"Buddy", la pel·lícula més salvatge del Festival de Sitges

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries, perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio.

Hem de baixar, ara que el Manu estava parlant, que s'estava apropant a la profunditat, hem de tornar una miqueta cap a la superfície per parlar d'aquesta pel·lícula que ja la setmana passada vam dir que teníem moltes ganes de veure-la. Ha estat una de les més comentades del festival, sobretot en la sortida de la projecció. Ha estat cada una sàtira. Grotesca d'un programa infantil dels anys 90. L'estrella del programa es diu Buddy, és un unicorn taronja enorme, aparentment simpàtic, que canta, balla i ensenya lliçons als nens, però quan un dels nens es nega a seguir les regles del Buddy. Doncs el món feliç del programa s'esquerda i els nens descobreixen que estan atrapats. La pel·lícula ha generat xarxes, discussions sobre què ens ha de fer riure i què no, i què s'ha d'aplaudir i què no, en un festival com el de Sitges, això és una discussió de cada any, pràcticament, i és veritat que és una pel·lícula que, clar, és una gambarra, i per mi, al final, que cadascú rigui i aplaudeixi el que li doni la gana, això és evidentment. Però has de saber llegir una mica els codis també de la peli. Jo penso que això és una peli que justament és una gran barrabassada i que convida a reaccionar com vulguis. Però vaja, és la meva opinió.

Sí, jo també estic d'acord amb que una de les saberes que va dir, per exemple, permet aquest tipus d'aplaudiments perquè realment hi ha una cosa molt salvatge. No crec que sigui una peli que no sigui profunda, crec que ho és molt, però sí que. Pel que fa als aplaudiments, jo crec que hauria d'haver-hi una mica una coherència. No pot ser que en una mateixa pel·lícula la gent aplaudeixi quan el bo pega el dolent, no? I és com un acte de violència, la gent aplaudeixi com boja i instantàniament després el dolent pegui el bo i la gent també aplaudeixi. No trobo que ens hem una mica de posar d'acord amb qui anem. O sigui, està bé, però, o sigui, o amb qui vas, no? Perquè realment aplaudir qualsevol tipus de violència aquí hi ha una mica de. Bueno, potser tens un problema, no? Una qüestió d'amoralitat, no? Clar, i a part, no sé, jo vaig tenir una experiència bastant forta fa uns anys a Sitges durant la pel·lícula Càniba, que és un documental sobre un caníbal japonès, on hi havia una escena on una noia es treia la samarreta i el públic va aplaudir. I em va semblar tan repugnant que recordo que em vaig posar molt en contra del festival de Sitges, com de, no entenc com es sona, es permet, no? I amb aquesta filosofia trobo de, es pot aplaudir qualsevol cosa, trobo que després la gent ja aplaudés a coses que ningú hauria d'aplaudir, no? A mi em va passar

The House that Jack Built la casa de Jack de Lars von Trier, on de sobte el personatge que és un psicòpata, Matt Dillon es posava com un franc tirador a disparar uns nens i hi havia com uns aplaudiments em va semblar que la gent no estava entenent els codis del film, però bueno.

Jo penso que és un estat previ, diguéssim, que hi ha una part del públic de Sitges que ja ve fer això independentment de la pel·lícula i dels codis de la pel·lícula i també penso que és part del joc, no sé si dir-la, de l'encant i de la màgia del festival. Però sí que em sembla que és un punt que té aquest festival, que s'ha de conservar, que és la llibertat de poder reaccionar com et doni la gana a qualsevol cosa. És a dir, segurament en aquestes mateixes escenes, en altres projeccions, en altres festivals, ningú no gosaria riure o aplaudir i el terror té una part important com a gènere de ser disruptiu i portar la contra. Això no vol dir que jo mateix m'hagi sentit incòmode alguna vegada amb alguns aplaudiments que m'han trastocat una mica, però al final es tracta d'això. Sí, totalment.

Jo en Badi vaig aplaudir molt. El que vas aplaudir, exactament? Morts molt violentes.

Però. T'hem de censurar, Joan.

Bueno, marxo. Però perquè realment Badi és una gran pel·lícula, em sembla realment molt intel·ligent, està plena d'idees molt divertides i molt més profundes del que sembla. La peli jo crec que és una bona metàfora sobre els estats del terror o de figures de poder que tenen sotmesos, siguin sectes o siguin països, estats dictatorials, com que el Badi és una espècie de dictador que té com quasi. Badi és Donald Trump. Badi és Donald Trump, sí, sí. Hi ha molts memes, de fet, a internet, una frase d'un senyor, hi ha molts memes a internet que comparen la petronja del Badi, no?, com una espècie de Donald Trump. De fet, el Badi hi ha una escena que intenta com abusar d'un personatge, també és un personatge realment molt molt ben caracteritzat com una figura terrorífica, sota aquesta espècie de bondat i de cosa com didàctica. I trobo que no només hi ha com idees de guió molt divertides, sinó que també de posada en escena hi ha, per exemple, un canvi de format que és una delícia, perquè, bueno, no desvalerem moltes coses de trama, però la pel·lícula es va movent. Entre el format purament televisiu, com que fa una espècie de rèplica, no diré una paròdia, però realment és com més una imitació d'un tipus d'estil d'aquest tipus de sèries per nens, i una part com una pel·lícula, diríem, normal i convencional, però que té idees de direcció molt, molt, molt bones. I és una espècie de pel·lícula sobre els mètodes de captació d'una secta, com una espècie de secta, com una espècie de mètodes de captació de poder, però que el mètode és la televisió. I això em va fer pensar en dues pel·lícules, perquè. La pelicula, a mi, dins del vol que m'ha agradat, em va saber una mica de greu que no apostés més per profunditzar en els engranatges d'aquest sistema de captació, de com la televisió és un mètode de captació, un mètode de diament, i se'n vagi més a el que és l'aventura d'aquests nens per aquest món de la sèrie de Buddy, com que ja apareixen més personatges d'aquest univers, una espècie de ventríloc bastant divertit, I aquesta part de l'aventura a mi no m'ha funcionat tant, però en canvi tot el que és el món que genera, el món sobre com es construeixen aquests programes, com la televisió capta, em van fer pensar, efectivament, amb la història de TVGlow, de la gent soberana, que avui també en parlarem més, I també en The Cabin in the Woods, del Drew Goddard, que hi havia també una cosa de descobrir com un engranatge com subterrani, i aquella pel·lícula sí que explicava molt millor això. I aquí, en canvi, trobo que es queda més en una espècie d'explicació com més estètica, un recurs molt interessant, però que potser si hagués anat més cap aquí seria

una pel·lícula que seria excel·lent. Sí, o apunta, apunta als engranatges, però es queda més amb la paròdia, que per sort és un personatge que es diu Buddy i és un programa dels 90, perquè això ho podríem fer amb el Super 3 dels anys 80, tindries el Petri en comptes del Buddy. Els sistemes de captació d'engranatges segurament serien molt similars. I ens faria bastanta més angúnia, probablement. Amb la festa dels súpers, no? Amb la festa dels súpers, com a epicentre d'aquesta secta.