Ballar el català

Molt bona nit, amics oients del Sense Fronteres. Avui veu. No diguis res, no diguis res. Callo, callo. Els que ens veuen per internet tenen aquesta imatge meravellosa. Ara giraré la càmera perquè ho veieu bé. I els que no ens veieu, heu de saber I ara se m'ha escapat. On el tinc? Aquí. Que tinc aquí al darrere algú que està fent moviments meravellosos, acompanyat pel mar. Amb una capacitat elàstica increïble. I que, vaja, diguis el que diguis, bé, ho faré, necessita que m'hi apropi, necessita que m'hi apropi, li haig de preguntar alguna cosa, aviam si l'enganxem. Hola, perdona, perdona, perdona, hola, hola, perdona, perdona, no volia molestar.

Perdó, perdó, perdó. Què estàs fent? Això s'estava ballant, perdó que m'he quedat una mica esgotat. Respira, respira, respira, perquè això cansa, et movies molt. Sí, cansa, però mira tot això. Hi ha un paisatge que et genera. On som? Som aquí a la central del circ, a les piscines de davant de la central del circ, que són molt precioses. Hi ha una tranquil·litat que et dona ganes de ballar. Llavors sempre vinc, intento relaxar-me i crear una mica. Crear? Què vol dir això? Jo soc ballarí i acròbata. I acróbata. I acróbata també.

Tu has maradat el ball perquè tenia un punt d'acrobàcia també, un punt d'aquesta mobilitat intensa.

Estan connectats. Vaig començar com un gimnasta artístic i després em vaig passar a la dansa. Llavors l'acrobàcia sempre ha estat dins meu. Però sí, ballar perquè estic creant una nova obra. Una nova obra? Sí, una nova obra que es diu Crua. Crua. Crua. I que tracta una mica de llengua de llengua catalana de llengua catalana d'immigració i de pertinença

perdona m'agradaria veure't ballar tot l'espectacle però només amb aquest petit pas que m'has fet de tres paraules m'has captivat et puc demanar que la ballem junts durant el programa i m'expliques això i m'expliques els tres conceptes i què és el que tens al cap i per què vens a ballar i tot això, et sembla bé? com et dius per cert?

Em dic Joan Manel. Joan Manel? Joan Manuel. Tothom em diu Manel.

Manel? Però és Joan Manel. És Joan Manel. Molt bé, molt bé. Doncs escolta'm, si vols acaba de fer el ball, jo dic. Acabo i xerrem si vols. Jo dic hola a la gent i comencem el programa, et sembla? Em sembla perfecte, fem-ho. Quina meravella. Jo el que no podré fer és el que fa ell, perquè em cansaria molt. Jo he vist que ell també descansa, eh? El tinc aquí al darrere ara, encara ballant. Uf, és fantàstic aquí, a peu de mar. Una meravella. La ballarem junts, senyors. La ballarem junts.

Sense fronteras. Catalunya Ràdio. Amb Kilian Sabrià.

I sí, l'hem de ballar tots i junts, perquè si no, no superarem coses com aquesta. De 395 a 3.645. Les queixes per vulneracions lingüístiques recollides, aportades per plataforma per la llengua. L'augment és dels que, si s'apliquessin al nostre sou, estaríem contentíssims, és del 822,8%. 822,8%. Fortíssim. I atenció, 4 de cada 10 d'aquestes queixes a la sanitat. Per tant, i amb això, és claríssim que el que hem d'estar tots és a punt, ben preparats, per fer ballar el català arreu i amb la música que vulguem nosaltres, no la que ens imposin.

Doncs avui ja hem dit que això ho ballarem plegats i m'agrada molt. M'agrada molt la dansa. Crec que és significativa d'una cultura, d'un país, d'una humanitat. Crec que ningú més que els humans són capaços de moure'ns per voluntat pròpia i buscant coses i buscant crear art. Per tant, amb això ja ens has enamorat d'entrada. I el lloc també. M'has dit que estem a prop de la central del circ.

Estem a prop de la central del circ. Però això de quina ciutat estem parlant? Som aquí a Catalunya, a Barcelona. Ah, Barcelona. Són estrany, no? Hi ha una central del circ. Hi ha una central del circ que no molta gent saps això, però és un dels llocs més importants de circ d'entrenament per professionals que n'hi ha a tota Europa, de fet. I tu hi venies com a. Hi venia a entrenar, perquè soc trapecista també, i venia a entrenar quan vaig arribar a Catalunya, a Barcelona, fa 4 anys. Fa 4 anys que ets aquí, a Catalunya? Sí, fa 4 anys. D'on ets tu? Vaig néixer a Madrid, però quan vaig acabar la primària, tota la família ens vam mudar, ens vam traslladar cap a Buenos Aires. Ah, i quants anys has estat a l'Argentina? Uh, com 30.

30? Sí. Aquí indirectament t'estem preguntant l'edat, però si la gent fa comptes ja sabrà. Té una miqueta més d'aquests que diu, ja està, no passa res. Molt bé, i aleshores hi ha un moment que vens a Catalunya.

