Arran del càncer sento a Déu

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

Vilma Montoliu, benvinguda. Gràcies per ser a l'Ofici de Viure. Hola, moltes gràcies per convidar-me. Com estàs? Amb molta il·lusió que hagis vingut a l'estudi i veure't tan bé en primer lloc. Sí, una aventura, però sí, sí, estic molt bé, la veritat. Una aventura, qualificar un tumor al cervell d'aventura, doncs no deixa de ser. Sí, sí, potser sí, és una mica estrany. Sí, i portaves grapes, no?

Sí, clar, quan vaig sortir de l'operació em van posar, no sé si una vintena o una trentena de grapes, just on em neixen els cabells, en tot el cantó esquerre, i vaig estar amb les grapes un parell o tres de setmanes fins que ja s'havia cicatritzat i llavors em van treure les grapes amb un treure grapes com faries amb els papers, però mèdic. Sí, sí.

I has anat experimentant amb diferents tipus de mocadors, no? Exacte. O sigui, a part que ets ja una dona molt creativa, encara ho ets més ara amb els mocadors pel cap, eh?

Bueno, mocadors, turbans, diademes, em vaig canviar el pentinat també, llavors ara porto com una raia supersetentera al cantó, em cau molt de cabell cap al cantó esquerre, llavors la zona queda més o menys protegida. Però sí, sí, fins i tot. Saps aquests mocadors que es posen per operar, que en fan amb estampats per infermeres i cirurgians? Doncs també me n'he comprat supermonos i vaig amb els meus mocadorets, sí, sí.

Bé, com va anar Vilma? O sigui, va haver un bon dia que vas tenir el diagnòstic

d'un tumor cerebral? Bé, realment la cosa ha anat com per fer cicles, molt lentament. El 20 de febrer em vaig llevar, era un divendres, celebràvem el 90 aniversari de la meva àvia, i vaig esmorzar, em vaig dutxar, i cap a les 11 del matí li vaig començar a dir a la meva parella, Jo no sé què tinc, però jo avui estic rara. Jo em notava rara. I vam agafar el cotxe, perquè el dinar de la meva avi era fora de Barcelona, i recordo que ell em va demanar que l'ajudés amb una aplicació del mòbil com un Google Maps per al camí. I em va dir, posa'm això que tal, i em va ensenyar l'aplicació i jo li vaig dir, és que jo ara això no ho entenc. Li vaig dir, no sé què em demanes del mòbil, que jo no entenc, aquell pobre es va enfadar amb mi. Perquè clar, es pensava que jo, no sé, feia cuento o no el volia ajudar, però és que realment jo no acabava d'entendre l'aplicació. Llavors vam arribar al restaurant i és un restaurant on ja hi havíem estat altres vegades i em van donar la carta i jo generalment no em costa decidir el que vull. Em van portar la carta, vaig començar a llegir els plats i jo no sabia el que volia i em costava molt entendre. Quin gust o què eren els plats. O sigui, tenia com molta dificultat.

És com que el meu processament mental anava molt lent. I recordo que vaig demanar el que demanava el meu tiet, perquè com que no m'acabava de decidir. I quan el cambrer va portar els plats, jo li vaig dir, és que jo no sé què t'he demanat. I jo no em trobava bé ja, els anava dient als meus pares, és que no em trobo bé, no em trobo bé. Llavors, realment, vaig anar al cotxe i vaig estar durant tot el dinar al cotxe, perquè ens pensàvem que el que jo tenia era, no ho sé, una grip o un mal de panxa i bueno vam fer tot el dinar i després vam tornar a Barcelona amb el cotxe amb la meva parella i quan vaig sortir del cotxe sí que va ser quan vaig començar a vomitar moltíssim moltíssim moltíssim em va portar a casa més o menys com vam poder perquè del pàrquing que a casa tenim 10 minuts de peu i recordo que quan vaig arribar a casa jo només volia ser una boleta al llit i abans la meva parella perquè la meva mare li va dir quan arribo a casa truca al metge. I la meva parella va trucar al metge, el metge li va dir que truqués al SEM, a l'ambulància, perquè la noia de l'ambulància em feia preguntes i jo li deia, bueno, jo sé que tu em vols curar,

