"Babies", la sèrie que posa en pantalla el dolor silenciós de la infertilitat

Estàs escoltant La Finestra Indiscreta, amb Toni de la Torre.

Un moment ara per endinsar-nos en les estrenes de la setmana, perquè ja sabeu que ens agrada dedicar sempre una estona a la prescripció i ajudar-vos a triar només el que val la pena, perquè hi ha tanta cosa a veure, que a més val posar-hi un filtre i que el filtre sigui exigent. Ofelia Carbonell, Joan Pàmies, bona nit. Bona nit, què tal? Com sempre parlarem primer de les novetats de pel·lícules al cinema i després de les estrenes de sèries i acabarem triant només dues propostes, les dues millors pel cap de setmana. Comencem amb l'anàlisi de les estrenes de cartellera amb una pel·lícula que més mona no podia ser.

Es tracta de la història d'un noi que una nit de festa es creua amb una noia, amb qui té una química instantània, ella ha de marxar, ella li dona el seu telèfon perquè la truqui, però quan l'endemà decideix ell trucar-la, descobreix que el telèfon li falta un número. Y el noi, en comptes de pensar que ha tingut mala sort i, bueno, deixar-ho estar, que no passa re, decideix buscar desesperadament pistes per localitzar-la. La película té el títol, molt descriptiu, de Buscando a Emily.

¿Qué sabes de esta chica? Quiero decir, simplemente encontrar a alguien más.

¿Pero por qué? ¿Por qué no queremos encontrar a alguien más? ¿Qué pasa si intentamos? Clar, així buscant, buscant, perquè sap que la noia es diu Emily, troba una altra Emily, que és una estudiant de psicologia que l'ajudarà a trobar l'Emily que ell sí que busca. Ella té una visió de l'amor molt diferent de la d'ell, perquè ell és un romàntic que no té remei, però ja sabem com acabarà això, no?

Exacte, diria que és una d'aquestes comèdies romàntiques que saps exactament tot el que passarà, però que és el que vols que passi, i el que quan passa et fa aquest escalforet al cor, que és el que necessites quan veus aquestes pel·lícules, no? Fa aquesta cosa, no?, d'una mena de gincama de l'amor, no?, buscant aquestes pistes d'aquesta noia perduda, mentre contraposa dos personatges que cadascun té una visió de l'amor molt diferent, el noi romàntic, no?, que busca aquesta noia. Que ha de ser el seu amor, perquè els hi ha anat tan bé aquesta primera nit, mentre que l'altre és un estudiant de psicologia que secretament vol demostrar que ja no se'n refia gaire d'aquesta idea de l'amor romàntic. Llavors,

doncs aquí ja podeu imaginar. Tenim el romàntic i la cínica, no? Una mica, o la escèptica, no sé. Exacto.

Sí, jo crec que el més xulo d'aquesta pel·lícula és com l'autoconsciència del propi gènere, no? És una pel·lícula que tot i ser la típica comèdia romàntica que hem vist mil vegades i que sabem com acabaran aquests dos personatges com antagònics, com acabaran enamorant-se, és com actualitzar tots els temes en relació a l'amor romàntic i tota la toxicitat que amaga realment l'amor romàntic després de les pel·lícules. Jo com a víctima d'això, he sigut una persona que veia les comèdies romàntiques i pensava, com amb tots els gestos heroics que faria per conquistar la persona que m'agrada, Crec que és molt xulo i molt adequat el que proposa aquesta pel·lícula. Em sembla molt intel·ligent, agafar aquest enamorat de l'amor, que és el noi, aquesta cínica, i fer que reflexioni sobre què és realment estimar.

Sí, perquè hi ha uns quants moments de tibentó, perquè ell segueix aquest patrón que mencionava el Joan, d'anem a fer actes d'heroïcitat, i ella, en canvi, hi ha moments que li deixa com a entreveor de dir, bueno, és que potser això que estàs fent, més que ser heroic, és una altra cosa bastant més lletja, no?

Clar, i per mi fa això, no?, que s'hi juga una mica, s'enriu, no?, i també planteja de totes aquestes pel·lis que hem vist en altres èpoques, ara funcionarien igual, o en aquesta era de xarxes socials, no?, on podem trobar a tothom, on podem connectar 24 hores, facilita l'argument d'una comèdia romàntica o l'enreda encara més. Llavors va incorporant totes aquestes coses contemporànies, la idea de xarxes socials com TikTok, de trobar, estalquejar, buscar algú a Instagram o fins i tot convertir-se en un fenomen viral a través d'aquests grans gestos que abans potser només quedaven entre els dos enamorats, ara pot ser un fenomen de xarxes.

Clar, ell aprèn a veure l'altra persona, a mantenir que l'amor és una cosa de dos, i ella el que aprèn és estimar-se a si mateixa, ser honesta, i tot això que diem de l'actualització, no només és una idea de guió, sinó també com molt dels conceptes que utilitzen, per exemple, conceptes com cringe, com Manic Pixie Dream Girl, com que realment incorpora molt bé el que és l'actualitat, o el tema de la cancel·lació, per exemple, com que són tot de temes que van apareixent a la pel·lícula i que fins ara potser no havíem vist encara representats en les comedies romàntiques.

Sí, i al final que se'l qüestioni a ell també és interessant des de la perspectiva actual, eh? És a dir, el fet que a ell hi hagi un moment que se li digui, escolta, és que potser la noia, el número és incomplet, però potser és incomplet expressament. És a dir, que ja estàs posant tu aquí una il·lusió que es va oblidar d'un número, però és que potser és incomplet i potser no vol que la que la trobis, i tu estàs fent un gran esforç per trobar-la, no? Aleshores. Sí, jo aquí. Una mica obsession. Sí, bueno, clar,

clar, la versió comèdia, no sé, que fa comèdia. Hi ha una mena de sàtira o paròdia, no?, d'aquests grups feministes de la universitat, que jo en un punt de la peli vaig trobar una mica massa insistent, però que sí que li dona aquest repunt còmic, no?, perquè en realitat el protagonista no és ben bé conscient del tot, no va fent, va com topant-se, no?, va xocant amb els altres personatges, amb ell mateix, amb la idea de l'amor, i és xulo veure com va evolucionant.

Sí, sí que està una mica descompensada, per això jo crec que el tema de la paròdia de les manifestacions feministes potser queda com massa exagerada, i jo crec que és una pel·lícula més romàntica que còmica, o sigui, sento que tota la peripècia de la búsqueda de l'Emily. En molts moments no acaba de ser tampoc tan impressionant o tan interessant però que malgrat tot té el que tota comèdia romàntica ha de tenir que és molt carisma, molta química entre els dos personatges i també a mi és de les coses que moltes coses que m'agraden del cinema però sempre com aquests moments. On el personatge s'adona que està enamorat. No com que s'adona que realment s'està enamorant de l'altra persona, com aquest tipus d'escenes. I aquí hi ha una escena on ell està cantant en un podcast i ella està veient el noi cantant, que em sembla una delícia. Jo vaig plorar molt amb Finding Emily.

