Albert Om: "Els cinc minuts de silenci de després de l'atemptat s'han allargat vint anys"
Parlem amb el periodista que dirigeix el documental "ETA a la ciutat dels sants", la història de l'atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic el 1991 on van morir nou persones, i que "Sense ficció" estrena aquest dimecres.
29 de maig del 1991. Casa caserna de la Guàrdia Civil de Vic. ETA desfrena un vehicle amb 70 quilos d'explosius. Balanç: 9 morts, entre ells 5 menors, i 28 ferits. Vint anys després, Albert Om dirigeix el documental "ETA a la ciutat dels sants", amb la realització de David Barragán i Eloi Vila com a subdirector i guionista.
Com va sorgir la idea de fer aquest documental?
Fa vint anys era el subdirector del diari "El 9 Nou", diari comarcal de Vic, i teníem la redacció a 150 metres de la caserna on va tenir lloc l'atemptat. Per tant, vaig ser un dels primers periodistes que van arribar al lloc dels fets. En aquell moment ho vam explicar com vam poder, de pressa, i la idea era, vint anys després, tornar-ho a fer però amb un punt de reflexió. L'impacte emocional va ser tan fort que pràcticament no podies ni reflexionar-hi. Estaves per la tragèdia humana de nou persones mortes, cinc d'elles menors d'edat. Vint anys després pots fer un acostament, una lectura més d'interpretació de quines han sigut les conseqüències polítiques que va tenir aquell fet.
De fet, al documental comentes que per a molts periodistes era el primer cop que informàveu d'un atemptat.
Fins aquell moment els veies per la tele. Jo me'n recordo que estava al despatx amb el director del diari comentant l'editorial de l'endemà. De cop i volta vam sentir l'explosió i vam veure que sortia fum. El director em va dir que era una bomba a la Guàrdia Civil i no m'ho creia. Vam sortir corrents cap allà...
I què et vas trobar només arribar a la caserna?
El primer que em vaig trobar va ser la filla d'un capità de la Guàrdia Civil, que surt al documental. Ens vam abraçar. Ella estava plorant perquè no sabia si el seu pare era dins o no, perquè estava jubilat però continuava passant molt de temps a la caserna. La imatge que se m'ha quedat gravada a mi és aquella abraçada. Això és una cosa que he portat durant tot aquest temps.
Un testimoni comenta que la seva mare sempre li deia que no passés per davant de la porta de la caserna. Penses que la gent s'esperava una cosa així?
No, ningú. Ni la mateixa Guàrdia Civil. Ningú pensava que a Vic pogués passar això perquè era una ciutat molt tranquil·la, i què havia de venir a fer ETA a Vic? Això ho diu al documental Pere Girbau, alcalde de Vic en aquell moment. En aquesta ciutat tan simbòlica, tan nacionalista, per què hi havia d'atemptar ETA?
I per què creus que van atemptar a Vic? (arucse57)
ETA atempta a Vic perquè és un lloc fàcil, però no va pensar en totes les lectures polítiques que van venir després. A la caserna hi havia poca vigilància, amb una porta sempre oberta amb un guàrdia civil vigilant, però a la porta lateral, per on sortien els cotxes, no hi havia vigilància i era tan vella que ni la tancaven. La conclusió és que ETA no sabia on atemptava. De fet, crec que la caserna era un petit món dins d'un altre món petit que era Vic. Era com una vida a part. La gent no sentia la Guàrdia Civil com una cosa seva i això explica algunes de les coses que van passar després.
Penses que la gent hauria reaccionat diferent si l'atemptat hagués estat en una plaça i no a la caserna de la Guàrdia Civil?
Jo crec que la gent de Vic va reaccionar al moment oferint tota l'ajuda humana als guàrdies civils, i hauria ofert la mateixa ajuda si l'atemptat hagués sigut a la plaça Major. Ara, després, quan parlem d'homenatges.... aquí sí que ha sortit la política. La càrrega simbòlica que té l'atemptat és el que ha dificultat que hi hagués un homenatge, però per motius diversos. Entre ells la politització de les víctimes del terrorisme, la posició del govern espanyol de voler tornar a fer una caserna al costat d'una escola, i també, el fet que la gent de Vic no sentia la Guàrdia Civil com la seva policia, parlant majoritàriament. Que vingui ETA a atemptar contra la Guàrdia Civil al cor de Catalunya. És un triangle en què Vic es veu al mig.
L'acte commemoratiu va trigar 18 anys...
Crec que es va complicar molt. Hi ha una part més política i una altra on la gent potser no tenia una sensibilitat propera a la Guàrdia Civil. També hi va haver un fet que ho va enverinar tot els primers mesos: Vic té la sensació que s'ha bolcat amb les víctimes, amb la Guàrdia Civil, i llavors el Ministeri de l'Interior vol construir una altra caserna al costat d'una escola. Aquí hi va haver un trencament.
La gent de Vic es va mostrar en contra d'aquesta nova caserna.