Per què? I vinc a Catalunya de gran, de fet, perquè, bé, direm l'edat. En tinc 45. D'acord, no passa res. En tinc 45 i quan tenia 40 va ser una decisió molt important que vaig prendre. Al principi em va anar cap a Madrid, de fet, al lloc on vaig néixer. Clar, hagués estat més fàcil i plausible fins i tot. Exacte, hagués estat molt més fàcil, però per una possibilitat de feina em vaig vindre cap aquí. I de fet la feina no va sortir i em vaig quedar aquí. I et vas quedar malgrat tot. Perquè em vaig enamorar. De què? De Catalunya i de Barcelona. De Catalunya, de fet. Sencera, de tota la cultura i. Mira, si t'he de dir la veritat, el primer any, haig de ser honest, era un ignorant absolut. En el fet de llengua catalana, de cultura catalana, d'història catalana. No sabies res? No en sabies res. Escolta, no en sabies res i quin va ser el clic? Què va fer que canviessis? Aquesta història és interessant, perquè el primer any pensava que vivia a Nova York. Jo vaig viure a Nova York molt de temps i era com viure a Nova York. Quan sortia al carrer, perquè vivia al barri del Borri en aquell moment, El primer any sortia al carrer i era com ser un barri de Nova York. Llavors no entenia on estava vivint. I quan vaig vindre aquí, al central del circ, vaig conèixer una parella catalana que treballava amb ells i entre ells parlava en català. I jo no entenia res, de res. I això em feia sentir molt malament. I en aquell moment em vaig adonar que en aquesta terra no hi havia una sola llengua, que la llengua de la terra era el català. Llavors, havia d'aprendre català. I aquest moment va ser el principi del trencament. El trencament fort va ser quan em vaig haver de traslladar al barri de Sant Vicenç de Montal, al poble, perdó, perquè no trobava habitatge a Barcelona. Aquest és un problema que a Barcelona ja. Deixem-ho de costat, ara. Però deixem-ne constància, també. Deixem constància, també, molt bé. Llavors, vaig estar dos anys a Sant Vicenç de Montal. Clar, a Sant Vicenç de Montal no es parla anglès, no estem a Nova York, i allà. Va ser el gran trencament, trencament d'aprenentatge, diguem.

El que passa és que una cosa és un trencament i un aprenentatge i l'altra és fer moltes hores de vol, que tinc la sensació que són els que tu has fet, o com a mínim molta voluntat, perquè no només has après el català, el mantens, el fas servir, i has incorporat aquest, clar, que és el teu, aquest accent particular. Sí, això no s'anirà. Però que el fa fantàstic, que el fa deliciós. T'agraeixo. Per tant, hi ha un punt de militància aquí.

Clar que hi ha un punt de militància. De fet, fa un any, gràcies a un amic, jo tenia aquesta necessitat d'expressar-me, d'expressar tot el que sento, tot el que em passava amb la ciutat, amb el llenguatge, el que veia al carrer, i un amic em va dir "però per què no obres una conta a les xarxes i comences a explicar i a parlar i a fer contingut en català per tota la immigració?". I vaig començar a fer-ho, i d'aquesta manera vaig començar a fer camí en català, que és el canal que tinc a Instagram, i que faig contingut tot en català per a immigrants, i no per a immigrants, per a catalanoparlants també, on parlo de llengua, de pertinença, d'identitat, de què significa la llengua catalana per a un immigrant, quan la vius, amb el cos, amb l'ànima. Quan comences a sentir-te part de la terra i no només una persona que és aquí per viure. Això va ser un moment molt interessant de la meva etapa amb el català. Però el que volia dir-te és que, malgrat tot, no vaig passar per cap escola de català. Ah, no? No, tot va ser pel meu compte. Home, això és fantàstic. Tot pel meu compte perquè no en tenia temps i no tenia calés tampoc per pagar-me un professor privat. Llavors vaig començar a buscar exercicis en llibres de les conjugacions verbals, diccionari, mirant trescat a tope hores i hores de sèries, de les notícies i d'aquesta manera vaig anar fent. I a poc a poc, amb aquesta cara que tinc, no m'importa i parlo. I si m'equivoco, m'equivoco. Si poso un pronom feble, no cal. Amb els pronoms febles ens passa a tots. Suposo, sí. Però imagina't per un immigrant que. Bé, això I si m'equivoco, m'equivoco. I em corregiran o no. Però així va començar. I aquí t'ha portat això, eh?

M'ha semblat sentir, o entendre el que deies, una cosa que m'ha semblat molt forta, que és sentir el català amb el cos. Clar, algú que utilitza el cos és qui més apropiat és perquè ens digui coses com aquestes.

Pots sentir el català des del cos? Clar que pots, i tant. Una d'aquestes coses van ser també les que més em van atraure per continuar parlant català. Com poder observar què em passava a mi mateix quan volia dir una frase, la pensava molt bé, em sortia molt bé al cap, però no podia posar-la a la boca. Llavors, quina era tota l'atenció que tenia, què em passava a la boca, com se m'asseca la boca, quina mena de moviments sent dins del meu cos. Totes aquestes preguntes són, d'alguna manera, les que em van desenvolupar la idea de fer crua, no? Com aquest aprenentatge i què li passa al cos quan s'exposa a aprendre

una llengua nova. Em permets preguntar-te una cosa? Això és un ballar pel català, una mica?

Sí, és clar, i tant. Jo vull fer terra. Jo vull fer terra catalana i aquesta obra no només sorgeix per això, sinó per una necessitat com ciutadà català que em sento i perquè necessito veure molt més immigrants com això. I que n'hi ha molts, eh? Però crec que podria haver-hi molt més. Podria haver-hi molt més gent que s'acosti al català. No només que l'entengui el català, perquè el que passa avui dia és que tothom l'entén. Tu demanes un cafè, el que facis i tothom l'entén, però no te'n parla en català. Llavors, aquest pas és una mena, és com la història que vull mostrar a la gent. Aquesta necessitat de, com a ésser humà, de pertenecer al lloc on soc i transformar-me i poder viure plenament on soc,

que és Barcelona, Catalunya. És una meravella això que estàs dient. Nosaltres sempre diem que el català ho és tot. Per Catalunya ho és tot, perquè és l'eix troncal del ser català. Sense la llengua no existís res. I la llengua ho és tot i és també ballar. I m'agrada el concepte que estàs explicant, perquè és fantàstic. A banda que, com a metàfora, ens serveix perquè tots ens hem de moure per la llengua, perquè trobaria moltes de metàfores, perquè l'hem de ballar junts, perquè com més la farem ballar, més forta serà. Podem trobar totes les fórmules que vulguis. Però és veritat que la llengua ha de ser un tot i ha d'aparèixer per tot. En la feina, en el viure, en el conviure, en el lleure, en el ballar.