Clar, és que al final, o sigui, hi ha aquesta idea com de posar en dubte, en certa manera, algunes coses de la comedia romàtica clàssica, o alguna manera d'entendre l'enamorament, fins i tot, perquè al final hi ha un duel entre dos personatges, no? El romanticisme, diguéssim, clàssic, i l'altre que posa una mica de dubtes en tot plegat, però alhora la pel·lícula no deixa de, al final a escriure's a la idea del romanticisme clàssic, perquè el funcionament de la pel·lícula al final acaba anant cap a on tu vols que vagi. Jo crec que això és el que és interessant de la pel·lícula, el fet que no està entregant la història que hem vist tantes vegades romàntica de forma clara, sinó l'està entregant a un públic que. Diu dubtar sobre aquest romanticisme però en el fons vol creure en el romanticisme no sé si m'explico jo ja no crec en això, en la teoria però en la pràctica és el que vull i jo crec que aquesta pel·lícula respon exactament a això.

Sí, és de fet de la directora Alicia MacDonald, que també va dirigir Too Much, la sèrie d'Helena Dunham que vam veure l'any passat, crec, i que em va fer gràcia veure com un patró, no igual, però també aquesta idea de personatges contraposats, només el protagonista de Finding Emily també és famós i que és un noi que representa aquesta escena de l'indi alternatiu, sembla el tercer oasis tret de. Que ha vingut amb una màquina. Sí que sembla. Sí, i el seu germà, té un germà que surt i també, semblen els dos. Sembla que surtin dos asis. Sí, fa molta gràcia, però no, la peli també incorpora aquests moments musicals, a més de la guitarra que deies, com van a concerts en directe, que també t'empalaga, bueno, empalaga no, però et fa entrar bastant en aquest núvol de l'enamorament postadolescent, que gairebé et fa enamorar-te amb ells de tot. Clar, al final ell,

a diferència del Joan, que ha adquirit tota aquesta idea del romanticisme a través de les pel·lícules. Tampoc em va molt bé, eh? No, però clarament aquest personatge l'ha adquirit a través de la música. En això em fa pensar en alta fidelitat, per exemple, no? I al final és un personatge, com deies tu Joan abans, està enamorat de l'idea de l'amor, que és una idea de l'amor que li prové de la cultura pop.

100%, sí. Jo també penso que a mi em va pensar també en. En tota l'escena musical anglesa actual com de Fountains D.C. per exemple, aquest tipus de grups que són com una mica de noi com revisionat però que encara està com té el cor trencat constantment i que ens ho fa saber amb les seves lletres com estèticament també penso que em ressonava bastant això i a mi també em va agradar que és una pel·lícula que. Té idees molt xules de posar en escena. Hi ha una escena que em va agradar molt, que és quan el protagonista envia 300 mails, no, un mail a 300 Emilys, a totes les Emilys de la universitat per trobar-la, perquè no sap qui és. I clar, aquestes noies se senten superinveïdes i li responen. Una mica, sí. I la forma de mostrar-ho que té la directora és com el noi, completament en pànic, angoixat, amb l'ordinador, llegint aquests mails de resposta, i a la casa se li omple de tot d'Emilis, molt enfadada, llegint el mail. I trobo que és una idea, és com que no. No es conforme amb una història que no hi hagi com metàfores, visuals, sinó que em va fer pensar que realment són pelis que no tenen massa a veure, però sí que em va fer pensar en Olvídate de mi, del Michel Gondry, com que de fet hi ha una escena que és idèntica a la pel·lícula, però com que són pel·lícules que parlen de l'amor d'una forma que soca amb el que dèiem, com que té molt conscient els seus referents i els intenta com transformar o com invocar d'una altra manera.

Sí, de fet, té troballes, la pel·lícula, i jo dic que, de fet, seria bastant fàcil menys tenir-la, per aquests patrons que dèiem de la comedia romàntica, perquè són molt reconeixibles, però alhora tampoc no hi ha tantes comedies romàntiques així. És a dir, comedies romàntiques que siguin romàntiques però no ensucrades, que siguin ingènues però intel·ligents, i amb una parella central que funcioni, no n'hi ha tantes.

No, no, et queden aquelles que van trair cada any Netflix, que cada any en fa una amb la Lindsay Lohan, que són horroroses. Sí, és difícil, no? Jo crec que el mateix fet de fer aquesta pel·lícula també és una mena de declaració sobre l'amor o sobre les ganes que com a espectadors. Seguim tenint ganes de veure i potser estem explicant la mateixa història o les mateixes situacions però també hi ha algo xulo per mi que fins i tot encara que hi hagi les xarxes socials encara que hem de pensar noves maneres de representar com connectem o com no que hi ha una cosa essencial que no canvia Doncs buscant-ho

a Emily que ha arribat avui a les sales de cinema i que és una proposta molt cuca però tenim més opcions.

Per exemple, Mother's Baby, que explica la història d'una dona que aconsegueix ser mare després de passar per uns tractaments de fertilitat molt llargs i durs. Avui tornem, per cert, a parlar d'aquest tema més endavant, perquè hi ha una sèrie que també el tracta. I quan li donen al nadó, que és un moment en el que hauria de ser un moment feliç, ella té la sensació que el nen no és seu. I aquesta sensació, juntament amb certs descobriments que va fent sobre la clínica de fertilitat, la porten a creure que li han donat el nen d'algú altre. Aleshores, tota la pel·lícula gira al voltant d'aquesta creença que els altres, començant per la seva parella, veuen com una absoluta paranoia fruit de certa inestabilitat emocional.

Sí, jo vull dir que tot i que és un tema que sortirà avui en el programa d'avui, perquè suposo que és un tema d'actualitat, aquest estiu hi ha hagut la notícia d'Alexandre Ocasio-Cortez que explicava que congelaria òvuls, també hem vist Anne Hathaway fent la promo de l'Odissea també embarassada, no és el que sembla aquesta pel·lícula en primera instància, crec que potser estem acostumats a això, que la maternitat o no maternitat o tot, tot el que hi ha al seu voltant es tracti potser d'una manera concreta i aquí jo crec que només pel títol que és Mothers Baby i en la versió en castellà és La Semilla, ja ens dona algunes pistes d'alguna. Ens transporta a un clàssic dels 60, per ser exactes. Sí, el que passa que també vull dir que no ho fa de manera molt evident, ni és una peli gens histriònica, i que a mi això m'ha sorprès i m'ha agradat molt, no? És això, un retrato, un thriller psicològic, però ho fa a partir de petits gestos, petits detalls, i no fa allò d'ensenyar-te una mare que va embugint mica en mica, sinó que tu com a espectador. T'enganxa ella i tu veus, tu entens perfectament el que està entenent ella des del primer moment i vas també ajuntant totes les peces. Llavors jo crec que és una no vull desvelar el final ni vull desvelar més o menys per on va, però no és el que sembla. No, el que podríem dir és

que és una pel·lícula que acaba parlant sobre la pèrdua de l'agència, sobre la pròpia maternitat, no? I sobre com el cos femení en determinades situacions s'acaba pertanyent més al metge que a tu.