però jo no aconseguia com dir res més. I quan van venir els senyors de l'ambulància, a part ho recordo tot, o sigui, no és que m'hagi quedat, recordo l'experiència d'estar dintre del meu cervell i que el meu cervell no funcionés bé, o sigui, això ho recordo, o sigui, Sé ara molt bé com va el cap, perquè quan deixa de funcionar és molt fort la sensació que tens. I recordo que els, no sé si eren metges o tècnics de l'ambulància, m'ensenyaven coses, això són, saps dir que això són unes claus? Jo no tenia ni idea que eren unes claus, va passar el gat per davant, jo ni idea que jo era el gat. Llavors van agafar unes tablets que porten i van omplir unes coses i código ictus, em van posar l'ambulància volant, vam baixar, crec que és Montani el que fa baixada. Sí, creiem que era al principi un ictus. Sí, llavors vaig fer com un codi ictus i llavors quan vaig arribar a l'hospital clínic, clar, de seguida t'agafen i em van posar en el TAC i en el TAC ja vam veure que el que passava és que hi havia una massa en el cervell, que passava alguna cosa.

Llavors hi havia d'haver, per tant, una intervenció quirúrgica per extirpar el tumor. Correcte, sí. Que va ser possible, per sort, diríem, utilitzant el teu llenguatge, si em permets, gràcies a Déu. Gràcies a Déu, sí.

I recordo que vaig estar, perquè fins que no va haver-hi un llit lliure, vaig estar bastant de temps a urgències. I llavors ja va venir la neurocirugiana i bé, la meva parella primer el van posar com en un despatx, li van dir que hi havia alguna cosa al cervell, la meva parella llavors va trucar als meus pares, els meus pares, no sé, un viatge que es fa en una hora el van fer en 20 minuts, perquè així són els pares, i bé, i la neurocirugiana ens va donar la notícia que passava alguna cosa.

Bé, i tu com vas entomar aquesta notícia? Perquè aquí, a l'ofici de viure. Moltes vegades hi ha hagut psico-oncòlogues, amb el cap ara l'Eva Juan, que ens ha dit que el diagnòstic de càncer pot ser un xoc traumàtic, segons com. Però per tu dedueixo que no ho va ser.

Clar, és que per mi ha anat sent tot una mica, com molt a poc a poc, perquè en el primer moment, quan vaig estar a l'hospital, és a dir, a mi m'ingressen un dia 20 i a mi m'operen el dia 24. Però a mi quan m'operen jo entenc que m'obriran el crani, entenc que em trauran una massa del cervell, però jo recordo, Gaspar, que quan em vaig despertar a l'UCI d'intermitjos, després de l'operació, perquè s'entengui el meu punt mental, jo no ho sabia, però quan hi ha canvis de torn entre els infermers s'expliquen una mica els casos que tenen a la planta. I llavors ens recordo, mira, el malalt que tenim al box, m'invento sis, li ha passat que no sé, no sé quantos, i tal. El que tenim al box set, no sé quantos. I llavors ens van dir, i a la del box, m'invento dos, l'han operada d'un tumor cerebral. I jo vaig pensar, ostres, aquesta persona, que fort, pobre, això que li ha passat. I després vaig entendre que clar, que de qui estaven parlant era de mi, perquè jo sabia que m'operaven del cervell, però no sabia que era d'un tumor. Jo em pensava que em traien però jo no sé, no havia anat a pensar més lluny que seria càncer. De fet, jo quan surto de l'hospital, que estic esperant l'anatomia patològica, jo estic completament convençuda que no serà càncer, perquè jo pensava, com una persona amb un estil de vida gairebé perfecte com és el meu. Tu portaves un estil de vida sac, en diríem, a tots els nivells. Va resultar, fixa't, que el tipus de tumor que era era un tipus de tumor molt estrany, que surt en gent molt jove i que surt en gent, a més a més, que ha portat un estil de vida saludable. Llavors jo des d'aquí envio un missatge que pega't alguna festa perquè també és preventiu que també és preventiu cada tant a l'antan un desmelen també va bé perquè jo no sabia que això també podia passar o sigui

tu no t'havies desmalenat gaire amb 29 anys. Jo sí que no em puc desmalenar, però per entendre'ns.

