"Al carrer" és el primer capítol de "L'endemà"
Aquesta sèrie documental s'estrena amb un capítol dedicat a la vida dels aturats. Coneixerem el cas de la Nathalie i de més testimonis que explicaran la difícil situació que estan vivint.
Aquest dilluns, TV3 estrena "L'endemà". El primer capítol d'aquesta sèrie documental s'anomena "Al carrer" i està dedicat a la vida dels aturats. La fàbrica Lear de Roquetes donava feina, fins al Nadal passat, a unes 600 persones de la comarca del Baix Ebre, la majoria dones que hi treballaven de tota la vida. Quan la van tancar per traslladar la producció a Hongria, on és més barata, va anar tothom al carrer.
La Nathalie Risa és una d'aquestes dones. Va entrar a Lear fa 27 anys, i és obrera industrial en una comarca on no queda indústria. El seu marit, que també treballava a Lear com a quadre intermedi, està a l'atur de fa tres anys. Seguim la Nathalie des del moment que es va confirmar el futur tancament de la fàbrica: els nervis dels primers dies, la tristesa del comiat, la inquietud pel futur i la incertesa de buscar un lloc de treball allà on no hi ha feina. Ella i les seves amigues es decanten pels estudis: volen fer cursets per buscar-se un futur. Però a Tortosa de cursets no n'hi ha gaires, i elles ja es veuen grans per tornar a estudiar. Mentrestant, la Nathalie continua repartint currículums...
A Catalunya hi ha més de 600.000 aturats, i la majoria són conscients que mai tornaran a trobar una feina com la que tenien. Com la Nathalie i les seves companyes, molts obrers industrials senten que han perdut molt més que el lloc de treball: de cop i volta allò que sabien fer, i que han fet sempre, ha perdut tot el valor. La nova economia ja no els necessita.
Testimonis
En aquest capítol de "L'endemà", i mentre seguim la història de la Nathalie, sis aturats i aturades veterans ens explicaran la seva experiència.
Montse Canaleta
"A més de sentir-te sol, i que no tens feina ni tu ni la teva parella, et sents tonto... penses: 'no tinc res, no serveixo per res, tota la vida he treballat, i què? Si el que jo sé fer no fa falta a ningú!'".
La Montse ha treballat molts anys de torera en fàbriques envasadores d'aigua mineral. Va perdre la feina en una reestructuració de l'empresa, tant ella com el seu marit. Després d'intentar posar un negoci, ha acabat acceptant una feina d'auxiliar a mitja jornada en una guarderia.
Ramon Casas
"Abans anaves a una fàbrica a demanar feina, sortia l'amo i et deia: 'i tu què fas?'. I podies explicar-te una mica. Ara et diuen: 'Deixa un curriculum i el donarem a Recursos Humans', i ja pots comptar que l'endemà és a la paperera... perquè suposo que com jo en deuen passar cinquanta cada dia".
En Ramon, de 53 anys, és manyà. Feia gairebé quaranta anys que treballava d'operari de manteniment en diferents indústries d'Osona quan el van fer fora perquè sobrava gent. L'últim dia de feina es va quedar fins a la matinada a la fàbrica reparant una caldera espatllada.
Pep Ortega
"Al principi ets molt exigent, vols continuar treballant en la mateixa línia, tant de responsabilitat professional com de sou, saps? Penses que la feina nova ha d'encaixar una mica amb el que fins ara havies estat fent... però a mesura que van passant els dies vas rebaixant el llistó".
La Nathalie Risa és una d'aquestes dones. Va entrar a Lear fa 27 anys, i és obrera industrial en una comarca on no queda indústria. El seu marit, que també treballava a Lear com a quadre intermedi, està a l'atur de fa tres anys. Seguim la Nathalie des del moment que es va confirmar el futur tancament de la fàbrica: els nervis dels primers dies, la tristesa del comiat, la inquietud pel futur i la incertesa de buscar un lloc de treball allà on no hi ha feina. Ella i les seves amigues es decanten pels estudis: volen fer cursets per buscar-se un futur. Però a Tortosa de cursets no n'hi ha gaires, i elles ja es veuen grans per tornar a estudiar. Mentrestant, la Nathalie continua repartint currículums...
A Catalunya hi ha més de 600.000 aturats, i la majoria són conscients que mai tornaran a trobar una feina com la que tenien. Com la Nathalie i les seves companyes, molts obrers industrials senten que han perdut molt més que el lloc de treball: de cop i volta allò que sabien fer, i que han fet sempre, ha perdut tot el valor. La nova economia ja no els necessita.
Testimonis
En aquest capítol de "L'endemà", i mentre seguim la història de la Nathalie, sis aturats i aturades veterans ens explicaran la seva experiència.
Montse Canaleta
"A més de sentir-te sol, i que no tens feina ni tu ni la teva parella, et sents tonto... penses: 'no tinc res, no serveixo per res, tota la vida he treballat, i què? Si el que jo sé fer no fa falta a ningú!'".
La Montse ha treballat molts anys de torera en fàbriques envasadores d'aigua mineral. Va perdre la feina en una reestructuració de l'empresa, tant ella com el seu marit. Després d'intentar posar un negoci, ha acabat acceptant una feina d'auxiliar a mitja jornada en una guarderia.
Ramon Casas
"Abans anaves a una fàbrica a demanar feina, sortia l'amo i et deia: 'i tu què fas?'. I podies explicar-te una mica. Ara et diuen: 'Deixa un curriculum i el donarem a Recursos Humans', i ja pots comptar que l'endemà és a la paperera... perquè suposo que com jo en deuen passar cinquanta cada dia".
En Ramon, de 53 anys, és manyà. Feia gairebé quaranta anys que treballava d'operari de manteniment en diferents indústries d'Osona quan el van fer fora perquè sobrava gent. L'últim dia de feina es va quedar fins a la matinada a la fàbrica reparant una caldera espatllada.
Pep Ortega
"Al principi ets molt exigent, vols continuar treballant en la mateixa línia, tant de responsabilitat professional com de sou, saps? Penses que la feina nova ha d'encaixar una mica amb el que fins ara havies estat fent... però a mesura que van passant els dies vas rebaixant el llistó".