Sí, i ho fa no d'una manera dramàtica, sinó des d'aquesta cosa de thriller, de terror psicològic, de cosa que el teu cos no et pertany, que el teu fill no et pertany perquè penses que potser no és, i ho fa tot a partir d'interaccions que aparentment són molt normals, no? No hi ha res que se surti la norma, però tu vas veient juntament amb la protagonista. Que res d'allò té sentit. També volia fer menció especial a que és director d'orquestra i tot això va intercalat amb una cosa que li dona molt ritme, aquesta banda sonora que anàvem escoltant. I sí, sí, m'ha sorprès.

Doncs Mother's Baby, o La Semilla, que ha arribat avui als cinemes i encara tenim una estrena més a considerar, una pel·lícula catalana titulada Forastera.

Se m'apareix quan més la necessito. Si me dius que t'ajuda a posar rentaplats, això és una altra cosa. Ets una grossa. És una provocació terrible.

Es tracta d'una pel·lícula de la directora Lucía Leñar, basada en el seu propi curtmetratge sobre una noia jove a qui se li ha mort la seva àvia. Ha de passar el dol per aquesta pèrdua, però no només ella, sinó tota la família. I veiem com el seu dol és diferent dels altres. Ella comença. A fer-se passar per la seva àvia. Sí. I aquesta manera de gestionar el dol, diguem-ne, Joan, xoca amb el dol de l'àvia, especialment.

Clar, és una pel·lícula. Jo recomanaria inclús mirar el curt abans, que el curt el pudeu trobar filmint, perquè el curt tenia com una aposta molt forta per una atmosfera. Molt fantasmal i llavors faltava com un pli per mi d'emoció, de sentiment o de narrativa al dolor d'aquesta nena que se li havia mort l'àvia i començava de forma molt innocent, com molt naïf a fer-se passar per l'àvia i trobo que la pel·lícula li omple d'alguna manera això que faltava en el curt perquè. El primer acte de la pel·lícula ens presenta el món, que és la realitat d'una família de classe mitja alta de Mallorca, on la protagonista, que està protagonitzada per Zoe Stein, que és una actriu que havíem vist amb Antícora, entre altres coses, Veus com es vinculada amb els avis, com ja es fa passar a vegades. Ella el que fa és que quan truquen a casa imita la veu de l'àvia, que es diu igual que ella. A més, es diuen igual. L'àvia es diu Catalina i ella es diu. Que no és l'oportunitat

de quan et truquen que està la Catalina.

Llavors ella posa aquesta veu ridícula, que és una cosa bastant divertida de la pel·lícula. I, clar, jo vaig pensar. Hi ha gent d'argument de la pel·lícula i tot, vaig pensar. Estaré davant la típica pel·lícula sobre el dol i que també serà una espècie de coming of age a través de superar la mort d'algun familiar. I la veritat és que és una pel·lícula que em va sorprendre tant que després em va acabar decepcionant. El segon acte de la pel·lícula on l'avi ha mort, després de la mort de l'avi, comença a ser un acte on ella comença a fer-se passar més per l'avi, es comença a vestir com l'avi, comença a tenir una relació més estranya amb l'avi, també. Em va semblar molt perturbadora, em va semblar com que era una espècie de pel·lícula de fantasmes sense fantasmes, o sigui, tot el que ja apuntava el curt a l'hora de mostrar com aquest buit a través de la llum, a través dels espais, a través de també del so, el so de la pel·lícula està realment molt ben aconseguit, porta la pel·lícula cap a un lloc molt perturbador sobre la pèrdua, sobre el dol, i vaig pensar que era la típica pel·lícula que. En el festival de Sitges podria encaixar perfectament.

De fet és una peli que comença sent pel·lícula intimista que veuries al dà i a mitja peli es converteix en pel·lícula angoixant que veuries al festival de Sitges.

Sí, i que realment no saps cap on anirà. Jo crec que el tercer acte, quan dic que em va decepcionar és que realment ho porta una mica cap al lloc més comú, també més coherent. No és una crítica, realment em sembla que el final que té la pel·lícula és molt coherent però sí que em va impressionar molt. Les imatges que troba la directora. O sigui, més enllà d'aquesta espècie de malestar o de cosa perturbadora sobre la relació entre la nena i el seu avi, que està interpretat pel Lluís Omar, m'agrada molt també les coses en les que es fixa la directora. O sigui, com dins d'aquesta típica pel·lícula d'una nena que perd l'àvia, trobo que ella es fixa en un parell de coses, que vaig pensar que, per exemple, quan l'àvia ha mort, l'àvia sempre va amb una ràdio a sobre, com escoltant la ràdio, i quan l'àvia ha mort, la nena se la troba morta, i està escoltant la ràdio, clar, potser porta molta zona morta, i estan fent el típic programa com de música, electrònica, com nocturn, i se la troba en una sensació com completament que contrasta molt amb la imatge forta de l'àvia morta, no? O imatges com les monges fumant després del velatori a fora de l'església, com certa mirada que vaig pensar a aquesta directora, realment, li hauríem de seguir la pista perquè ja aquesta pel·lícula em sembla molt valiosa. I també, no sé què en penseu vosaltres, però a mi m'està passant una cosa, sobretot en pel·lícules d'aquí o també per coneix on i com funciona el món de les ajudes i de les residències de producció de certes pel·lícules, que quan apareixen els crèdits inicials de les pel·lícules i surten les productores, surten les ajudes, en aquest cas, per exemple, surt una ajuda com d'una televisió sueca. I després, durant la pel·lícula, ella té una espècie de romans amb un suec que està a la illa. I a mi em passa, em comença a pensar que. Que em condiciona molt la pel·lícula, que li veig molt a les costures. És com que, clar, tu entens que aquest tio és suec no per una cosa de guió, sinó perquè aquests diners no entraven.

És una mica com les últimes pel·lis del Woody Allen, no? Que venen amb unes condicions. Condicions de títol. Exacte. I ara sortirà a Madrid per tot arreu. D'acord, doncs.

Aquí amb el Woody Allen em sembla que té certa gràcia, però en pel·lícules que són així, que són, crec, molt sinceres, de sobte és com si em tragués la sensació que estic veient una pel·lícula. És com que li veig totes les costures de producció i m'allunya del sentiment de sinceritat que volen

transmetre en aquestes pel·lícules. És que passes a veure. Doncs a l'Excel, no? Exacte, passes a veure el pressupost i les condicions, passes a veure la part, diguéssim, que no hauries d'estar veient quan estàs mirant una pel·lícula. Estaria bé que les ajudes i les subvencions no depenguessin de, has de fer aparèixer un actor suec o.

Sí, o que ho posessin al final, o sigui, que realment si no hi ha cap altra manera de produir una pel·lícula, perquè produir una pel·lícula és molt difícil, que ho posin al final perquè així l'espectador no té aquesta sensació de veure les costures, no ho sé.

A l'hora em fa gràcia com la cosa d'anem a situar els nostres ciutadans com a potencials interessos romàntics pels espectadors, em fa gràcia.

