BONUS 1 - Quan volàvem lliures

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.

Hola, soc la Carola Soler i això és La Zona Hermètica, un podcast sobre la moguda que hi va haver als 90 i als 2000 a la meva ciutat, Sabadell. Si acabes d'arribar, et convido que escoltis aquesta història des del principi. Aquest episodi és una mica diferent. Fem una parada, un parèntesi. Saltem a la ciutat veïna i rival, Terrassa, perquè va ser allà on va néixer una de les cançons més mítiques de la música catalana. Un tema que segur que has sentit i ballat més d'un cop. La història comença el 1999 en un temple de la màquina, Ponaeri. De la discoteca de la família Escudero surt el Flying Free. Com es va crear aquest hit? T'ho expliquen pas a pas els seus protagonistes. Et deixo amb ells.

Hola, soc Marc Escudero, DJ Escudero. L'any 99 va ser un any especial, molt especial per mi. Aleshores tenia 23 anys. Era una època que ja portàvem uns anys que la màquina estava de pujada. Posaves la ràdio. Veies pel carrer gent vestint amb roba de discoteques, cotxes amb adhesius. Estàvem treballant a tope amb la discoteca i moltes discoteques, ja van començar els valencians amb això, doncs tenien la seva cançó, no? Nosaltres havíem fet tres volums abans que Flying Free, tres maxis que havien sigut temes màquina, i dir, va, anem a fer el nou volum de Ponaeri. Quin productor truquem? Doncs en Rubén va ser el primer de la llista.

Soc Rubén Moreno, també conegut com a Ruboi, i soc el productor del Flying Free. Hauria de tenir, soc del 77, 99, 21 anys. Sí, sí, sí. I un dia al dematí em truca i em diu, mira Rubén, que he estat pensant en tu i m'agradaria que fessis el nou volum del Ponaeri. I jo digo, uau. El primer i el segon el va fer el Julio Posadas, que era també un altre productor de l'època Pepino. Jo vaig pensar, ostres, cuidado, que jo porto poc i he de fer una feina que doni el pes, no?

El que buscàvem era tenir un tema que fos l'himne de Ponaeri i que la gent se'l sentís seu. És com un eslògan sonoro, no? Volíem expressar una cosa una mica nova, diferent de tot el que havíem tret fins ara.

Quan treballes i produeixes per un altre, t'has de fotre dins del seu cap. I clar, aquí va ser una premissa diferent. Em va dir. Vull que sigui molt comercial. Un tema entre el límit de maquinero i comercial. I dic, ostres, jo no m'esperava això, jo estava pensant,

bueno, anem a fer aquí canya, no? Volíem continuar amb l'essència màquina, però estàvem disposats a baixar una mica el llistó de la contundència perquè arribés a molta més gent.

Si te soc sincer, les instruccions que vaig tenir van ser tan genèriques. Primer, que no fos tan ràpid. La velocitat de la música el que busca és sincronitzar-se amb la del cor de la gent que està ballant. Llavors, en el cas del house, que són 128 o 130 bpm, se suposa que en les pulsacions de la gent que està allà va a aquesta velocitat. En el cas de la màquina, les cançons de sèrie ja anaven a 160, 165. És que és el segell de la màquina catalana, és més ràpida que la màquina con Q que havíem comprès, no? La màquina amb K.

Llavors vam baixar un parell de BPMs, 158 BPMs I després,

sobretot que portés melodies, que no es fes passat.

La idea era fer un tema que passin coses, no? Entre mig, una mica. Bueno, coneixes el tema de Bohemian Rhapsody, doncs hi ha moltes coses dins d'un mateix tema. Una mica era aquesta idea. Em va donar la confiança total, em va dir, tranquil, que farem algo gordo. No sé si va ser pel mes de maig o una mica abans. Jo vaig anar a casa seva, li vaig portar sons, samplers, temes de fora. Era la primera vegada que hi anava perquè sempre ens havien vist allà a l'oficina, però no havia anat mai al seu estudi. A una cantonada tenia el meu llit i a l'altra

cantonada tenia un escriptori molt gran. Era la seva habitació. Era la seva habitació, sens més. Sí, bedroom studio, sí, sí, sí, totalment.

O sigui, vaig entrar i vaig pensar, ostres, des d'aquí ella ha sigut capaç de fer el que ha fet amb aquestes quatre màquines?

