Los desafortunados, de B.S. Johnson
L'editorial Rayo Verde aposta aquesta vegada per una peça ben singular i gens corrent, explicada i presentada amb un sentit força peculiar a l'hora d'abordar el continent i el contingut
L'editorial Rayo Verde aposta aquesta vegada per una peça ben singular i gens corrent, explicada i presentada amb un sentit força peculiar a l'hora d'abordar el continent i el contingut. "Los desafortunados", de Bryan Stanley Johnson, un autor britànic (1933 - 1973) que es va consagrar en la recerca de noves maneres de trencar amb la tradició literària. Convençut que Joyce havia tancat l'època de novel·la directa iniciada per Dickens, es va dedicar a trencar motlles, una activitat que li va proporcionar ben poques satisfaccions i que, de fet, sumada a diversos problemes personals el va abocar a la depressió i al suïcidi.
El pas del temps el va convertir en un escriptor maleit, desconegut pel gran públic fins que l'any 2004, Jonathan Coe escriu la seva biografia i fa que la seva popularitat es dispari i que algunes de les seves obres es reeditin, es tradueixin o saltin al cinema.
"Los desafortunados" data de l'any 1969 i arrenca d'una visita que Johnson fa a Nottingham on ha de cobrir la celebració d'un partit de futbol. Aquest fet, en aparença ben trivial, fa que, un pic arribat a la ciutat, li vinguin poderosos records d'un dels seus millors amics, mort de càncer uns anys abans. A partir d'aquest punt la realitat del dia a dia es barreja amb la memòria i construeix un magma on es fa molt difícil separar una cosa de l'altra.
El resultat d'aquesta amalgama impacta profundament en l'autor, tant que decideix posar-les sobre paper però, tenint en compte la particularitat i la singularitat de tot el que vol explicar, opta per una fórmula curiosa, els plecs deslligats.
De fet, el llibre (que es presenta en una capsa) està format per 27 grups de pàgines sense ni lligar ni enquadernar i només el primer i l'últim s'han de llegir en aquesta posició. El lector pot escollir com ha de llegir la resta i, de fet fins i tot pot anar explorant diverses possibilitats, canviant l'ordre en cada lectura i, per tant, aconseguint un resultat diferent cada vegada.
I encara que això es pugui interpretar com una opció experimental sense més consideracions, el cert és que Johnson s'ho va plantejar com un exercici d'honestedat, ja que va voler oferir al lector el mateix desordre mental que l'havia assaltat. Són pensaments i realitats que es superposen, que no es tanquen, que es perden i es recuperen sense un ordre i això vol dir que qualsevol lector pot assajar aquest fil de pensament, acostant-se força a la realitat concreta viscuda per l'autor que va encadenant pensaments i vivències de manera poc o gens ordenada.
Aquesta manera de fer també té una altra virtut, ja que com a lectors extens, aquesta estructura física del llibre fa que puguis descobrir els estats d'ànim de l'autor, tot allò que li fa por, que el pertorba que li altera la normalitat del cervell. I de fet, més enllà de les qüestions literàries, també hi ha una formalitat, diguem-ne física, que fa que la lectura sigui un exercici singular. Llegir un llibre sense enquadernar provoca un sentiment de fragilitat, de cura, de que tot allò que tens entre mans es pugui desmuntar d'un moment a l'altre, una sensació semblant a la que es té quan un llibre mal relligat es parteix i comença a perdre pàgines però en aquest cas amb l'agreujant de l'absència de numeració. Clar que al final potser tampoc no passaria res si els plecs solts es convertissin en fulls solts. I com a resum final, Johnson es mostra com un magnífic escriptor, capaç de gratar en la pròpia ànima i fer-la surar amb una bellesa i una riquesa envejables.
Un gran regal de Rayo Verde, en traducció de Marcelo Cohen i amb una introducció de Jonathan Coe i una experiència lectora especial i quasi infinita que val la pena no deixar passar.
El pas del temps el va convertir en un escriptor maleit, desconegut pel gran públic fins que l'any 2004, Jonathan Coe escriu la seva biografia i fa que la seva popularitat es dispari i que algunes de les seves obres es reeditin, es tradueixin o saltin al cinema.
"Los desafortunados" data de l'any 1969 i arrenca d'una visita que Johnson fa a Nottingham on ha de cobrir la celebració d'un partit de futbol. Aquest fet, en aparença ben trivial, fa que, un pic arribat a la ciutat, li vinguin poderosos records d'un dels seus millors amics, mort de càncer uns anys abans. A partir d'aquest punt la realitat del dia a dia es barreja amb la memòria i construeix un magma on es fa molt difícil separar una cosa de l'altra.
El resultat d'aquesta amalgama impacta profundament en l'autor, tant que decideix posar-les sobre paper però, tenint en compte la particularitat i la singularitat de tot el que vol explicar, opta per una fórmula curiosa, els plecs deslligats.
De fet, el llibre (que es presenta en una capsa) està format per 27 grups de pàgines sense ni lligar ni enquadernar i només el primer i l'últim s'han de llegir en aquesta posició. El lector pot escollir com ha de llegir la resta i, de fet fins i tot pot anar explorant diverses possibilitats, canviant l'ordre en cada lectura i, per tant, aconseguint un resultat diferent cada vegada.
I encara que això es pugui interpretar com una opció experimental sense més consideracions, el cert és que Johnson s'ho va plantejar com un exercici d'honestedat, ja que va voler oferir al lector el mateix desordre mental que l'havia assaltat. Són pensaments i realitats que es superposen, que no es tanquen, que es perden i es recuperen sense un ordre i això vol dir que qualsevol lector pot assajar aquest fil de pensament, acostant-se força a la realitat concreta viscuda per l'autor que va encadenant pensaments i vivències de manera poc o gens ordenada.
Aquesta manera de fer també té una altra virtut, ja que com a lectors extens, aquesta estructura física del llibre fa que puguis descobrir els estats d'ànim de l'autor, tot allò que li fa por, que el pertorba que li altera la normalitat del cervell. I de fet, més enllà de les qüestions literàries, també hi ha una formalitat, diguem-ne física, que fa que la lectura sigui un exercici singular. Llegir un llibre sense enquadernar provoca un sentiment de fragilitat, de cura, de que tot allò que tens entre mans es pugui desmuntar d'un moment a l'altre, una sensació semblant a la que es té quan un llibre mal relligat es parteix i comença a perdre pàgines però en aquest cas amb l'agreujant de l'absència de numeració. Clar que al final potser tampoc no passaria res si els plecs solts es convertissin en fulls solts. I com a resum final, Johnson es mostra com un magnífic escriptor, capaç de gratar en la pròpia ànima i fer-la surar amb una bellesa i una riquesa envejables.
Un gran regal de Rayo Verde, en traducció de Marcelo Cohen i amb una introducció de Jonathan Coe i una experiència lectora especial i quasi infinita que val la pena no deixar passar.