Tot és una suma de factors, molt de matisos, no és de blanc o negre. En el fons és interessant aquest punt que Vic se sent al mig d'una batalla que no és la seva. Això explica que la ciutat no només queda impactada sinó també desconcertada, amb la sensació de no saber com reaccionar. És aquella idea de: vénen unes persones de fora a atemptar contra la Guàrdia Civil, que viu aquí però a dins d'una caserna on fan la seva vida...
S'ha trigat molt a parlar del que va passar.
Els cinc minuts de silenci que es van fer després de l'atemptat s'han allargat vint anys. A Vic hem pensat que potser era més còmode no parlar-ne. També és una manera de fer molt pròpia de la gent d'allà, que és molt poc d'ostentació. Hi ha gent que diu que a Vic mai no passa res. Sí que passa, però per més que passi sempre ha de semblar que no passi mai res. I això val tant per quan a Vic li toquen 500 milions d'euros a la Loteria de Nadal i val també per a una tragèdia com aquesta. El documental no culpabilitza a ningú, simplement parla en veu alta d'allò que no hem parlat durant aquests anys.
Encara és una ferida oberta?
Sí. Quan vam començar el documental, la gent deia que això ja estava enterrat. A vegades el silenci sembla l'opció més còmoda, però jo crec que és la més incòmoda. L'exercici d'haver-ne parlat en veu alta anirà molt bé, però hi ha coses que ha de passar un temps per poder fer-ho. És a dir, el documental té un to reflexiu que no hauria pogut tenir al cap d'un any dels fets.
El documental suposa un canvi de registre amb "El convidat". Com et vas preparar?
És una altra història, però és que jo vinc d'aquí. He estat anys fent de periodista de premsa comarcal, tractant qualsevol qüestió. He après molt professionalment amb el documental i personalment he enllaçat amb una part de la meva vida que feia 20 anys que tenia oblidada.
Vas sentit por en algun moment de la investigació? (Núria)
Por no. Però va ser curiós en arribar a la façana de la caserna, hi havia una part que va quedar intacta. La que dóna al carrer per on venia jo. I vaig pensar: "No ha passat aquí". Però feies dues passes més i ja veies tot el desastre. Com que era el sotsdirector del diari, vaig tornar molt ràpid a la redacció per organitzar el dispositiu de l'edició especial de l'endemà.
En tenen notícia, al País Basc? Han fet algun comentari a ETB? (Cermoncar i karmeta51)
Encara no perquè no ho hem estrenat, però del País Basc hi ha dos testimonis: Martxelo Otamendi, director del diari "Berria", i José Antonio Ardanza, lehendakari en el moment de l'atemptat, que encara guarda un recordatori del funeral de fa 20 anys.
Tens pensat dirigir més documentals?
M'agradaria molt fer-ne algun altre. He après molt amb aquest documental, però de moment no. Estem rodant la segona part d'"El convidat". Potser més en endavant, ja que m'agrada repescar coses de la nostra memòria històrica més recent.
Armand Pérez
Com va sorgir la idea de fer aquest documental?
Fa vint anys era el subdirector del diari "El 9 Nou", diari comarcal de Vic, i teníem la redacció a 150 metres de la caserna on va tenir lloc l'atemptat. Per tant, vaig ser un dels primers periodistes que van arribar al lloc dels fets. En aquell moment ho vam explicar com vam poder, de pressa, i la idea era, vint anys després, tornar-ho a fer però amb un punt de reflexió. L'impacte emocional va ser tan fort que pràcticament no podies ni reflexionar-hi. Estaves per la tragèdia humana de nou persones mortes, cinc d'elles menors d'edat. Vint anys després pots fer un acostament, una lectura més d'interpretació de quines han sigut les conseqüències polítiques que va tenir aquell fet.
De fet, al documental comentes que per a molts periodistes era el primer cop que informàveu d'un atemptat.
Fins aquell moment els veies per la tele. Jo me'n recordo que estava al despatx amb el director del diari comentant l'editorial de l'endemà. De cop i volta vam sentir l'explosió i vam veure que sortia fum. El director em va dir que era una bomba a la Guàrdia Civil i no m'ho creia. Vam sortir corrents cap allà...
I què et vas trobar només arribar a la caserna?
El primer que em vaig trobar va ser la filla d'un capità de la Guàrdia Civil, que surt al documental. Ens vam abraçar. Ella estava plorant perquè no sabia si el seu pare era dins o no, perquè estava jubilat però continuava passant molt de temps a la caserna. La imatge que se m'ha quedat gravada a mi és aquella abraçada. Això és una cosa que he portat durant tot aquest temps.
Un testimoni comenta que la seva mare sempre li deia que no passés per davant de la porta de la caserna. Penses que la gent s'esperava una cosa així?
No, ningú. Ni la mateixa Guàrdia Civil. Ningú pensava que a Vic pogués passar això perquè era una ciutat molt tranquil·la, i què havia de venir a fer ETA a Vic? Això ho diu al documental Pere Girbau, alcalde de Vic en aquell moment. En aquesta ciutat tan simbòlica, tan nacionalista, per què hi havia d'atemptar ETA?
