"Carrie": 50 anys després, el seu retrat de l'assetjament continua fent por

Una noia tímida, assajada pels seus companys a l'institut, descobreix que té un poder extraordinari. I el que comença com una història sobre un adolescent que només vol encaixar, acaba convertint-se en una de les grans tragèdies del cinema de terror. Fa 50 anys, Brian De Palma estrenava Carrie, adaptant la primera novela de Stephen King. 50 anys després, encara recordem perfectament algunes de les seves imatges. Les duches, el vestit del ball de graduació, el covell de sang. Però Carrie és molt més que aquestes imatges. És una pel·lícula sobre la vergonya, sobre el cos, sobre la crueltat adolescent, sobre la repressió religiosa i sobre l'assetjament escolar. Sobre què pot passar quan una persona és humiliada una vegada i una altra fins que ja no pot més. I també és una pel·lícula profundament cinematogràfica. Brian de Palma juga amb la càmera lenta, la pantalla dividida i el suspens seguint l'empremta del mestre Alfred Hitchcock. Carrie és també la gran protagonista del festival de Sitges d'enguany i avui ens hi tornem a endinsar. Ho fem amb l'ajuda de l'Ofelia Carbonell, col·laboradora habitual del programa, i amb l'ajuda de la Miriam Cano, escriptora, traductora, que segur que molts oients coneixeu per haver participat al programa El Irradiador, i que aquest mateix any ha traduït al català Carrie, la novela de Stephen King publicada per l'editorial Les Males Herbes. Bona nit a les dues. Bona nit. Començaré preguntant-vos quina edat teníeu quan vau veure per primer cop Carrie i què recordeu de l'impacte de l'escena de les dutxes. Doncs mira,

jo tenia 11 anys quan vaig llegir Carrie, no quan la vaig veure, la vaig veure després. Vas llegir la novela abans, eh? Vaig llegir la novela abans, en la traducció de la Ertes, i a més a més, per algun motiu havia menjat alguna cosa, i mentre la llegia em va començar a sortir una erupció, em vaig espantar molt, i era una al·lèrgia, però vaig pensar, potser. Era el llibre. I, clar, quan vaig llegir el llibre, em va impactar, perquè, clar, jo tot just m'havia vingut la regla, segurament, i pensava, clar, imagina't, amb la vergonya que ja tenies quan eres petita, que t'havia canviat el cos, aquella escena em va semblar terrorífica com a dona.

Sí, jo la vaig veure també potser massa petita. A casa meva són molt de pelis de terror i llavors, doncs, com anava. Hi havia com fites cinematogràfiques que jo havia de veure, suposo. Havies de passar per carri. Sí, exacte. Però, clar, per mi va ser diferent quan la vaig tornar a veure potser una mica més gran, ja amb 20 anys o això, que ja veus més en perspectiva aquest horror. I no només és una pel·lícula de por, sinó que parla de pors molt nostres.

L'escena més recordada segurament és la de les dutxes, però la pel·lícula no comença amb l'escena de les dutxes gairebé, però abans tenim una escena que és el grup de noies jugant a vòleybol, hi ha una escena a l'institut que estan jugant, Carri ja està apartada en aquell moment, i és després de fer esport que entren a les dutxes i arriba a l'escena, però en aquella imatge inicial. Carrie ja és un personatge que es presenta com algú que no acaba d'encaixar.

Sí, crec que és un arquetip. Potser cada cop que al cinema o a les sèries, sobretot nord-americanes, hem volgut mostrar que algú no encaixa, hi ha una escena al gimnàs d'educació física on ja queda clar qui no encaixa. Però crec que també funciona molt visualment perquè hi ha aquesta cosa d'equip, d'esport, que hi ha una persona que l'equip no encaixa i que ja veus que la que no agafa la pilota se'n comencen a riure, la comencen a insultar i tot el que vindrà després del vestuari.

Sí, al vestuari ja veiem també que. Clar, és una altra. Quan entra al vestuari també la veiem que, a part de l'esport, tampoc no encaixa en altres aspectes, perquè està asseguda sola. Les altres van vestides, a la moda, ella està desubicada tota l'estona.

Sí, la pelicula ens ho va mostrant com tota l'estona va alternant aquestes imatges de grup, en diferents situacions, fins i tot potser més endavant, quan castiguen a tot el grup i ella no, quan estan totes juntes a la classe, ella no, ella no forma part de les bromes, i aquí al vestuari ho veiem molt clarament que mentre totes ja van vestides, ella segueix vulnerable, no a. Al principi sí que veiem que jugant entre elles, les noies, no hi ha aquesta escena com gairebé i dir-li que algú podria dir potser una mica bollerística o. Sí, sí, ho podries dir.

De fet, ja parlarem d'això, de la part bollerística de la pel·lícula, que hi és.

Però el que veiem al final és una cosa molt visual, molt física, de la Carrie sola, nua, en el seu món, ni mirant a les noies ni mirant a ningú, fins que ve la sang i les altres noies a part. Exacte, aleshores arriba la primera

menstruació, que li arriba a la Carri just quan està a les duches, i passa aquesta escena. Su, què esteu fent?

Què esteu fent? La Carri! Li ha vingut la regla! Qui té la regla? La Carri! Què esteu fent? Carri! Carri! Carri! Escolta, Carri! Tranquil·litza!

Venga, tranquila, tranquila! Escolta'm! No passa res. No passa res. Aixeca, dispara i la vinga. No sigues criatura. Aixeca, dispara i la vinga.

Ella no sap que és la regla, que això és un context que anem deduint, i aleshores li agafa molta por, perquè està sagnant i no sap per què és, i les companyes s'enriuen d'ella i li llencen compreses en aquest moment. És una entrada magnífica perquè en pocs minuts De Palma ja ens ha explicat qui és. Bueno, De Palma i Stephen King al darrere. Ja ens ha explicat qui és la Carrie, quin és el seu lloc dins del grup i quina és la relació també amb el seu propi cos. La menstruació és el primer gran símbol de la pel·lícula que representa dins la història.

A mi em sembla que la menstruació és, d'una banda, aquest conflicte amb el cos, però també és el primer senyal, diguem-ne, que la Carrie viu en un món aïllat, en què no se li ha explicat res sobre el cos, sobre el món en general. I alhora, narrativament, també serveix perquè hi hagi aquest impàs. És el primer engany que ella descobreix per part de la seva mare. És a dir, la seva mare no li ha dit que tindrà la menstruació. Llavors, quan arriba a casa, la seva mare intenta dir-li "Oh, mira, t'ha passat, no t'hauria d'haver passat". Però ella ja sap que alguna cosa no va bé. Per tant, narrativament funciona com aquest clic que farà que es desencadeni tot. I de l'altra és quan nosaltres, com a lectors o com a espectadors, descobrim que realment has d'estar molt aïllat per no saber que potencialment et pot venir la regla.