Clar, és que a més jo no li cau de veure el sentit a dir, d'acord, te la subvencionem, i és clau per la subvenció que hi hagi un autor que sigui suec. O sigui, ho entenc en termes industrials, però per l'espectador això no té cap mena de sentit. No ho sé, potser, no conec els detalls, evidentment, però potser s'hauria de treballar perquè aquesta incorporació de talent suec fos darrere la càmera, potser. El problema és que sigui perceptible per l'espectador.

Molts cops sí que és cert que et trobes després els crèdits com un dissenyador de so suec, com això sí que no és tan flagrant. No et treu com a mínim. Però sí que últimament em passa, sobretot en produccions catalanes, que veus de sobte com una ajuda xilena i tot d'actors xilens. I trobo que està molt bé perquè és l'única manera de produir la pel·lícula, potser, però potser posar-ho al final. No ho sé, una partida proposta. El sorgiment del Joan.

Va, repassem els títols que hem comentat, perquè hem parlat de Buscando a Emily, Mother's Baby i Forastera. No podien ser més diferents de dir les tres pel·lícules, eh? Però, clar, jo, com sempre, us demano que ajudeu els oients a acabar de triar i n'escolliu només una. Quina us quedeu?

Mira, jo, per les que no creguin en l'amor i estiguin una mica com la protagonista de Finding Emily, els recomanaré Mother's Baby. Perquè, mira, jo al principi no m'acabava de convèncer a pensar en el tema dels bebès, que aquesta setmana a més hi ha hagut diverses sèries, diversos títols, no sé què, però al final m'ha fet gràcia.

Quin gir que has fet, no? Perquè no semblava que anava a recomanar Buscando a Emily, per les que no creguin en l'amor, semblava que anaves cap a un lloc.

No, no, després, quan ja se'ls passi, trobin el seu Gallagher i estiguin molt felices, que miren Finding Emily. D'acord, sí,

jo pels que creuen en l'amor, però volen revisar la forma d'estimar, recomanaria Buscando a Emily. Ostres, ara m'heu deixat aquí amb un.

Realment és molt difícil triar entre les dues perquè no tenen absolutament res a veure. És una mica com els protagonistes de de de Buscando a Emily, que és entre el romanticisme i el cinisme. Què triaré? Doncs ho deixem en mans dels oients perquè això depèn molt de. Realment depèn molt del dia que teniu.

A través de les pel·lícules somiem en un món millor.

La finestra indiscreta amb Toni de la Torre Això

és pel que fa a les novetats de les sales de cinema, però també tenir l'opció de mirar una bona pel·lícula a les plataformes.

Per exemple, el 3CAT incorpora en Licoris Pizza, la pel·lícula de Paul Thomas Anderson, del qual vam parlar extensament la temporada passada, recordeu que li vam dedicar un monogràfic preveient que triomfaria als Oscars, com va acabar sent, de fet el podeu repescar quan vulgueu, a catarradio.cat barra finestra. Licoris Pizza no és de les pel·lícules més celebrades de la seva filmografia, i justament per això és molt reivindicable, perquè explica la història de la relació. Difícil de definir entre un adolescent de 15 anys i una noia de 25. Relació d'amistat, relació d'amor, relació marcada per la confusió, sobretot, i el no saber ben bé què vols, i pel·lícula que destaca per la química entre ells dos, Cooper Hoffman i Alana Haim, química favorida per uns diàlegs molt naturals i per la sensació general d'autenticitat. Que ja en general té el treball de Paul Thomas Anderson.

Sí, és una pel·lícula, com bé has dit, a reivindicar. A mi és una pel·lícula que ja em va entusiasmar quan la vaig veure. Si avui hem parlat de coming of age i de comèdies romàntiques, doncs és això, però dirigit pel Paul Thomas Anderson. Vull dir, és una espècie de gira estranya a la seva carrera, que s'aventurés a fer aquest tipus de de pel·lícules i és una pel·lícula que està com en constant moviment els personatges no paren de córrer de moure's, de canviar de feines, de provar coses noves i que estan això, com completament encisats per aquesta espècie de màgia i de química de l'amor que tenen ara se n'ha parlat molt amb One Better After Another d'aquesta famosa escena del cotxe de la carretera sí però aquesta pel·lícula té una escena que a mi m'agradaria remarcar que és l'escena del camió no sé si la recordeu que han de es queden sense gasolina en una espècie de baixada i han de conduir un camió amb una pressió és una escena que jo trobo que la reivindico molt perquè realment això és una pel·lícula que té moltíssimes coses que van passar molt desapercebudes i que potser ens esperàvem una altra cosa però i el Manu em matarà si escolta això, però que jo no soc especialment fan de One Battle After Another, m'agrada com reconectar amb el Paul Thomas Anderson, potser més lúdic, més apassionat, d'alguna manera, com que ja havíem vist a Magnolia o a Boogie Nights, sobretot, o sobretot a Pants During Love, i trobo aquesta pel·lícula, té aquest esperit que tenien aquestes pel·lícules que a mi m'agraden tant del Paul Thomas Anderson, I a part que té els primers papers de Cooper Hoffman i d'Alan Haim, i també és molt maco veure com es vincula amb la càmera, com s'enamora de la càmera, també.

Us ajuntaré un dia amb el Manu, perquè feu una batalla sobre. M'acabaria conversant, el Manu, eh? El tenim a Venècia, per cert, tornarà segurament la setmana vinent. Podem vincular Licorix Pizza amb Buscando a Emily, en el sentit que. No esperàvem que Paul Thomas Anderson fes. Oh, per què? És que hi ha aquest prejudici sobre la comedia romàntica o en general les pel·lícules que parlen sobre l'amor.

Clar, i a més és un gènere que precisament als anys 30, 40, 50, el cine estava ple de comedies romàntiques, de lúbits, no? Realment és un gènere que sempre s'ha practicat molt i jo no sé en quin moment de la història va començar a ser denostat. Quan hem començat a tenir vergonya.

Hi ha un punt en què comencem a tenir vergonya. Però no ho sé, perquè amb la Nora Efron. Bueno, clar,

jo les tinc molt ben valorades, però. M'encanta la Nora Efron. Jo crec que és post. No ho sé. Deu ser els 2000. Jo crec que és 2000, perquè els 90. Els 2000 potser es va

establir com una cosa molt tancada, i després va haver-hi els discursos de si era tòxic, si no, de revisar molt.

Bueno, ara això és en pràcticament qualsevol cosa. O sigui, ara. Perdó, però de vegades es revisen les coses d'una manera que dius, segur que has vist la pel·lícula que jo vaig veure, perquè. Bé, d'això també en parla feia ningú. Sí, exacte. I el gènere romàtic suposo que és un gènere on especialment es posa la lupa d'aquesta manera.

Sí, a més a mi em sembla que ha de ser molt difícil de fer, com l'altre dia estava veient The Philadelphia Story de la Katherine Hepburn, Carey Grant, i pensava que difícil el ritme de guió, com de que sigui creïble, que aquests personatges s'estan enamorant, que no em sembli ridícul, que no em faci vergonya, que a més a més com a pel·lícula funciona i t'enganxi, no et sembli com qualsevol cosa que veus al carrer, no sé, potser és molt difícil de fer.