I per què creus que van atemptar a Vic? (arucse57)
ETA atempta a Vic perquè és un lloc fàcil, però no va pensar en totes les lectures polítiques que van venir després. A la caserna hi havia poca vigilància, amb una porta sempre oberta amb un guàrdia civil vigilant, però a la porta lateral, per on sortien els cotxes, no hi havia vigilància i era tan vella que ni la tancaven. La conclusió és que ETA no sabia on atemptava. De fet, crec que la caserna era un petit món dins d'un altre món petit que era Vic. Era com una vida a part. La gent no sentia la Guàrdia Civil com una cosa seva i això explica algunes de les coses que van passar després.
Penses que la gent hauria reaccionat diferent si l'atemptat hagués estat en una plaça i no a la caserna de la Guàrdia Civil?
Jo crec que la gent de Vic va reaccionar al moment oferint tota l'ajuda humana als guàrdies civils, i hauria ofert la mateixa ajuda si l'atemptat hagués sigut a la plaça Major. Ara, després, quan parlem d'homenatges.... aquí sí que ha sortit la política. La càrrega simbòlica que té l'atemptat és el que ha dificultat que hi hagués un homenatge, però per motius diversos. Entre ells la politització de les víctimes del terrorisme, la posició del govern espanyol de voler tornar a fer una caserna al costat d'una escola, i també, el fet que la gent de Vic no sentia la Guàrdia Civil com la seva policia, parlant majoritàriament. Que vingui ETA a atemptar contra la Guàrdia Civil al cor de Catalunya. És un triangle en què Vic es veu al mig.
L'acte commemoratiu va trigar 18 anys...
Crec que es va complicar molt. Hi ha una part més política i una altra on la gent potser no tenia una sensibilitat propera a la Guàrdia Civil. També hi va haver un fet que ho va enverinar tot els primers mesos: Vic té la sensació que s'ha bolcat amb les víctimes, amb la Guàrdia Civil, i llavors el Ministeri de l'Interior vol construir una altra caserna al costat d'una escola. Aquí hi va haver un trencament.
La gent de Vic es va mostrar en contra d'aquesta nova caserna.
Tot és una suma de factors, molt de matisos, no és de blanc o negre. En el fons és interessant aquest punt que Vic se sent al mig d'una batalla que no és la seva. Això explica que la ciutat no només queda impactada sinó també desconcertada, amb la sensació de no saber com reaccionar. És aquella idea de: vénen unes persones de fora a atemptar contra la Guàrdia Civil, que viu aquí però a dins d'una caserna on fan la seva vida...
S'ha trigat molt a parlar del que va passar.
Els cinc minuts de silenci que es van fer després de l'atemptat s'han allargat vint anys. A Vic hem pensat que potser era més còmode no parlar-ne. També és una manera de fer molt pròpia de la gent d'allà, que és molt poc d'ostentació. Hi ha gent que diu que a Vic mai no passa res. Sí que passa, però per més que passi sempre ha de semblar que no passi mai res. I això val tant per quan a Vic li toquen 500 milions d'euros a la Loteria de Nadal i val també per a una tragèdia com aquesta. El documental no culpabilitza a ningú, simplement parla en veu alta d'allò que no hem parlat durant aquests anys.
Encara és una ferida oberta?
Sí. Quan vam començar el documental, la gent deia que això ja estava enterrat. A vegades el silenci sembla l'opció més còmoda, però jo crec que és la més incòmoda. L'exercici d'haver-ne parlat en veu alta anirà molt bé, però hi ha coses que ha de passar un temps per poder fer-ho. És a dir, el documental té un to reflexiu que no hauria pogut tenir al cap d'un any dels fets.
El documental suposa un canvi de registre amb "El convidat". Com et vas preparar?
És una altra història, però és que jo vinc d'aquí. He estat anys fent de periodista de premsa comarcal, tractant qualsevol qüestió. He après molt professionalment amb el documental i personalment he enllaçat amb una part de la meva vida que feia 20 anys que tenia oblidada.
Vas sentit por en algun moment de la investigació? (Núria)
Por no. Però va ser curiós en arribar a la façana de la caserna, hi havia una part que va quedar intacta. La que dóna al carrer per on venia jo. I vaig pensar: "No ha passat aquí". Però feies dues passes més i ja veies tot el desastre. Com que era el sotsdirector del diari, vaig tornar molt ràpid a la redacció per organitzar el dispositiu de l'edició especial de l'endemà.
En tenen notícia, al País Basc? Han fet algun comentari a ETB? (Cermoncar i karmeta51)
Encara no perquè no ho hem estrenat, però del País Basc hi ha dos testimonis: Martxelo Otamendi, director del diari "Berria", i José Antonio Ardanza, lehendakari en el moment de l'atemptat, que encara guarda un recordatori del funeral de fa 20 anys.
Tens pensat dirigir més documentals?
M'agradaria molt fer-ne algun altre. He après molt amb aquest documental, però de moment no. Estem rodant la segona part d'"El convidat". Potser més en endavant, ja que m'agrada repescar coses de la nostra memòria històrica més recent.
Armand Pérez