I a més a més acabes de dir alguna cosa interessant que el català té un so molt ballable des del meu punt de vista com a director, coreògraf i ballarí per mi quan escolto el català és una dansa llavors moltes vegades intento com només escoltar algun programa de ràdio o algú parlant. I escoltar com ve la musicalitat de tot això, que és molt diferent de la musicalitat del llenguatge que jo vaig aprendre. I per mi això és poesia i em porta avallà. Escolta'm, jo crec que ara això

ho hem de digerir bé perquè les tres. La fórmula de les tres, d'aquestes tres paraules, poesia, porta a ballar, el català ho és tot, i el català és com ballar. Em sembla que fem una cosa, ballem pels països catalans un momentet, aviam què ens expliquen del que està passant, i seguim, va.

I avui adaptem nosaltres aquella pregunta que sempre ens fa el Ferran Torrent a nosaltres, nosaltres a ell. Per on la balles, Ferran?

Què fas? Ah, me ho has llevado a la boca. Vaig a dir-li al que li enamore per on balla. Doncs mira, jo estic a València, és una cosa rara que jo vinga a València de nit, però avui és que he tingut un compromís i no m'ha pogut fer res de not. He sentit alguna cosa, o me vas dir, d'ensenyament del català ballant.

Sí, que el català és ball també, que també pot ser la llengua ball i que la llengua és poesia i es pot ballar i tot això, que és el que ens estan explicant ara, sí.

Jo el domine, però m'apunte. Sobretot si és, com dèiem abans, quan nosaltres fèiem el picú, que era en casa d'un, portar un picú, que era un tocadiscos, i posar cançons per a fer ball agarrat. Hi havia el sol i l'agarrat. I nosaltres els xiquis dient, però no teniu una cosa més lleugera i tal? No, mira, tot el que mos han donat és això. Quina mala sort, eh? Quina mala sort hem tingut? I a l'agarrat, però ja te posaven la distància i a faltar. I saber aprendre català. Va, ja t'he agarrat. No sé si aprendrien massa, la veritat, perquè potser al cap ja sabrien altres coses. Escolta, una notícia que m'ha cridat molt l'atenció esta setmana en la premsa valenciana. Diu que les xarxes del narco, en els darrers cinc dies, han perdut gairebé dos tones i mitja de cocaïna. Déu-n'hi-do. En els darrers cinc dies. Jo sempre sentí dir dues coses, els ports són molt globalístics, que els ports són ciutats a banda, és a dir, que se governen per elles mateixes, i que el port de València és l'entrada de cocaïna dels més grans que hi ha a Europa. I de fet, el port cada vegada és més gran fins al punt que arribarà un moment que se van a carregar platges que estiguin a la perifèria de la ciutat o ja ve en l'Horta Sud, de pobles de l'Horta Sud. Llàstima, això, eh? Sí, sí, sí. Però clar, tu dius, bueno, n'hi ha comerç i tal, però clar, les platges, sobretot per la gent de l'interior, que n'esteu. Bueno, ara ja és l'interior i el litoral, que la gent se casca molt del sol, però de l'interior ve molta gent els caps de setmana a les platges. I segons me digueren, no sé si coneixes el litoral valencià de l'Horta Sud, i després de la Ribera, que fins i tot, passats els anys, podien arribar fins a Cullera. A mi me pareix una bestiesa molt gran, això. És molt gros, això, sí, sí. Sí, em sembla una bestiesa molt gran, això m'ho vam dir. No sé si és una exageració o tal. Ara, que platges, per exemple, com la de Pinedo, que és tan prop, que és la següent després de València, això sí que acabarà un dia o altre, segur. I això és la platja de la nostra infància i adolescència. Anàvem a peu des de la via Pinedo.

Doncs mala guanya de platja, eh? Mirem a veure si això s'allarga en el temps i quan passi sigui molt més enllà.

Kilian, jo, de totes maneres, no és que ho vull, però jo soc de muntanya total, eh? Ja saps que la cabra tira el monte.

Sí, sí, en aquest cas tires molt cap a la muntanya, sí. Bé, en qualsevol cas, que no perdin tantes coses, aquesta gent, que després les troben els altres i realment demostra que hi ha molt moviment aquí d'això que deies, eh? Sí, sí, ja ho crec que n'hi ha. Ja ho crec. Va, doncs.

Ja si véns un dia a la nit, ja te faré una excursió per llocs. I això que fa anys que no vaig, però estic segur que encara. Encara trobaríeu. Encara romà, això, sí. Una abraçada gran, que vagi molt bé. Va, que vaig a bé.

A l'Alguer, en Carlos Sequi. Carlos, bona nit, què expliqueu?

Bona nit a vosaltres. Què expliquem? Que estem sempre en activitat, amb una mica de preocupació, però testimoniar l'interès i la determinació que tenim en el mantret de viva de les relacions entre l'Alguer i les Terres de Llengua Catalana. En aquests dies s'ha tingut aquí un festival que es diu Festival Mar a Llengua, que ha volgut posar en evidencia que la terra y comunidades de la lengua catalana son otras realidades lingüísticas de Italia, pero sobre todo ha volgut posar en evidencia la relación histórica que existe entre la canción de autor italiana, como el de Paolo Conte, el de Guccini, el de Fabrizio de Andrè y el de Luis Llach, que ha venido a testimoniar la antigua amistad, pero que es la realidad musical, y él ha cantado también una canción suya. Han sido días muy interesantes, pero una gran oportunidad, sobre todo para el futuro, porque pensamos que dentro de este proyecto se puede iniciar el Ayuntamiento de La Hague para darle oficialidad, más dignidad, más respeto, que es una cosa que es determinante para poder involucrar a más gente en la ciudad. És estar a una cosa participada i de gran interés i creiem que pugui portar fruits encara més importants i significatius per a la nostra comunitat.