I tant. És una escena que a Sissy Spacek, a la pel·lícula, està fantàstica. Una escena que, per cert, va rodar sola a la pel·lícula. Les escenes de Sissy Spacek es roden soles i després el contraplano de les companyes que té tot el sentit del món. O sigui que fins i tot la deixen sola. Clar, perquè com a actriu. Home, no crec que fos la intenció. Però és una escena molt vulnerable i de noesa, aleshores treballar-ho sola I té aquell punt psicosi, no? Tu també, n'hi ha parlat molt de psicosi. En tot cas, ens queda clar que és una persona que viu en un món hostil. Sí, a més a més,

també la manera com entra la sang en el pla, que trenca fins i tot la banda sonora, que va sonant aquesta musiqueta que és idíl·lica o fins i tot de telenovela, no sé com dir-ho, que és molt bonic. Llavors entra la sang com. Com si fos el monstre. Quan el monstre parla Carrie és creixer, descobrir que està mentida i entrar, passa de ser una nena que no encaixa perquè no entén el que no coneix, aquest món de les noies, a ser una dona adulta, entre moltes cometes, que no encaixa perquè, tot i conèixer aquest món, no hi té lloc. I per mi hi ha una cosa molt literal fins i tot en l'agressió de tenir totes les seves companyes i ensant-li compreses i tampons, que és amb aquests elements de la intimitat femenina que es transformen en violència cap a ella. O fins i tot ara sentíem la seva professora quan intervé per ajudar-la que li diu tranquil·litza't, tranquil·litza't, no siguis criatura. I aquesta cosa de has de créixer, no pots viure així. Sí, sí, i s'enfada amb ella, a més a més. Sí, li fa una plantofada, de tot.

També hi ha aquesta part que deies, Ofèlia, de la mirada masculina, en aquesta escena és molt present. Perquè, clar, al final tens un repartiment d'actrius joves, la majoria despullades.

Sí, i que surten allà jugant com si fos una festa de pijamas amb coixins, no tots els tòpics que vulguis. Com ninfes enmig d'un.

De fet, hi ha una anècdota al voltant d'això, que és que a De Palma es veu que va trucar a Spielberg i li va dir, escolta, tinc aquí. Has de venir a veure'n aquest rodatge, perquè tinc aquí tot de noies molt boniques i molt joves, i es veu que Spielberg es va plantar allà. I va demanar de sortir amb absolutament totes les noies del repartiment. De debò? De veritat. I Amy Irving va dir que sí. I de fet ja ho sabeu que Amy Irving i Spielberg van estar casats. I de fet Amy Irving va estar a punt de ser coprotagonista d'Indiana Jones. O sigui, va haver-hi un moment en la història O sigui, hi ha un món alternatiu en alguna banda on la primera pel·lícula d'Indiana Jones està protagonitzada per Amy Irving i Tom Selleck. Però la relació entre Amy Irving i Spielberg va passar per un mal moment, just en aquell moment concret, i aleshores el paper va acabar en mans de Karen Allen. I el mateix De Palma va tenir una relació amb la Nancy Allen, la Cristina a la pel·lícula, que després va interpretar i va ser protagonista de Bastida per matar. Vull dir que hi havia allà un context de noies joves que tant el director com aleshores suposo que el seu col·lega van aprofitar. També és una escena que posa al centre el gran tema de la història, de fet, que és l'assetjament escolar, explicat des del punt de vista de qui el pateix, tot i que també adopta altres mirades, com veurem, jo crec que més de la novel·la que la pel·lícula. Si li traiem els poders de la carrera, pràcticament podria ser una pel·lícula sobre com funciona l'assetjament i sobre com som incapaços de posar-hi remei.

Sí, jo crec que en una primera lectura podem pensar això. Jo quan tenia uns anys, encara no existia la paraula bullying, però sí que sabies qui era el marginat o la marginada de la classe. Però sí que és cert que quan la vaig acabar de traduir aquesta vegada, Va haver-hi una cosa que em va cridar l'atenció per sobre de l'assetjament, que naturalment hi és, que és que el personatge de la Sue Snell és un personatge que ens parla de sororitat, de companyia femenina, de complicitat femenina. És ella qui diu, no, no. Hem d'ajudar aquesta altra dona que pateix, i a més a més ho faig regalant-li el moment més preuat de la vida d'un adolescent nord-americà, que és el ball de graduació. I em sembla que, de cop i volta, com a adulta, em va entendre molt això. Vaig pensar, ostres, en el fons, també, a l'any 74, un senyor va dir, ostres, el grau zero de la feminitat, del feminisme, perdó, és és portar-se bé amb les altres dones, ajudar les altres dones.

Clar, és que a més aquest senyor, Stephen King, havia treballat com a professor d'institut, i per tant, havia vist com a mínim de prop les dinàmiques que s'estableixen entre els adolescents. I el paper de la Sussnell, que jo crec que una mica, de vegades, no dic que sigui l'espectador, però és amb el que potser és més fàcil trobar-t'hi segons com, Però és aquest personatge que, especialment en la novel·la, es descobreix, ella mateixa es descobreix a si mateixa participant d'una cosa de la qual no vol participar. Absolutament. Sí, per mi també.

Jo sé que li veig aquest punt de ser l'espectador, o fins i tot quan llegia el llibre, que a vegades el mateix llenguatge amb què se'ns presenta la Carrie ja et fa. És una cosa que a vegades passa als instituts i a les escoles. A vegades molts nens o no se n'adonen o per no intervenir són mig còmplices. Que el director et converteix en un company de la Carrie, no? I que al final, quan passa el que passa, és com si nosaltres també ens tanqués en aquell gimnàs, no? Per haver pensat això, que la Carrie és estranya, que potser s'ho mereix, que per què no espavila, que per què no creix.

Absolutament, a més, hi ha molts personatges que van en aquesta direcció, la mestra, perfectament, per exemple, no? La inspiració de la Carrie per part de Stephen King són concretament dues noies que havia conegut, una d'elles era una noia molt tímida, socialment aïllada, que patia assajament escolar sobretot per la roba que portava, es veu que portava una roba molt antiquada, i a més a més tenia una família molt religiosa, que són trets que veiem directament en el personatge de la Carrie. I l'altra és una altra companya que vivia en unes circumstàncies familiars diguéssim molt estrictes. Aleshores, ell va agafar aquestes impressions entre aquestes dues noies per crear la Carrie White, que acaba sent una icona de l'adolescent solitària, insegura, tu deies Miriam marginada, no? La idea del marginat, marginada de la classe.

