"Segle XX" recorda el Gran Salt endavant xinès
"Segle XX" emet dilluns la tercera part de la sèrie documental sobre la història de la Xina comunista. En aquest cas, ens centrarem en la revolució agrícola del període 1959-1969.
Dilluns, a "Segle XX", la tercera entrega de la sèrie documental francesa que els estem oferint aquestes setmanes, "Mao, una història xinesa", agafa per títol un comentari de Mao, segons el qual la revolució 'no és cap festa', i això va ser especialment, tràgicament cert durant el període que tot seguit analitzarem, la dècada 1959-1969.
En efecte, el Gran Salt endavant no tan sols va desgavellar del tot el funcionament de l'economia agrícola. A més, i en un clima d'eufòria estimulat des de dalt per estadístiques i previsions de fantasia, les comunitats rurals van liquidar les reserves d'aliments, convençudes que la collita següent seria extraordinària... El resultat va ser una fam devastadora arreu del país, la més greu en la història de la humanitat, que va causar 38 milions de morts en quatre anys i va imposar el racionament alimentari fins a finals dels anys 70.
Tot i que la immensa catàstrofe no va fer caure Mao del poder, sí que el va afeblir en benefici de jerarques comunistes més moderats, més pragmàtics, i va provocar que el Gran Timoner desenvolupés un recel creixent envers els "apparatchniks", l'alta burocràcia del règim. Va ser contra aquestes amenaces que el 1966 Mao va desfermar la Gran Revolució Cultural Proletària: un altre nom grandiloqüent per descriure la histèrica mobilització de centenars de milers, milions de joves estudiants fanatitzats -els 'guàrdies rojos'- darrere la consigna d''esclafar totes les coses antigues'. El concepte de 'coses antigues', però, va resultar molt ampli: volia dir humiliar, torturar i de vegades assassinar els professors, els intel·lectuals, els funcionaris del partit, les persones investides d'autoritat en general; volia dir saquejar i destruir els temples de totes les religions, els monuments, els museus, les biblioteques; volia dir agredir, robar i marginar a les persones d'ascendència 'burgesa' o 'reaccionària', en una convulsió salvatge i anàrquica que va posar el país al llindar de la guerra civil.
Enmig d'aquell caos promogut en nom de Mao Tse-tung i amb el 'Petit Llibre Roig' com a bandera, mentre la seva quarta esposa, Jiang Qing, esperonava els 'guàrdies rojos' i afavoria les polítiques més esquerranistes, va ser Chou En Lai qui, amb el decisiu suport de l'Exèrcit Popular d'Alliberament, va preservar les estructures mínimes de l'estat xinès, va restablir l'ordre a partir del 1968 i va fer possible que el Novè Congrés del Partit Comunista, l'abril del 1969, donés per tancada la Revolució Cultural Proletària. Començava aleshores el període de les lluites per la successió.
En efecte, el Gran Salt endavant no tan sols va desgavellar del tot el funcionament de l'economia agrícola. A més, i en un clima d'eufòria estimulat des de dalt per estadístiques i previsions de fantasia, les comunitats rurals van liquidar les reserves d'aliments, convençudes que la collita següent seria extraordinària... El resultat va ser una fam devastadora arreu del país, la més greu en la història de la humanitat, que va causar 38 milions de morts en quatre anys i va imposar el racionament alimentari fins a finals dels anys 70.
Tot i que la immensa catàstrofe no va fer caure Mao del poder, sí que el va afeblir en benefici de jerarques comunistes més moderats, més pragmàtics, i va provocar que el Gran Timoner desenvolupés un recel creixent envers els "apparatchniks", l'alta burocràcia del règim. Va ser contra aquestes amenaces que el 1966 Mao va desfermar la Gran Revolució Cultural Proletària: un altre nom grandiloqüent per descriure la histèrica mobilització de centenars de milers, milions de joves estudiants fanatitzats -els 'guàrdies rojos'- darrere la consigna d''esclafar totes les coses antigues'. El concepte de 'coses antigues', però, va resultar molt ampli: volia dir humiliar, torturar i de vegades assassinar els professors, els intel·lectuals, els funcionaris del partit, les persones investides d'autoritat en general; volia dir saquejar i destruir els temples de totes les religions, els monuments, els museus, les biblioteques; volia dir agredir, robar i marginar a les persones d'ascendència 'burgesa' o 'reaccionària', en una convulsió salvatge i anàrquica que va posar el país al llindar de la guerra civil.
Enmig d'aquell caos promogut en nom de Mao Tse-tung i amb el 'Petit Llibre Roig' com a bandera, mentre la seva quarta esposa, Jiang Qing, esperonava els 'guàrdies rojos' i afavoria les polítiques més esquerranistes, va ser Chou En Lai qui, amb el decisiu suport de l'Exèrcit Popular d'Alliberament, va preservar les estructures mínimes de l'estat xinès, va restablir l'ordre a partir del 1968 i va fer possible que el Novè Congrés del Partit Comunista, l'abril del 1969, donés per tancada la Revolució Cultural Proletària. Començava aleshores el període de les lluites per la successió.