Doncs escolta'm, fantàstic, que doni fruits, que vagi tot molt bé i una abraçada. Igualment, a tu i als altres. La Franja, ara mateix, amb el Joaquim Monclús. Franja, Joaquim, com va? Molt bona nit.

Avui s'ha celebrat a la Vila d'Arenys de Lledó, Matarranya, la trobada sobre la reacció cultural del Matarranya. Amb un gran èxit. Demà a la mateixa vila, a partir de les 9.30 hores del matí, hi haurà senderisme, la ruta de les Bassetes, que han apuntat molta gent. El dia 27, a Lleida, Al Saló Víctor Riurana, a la Facultat de Lletres de la Universitat, també hi haurà taules rodones sobre la falangera de Catalunya, en especial sobre Siqueta, sobre el que ha passat amb les obres d'art. Tindreu més informació més endavant. Molt bona nit i fins la propera.

Moltes gràcies, que vagi molt bé.

Doncs ell, s'han estat, jo gairebé els peus se me n'anaven a ballar a mi també, després de tot el que anava dient, però no m'hi he atrevit, hem estat escoltant les cròniques dels nostres, d'allò que ens deien els nostres amics dels Països Catalans, encara ens en quedaria una, que no sé si la Maria de la Pau Gené és balladora o no és balladora, no sé si imaginar-te, Maria de la Pau, balles, no balles, balles bé, balles normal, com balles?

Doncs no ho sé, a mi m'agrada molt ballar, sempre m'ha agradat tota la vida, o sigui que me'n posaria un notable, notable alt.

Escolta'm, i de notes, quines en posem aquí a les Illes?

Mira, aquí a les Illes, parlant de ballar, de fer poesia, de fer música, t'he de dir que ens trobam en un moment molt viu, en un moment de moltíssima activitat, sobretot a Mallorca. Jo avui volia parlar. De l'increment de gent que escriu poemes entre els joves. De fet, sembla increïble, però els més joves tornen a llegir molt i tornen a llegir en català i tornen a escriure i fan poemes. Fa pocs dies a la universitat es va fer una activitat que era escriu un poema a qui vulguis. I tots els alumnes de les diferents especialitats, de les diferents facultats, perquè evidentment no és el mateix fer un poema si ets de lletres que si ets de ciències, tots van fer un poema i el van regalar a l'encarregat del bar, al conserge, al millor amic, no sé, a la senyora la fotocopiadora. I va haver-hi aquí una cosa molt màgica, que és com una pluja de poemes regalats que van envair i van inundar tot el campus. Jo vaig dir que aquesta iniciativa, que va ser una idea dels joves estudiants per la llengua, s'hauria de fer molt més sovint, perquè ens manca la poesia.

És cert, és cert, i inundar de poesia tot, que és la manera en què tot sigui, com a mínim, d'aquell moment en endavant, molt millor. Per tant, inundem de poesia. I més màgic, molt més màgic. I més màgic, certament. Pau, moltes gràcies, que la ballis bé. Gràcies a tu, una abraçada molt forta, Kilian. Mira, jo crec que a les illes ballar pel català també et funcionaria bastant, perquè a més hi tindries el factor mar molt a prop. T'imagino allà, eh, en qualsevol de les calces. Jo també. I ballant.

Quan veig tot allò m'imagino, però ballant per tot arreu, fins i tot, mira, et dic el terrat i tot, eh. Aquell terrat, sí. Aquell terrat, però m'imagino ballant sense problema. Tot una performance. Està molt bé, mira, de performance nosaltres

en fem una a cada programa que ens arriba, ja la veig allà lluny, ballant també a l'Olga Clapés. Olga, balles, no balles? Tu, què ens expliques avui?

Home, jo ballo segur, seguríssim, perquè soc filla ballarina.

Espera, espera, espera, filla de ballarina? Home, i tant. Com es diu la protagonista?

Mercè Mor. Mercè Mor, una figura capdalt de la dansa de Lleida. Fantàstic. Té una entrevista, eh? Jo crec que l'hauries d'entrevistar un dia.

Ara acabes de dir-ho, el que anava a dir jo. Potser un dia hem de venir a buscar-la. Doncs, escolta'm, això ha quedat dit per antena, per tant, estem ja obligats. Molt bé. I tu, de retruc, balles per ADN, una mica, no?

Exacte, exacte. Però avui et demano que agafis aire. Perquè parlem de respiració.

Respirar, ja ho heu dit, un verb molt important, tant físicament com etimològicament. Perquè respirar, l'acte d'aspirar i treure aire dels pulmons per agafar oxigen, és una opció que fem constantment, repetidament, indefinidament. I que no ens falli mai, perquè si no, mal senyal. Format pel prefix ra, que expressa aquesta reiteració, i per aspirar, que vol dir expirar, respirar, donar senyal de vida. I la rel és space, bufar, que potser té un origen onomatopeic, aquest sorollet que fem quan respirem, space, space. I dic que és important etimològicament perquè ens dona infinites opcions. Mira, inspirar, in, cap endins, fent entrar aire als pulmons. De la mateixa manera que quan ens inspirem agafem una idea i ens la fem nostra, com si ens insofléssim la idea amb una manxa. Aspirar amb E, bufar suavement, aspirar amb A, atreure aire cap als pulmons, igual que l'aspiradora atreu la pols, o les persones tenim aspiracions. Expirar, ex, cap, en fora, expelir l'aire dels pulmons, però alerta, que si ho fas per últim cop, morts. Conspirar, con, tots junts, perquè quan conspirem tenim un fi comú. Es podria entendre com respirar juntets. Tots junts. Transpirar o perspirar, que serien més o menys el mateix, en definitiva, suar, i suspirar, amb el prèfic sup per sota, perquè quan suspirem traiem l'aire de sota dels pulmons i fem un sorollet audible per sota de la respiració. I una paraula que no ho diries mai, que té el mateix origen, esperit, esperit, que és l'alè, per això exhala l'esperit, és morir. Però avui no parlem de morir, parlem de respirar, que és sinònim de viure i de ballar.

