Josep Lluís Carod-Rovira. El convidat
Om ens ha convidat a casa de Josep Lluís Carod-Rovira. Ja no és militant d'ERC, viu a Tarragona davant el mar amb la seva companya de vida i lluita, la Teresa, i és director de la Càtedra de Diversitat Social de la UPF a Barcelona. Va abandonar el Parlament el 2004 per una polèmica reunió amb ETA, però no està desvinculat de la política, segueix de manera activa el procés català i no tanca la porta a tornar-hi si el país ho necessita.
El futur del procés català:
En el balanç de la seva trajectòria, el discurs de Carod-Rovira transpua llums i ombres. Ens recorda que va començar a fer política per ideologia, per enderrocar el franquisme, i que malgrat que no ha pogut presidir el país, dels 113 membres de l'Assemblea de Catalunya és el que ha arribat més lluny. Tornar a la primera fila no és una de les seves prioritats ara, però no descarta, perquè diu "no me retirat, m'he enretirat, que vol dir fer-se a un costat i qui se'n retira sempre pot tornar. Què hauria de passar? No sé que hagués algun tipus de situació singular a Catalunya que requerís mesures d'emergència o d'unitat nacional suprapartidistes".
La trobada amb ETA:
Josep Lluís Carod Rovira no defuig la conversa sobre la seva reunió amb ETA que li va costar el càrrec de vicepresident del tripartit. Nega que es fes a Perpinyà, tal i com va publicar tres setmanes després l'ABC, ens explica que en el trajecte, amb ulleres tintades, van canviar de vehicle i tipus de transport en mes d'una ocasió i que no ens pot dir el lloc exacte de la trobada tot i que hi hagin passat deu anys, que el Tribunal Suprem hagi desestimat que fos un delicte i hi hagi una treva. "No es pot explicar tot, en una cosa d'aquestes característiques intervé molta gent i no és cap delicte. El Tribunal Suprem va acordar que no ho era. Si fos delicte tost els governs espanyols haurien d'estar a la presó, perquè tots s'han reunit amb ETA, absolutament tots, començant per Adolfo Suárez".
També ens explica que es van citar dues vegades, la primera a territori de "la república francesa", tot i que no es van presentar, i que el van citar per segona vegada just els dies que Maragall era fora i que ell exercia com a President en funcions. Diu però que la reunió responia a directrius de l'Assemblea del seu partit i que el seu prec va ser que "no matessin". "Els hi vaig dir que la violència no servia per a res, que ens perjudicava a nosaltres i que també els perjudicava a ells en el seu procés, perquè la violència era un obstacle que els impedia avançar. I vist com ha anat tot a Catalunya amb la no violència hem avançat i ara el País Basc s'està emmirallant amb el procés català".
Sobre la filtració a la premsa espanyola de la seva trobada amb ETA, diu que va ser arran del seguiment per part de la guàrdia civil d'una conversa entre membres del grup abertxale, però que aleshores no ho sabia. Admet que després de la publicació de la notícia va sentir poc suport per part d'ERC i també del Govern, a qui no havia informat de la trobada, i va decidir marxar "perquè a mi qui m'ha de jutjar no és la premsa espanyola, és el poble de Catalunya".
Ara diu que ho faria diferent: "Segur que li hauria comentat al President, però aquestes coses van molt ràpid, de la mateixa manera que no busques ETA a la guia telefònica, la reunió que la comunicació és possible no t'arriba un mes abans, t'arriba quan t'arriba".
La nova vida davant la mar:
Ha passat una dècada des d'aquells dies tan intempestius dels quals recorda, sobretot, el patiment de la seva família. Valora que viu millor, més relaxat. És director d'una càtedra sobre Diversitat Social i té temps per preparar el dinar a la Teresa, la seva companya de vida i també de militància a l'Assemblea de Catalunya. Quan es van conèixer ella no li va trobar res especial, va ser en un retrobament dos anys més tard a Vic quan es van enamorar: "Quan ens vam enredar ell feia classes a Barcelona en una escola i em va trucar per parlar amb mi, però com no sabia ben bé que dir per telèfon, com a excusa, em va demanar que li comprés una edició de "les converses filològiques" i jo és clar vaig pensar hooome, però quedem o no?", recorda la Teresa. "Era la forma de lligar que hi havia abans", diu ell.
El discurs de la Catalunya inclusiva:
Carod-Rovira se sent orgullós de la seva tasca en l'elaboració d'un discurs per a una Catalunya inclusiva, moderna que doni cabuda a gent de procedències diverses, com la seva pròpia, fill d'un "carabiner republicà" de l'Aragó. "A mi això dels vuit cognoms catalans no m'ha preocupat ni m'ha interessat mai. Per a mi la catalanitat ha estat sempre una altra cosa, la identitat és teva, te la construeixes tu i es modifica. A Cambrils (on va néixer) jo em vaig adonar molt tard que el meu pare diguéssim "no parlava català". Això pot semblar estrany d'entendre. Sí que, un parell de vegades, de molt petit, a l'Aragó em vaig sentir absolutament diferent, perquè el meu castellà era més aviat deficient".
Un club sense futbol, política, ni dones:
Tot i seguir pensant que el 2014, com va pronosticar, és "un any per a la democràcia", la quotidianitat de Carod-Rovira no gira únicament al voltant de la independència. Cada mes troba temps per la seva reunió a Vila-Rodona, a l'Alt Camp amb "el club de l'arengada", el nom que li donen a les seves trobades amb el cercle d'amics més íntim. Són tot homes i en les seves converses deixen fora la política i el futbol. "Si no en sap res, una vegada que li havien de fer una entrevista em preguntava de què juga aquest d'extrem dret, de davanter centre...Al Ronaldinho li vas dir Rivaldinho", riu el seu amic Joan.