No havia tingut mai com la necessitat, no ho sé, jo estava bé, o sigui, sí que he tingut amics que els agradava sortir i emborratxar-se i tal i qual, no sé, però jo mai he sigut així.

Sempre has sigut una noia responsable, que en diríem?

Sí, però no per un sentit del deure, sinó perquè era el que em naixia. Jo potser preferia quedar-me a casa llegint, pintant, no ho sé, anant a la natura, passejar. No he sigut mai destroyer, per així dir-ho.

Sí, perquè tu tens uns quants llibres publicats, has facilitat i facilites meditacions també per a la gent més jove, a la plataforma d'aquesta casa es poden trobar, també has fet tota una feina divulgativa al voltant de la meditació i. Que gira l'entorn, no només d'una vida sana, sinó també d'una ment sana. I tu el que ens estàs dient és, a veure, d'entrar en tant, d'estar rota una mica la ment.

És una de les, no sé, una de les moltes moralines que trec, que potser, sí, si un dia et surt l'oportunitat de divertir-te, doncs jo que sé, divertir-te, perquè és que no saps mai, no saps mai, la veritat.

L'11 de març, la Vilma va escriure al seu blog. Porto 30 grapes al front, just on em neixen els cabells. Vaig de la mà del meu pare i estem baixant les escales de sortida de l'Hospital Clínic. He estat ingressada una setmana sencera. Cada passa que faig té gust de victòria. Em sento agraïda i poderosa. Anem a la parada de taxis tots tres, la meva mare també, un àngel. Ens asseiem al darrere, li indico l'adreça de casa, parlo com sempre, el cotxe arrenca i des de dintre vaig llegint els cartells de les botigues. Em cauen un parell de llàgrimes de pura felicitat. Això podria haver acabat molt malament. Estic viva, estic perfecta, no tinc cap problema. Acaben de salvar-me d'un tumor cerebral.

Vas tenir por de la mort? No. El que em feia por era

que els meus pares es quedessin sense la seva filla. Però morir-me jo no.

Això és fruit d'un treball personal previ de tots aquests anys, creus?

Sí, jo sento que sí. També hi ha una qüestió de la naturalesa una mica de cadascú i jo ja de nena abans d'haver tingut temps de fer cap treball ja era una persona montaranà alegre i positiu llavors en aquest sentit sí que hi ha hagut una part de mi que s'ha quedat molt tranquil·la perquè he vist en una situació realment molt difícil que sóc com realment jo em pensava que era. Com et pensaves que eres? Jo em creia capaç de treure fortalesa de situacions complicades, em creia capaç de treure l'aprenentatge dels sutracs i realment he vist. Que sí, inclús molt més del que jo em pensava, no? Que crec que fins que no ens trobem en situacions límit no veiem realment la grandesa que portem a dintre.

L'agraïment que sento em manté el cor calent. Vas escriure "En cap moment he passat por perquè tinc Déu aquí amb mi i ell em xiu-xuejava. És per un bé major. Confia". I jo em sento sostinguda. A poc a poc ho aniré comprenent, separant la palla, evolucionant i esdevenint millor persona". Parla'ns una mica de la teva relació amb Déu. Estem en un programa de psicologia, espiritualitat, espiritualitat en un sentit ampli, que també inclou les religions, però no necessàriament, i tu també és una mica l'àmbit en què has treballat tots aquests anys. Per exemple, meditacions més properes al budisme, però tot viscut des de la teva manera, des del teu punt de vista. Exacte. Parla'ns de la teva relació amb Déu.

