosos sense reserves.
Li he demanat una aproximació personal a L'horitzó que no hi és i aquest és el resultat, el pròleg de Neus Aguado que ens fa de guia pels camins que es mouen entre els versos de la Tònia.
No és freqüent, tot i que hi ha excepcions d'or, que la qualitat d'una literatura, i encara menys de la poesia, estigui a l'altura d'una etapa històrica brillant. Som davant d'un moment molt potent de la poesia catalana en un context polític, social i cultural decebedors, cosa prou freqüent. Catalunya és un país petit, gairebé mesquí, com va dir beatíficament Salvador Espriu. És hora que els mots ens salvin. Per això és tan important que la poesia faci el seu camí sense destorb, per això és encara més important que uns versos sobresurtin i amb la força d'anys de feina se'ns presentin com a nous.
Vaig tenir ocasió de conèixer els primers poemes de Tònia Passola, de viure els seus dubtes i les seves certeses. Sí, estic parlant de molts anys enrere, perquè molts dels poemes d'aquest quart llibre publicat ara, L'horitzó que no hi és, pertanyen a l'època en la qual -de vegades amb la complicitat de Gustavo Vega- ens trobàvem per parlar de poesia.
És per això que quan Tònia em va demanar unes paraules per a aquest llibre no vaig dubtar ni un segon a dir-li que sí, perquè d'alguna manera em sento lligada als poemes d'aquells temps: dècada dels noranta del segle vint. "Preguntes", "Memòria" i "Àfrica", per exemple, es varen publicar al número 57 de la revista Reduccions l¿any 1993.
Un poemari lliurat de ple a la tradició de la poesia catalana i a una genealogia femenina on les afinitats més clares són especialment amb Maria Àngels Anglada, Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló, entre les poetes més significatives i entre les més properes a l'autora. La poesia de Passola coincideix amb la sensibilitat poètica del segle XX en funció de la millor poesia moderna escrita en llengua catalana. No és que l'autora prescindeixi de Llull o Ausiàs March, i de fet coneix prou bé el codi de l'amor cortès d'origen provençal del qual poua Ausiàs March, tot i sense oblidar les trobairitz i en especial la comtessa de Dia. Tampoc podia faltar el punt foixià, "Comiat" és un homenatge a la poesia de J.V Foix i, a més d'incloure l'evocació poètica dels seus noms femenins, clou amb els següents versos: "Plora i llu l'arc de la Insurrecció. / Oh Llull! Oh March, la claredat dels signes: / Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes. /So dels Mots sense Mort, Transgressió."
Per a Tònia Passola la poesia és una eina per a explicar la vida irracional, una manera de posar ordre en el món convuls de les pulsions, d'aprofundir en el més íntim i essencial. Una forma de jugar amb plena llibertat amb el temps i l'espai per a crear un microcosmos propi i indestructible. És una poeta que viu amb intensitat la seva experiència de dona i la transmet literàriament i que, a la manera de Clementina Arderiu, bé ens podria dir que hi ha força identificació "amb les dones de la meva terra". Com diu Adrienne Rich, a hores d'ara, podem veure els efectes visibles de les experiències de les dones que de cop s'afirmen i persisteixen dins del llenguatge. A Cel rebel, premi Cadaqués a Rosa Leveroni (2000), l'autora ja havia demostrat la predilecció pels poemes amb regust de matèria quasi tel·lúrica, per a concloure en el món de la infantesa amb Bressol, publicat el 2005. Mons propis, mons de terra que es van acumulant fins a recrear el paradís perdut de la infantesa, el locus amoenus precís per a extreure la saba per seguir endavant.
Des dels medievals, per no citar els clàssics, la poesia comparteix l'amor amb la mort, i així ho fa l'autora amb "Sepulcre de somnis", en transcric els últims versos: "Provenim d'un sepulcre de somnis / plany antic que s'esmuny, s'escola, / es perd entre la vegetació / aclaparadora d'edificis i carrers." Tot i que en aquest cas és més aviat una mort metafísica, una mort dels somnis i el desig. Destaca, però, el fin joi, el fin amor, per exemple, en el poema "Alba de nit" on es percep una aproximació a les sextines en la seva essència no pas en l'aspecte formal que utilitza per a tancar un llibre on penso que l¿horitzó sí que hi és. I ja immersos en la tradició de la poesia universal, no podia faltar un poema dedicat a la flor més delicada, així el breu poema "Rosa" es converteix en una mena de poètica: "Mal que em sàpiga greu / m'he apropat a la rosa, /l'he escapçada maldestra. / I amb punxes al palmell, / plena de dol vermell, / sento la seva veu: / surt la sang del poema." En un altre registre, però dins de la tradició mística, hi ha un poema que insereix l'espiritualitat del sant graal en la tradició pagana, en concret la celta: "Vas escrostonat" duu com a lema un poema irlandès del segle X que fa venir ganes de beure cervesa sense aturall: "Voldria organitzar un banquet de cervesa / per al Rei del Reis. / L'exèrcit celest hi vindria a beure / per tota l'eternitat."
