"El Gueto: La pel·lícula perduda de la propaganda nazi", a "Grans documentals 33"
Dues pel·lícules trobades amb 50 anys de diferència a Alemanya i als Estats Units demostren la manipulació nazi per reforçar l'odi dels alemanys davant la població jueva, contrastada per cinc supervivents de l'Holocaust.
Diumenge 1 de desembre, a les 22.15, "Grans documentals 33" emet "El Gueto: La pel·lícula perduda de la propaganda nazi ", un treball que deixa en evidència el joc brut de la propaganda nazi envers els jueus.
Després de la Segona Guerra Mundial, es troba en un arxiu alemany una pel·lícula amb l'etiqueta "Ghetto". El film, rodat a Varsòvia al maig del 1942, mostra la suposada rutina als guetos jueus: dinars fastuosos amb patis interiors plens de matèria abocada, dones ben alimentades que es miren amb superioritat infants vestits amb parracs o cadàvers abandonats al mig del carrer ignorats per les multituds.
Així, la pel·lícula "Ghetto" és ràpidament utilitzada per molts historiadors com a testimoni verídic de la vida als guetos jueus, intentant justificar el suport de la població alemanya a la barbàrie encapçalada per Adolf Hitler.
Però més de 40 anys després, el 1998, en una base de l'exèrcit nord-americà, es descobreix una altra cinta que inclou preses repetides de la primera pel·lícula i en què apareix un operador de càmera preparant la posada en escena de cada acció.
La directora Yael Hersonski recupera aquest material i el mostra en primícia a 5 persones que van viure al gueto de Varsòvia, confrontant la vivència real amb l'engany cinematogràfic i demostrant la inequívoca manipulació de la comunicació a l'Alemanya nazi a la vegada que reconstrueix un dels episodis històrics més sagnants de la història recent des de la vivència més directa dels seus protagonistes.
"El Gueto: La pel·lícula perduda de la propaganda nazi" va ser guardonada el 2010 amb prestigiosos premis com el millor muntatge de documental del Sundance Film Festival o el de millor pel·lícula internacional del Hot Docs Canadian International Documentary Film Festival. A més a més, va competir en la secció oficial de la Berlinale i va quedar a les portes de ser nominada als Oscars com a millor documental.
Després de la Segona Guerra Mundial, es troba en un arxiu alemany una pel·lícula amb l'etiqueta "Ghetto". El film, rodat a Varsòvia al maig del 1942, mostra la suposada rutina als guetos jueus: dinars fastuosos amb patis interiors plens de matèria abocada, dones ben alimentades que es miren amb superioritat infants vestits amb parracs o cadàvers abandonats al mig del carrer ignorats per les multituds.
Així, la pel·lícula "Ghetto" és ràpidament utilitzada per molts historiadors com a testimoni verídic de la vida als guetos jueus, intentant justificar el suport de la població alemanya a la barbàrie encapçalada per Adolf Hitler.
Però més de 40 anys després, el 1998, en una base de l'exèrcit nord-americà, es descobreix una altra cinta que inclou preses repetides de la primera pel·lícula i en què apareix un operador de càmera preparant la posada en escena de cada acció.
La directora Yael Hersonski recupera aquest material i el mostra en primícia a 5 persones que van viure al gueto de Varsòvia, confrontant la vivència real amb l'engany cinematogràfic i demostrant la inequívoca manipulació de la comunicació a l'Alemanya nazi a la vegada que reconstrueix un dels episodis històrics més sagnants de la història recent des de la vivència més directa dels seus protagonistes.
"El Gueto: La pel·lícula perduda de la propaganda nazi" va ser guardonada el 2010 amb prestigiosos premis com el millor muntatge de documental del Sundance Film Festival o el de millor pel·lícula internacional del Hot Docs Canadian International Documentary Film Festival. A més a més, va competir en la secció oficial de la Berlinale i va quedar a les portes de ser nominada als Oscars com a millor documental.