Doncs la veritat que ha sigut una és una història per mi és molt bonica perquè s'ha anat construint de mica en mica. És cert que jo vinc d'una família molt espiritual, però en el sentit que el meu pare és zero religiós, és un home molt rebel·le el meu pare. I la meva mare potser sí que té un bagatge més cristià, més catòlic, però. Sempre m'han portat a escoles laiques, vinc a dir-te, mai hi ha hagut un condicionant per part d'ells. Jo no vaig fer la comunió, sí que és veritat que em van batejar, però la comunió li vaig dir a ma mare que no la volia fer perquè la gent la feia pels regals. I llavors jo li vaig dir que no volia fer la comunió. I llavors això realment ha anat evolucionant envers les experiències que jo he anat tenint. És veritat que amb el tema la meditació va arribar a la meva vida, que jo tenia sis anys, perquè al final va ser la meva mare qui m'hi va introduir, i és cert que sempre he cuidat d'aquesta dimensió espiritual, però diguem que he anat agafant. Diferents formes, depenent del moment en el que jo em trobava de la meva vida. És veritat que vaig fer un acostament més al budisme en un moment donat, perquè vaig tenir una parella que era budista, llavors doncs amb ell el vaig acompanyar a les reunions, vam fer diverses iniciacions a diverses deitats, i bueno, va resultar interessant per mi, però. M'agrada no casar-me en res. M'enriqueix molt parlar amb algú que és de l'Opus Dei, per exemple, que m'expliqui què t'ha portat a tenir aquestes creences, què t'ha portat a formar part de l'obra. Però des d'una òptica que considero que totes les persones sempre busquem. Al final tots tenim un desig de pau i d'amor i cadascú construeix la fe en base a mantenir aquesta pau interior i aquest amor viu i amb bons fonaments. I crec que és, no ho sé, que és de bones persones mantenir la ment molt oberta, intentar comprendre per què aquella persona ha arribat a tenir aquella creença o no una altra. I per mi Déu al final és aquesta figura universal. Que engloba les religions, les creences, però que sobretot és aquest pilar fonamental d'amor i de pau interior. I crec que això pot agafar moltes manifestacions, però si trobes la forma d'incorporar-lo a la teva manera, a la teva vida, crec que és com tenir un amic que t'està portant de la mà tota l'estona.

O sigui, tu et sents sostinguda. Absolutament. Això ens ho deia també, per exemple, en Francesc Torralba, arran de la mort del seu fill, dius que em sento sostingut per quelcom més gran que això. Però tu ja tenies curiositat per la figura de Jesús feia temps.

Sí, bueno, a part això, la figura de Jesús a mi em sembla fascinant, clar, sí, sí, sí. Això és curiós perquè em portava passant potser de manera més viva feia un parell d'anys que llegia sobre el tema, que m'interessava, que començava a interessar-me també per les esglésies. Bueno, jo vaig fer Història de l'Ari, clar, t'interessen a nivell d'arquitectura, però començaven a interessar-me des d'una altra òptica. I arrel de tot això ha sigut com que el camí era estret i de sobte sento que vaig en una autopista de quatre carrils.

Increïble, eh? Sí, sí. I el teu tarannà en el dia a dia ha canviat d'alguna manera? Bueno, sí, molt.

O sigui, en general, clar, a veure, hi ha una fase prèvia perquè els sis primers mesos abans del diagnòstic el meu comportament estava diferent. En el sentit que aquest tumor estava a la zona del comportament. I jo feia sis mesos que jo li deia a la meva amiga, és que estic perdent els colors. Jo, que sempre he sigut una persona molt motivada, molt efervescent, jo portava sis mesos que jo em pensava que com que anava a fer 30 anys, en aquell moment, al cap de dos anys. La crisi dels 30. Clar. Jo pensava que jo tenia la crisi dels 30 i pensava, bueno, t'has fet gran, doncs ja no. T'has fet gran. Clar, ja has perdut la teva alegria, pensava, dic, no sé, però clar, a mi m'han tret això i jo, buah, torno a estar enxufadíssima, o sigui, ha sigut genial. Llavors, clar, perdre com aquest tel i el fet que jo em pensava que era alguna cosa psicològica, el fet de veure que no, que era per un motiu físic, també ha sigut un gran alleugerament per mi, alleugerament per mi. I llavors, clar, realment el meu tarannà ha tornat una mica l'alegria prèvia a començar a desenvolupar el tumor, però a més a més s'ha ajuntat amb un agraïment, amb una presència, amb un observar la vida, com tot em sembla un miracle, o sigui, sento una mica com que torno a tenir 8 anys o 6 i ho veig tot per primera vegada i em fascina tot i, ala, mira això que xulo i no sé què, estic com molt entusiasmada amb la vida, no sé si. Sí, sí, la veritat que és molt bonic. M'agradaria haver arribat a aquest punt sense haver hagut de passar per aquesta experiència tan bèstia, però me n'adono que no, que havia de passar per això.