És molt difícil de fer, sí, sí, per això s'han de valorar. Trobo que no hauríem de tenir aquests prejudicis, però, en fi. Més novetats a plataformes, perquè en tenim més. Per exemple, a Netflix incorporen l'indomvable Will Hunting, la pel·lícula de Gus Van Sant, amb uns esplèndids Matt Damon i Robin Williams, la pel·lícula que ens parla de talent, segones oportunitats i la por a prendre decisions. A Filmin incorporen Monstruo, la pel·lícula d'Hirokazu Koreeda, sobre un nen que comença a tenir problemes a l'escola. I la seva mare intenta entendre què està passant i és una pel·lícula que juga molt bé amb els canvis de punt de vista. També a film, mirem, estem escoltant ara un fragment de la banda sonora, Her, la pel·lícula de Spike Jonze sobre l'amor, la solitud i les relacions humanes en l'era de la tecnologia. I podríem acabar amb una incorporació a Movistar Plus, un clàssic com Lorenz d'Arabia, l'obra mestra de David Lean, que va convertir el desert en un dels grans paisatges de la història del cinema. I ara, anem a les sèries.

Aneu traient els mocadors perquè aquesta sèrie, que per mi ja és una de les sèries de l'any, ja us ho dic, és una sèrie dura amb la que plorareu entre bastant i molt. Es diu Babies i segueix el patiment d'una parella que volen tenir un fill i no poden. I per tant, d'una sèrie que posa en imatges un dolor. Que molt sovint és silenciós. Les parelles que passen per la situació d'intentar aconseguir l'embaràs i que no es produeixi, o que acabi en un avortament, o més d'un, viuen tot el dolor que en deriva sense parlar-ne amb ningú, normalment, perquè hi ha un tabú al voltant dels problemes de fertilitat, sobretot al voltant de tot el procés mèdic que involucra, I com que està estretament relacionat amb el cos de la dona, que al final és la que passa per les exploracions, les ecografies i el tractament en el cas que es faci, sembla que ha de quedar o que hagi de quedar en l'àmbit de la intimitat i que no s'hagi de poder explicar. I aquest silenci també fa que sembli que és un problema excepcional, quan és al contrari. Els problemes de fertilitat cada cop són més freqüents i per les parelles que veuen com el seu desig de ser mare i de ser pare s'estronca, el fet de poder veure en una sèrie que el que estan vivint no és excepcional, sinó que és tan comú que algú ho ha posat en una pantalla, és molt valuós. I també ho és pels que no s'han trobat mai amb aquestes dificultats perquè sovint són massa lients al que suposa i per tant els manca empatia i tacte cap a aquestes circumstàncies. De fet, a la sèrie, a banda de la parella protagonista, n'hi ha una altra que està en una situació molt allunyada de la de voler tenir un fill. Però la seva trama acaba complementant la dels protagonistes en aquest sentit. Per tant, estem parlant d'una sèrie molt realista. I per això no és una sèrie fàcil de veure, però és un cas d'aquells en què l'adjectiu necessària, que moltes vegades utilitzem amb molta facilitat, s'ajusta molt bé.

Sí, jo diria que justament és difícil de veure perquè té aquest realisme que no dramatitza en excés, sinó que és tot fet amb una tendresa i una cura que al final ho fa encara més dolorós pels que ho estem veient. A mi m'ha interessat molt aquesta manera d'explicar una cosa tan sensible i que és tan gran i pesa tan fort sobre les vides d'aquí. D'aquí estan en aquesta situació, però des d'un punt de vista tan diferent o des d'una manera d'explicar-ho tan diferent del que jo estic acostumada a veure en ficcions, no? Sento que la maternitat o no maternitat molts cops en els personatges femenins de sèries o pelis de tota mena es fa servir com aquesta última evolució d'un personatge, no? La que vol ser mare no podrà i això la fa madurar o la que és una mica esborrejarrada, doncs ara li fem l'arc en què serà mare o acabarà sent i així s'entrarà i acabarà la sèrie. I aquí està tot fet d'un costumisme que no vull dir que sigui superficial, sinó que t'ensenya com aquesta situació pesa i va xocant amb totes les arestes de la vida, que es troben amb amics, amb família, i com tot et condueix o condueix els personatges allà mateix. Llavors sí que he valorat molt aquesta sensibilitat com està feta.

Sí, perquè al final és una qüestió que està absolutament tot arreu. Recordo una de les primeres escenes del primer episodi que van a una reunió d'amics o, per exemple, hi ha una altra, però és que són molts semblants, i hi ha un nadó allà, i clar. La presència del nadó, per ells dos, té un pes que per la resta que hi ha al voltant no. Ni experimenten el pes ni tan sols són capaços de veure el pes, lògicament, que estan vivint ells.

Sí, a mi m'ha impressionat molt, com que jo crec que li aporta aquest realisme del que parlem, m'ha impressionat molt com les coses van passant. Com que hi ha alguna cosa que a la sèrie van passant les escenes, als personatges els van passant una sèrie de coses relacionades amb això que es van acumulant, no? Es van acumulant, perquè hi ha moltes escenes que no s'acaben desenvolupant, però que s'acumulen, s'acumulen, s'acumulen i en un moment exploten, però exploten d'una forma molt poc pornogràfica o molt poc sensacionalista, sinó d'una forma molt delicada i molt. Entens molt bé el que estan passant els personatges, no? No hi ha una recreació en el dolor dels personatges. I crec que també és important destacar la duració dels plans. Em va sorprendre molt que, per ser una sèrie així, com que hi ha plans que duren moltíssim, plans fixes de la parella abraçant-se en un pàrquing, i hi ha com aquesta cosa del temps que va passant durant la sèrie, com per retratar aquest patiment o la dificultat que està travessant aquesta parella. I per citar una altra escena que trobo que també exemplifica molt bé. Aquest realisme del que parlem, després de l'avortament, jo crec que és de les primeres vegades que veig un productor visual que parla, no només en tant de delicades, sinó que parla tan bé del que és un avortament espontani, per exemple, i hi ha aquesta escena que tornen a casa i es troben un repartidor d'Amazon. Llavors són com petits detalls que realment aporten molt realisme al que estan vivint els personatges i genera l'empatia de la que parlaves tu.

Sí, és que de fet, part del motiu que fa que la sèrie sigui colpidora és que formis part del dia a dia d'aquests personatges, és a dir, especialment aquesta parella que intenta tenir fills, com deia el Joan, hi ha seqüències molt llargues de la seva quotidianitat, on els veiem parlant sobre nimietats, anant a comprar, fent bromes, entre escena dramàtica i escena dramàtica, o millor dit, entre escena important pel que fa el que ells volen aconseguir que ser pares i escena important pel que ells volen aconseguir, no hi ha altres coses que estan omplint, no hi ha altres subtrames que volen que pretenen ser igualment importants, sinó que hi ha coses molt poc importants, però on allò que els està passant també va traient el cap per tot arreu.

