Abel Folk: "Toquem un tema de total actualitat: la ingerència política en la llibertat de premsa"
Hem parlat amb l'actor i director de "Desclassificats", la "TV movie" que estrenem aquest dimecres i que ens mostra una periodista davant un gran dilema: denunciar el fosc passat d'un polític o protegir la seva família.
Abel, a més d'un dels protagonistes de "Desclassificats", n'ets el director, juntament amb Joan Riedweg. És complicat aquest doble paper?
La veritat és que no, perquè amb el Joan tenim una llarguíssima experiència fent coses junts, i això ens dóna tranquil·litat. A més, és un personatge que jo ja tenia fet de l'obra de teatre, ja l'havia experimentat. Tot i que no ens van respectar el text de la funció per evitar que mecanitzéssim coses, i això va un un encert!
Al film interpretes un cap de premsa que no dubta a fer servir mitjans poc lícits per evitar que el passat del polític per qui treballa surti a la llum...
És una delícia interpretar personatges foscos, perversos, amb una part diabòlica... Jo sempre dic que és molt més complicat fer de bo que de dolent. Però tampoc és ben bé una pel·lícula de bons i de dolents! De fet, el que ens explica la pel·lícula és que ningú és extraordinàriament bo ni definitivament dolent.
"Desclassificats" fuig, doncs, de maniqueismes?
Sí. Quan fèiem l'obra de teatre i sentíem els comentaris de la gent en acabar l'espectacle, alguns deien: "La Sílvia (la protagonista, interpretada per l'Emma Vilarasau) és molt bona i el president del govern molt dolent". I un altre deia que no, que ni ella era tan bona ni ell tan dolent. Això em sembla molt interessant i espero que passi també amb la pel·lícula: intentem no posar etiquetes i que cadascú en pugui fer la seva pròpia interpretació.
Algú que ja hagi vist l'obra, què hi trobarà de nou a la pel·lícula?
Els primers 25 minuts són totalment originals, és una part que a l'obra no es veia. A més, en cinema la història creix molt, apareix tot el món que envolta els tres protagonistes. Sobretot la família de la protagonista agafa molta importància.
La protagonista és una periodista íntegra que ha d'escollir entre informar d'una veritat que enfonsaria el president del govern o protegir la seva pròpia família. Què faries tu, en aquesta situació?
Jo patiria molt més que ella, és una situació terrible. Realment és un plantejament brutal, pervers. Se li barregen qüestions personals, pressions a l'entorn més íntim... Jo entenc molt bé la protagonista, però també entenc el president, perquè és un bon gestor i gràcies a ell el país va molt bé. Ens hem de carregar un president perquè en el seu passat hi ha una taca? Realment hi ha algú que no tingui una taca en el seu passat? Jo no el conec.
Per acabar: què és el que més t'agrada de "Desclassificats"?
Que aconsegueix, sense voler ser didàctica ni crear càtedra, que ens plantegem un tema d'absoluta actualitat. Amb tot això que ha passat a Canal9, amb la crisi... la gent té molt d'interès pels temes polítics. La ingerència política en la llibertat de premsa està a l'ordre del dia... toquem tota aquesta part fosca de les cuines del poder, que utilitza una sèrie d'armes per pressionar. Llavors, la pregunta més important és: qui té més poder, qui genera l'acció política o qui l'explica? És més important la veritat publicada o l'exactitud dels fets? Probablement el quart poder el podríem situar bastant més amunt...
La veritat és que no, perquè amb el Joan tenim una llarguíssima experiència fent coses junts, i això ens dóna tranquil·litat. A més, és un personatge que jo ja tenia fet de l'obra de teatre, ja l'havia experimentat. Tot i que no ens van respectar el text de la funció per evitar que mecanitzéssim coses, i això va un un encert!
Al film interpretes un cap de premsa que no dubta a fer servir mitjans poc lícits per evitar que el passat del polític per qui treballa surti a la llum...
És una delícia interpretar personatges foscos, perversos, amb una part diabòlica... Jo sempre dic que és molt més complicat fer de bo que de dolent. Però tampoc és ben bé una pel·lícula de bons i de dolents! De fet, el que ens explica la pel·lícula és que ningú és extraordinàriament bo ni definitivament dolent.
"Desclassificats" fuig, doncs, de maniqueismes?
Sí. Quan fèiem l'obra de teatre i sentíem els comentaris de la gent en acabar l'espectacle, alguns deien: "La Sílvia (la protagonista, interpretada per l'Emma Vilarasau) és molt bona i el president del govern molt dolent". I un altre deia que no, que ni ella era tan bona ni ell tan dolent. Això em sembla molt interessant i espero que passi també amb la pel·lícula: intentem no posar etiquetes i que cadascú en pugui fer la seva pròpia interpretació.
Algú que ja hagi vist l'obra, què hi trobarà de nou a la pel·lícula?
Els primers 25 minuts són totalment originals, és una part que a l'obra no es veia. A més, en cinema la història creix molt, apareix tot el món que envolta els tres protagonistes. Sobretot la família de la protagonista agafa molta importància.
La protagonista és una periodista íntegra que ha d'escollir entre informar d'una veritat que enfonsaria el president del govern o protegir la seva pròpia família. Què faries tu, en aquesta situació?
Jo patiria molt més que ella, és una situació terrible. Realment és un plantejament brutal, pervers. Se li barregen qüestions personals, pressions a l'entorn més íntim... Jo entenc molt bé la protagonista, però també entenc el president, perquè és un bon gestor i gràcies a ell el país va molt bé. Ens hem de carregar un president perquè en el seu passat hi ha una taca? Realment hi ha algú que no tingui una taca en el seu passat? Jo no el conec.
Per acabar: què és el que més t'agrada de "Desclassificats"?
Que aconsegueix, sense voler ser didàctica ni crear càtedra, que ens plantegem un tema d'absoluta actualitat. Amb tot això que ha passat a Canal9, amb la crisi... la gent té molt d'interès pels temes polítics. La ingerència política en la llibertat de premsa està a l'ordre del dia... toquem tota aquesta part fosca de les cuines del poder, que utilitza una sèrie d'armes per pressionar. Llavors, la pregunta més important és: qui té més poder, qui genera l'acció política o qui l'explica? És més important la veritat publicada o l'exactitud dels fets? Probablement el quart poder el podríem situar bastant més amunt...
