La guerra del Vietnam des de dins, a "Grans documentals"
Una producció de National Geographic sobre el conflicte bèl·lic que ha aixecat més passions, que ha suscitat més mobilitzacions i protestes a escala planetària durant la segona meitat del segle XX.
Aquest diumenge, a l'espai "Grans Documentals", el canal 33 emet els tres capítols de la sèrie "La guerra del Vietnam des de dins" ("Inside Vietnam"), una producció de National Geographic del 2007 que mostra desenes de testimonis que van participar en el conflicte, tots són antics combatents nord-americans, des de soldats rasos fins a coronels. El nucli del relat, doncs, és una poderosa i viscuda crònica militar d'aquella guerra.
La guerra del Vietnam des de dins, capítol 1
Com és ben sabut, la implicació dels Estats Units en el suport al règim pro-occidental del Vietnam del Sud va començar el 1961, sota la presidència de John Kennedy, amb la tramesa d'uns quants centenars d'instructors i assessors militars. En dos anys, l'afany de contenir l'expansió comunista pel sudest asiàtic va fer pujar a 16.500 la xifra d'aquests assessors, però no va ser fins l'estiu del 1964, arran de l'anomenat "incident del golf de Tonquín", que el president Lyndon Johnson ordenà els primers bombardejos a gran escala sobre el Vietnam del Nord, i va caldre esperar al març de 1965 per a què el primer batalló de marines desembarqués a Da Nang.
A partir d'aleshores va començar la participació militar directa de les forces armades nord-americanes, sota el comandament del general William Westmoreland, en el conflicte. L'increment dels efectius presents al país asiàtic va ser vertiginós, i ja superava els 200.000 homes el juny del 1966. Això obligà l'administració Johnson a restablir el servei militar obligatori, una decisió de conseqüències incalculables, perquè va fer repercutir la guerra sobre el conjunt de la societat nord-americana i va multiplicar l'impacte social de les baixes cada cop més nombroses, dels presoners en mans de Hanoi, dels combatents que tornaven a casa psicològicament afectats per les traumàtiques experiències del combat, etcètera.
En definitiva els comunistes vietnamites, sota la direcció política de Ho Chi Minh i la militar del general Vo Nguyen Giap, van plantejar una guerra de desgast en la que la superioritat tecnològica i armamentística dels Estats Units, les victòries locals d'aquests en gairebé tots els combats que es lliuraven, el fet que les baixes nord-americanes fossin trenta vegades menys nombroses que les del Vietcong, tot això tenia molt poca importància. El Pentàgon i la Casa Blanca, però, van trigar força anys a entendre-ho.
La guerra del Vietnam des de dins, capítol 2
El segon capítol de la sèrie nord-americana "La guerra del Vietnam des de dins" se centra en els esdeveniments del crucial any 1968, el període en què la guerra va canviar de rumb. Fins aleshores, el comandament i el conjunt de les tropes nord-americanes tenien la sensació que estaven guanyant, que les baixes sofertes per l'enemic eren insostenibles a mitjà termini. Però els esdeveniments d'aquell any van canviar la naturalesa del conflicte i van evidenciar la increïble tenacitat dels combatents comunistes.
El 1968 va començar amb el duríssim atac nord-vietnamita contra la base avançada dels Estats Units a Khe Sanh, prop del paral·lel 17º, que va estar a punt de convertir-se en el Dien Bien Phu dels nord-americans. Tot just contingut aquest perill, a finals de gener i en coincidència amb l'Any Nou budista, els comunistes desfermaren l'ofensiva del Tet, un atac general que sorprengué els seus adversaris, va traslladar la guerra de les àrees rurals fins a les ciutats, fins al centre de Saigon, i va conquerir momentàniament la ciutat imperial de Hue i altres trenta capitals provincials.
