"Segle XX" completa dilluns la biografia del polític francès Pierre Mendès-France
"Segle XX" emet dilluns la segona part del documental sobre aquest polític francès que va passar de presidir el consell de ministres a oposar-se al gaullisme des de l'esquerra i la marginació política.
"Segle XX" completa dilluns el recorregut per la biografia de Pierre Mendès-France amb la segona part del documental francès que explica la llarga trajectòria del protagonista, des de la presidència del consell de ministres -que ocupava el 1954- fins a la discreta mort, el 1982.
Mendès-France obté, durant els primers mesos del seu mandat, importants èxits en matèria colonial, topa amb resistències i interessos creats en política interior, però sobretot practica un estil personal, renovador i inconformista de govern -per exemple, cada dissabte comenta als ciutadans la situació política a través de la ràdio-, un estil que casa molt malament amb els usos artitocràtics i caciquils de la Quarta República. Quan, el novembre del 1954, esclata a Algèria la insurrecció independentista, el cap del govern es veu atrapat entre la doctrina oficial que fa d'Algèria un tros de França i la repugnància a una repressió dura. Dos mesos després, l'aliança dels extrems, el vot conjunt de la dreta i els comunistes, el deixa en minoria i l'obliga a dimitir. Ha governat 7 mesos i 17 dies.
Des d'aquell moment, un Mendès-France definitivament allunyat del poder -serà efímer viceministre durant uns mesos del 1956- es converteix en la bandera, el referent, l'esperança sempre frustrada del sector més inconformista de l'esquerra política i intel·lectual francesa: per entendre'ns, la gent que s'aplega al voltant del setmanari "L'Express". Havent fracassat en l'intent de renovar el vell Partit Radical, Mendès l'abandona el 1959 i s'adhereix al Partit Socialista Unificat de Michel Rocard, mentre l'evolució interna de la política al seu país l'empeny cap a una mena d'exili interior.
En efecte, des del 1958 Pierre Mendès-France serà un dels grans adversaris morals de la Cinquena República i del presidencialisme del general De Gaulle, a qui havia servit i admirat durant la guerra. Com tants altres antigaullistes, ell també sobreestima la convulsió del maig francès del 1968 i, en la subsegüent reacció conservadora, perd l'escó de diputat per Grenoble, cosa que accentua la seva marginació política. Ja és, doncs, a títol de vell patriarca, de dipositari d'antigues legitimitats, de símbol de les ocasions perdudes que Mendès-France assisteix, el 1972, al naixement del nou Partit Socialista de François Mitterrand, de qui encara serà a temps de viure'n la victòria electoral del 1981 i de concórrer-ho podran veure, d'aquí a uns minuts- a la presa de possessió. En qualsevol cas, l'esquerra que triomfa amb Mitterrand ja no és la de Mendès, ja no té el seu rigor moral, els seus principis rígids i tossuts, la seva concepció estricta de l'exercici del poder.
Mendès-France obté, durant els primers mesos del seu mandat, importants èxits en matèria colonial, topa amb resistències i interessos creats en política interior, però sobretot practica un estil personal, renovador i inconformista de govern -per exemple, cada dissabte comenta als ciutadans la situació política a través de la ràdio-, un estil que casa molt malament amb els usos artitocràtics i caciquils de la Quarta República. Quan, el novembre del 1954, esclata a Algèria la insurrecció independentista, el cap del govern es veu atrapat entre la doctrina oficial que fa d'Algèria un tros de França i la repugnància a una repressió dura. Dos mesos després, l'aliança dels extrems, el vot conjunt de la dreta i els comunistes, el deixa en minoria i l'obliga a dimitir. Ha governat 7 mesos i 17 dies.
Des d'aquell moment, un Mendès-France definitivament allunyat del poder -serà efímer viceministre durant uns mesos del 1956- es converteix en la bandera, el referent, l'esperança sempre frustrada del sector més inconformista de l'esquerra política i intel·lectual francesa: per entendre'ns, la gent que s'aplega al voltant del setmanari "L'Express". Havent fracassat en l'intent de renovar el vell Partit Radical, Mendès l'abandona el 1959 i s'adhereix al Partit Socialista Unificat de Michel Rocard, mentre l'evolució interna de la política al seu país l'empeny cap a una mena d'exili interior.
En efecte, des del 1958 Pierre Mendès-France serà un dels grans adversaris morals de la Cinquena República i del presidencialisme del general De Gaulle, a qui havia servit i admirat durant la guerra. Com tants altres antigaullistes, ell també sobreestima la convulsió del maig francès del 1968 i, en la subsegüent reacció conservadora, perd l'escó de diputat per Grenoble, cosa que accentua la seva marginació política. Ja és, doncs, a títol de vell patriarca, de dipositari d'antigues legitimitats, de símbol de les ocasions perdudes que Mendès-France assisteix, el 1972, al naixement del nou Partit Socialista de François Mitterrand, de qui encara serà a temps de viure'n la victòria electoral del 1981 i de concórrer-ho podran veure, d'aquí a uns minuts- a la presa de possessió. En qualsevol cas, l'esquerra que triomfa amb Mitterrand ja no és la de Mendès, ja no té el seu rigor moral, els seus principis rígids i tossuts, la seva concepció estricta de l'exercici del poder.