Suposo que la seva visió va ser, aquest nano sap de música, perquè m'havia vist tocar i tot allà a l'estudi, i encara que els productors de l'època feien molt bona música, no eren músics de fer servir el teclat. Moltes de les idees que jo faig, molt sovint, primer les busco a piano. Que vaig aprendre a l'escola, vaig anar al conservatori, que no m'agradava gens ni mica anar al conservatori. De fet, em vaig deixar portar. Això és una tonalitat major. I si fem això és una menor, es nota. Un to major la porta el llum. I aporta color. Llavors, clar, primer el tema comença amb una major. Les notes culpables són aquestes. Dos o tres primeres que poses, no? Aquestes. Re, do sostingut, re, do, re, mi, re. Són tres notes. I va començar a tocar? Vaig fent el fake it until you make it, vale? Le vas dando, le vas dando. Una harmonia que després devenga monatra. Clar, sembla que la tendència A ver, ¿no estamos haciendo máquina, Rubén? ¿Qué está pasando? Has d'anar parant i fent preguntes i anar fent com un test psicotècnic. Em va preguntar què et sembla, anem per aquí? Jo és que em vaig deixar emportar, suposo que ell va dir, llévame donde quieras, i aquí és el que va passar.

Jo recordo un Rubén quan va començar a tocar les tecles vaig pensar, això, això, això m'agrada. I clar, va dir, hòstia, guai, per què no? Podem començar amb piano. Una mica al principi és com si estiguessis fent les preliminars.

Sí, comença a sentir-se un arpegio, però no el faig amb un arpa, ho faig amb un arpa digital, i ja comença a sentir-se per sota els harmònics de la percussió, de la caixa. Per arribar al primer blackout, que és on entra la veu de la Leila Key amb les veus de Laura Calabra.

Teníem clar que volíem un sampler, que en aquest cas va ser l'Abracadabra, que recordés el que és l'essència de la màquina.

El sampling és agafar un trosset d'aquí, un trosset d'allà, i fer una mena de collage. Com això que gaudíem a les vidreres, no?

Llavors sí que vam fer, nosaltres, el fer espais. I que ens quedés allà el delay, no?, d'aquesta mostra. Però és que va ser una decisió genial que va portar el Marc, el fet de dir, és que és això, sembla que anessin a fer un encanteri, no?, i de dir, a veure, a bailar, no?

I la màquina funciona amb molts redobles de. Estàs tocant pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa, el que es tocaria en una marxa militar. Sents el concepte, no? Com bota. A màquines així era ballarina saltarina.

Va a fer un crescendo de volumen. La máquina es como un subidón. Y es el momento de llegar al clímax.

Hi ha melodia, hi ha bombo, hi ha baix.

Una melodia triomfadora, alegre, una melodia happy, com és l'essència de la música màquina. I ara. Pim, pim, pim, pim, pim, pim.

Hi ha una seqüència de pitos també que es veiés que era un tema maquinero.

Els pitos és un so com guasson, no? És com una jo és que et sembla com una corneta. Posem la forma d'ona endequadrada a triangular. Posem una funció que se'n diu portamento, que el que fa és que les notes es lliguin. Això és un pitó, màquina. Sembla com un globus, ella fent sorolls. En realitat, la màquina és això. El que transmet és verbena, festa.

Aquí va ser una cosa molt ràpida. Com sempre, hi ha pressa. A nivell creatiu, en Rubén va ser la bomba, perquè tot el que va fer poques coses van tocar.

No va haver-hi aquí un brainstorming com si fóssim aquí la CIA o alguna cosa. Potser en un parell de dies ja teníem pràcticament

més tema desenvolupat. I anàvem transcurrint el tema fins que arribava a una parada. Una parada molt llarga, en la que, ara sí, doncs ja es parlava de Ponaeri.

Se li va encendre algun ventre al marc i va dir, ostres, aquí molaria que ara cantés una noia.

I vam incorporar una veu que per nosaltres era la veu més dolça que hi havia en aquella època, no?

Que és on entra el real blackout, no? Perquè també se va respirar. I és el moment ja de dir, quitarse, que viene Marian.

Hola, soy Marianne Dacal, conocida como la cantante de Flying Free.

Aquesta part, a veure, es va a fer l'últim dia allà al propi estudi, perquè no. ¿Y aquí qué hacemos?

Aquí falta algo, aquí falta algo, esta intro es muy larga, hay que meter algo.

Pues anem a posar en situació, si aquesta cançó és a l'himne d'una discoteca.

