La darrera experiència revolucionària sud-americana, a "Utopia 79"
Un viatge a través de diferents diaris personals que ens aniran portant a l'espai i al temps de dues generacions relacionades amb la revolució del Front Sandinista
Aquest dissabte,el Canal 33 emet una coproducció de Televisió de Catalunya amb Frame Zero, amb la participació de l'Institut Nicaragüenc de Cultura i dirigida per Joan López Lloret; un viatge a través de diferents diaris personals que ens aniran portant a l'espai i al temps de dues generacions relacionades amb l'última revolució triomfant. L'estiu passat va fer trenta anys de l'entrada dels guerrillers del Front Sandinista d'Alliberament Nacional a Managua, la capital de Nicaragua, en el que va ser l'acte final d'una lluita d'anys per derrocar la dictadura dels Somoza.
La primera part d'aquest treball, "El somni", presenta un seguit de personatges que vivien moments d'esperança o d'il·lusió a la segona meitat dels anys 70, quan Nicaragua era el referent existencial dels canvis socials que s'estaven produint a casa nostra. Omar Cabezas, guerriller de l'FSLN, lluitava a les muntanyes del nord d'aquell país. Walter Tauber, periodista, estava interessat en el passat i el present dels moviments socials de Barcelona. Havia arribat a aquesta ciutat procedent de Ginebra per fer una tesi sobre els transports col·lectivitzats durant el moviment revolucionari del 37. Això el va portar a militar a la CNT durant els anys 70. L'any 1978 va viatjar a Nicaragua com a corresponsal de diverses revistes europees. Coneixerem també, a Barcelona, tres amics seus que militaven en grups d'extrema esquerra (OIC, CNT i UCL).
La segona part és "El moment" del desenvolupament del projecte sandinista després del triomf de l'FSLN, i el moment en què es creuen els destins de tres amics de Barcelona: en Mario, la Maria Mas i l'Alberto Romero. Durant la seva incorporació al procés revolucionari de Nicaragua, la Maria escriu un diari personal on relata les reformes pedagògiques que es van posar en marxa a la zona misquito, a l'Atlàntic. Mentrestant, l'Alberto tractava de potenciar diferents projectes en diverses comunitats indígenes.
"El moment" desemboca molt aviat en dificultats i obstacles dintre i fora del país. Comencen el desencant i la pèrdua de la il·lusió. La Maria i en Mario tornen a Barcelona. I després, "La boira". Com si es tractés d'un camí de tornada, la darrera part de la pel·lícula fa un salt de 25 anys. La sortida dels sandinistes del poder dóna pas a tres governs successius d'ideologies radicalment diferents als postulats de la revolució. És aleshores quan trobem els fills de la revolució. Educats en el sandinisme, ja no parlen de les mateixes coses que els seus pares. En ells es reflecteix la descomposició del procés revolucionari i la recerca dels somnis individuals. Alguns viuen a la seva Nicaragua nadiua, com la Milena, presentadora de la cadena de televisió Nica, o en Sandro, que va ser alumne de la guarderia rural on va treballar la Maria i que continua vivint a la seva comunitat misquito, a prop d'Hondures. Ricardo Wheelock, nebot i fill de dos destacats dirigents sandinistes, treballa com a tècnic de so.
Com a punt final d'aquesta generació ens apropem al diari de Camilo Mejía Godoy, fill del conegut cantautor nicaragüenc. En Camilo va anar a l'Iraq amb els "marines" nord-americans i va desertar. Com a conseqüència de la deserció, va estar un any tancat a presó. Els seus diaris de guerra i presó, il·lustrats amb imatges de la Nicaragua actual, mostren un seguit de paradoxes relacionades amb l'imperialisme, la revolució i l'ús de les armes.
Finalment, els protagonistes del documental descriuen, en poques paraules, què significa per a ells el concepte de "paradís". El documental ens acosta a la realitat d'una comunitat misquito, El paraíso, situada en plena selva, al costat del riu Coco, i creada després de l'evacuació d'altres comunitats que van ser destruïdes per l'huracà "Mitch". Aquesta comunitat, com moltes altres de la zona, té un nivell de pobresa molt elevat, agreujat darrerament per plagues de rates i per problemes alimentaris bàsics. En aquest indret depauperat es fa evident el desencant de la utopia revolucionària, l'absència del paradís.
"Utopia 79" ha estat seleccionat en festivals d'arreu del món: Documenta Madrid, DOCSDF (Mèxic), Docupolis Barcelona, Mostra Internacional de Cinema de São Paulo (Brasil), The London International Documentary Festival (LIDF)
Fitxa tècnica:
Direcció, guió i fotografia: Joan López Lloret
Producció executiva: Cristina Gironès
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs
Edició: David Gutiérrez
Documentalistes: Alba Mora, Marvin Salmerón
Música: R. Wheelock, N. Estévez, S. De Simone
Grafisme: Gerard Morrón
So: Ricardo Wheelock, Frederic Cañón
Producció Barcelona: Yoya Busquets, Patricia Arcas, Marta Ruíz Vivar
Producció Nicaragua: Marjorie Arostegui
El director, Joan López Lloret (Barcelona,1969) va estudiar Direcció Cinematogràfica al CEEC. Es va especialitzar al Centre Calassanç, actualment Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Des del 1990 ha treballat com a càmera i director de fotografia en sèries de televisió, documentals i espots. A partir del 1997 comença a realitzar treballs com a director -vídeos institucionals, espots i curtmetratges, etc.- per centrar-se finalment en el gènere documental. Ha dirigit, entre d'altres, "Pinturas a la Bèstia" (1990); "A Table, a Chair and a Bed" (1992) amb Cesc Gay; "26 grados a la Sombra" (1995); "Gi-SRA (El camino de agua)" (1998); "Els oligor" (2004) i "Diumenge a les cinc" (2007), aquest darrer estrenat a "El documental" l'abril del 2008.