Sí, és allò, fa com físic per l'espectador allò que un cop tens al cap aquest desig de ser mare, de ser pare, no pots pensar en altra cosa o ho veus per tot arreu, com allò que diuen que de cop un dia veus. Veus nadons per tot arreu, el transport públic al carrer on sigui, doncs trobo que fa com molt físic aquesta cosa, no? D'incloure-te en la intimitat dels personatges, no? En moments que són com molt tendres per ells i tu sents, ai, ara estic mirant algo que no hauria d'estar veient, potser, no?

Sí, té una mica aquest punt que a més és molt. No ho he dit pel creador de la sèrie, l'Estefan Golazewski, que havia fet una sèrie semblant que es deia Marriage, que es va estrenar aquí, no sé, deu fer uns 4 o 5 anys. Ara ja no es pot veure enlloc. Que és això, és aquella cosa que passa sovint amb les sèries, que s'estrenen i al cap de 4 o 5 anys desapareixen de la plataforma i adéu-siau, i els protagonistes eren Sean Bean i Nicola Walker, i aquella sèrie, en el fons, ja era l'autora de Segrets d'un Matrimoni de Bergman, vull dir que ja és aquesta idea d'observar de forma minuciosa aquesta quotidianitat. I per fer això jo crec que és imprescindible sobretot que els actors estiguin totalment implicats en això. Jo crec que en aquest cas els dos estan molt bé. Ell és la Siobhan Cullen, que és la, que vaig costar d'associar-la, la protagonista del Victoria, perquè el paper és molt diferent. Jo tampoc la vaig reconèixer. És una comèdia i aquí està fent un drama, està fantàstica. I ell és el papa, és Edu, que l'hem vist, per exemple, a I May Destroy You, i que serà el futur Snape a Harry Potter.

Sí, tots dos tenen, a part de que els creus molts com a parella, tenen aquesta delicadesa, aquesta fragilitat, com que acompanya molt bé la sèrie, i està molt bé, trobo que, o sigui, ella està immensa, realment és molt fort a nivell interpretatiu, però. Està molt bé el personatge d'ell perquè ell té aquesta cosa de la parella que acompanya i que l'intenta recordar que ha de ser positiva, va dient molt stay positive, stay positive, inclús acaba sent una mica pesat, acaba sent un tio pesat en alguns moments.

Ell és un personatge que, i jo estic segur que hi ha molts homes, que s'han trobat en una situació semblant que s'identifiquen, que és aquesta sensació de has d'ajudar, però no deixes de ser un secundari, d'alguna manera, en tot això. Aleshores, com ajudar si no és. Bueno, doncs intentant enviar un missatge positiu, però tampoc no pots. No pots fer gaire més en tot això, no pots ajudar i voldries ajudar, però no pots.

Clar, i trobo que com a actor està molt mesurat per no eclipsar, o sigui, com que hi ha alguna de la seva interpretació que també remet al personatge. I trobo que estàs realment molt equilibrat. Espera, por favor, no deberíamos estar teniendo una buena noche. No me estás diciendo

lo que debería estar haciendo. Por meses te he estado diciendo lo que hacer con tus medicinas y tu tu tu pensamiento estúpido y positivo y tu. Nada que puedas hacer puede salvar a nuestros bebés.

Deia el Joan que la tensió esclata, efectivament esclata, hem escoltat un fragment on esclata, i quan esclata. Quan esclata és devastadora, perquè a més a més hi ha hagut tota aquesta prèvia molt realista. Jo el que he trobat és molt realista. Per exemple, les escenes en les quals a ella l'examinen, tot, la crema, els sons, el so de la màquina, la crema, el comportament de la metgessa, tot és extremadament realista.

Sí, mostra molt bé el negoci de la maternitat. També m'agrada molt la sèrie que parli molt de diners, que parli molt del que costen les fotografies de l'ecografia, com que ells compren dues fotografies.

Sí, que els diuen 5 dòlars, 5 pounds, no sé què els diuen.

Però una cosa tan senzilla com una ecografia, Clar, retratar-la realment tal com és, quan els sons són perfectes, clar, l'impacte és molt més gran, dius, ostres, hi ha aquest efecte mirall.

Sí, això que deies de quan esclata el conflicte, a mi el que m'agrada també és que realment a nivell narratiu sí que es para la sèrie d'alguna manera, com que es centra en aquest conflicte, però. Segueix avançant, com el muntatge no canvia, o sigui, realment pot haver esclatat el conflicte de la següent escena, segon ells dos al llit, i el següent ja és com que ella està cuinant un altre cop, realment no és que de sobte tot canviï, sinó que les seves vides segueixen avançant igual que avançaven fins ara, i ens sembla molt difícil

d'aconseguir aquest nivell de realisme. Sí, perquè a més això és la vida real, és a dir, passen coses però després has de dinar i has d'anar a comprar i has d'anar a la feina li treu aquesta

com teatralitat o dramatització que a vegades en volcà hi ha aquests temes més delicats que és normal que ens hi vulguem parar amb més que ho volem explorar emocionalment llavors aquesta cosa justament que tot segueixi que ni la sèrie no s'aturi a mi també em pesa com a espectadora hi ha un punt que que sents aquest comptador enrere o aquesta cosa de bueno és la vida i encara ho fa pitjor que no si fos un gran drama.

Doncs Babies, que s'ha estrenat a Filmin i és la primera proposta de sèrie de la setmana, canviem ara de to completament perquè tenim nova temporada de Slow Horses.

La sisena temporada ja d'aquesta sèrie que protagonitza Gary Oldman i que està basada en les noveles de l'escriptor Mick Herron, els nous episodis s'estrenen dimecres vinent pel TV i plantegen una situació que al principi sembla com un error burocràtic, que és que els protagonistes no estan cobrant a final de mes. I a mesura que van indagant el per què, descobreixen que han estat eliminats del sistema de l'MI5 per algun motiu. I a mesura que això va avançant es va descobrint que, bé, hi ha algú que està eliminant un per un els agents d'aquesta, diguéssim, unitat de perdedors que és la dels espies de Slow Horses.

Clar, no només eliminant burocràticament, sinó eliminant literalment aquests antics Slow Horses amb una violència i una sang freda bastant sàdica, però amb els. Típics tocs una mica còmics que té la sèrie, no? Com que la primera mort que apareix, per exemple, que és una mort molt violenta, una de les assassines es mira a les ungles per fer temps, no? Com que realment hi ha aquests petits tocs que té la sèrie que aquí segueixen presents. Jo crec que la sèrie segueix tenint molt bon nivell i el Gary Oldman, que és un actor que a mi sempre m'ha generat molt rebuig, no sé per què, però. Se me toca sempre, sempre. Doncs aquí, que concretament.

Ni a Harry Potter, com a fan de

Harry Potter que ets. No tant, eh? Ni tan sols als Batmans del Nolan. Sempre m'ha fet molt fàstic el Gary Oldman I Drácula. No, no, no, no suporto, no suporto. De debò és un acto que li tinc. Sabeu que és manies injustificades? Sí, sí, clarament injustificades, perquè no estàs argumentant res. Clar, clar, jo no, és que no, sóc incapaç d'argumentar-ho, però.

