Diumenge a "SEGLE XX": Milosevic: un dictador molt modern
Diumenge, a "Segle XX", el 33 ofereix un reportatge sobre la trajectòria de Slobodan Milosevic, un dels personatges necessaris per entendre la guerra de Iugoslàvia i el conflicte dels Balcans.
La implosió de Iugoslàvia i el seguit de guerres que van esquinçar els Balcans durant la darrera dècada del segle XX tenen diverses causes i diferents protagonistes, però sens dubte el personatge més important d'aquell drama és qui va ser el líder de Sèrbia des del 1989 fins al 2000, Slobodan Milosevic. Del règim de Milosevic, avui, en volem analitzar l'instrument més eficaç, més poderós: no pas l'exèrcit ni la policia, sinó la televisió. Aquest és el tema del documental francobritànic que els convidem a veure, produït l'any 2002 i il·lustrat amb testimonis molt qualificats, entre ells el de la dona del protagonista, Mira Markovic.
La fulgurant carrera política de Milosevic comença l'abril del 1987, als 45 anys, quan fa una tumultuosa visita a Kosovo Polje, l'escenari de la històrica desfeta sèrbia del 1389. En aquell episodi fundacional, l'acompanyen els dos elements que vertebraran tota la seva trajectòria posterior: les càmeres de televisió, i el victimisme nacionalista serbi. Però és al llarg del trienni 1989-1991, a mesura que es va consolidant com a líder totpoderós de la república de Sèrbia, quan pren també el control de la radiotelevisió pública i la converteix en l'eina d'una hipnosi col·lectiva.
El primer pas va ser depurar la televisió de Belgrad del seu personal no addicte; només el gener del 1993 van ser-ne acomiadades 1.300 persones. Un cop posada al servei exclusiu del grup governant, l'RTS esdevé el principal vehicle difusor del xovinisme nacionalista, dels missatges segons els quals el poble serbi està en perill, Sèrbia és una nació càndida que guanya les guerres i perd la pau, la Iugoslàvia federal ha estat un bon negoci per a tothom excepte per als serbis, etcètera. Després, quan a partir del 1991 comencin les hostilitats entre els pobles iugoslaus, la televisió de Milosevic cultivarà sistemàticament els estereotips -els serbis són sempre les víctimes, els croats i els musulmans uns agressors criminals...- i alimentarà sense fre els odis interètnics. Curiosament, en canvi, no hi haurà durant aquella dècada un culte mediàtic a la personalitat de "Slobo": aquest és un dictador discret, caut i esmunyedís, poc amant del gran espectacle.
En tot cas, la importància del mitjà televisiu com a pedestal del règim de Belgrad era tan notòria que, quan el març-abril del 1999, l'OTAN decideix atacar Sèrbia en resposta a la neteja ètnica a Kosovo, un dels primers objectius bombardejats és la seu de la radiotelevisió oficial. Milosevic, però, segueix enganyant els seus compatriotes fins que la barreja de corrupció mafiosa, aïllament internacional i protestes internes en provoquen la caiguda, l'octubre del 2000. Avui, jutjat a la Haia per un tribunal internacional, encara fascina molts serbis cada cop que compareix davant les càmeres, a la sala de vistes.
La fulgurant carrera política de Milosevic comença l'abril del 1987, als 45 anys, quan fa una tumultuosa visita a Kosovo Polje, l'escenari de la històrica desfeta sèrbia del 1389. En aquell episodi fundacional, l'acompanyen els dos elements que vertebraran tota la seva trajectòria posterior: les càmeres de televisió, i el victimisme nacionalista serbi. Però és al llarg del trienni 1989-1991, a mesura que es va consolidant com a líder totpoderós de la república de Sèrbia, quan pren també el control de la radiotelevisió pública i la converteix en l'eina d'una hipnosi col·lectiva.
El primer pas va ser depurar la televisió de Belgrad del seu personal no addicte; només el gener del 1993 van ser-ne acomiadades 1.300 persones. Un cop posada al servei exclusiu del grup governant, l'RTS esdevé el principal vehicle difusor del xovinisme nacionalista, dels missatges segons els quals el poble serbi està en perill, Sèrbia és una nació càndida que guanya les guerres i perd la pau, la Iugoslàvia federal ha estat un bon negoci per a tothom excepte per als serbis, etcètera. Després, quan a partir del 1991 comencin les hostilitats entre els pobles iugoslaus, la televisió de Milosevic cultivarà sistemàticament els estereotips -els serbis són sempre les víctimes, els croats i els musulmans uns agressors criminals...- i alimentarà sense fre els odis interètnics. Curiosament, en canvi, no hi haurà durant aquella dècada un culte mediàtic a la personalitat de "Slobo": aquest és un dictador discret, caut i esmunyedís, poc amant del gran espectacle.
En tot cas, la importància del mitjà televisiu com a pedestal del règim de Belgrad era tan notòria que, quan el març-abril del 1999, l'OTAN decideix atacar Sèrbia en resposta a la neteja ètnica a Kosovo, un dels primers objectius bombardejats és la seu de la radiotelevisió oficial. Milosevic, però, segueix enganyant els seus compatriotes fins que la barreja de corrupció mafiosa, aïllament internacional i protestes internes en provoquen la caiguda, l'octubre del 2000. Avui, jutjat a la Haia per un tribunal internacional, encara fascina molts serbis cada cop que compareix davant les càmeres, a la sala de vistes.
