Colònies per a mares joves vulnerables: del suport a la transformació

Són dones joves –algunes adolescents-, són mares i la majoria provenen de processos migratoris. La motxilla que carreguen no s'omple només del que necessiten per un parell de dies de colònies. 

Ho sap bé Clara Condemines, de la Fundació Catalana de l'Esplai (Fundesplai), que les acompanya des de fa uns mesos amb el programa AMA –unes sigles que signifiquen justament "Acompanyament a Mares Adolescents i Joves"- i amb qui aquests dies comparteixen uns dies de colònies.

"La majoria de dones que tenim formen famílies monomarentals, no tenen cap mena de suport ni de xarxa, estan aquí soles i els hi costa molt trobar una oportuniat."

Una oportunitat que per fi han tingut, en poder participar d'aquest projecte de la Fundació Catalana de l'Esplai. Pensat especialment per a elles, busca que puguin sortir de casa, formar-se, esbargir-se i, sobretot, teixir una xarxa de suport que les ajudi en el dia a dia. Fins ara, havien viscut la maternitat molt soles.

La Katherine té 27 anys i en fa dos que va venir de Colòmbia. Aquí va néixer l'Ian Yael, que ara té 8 mesos: 

"No tenia amb qui parlar, estar aquí sola, amb el nen i passar per tot, jo tota sola, va ser un xoc molt dur".

El que ella explica ho hem sentit a dir a altres companyes, com la Nicolle, també de Colòmbia. Va venir embarassada amb 22 anys. I tot i que va arribar amb la seva parella, ha criat molt sola la Tissaia que ara té un any i mig: "Des que vaig arribar vaig estar molt tancada a casa, no tenia ningú amb qui sortir; ha estat difícil perquè em sentia molt sola, sense la meva mare, sense la meva família... tots estan allà."

Elles són dues de les participants aquest any -juntament amb una dotzena més de joves- del programa AMA, pel qual ja han passat els últims anys més de 300 mares i els seus infants, totes i tots en una situació d'especial vulnerabilitat.

El punt final d'aquest projecte són unes colònies que els porten a refermar encara més els vincles que han teixit els últims mesos i encarar el futur amb més confiança.
 

Algunes són víctimes de violència masclista

A més del pes de deixar la família i la casa a milers de quilòmetres, se sumen dificultats econòmiques i, en molts casos, violències masclistes. Per Condemines, compartir aquestes vivències també les ajuda:

"Aquest és un projecte on elles es poden sentir segures, és un espai segur i és un espai on es poden trobar i veure que no estan soles en el seu patiment."

Ara ja fa uns mesos que se senten molt més acompanyades. Han fet un curs de monitora de lleure juntes, i han rebut formació també per afrontar la inserció laboral, adquirir més habilitats personals i refer-se de males experiències. Assisteixen a sessions grupals i individuals on, entre altres temes, parlen de la criança, de tràmits administratius i, per descomptat, de violències.

Per la Lucía -una noia argentina, de 22 anys- una de les activitats va ser reveladora: "Hi va haver una classe en què ens van parlar de totes les classes de maltractaments que hi ha i em vaig adonar que al llarg de la meva vida potser les he patit totes".

Se n'alegra de, ara sí, ser capaç d'identificar les violències, sobretot pensant en la seva filla, la Tiana, de només un any i deu mesos: "Ara veig que podré explicar-li a ella què és el que s'ha de deixar passar i què no".

L'altre gran problema amb què conviuen moltes d'aquestes mares joves és l'habitatge. La major part comparteixen pis, o fins i tot habitació. Algunes ho tenen encara pitjor:

"Hi ha dones al grup que no han pogut venir a les colònies perquè viuen situacions greus d'habitatge, com un desnonament o trobar-se en situació de carrer", recalca Condemines.

Per les que han pogut venir, descansar uns dies fora de casa, amb els petits i juntes, representa un respir en les situacions tan difícils que viuen. Així ho explica la Katherine: "Es descansa de veritat i no estàs tota l'estona donant voltes al cap, a les preocupacions".
 

Crear xarxes de suport

I, alhora, són dies que serveixen per reforçar els vincles que han creat aquest temps. Moltes ara són amigues i, en la major part dels casos, l'única xarxa de suport que tenen per sostenir-se en el dia a dia.

La Clara Condemines, que les acompanya des del principi del programa, s'emociona quan pensa com ha canviat la seva relació des d'aleshores.

"Me'n recordo el primer dia que no parlaven entre elles, no tenien confiança per deixar els nens ni en l'espai que teníem previst d'acollida... Res a veure amb el que passa només quatre mesos després: ara saps que queden a la tarda per estar juntes, que tenen un grup de whatsapp... que si a una d'elles li passa alguna cosa i no té confiança per dir-m'ho, ve una altra a parlar amb mi perquè li doni un cop de mà a la seva companya."

Han format un grup de quinze dones que s'acompanyen i s'ajuden, també en les situacions més difícils: la Lucía ara té acollida a casa una companya i al seu fill de set mesos perquè estan passant per un moment, com diu ella, "molt delicat".

"M'agrada ajudar-la, ella és una persona molt bona, i a més, tinc un nadó molt petit a casa, cosa que a mi m'encanta!"

La Katherine també posa en valor com s'ajuden unes i altres en el dia a dia amb els seus fills: "Fem pràctiques del curs que hem fet de monitores" --diu rient-- "i unes es queden amb els nens un dia i les altres surten, i després al revés: les que han sortit es queden amb els petits i són les altres mares les que aprofiten per fer coses...".

Trobar-se i tenir aquest acompanyament també ha representat per a elles un abans i un després en molts altres sentits. La Nicolle en parla així: "També ens han ajudat a retrobar-nos com a dones i a treure'ns la càrrega emocional que portem a sobre, a pujar la nostra autoestima i a saber que nosaltres, com a dones, valem molt."

Són molt conscients que després de dos dies idíl·lics a la comarca d'Osona tornaran al poble i a la ciutat on viuen, i a un dia a dia ple d'entrebancs. Però pel que ens diuen, també confien que ara ja, mai més, no hauran de fer front a les dificultats totes soles.