Aquesta és la versió, en tot cas, segur que t'ha de generar més rebuig, perquè apareix com el màxim de fastigós. Tirant serrots possible, sí.

Però curiosament, aquí me l'he cregut molt, aquest personatge desagradable i carismàtic, que ja és el que representa tota aquesta sèrie, com els marginats són els que acaben sent els més honestos, els més íntegres, aquí trobo que em convenç molt. I és molt divertit com reacciona al fet de no estar cobrant, perquè el personatge diu que es posa en vaga. Jo no cobro, no treballo. I se'n va a dinar, però. Quan li arriba la informació que estan assassinant antics Slow Horses, a la seva integritat, que és la gran virtut del personatge, decideix començar a investigar-ho. També m'agradaria parlar que el Jack Clowden potser és el nou James Bond, ha sortit aquesta informació, no sé si ho sabíeu, i també em fa gràcia que, com que em sembla algo irònic, que un dels Slow Horses acabi sent.

Que el més inútil dels espies acabi sent el més eficient dels espies, no?

Sí, però jo crec que aquesta temporada s'ho comença com bastant al nivell de les anteriors. Sembla que la trama aquesta del pare del personatge del Jean Loudon que apareix al final del primer episodi serà com una mica l'eix narratiu i tota aquesta intriga dels assassinats a sang freda dels antics Slow Horses.

Jo és una sèrie que la gaudeixo molt. A més, ja fa, no sé si soc jo, però diria que ja fa un temps que s'estrena més o menys una temporada un cop l'any. Sí. Sí, sempre que arriba el setembre, pum, tens la teva dosi de Slow Horses, i això comença a ser ja tan estrany, és a dir, hi ha actualment uns salts tan grans entre una temporada i la següent, dius, no, dos anys més tard o tres anys més tard ha arribat la ja no recordo res, o sigui, tampoc és això, però hi ha un procés de desconnexió a mesura que passa el temps, i aquesta periodicitat de saber que. Cada vegada que comença un nou curs, arribarà una nova temporada de Slow Horses, que no deixa de ser, per molt que siguin uns espies desastrosos, no deixa de ser com una segona família, perquè he jugat molt a això, doncs és molt reconfortant.

El carisma de l'equip de Slow Horses realment crec que és un dels grans virtuts de la sèrie, i això que dius tu de la periodicitat, com tornar una mica el curs comença amb la família de Slow Horses que torna a aparèixer. Això és perquè les graven totes seguides. De fet, quan va acabar la cinquena ja vam poder veure les primeres imatges del que seria la segona temporada. I sí que és cert que genera aquesta familiaritat que també la sèrie representa en aquests perdedors que són a la vegada els que més confronten el sistema.

Clar, no, i a més com que està basat en les novel·les que ja estan escrites, suposo que en aquest sentit ho tenen molt fàcil perquè el ritme de producció sigui el que ha de ser, el que ha de ser, que és una temporada cada any. Doncs és Lo Horses que torna, ho hem dit abans, aquest dimecres, dimecres vinent, a Apple TV amb la temporada que ja són 6, 6 temporades.

A la finestra indiscreta et recomanem el bo i millor, perquè no et mereixes menys.

Perquè a Movistar s'ha estrenat una sèrie basada en un cas real, una sèrie que es titula Creednos. És un cas esfereidor sobre un taxista de Londres que autoritzava la seva feina per seleccionar dones joves que pujaven soles al seu taxi per la nit. De fet, tenia un mètode molt calculat. Recollia la víctima al taxi, i li explicava que havia guanyat molts diners en una aposta o al casino o alguna excusa similar, aleshores, com que havia guanyat molts diners, els oferia alguna cosa de beure, un xampany, alguna beguda, que estava adulterada amb drogues. I quan la dona començava a perdre la capacitat de reaccionar, l'agradia sexualment.

Bona nit. You look like you've enjoyed yourself. Oh, yeah.

It was just to catch up with friends.

Male or female? Female. I was going to say if it was a fella. What a lucky guy he is. I've had a great night tonight myself.

El més esfereïdor és que moltes víctimes van explicar pràcticament el mateix patró, però la policia no va connectar els casos.

Sí, és una sèrie bastant dura, especialment el primer capítol, que quasi que se centra en una primera víctima, com des del principi de la seva nit fins al procés de la denúncia, dels aclamants mèdics i tot això. És bastant vivencial, no? I a més a més, hem de dir que està situada als dos mil i pico. Sí, els principis dels dos mil, sí. Clar, que ara ho estem veient amb una òptica i una consciència, que potser fa que mentre veiem el personatge en el taxi, com a espectador se t'encenen totes les alarmes de com has de veure alguna cosa que t'ofereixen de nit sola en un taxi, com li estàs explicant on vius, com no sé què, però clar, és una altra època, llavors. Sí que fa bé aquesta feina de posar-te molt en el cos de la víctima, però jo veient-la he agraït que, tot i que explora el tema del mitú, un altre mitú podria ser aquest cas, sento que se centra més en aconseguir aquest tu, entre cometes, que no en centrar-se en el patiment d'una sola víctima i de fer-nos entendre per què una seria sis necessària a base de fer-nos veure com pateix, no? La sèrie això comença amb una primera víctima, però et va ensenyant diferents casos, i com tots aquests casos, tot i que el taxista segueixi el mateix patró, no hi ha una víctima perfecta, les dones que surten són diferents, tenen entorns diferents, reaccionen diferent davant del taxista, reaccionen diferent sobre la idea d'haver estat agredides, Llavors, jo crec que aquí aconsegueix aquest concepte d'una cosa estructural i sistèmica, més que no d'una violència concreta contra una dona, sinó que està molt ben treballada. A més a més, també m'agrada el to que, a més que això, ser un drama on veus patir molt una dona, té aquesta cosa com de true crime, no?, d'aquesta cosa serial del taxista que et fa entendre-ho més com una persecució criminal que no pas com a un drama personal.

Per mi un dels grans encerts de la sèrie juntament amb el que deies Ofelia és que i potser això és el que la distingeix potser d'altres sèries perquè darrerament s'han fet moltes sèries de casos reals i a més a més amb aquest efecte retroactiu d'anem a explicar això que va passar als 80, això que va passar als 90, això que va passar als 2000 és que inicialment sembla que serà una sèrie criminal però hi ha un moment en què queda clar que va més enllà d'això i per tant. Que va més enllà del cas concret, i el que vol és denunciar el que deia abans, la negligència policial. És a dir, a mesura que comença a acumular casos, que comença a fer-se evident que hi havia allà un patró i que la policia va ser negligent, doncs la sèrie passa a anar, deixa una mica davant del taxista, va una mica més enllà del taxista per parlar també sobre per què es produeix això, per què hi ha aquesta negligència.

