"Mirlo blanco, cisne negro", l'esmolat bisturí literari de Juan Manuel de Prada
Juan Manuel de Prada ens regala a través de l'editorial Espasa el seu nou llibre, "Mirlo blanco, cisne negro", una crua, precisa i descarnada mirada (o
Juan Manuel de Prada ens regala a través de l'editorial Espasa el seu nou llibre, "Mirlo blanco, cisne negro", una crua, precisa i descarnada mirada (o potser caldria dir-ne dissecció propera a la carnisseria impietosa) al món editorial.
De Prada (Baracaldo 1979), va tenir l'any 1995 una entrada de "mirlo blanco" al món de la literatura amb un llibre magnífic, poètic, captivador, un punt polèmic, difícil de classificar i editat per Valdemar que va titular "Coños", un particular homenatge al "Senos" que Gómez de la Serna havia publicat l'any 1917. Després vindrien "El silencio del patinador", "Las máscaras del héroe", la novel·la que el va consagrar com un autor capaç d'aprofundir i superar algunes de les millors tradions de les lletres hispàniques. L'any 1997 arriba "La tempestad" que el converteix en un autor popular gràcies a l'aval nacional i internacional del premi Planeta i, tot i que ell en renega sense embuts, haig de dir que a mi em va agradar força.
Des d'aleshores, llibre a llibre, s'ha convertit en un autor consagrat i polèmic gracies a les seves opinions i aparicions regulars en diferents mitjans de comunicació. Si només ens deixem endur per la sonoritat més o menys esclatant del currículum públic i per les percepcions, emocions i decepcions que se'n deriven, el seu podria ser un perfecte híbrid dels dos personatges protagonistes de "Mirlo blanco, cisne negro", Octavio Saldaña, el cisne negro, un autor d'èxit que ha abandonar la literatura i s'ha deixat seduir pels rendibles cants de sirena dels mitjans de comunicació i Alejandro Ballesteros, una jove promesa a qui Saldaña ofereix el seu ajut i gràcies a una entrevista al seu programa de ràdio, aconsegueix que es converteixi en un èxit.
A partir d'aquí les coses es compliquen. Octavio es converteix en protector d'Alejandro i aquest en rendit admirador del primer. Pel mig les parelles de tots dos, l'editora d'una gran editorial i l'editor d'una editorial de culte que acaben de bastir les bases d'aquesta història que Juan Manuel de Prada condueix amb una habilitat i una màgia absolutes.
Llegint-lo no hi ha cap dubte que coneix a la perfecció el tema que toca i que tampoc no se n'ha estat de posar-hi algun element viscut, patit o pensat en primera persona, però de Prada és un novel·lista prou brillant i hàbil com per aconseguir i mantenir en tot moment aquest joc de dobles pensaments, de dobles estructures que es succeeixen al llarg de tota la novel·la i que formen un dels elements més singulars i reeixits d'aquesta història.
L'autor ha deixat de banda qualsevol traç de vergonya, de rubor, de ganes d'amagar-se i no li ha importat que algú pugui arribar a establir alguna mena de paral·lelisme entre realitat i ficció, que trobi alguna peça que salti del paper al pensament i que permeti identificar situacions i accions reals més enllà del que dicta la pròpia trama. De fet el mateix de Prada va tenir vincles literaris i personals amb autors com Cela i Umbral que no van acabar precisament bé i no costaria gens associar-lo a una carrera literària que va de jove promesa a realitat absolutament consolidada.
I si bé podem escollir fer la lectura en clau de basar-nos en trets autobiogràfics, contraposant històries i buscant paral·lelismes, també podem optar pel camí estrictament de la ficció més absoluta. Sigui quin sigui el que triem ens portarà al cor d'una novel·la magnífica, rotunda, brillant, narrativament poderosa i metafòricament sòlida. La relació entre els dos protagonistes principals i tots els secundaris d'autèntic luxe que hi apareixen és una cruel i irònica mossegada a la jugular del negoci literari. D'una banda exposa les grandeses i les misèries de la qüestió creativa, la solitud, les pors, les inseguretats, la vocació, l'èxit, el fracàs, la visió de la pròpia obra i la mirada que li dediquen els altres, la lluita entre l'excel·lència i la comercialitat, l'arquitectura de la novel·la, la manera de construir-la, de reformar-la, de millorar-la o d'empitjorar-la, què es pot tocar i què és absolutament intocable.
