La República social italiana, a "Grans documentals 33"
L'última aventura de Mussolini va esdevenir un dels capítols més sinistres de la Segona Guerra Mundial.
Diumenge, 18 de novembre, a les 22.30, "Grans documentals 33 " emet els dos capítols de "La república social italiana: la república de Mussolini". El documental explica l'última aventura de Mussolini i, al mateix temps, un dels capítols més sinistres de la Segona Guerra Mundial va ser l'anomenada República Social Italiana, el fantasmagòric estat feixista establert al centre i nord d'Itàlia durant vint mesos, entre la tardor del 1943 i la primavera del 1945. Un documental produït l'Instituto Luce, sobre la base de les filmacions oficials i propagandístiques d'aquell règim.
Capítol 1
Per entendre el naixement de la República Social Italiana cal remuntar-se al 25 de juliol del 1943, el dia que un cop de palau va provocar la caiguda de Mussolini com a cap del govern, substituït pel mariscal Badoglio, i la seva detenció. Sis setmanes després, el 8 de setembre, Badoglio i el rei signaven un armistici amb els Aliats i, en conseqüència, Itàlia trencava el seu pacte amb el Tercer Reich. La reacció dels alemanys va ser immediata i fulminant: mentre la Wehrmacht ocupava el territori italià, un comando va alliberar Mussolini, i Hitler decidí crear al sud dels Alps un govern col·laboracionista que auxiliés els nazis en el control d'una població més aviat hostil. És així com va néixer, a finals del 1943, la RSI.
Darrere la pretensió de ser un Estat "nacional i social", l'expressió del feixisme més genuí i revolucionari, la que seria coneguda com República de Salò per la seva capital, a la riba del llac de Garda, fou en realitat un Estat fantotxe, producte de la barreja entre els interessos nazis i els anhels de venjança dels feixistes radicals, anhels que es veurien plasmats en el procés de Verona, el gener de 1944. Per molt que el cabdill militar de la República, el mariscal Graziani, i la propaganda del règim, exaltessin la represa de la guerra al costat de la Wehrmacht i contra els angloamericans, Salò no va ser capaç de crear un exèrcit digne d'aquest nom, i Mussolini va restar impotent davant l'amputació territorial del Trentino, el Tirol del Sud, el Friul i la Venècia Julia, annexionats de fet al Reich alemany.
Capítol 2
Caracteritzada per un col·laboracionisme submís amb el Tercer Reich, la República mussoliniana -que pretenia ser el legítim Estat italià enfront dels traïdors de l'anomenat Regne del Sud- va perdre tota esperança de victòria quan, a principis de juny del 1944, els exèrcits aliats van alliberar Roma i avançaren després fins al nord de Florència, on els alemanys s'havien atrinxerat darrere la Línia Gòtica. Des d'aquell moment, el territori controlat pels nazis i els seus satèl·lits feixistes es va anar encongint, i la resistència partisana va anar augmentant, de manera que l'octubre de 1944 ja aplegava més de cent mil combatents.
Cada cop més acorralat, el règim feixista republicà es radicalitzava i feia créixer la seva brutalitat, al mateix temps que estrenyia els llaços amb l'amo alemany. El 20 de juliol del 1944 va tenir lloc, al Cau del Llop de la Prússia Oriental, la darrera entrevista entre Mussolini i Hitler, poques hores després que aquest últim patís el famós atemptat del coronel Von Staufenberg. Per al Duce va ser tot un consol comprovar que el Tercer Reich no era immune a les esquerdes i a les traïcions.
En tot cas, l'agonia de la República de Salò era tan inexorable com la derrota militar del nazisme. Encara a mitjan desembre de 1944, Mussolini es traslladà a Milà -la ciutat que havia estat el bressol del moviment feixista- per protagonitzar-hi els seus últims actes de masses. Tres mesos després, però, explorava en secret, per mitjà de l'arquebisbe de la capital llombarda, el cardenal Schuster, les possibilitats d'una rendició amb certes condicions.
Rebutjada aquesta temptativa, només li restava esperar impotent el col·lapse final. El 16 d'abril de 1945 el govern de la República Social Italiana celebrà la seva última reunió; dos dies després, el Duce tornava a Milà, i poc més tard intentava fugir cap a Suïssa disfressat de soldat alemany. El 27 d'abril, partisans comunistes el van capturar a Dongo, i l'endemà l'afusellaren junt amb la seva amant, Claretta Petacci. Al dia següent, el 29 d'abril, l'exhibició dels cadàvers de Mussolini i d'altres jerarques feixistes, penjats dels peus, al Piazzale Loreto de Milà, posava un colofó brutal i truculent no tan sols a la història de la República de Salò, sinó també a la molt més important aventura política que el feixisme italià havia començat a escriure, a Milà mateix, un quart de segle abans.