Sí, de fet, les escenes de la denúncia, dels exàmens, del després, són gairebé igual de terrorífiques o tenen un to una mica similar al de l'agressió, perquè de fet són escenes que es construeixen com teixint tot de microagressions que se segueixen perpetuant contra les víctimes. Llavors jo crec que això també és molt interessant de veure-ho, les víctimes no com a algú incomprès, sinó que té com tot un món en contra. Bueno, i al final,

sense explicar gaire cosa, però hi ha un moment en què les diferents víctimes decideixen unir-se per denunciar la policia. Aleshores, aquí ve la pregunta. Què passa quan tu denuncies la policia? Vull dir que és molt interessant el que el planteja a partir d'aquí. Creednos, s'ha estrenat a Movistar Plus i tenim encara una última sèrie a comentar i si us agraden les sèries criminals, us interessa.

Come little leaves at the wind one day.

Perquè acabem el repàs de les novetats amb una sèrie de misteri, que és d'aquelles que et xuclen la seva atmosfera, o l'atmosfera, és que l'atmosfera pot ser molt important. Ho fa tot, eh? Ho fa moltes coses, eh? Pot ser fins i tot que un punt de partida que diguéssim, potser tenim una mica vist, ens acabi atrapant igualment. I a mi em sembla que aquest és el cas d'aquesta sèrie que es diu Last Sin, que també li han posat el títol en castellà de Causa Abierta, que és una sèrie australiana. Protagonizada por un ex policía a qui fa anys li van segrestar la filla i que desde aleshores viu en un estat de càstig autoinfligit, es alcohólic, es fica en baralles i no troba la manera de refer la seva vida.

No funciona para mi, ok? Simplemente no funciona. Porque qué tipo de dios podría permitirlo? No tiene que ser dios. Cualquier dios, oceano, lo entiendo, lo entiendo.

La sèrie ha començat quan es troben els ossos d'un cadáver d'una criatura que va ser enterrada fa més de 10 anys. Tot apunta que és la seva filla i també sembla que ell finalment trobarà un tancament, però evidentment les coses es compliquen.

Jo he de dir que no m'he atrapat tant com tu, Toni, en aquesta sèrie. A mi l'atmosfera em pesa molt. Però el que sí que m'ha agradat del primer episodi és que a diferència d'altres sèries amb la mateixa temàtica que es basen molt en el misteri, en qui ha matat aquesta nena, tot aquest misteri, comença centrant-se més en el conflicte del personatge de superar, de tenir una resposta, un tancament al dolor que té de la desaparició de la seva filla. I això ho fa fent-te còmplice tu com a espectador al principi, perquè a l'inici troben aquests ossos d'una nena, un home com. Típic com personatge, clarament, com mig homeless, amb uns gossos violents.

Senyor que va pel bosc i es troba el cadàver, que és l'inici de qualsevol

episodi de CCI i companyia. Exacte, exacte, però en aquest cas. En un moment de l'episodi, el protagonista sospita que aquest personatge que tu has vist trobant els ossos és l'assassí de la seva filla. I això m'agrada perquè realment el que et fa tu com a espectador és saber que aquest home no mata la seva filla i entendre molt bé que el que vol aquest personatge és tenir una resposta, tenir un tancament que clarament no el tindrà almenys en el primer episodi. És força complicat, sí. Però sí que em passa això amb la sèrie, que aquesta atmosfera jo sento que ja l'he vist diverses vegades, no? Té com aquesta intro tipo True Detective, té els típics plans de drons, de paisatges, no? Aquesta música com mig misteriosa, els flashbacks amb colors saturats i com els bordes del pla completament il·luminats, llavors són o tots els tòpics també narratius, no? L'ex-policia en rehabilitació. I llavors trobo que comparant-ho amb altres propostes se'm fa una mica fluixa. I trobo que tampoc, almenys el que he vist de la sèrie, no acaba d'aprofitar un món que em semblava interessant, que és que el personatge ara treballa com a operador d'emergències. Com que ella té trucades de persones que estan en perill, i a vegades no pot. Hi ha un moment de l'episodi que intenta prendre's la justícia per la seva mà. I hi havia un món allà que vaig pensar que potser també era interessant i pel que vaig veure en l'avançament del següent episodi no sembla que vagi cap allà i no entenc cap on va. A mi em va passar que de sobte semblava una altra sèrie.

No, jo veig que té un destí bastant clar, que és el fet de és que no ho puc dir perquè. Si ho dic, aleshores passarem a aixafar la sèrie, que és una cosa que no volem fer. No, clar, té tota aquesta. És a dir, formalment, diguéssim, el vestit és vestit True Detective. Clar. Aleshores, sí, ja ho has vist. Ara, el vestit True Detective ens agrada. Clar, si a mi aquest vestit m'agrada, molt millor que altres vestits, aleshores és veritat el que dius Joan. Però és un vestit que no està tan ben fet. Sí, no arriba, no arriba, és veritat, però és com la part del doll, que podries fer una comparació amb Mare of Easttown, si vols. Aleshores, si jo ara dic, no, aquesta sèrie és semblant a True Detective, Emerald of Easttown, estarem enganyant els oients, d'acord? Però la intenció, una mica, que té la sèrie, o una mica els referents, són aquests, no arriba ni molt menys, està uns quants nivells per sota, però igualment, Amb aquests ingredients es crea una sèrie de misteri que a mi m'atrapa més que d'altres sèries de misteri que es fan i que a més té com a protagonista un actor, el Patrick Bramall, que és un actor conegut bàsicament pel seu registre còmic, potser algun oient l'ha vist a Calling from Accounts, que és una comèdia així romàntica o com molt poc ortodoxa, però aquí fa un canvi de registre molt notable, trobo que se'n surt molt bé amb el to.

Sí, jo me'l crec, l'actor trobo que està bé i que defensa molt bé el seu personatge, jo me'l crec bastant.

Va, anem a repassar aquesta sèrie. Per cert, la teniu a l'Apple TV. Anem a repassar els títols de les sèries de la setmana, perquè hem parlat de Babies, de Slow Horses, de Creednos i de Causa Abierta. Amb quina us quedeu?

Jo em quedo amb babies, sens dubte. Recomano molt entrar a la vida d'aquests personatges i entendre bé el seu drama. Crec que és molt admirable el que fa aquesta sèrie.

Sí, sí, jo també amb babies.

Jo em quedo amb babies de carrer. Malgrat la defensa que he fet de causa abierta, em quedo amb babies també de carrer. Per tant, em sembla que aquesta setmana és un ànima. Moltes gràcies als dos per aquesta estona de prescripció. Gràcies a tu.

I fins aquí el programa d'avui. I la setmana que ve. Ai, la setmana que ve. Ja estic inquiet amb la setmana que ve. Perquè s'estrena la nova pel·lícula de Zack Kreger, el director de Weapons, i Barbarian, que ha decidit agafar les regnes d'una nova pel·lícula de Resident Evil. Parlarem d'aquesta i d'altres novetats, que n'hi ha moltes, i com sempre intentarem destriar el que val la pena del que no. Ja sabeu que podeu recuperar quan vulgueu qualsevol dels programes de la finestra indiscreta a catradio.cat barra finestra gràcies com sempre per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.