També talla amb la precisió d'un bisturí làser la relació entre autors i editorials, posant en evidència una deriva editorial que busca més quadrar el balanç de final de mes que no pas descobrir qualitat literària. I superat aquest primer tràmit de riure's d'ell mateix, Juan Manuel de Prada també aprofita la història per passar comptes amb alguns dels autors contemporanis, alguns dels quals no són gens difícils de reconèixer entre els tipus que desfilen per les pàgines de la novel·la. També es posa de manifest la relació entre autors i la família més o menys directa i el millor de tot és que ho fa utilitzant una prosa barroca, elegant, contundent, plena de matisos i això és el gran mèrit que supera amb escreix els jocs que l'autor estableix amb els protagonistes. Dit d'una altra manera, és pot llegir i gaudir la novel·la sense saber que Paco Umbral llençava els llibres que no li agradaven a la piscina o que va ajudar a la jove poeta Blanca Andreu a refer i a publicar els seus primers poemes; sense saber que de Prada va viure en carn pròpia moltes de les coses que explica i enfrontar-nos sens traves ni barreres a una gran novel·la que relata l'idil·li entre dos egos, amb tots els clarobscurs, totes les llums, totes les ombres i una aclaparadora riquesa de detalls.
Té una manera d'escriure àgil, que tot i la densitat que presenta, flueix amb equilibri i precisió, amb un vocabulari ric, que juga amb els cultismes i les dites populars, que es belluga amb tota comoditat en diferents registres i que captiva sense embuts ni mitges tintes. Se li nota aquesta passió per la bona literatura que posa en boca dels seus personatges, aconseguint una molt bona novel·la, potser fins i tot la millor de les seves novel·les, una novel·la plena de veritats encara que no sempre ho sembli.
I mostrant una bona dosi de generositat cap a aquest blog, ens regala la seva mirada personal vers el seu llibre:
En Mirlo blanco, cisne negro he querido hacer una purga del corazón, una confesión mucho más sincera y desgarrada de lo que la ficción que en ella se cuenta sugiere. En esta novela están mis dolores más secretos, mis debilidades y pecados, mis penitencias y castigos, también las crueldades e injusticias que he sufrido por no acceder a convertirme en un escritor "sistémico". Pero, por supuesto, no lo he expuesto de forma directa ni --mucho menos-- lacrimosa, sino sabiéndome burlar de mí mismo, escarneciendo los libros que escribí, mofándome de los personajes que en torno a mí se han creado. No sé hasta qué punto el lector se dará cuenta de esto mientras lee la novela, tampoco sé si es buena o mala, pero desde luego es una radiografía muy descarnada y verdadera".
Gràcies Juan Manuel.
De Prada (Baracaldo 1979), va tenir l'any 1995 una entrada de "mirlo blanco" al món de la literatura amb un llibre magnífic, poètic, captivador, un punt polèmic, difícil de classificar i editat per Valdemar que va titular "Coños", un particular homenatge al "Senos" que Gómez de la Serna havia publicat l'any 1917. Després vindrien "El silencio del patinador", "Las máscaras del héroe", la novel·la que el va consagrar com un autor capaç d'aprofundir i superar algunes de les millors tradions de les lletres hispàniques. L'any 1997 arriba "La tempestad" que el converteix en un autor popular gràcies a l'aval nacional i internacional del premi Planeta i, tot i que ell en renega sense embuts, haig de dir que a mi em va agradar força.
Des d'aleshores, llibre a llibre, s'ha convertit en un autor consagrat i polèmic gracies a les seves opinions i aparicions regulars en diferents mitjans de comunicació. Si només ens deixem endur per la sonoritat més o menys esclatant del currículum públic i per les percepcions, emocions i decepcions que se'n deriven, el seu podria ser un perfecte híbrid dels dos personatges protagonistes de "Mirlo blanco, cisne negro", Octavio Saldaña, el cisne negro, un autor d'èxit que ha abandonar la literatura i s'ha deixat seduir pels rendibles cants de sirena dels mitjans de comunicació i Alejandro Ballesteros, una jove promesa a qui Saldaña ofereix el seu ajut i gràcies a una entrevista al seu programa de ràdio, aconsegueix que es converteixi en un èxit.
A partir d'aquí les coses es compliquen. Octavio es converteix en protector d'Alejandro i aquest en rendit admirador del primer. Pel mig les parelles de tots dos, l'editora d'una gran editorial i l'editor d'una editorial de culte que acaben de bastir les bases d'aquesta història que Juan Manuel de Prada condueix amb una habilitat i una màgia absolutes.