O sigui, aquesta pregunta que et faig, evidentment, només és personal, intransferible, només te la faig a tu i no es pot generalitzar, però en el teu cas hi ha una part de tu que et dona gràcies a la malaltia.

Sí, sí, i tant. No vull que es repeteixi, però dono gràcies a l'experiència, sí.

Me'n recordo l'Eduard Ponset, deia, jo dono gràcies al meu càncer perquè em va permetre estimar i sentir-me estimat com mai.

Sí, això absolutament. També és veritat que l'haver afectat el cervell, haver-me passat aquelles hores sense poder llegir, sense poder parlar bé, també l'haver perdut això i recuperar-ho i ser conscient que podria haver acabat de tantes maneres diferents i que tot ha anat tan bé que encara em sento. No ho sé, com que totes les coses que abans em preocupaven és que ara realment no em semblen res, perquè tinc com tantes ganes d'aprofitar totes les meves qualitats, tinc com tantes ganes d'escriure, tinc com tantes ganes de parlar, de moure'm, de ballar, o sigui, abans hi havia coses que em feien mandra i ara ja no tinc mandra per res. Perquè penso, bueno, és que jo què sé, o sigui, tinc un asset de fer-ho tot ja. La veritat. El dia d'avui és un miracle? Sí, sí, absolutament, cada dia. Quan em llevo i veig que miro, que hi veig, ja només penso, oh, que bé, ja hi veig. Sí, sí, sí. Bueno, no ho sé, eh, potser és. Bueno, no sé què estarà pensant les persones que ens escolten, però però ho visc així d'una manera molt genuïna, molt molt real. Per mi no és una manera naïf, eh, o sigui, tot el contrari. És molt real, és molt seriós. Jo sento que del que t'estic parlant és molt seriós.

Tu ens deies que no tens por de la mort, que tampoc en vas tenir després del diagnòstic, que en tot cas el que et sabia greu era pels teus pares, però ara mateix com vius tu la mort? És a dir, penses que qualsevol dia tot plegat aquesta vida, vaja, es pot acabar, com ho vius?

Sí, molt conscient del que ens espera després de la mort. Jo sé, sense cap base científica, simplement és un sentiment que jo tinc, que crec que el que ens espera després és millor. O sigui, això ho sento així. Crec que realment els que ho passem malament som els que ens quedem. Però ara sí que hi ha una voluntat constant d'estar en el moment present, assegurant-lo molt i sent molt conscient que realment de problemes reals reals no en tinc. Això és magnífic, no tenir cap problema real. Vinc a dir-te, sí que m'ha clar que hi ha coses, perquè la vida moderna porta coses, però. Si em tornessin a ingressar ara tot això em tornaria a no importar res ho he vist molt així també quan el meu pare em deia m'ha passat una cosa amb tota aquesta experiència que he naturalitzat la mort deia el meu pare, feia servir aquesta expressió. Bé, clar, jo el que sí que sento, el meu desig sempre per a tothom serà que ens morim per ordre. Això és el que a mi m'agradaria que passés a totes les famílies. Això seria el meu desig universal per a tothom. Però clar, a la vida passen coses.

Arran del diagnòstic, diu Vilma Montoliu, que estima més la vida, com dèiem abans, que s'havia apropat a Déu, i has escrit "Llegeixo sobre la vida de Jesús i voldria tenir aquest nivell d'entrega, voldria apreciar la meva cicatriu com una corona d'espines i voldria dir que no tinc pas por de la mort perquè soc eterna. No obstant això, tinc el somni absurd de fer-me vella". També dius sobre el sentit de la comunitat. Em sento tan estimada que cada passa que faig sento una música lleugera similar a la que farien unes campanetes, una cerca eterna en els ulls dels altres que acaba avui perquè per fi veig al mirall el que soc. O sigui, et sents ara molt estimada en aquests moments.