Capítol 1
Per entendre el naixement de la República Social Italiana cal remuntar-se al 25 de juliol del 1943, el dia que un cop de palau va provocar la caiguda de Mussolini com a cap del govern, substituït pel mariscal Badoglio, i la seva detenció. Sis setmanes després, el 8 de setembre, Badoglio i el rei signaven un armistici amb els Aliats i, en conseqüència, Itàlia trencava el seu pacte amb el Tercer Reich. La reacció dels alemanys va ser immediata i fulminant: mentre la Wehrmacht ocupava el territori italià, un comando va alliberar Mussolini, i Hitler decidí crear al sud dels Alps un govern col·laboracionista que auxiliés els nazis en el control d'una població més aviat hostil. És així com va néixer, a finals del 1943, la RSI.
Darrere la pretensió de ser un Estat "nacional i social", l'expressió del feixisme més genuí i revolucionari, la que seria coneguda com República de Salò per la seva capital, a la riba del llac de Garda, fou en realitat un Estat fantotxe, producte de la barreja entre els interessos nazis i els anhels de venjança dels feixistes radicals, anhels que es veurien plasmats en el procés de Verona, el gener de 1944. Per molt que el cabdill militar de la República, el mariscal Graziani, i la propaganda del règim, exaltessin la represa de la guerra al costat de la Wehrmacht i contra els angloamericans, Salò no va ser capaç de crear un exèrcit digne d'aquest nom, i Mussolini va restar impotent davant l'amputació territorial del Trentino, el Tirol del Sud, el Friul i la Venècia Julia, annexionats de fet al Reich alemany.
Capítol 2
Caracteritzada per un col·laboracionisme submís amb el Tercer Reich, la República mussoliniana -que pretenia ser el legítim Estat italià enfront dels traïdors de l'anomenat Regne del Sud- va perdre tota esperança de victòria quan, a principis de juny del 1944, els exèrcits aliats van alliberar Roma i avançaren després fins al nord de Florència, on els alemanys s'havien atrinxerat darrere la Línia Gòtica. Des d'aquell moment, el territori controlat pels nazis i els seus satèl·lits feixistes es va anar encongint, i la resistència partisana va anar augmentant, de manera que l'octubre de 1944 ja aplegava més de cent mil combatents.
Cada cop més acorralat, el règim feixista republicà es radicalitzava i feia créixer la seva brutalitat, al mateix temps que estrenyia els llaços amb l'amo alemany. El 20 de juliol del 1944 va tenir lloc, al Cau del Llop de la Prússia Oriental, la darrera entrevista entre Mussolini i Hitler, poques hores després que aquest últim patís el famós atemptat del coronel Von Staufenberg. Per al Duce va ser tot un consol comprovar que el Tercer Reich no era immune a les esquerdes i a les traïcions.
En tot cas, l'agonia de la República de Salò era tan inexorable com la derrota militar del nazisme. Encara a mitjan desembre de 1944, Mussolini es traslladà a Milà -la ciutat que havia estat el bressol del moviment feixista- per protagonitzar-hi els seus últims actes de masses. Tres mesos després, però, explorava en secret, per mitjà de l'arquebisbe de la capital llombarda, el cardenal Schuster, les possibilitats d'una rendició amb certes condicions.
Rebutjada aquesta temptativa, només li restava esperar impotent el col·lapse final. El 16 d'abril de 1945 el govern de la República Social Italiana celebrà la seva última reunió; dos dies després, el Duce tornava a Milà, i poc més tard intentava fugir cap a Suïssa disfressat de soldat alemany. El 27 d'abril, partisans comunistes el van capturar a Dongo, i l'endemà l'afusellaren junt amb la seva amant, Claretta Petacci. Al dia següent, el 29 d'abril, l'exhibició dels cadàvers de Mussolini i d'altres jerarques feixistes, penjats dels peus, al Piazzale Loreto de Milà, posava un colofó brutal i truculent no tan sols a la història de la República de Salò, sinó també a la molt més important aventura política que el feixisme italià havia començat a escriure, a Milà mateix, un quart de segle abans.
