Minimón
El dia 27 de novembre, al teatre Principal de Sabadell s'estrena l'espectacle de dansa Minimón, de la companyia Nats Nus . La responsabilitat del muntatge
El dia 27 de novembre, al teatre Principal de Sabadell s'estrena l'espectacle de dansa Minimón, de la companyia Nats Nus . La responsabilitat del muntatge és d'una de les creadores del grup, la Claudia Moreso.
Com a prèvia, diumenge passat es va fer una preestrena al centre La Caldera de Gràcia i després de veure-la no puc fer altra cosa que recomanar amb fervor que si teniu ocasió no us la perdeu.
D'entrada, anem per la part física. La idea, direcció, vestuari i interpretació són de Claudia Moreso; l'ajudant de direcció és Montse García; la música de Pascal Comelade i Barbatuques, l'escenografia de Miquel Ruiz; les llums de Roger Guinot; la distribució de Cristina Zamponi; la coordinació de Rosa Pino i la producció de Sílvia Lorente.
I, és clar, la part anímica. Minimón és el relat dels secrets que s'amaguen a l'habitació d'un nen i el resultat final del muntatge és d'una contundència visceral i francament captivadora.
La Claudia aconsegueix que tot l'espectacle es converteixi en tendresa, en màgia plàstica, que cada acció sigui un petit univers que s'obre, un motiu per anar donant ales al pensament, a la imaginació i a les sensacions oníriques.
Ajudant-se de la tècnica i d'alguns efectes visuals penetra al cor dels espectadors, grans i petits, i els captura, els fa còmplices d'aquesta màgia, d'aquesta il·lusió que destil·la la seva manera de concebre un espectacle de dansa dirigit als més menuts.
Transporta als racons llunyans i purs del pensament infantil; fa que s'obri una nova o potser una oblidada manera de mirar, d'observar amb els ulls del cor com a protagonistes absoluts i ens captura, ens fa nedar en aquest mar de peixos juganers; ens deixar ser jardiners que fan néixer flors vermelles de vida; ens ajuda a ser també ballarins, a apuntar-nos a la coreografia compartida amb la porta d'un armari ple d'alegria, de joc i de somnis.
En un sector on, de vegades infantil acaba, per desgràcia, sent sinònim de barroer, de fàcil i d'absurd, el muntatge de Nats Nus és aire, oxigen pur, aigua neta i bulliciosa.
Minimón té molts mèrits, la barreja acurada de tendresa i professionalitat, la conjunció exacta de màgia i fascinació, la química concreta entre tècnica i habilitat narrativa, però em fa l'efecte que el més poderós de tots és el fil que neix entre la ballarina i l'espectador i que s'acaba convertint en un vincle capaç de dibuixar les pautes de les il·lusions, de marcar els paràmetres de la fascinació i de construir un oasi de puresa, de tendresa, d'encant.
Si teniu ganes de trobar les connexions que us facin recuperar la sinapsis amb la fantasia, si somiar no us espanta, si gaudiu amb la complicitat oberta i alegre, Minimón és el camí per aconseguir-ho.
Felicitats Claudia!
Com a prèvia, diumenge passat es va fer una preestrena al centre La Caldera de Gràcia i després de veure-la no puc fer altra cosa que recomanar amb fervor que si teniu ocasió no us la perdeu.
D'entrada, anem per la part física. La idea, direcció, vestuari i interpretació són de Claudia Moreso; l'ajudant de direcció és Montse García; la música de Pascal Comelade i Barbatuques, l'escenografia de Miquel Ruiz; les llums de Roger Guinot; la distribució de Cristina Zamponi; la coordinació de Rosa Pino i la producció de Sílvia Lorente.
I, és clar, la part anímica. Minimón és el relat dels secrets que s'amaguen a l'habitació d'un nen i el resultat final del muntatge és d'una contundència visceral i francament captivadora.
La Claudia aconsegueix que tot l'espectacle es converteixi en tendresa, en màgia plàstica, que cada acció sigui un petit univers que s'obre, un motiu per anar donant ales al pensament, a la imaginació i a les sensacions oníriques.
Ajudant-se de la tècnica i d'alguns efectes visuals penetra al cor dels espectadors, grans i petits, i els captura, els fa còmplices d'aquesta màgia, d'aquesta il·lusió que destil·la la seva manera de concebre un espectacle de dansa dirigit als més menuts.
Transporta als racons llunyans i purs del pensament infantil; fa que s'obri una nova o potser una oblidada manera de mirar, d'observar amb els ulls del cor com a protagonistes absoluts i ens captura, ens fa nedar en aquest mar de peixos juganers; ens deixar ser jardiners que fan néixer flors vermelles de vida; ens ajuda a ser també ballarins, a apuntar-nos a la coreografia compartida amb la porta d'un armari ple d'alegria, de joc i de somnis.
En un sector on, de vegades infantil acaba, per desgràcia, sent sinònim de barroer, de fàcil i d'absurd, el muntatge de Nats Nus és aire, oxigen pur, aigua neta i bulliciosa.
Minimón té molts mèrits, la barreja acurada de tendresa i professionalitat, la conjunció exacta de màgia i fascinació, la química concreta entre tècnica i habilitat narrativa, però em fa l'efecte que el més poderós de tots és el fil que neix entre la ballarina i l'espectador i que s'acaba convertint en un vincle capaç de dibuixar les pautes de les il·lusions, de marcar els paràmetres de la fascinació i de construir un oasi de puresa, de tendresa, d'encant.
Si teniu ganes de trobar les connexions que us facin recuperar la sinapsis amb la fantasia, si somiar no us espanta, si gaudiu amb la complicitat oberta i alegre, Minimón és el camí per aconseguir-ho.
Felicitats Claudia!