Tot i que, després d'unes quantes setmanes de combats ferotges, les forces nord-americanes i sud-vietnamites van recuperar el terreny i van infligir a l'enemic una severa derrota, la paradoxa és que als Estats Units, en els mitjans de comunicació i entre l'opinió pública, la victòria del seu exèrcit va ser llegida en clau de fracàs: l'obstinació i la capacitat de sacrifici dels comunistes van fer trontollar la moral de la rereguarda nord-americana, van posar-hi en qüestió el sentit d'aquella guerra i la possibilitat de guanyar-la.
Els símptomes d'aquest canvi d'escenari no es van fer esperar: des de la substitució de Westmoreland pel general Abrams al capdavant de les tropes destinades al Vietnam, fins a l'inici, al mes de maig, de converses de pau a París entre diplomàtics de Washington i de Hanoi. I sobretot l'anunci del president Johnson de renunciar a la reelecció en els comicis d'aquell novembre. Si l'inquilí de la Casa Blanca es reconeixia fracassat al Vietnam, què havien de pensar els militars desplegats al país asiàtic?
Tot i que la xifra màxima de tropes dels Estats Units al Vietnam (504.000 efectius) no s'assoliria fins a l'abril de 1969, des d'uns quants mesos abans es començà a aplicar una "estratègia de pacificació" que evités els combats frontals i minimitzés el nombre de baixes, proper ja als 30.000 morts. La guerra vietnamita, com totes, tenia un preu: exorbitant per als autòctons, moderat per als nord-americans. El problema era que, mentre que els primers el pagaven sense parpellejar, l'opinió als Estats Units trobava el seu preu insuportable.
La guerra del Vietnam des de dins, capítol 3
El tercer i últim capítol de la sèrie titulada "La guerra del Vietnam des de dins" se centra ja en la gestió d'aquell conflicte per part de l'administració republicana de Richard Nixon, instal·lada al poder el gener del 1969. Ben aviat, Nixon va començar a parlar de la "vietnamització" de la guerra, i a disminuir el contingent militar nord-americà al sud-est asiàtic. Un contingent que, de tota manera, sumava encara 335.000 homes el febrer de 1971.
Amb això, no és que el president dels Estats Units s'hagués tornat pacifista. De fet, no dubtà gens a estendre els bombardejos i, després, les operacions terrestres a Cambodja el 1970, i a Laos el 1971, ni a reprendre els atacs aeris massius sobre Hanoi el 1972. Però Nixon era un governant elegit que aspirava al segon mandat, i al seu país les protestes i crítiques contra la guerra vietnamita creixien als carrers, als campus universitaris, a la premsa i també al Capitoli. Sobretot, després que a finals del 1969 transcendís l'escàndol de la matança de My Lai. L'objectiu de la Casa Blanca, doncs, no era tant posar fi a la guerra com desempallegar-ne els Estats Units.
En tot cas, conscient de la moral de retirada dels seus adversaris, el règim comunista nord-vietnamita decidí bandejar l'afeblit Vietcong i enviar el seu exèrcit regular, reequipat per Moscou, a la conquesta del sud. La primavera del 1972 només quedaven al país 70.000 militars americans, molt pocs d'ells en tasques de combat, i el suport a Saigon era bàsicament aeri, si bé condicionat al curs de les negociacions de París: els bombardejos de la USAF sobre el nord havien esdevingut un factor diplomàtic que va ajudar a assolir, el gener del 1973, l'acord d'alto el foc entre Washington i Hanoi.Al cap de dos mesos, els últims soldats dels Estats Units abandonaven un país on havien sofert més de 58.000 baixes mortals, per tres milions i mig dels seus adversaris.
Reduït ara a la condició de guerra civil intervietnamita, el conflicte va durar encara dos anys més, però la fatiga dels nord-americans, la reducció dràstica del seu suport logístic al règim de Saigon, i també l'artificiositat d'aquest, en van produir el col·lapse des de principis del 1975. Aquell 30 d'abril, les tropes comunistes ocupaven Saigon mentre els helicòpters evacuaven els darrers fugitius des del terrat de l'ambaixada dels Estats Units, deixant per a la posteritat una imatge de desbandada, de desfeta humiliant que va traumatitzar la societat nord-americana durant dècades. I aquest trauma ha influït després en totes les intervenciones militars d'aquell país a l'exterior, des de Somàlia fins a l'Iraq o l'Afganistan. Trenta-cinc anys després del seu final, la guerra del Vietnam encara és molt més que història.
