A la primavera de 1937, en plena Guerra Civil espanyola, el País Basc, Santander i Astúries havien quedat isolades de la resta de la República. L'exèrcit del general Franco atacava amb duresa i s'intuïa que la resistència seria impossible. Les autoritats republicanes, davant la violència dels bombardejos i les difícils condicions de vida de la població assetjada, decideixen organitzar un sistema d'evacuació per allunyar els nens del perill. Desenes de milers de nens, orfes de guerra, fills de combatents al front (fins i tot les dones van haver d'agafar les armes) i molts altres nens en situacions similars van ser acollits en centres d'assistència depenents de la República. Però, a mesura que la guerra avança, mantenir aquests centres es va fent cada vegada més difícil i les autoritats decideixen enviar els nens a països estrangers. Governs i institucions de Bèlgica, Anglaterra, Dinamarca, Suïssa, Mèxic i l'URSS s'ofereixen, en la mesura de les seves possibilitats, per acollir aquests nens. Durant dos anys sortiran d'Espanya 34.000 nens, d'entre cinc i quinze anys d'edat. La majoria tornaran abans que s'acabi la guerra; d'altres trigaran més: els evacuats a la Unió Soviètica no podran fer-ho fins al 1956. Aquests últims són uns 3.000 nens, amb els cuidadors i professors. L'expedició més important cap a Rússia surt de Bilbao el juny de 1937. La majoria dels 2.000 nens que componen aquest grup són bascos, molts desembarquen a França, tot i que la majoria, uns 1.500, tenen el port de Leningrad com a destí. Els esdeveniments històrics impediran a aquests nens tornar a Espanya; van haver d'esperar fins al 1956, quan, ja adults, els que ho van desitjar ho van poder fer. Aleshores, molts van preferir quedar-se a la Unió Soviètica. Els que van decidir tornar al seu país es van trobar un medi hostil; els que no van aconseguir adaptar-se a l'Espanya de Franco van acabar tornant a l'URSS. D'altres van marxar a Cuba. Aquesta és la història que els va tocar viure a alguns dels "nens de Rússia". I el documental ho explica a través de les seves confessions i de les seves reflexions. Els testimonis gràfics, és a dir, cartes, escrits, premsa, fotografies i pel·lícules, enriqueixen, violenten, contradiuen i tergiversen la narració verbal dels protagonistes. Producció: Tibidabo Films amb la participació de Televisió de Catalunya, TVE i Via Digital. Direcció: Jaime Camino/ Durada: 93' Guió: Jaime Camino Fotografia: Martín Ardanaz, Arturo Olmo, Rafael Solís Premi del públic en el XVI edició Cineuropa