Sí, sí, sí, la marginada de la classe. I a més a més, hi ha una cosa, no?, que la veiem entre tots aquests. Perquè, clar, la pel·lícula potser és més difícil de veure, no?, perquè el que passa a les pel·lícules nord-americanes, que tots van a l'institut però tenen 35 anys, en realitat, no?, llavors. És complicat de veure, en realitat.

De fet, ara no recordo la diferència, però sí que recordo que l'edat de l'actriu que fa la professora no és tan llunyana de l'actriu que fa la mestra.

Potser es porten 3-4 anys. Exacte, però el llibre, clar, sí que veus això, adolescents de 17-18 anys que estan sent extremadament cruels i que, a més a més, la crueltat és una condició per pertany al grup, no? És a dir, marginar un altre al boc expiatori, no?, que se'n parla, que es diu, és una condició per formar part, per tenir una comunitat més cohesionada. Llavors, odiar la carri és una manera de partanya, que és terrible, això.

És horrorós, però és el funcionament de l'assetjament escolar, és una clau del per què acaben passant aquestes coses i continuen passant. També és important, ara que parlaves de la novel·la, l'aspecte de la carri, perquè l'aspecte de la carri a la novel·la. Te l'imagines d'una manera que no és l'aspecte que té la Carrie a la pel·lícula. És a dir, a la novela se la descriu com una granota entre signes. Aleshores, jo m'imagino que és una noia, com a mínim, amb sobrepès. Se la descriu també amb grans al coll. Clar, quan passem a la pel·lícula, passem a la figura de Sissy Spacek, tot i que havia de ser Amy Irving, la que fa de sua, havia de fer el paper de Carrie. Clar, és un model de dona molt diferent.

Sí, de fet, a la coberta, el primer disseny, això us ho explicaria millor els Males Herbes, però el dissenyador va agafar el model de Carri de Sissi Spacek. I els editors li van dir, tira, tira, que no és així. No tan prima. La Carri és, ho diu aquí, refeta, és una noia que no és prima a la Sissi Spacek, és molt, molt prima, no?

Sí, a més a més, la Cici, com a actriu, que a mi ara em costa imaginar-me una Carrie de la pel·lícula Carrie que no sigui ella, però també per una cosa de l'expressió dels ulls, que ho tinc com molt clavat al cervell, perquè realment crec que captura molt bé aquesta transformació terrorífica que fa. Però clar, per mi canvia una miqueta la història de per què passen aquests casos d'assetjament. I a vegades tinc la sensació que costa que les pel·lícules, els mitjans visuals, s'atreveixin a posar actrius que després no quadrin exactament amb el canon de Hollywood del moment.

Sí, perquè al final l'aspecte físic és un dels motius també que condueixen a l'assetjament.

Clar, després d'això, Carrie torna a casa, i allà, doncs, ens introduïm en el món, diguéssim, domèstic de la vida de la Carrie, allà es troba la seva mare, ja ens havien avisat que la mare és particular, perquè si la Carrie no sabia res de la menstruació és perquè la mare no n'havia parlat amb ella, però res no ens prepara pel terror que s'amaga en aquella casa.

Ara ja ets una dona. Per què no m'ho vas explicar, mama? Mama! I Déu va crear Eva de la costella d'Adam. I Eva era dèbil i va introduir el corp al món. I el corp es deia pecat. Dígau, el corp es deia pecat.

¿Por què no m'ho vas explicar, mama? Dígau, el corp es deia pecat. No, mama, no. El corp es deia pecat.

I el primer pecat va ser fornicar. El primer pecat va ser fornicar. No he pecat, mama. Diga-ho. No he pecat, mama. El primer pecat va ser fornicar. El primer pecat va ser fornicar.

El primer pecat va ser fornicar. Passa tanta por, em pensava que em moriria. I totes les noies es reien de mi. I Eva era dèbil. Diga-ho.

A la mare és una fanàtica religiosa que, en comptes d'ajudar-la, després del que ha passat, pobra, la maltracta. Aquest error canvia, perquè ja no és terror a l'institut, és el terror a casa. I Brian de Palma, realment, a la pel·lícula, construeix molt bé aquest espai amenaçador.

Clar, passem, hem passat de les dutxes d'aquest idili de nois adolescents, passem a uns plans on tot està encaixonat, tot està partit per columnes, formes fosques. A la càrregla veiem tota l'estona que s'hi ha contrapicat, primeríssims plans, o gairebé com si la càmera l'estigués assetjant. I sí, sí, i aquest punt també gairebé fins i tot veta, no?, que el pecat, que la mare li diu que no, ara tens el pecat que s'ha transmès de les dones a dones a dones, clar, que hi ha un punt de preguntar-se potser el problema que té la Carri a l'escola en part li ha transmès la mare, no?, on s'acaba aquesta violència autoinfligida entre dones.

Clar, és una herència claríssima de la mare, no?, al final. La mare de la Carrie, per cert, també es basa en algunes persones reals, però sobretot es basa, i això crec que és el més interessant, en l'educació religiosa que va rebre Stephen King. Va ser a partir d'això que va poder elaborar aquests temes de la culpa, el pecat, la por, que són una mica els vectors que dominen el personatge de la mare de la Carrie. Què hi ha darrere d'aquest fanatisme religiós de la mare? És una mare abusiva? És una dona, com deia l'Ophelia, una mica destruïda pel seu propi sistema de creences i aleshores

això ho trasllada a la filla? Sí, clar, el llibre jo crec que s'explica millor que la pel·lícula, però justament la mare de la Carri es queda embarassada de la Carri, sense voler-ho d'alguna manera. I llavors això també fa, quan està amb el seu marit, que no sabem, no tenim clar si és aigua clara o no, tampoc també un fanàtic religiós. Jo crec que aquest fanatisme religiós li serveix per tancar-se en el seu propi món i per conjurar un cert poder. La mare de la Carri no té poder sobre la resta del. Del món, igual que la Carrie, però en canvi construeix aquesta mena de redol on pot tenir poder sobre la Carrie. I a més a més juga sense matisos, i és el símbol d'alguna manera de la repressió, és a dir, a la pel·lícula ho veiem, serà tota aquesta repressió de la ràbia, tot el que va acumulant la Carrie el que farà esclatar. Però la seva mare és la primera que li insufla aquesta repressió, aquest tancar-se.

Sí, sí, literalment, perquè la tanca dins de l'armari. Vull dir que no hi ha gaire espai allà.