La guerra del Vietnam des de dins, capítol 1
Com és ben sabut, la implicació dels Estats Units en el suport al règim pro-occidental del Vietnam del Sud va començar el 1961, sota la presidència de John Kennedy, amb la tramesa d'uns quants centenars d'instructors i assessors militars. En dos anys, l'afany de contenir l'expansió comunista pel sudest asiàtic va fer pujar a 16.500 la xifra d'aquests assessors, però no va ser fins l'estiu del 1964, arran de l'anomenat "incident del golf de Tonquín", que el president Lyndon Johnson ordenà els primers bombardejos a gran escala sobre el Vietnam del Nord, i va caldre esperar al març de 1965 per a què el primer batalló de marines desembarqués a Da Nang.
A partir d'aleshores va començar la participació militar directa de les forces armades nord-americanes, sota el comandament del general William Westmoreland, en el conflicte. L'increment dels efectius presents al país asiàtic va ser vertiginós, i ja superava els 200.000 homes el juny del 1966. Això obligà l'administració Johnson a restablir el servei militar obligatori, una decisió de conseqüències incalculables, perquè va fer repercutir la guerra sobre el conjunt de la societat nord-americana i va multiplicar l'impacte social de les baixes cada cop més nombroses, dels presoners en mans de Hanoi, dels combatents que tornaven a casa psicològicament afectats per les traumàtiques experiències del combat, etcètera.
En definitiva els comunistes vietnamites, sota la direcció política de Ho Chi Minh i la militar del general Vo Nguyen Giap, van plantejar una guerra de desgast en la que la superioritat tecnològica i armamentística dels Estats Units, les victòries locals d'aquests en gairebé tots els combats que es lliuraven, el fet que les baixes nord-americanes fossin trenta vegades menys nombroses que les del Vietcong, tot això tenia molt poca importància. El Pentàgon i la Casa Blanca, però, van trigar força anys a entendre-ho.
La guerra del Vietnam des de dins, capítol 2
El segon capítol de la sèrie nord-americana "La guerra del Vietnam des de dins" se centra en els esdeveniments del crucial any 1968, el període en què la guerra va canviar de rumb. Fins aleshores, el comandament i el conjunt de les tropes nord-americanes tenien la sensació que estaven guanyant, que les baixes sofertes per l'enemic eren insostenibles a mitjà termini. Però els esdeveniments d'aquell any van canviar la naturalesa del conflicte i van evidenciar la increïble tenacitat dels combatents comunistes.
El 1968 va començar amb el duríssim atac nord-vietnamita contra la base avançada dels Estats Units a Khe Sanh, prop del paral·lel 17º, que va estar a punt de convertir-se en el Dien Bien Phu dels nord-americans. Tot just contingut aquest perill, a finals de gener i en coincidència amb l'Any Nou budista, els comunistes desfermaren l'ofensiva del Tet, un atac general que sorprengué els seus adversaris, va traslladar la guerra de les àrees rurals fins a les ciutats, fins al centre de Saigon, i va conquerir momentàniament la ciutat imperial de Hue i altres trenta capitals provincials.
Tot i que, després d'unes quantes setmanes de combats ferotges, les forces nord-americanes i sud-vietnamites van recuperar el terreny i van infligir a l'enemic una severa derrota, la paradoxa és que als Estats Units, en els mitjans de comunicació i entre l'opinió pública, la victòria del seu exèrcit va ser llegida en clau de fracàs: l'obstinació i la capacitat de sacrifici dels comunistes van fer trontollar la moral de la rereguarda nord-americana, van posar-hi en qüestió el sentit d'aquella guerra i la possibilitat de guanyar-la.
