"La batalla d'Alger"
Un documental francès sobre aquest episodi cèlebre de la guerra d'independència d'Algèria.
Aquest diumenge, a les 23.45, el 33 emet "La batalla d'Alger", un documental francès del 2007 que reconstrueix, cinquanta anys després dels fets i amb interessantíssims testimonis de tots dos bàndols, aquell episodi cèlebre de la guerra d'independència d'Algèria.
La insurrecció algeriana havia començat la tardor del 1954 i, dos anys després, els combatents de l'FLN no havien aconseguit alliberar cap porció significativa de l'Algèria rural ni cridar l'atenció del món, per la qual cosa la cúpula independentista resolgué guanyar ressò i impacte polític portant la lluita a la capital. El setembre de 1956 va començar una escalada d'atemptats amb bombes en cafès, transports i altres espais públics de la ciutat d'Alger, amb la consegüent indignació dels habitants europeus, que exigiren una resposta contundent.
Aquesta va arribar el gener de 1957, quan la desena divisió de paracaigudistes i altres unitats militars a les ordres del general Jacques Massu van assumir els plens poders a la capital algeriana. Durant els sis mesos següents, aquestes tropes lliurarien contra les xarxes clandestines de l'FLN -capaces d'executar 800 atemptats al mes- una batalla a mort, potser la primera batalla contraterrorista moderna en medi urbà. L'anomenada batalla d'Alger comportà 24.000 detinguts algerians, uns 3.000 dels quals van ser liquidats extrajudicialment. La tortura dels presoners per obtenir informació esdevingué rutinària, però també es va practicar la guerra psicològica, la infiltració dels rengles enemics, etcètera.
L'estiu del 1957, la infrastructura de l'FLN a la ciutat estava liquidada, i els atemptats s'havien acabat. França, doncs, va guanyar la batalla en termes tàctics, o militars. En canvi, la va perdre en termes polítics i morals; sobretot, perquè la brutalitat dels mètodes emprats provocà a la metròpoli una onada de protestes i denúncies d'intel·lectuals, periodistes i polítics, i la legitimitat de la presència francesa a Algèria va començar a veure's qüestionada també per la comunitat internacional. En rigor, allò que obligà França a abandonar Algèria el 1962 no van ser els combatents de l'FLN, sinó les portades i els manifestos de la premsa de París, la fatiga de la societat metropolitana, les pressions a l'ONU i, en darrer terme, la decisió del general De Gaulle de sacrificar els colons "pieds-noirs" en benefici de la consolidació de la Cinquena República.
La insurrecció algeriana havia començat la tardor del 1954 i, dos anys després, els combatents de l'FLN no havien aconseguit alliberar cap porció significativa de l'Algèria rural ni cridar l'atenció del món, per la qual cosa la cúpula independentista resolgué guanyar ressò i impacte polític portant la lluita a la capital. El setembre de 1956 va començar una escalada d'atemptats amb bombes en cafès, transports i altres espais públics de la ciutat d'Alger, amb la consegüent indignació dels habitants europeus, que exigiren una resposta contundent.
Aquesta va arribar el gener de 1957, quan la desena divisió de paracaigudistes i altres unitats militars a les ordres del general Jacques Massu van assumir els plens poders a la capital algeriana. Durant els sis mesos següents, aquestes tropes lliurarien contra les xarxes clandestines de l'FLN -capaces d'executar 800 atemptats al mes- una batalla a mort, potser la primera batalla contraterrorista moderna en medi urbà. L'anomenada batalla d'Alger comportà 24.000 detinguts algerians, uns 3.000 dels quals van ser liquidats extrajudicialment. La tortura dels presoners per obtenir informació esdevingué rutinària, però també es va practicar la guerra psicològica, la infiltració dels rengles enemics, etcètera.
L'estiu del 1957, la infrastructura de l'FLN a la ciutat estava liquidada, i els atemptats s'havien acabat. França, doncs, va guanyar la batalla en termes tàctics, o militars. En canvi, la va perdre en termes polítics i morals; sobretot, perquè la brutalitat dels mètodes emprats provocà a la metròpoli una onada de protestes i denúncies d'intel·lectuals, periodistes i polítics, i la legitimitat de la presència francesa a Algèria va començar a veure's qüestionada també per la comunitat internacional. En rigor, allò que obligà França a abandonar Algèria el 1962 no van ser els combatents de l'FLN, sinó les portades i els manifestos de la premsa de París, la fatiga de la societat metropolitana, les pressions a l'ONU i, en darrer terme, la decisió del general De Gaulle de sacrificar els colons "pieds-noirs" en benefici de la consolidació de la Cinquena República.