És curiós com la poeta passa d'un tema a un altre amb rapidesa, no hi ha cap intenció de fer un llibre uniforme, d'aquells que tant agraden als editors, ans al contrari, ens trobem davant d'una espècie de quadern de ruta, d'un quadern de vida on tot va encaixant mentre es fa via. Aquest és un dels mèrits de L'horitzó que no hi és, en el sentit que esdevé una mena de work in progress, perquè la seva lectura està oberta a diferents perspectives que el van reconstruint.
En aquest fer progressiu que és la vida hi ha també lloc per a l'erotisme i Passola li dedica diversos poemes com "Nexe", "Pels camins de la nit", "Isolda"... Cal especificar que Tònia Passola va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés, el 2001, per La sensualitat del silenci, editat també per l'editorial Tres i Quatre. En aquest segon llibre publicat hi ha tota una declaració de principis sobre l'erotisme i les seves manifestacions. Un erotisme que circula per tota la pell i per tot el cervell, no s'ha d'oblidar que l'erotisme és un camí sempre en expansió a través de tot el cos, però, sempre nodrit per la imaginació, del contrari ja no es pot parlar d'erotisme. Potser perquè l'autora quan el va escriure ja s'acostava a la quarantena podia expressar amb més enteniment i més capteniment alhora un tema clàssic dins la lírica de tot temps, però tan difícil i fràgil, amb una espontaneïtat i una elegància molt d'agrair.
Un dels poemes més reeixits i bells de L'Horitzó que no hi és en aquesta línea és "Sang imaginada". Res a veure amb els estirabots que han causat i causen estralls dins de l'anomenada poesia eròtica actual que, amb glorioses excepcions, s'ha convertit en una poesia previsible i sense cap mena de gràcia. Una poesia que li costa tant desempallegar-se dels aspectes carrinclons com dels grollers.
En un altre registre, hi ha complicitat en relació amb les feines domèstiques que ens remet a poemes de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal, així: "Meva és la tarda. L'encís / i desencís han tacat / les il·lusions del somni. / La rentadora s'atura. / Amb el martelleig dels paletes / estenc la roba del futur." L'autora ens presenta, no sense verí, una visió esperançada de l'àmbit domèstic. En contraposició, la importància de la creativitat i del disposar de temps per a desenvolupar-la la trobem prou explícita en els últims versos del poema "Vestits" on s'esbrina la importància del tema creatiu: "Sense amor no podria respirar. / Sense tu, esdevindria un cadàver sense ànima." I en especial, la necessitat d'amarar-se d'art i de bellesa: "Que si concerts, exposicions, llibres; / pel·lícules, anades al teatre".
La majoria dels poemes que conformen L'horitzó que no hi és corresponen cronològicament a l'estiu de 1991, a excepció de "Miol", "Sepulcre de somnis" i "La meva ciutat" que són anteriors. Poesia basada en la cultura i que empra els mites i els viatges per a eixamplar l'atmosfera dels sentits i els sentiments, per a la reivindicació del gaudi més pregon i del millor hedonisme. Els viatges i les ciutats reben el seu tribut i fins i tot els continents tenen vida pròpia i es mouen pel llibre, però "La meva ciutat" esdevé un poema quasi èpic a la manera d'Aribau, Verdaguer, Maragall, José Agustín Goytisolo¿ amb matisos múltiples. Un homenatge passejat per la bellesa de la singular Barcelona.
La poesia de Tònia Passola recorda l'art tessellatum, un calidoscopi a on les tessel·les de diferents textures i colors es converteixen en miratges, on cada lectura pot ser la descoberta d'una línia alleujada i sense límits.
Neus Aguado
Gràcies Tònia
