Futbol de rècord: 56 anys i 38 temporades al Joanetes; Àngel Darné no pensa a penjar les botes

Des de la temporada 88-89, Àngel Darné (Olot, 1969) vesteix la mateixa samarreta: la del Joanetes CF, equip que actualment milita al grup 3 de quarta catalana. En Nane, com el coneix tothom, és torner i fresador de professió i igual que la feina, el futbol forma part del seu dia a dia. 

Tot i portar 38 anys al mateix equip, assegura que ho viu com el primer dia:

"Els diumenges al matí m'aixeco amb nervis de jugar, de que potser tindré minuts. Quan juguem aquí casa, al Verntallat, quedem una hora o una hora i quart abans del partit, ens trobem tots, fem el cafè, ens saludem, parlem de què hem fet el dia abans... entrem al vestidor i sortim a escalfar. Quan surto tinc aquella por de dir: 'Ostres, ho faràs bé o no ho faràs bé? Faràs el ridícul o no faràs el ridícul?' Però al final estem a quarta i el rídicul el fem una mica tots, a vegades."  

A l'equip és, òbviament, el més veterà, i estar envoltat de gent jove li aporta una altra visió de la vida: "Els problemes de gent de 50 anys amunt jo aquí els oblido; aquí no els tinc. Estic enmig del jovent i ells tenen altres cabòries. Els maldecaps se'ls passen una mica pel forro. I això fa que tu també siguis una mica més obert de ment i més receptiu amb altres coses". I al terreny de joc, la diferència d'edat tampoc és un problema:

"Em veuen a mi amb 56 anys i quan surto al camp no pensen que en tinc 56. Si m'han de fer una falta o posar el peu, l'hi fiquen. Jo, en canvi, quan tenia 18 anys m'ho pensava dues vegades si ficar el peu a una persona més gran que jo." 

Darné explica que la seva carrera ha estat progressiva. Va començar jugant molt poc fins a passar a jugar-ho tot. "A partir dels 43 o 44 anys ja vaig començar a anar a menys", reconeix. I afegeix que en els últims 5 anys es troba en un moment en què el seu paper "és residual": "10 minuts, un quart d'hora... i algun dia he tingut la sort de fer mitja part."

"Enganyaria la gent si digués que m'he cuidat"

Les lesions l'han respectat i això li ha permès no haver-se d'aturar temps. En Nane, però, reconeix que la sort l'ha acompanyat perquè no ha fet res d'especial per cuidar-se:

"He fet el mateix que fa la majoria de gent. Jo suposo que hi ha un component genètic de sèrie. El que sí que hi ha és molta constància i treball al darrere en el sentit que no he fallat mai als entrenaments. I tenir continuïtat et permet sempre estar en un cert nivell per poder jugar." 

En "Puyol del Joanetes"

És fàcil confondre'l amb l'excapità del Barça pels cabells i ell ho explica amb tota la naturalitat del món: "Molta gent em diu en 'Puyol del Joanetes' i fins i tot m'han aturat, he firmat autògrafs i m'he fet fotos." Aprofita per demanar disculpes al Carles Puyol "de veritat" i assegura que el considera un dels referents, juntament amb Iniesta, pels valors que transmeten. Això sí, el seu ídol de la infància era Julio Alberto: "M'encantava. Potser la vida no el va afavorir gaire però futbolísticament, quan era petit, és el que m'agradava."  

La retirada

Tot i que no amaga que cada cop està més a prop de l'últim dia, encara no hi ha pensat. I tampoc tem el moment en què s'acabi jugar. Ara, també viu el futbol des d'una altra perspectiva, com a pare.

"Vaig any a any. No m'he plantejat retirar-me mentre pugui jugar 20, 10 minuts... mentre pugui ajudar l'entrenador... i senti que puc ser útil." 

Això sí, després de tants anys practicant aquest esport, assegura que el dia que arribi l'últim no ho passarà malament perquè "estic ple de futbol".