Llegint-lo no hi ha cap dubte que coneix a la perfecció el tema que toca i que tampoc no se n'ha estat de posar-hi algun element viscut, patit o pensat en primera persona, però de Prada és un novel·lista prou brillant i hàbil com per aconseguir i mantenir en tot moment aquest joc de dobles pensaments, de dobles estructures que es succeeixen al llarg de tota la novel·la i que formen un dels elements més singulars i reeixits d'aquesta història.
L'autor ha deixat de banda qualsevol traç de vergonya, de rubor, de ganes d'amagar-se i no li ha importat que algú pugui arribar a establir alguna mena de paral·lelisme entre realitat i ficció, que trobi alguna peça que salti del paper al pensament i que permeti identificar situacions i accions reals més enllà del que dicta la pròpia trama. De fet el mateix de Prada va tenir vincles literaris i personals amb autors com Cela i Umbral que no van acabar precisament bé i no costaria gens associar-lo a una carrera literària que va de jove promesa a realitat absolutament consolidada.
I si bé podem escollir fer la lectura en clau de basar-nos en trets autobiogràfics, contraposant històries i buscant paral·lelismes, també podem optar pel camí estrictament de la ficció més absoluta. Sigui quin sigui el que triem ens portarà al cor d'una novel·la magnífica, rotunda, brillant, narrativament poderosa i metafòricament sòlida. La relació entre els dos protagonistes principals i tots els secundaris d'autèntic luxe que hi apareixen és una cruel i irònica mossegada a la jugular del negoci literari. D'una banda exposa les grandeses i les misèries de la qüestió creativa, la solitud, les pors, les inseguretats, la vocació, l'èxit, el fracàs, la visió de la pròpia obra i la mirada que li dediquen els altres, la lluita entre l'excel·lència i la comercialitat, l'arquitectura de la novel·la, la manera de construir-la, de reformar-la, de millorar-la o d'empitjorar-la, què es pot tocar i què és absolutament intocable.
També talla amb la precisió d'un bisturí làser la relació entre autors i editorials, posant en evidència una deriva editorial que busca més quadrar el balanç de final de mes que no pas descobrir qualitat literària. I superat aquest primer tràmit de riure's d'ell mateix, Juan Manuel de Prada també aprofita la història per passar comptes amb alguns dels autors contemporanis, alguns dels quals no són gens difícils de reconèixer entre els tipus que desfilen per les pàgines de la novel·la. També es posa de manifest la relació entre autors i la família més o menys directa i el millor de tot és que ho fa utilitzant una prosa barroca, elegant, contundent, plena de matisos i això és el gran mèrit que supera amb escreix els jocs que l'autor estableix amb els protagonistes. Dit d'una altra manera, és pot llegir i gaudir la novel·la sense saber que Paco Umbral llençava els llibres que no li agradaven a la piscina o que va ajudar a la jove poeta Blanca Andreu a refer i a publicar els seus primers poemes; sense saber que de Prada va viure en carn pròpia moltes de les coses que explica i enfrontar-nos sens traves ni barreres a una gran novel·la que relata l'idil·li entre dos egos, amb tots els clarobscurs, totes les llums, totes les ombres i una aclaparadora riquesa de detalls.
Té una manera d'escriure àgil, que tot i la densitat que presenta, flueix amb equilibri i precisió, amb un vocabulari ric, que juga amb els cultismes i les dites populars, que es belluga amb tota comoditat en diferents registres i que captiva sense embuts ni mitges tintes. Se li nota aquesta passió per la bona literatura que posa en boca dels seus personatges, aconseguint una molt bona novel·la, potser fins i tot la millor de les seves novel·les, una novel·la plena de veritats encara que no sempre ho sembli.
I mostrant una bona dosi de generositat cap a aquest blog, ens regala la seva mirada personal vers el seu llibre:
En Mirlo blanco, cisne negro he querido hacer una purga del corazón, una confesión mucho más sincera y desgarrada de lo que la ficción que en ella se cuenta sugiere. En esta novela están mis dolores más secretos, mis debilidades y pecados, mis penitencias y castigos, también las crueldades e injusticias que he sufrido por no acceder a convertirme en un escritor "sistémico". Pero, por supuesto, no lo he expuesto de forma directa ni --mucho menos-- lacrimosa, sino sabiéndome burlar de mí mismo, escarneciendo los libros que escribí, mofándome de los personajes que en torno a mí se han creado. No sé hasta qué punto el lector se dará cuenta de esto mientras lee la novela, tampoco sé si es buena o mala, pero desde luego es una radiografía muy descarnada y verdadera".
Gràcies Juan Manuel.