Sí, hi ha una autora de cinema amb perspectiva de gènere que es diu Bárbara Crit, que fa una anàlisi bastant xulo de Carri, de la pel·lícula, on ho relaciona, tot i que el llibre de Carri està molt clar que es parla de telequinesis, i que a més a més ho fa mesclant amb textos de notícies, científic, com que tot pren un caire molt científic. La Bàrbara Crit planteja que Carri és una peli de bruixes, llavors a mi em recordava molt gairebé en aquest procés d'abús familiar o de l'entorn social proper fins al trencament i a la transformació, accedir a aquest mal, pensava una versió més moderna la The Witch d'Eger, com que també és la seva família a través del fanatisme religiós i que al final la protagonista accepta aquest poder o no per venjar-se. I si llavors ja totes aquestes visions correlacionen sobretot amb el paper de la dona. Que va canviant sobretot a finals dels anys del segle XX. Ara parlàvem de menstruació. Carri, surt en un moment que als Estats Units s'aprova l'ús de la píldora anticonceptiva, primer per dones casades, després per dones solteres, també hi ha la sentència de l'avortament, i que el cos de la dona comença a ser també un camp terrorífic per explorar les pelis de terror.

Clar, mentre la pel·lícula s'està parlant de tot això, que no ho hem dit, però la Carrie comença a tenir, és a dir, comença amb els seus poders que no pot controlar, però comencen a passar coses. Hi ha l'escena de la dutxa, hi ha, si no recordo malament, rebenta un llum, i ara aquí amb la seva mare també hi ha algun moment en què ja es veu que hi ha alguna cosa allà que està passant. Que això és independentment de la mare, però sí, clar, és que amb aquesta mare és impossible que s'apropi a la normalitat de l'entorn, que és una mica també el tema, eh? A Carrie has de ser normal, no? Jo no he posició. Que és la normalitat. Que és la normalitat, sí. Jo no puc perquè tinc poders. Però a part dels poders, també té aquesta dificultat.

Sí, no, no, i és una cosa que la peli ens va reiterant tota l'estona, de veure la Carri en escenes sola, no? A part, a més a més, va alternant escenes on veiem grup versus la Carri després sola a la biblioteca, on sigui, no? Fins i tot fent un tu a tu amb la professora. I fins i tot quan la professora castiga les noies, no? Després, que és el que. Arrancarà tot aquest tema de la venjança. El muntatge ja juga amb aquesta idea de comunitat. Les veiem un altre cop fent esport totes juntes. Aquesta idea de l'adolescent sana amb l'American que hi havia en el moment. I en canvi la Carrie a part, sempre en contrapicat, sempre amb els cabells a la cara.

He de dir que penso que Brian de Palma va entendre molt bé el material que tenia entre mans. Recordem que això era una primera novel·la de Stephen King. I que la pel·lícula al final, n'estem parlant ara 50 anys després, però la pel·lícula era una producció de baix pressupost. Sí, sí. 4 duros.

Llavors, Brian de Palma ja té uns quants anys de carrera, però no ha tingut el que se'n diu un èxit de taquilla, de fet, fins i tot en algunes pel·lis com Phantom of Paradise, el 74, divideix molt la crítica i el públic, ara es considera de culte, però en el seu moment crec que no estava tan clar. I Carri és un projecte de United Artists, que és aquest estudi que es funda una mica per competir amb les majors, tot i que als 70 ja no funciona així el sistema, sí que era un lloc on anaven molts directors així més independents o que volien preservar molt la seva visió, com Woody Allen, per exemple. Però després sí que és veritat que després de la pel·lícula, la novela, tot i que ja va tenir èxit d'entrada, va repuntar encara més d'èxit.

Poc després de l'escena de les duches i d'aquesta trobada amb la mare, la pel·lícula fa una cosa molt intel·ligent, que és mostrar una nit qualsevol de la principal assajadora, la Christine, que interpreta la Nancy Allen, actriu també coneguda per Robocop, per exemple. I la veiem al cotxe amb el seu xicot, que és John Travolta, un John Travolta que en aquella època jo diria que havia fet només Welcome Back Cotter, la sèrie, i encara no era el John Travolta famós, i clar, el xicot, el John Travolta, intenta una aproximació sexual, i vaja, és un personatge que no ha sentit mai a parlar del consentiment, ni l'importa.

Però, Déu meu, què et passa? No et pots esperar una mica? Per què, si ho fem sempre? Ets tan ignorant. Ja sé que t'agrada de mi això.

Deixa'm. Deixa'm, imbècil.

Ja t'he dit que no m'agrada que em diguis això.

La pega, és a dir, és una escena que és important perquè estem veient l'assetjadora que de cop i volta és víctima de violència.

Sí, no, crec que fins ara la pel·lícula ens ha ensenyat molt com aquests rols de poder en aquest món domèstic o d'intimitat de les dones dels anys 70, i ara veiem per primer cop la que té el poder sobre la càrrec, en realitat està negociant tota l'estona el seu poder amb la seva parella, amb un home, que jo no me'n recordava que sortia això entre volta en aquesta pel·lícula.

Sí, sí, és la peli que va començar a fer el boom John Travolta. M'agrada que és un paper realment molt petit, però sí, sí, John Travolta és una de les estrelles de Carrie. De totes les companyes de Carrie que participen, diguéssim, en aquell moment, l'única que se sent culpable és la Sue, la Sue Snell, que li demana al seu xicot, en Tommy, que és un personatge molt diferent del John Travolta, que porti la Carrie al ball de graduació. I això també és una mica l'inici del final, no? Bones intencions. Però que no sortirà gens bé. Però la Sous Nel és això, és bones intencions.

Sí, jo crec que a mi és un personatge que en aquesta segona lectura profunda, mentre el traduïa, és un personatge que m'ha fascinat, la Sue, perquè ella està igual de perduda que la resta, de nou, són gent de 17, 18 anys. Però veu que cal fer alguna cosa, que li sap molt de greu la tristesa, l'emarginació de la Carri. I ella sap que tindrà moltes oportunitats de ser l'estrella al llarg de la seva vida. La Susnell està feta d'una pasta que segurament acabarà. Tenint un lloc privilegiat dins la societat, però la Carri no, i la Susnel és capaç de veure això. Donem-li un dia, deixem-la que sigui feliç, només un dia, una cosa que potser mai més no tindrà. Que a l'hora d'haver-se enverinat,

perquè al final la idea que hi ha de fons és deixem-la que tingui un dia normal, un dia de normalitat, entesa la normalitat per anar al ball de graduació amb el amb el noi guapo de torn.

Sí, el que passa que jo crec que és aquesta bona intenció també, de dir, ostres, la Sus Nell li està cedint una cosa molt preuada, és a dir, el ball de graduació

per un estudiant nord-americà és el gran moment.