Sí senyor, ballarem, ballarem, i ballarem una entrevista d'aquí a poc, ja saps, ja m'ho has d'anar preparant, això. Fem-ho, ara l'aviso. No serà avui mateix, però vaja, vindrem, vindrem. Va, una abraçada. Apa, un petó, adéu. Avui, al costat del Manel, Joan Manel. Manel, Manel. Manel, amb aquesta sensibilitat que la té, que l'ha demostrada en començar i que la té en cadascuna de les seves paraules i que l'aprofitaria en qualsevol moment perquè jo veig que va mirant els llocs i m'imagino aquí ballaria, aquí ballaria, aquí també. Jo no veig un lloc on no ballaria. Jo tampoc.

És un problema perquè a qualsevol lloc que vaig m'imagino alguna cosa.

I a vegades això et porta a incorporar coses, has de parlar del teu espectacle, eh, hem de parlar-ne. Et porta a dir, això que ara m'ha vingut aquí, m'ha inspirat, ho incorporaré?

M'inspiro en imatges tot el temps i trobo molt d'imatges al carrer o a mi mateix, en qualsevol lloc, que trasllado aquestes imatges a una escena coreogràfica, com una mena de traducció de l'escena, de la imatge, a una escena més coreografiada i més artística, diguem. M'agrada el concepte de traduir, perquè és traduir tot cap al món on tu et mous. Mira, nosaltres. Sí, perdona, no, que de fet encara fa dos anys que parlo català i encara tradueixo gairebé tota l'estona. Només quan estic molt relaxat el meu cap va sol, però si no estic tot el temps traduint. L'exercici de traduir. L'exercici de traduir que jo faig, perquè jo m'antic al català, les 24 hores del dia a tota hora. I a tothom. A tothom. Només a casa parlo castellà, però fora de casa parlo català. I a vegades em trobo traduint. I bé, i això suposo que s'aniran en algun moment. Segur, segur.

Hi ha un moment que ja fas el clic.

Sí, em va passar el mateix amb l'anglès. Llavors passarà això.

Doncs mira, nosaltres fem una miqueta això que fas tu també, de traduir. Nosaltres traduïm el món a través de catalans. I per tant, si ara ens deixes, anem a traduir-lo una miqueta, va. Anem a traduir-lo, d'acord.

Where do you go with your broken heart and soul?

Com sempre als Sense Fronteres anem avançant, caminant, movent-nos i no sabem mai què ens passa, ni qui trobem, ni a qui saludem, perquè ara em fan senyals, els que m'acompanyen una mica i permeten que aquest programa vagi sonant, em fan senyals que parli amb algú. Per tant, senyor algú o senyora algú, molt bona nit.

Molt bon dia des d'aquí de Calgary, al Canadà.

Ostres, comencem bé. Ets a Calgary, al Canadà.

Qui ets? Robert Clark, soc investigador, em dedico a la recerca en immunologia i porto visquent a Calgary des de l'any 2017.

Que interessant, que interessant. Mira, d'entrada, t'aplaudim, perquè algú que cuida de la nostra salut des de la investigació és algú que mereix ser aplaudit. Per tant, l'aplaudiment segur. La història ara l'escoltarem i l'anirem aplaudint, n'estic convençut. Aquí hi ha una cosa que ens ha cridat l'atenció, tu d'on ets Robert? Robert,

jo vaig néixer a Toronto, tinc la doble ciutadania, canadenca i espanyola, i he viscut la majoria de la meva vida a Catalunya, però un cop vaig finalitzar els estudis de màster a la Universitat Pompeu Fabra, vaig decidir fer un doctorat a la Universitat de Calgary.

Per tant, aquí, en el teu cas, allò de rodar el món i tornar al Born serviria, però traduït al canadà, diguem-ne, eh? A l'anglès de canadà, perquè és alguna cosa del canadà que torna a canadà, eh? Per tant, les arrels et porten cap aquí una mica. Sí, bé,

jo de fet vaig néixer a Toronto, però no el conec, la veritat, perquè vaig marxar quan encara no tenia dos anys. I mai havia estat a Calgary. Abans de venir a viure aquí mai havia estat. Havia estat a prop, unes vacances, però mai havia estat.

És curiós, és curiós com el món es mou i ens anem retrobant amb nosaltres mateixos, encara que sigui per una etapa tan petitona de dos anyets que, clar, no tens molts records d'això. Però em diuen, em diuen que hi ha alguna cosa més, que no pas aquesta història personal teva, que podem tirar una mica enrere amb els teus avantpassats i que al final la connexió és bastant clara. Ho farem ara mateix.

Aviam, aviam si això ara ho organitzem bé, perquè el Canadà semblava que formava part de la teva vida, ens has dit sí, home, però molt relativament, perquè només són dos anys. Però què passa si tirem enrere? Anem a parlar d'alguna cosa que ens torna a relacionar el Robert amb el Canadà, o no? Sí, i tant.

Doncs el meu avi i la meva àvia, a Ter, ens van conèixer a Canadà.

Home, aquí sí que ja han trobat, ja han fet diana. Com va anar això?

