El declivi progressiu del tenis català masculí

Des que Albert Costa va guanyar Roland Garros el 2002, després de derrotar Juan Carlos Ferrero en la final, cap altre tenista català no ha inscrit el seu nom en un torneig gran. Vint anys de sequera en què no s'han repetit els triomfs d'Andreu Gimeno (Roland Garros 1972), Manolo Orantes (US Open 1975, Masters 1976), Sergi Bruguera (Roland Garros 1993 i 1994) o Àlex Corretja (Masters 1998).

L'últim TOP 10, Marcel Granollers

L'últim català que va aparèixer en el top 10 del rànquing ATP va ser Marcel Granollers (número 4, 2013) i en aquest final del 2022, el primer català de la llista és Albert Ramos, en la posició número 39.

Les xifres indiquen que el pes del tenis català en el món s'ha reduït considerablement. Les causes són diverses, segons algunes llegendes del tenis català.

Per a Albert Costa:

"Jo crec que és qüestió de temps. Ara tot està més repartit, i estic convençut que aviat hi tornarà a haver un català entre els millors."

En canvi Manolo Orantes es mostra més crític:

"L'escola catalana era la millor i ara no ho és. S'ha de fer autocrítica i estudiar què és el que s'ha fet malament per no tornar a cometre errors."

Àlex Corretja hi veu un tema econòmic:

"La Federació Catalana ha tingut greus problemes econòmics i això s'ha notat. Durant molt temps no ha pogut ajudar els clubs i els talents han marxat a entrenar a altres llocs. Ara crec que s'està redreçant la situació i confio que tot s'arregli. Però és evident que en altres comunitats s'està treballant bé i estan obtenint bons resultats."

Per a Jordi Arrese la solució és a casa:

"La clau és la base. Es tracta de cuidar la franja de 10 a 14 anys. És aquí on s'han de potenciar les escoles dels clubs. A fora hi ha molts grups privats que fan molt bona feina, i per això surten més figures."

La Federació Catalana, en el punt de mira

Fa uns anys, la Federació Catalana de Tenis va haver de fer front a un deute de més de 6 milions d'euros, i això va frenar la col·laboració amb els clubs del país. Ara, l'equip que presideix Jordi Tamayo està a punt de sanejar la situació, i és optimista de cara al futur.

"Estem canviant el model federatiu. Perseguim un model mixt, que ens permeti estar a prop dels clubs però sense ser invasius. Els nostres tècnics han de fer el seguiment dels millors talents, i derivar-los cap al centre d'alt rendiment. Això ens permetrà remuntar aquesta situació."

Catalunya ja no és, com passava abans, centre generador de grans tenistes. Fins i tot els millors jugadors d'altres comunitats tampoc venen als clubs catalans a perfeccionar la tècnica.

Ara prefereixen les acadèmies privades del País Valencià o les illes Balears. Enveja sana dels casos Nadal i Alcaraz. Això sí, en categoria femenina, Paula Badosa salva l'honor, ara per ara, del tenis català.