O almenys això ens ha ensenyat l'audiovisual. I llavors li està cedint una cosa molt preuada. I jo crec que nosaltres, com a catalans, com a europeus, no ens en podem fer exactament la idea de ser la reina del ball. La reina del ball, fins i tot, de vegades surt en currículums de gent. Reina del ball, l'any no sé quantos, surt als anuaris. És una cosa que queda fixada per sempre i la Sus Nelly renuncia.

D'aquí surt una pregunta que és molt interessant, que és si és possible sortir del paper que els altres t'han assignat. Per la Carri, evidentment, aquella nit se suposa que té l'oportunitat de sortir del paper que ha tingut sempre, però també per part d'altres personatges. Es pot?

Jo crec que la sua esnel li fan pagar, però crec que també el llibre es veu una miqueta més clar que la pel·lícula. La Cristin, si us hi fixeu, també, a banda de la relació de poder que té amb el seu xicot, el seu pare tampoc, no és que la tracti especialment. I llavors, la Sus Nell, la seva família, la seva mare, jo crec que hi ha també una tensió aquí amb la Cristin, que enveja la possibilitat de ser una Sus Nell, perquè si la Cristin és com és, també és per tot aquest odi que ha viscut a casa, i tota aquesta pressió. Llavors, quan la Sus Nell fa això, de deixar que la Carri vagi al ball, l'altra s'enfada i l'escrirassa i li diu que és una poca pena, no? Però en realitat té enveja, li fa ràbia que la Susnell tingui una certa capacitat de bondat, i ella no.

Clar, tot això que estàs dient, de fet, s'elabora en la novel·la, però no en la pel·lícula. És un dels motius per llegir la novel·la, realment, que la relació entre aquests dos personatges s'elabora molt més. Després també tenim la mestra, també molt ben intencionada, que quan descobreix que el Tom i aquest noi guapo l'ha convidat a la càrrega al ball, l'anima a acceptar la invitació. I també intenta que ella faci un canvi justament per això, per sortir del paper assignat. És que m'han convidat al ball.

Això està molt bé, és fantàstic. Per què ets aquí baix tan deprimida? M'hi ha convidat Antoni Ros. Encara és millor. És molt simpàtic, oi? Sé amb qui surto. Em volen tornar a prendre el pèl, ho sé. Potser no. Vull dir que potser ho deia de veritat. Ei, Carri, pensa-t'ho bé. Pot ser fantàstic, t'ho pots passar molt bé. Carri. Ei, Carri, vull parlar amb tu sobre l'actitud que tens sobre tu mateixa. Vull dir que sempre vas escabellada i sempre estàs deprimida. Carri. Vine amb mi, ximpleta, vull que et miris al mirall.

Però és que a ella no es creu que pugui sortir bé. Si li diu tot això, ara li està fent correccions, passa a fer-li correccions, diguéssim, estètiques, que també és. Ella no se'n adona, però és terrible que li estigui fent això. Li va dient, però si mira, si tens uns uns cabells que són bonics, però si tens això, no t'obrofites, no? Sembla que sigui la idea.

Sí, i aquest punt, que també suposo que són bones intencions, que tot i que la Carrie no s'ho creu, que ja sospita, hi ha aquesta cosa de pensar que una relació romàntica o el teatre d'una relació romàntica, que és aquest ball que fan els nord-americans, que el noi li demana a la noia, llavors la va a buscar a casa amb unes flors, llavors van allà, ballen i els hi posen una corona, que és com una mena de. Teatre de la ventafocs de princeses, que al final reprodueix com aquests rols de gènere. Crec que la professora potser també s'ho pren com el ritus de pas que necessita la Carri per créixer, fer-se dona i ser normal. Llavors l'intenta convèncer que en participi de les altres coses que ella considera normal per una noia o dona, com és maquillatge, pentinar-se, fer-se atractiva, no sé què.

Però mentrestant es prepara un pla, perquè veiem com el xicot de la Cristin i els seus amics volen matar un porc, i estem preguntant-nos per què volen matar un porc, quina relació té això amb la Carrie,

però alguna relació té. Això és molt hitchcockiano, que tu veus que va passant una cosa, no saps què passarà, però saps que acabarà fatal, i llavors es van intercalant totes aquestes escenes, on la Carrie es deixa, potser, saludar una mica per aquesta idea de normalitat, i llavors et van posant enmig aquestes escenes terribles de gent matant porcs, no?, amb porcs que no són

porcs perquè parlen de porcs però també parlen

de trujes clar, parlen de trujes i a més a més un dels amics de la Cristin i el seu xicot a més a més està comentant i un cop vaig sortir amb una noia que era tota una truja com fan molt aquest símil de veure les noies o les noies vulnerables o la carri com a animals a l'escorxador mira,

escoltem aquest fragment.

I què? Tu vols deixar estar? No, no, serà una bona broma. I tant, que serà una bona broma. Serà una broma ben divertida. Mireu això. Què? Tots aquests forquets. De què en parles? D'aquests porcs pintats a la paret.

Bell ximplet, és un bèstim, mira que pintar-los per tot arreu.

Ja ho sé, vaig sortir amb la noia que li feia de model. Era una veritable truja. Ostres.

Clar, és que si estàs atent a aquesta escena i estableixes que els porcs que hi ha allà són dones o són noies, i tot el que passa després, a part d'anticipar el que passarà després, és una escena que es llegeix d'una manera

completament diferent. Sí, de fet, l'autora Barbara Creed, que esmentava abans el llibre The Monstruous Feminine, considera que la Carrie és fa de sacrifici expiatori en aquesta mena de ritual del ball de la comunitat. No només per l'assetjament de les companyes, sinó en la mateixa festa. Ella diu, la dona és el sacrifici universal, la víctima perpètua. I talment com en un ritual d'expiació, la carri és conduïda com una víctima a sacrificar, com un porc al ball.

Aleshores anem a la preparació del ball, que amb tot aquest bagatge audiovisual que tenim de pel·lícules on hi ha balls de graduació, estem entrant en una zona arquetípica, hi ha les típiques escenes d'estar-se preparant pel ball, i veiem a la Carri que està, si bé s'hospitava abans, ara està completament dins d'aquesta nit que hi espera.

Fins i tot sembla que canviem de llenguatge cinematogràfic o de gènere, no? Absolutament, amb aquesta música i tot, sí. I llavors hi ha escenes de comèdia explícita, no?, on els nois fan bromes, les noies se'n proven vestits, els nois se'n proven trajos, no?, de gala, i es fan broma entre ells, i sembla que per un moment tot hagi d'anar bé. Míriam,

¿qué passa exactament en aquesta escena en la que la Carrie està mirant-se davant del mirall, preparant-se per aquesta nit?