Clar, tant a nivell. De la meva família, o sigui veure'm els meus pares tan bolcats la família de la meva parella també super entregada, super bolcada no ho sé, també. Aprends una mica, sento, les meves amistats. N'hi ha hagut algunes que han estat molt bé i altres que no. I no passa res. Al final cada persona t'acompanya dintre de la capacitat que aquella persona té. I quan algú està més treballat o realment ha passat per dificultats, t'acompanya d'una manera. I si potser has tingut una vida entre cometes més senzilla, potser t'acompanya d'una altra, perquè els costa més posar-se en. En situació, però és cert que sí que hi ha una qüestió ara meva que noto que necessito menys a les persones o diguem-ne O sigui, les continuo necessitant, òbviament, perquè som éssers socials i ens necessitem tots entre tots, però hi ha menys una. No tinc un buit que necessiti omplir amb amistats o amb relacions o el que sigui. És com que això m'ha quedat molt ple. Llavors, ara sento que és més genuí tot el que faig o totes les relacions que tinc perquè no neixen d'aquesta necessitat, sinó que realment d'una voluntat de voler compartir, de voler aportar, de, no ho sé, perquè aquella persona m'agrada pel que sigui, no?, i estic a gust amb ella. I clar, des de la part professional, totes les persones que em segueixen a xarxes, els meus clients, lectors, les persones que mediten amb mi, ha sigut una avalancha tan bèstia d'amor, de comprensió, que. Que jo li deia a la meva mare, és molt fort, jo tampoc sentia que m'ho mereixés tot això, i també ha sigut molt maco veure com s'han bolcat, com han estat la majoria molt comprensius amb el fet que encara necessito uns dies per recuperar-me, perquè al final ja no és només la qüestió física, sinó també tot el que es mou a nivell psicològic, emocional, espiritual, també s'ha d'anar endreçant. I això requereix un temps i és un temps que jo considero que és molt senyor, que serà diferent en cadascuna de les persones i estic molt agraïda perquè realment me l'estan donant.

I ara en el teu dia a dia, a veure, quins canvis has fet? Perquè ara camines 40 minuts, correcte? Bueno, faig molt d'esport. Fas molt d'esport, no? Més que abans.

Bueno, sí. A veure, és veritat que jo de nena era la típica que es deixava les bambes a casa per no fer educació física. O sigui, partim d'aquesta base. El que passa que fa un parell d'anys vaig començar a fer classes de coses a Barcelona, feia barre, feia pilates, feia ioga i jo m'ho passava bé. El que passa que quan vaig veure que això s'allargava, perquè clar, jo ho vaig saber com a poc a poc que hauria de fer tractament, que el tractament seria tan llarg, o sigui, és com que no vaig sortir de l'hospital jo sapient l'any que m'esperava, jo m'he anat entrant de tot a poc a poc. Però quan ja vaig veure que sí que hauria de fer tractament, a mi em sonava que l'esport era bo, llavors vaig buscar entrenadors especialitzats en processos oncològics. Llavors tinc un pla esportiu i faig tres dies de força a la setmana, faig un dia de pilates, un dia de ioga i un dia de dansa. I, a més a més, camino tot el que puc. Sí, sí, bueno, estic superpuesta. I m'està anant superbé perquè, a més a més, el cos, clar, m'està canviant i em veig el cos cada vegada més xulo i penso, bueno, no semblarà que he tingut un càncer, semblarà, no sé, que m'han anat a entrenar, jo què sé, en un lloc supertop, perquè sí, sí, m'estic notant, la veritat, que molt energètica, molt millor, perquè són tractaments que sí que et poden deixar molt cansat i, gràcies a l'esport, el cansament de moment no l'estic notant.

I la meditació, evidentment,

i continua sent cada dia, m'imagino. Sí, i continua sent. Ara he après a passar el rosari, també, i, bueno, sempre practicava amb el mala, i ara, doncs, estic practicant també amb el rosari, i passo el rosari, i m'adormo passant el rosari, la majoria dels dies. El porto a sobre, de fet.

Començaves parlant-nos d'aquesta suggerència, del fet, entre cometes, d'esmalenar-nos. Alguna suggerència, alguna recomanació més que creguis que ens pot ser útil en general a tots els que t'estem escoltant?