Vale, espérate, estamos hablando de la sala. Marc, ¿de qué año es la sala? 1992, que es del 91, pero es igual.

Me va venir al cap a mí, al turrón, desde 1880, el turrón más caro del mundo, y digo, ostras, since 1992, ostras, qué guay.

Pues venga, since 1992, there is a club which is making history. Vamos a darle bombo. A la primera no se grabó. Tuvimos que probar un poco primero hasta llegar a lo que son las palabras exactas. Y ahí salió mi vena británica, evidentemente, el still kicking, ¿no? It's still kicking.

La grandesa d'aquesta cançó és que té tants bloques que no es fa cansina, no es fa avorrida. És que la música màquina són com trampolins, perquè es fer baixadons i pujadons, baixadons i pujadons.

Perquè cada 64 passa alguna cosa, no? I què passa?

Quan ja teníem el tema desenvolupat, i arriba un dia i em diu, vale, aquesta part d'aquí serà cantada. Clar, per mi anava a ser com un melòdic.

El fet de voler posar lletra a la cançó va ser una cosa que tenia clara des del principi.

Jo no recordo que se sapigués que anés a ser cantat des del minut 1. No ho recordo. En Robert no ho tenia tan clar. En Robert no ho tenia tan clar. Dic, pues, vale. Per mi millor, perquè si ara. Ara hi havia un plat més al menú. I, clar, a sobre de tot el que jo ja havia fet, s'havia de fer una melodia per veu. I, bueno, vaig estar donant-li voltes una estona i vaig dir, doncs ara he de fotre una ronda molt més comercial, vale? Que és quan entra ja la part de la ronda de cors, que es diu Sensitive Female, que és una de les rondes més. Explotades dins de la música comercial. La tenen cançons com el Despacito, o la tenen. Saps? És una ronda molt comercial. Aquesta ronda. Fem tres, quatre, uno, dos. I és un Beatles. I llavors, si la fas 3-4-1-2, és major. Però si la fas 1-2-3-4, és menor. Llavors, era jugar amb la ronda d'acords, que ja s'havia decidit de passar a menor, i afegir lo justo. Són molt poques notes. La melodia s'ha tornat molt senzilla, la melodia de la Marian. I és la manera de poder fer conviure les dues. Frase, estribillo, habían de ser notas llargas. Porque ya había par sota. Y al final se va a hacer una demo amb una trompeta. Y luego es que va a decir el Y claro, el Marc me va a decir. Bueno, de la lleta ya me encarrego yo. Digo, vale, pues cada nota una sílaba.

Va ser, bueno, era la primera vegada que havia d'escriure una lletra, que me va costar una mica, un paper i un boli i anar teixint, anar posant coses, anar teixint, i bueno, va costar, la veritat. Recordo que el que buscàvem era una lletra molt fàcil també de cantar en anglès, perquè per descarte. Perquè no la veia ni en català i menys en castellà, o en anglès o res. El primer que vam fer va ser el títol, Flying Free, perquè buscàvem que fos alguna cosa relacionada amb el que era l'essència i la imatge de Ponaeri, alguna cosa relacionada amb avions, amb volar i tot això, pensant que havia de ser com un poema que t'ensenyen a l'escola, que al final de cada frase ha de rimar.

Recordo, doncs, bueno, ara tinc el títol, vale. Acaba en B, vale. Al cole m'han dit que totes les frases han d'acabar de la mateixa manera. Doncs vinga, va, busca paraules que acabin en B, en anglès. El dia de la gravació de la veu, jo estava allà acabant la lletra com podia. Havia quedat amb la Marian perquè vingués allà, jo la recollia amb el meu cotxe i ens anàvem a gravar.

Entonces, cuando yo llegué, a mí me dice Mar, no, no, no nos podemos ir aún, que aún estamos elaborando la canción. No me pilló de sorpresa porque, bueno, como era una época de la gallina de los huevos de oro, se hacían producciones a saco, muchas veces no había ni melodía, muchas veces no había letra, bueno, y se improvisaba y se escribía todo en el momento antes de grabar.

Jo tenia la lletra escrita així, amb boli i paper, amb un full fet caldo.

Qué difícil que esto se convierta en una canción de éxito.

Es sort también de la Marian, que ens va a ajudar una mica.

Venga, va, pues venga, nos sentamos y vamos allá. Habían palabras clave, ¿no? Flying Free lo tenían clarísimo, DJ's Factory, y bueno, fuimos escribiendo ahí, tal, cual, venga, qué rima.