Jo diria que justament ara em venia al cap la frase mítica d'Expedient X, I want to believe, ja en aquest moment en què la Carrie s'està emprovant el vestit, s'està. Pintant els llavis, etc. Jo crec que ella realment vol creure que hi ha una possibilitat, que hi ha una sortida. I alhora, també, a la pel·lícula potser trigue una miqueta més a veure's, però és on ella té l'absoluta seguretat dels seus poders. És quan ella desplega allò, mou la calaixera, i és quan sap que la seva mare ha de vèncer l'últim obstacle, perquè sap que la seva mare no l'ha deixarà sortir, i llavors decideix fer servir aquests poders conscientment. Fins ara els poders sortien com una mena d'esternut, per dir-ho així, com una resposta, com una espurna, però ara ella està controlant els seus poders. És la primera vegada a la pel·lícula que la veiem mirant-se i tot plegat, però és la primera vegada en què està direccionant. Clar, perquè ella té claríssim

en aquell moment que vol allò, no? Clar. Aleshores, com que vol allò, ara sí que pot fer servir el poder per enfrontar-se a la seva mare.

Puc veure els teus fastigosos globus. Tots els veuran.

Pits, mama. Es diuen pits. I totes les dones en tenen. No, segur que no vindrà. No vindrà aquí.

Estigues quieta. Deixa de fer-te el mal, mama. Ja saps que tinc raó. Es riurà de tu. Tots es riurà de tu. Encara no és massa tard. Et pots quedar aquí amb mi. No em vull quedar aquí amb tu, mama. Ja diré jo. Li diré que estàs malalta. Li diré que has canviat d'opinió. Seu, seu, seu.

Que utilitza, no ho podem veure, perquè estem fent ràdio, però utilitza els seus poders per immobilitzar-la. I, per cert, no ho hem mencionat, però cada cop que Carri utilitza els seus poders, sonen uns violins que recorden immediatament la partitura de Bernard Herrmann a Psicosi, que mencionàvem abans. De fet, Brian De Palma volia que fos ell, volia que fos Herrmann, amb qui havia treballat Obsessió, una pel·lícula d'altra banda absolutament hitchcockiana, que fes la banda sonora de Carri, però. Com que el compositor va morir abans que això es pogués materialitzar, el que van fer va ser que amb el compositor Pino Donaggio va recrear aquell efecte amb els violins. Per això cada vegada que Carri utilitza el seu poder, hi ha aquest eco tan evident de psicosi que podem escoltar.

Està claríssima la referència. En tot cas, deia que Carri mobilitza la mare perquè això, perquè l'impedia anar al ball.

Sí, en aquest moment fins i tot hi ha una escletxa, que penses que la mare realment la vol protegir del que pugui passar.

Clar, és que en el fons la mare aquí està sent més cínica que la filla, però ella ja veu, li diu, se'n riuran de tu.

Sí, hi ha com dos extrems que es tiren a la carra, hi ha la professora que l'empenya a fer com si res i adaptar-se i encaixar el motlle, i la mare que li diu que no, que la manera de protegir-se és fugir del motlle o de qualsevol cosa que tingui a prop.

La Carri entra al gimnàs, on se celebra el ball de graduació. Hi tenim la música, les mirades, en Tomi, el ball, el somriure de la Carri. No és com si de cop i volta la gran nit de la Ventafocs es fes realitat. La idea de Stephen King és que en aquest moment desitgem que li vagi bé.

Jo crec que aquesta escena jo sempre l'he vista com una mena de. Si pensem en el camí de l'heroi, en aquesta narrativa, la Carri aquí travessa, o arriba, diguem-ne, en aquest llindar de l'èxit després d'haver derrotat la mare. És a dir, és la glòria després d'haver escapat del seu confinament. Llavors jo crec que el contrast és molt bèstia, perquè. Venim d'una escena de molta violència i ella es mostra triomfadora. Em sembla molt bonic el contrast. Aquesta potser també

és una de les grans seqüències de la pel·lícula. A més, està filmada la seqüència del ball amb el Tommy. Els dos estan posats sobre una plataforma que gira en una direcció i la càmera gira en l'altra. Crea aquell efecte marejant que reflecteix molt la intoxicació que està

sentint la Carrie en aquell moment. Sí, fins ara hem vist com dos espais, l'espai públic, que és l'escola, els companys, el món públic, l'espai domèstic o íntim, la casa asfixiant, fosca, amb la mare, i ara veiem com aquest altre món, que és el món de somni, de la carri, on la llum canvia, els colors canvien, tot brilla moltíssim, i que Brian de Palma es permet exagerar aquesta sensació, fins i tot, no sé si onírica o de fantasia, perquè arriba un moment que gira tant la càmera, que és una mica exagerat.

Clar, però en aquell moment estem com dins el cap d'ella, no? Aleshores és lògic que es transmeti aquesta sensació d'intoxicació. I a més és un dels millors moments de la Sissy Spacek com a actriu, perquè només amb l'expressió. Ara reflecteix una falsitat tan gran de veure que està sent acceptada, no?

Sí, i fins i tot penso que fa una mica, jo que deia que si la súbrem al públic, no? Ara la sú, potser som el seu company, no? Perquè crec que la càmera deixa que ens enamorem una mica d'ella, no? I que, no? Com que tot canvia i tot s'acompanya d'aquest brillant, tot canvia de color, ella està també tan radiant i com vols que li surtin bé les coses, no? És com que. Com que fas el procés de val, tot anirà bé.

I també confies en els altres. És a dir, ningú d'entrada l'està tractant malament. És com si de cop i volta tothom hagués dit vinga, va, ja està. És a dir, no augura el que vindrà després.

Ja ha patit prou, pobre. Fins i tot el Tom hi sembla molt ficat en el paper. Sí, sí.

I a sobre guanyen el premi a rei i reina de la nit, però ja sabem que hi ha trampa, que hi ha un pla en marxa, perquè el guanyen justament

perquè hi ha un pla en marxa. Sí, a més, trenca una mica el cor, perquè tu, en el moment en què tenen la discussió de si es voten a si mateixos, si no, llavors el Tomi com la convenç que es voti a si mateixa, com que com que s'acabi d'empoderar, que acabi de passar-s'ho bé aquella nit, realment penses que potser és una cosa bona que guanyi, però en el moment que ja tornes a veure els altres personatges, la Cris, el Xico, que fins i tot la música comença a canviar una mica, ja veus que tot anirà cap a una altra banda.

Per què és tan important que, ara dius amb la música, però per què és tan important aquest muntatge en paral·lel que fa que nosaltres sapiguem què li passarà abans a la Carri?