Bueno, a veure, el tema útil en quant a persones que estiguin passant per processos oncològics, dius? Sí, per exemple. Bueno, això jo crec que també és molt important. Jo tinc la meva psicòloga que em porta acompanyant des de molt abans i em coneixia d'abans i continua amb ella. I sento que, bé, clar, òbviament estic parlant des d'un privilegi, perquè totes aquestes coses costen uns diners, però per poc que es pugui, si també es pot buscar aquest suport psicològic, doncs també pot estar molt bé. Hi ha una fundació a l'Hospital Sant Pau, que es diu Fundació Càlida, que allí també donen ajuda psicològica de manera gratuïta, o sigui que, bé, també, qui ho necessiti, doncs també s'hi pot anar, que és un lloc molt bonic.

Pel que fa a les cicatrius que coneixes bé ara en primera persona, dius que són espais màgics, plens de poesia i bellesa. És per les cicatrius per on ens entra la llum. No són espais en els quals hi tingui capuda la pena. Són les marques de la vida viscuda, de les batalles guanyades, de les històries per explicar els nets. Dius que no ens hem de vergonyir de les cicatrius i que sempre trobaràs més bonica una persona que en té que no pas algú que no ha viscut res. Tot això, insisteixo, però clar, hi ha persones que no arribarien a aquesta conclusió, que cadascú fa el seu procés i de vegades és més lent que el teu perquè tu havies fet tot aquest treball personal. I potser fins i tot també havent-lo fet, potser ara podries estar pitjor del que estàs.

Sí, no, no, clar, absolutament. Que no hi ha receptes generals. No, no, per a nada. O sigui, ja m'agradaria, és que tant de bo. Seria un somni, però no. No ho sé, el tema de les cicatrius és que és una cosa que abans de que realment jo en tingués una a la cara, ja ho sentia d'aquesta manera. La meva abuelita també, amb 60 anys, ella va passar per un càncer. Abuelita, li deies? L'abuelita, sí. I portava, ella feia pipí amb una bossa i jo l'havia ajudada a canviar-se la bossa, el disc, moltíssimes vegades. I. I és que jo quan la veia, la veia tan bonica, o sigui, jo no ho sé, a mi no em semblava que allò fos un error o fos una cosa que amagar, al contrari, jo ho trobava preciós que jo li hagués donat tants anys de vida, perquè és que si no, en profeines l'hagués coneguda jo la meva abuela, i gràcies a que la vam poder operar, doncs la vaig poder tenir fins al 2019, de fet. I llavors, no ho sé, sempre pensant en ella i en el seu exemple i en el que ella significava per mi, doncs sempre que he vist cicatrius amb les altres persones ho he trobat una cosa preciosa. I bueno, he tingut la sort de moment que m'ho puc aplicar a mi també.

Dius, prometo tornar a tota la sort que tinc, però no em veig penjada d'una creu. Entrego el meu patiment per deixar espai buit per l'amor i la criança que sé que vindrà. Sento que a través de la respiració puc accedir a la imatge d'una línia de temps futurà. Què vols dir?

Bueno, a veure, aquí hi ha moltes lectures. Hi ha la lectura més pràctica i cada vegada la pots anar fent menys pràctica i més espiritual. Jo abans de l'operació tenia molts dubtes envers la maternitat i m'estressava molt i em generava molt neguit el fet de no tenir una resposta. A vegades volia ser mare, a vegades no volia ser mare i el que em generava. Un malestar era el fet de dir, però com puc estar canviant d'opinió? En canvi, quan em desperto de l'operació, jo em desperto amb dos desitjos molt clars. El primer era veure el meu pare, o sigui, el meu pare, el meu pare, el meu pare, el meu pare, i el segon era que vaig despertar amb la certesa que seria mare i que volia ser mare. I ja només per haver. Trobat la resposta a aquesta pregunta a mi passar per tot això ja m'ha valgut la pena la veritat llavors la lectura

més terrenal és aquesta o sigui que se'n gira feina sí, sí, se'n gira molta feina canvi de vida una altra

vegada d'aquí uns anys.

Vilma, molta sort, moltes gràcies per la teva llum, pel teu testimoni, per tota la feina que estàs fent des de fa anys i que acompanyes a tanta gent. Gràcies per haver vingut a l'Ofici de Viure. Gràcies a tu. Ja saps que aquí tens casa teva i seràs molt benvinguda sempre. Moltes gràcies, molta sort. Una abraçada molt gran. Als oients i a les oients també, moltes gràcies. Una abraçada.