Doncs això, no en sé massa, massa coses, però la meva àvia originalment era de Barcelona i van marxar primer a Tanger, al Marroc, durant uns anys, durant l'època del protectorat. Però quan aquesta època es va acabar, doncs van haver de marxar i van escollir entre Brasil o Canadà, doncs van anar al Canadà. I allà, a Toronto, ja feia uns anys que vivia el meu avi i va ser allà que es van conèixer i es van trobar. I van viure un temps? Sí, van viure un temps a Canadà, després van anar a Anglaterra, que ja tenien els fills, i després van anar a viure a Barcelona.

I és aquí on tu apareixes en un moment determinat, eh? Doncs em sembla que han fet bé el circuit, el circuit familiar, perquè això de la relació Catalunya-Canadà sembla que, en el teu cas, és bastant ferma i bastant ben cosida. En un moment determinat, el Robert, que estava a Barcelona, va i decideix, haig de fer una puntada més d'aquest cosiment i me n'entorno al Canadà. Per què ho fas, això?

Doncs jo sempre havia pensat en fer algun tipus d'estudi universitari al Canadà i primer, bueno, jo vaig començar els estudis universitaris a la Universitat de Girona, a Biotecnologia, i tenia ja com pensat anar al Canadà a fer un doctorat, perquè, clar, com tinc la doble ciutadania, doncs no seria tan car i sempre m'havia fet il·lusió. I de fet, jo primer havia pensat anar a Vancouver, perquè unes vacances vaig visitar la Universitat de la Columbia Britànica a Vancouver, i vaig parlar amb dos o tres professors que tenien un laboratori de temàtiques que m'interessaven i em va fer molta il·lusió. Però bé, vaig acabar el grau de Biotecnologia a la Universitat de Girona i encara no havia. Pensat a marxar ni res. Vaig fer un màster de recerca biomèdica a la Pompeu Fabra i llavors, quan sí que vaig acabar el màster, llavors sí que vaig prendre la decisió de posar-me més seriamente a buscar un laboratori potencialment interessant al Canadà, però estic a un laboratori que es dedica a treballar sobretot amb les malalties autoimmunes. L'interessant de tot això és que el meu investigador principal també és català. Ostres! Sí. Doncs vaig acabar a Calgary purament per casualitat. Un dia havia de portar unes mostres, estava fent la part pràctica del Master, el treball de Feeder Master, a Badalona, a prop de Can Ruti, a l'Institut Josep Carreras, relacionat amb l'eusèmia. Sí. Un dia, normal i corrent, vaig portar unes mostres a un altre edifici, a un tècnic, a les processers, i vaig sortir a fer un cafè amb alguna gent que treballava a l'edifici, i parlant, parlant, per casualitat, va sortir el tema que jo era canadenc i que m'interessava el canadà. I algú que treballava en aquell edifici em va dir, vine al meu despatx, conec algú que té un laboratori al Canadà i et podria interessar. I em va donar tota la informació bàsica i les publicacions més importants del meu investigador principal.

I es va fer una espurna i d'aquí va venir, va agafar el foc i la il·lusió es va fer realitat de portar-te finalment a Calgary.

És això? Sí, uns quants mesos més tard, quan vaig acabar el màster i vaig tornar de prop de Barcelona un altre cop a Caldes de Malavella, que és on vaig viure durant bastants anys, doncs vaig començar a escriure e-mails, a preparar cartes, vaig escriure un total d'11 o 12 professors canadencs en un laboratori de recerca. I ell i uns altres dos van contestar i al final només va quedar entre ell i un altre laboratori que es dedicava a la leucèmia a UBC, a Vancouver. Però la decisió la vaig prendre, encara me'n recordo del dia 20 d'octubre del 2016, Vaig anar a la Biblioteca Municipal de Caldes, vaig obrir un diari i allà hi havia una entrevista, pàgina sencera, al meu investigador principal. I llavors va ser allà on vaig decidir, mira, aquí tinc l'oportunitat de prendre no només una perspectiva diferent a través de les malalties autoimmunes, sinó que tindré l'oportunitat de treballar amb diferents models, és a dir, no només estaré especialitzat en una patologia especial, i en un òrgan, tindré l'oportunitat d'aprendre com funciona la neuroinflamació o la diabetes tipus 1 o les malalties autoimmunitàries del fetge, per exemple. I això et va convèncer? Sí, la veritat és que vaig acabar el procés, vaig fer tota la paperassa d'entrar a la Universitat de Calgary i vaig marxar cap a Calgary el 24 d'abril de 2017.

És molt bo perquè recordes les dates, vull dir que és un moment gairebé com iniciàtic de la teva vida com a investigador, està molt bé això. Per cert, estem parlant del teu professor, que també és català, no l'hem esmentat, potser estaria bé de saber qui és que t'ha acollit al Canadà. El doctor Pere Santamaría, de Manresa. Sí, de Manresa, certament. Molt bé, escolta'm, doncs la salutació pel doctor des d'aquí, les gràcies d'haver acollit un altre català i haver fet una mica de pinya aquí. I escolta'm, hi ha un moment que tu feies referència a què et portaven aquí, a banda dels coneixements, has fet servir la paraula il·lusió, la il·lusió de tornar al Canadà a fer alguna cosa. Aquesta il·lusió s'ha fet realitat, és a dir, això et segueix il·lusionant, estàs il·lusionat, ha estat el que t'esperaves, Calgary és el lloc que havia de ser, estava escrit a un lloc que havia de ser aquest, com ho veus això?

Jo crec que va ser una miqueta una casualitat, tot això que em trobés algú que coneixia el meu investigador principal i tot plegat, jo crec que va ser casualitat. L'experiència a Calgary m'ha agradat bastant. Calgary té algunes coses bones, algunes coses dolentes, però la veritat és que està bastant bé i la majoria de gent viu bastant bé aquí. Va, escolta'm, doncs anem a això.