En el balanç de la seva trajectòria, el discurs de Carod-Rovira transpua llums i ombres. Ens recorda que va començar a fer política per ideologia, per enderrocar el franquisme, i que malgrat que no ha pogut presidir el país, dels 113 membres de l'Assemblea de Catalunya és el que ha arribat més lluny. Tornar a la primera fila no és una de les seves prioritats ara, però no descarta, perquè diu "no me retirat, m'he enretirat, que vol dir fer-se a un costat i qui se'n retira sempre pot tornar. Què hauria de passar? No sé que hagués algun tipus de situació singular a Catalunya que requerís mesures d'emergència o d'unitat nacional suprapartidistes".
La trobada amb ETA:
Josep Lluís Carod Rovira no defuig la conversa sobre la seva reunió amb ETA que li va costar el càrrec de vicepresident del tripartit. Nega que es fes a Perpinyà, tal i com va publicar tres setmanes després l'ABC, ens explica que en el trajecte, amb ulleres tintades, van canviar de vehicle i tipus de transport en mes d'una ocasió i que no ens pot dir el lloc exacte de la trobada tot i que hi hagin passat deu anys, que el Tribunal Suprem hagi desestimat que fos un delicte i hi hagi una treva. "No es pot explicar tot, en una cosa d'aquestes característiques intervé molta gent i no és cap delicte. El Tribunal Suprem va acordar que no ho era. Si fos delicte tost els governs espanyols haurien d'estar a la presó, perquè tots s'han reunit amb ETA, absolutament tots, començant per Adolfo Suárez".
També ens explica que es van citar dues vegades, la primera a territori de "la república francesa", tot i que no es van presentar, i que el van citar per segona vegada just els dies que Maragall era fora i que ell exercia com a President en funcions. Diu però que la reunió responia a directrius de l'Assemblea del seu partit i que el seu prec va ser que "no matessin". "Els hi vaig dir que la violència no servia per a res, que ens perjudicava a nosaltres i que també els perjudicava a ells en el seu procés, perquè la violència era un obstacle que els impedia avançar. I vist com ha anat tot a Catalunya amb la no violència hem avançat i ara el País Basc s'està emmirallant amb el procés català".
Sobre la filtració a la premsa espanyola de la seva trobada amb ETA, diu que va ser arran del seguiment per part de la guàrdia civil d'una conversa entre membres del grup abertxale, però que aleshores no ho sabia. Admet que després de la publicació de la notícia va sentir poc suport per part d'ERC i també del Govern, a qui no havia informat de la trobada, i va decidir marxar "perquè a mi qui m'ha de jutjar no és la premsa espanyola, és el poble de Catalunya".
Ara diu que ho faria diferent: "Segur que li hauria comentat al President, però aquestes coses van molt ràpid, de la mateixa manera que no busques ETA a la guia telefònica, la reunió que la comunicació és possible no t'arriba un mes abans, t'arriba quan t'arriba".
La nova vida davant la mar:
Ha passat una dècada des d'aquells dies tan intempestius dels quals recorda, sobretot, el patiment de la seva família. Valora que viu millor, més relaxat. És director d'una càtedra sobre Diversitat Social i té temps per preparar el dinar a la Teresa, la seva companya de vida i també de militància a l'Assemblea de Catalunya. Quan es van conèixer ella no li va trobar res especial, va ser en un retrobament dos anys més tard a Vic quan es van enamorar: "Quan ens vam enredar ell feia classes a Barcelona en una escola i em va trucar per parlar amb mi, però com no sabia ben bé que dir per telèfon, com a excusa, em va demanar que li comprés una edició de "les converses filològiques" i jo és clar vaig pensar hooome, però quedem o no?", recorda la Teresa. "Era la forma de lligar que hi havia abans", diu ell.
El discurs de la Catalunya inclusiva:
Carod-Rovira se sent orgullós de la seva tasca en l'elaboració d'un discurs per a una Catalunya inclusiva, moderna que doni cabuda a gent de procedències diverses, com la seva pròpia, fill d'un "carabiner republicà" de l'Aragó. "A mi això dels vuit cognoms catalans no m'ha preocupat ni m'ha interessat mai. Per a mi la catalanitat ha estat sempre una altra cosa, la identitat és teva, te la construeixes tu i es modifica. A Cambrils (on va néixer) jo em vaig adonar molt tard que el meu pare diguéssim "no parlava català". Això pot semblar estrany d'entendre. Sí que, un parell de vegades, de molt petit, a l'Aragó em vaig sentir absolutament diferent, perquè el meu castellà era més aviat deficient".
Un club sense futbol, política, ni dones:
Tot i seguir pensant que el 2014, com va pronosticar, és "un any per a la democràcia", la quotidianitat de Carod-Rovira no gira únicament al voltant de la independència. Cada mes troba temps per la seva reunió a Vila-Rodona, a l'Alt Camp amb "el club de l'arengada", el nom que li donen a les seves trobades amb el cercle d'amics més íntim. Són tot homes i en les seves converses deixen fora la política i el futbol. "Si no en sap res, una vegada que li havien de fer una entrevista em preguntava de què juga aquest d'extrem dret, de davanter centre...Al Ronaldinho li vas dir Rivaldinho", riu el seu amic Joan.