Fa, jo crec que és una cosa que ens anem trobant aquesta cosa, aquesta música idíl·lica que també surt a les dutxes al principi, que representa aquest món imaginat de color de rosa de la noia adolescent americana, on totes creixen els seus somnis en el ball i si reines, i tant al principi amb la sang com ara al ball es va introduint un motiu. Més fosc, que trenca la música gairebé, que no són els violins de Sicosi, és com un anava a dir com el tauró de Tiburón, però hi ha una amenaça que va entrant. Sí, sí, es va fent tèrbol. I que sembla que només veiem els espectadors.

Això està molt relacionat amb el que deies abans, Ofelia, sobre les referències, moltes referències, inspiració, com li vulguis dir, de les teories de Hitchcock.

Sí, hi ha una cosa, Hitchcock, que es la teoria de la bomba, que surt de les converses entre Hitchcock i Truffaut de l'any 1966, on Hitchcock explica la diferència entre la sorpresa, el xoc, i el suspens. La diferència justament en fer partícip al públic. Si fas cada cop explica una bomba i no ho has preparat, serà una sorpresa o un xoc. Però, en canvi, si tu vas introduint, fas que els personatges no sàpiguen que hi ha una bomba sota la taula, això és el que diu Hitchcock, El públic s'anirà posant nerviós i pensarà en quan explotarà.

Clar, hi ha molts elements aquí de càrrec que es podrien considerar un homenatge a Hitchcock, eh? Ja hem mencionat abans la banda sonora, acabem de mencionar aquesta teoria de la bomba, però n'hi ha més, l'escena de les dutxes mateix.

Sí, bueno, clar, que podria ser, és un psicòsio, no? Després hi ha com detalls que fan molta gràcia, com que a la novela l'institut es diu Ewan High School, crec, però a la pel·lícula es diu

Bates High School. Sí, això és una referència, hi ha una picada d'ullet directa, directa, directa. Adés, que està a la galleda trontollant, també hi ha la Su, que ho està veient tot, que jo crec que en aquell moment som nosaltres, quan s'adona la Su del que està passant, i la professora, la professora, que aquí intervé, però clar, ja és massa tard, perquè el covell ple de sang és a punt de caure sobre la carri. Quina funció té la sang en el llibre? Què simbolitza? La sang,

jo crec que és el que dèiem abans, la mare de la carri es mou entre aquests dos extrems, i tu pots triar. Pots triar el bé o pots triar el mal i cada cosa té matisos. Però la sang pot ser alhora portadora de vida i portadora de malaltia, de desgràcia, etc. Llavors, em sembla que. Que aquesta sang que cau, que ve d'un sacrifici, una sang que, a més a més, ha estat present des del principi a la pel·lícula, una sang que és la de la menstruació, que és un símbol de vida, però que després, al llarg de la pel·lícula, i ja cap al final no us explico, però aquest bany de sang que ve de. Aquesta sang del mal, del sacrifici dels porcs i tot plegat, és el que desencadena ja el mal final. Si al principi pensàvem que amb la menstruació de la carri podia haver-hi aquest pas de nena a dona, la galleda de sang fa que aquesta possibilitat es trenqui del tot. És com una mena de bateig de sang que fa que allà ho desencadeni tot.

Efectivament, perquè finalment d'una estrabada giren el covell i tota la sang cau sobre la carri. I aleshores la pel·lícula es queda en silenci durant una estona força llarga, que només veus les cares de reacció però en absolut silenci, i aleshores la Carrie comença a sentir veus.

Tots esriuran de tu! Tots esriuran de tu!

Tots esriuran de tu!

Que les veus es van sumant, aquest Tots Arribaran a Tu, que és famosíssim, és un dels moments més famosos del cinema de terror.

Sí, a més a més aquí gairebé entrem dins el cap de la carri per aquest silenci, no? I a més a més perquè tota la imatge es tanyeix de vermell, com si ens haguessin tirat el covell a nosaltres, no? Aquí hi ha un punt que jo no sé. Sempre que he vist la pel·lícula em pregunto fins a quin punt si la gent comença a riure com ella pensa o és una cosa que ella ja se li ha trencat. Del disgust que li facin això, potser ho veu diferent.

Realment no ho saps. Hi ha un moment, i jo crec que això comença a passar a l'inici del ball, que hem dit abans, és que estem dins del cap de la carri. Jo crec que en aquest moment estem més a dins que mai i aleshores és molt difícil distingir si és que estem veient a través del seu filtre i a través de la humiliació veu rialles que no hi són o si realment les rialles hi són. Clar.

Sí, jo també penso que hi ha una cosa que està molt ben muntada al voltant de l'assetjament escolar, tant a la pel·lícula com al llibre, que és que en realitat, qui organitza tot això, qui es riu d'ella, són aquests quatre. Però aquests quatre a ella li semblen el món sencer, no? La resta, quan la veuen arribar al ball. Ai, mira, Carri, mira que guapa que estàs, etc. Però aquests quatre parelles són el món sencer i aquestes rialles s'amplifiquen, perquè es pensa que tothom està rient d'ella quan no és cert.

Que al final ve de la mare, perquè la mare també té aquests pensaments absoluts. Les persones són d'aquesta manera, no hi ha ningú que sigui bo, tothom és pecador. En fi, després, clar, amb tot això al cap, lògicament, la Carrie que ja ha après a autoritzar els seus poders, doncs, tanca les portes del gimnàs, i ve a incendiar el gimnàs, i aquí comença la gran matança, no? La intenció de Stephen King aquí és convertir Carrie en una assassina vencedora, però al mateix temps també continua sent una víctima. Com aconsegueix la novela aquesta ambivalència?

A mi em sembla que la novela justament el que hi ha, que és una escena, a més a més, és a dir, tota la tercera part de la novela, perdó, és tota aquesta massacre de. A més a més, la novel·la va molt més enllà. Molt més enllà. I a més a més, a mi em sembla que, no sé com ho veureu vosaltres, però hi ha un tractament a la novel·la i a la pel·lícula que és com d'una certa reparació. Una mica el que ha fet Tarantino amb les últimes pel·lícules, que es carrega. Els Manson, i això aquí no ha passat, doncs em sembla que Stephen King li dona una possibilitat de reparació, allò de dir, ostres, si poguessis demanar només un desig, què demanaries? Doncs em carregaria tothom que m'ho ha fet passar malament. Llavors jo crec que li dona aquesta mena de grandesa, aquest anar passant pel carrer, obrint les buques d'incendis perquè ragi aigua, incendiant coses, d'aquesta societat que. Que l'ha rebutjada, que morin tots, els tanca l'església, que per mi el llibre surt molt clar, els tanca dins una església, incendia l'església, vull dir que és com una mena de no parar, de venjança, però em sembla que també té aquest punt de dir, bueno, això. Sí, va passar, però és tot el que estava reprimit que al final explota, tota aquesta repressió que li surt i que no té mesura, com les mateixes boques d'aigua que van esclatant el seu pas. Em sembla que és una metàfora increïble sobre les conseqüències de la repressió.