Ella me va a dir, posem això aquí, posem això allà, vale, vale.

Todo era i, i, i. Bueno, como todo era y, nos hacíamos un poco de broma de, oye, ¿y si hacemos doble juego con la palabra éxtasi? Porque como tenía tan mala fama.

Clar, suposo que aquí está el morbo, de dir, hòstia, ¿per què vam posar éxtasi?

La noche, que si las drogas, que si no sé qué, pues hacíamos la broma.

Perquè quan estàs disfrutant al màxim d'una nit, estàs en un estat d'èxtasi, encara que no t'hagis menjat una èxtasi.

Y bueno, en una hora prácticamente escribimos toda la letra.

Màriam, que hem de marxar i marxem, però volant.

Vaig agafar el cotxe, vam pujar tots tres, i bueno, allò va ser un rally, perquè és que anàvem superjustos. Marc iba como un loco por la ronda. Yo iba agarrada al cotxe de. ¡Ay, Dios mío! I a la que vaig poder fotre-li canya al cotxe, semblava que s'acabés el món.

Com dic jo, el relleno del bocata és la veu d'ella en aquella part. Té un timbre que m'encanta.

La Marian estava a la peixera, que es diu. Jo l'anava sentint des de la taula de control.

Marc li dije, no se puede atrasar porque mira cómo estoy. Estaba resfriadísima.

I li vaig dir a Maria, en sentint-ho molt, no, perquè és que havíem de gravar aquell dia, sí o sí, perquè si ens retrasàvem, després tot el que teníem anunciat a la discoteca s'anava a no risc, no? Menos mal que era para Ponaeri,

para Flying Free, pues voz de azafata.

No, jo no ho vaig sentir en cap moment. És que jo, en la taula de control, ja podia començar a veure i a sentir i estava flipant. Aquella mescla de la veu amb la part instrumental va ser una cosa màgica.

Jo canto així, sense pensar en tècnica o en. No, al final és l'emoció. Llavors, aquesta cançó em va donar una emoció de. Oh, llibertat.

Jo percebo molt el tema dels colors com a sinestèsic. Amb el Flying Free veig molt vermells i contrastats amb lilas a vegades, i quan surt la veu de la Marian sí que veig un color molt atractiu, blau, lila o alguna cosa així.

Al final, era això el que buscàvem. Era transmetre què era sortir de festa, què era estar a la discoteca, què era estar una nit dels 90 amb els teus amics gaudint de la música que més t'agrada.

En si és un mensatge de llibertat.

És la llibertat de poder fins i tot ser com tu vulguis viure. La sensació de llibertat era més que ara.

I aquesta lletra també feia una mica honor al moment que estàvem vivint.

Potser després de tanta castanya havíem d'equilibrar una miqueta, ja que havíem començat amb el piano, que queda una miqueta més capicua. Comencem amb orquestra, ja que hem convocat l'orquestra, que acabin. Acaba amb un final dolç i bonic. Un poco hasta melancólico,

¿no? Como que el fin de la noche.

Encara em peta el cap cada vegada que penso que 30 anys després. El tema està de moda, no?

Està en bautizos, bodas i està en funerales, que no es lo han dicho.

Ara tinc 50 anys i vist així amb el temps, aquest tema ha passat la frontera d'una cançó normal i corrent.

Bueno, ha passat primer la barrera del temps i segon les barreres generacionals, no? Que és el que més em flipa, que és una de les últimes cançons del segle passat, que ja ho miro així i és així de cert, no? Que és del segle passat.

Aunque la gente no lo quiera reconocer, la máquina marcó toda una generación. Es que al final lo trataban de subcultura y es una cultura. Y ahora se está viendo.

Playing Free ha passat de ser un hit a un himne. I el sents i, hòstia, realment, bueno, t'alegra el dia, no? Que hagan un calate.

La Zona Hermètica és una producció de Catalunya Ràdio per 3CAT. La idea original, direcció, guió i producció són fets per mi, Carola Soler, amb el disseny sonor de la Laura Romero i l'edició de l'Enric Bach. Les il·lustracions són del Marc Pallarès i la tipografia de la Gina Serret. La revisió lingüística és de la Lourdes Pons. En aquest episodi ha sonat Flying Free, interpretada per Pona Eri i Marianne de Cal i llicenciada per Warner Music Spain i Fever Music. Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.