Els símptomes d'aquest canvi d'escenari no es van fer esperar: des de la substitució de Westmoreland pel general Abrams al capdavant de les tropes destinades al Vietnam, fins a l'inici, al mes de maig, de converses de pau a París entre diplomàtics de Washington i de Hanoi. I sobretot l'anunci del president Johnson de renunciar a la reelecció en els comicis d'aquell novembre. Si l'inquilí de la Casa Blanca es reconeixia fracassat al Vietnam, què havien de pensar els militars desplegats al país asiàtic?
Tot i que la xifra màxima de tropes dels Estats Units al Vietnam (504.000 efectius) no s'assoliria fins a l'abril de 1969, des d'uns quants mesos abans es començà a aplicar una "estratègia de pacificació" que evités els combats frontals i minimitzés el nombre de baixes, proper ja als 30.000 morts. La guerra vietnamita, com totes, tenia un preu: exorbitant per als autòctons, moderat per als nord-americans. El problema era que, mentre que els primers el pagaven sense parpellejar, l'opinió als Estats Units trobava el seu preu insuportable.
La guerra del Vietnam des de dins, capítol 3
El tercer i últim capítol de la sèrie titulada "La guerra del Vietnam des de dins" se centra ja en la gestió d'aquell conflicte per part de l'administració republicana de Richard Nixon, instal·lada al poder el gener del 1969. Ben aviat, Nixon va començar a parlar de la "vietnamització" de la guerra, i a disminuir el contingent militar nord-americà al sud-est asiàtic. Un contingent que, de tota manera, sumava encara 335.000 homes el febrer de 1971.
Amb això, no és que el president dels Estats Units s'hagués tornat pacifista. De fet, no dubtà gens a estendre els bombardejos i, després, les operacions terrestres a Cambodja el 1970, i a Laos el 1971, ni a reprendre els atacs aeris massius sobre Hanoi el 1972. Però Nixon era un governant elegit que aspirava al segon mandat, i al seu país les protestes i crítiques contra la guerra vietnamita creixien als carrers, als campus universitaris, a la premsa i també al Capitoli. Sobretot, després que a finals del 1969 transcendís l'escàndol de la matança de My Lai. L'objectiu de la Casa Blanca, doncs, no era tant posar fi a la guerra com desempallegar-ne els Estats Units.
En tot cas, conscient de la moral de retirada dels seus adversaris, el règim comunista nord-vietnamita decidí bandejar l'afeblit Vietcong i enviar el seu exèrcit regular, reequipat per Moscou, a la conquesta del sud. La primavera del 1972 només quedaven al país 70.000 militars americans, molt pocs d'ells en tasques de combat, i el suport a Saigon era bàsicament aeri, si bé condicionat al curs de les negociacions de París: els bombardejos de la USAF sobre el nord havien esdevingut un factor diplomàtic que va ajudar a assolir, el gener del 1973, l'acord d'alto el foc entre Washington i Hanoi.Al cap de dos mesos, els últims soldats dels Estats Units abandonaven un país on havien sofert més de 58.000 baixes mortals, per tres milions i mig dels seus adversaris.
Reduït ara a la condició de guerra civil intervietnamita, el conflicte va durar encara dos anys més, però la fatiga dels nord-americans, la reducció dràstica del seu suport logístic al règim de Saigon, i també l'artificiositat d'aquest, en van produir el col·lapse des de principis del 1975. Aquell 30 d'abril, les tropes comunistes ocupaven Saigon mentre els helicòpters evacuaven els darrers fugitius des del terrat de l'ambaixada dels Estats Units, deixant per a la posteritat una imatge de desbandada, de desfeta humiliant que va traumatitzar la societat nord-americana durant dècades. I aquest trauma ha influït després en totes les intervenciones militars d'aquell país a l'exterior, des de Somàlia fins a l'Iraq o l'Afganistan. Trenta-cinc anys després del seu final, la guerra del Vietnam encara és molt més que història.