Has dit bones i dolentes. Bones com quines?

Doncs és una ciutat bastant neta, bastant segura. Generalment els serveis funcionen bastant bé, generalment, i l'economia en general també va bastant bé. A més, comparat amb altres ciutats de Canadà, els lloguers són bastant més barats. No és tan car com Toronto, que tothom hi vol anar, o Vancouver, que és l'única ciutat del Canadà, ciutat una mica gran, que té un clima suau, per dir-ho d'alguna manera.

Relativament suau, però suau, sí, certament. Escolta'm, d'acord, això són els pros.

I els contres? A l'hivern pot arribar a baixar bastant la temperatura, és un hivern molt estrany, a vegades fa com un vent molt sec i temperatures sobre zero, altres vegades entra l'aire alàrtic, baixa menys 30 i bastant malament, però a l'estiu s'està molt bé, l'estiu és la millor època, crec jo, per venir a visitar Calgary.

I per tant, tu t'hi has fet molt a la vida, com és un dia a dia teu aquí? O és que estàs tancat permanentment al laboratori i tant te faria estar a Calgary com a Vladivostok?

No, la veritat és que no. Sempre jo visc al centre de la ciutat, i clar, com totes les ciutats nord-americanes, aquí hi ha bastantes coses concentrades al centre, i la resta de la ciutat és enorme, és com de la mida d'una comarca, però poc dens, tot casetes unifamiliars amb jardí. I clar, jo, com visc al centre, suelo passar temps al centre, que és on hi ha la majoria de les atraccions, restaurants i ambient. I la feina que està com a uns 6 quilòmetres del centre, a un hospital, a la vora d'un hospital bastant significatiu.

I si ara diguéssim, mira, escolta'm, venim demà, que en tocar si vinguéssim tots els del Sense Fronteres, hauríem de reservar alguna cosa perquè som uns quants. On ens portaries d'aquí de Calgary? Què és el que dius, ostres, aquest és el meu lloc?

Doncs dintre de la ciutat hi ha diverses zones, l'Avinguda 17, per exemple, o tot el passeig de la vora del riu, que són bastant agradables per venir a passejar. Després també hi ha un parell de centres comercials, el que passa és que la majoria de turisme que ve aquí a Calgary és més aviat per la natura. A 80, 100, cent i pico quilòmetres d'aquí hi ha les muntanyes rocalloses, hi ha excursionisme, esquí i. És sobretot Banff i Lake Louise que són més visitats de tots.

I per tant tindríem coses per triar. I la teva tria? La teva tria quina és o quina serà? Perquè potser encara no la tens feta. És romandre aquí i tornar allò que dèiem al principi de ja he estat a Catalunya, ara em toca estar a l'altra part de la família que ve del Canadà. S'eternitza això o tens pensat que algun dia vols tornar? És veritat que hi ha un element aquí, que hi ha un factor, i aquesta és una autocrítica que ens hem de fer com a país, que pot definir la teva decisió, que és que la investigació a Catalunya a vegades va coixa, pobreta, i en canvi a fora moltes vegades va més musculada. No sé si això et pot fer decidir o t'obliga a decidir de quedar-te, però en qualsevol cas, què et passa pel cap?

Bé, jo estic fent el tercer any de postdoctorat aquí al laboratori del doctor Santa Maria. Vaig fer-hi també la tesi i aquí a Calgary aquests darrers dos anys i mig, tres, he fet feina bastant relacionada sobretot amb acabar una publicació que va sortir aquest passat juliol. Encara segueixo treballant en tres publicacions, però, de fet, aquest mes de gener començo, també treballaré per al doctor Pere Santamaria, però treballaré al seu laboratori de l'IDIPAPS, aquí a la vora de l'Hospital Clínic. O sigui que torno d'aquí uns tres mesos, bàsicament.

Doncs la decisió sembla clara, oi? I, per tant. També és un punt d'optimisme, que algú que ha marxat torni per fer investigació aquí, també és una molt bona cosa, encara que qui surt perdent en aquest cas és el canadà, que es queda sense un fill pròdic que havia tornat, amb aquella història dels avis que tu has recuperat, encara que sigui d'una manera temporal. Com es deien els avis? Els tens presents, com es deien els avis?

La meva àvia es deia Enriqueta, el meu avi es deia Brian.

Brian i Enriqueta, Enriqueta i Brian. D'allò em va sortir això, el Robert, que també ha anat al Canadà i que ha tingut aquesta part de la seva

vida posada a Calgary. All I wanna get is a little bit closer All I wanna know is can you come a little closer.

Escolta'm, moltes gràcies, i sobretot, moltes gràcies per l'entrevista, per l'escomptat, i sobretot per la feina, perquè investigar sempre és en benefici de tots els altres, i això és alguna cosa que hem de tenir molta gratitud tots aquells que en podem ser beneficiaris de tot el que estudieu. Gràcies, i que vagi bé la tornada.

Moltes gràcies, i bé, doncs, molta il·lusió de tornar aquí.

T'obrim la porta, ja la tenim oberta, vaja, vine quan vulguis, que el país t'espera. Una abraçada, que vagi molt bé. Igualment, adeu.

Bé, hem tornat a Barcelona, al voltant del món i torna al Born. No hem tornat al Born, però hem tornat, vaja, hem arribat a la central del circ.

Què és això d'aquí? La central del circ és

Què és això d'aquí? La central del circ és un espai d'entrenament de circ per a artistes professionals, un dels espais més importants de tota Europa.

I creus que hi podríem entrar? Sí, i tant. Anem-hi. Així anirem a veure allà on estàs tu fent O estaves, no sé, ara m'has dit que.

