L'emperador Francesc Josep I i la Primera Guerra Mundial, a "Segle XX"
Primer dels dos documentals que el programa dedica sobre el desenvolupament i les conseqüències de la Primera Guerra Mundial a la multisecular monarquia dels Habsburg.
Aquest dilluns i el vinent, a "Segle XX" us proposem dos documentals de l'ORF, la radiotelevisió pública austríaca, sobre el desenvolupament i les conseqüències de la Primera Guerra Mundial en allò que, el 1914, era l'imperi austrohongarès, la multisecular monarquia dels Habsburg. Hi podreu veure esplèndides imatges d'arxiu, les anàlisis d'historiadors i també els testimonis d'un grapat d'excombatents centenaris d'aquell conflicte bèl·lic.
El 1914, després de mig segle de pau i de progrés, allò que l'escriptor Robert Musil anomenaria més tard amb sarcasme Kakània, és a dir, la doble monarquia austrohongaresa, era una construcció política de 676.000 quilòmetres quadrats i 53 milions d'habitants, considerada la sisena potència econòmica del món. Al voltant d'un emperador i rei octogenari (Francesc Josep I) hi convivien sense gaires conflictes fins a quinze nacionalitats, que parlaven una dotzena de llengües i professaven set confessions religioses diferents. Es tractava, doncs, d'una estructura d'equilibris i lleialtats massa complexa, massa fràgil per resistir els efectes d'una gran guerra moderna. La ironia de la història és que va ser precisament Àustria-Hongria la que, en resposta al magnicidi de Sarajevo, va desencadenar-la.
Quan es va fer evident que la comtesa iniciada l'estiu de 1914 no seria una guerra d'opereta, sinó una guerra llarga, esgotadora i brutal, els governs de Viena i Budapest van començar a comprendre que no hi estaven preparats. Si França o la Gran Bretanya, més desenvolupades i comptant amb enormes imperis colonials, vivien grans penúries humanes i materials, les d'Àustria-Hongria havien de ser molt pitjors. Això, les dificultats per doblegar els serbis, la duríssima guerra alpina enfront dels italians, les derrotes enfront dels russos a Galítzia, etcètera, van accentuar la dependència de l'ajut alemany i la submissió al lideratge politicomilitar de Berlín.
Amb tot, després de dos anys i mig de guerra, d'haver cridat a files entre cinc i sis milions d'homes i de tenir la rereguarda sotmesa a severes restriccions de proveïment, a finals del 1916 la cohesió bàsica de l'imperi i la disciplina del seu exèrcit multinacional es mantenien. Quan, aquell 21 de novembre, després de 68 anys de regnat i de patir tota mena de desgràcies familiars, va morir el vell emperador i rei Francesc Josep I, Àustria-Hongria encara no semblava inexorablement condemnada a desaparèixer. La setmana que ve veurem com, al llarg dels dos anys següents, les coses van canviar de manera radical.
El 1914, després de mig segle de pau i de progrés, allò que l'escriptor Robert Musil anomenaria més tard amb sarcasme Kakània, és a dir, la doble monarquia austrohongaresa, era una construcció política de 676.000 quilòmetres quadrats i 53 milions d'habitants, considerada la sisena potència econòmica del món. Al voltant d'un emperador i rei octogenari (Francesc Josep I) hi convivien sense gaires conflictes fins a quinze nacionalitats, que parlaven una dotzena de llengües i professaven set confessions religioses diferents. Es tractava, doncs, d'una estructura d'equilibris i lleialtats massa complexa, massa fràgil per resistir els efectes d'una gran guerra moderna. La ironia de la història és que va ser precisament Àustria-Hongria la que, en resposta al magnicidi de Sarajevo, va desencadenar-la.
Quan es va fer evident que la comtesa iniciada l'estiu de 1914 no seria una guerra d'opereta, sinó una guerra llarga, esgotadora i brutal, els governs de Viena i Budapest van començar a comprendre que no hi estaven preparats. Si França o la Gran Bretanya, més desenvolupades i comptant amb enormes imperis colonials, vivien grans penúries humanes i materials, les d'Àustria-Hongria havien de ser molt pitjors. Això, les dificultats per doblegar els serbis, la duríssima guerra alpina enfront dels italians, les derrotes enfront dels russos a Galítzia, etcètera, van accentuar la dependència de l'ajut alemany i la submissió al lideratge politicomilitar de Berlín.
Amb tot, després de dos anys i mig de guerra, d'haver cridat a files entre cinc i sis milions d'homes i de tenir la rereguarda sotmesa a severes restriccions de proveïment, a finals del 1916 la cohesió bàsica de l'imperi i la disciplina del seu exèrcit multinacional es mantenien. Quan, aquell 21 de novembre, després de 68 anys de regnat i de patir tota mena de desgràcies familiars, va morir el vell emperador i rei Francesc Josep I, Àustria-Hongria encara no semblava inexorablement condemnada a desaparèixer. La setmana que ve veurem com, al llarg dels dos anys següents, les coses van canviar de manera radical.