La primera part d'aquest treball, "El somni", presenta un seguit de personatges que vivien moments d'esperança o d'il·lusió a la segona meitat dels anys 70, quan Nicaragua era el referent existencial dels canvis socials que s'estaven produint a casa nostra. Omar Cabezas, guerriller de l'FSLN, lluitava a les muntanyes del nord d'aquell país. Walter Tauber, periodista, estava interessat en el passat i el present dels moviments socials de Barcelona. Havia arribat a aquesta ciutat procedent de Ginebra per fer una tesi sobre els transports col·lectivitzats durant el moviment revolucionari del 37. Això el va portar a militar a la CNT durant els anys 70. L'any 1978 va viatjar a Nicaragua com a corresponsal de diverses revistes europees. Coneixerem també, a Barcelona, tres amics seus que militaven en grups d'extrema esquerra (OIC, CNT i UCL).
La segona part és "El moment" del desenvolupament del projecte sandinista després del triomf de l'FSLN, i el moment en què es creuen els destins de tres amics de Barcelona: en Mario, la Maria Mas i l'Alberto Romero. Durant la seva incorporació al procés revolucionari de Nicaragua, la Maria escriu un diari personal on relata les reformes pedagògiques que es van posar en marxa a la zona misquito, a l'Atlàntic. Mentrestant, l'Alberto tractava de potenciar diferents projectes en diverses comunitats indígenes.
"El moment" desemboca molt aviat en dificultats i obstacles dintre i fora del país. Comencen el desencant i la pèrdua de la il·lusió. La Maria i en Mario tornen a Barcelona. I després, "La boira". Com si es tractés d'un camí de tornada, la darrera part de la pel·lícula fa un salt de 25 anys. La sortida dels sandinistes del poder dóna pas a tres governs successius d'ideologies radicalment diferents als postulats de la revolució. És aleshores quan trobem els fills de la revolució. Educats en el sandinisme, ja no parlen de les mateixes coses que els seus pares. En ells es reflecteix la descomposició del procés revolucionari i la recerca dels somnis individuals. Alguns viuen a la seva Nicaragua nadiua, com la Milena, presentadora de la cadena de televisió Nica, o en Sandro, que va ser alumne de la guarderia rural on va treballar la Maria i que continua vivint a la seva comunitat misquito, a prop d'Hondures. Ricardo Wheelock, nebot i fill de dos destacats dirigents sandinistes, treballa com a tècnic de so.
Com a punt final d'aquesta generació ens apropem al diari de Camilo Mejía Godoy, fill del conegut cantautor nicaragüenc. En Camilo va anar a l'Iraq amb els "marines" nord-americans i va desertar. Com a conseqüència de la deserció, va estar un any tancat a presó. Els seus diaris de guerra i presó, il·lustrats amb imatges de la Nicaragua actual, mostren un seguit de paradoxes relacionades amb l'imperialisme, la revolució i l'ús de les armes.
Finalment, els protagonistes del documental descriuen, en poques paraules, què significa per a ells el concepte de "paradís". El documental ens acosta a la realitat d'una comunitat misquito, El paraíso, situada en plena selva, al costat del riu Coco, i creada després de l'evacuació d'altres comunitats que van ser destruïdes per l'huracà "Mitch". Aquesta comunitat, com moltes altres de la zona, té un nivell de pobresa molt elevat, agreujat darrerament per plagues de rates i per problemes alimentaris bàsics. En aquest indret depauperat es fa evident el desencant de la utopia revolucionària, l'absència del paradís.
"Utopia 79" ha estat seleccionat en festivals d'arreu del món: Documenta Madrid, DOCSDF (Mèxic), Docupolis Barcelona, Mostra Internacional de Cinema de São Paulo (Brasil), The London International Documentary Festival (LIDF)
Fitxa tècnica:
Direcció, guió i fotografia: Joan López Lloret
Producció executiva: Cristina Gironès
Producció executiva TVC: Jordi Ambròs
Edició: David Gutiérrez
Documentalistes: Alba Mora, Marvin Salmerón
Música: R. Wheelock, N. Estévez, S. De Simone
Grafisme: Gerard Morrón
So: Ricardo Wheelock, Frederic Cañón
Producció Barcelona: Yoya Busquets, Patricia Arcas, Marta Ruíz Vivar
Producció Nicaragua: Marjorie Arostegui
El director, Joan López Lloret (Barcelona,1969) va estudiar Direcció Cinematogràfica al CEEC. Es va especialitzar al Centre Calassanç, actualment Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Des del 1990 ha treballat com a càmera i director de fotografia en sèries de televisió, documentals i espots. A partir del 1997 comença a realitzar treballs com a director -vídeos institucionals, espots i curtmetratges, etc.- per centrar-se finalment en el gènere documental. Ha dirigit, entre d'altres, "Pinturas a la Bèstia" (1990); "A Table, a Chair and a Bed" (1992) amb Cesc Gay; "26 grados a la Sombra" (1995); "Gi-SRA (El camino de agua)" (1998); "Els oligor" (2004) i "Diumenge a les cinc" (2007), aquest darrer estrenat a "El documental" l'abril del 2008.
