Zuhal Sherzad, protagonista i autora d'un documental que els talibans van voler impedir 

Si ara mateix em preguntessin pel país del món amb més dones en lluita no ho dubtaria ni un instant: l'Afganistan. La meitat de la població, uns vint-i-tres milions de ciutadanes, està sotmesa a un apartheid de gènere que les assassina lentament. Nenes, noies i dones empresonades a casa que no poden estudiar, ni treballar, ni vestir-se com volen, ni sortir al carrer soles, ni protestar, i ara tampoc poden fer sentir la seva veu públicament. Una aniquilació premeditada i encoberta en un centenar d'edictes de l'anomenada Llei per a la Propagació de la Virtut i la Prevenció del Vici. Una llarga llista de prohibicions que es tradueix en un augment de les depressions i els suïcidis, però també en un nombre creixent de joves que s'esforcen per donar a conèixer la seva resistència, jugant-s'hi la vida si cal. Per a aquestes noies, compartir el seu testimoni és ara mateix l'única eina de supervivència i una manera de conscienciar una comunitat internacional que les ignora. Per això un dels objectius clars que tenia aquesta sèrie documental des de l'inici era fer d'altaveu de les afganeses i mostrar la brutalitat diària que pateixen. 

"Si ara mateix em preguntessin pel país del món amb més dones en lluita no ho dubtaria ni un instant: l'Afganistan."  Txell Feixas

Malauradament, els talibans actuen amb mà dura contra qualsevol indici de resistència. Per això deneguen gairebé tots els visats a la premsa estrangera que vol accedir al país perquè saben que difícilment sortiran ben parats de la cobertura mediàtica. També li van denegar el permís a 3Cat que m'havia de permetre viatjar a Kabul i retrobar-me amb la nostra protagonista, la Zuhal Sherzad. La conec des de fa tres anys, quan m'hipnotitzava la força i compromís amb què treballa per garantir l'educació -ara prohibida- a les seves companyes. Amb només 14 anys, s'adonava de com n'era de difícil estudiar si ets una nena i convertia una habitació de casa seva en una aula per a noies. Ara, amb 21 anys, lidera una organització amb una quinzena de centres educatius clandestins que acullen prop de set-centes joves d'arreu del país. Que el règim no em deixés entrar a l'Afganistan va suposar un revés important per a totes dues. Però això no podia avortar un capítol més necessari que mai. D'una banda, perquè els extremistes temen la determinació d'unes dones que hi tenen poc o res a perdre; de l'altra, perquè la mateixa Zuhal m'interpel·lava amb un: "Txell, no ens podeu oblidar altra vegada." 

Amb 21 anys, Zuhal Sherzad lidera una organització amb una quinzena de centres educatius clandestins que acullen prop de set-centes joves d'arreu de l'Afganistan

Però com plantejàvem aquest episodi sense poder viatjar? Justament el que mou la mateixa Zuhal, l'educació, ens acostava a la resposta. L'acompanyaríem, a ella i a les seves aliades, en el procés de convertir-se en les documentalistes de la seva pròpia història. Els hi proporcionaríem el material i la guia necessària perquè s'autogravessin. Quan vaig proposar-li el pla alternatiu va somriure il·lusionada. M'assegurava, molt motivada, que sabria com fer-ho perquè ja estava aprenent a filmar veient documentals a YouTube. Entenc que li suposava un repte, però també un bàlsam. En una de les moltes converses que vam mantenir entre Barcelona i Kabul, em deia emocionada que ningú li havia preguntat mai per la seva vida; que li falten hores per escoltar i assistir les noies del seu voltant, i que en cap cas es pot desmuntar davant d'elles. Ara, després de tantes reflexions verbalitzades, hi afegia, n'havia descobert el poder curatiu. A més, no va trigar a veure una nova utilitat al pla alternatiu: podria empoderar les seves companyes a l'hora de difondre el seu propi relat a través dels mòbils, "una arma carregada de futur", evocant Gabriel Celaya.

Res d'això hauria estat possible sense una amiga i referent imprescindible: la Nadia Ghulam, activista afganesa, exiliada a Catalunya i fundadora de l'organització Ponts per la Pau. Ella és la mentora de la jove Zuhal. Quan la Nadia va haver de sortir del país, li va confiar a la nostra protagonista la gestió d'una gran xarxa de centres educatius. Una estructura que, amb el retorn al poder dels talibans, han hagut d'amagar, literalment, en soterranis, habitacions i golfes de cases familiars enmig de pobles i ciutats. Totes dues s'han convertit -una des de Badalona i l'altra a Kabul- en enemigues dels fonamentalistes. Tant és així que el paper creixent d'activista de la Zuhal ha cridat l'atenció del règim i aquests darrers mesos el setge contra ella s'ha anat estrenyent. I això comporta riscos. En una ocasió, l'assaltaven amb les seves companyes quan entregaven llibres a una de les biblioteques clandestines habilitades. En una altra, gairebé la segresten mentre caminava sola tornant a casa, un incompliment d'una de tantes prohibicions instaurades. 

Un capítol sobre la Zuhal que sobretot busca il·lustrar la supervivència de moltes dones a l'Afganistan després que l'agost del 2021 els talibans recuperessin el control del país. Els extremistes posaven fi a gairebé dues dècades de república sota la presidència de Hamid Karzai, un període que començava amb l'ocupació del país per part dels Estats Units i la coalició internacional. 20 anys en què els drets de les dones van millor respecte al primer règim fonamentalista. Però on també és veritat que es van aplicar moltes mesures cosmètiques que amagaven una dura realitat: quatre de cada deu noies no sabia llegir ni escriure, nou de cada deu patia violència sexual i l'esperança de vida d'una dona no arribava als 50 anys. És per això que afganeses com la Zuhal o la Nadia no es cansen de repetir que la situació prèvia als talibans no era tan bona com es difonia a nivell internacional. En tot cas, la regressió actual del col·lectiu femení és demolidora i pitjor que la que es va viure en el primer mandat talibà, del 1996 al 2001. I és que ara els extremistes anuncien constantment noves lleis dissenyades per escapçar l'empoderament  femení. Ara, per exemple, es plantegen prohibir-los els mòbils perquè saben l'ús que en fan noies com la Zuhal. O, des de fa poc, ja no deixen construir finestres als edificis nous des d'on les puguin veure. Una obsessió per silenciar-les i tornar-les invisibles a què moltes es resisteixen.

No viatjar a l'Afganistan no podia suposar deixar d'explicar-les. I finalment s'han explicat elles mateixes.