Ara no, però has de tornar a. Has de tornar a on entrenava

Trapezius, sempre. Exacte. Tot això, perquè el Trapezius també et dona unes vessants de mobilitat que les deus incorporar al teu espectacle. I tant, sí, clarament que sí. Jo no ho tinc mans, o sigui que si m'obres tu la porta. Anem cap a dins. Perfecte. Ja, estem entrant a la central. A la central del circ?

A la central del circ. Un espai acollidor és poc. Té una bellesa. Digues.

A més, tu l'has experimentat molt, aquesta bellesa, eh? El teu espectacle, com el tens en aquests moments? Perquè, clar, entre que el tens al cap i el portes a calvejar la gent, passa un temps i necessites moltes coses.

Sí, mira, en aquest moment. Justament, vaig acabar de tancar la idea del projecte, vaig acabar de tancar tot el que sigui l'equip de treball, que tinc un llinguista que es diu Estef Latorre, un valencià magnífic, una dramaturga, Maritxell Rodríguez Lavalle. Perdona, perdona, aquí estic veient. Una finestra increïble. Oh, quina meravella. És aquí on entrenem sempre. Podem anar-hi? Sí, baixem. Em deies que tens l'equip fet. Entenc que l'equip fet. Tinc també la noia dissenyadora, una gent marina. M'encanta perquè és tota gent catalana i de fet ho farem tot videoconferència perquè l'Estep viu a València, la dramaturga viu fora de Barcelona i també la dissenyadora. Llavors és com una. Sí, és per aquí baix. Vigila, eh? Sí, sí. Vigila l'escala. Sí que ja en farem acrobàcies, eh?

Més que trepès. Exacte. I tu tens al cap o al cor, no sé en quin dels dos llocs, una possible un horitzó on això pugui ser vist per la gent,

sigui una realitat. El tinc al cor, al Mercat de les Flors. Al Mercat de les Flors. I per quan? Uf, dóna'm un any. Un any? Un any. En un any et venim a buscar i estarà això en marxa? En un any sí, en un any estarà tot

preparat i tot fet. Que bo, que bo. Escolta'm, mira, ara farem una ullada ràpida perquè no volem molestar, però això és la sala aquesta fantàstica, meravellosa, que és on tu, veig que vas saludant a gent, on tu venies?

Sí, venia aquí i feia els meus entrenaments, tens tota aquesta part que és la part de trapecio, tens la part de màstil xino, tens la part d'acrobàcies, tens. Un espai on realment pots fer el que vulguis perquè està equipat amb tot. De fet té una sala d'estirament i gimnàs, té sales per fer assajos, té de tot. És un dels millors espais que vaig trobar aquí, a Barcelona.

Doncs escolta'm, se m'acuden ara dues preguntes que crec que són capdals. Una, pel que fa al teu sector, la dansa. Sí. Catalunya és un país de dansa, de dansadors magnífics, de dansadores magnífiques, però la dansa em sembla que no la tractem gaire bé en general.

Has de dir que sí, que penso igual que tu, que de fet tots els ballarins i ballarines increïbles catalans que conec, s'han d'anar a ballar cap a França, cap a Alemanya, cap a Bèlgica, Holanda, perquè tota la feina està allà. I aquí hi ha una producció magnífica de ballarins, però no hi ha tantes oportunitats de treballar com ballarins. I després d'una professió de 20 anys d'estudi, no trobar feina al teu lloc és molt dur. Llavors el trobo una mica com. Trist. Gràcies. És aquesta la paraula? És justament aquesta, és molt trist, perquè a més a més amb tot el que té Catalunya, tota la cultura que té, que tota aquesta cultura i que tota aquesta gent que aprèn aquí amb els millors mestres que hi ha, s'hagin d'anar cap a fora per poder viure. Pateixo molt d'això, de fet, sí. També podem patir per una altra cosa,

que és per la llengua. En canvi, tu has fet un acte militant, un acte actiu, un pas molt clar de manting la llengua, i has deixat entreveure amb les teves declaracions, mentre anàvem caminant fins aquí, que és una cosa que li demanaries a la gent que fes. Ets un exemple no només personal sinó també experimental quant a experiència, que el català és útil per moltes coses i que potser si algú vol sentir el país i el vol notar i el vol viure fins i tot en el cos internament necessita la llengua. Què els diries a la gent que arriba aquí i passa aquell primer any com tu que no saben per on

van i que els sembla Nova York? Molt bé el que acabaves de dir. Que s'involucrin, sisplau, perquè no podem viure en una terra sense, primer, parlar la llengua de la terra, i segon, sense saber el que passa a la terra i sense comprometre'm amb ella. És una tristesa que passi això. Jo crec que és una responsabilitat i un deure de cadascú. Dels immigrants, de cada de mi i de tots. Això el vaig viure una mica pot ser un pensament una mica radical, ho sé, però és que això sent Catalunya, sent tot el que pateix Catalunya amb el llenguatge, perquè com que mantinc el català a tot arreu, ho visc cada dia, de no poder parlar la llengua que vull parlar. Que és el català. Llavors, necessito que tots els immigrants s'adonin de la importància que té l'IA1, no només per la terra, sinó per poder desenvolupar-te com un ciutadà més. Qui vol ser immigrant per tota la vida? Ningú.

És la frase que defineix el programa d'avui. La frase i el que hem vist en començar. Mira, ens posa música i tot, ara seria ideal per ballar una mica. Perquè com has començat ballant és que ha estat una meravella. Moltes gràcies. Moltes gràcies a tu. Per haver vingut, per estar aquí amb nosaltres, per ser un català més, per posar-hi aquest to de l'accent argentí, per ballar el català, que ens agrada molt que el ballis. Moltes gràcies. Moltes gràcies a tu, Kilian. Gràcies per la música també, perquè ens quadra moltíssim. Que vagi molt bé. Que vagi bé. Adéu-siau.

SENSE ÀUDIO PARLAT