Aleshores, després de la matança, la Carrie torna a casa, coberta de sang, i allà hi ha una escena molt interessant, perquè, clar, es retroba amb la seva mare.

Mama. Mama. Mama. Mama, mama, vull morir. S'han rigut de mi. Abraça'm, mama. Abraça'm.

Que la mare l'abraça de retorn, tot i que té la mà que s'està apropant a un ganivet. És gairebé en aquesta escena com si la Carrie tornés a ser una nena, no? Després de convertir-se en una força destructora de venjança que deia la Miriam, ara de cop i volta torna a ser una nena que només volen que l'abracin.

Sí, és bastant. Per això, encara que ella es pugui venjar en certa manera, però a la pel·lícula almenys no acabes de deixar de veure-la com una víctima tota l'estona, fins i tot quan està com posseïda pels roig de la pantalla tancant a tothom el gimnàs. I quan arriba a casa justament fa una destransformació, podríem dir, perquè veiem com es treu la sang, es neteja la sang, però també es treu el vestit que s'havia fet per anar a la festa, es treu el maquillatge, com torna a ser la càrrica, veiem al principi, i l'últim pas d'aquesta destransformació és com acurrucar-se amb la seva mare, i l'agafa com. Com pels peus, per la cintura, gairebé de manera fatal. S'ha fet adulta, vol tornar a ser nena, però no es pot. I això a la mare és un pecat que no li perdona.

Ja no pots tornar enrere. Sí, exacte. És interessant això que deies, que es dutxa i es treu la sang, perquè l'actriu segur que s'ho va passar tres dies amb la sang. Van trigar tres dies a rodar tot això. I es veu que la sang falsa de la Cici Spacek no se la treia. Se n'anava al trailer a dormir, no es traia la sang, i l'endemà hi tornava a estar una mica de seguir. Per estar en personatge. Per estar a dintre, sí, sí. Per tant, en aquest moment en què es treu la sang a la banyera, l'actriu se l'estava traient tres dies després, vull dir que. Déu-n'hi-do.

La mare intenta matar la Carri, però no ho aconsegueix. És la Carri qui acaba matant la mare amb els seus poders i aleshores la casa s'enfonsa i les dues queden sepultades.

Hi ha una cosa com molt simbòlica, aquest pes d'aquest pecat de dona, dona, dona, fins a Eva, i aquesta cosa del trauma familiar, aquesta cosa que arrossega la mare i que li ha pesat a Carri fins al punt de no poder ser, entre moltes cometes, acceptada com a normal per les companyes, ara li acaba caient la casa, la llar, a sobre seu. També hi ha, al final, que és bastant dramàtic, la Carri acaba havent de matar la seva mare, no amb un ganivet, sinó amb. Amb diversos ganivets i clavant-la en forma de creu. Sí, diversos objectes que hi ha per la. Sí, que són objectes de la cuina, són objectes com també domèstics, també de l'espai això de les dones. I la mare, quan mor per fi, deixa anar com un crit gemec horrorós que hi ha autores que han relacionat si també té una connotació sexual per tot el tema de la càrrega puritana o si és com deixar-se anar per fi de tot el patiment que també arrossegava.

A la novela la casa no s'ensorra, però al final és bastant diferent.

Al final de la novela és preciós. No sé si faré bé de desbatllar-lo, però diguem que té a veure. No, potser així els oients aniran a buscar. Si no tenim motius suficients. No, no, no, i a més a més és un final molt emocionant, i a més a més és un final que en l'epíleg, diguem-ne, dona lloc a l'esperança també, no? Les nenes del futur tindran un altre entorn, diguem.

En la pel·lícula tampoc és això el final de tot, perquè després hi ha un salt temporal, hi ha una elipsi, veiem la Sue que visita el lloc on hi havia la casa, on hi havia hagut la casa, i ara hi ha la tomba de la Carri, que ha quedat enterrada allà, i unes mans surten de la terra per agafar-la, és només un malson, però d'alguna manera al final ens diu que la Carri ha desaparegut, però que el trauma continua.

Sí, per mi hi ha un punt, suposo, del sentiment de culpa o de preguntar-se quina responsabilitat ha tingut la SU o tota la gent que ha estat al voltant d'un cas d'assetjament. I que després pots preguntar si hauria fet una altra cosa o si la tria que va fer la SU de portar-la al ball no va ser l'adequada. Tot això d'aquestes bones intencions que surten malament.

Al final, és difícil de dir què fa més por. Fa més por el que la Carrie pot fer amb els seus poders, que no és poca cosa, i a més no discrimina, diguéssim. Tu deies, Míriam, són singles que li fan això, però ell escarrega a tothom. O fa més por el que som capaços de fer a la Carrie mateixa o qualsevol persona quan aquesta persona és vulnerable.

Jo crec que fa molta més por el poder. Al final el que fa la Carri és una conseqüència d'aquesta ambició de tenir poder sobre els altres, que poden tenir aquests quatre o cinc. De fet, també, quan destrueix el poble, destrueix la comunitat que t'estigmatitza. I una comunitat que t'estigmatitza, en què sempre seràs el raro del poble, fa molta més por que una sola persona que sigui estranya.

Amb tot el que hem anat analitzant, és evident que Carri continua sent vigent. El tema central de l'assetjament escolar continua sent un problema que arrosseguem. I això explica que en continuem parlant i que, de fet, que se n'acabi d'estrenar una sèrie que s'ha estrenat aquí a Sitges, però que ja es pot mirar a Amazon. És una sèrie que està ambientada en l'actualitat. I que el que busca és portar la història de Carrie als adolescents i joves d'avui.

Sí, a més tinc la sensació que busca ser potser més fidel al llibre, o que també pel ser una sèrie té més espai per desenvolupar totes aquestes històries.

Algunes coses sí, per exemple, hi ha una escena del llibre que recordo, que són les pedres que cauen sobre la casa, que això apareix a la sèrie, Però, en d'altres coses, la sèrie se'n va cap a la seva. Se n'aparta absolutament, eh? Fal molt la seva història.

Sí que té més espai, potser, per aprofundir en el personatge de la Cristina, de la Sun o de les amigues, com dóna més vàcara o no, i potser tracta de manera més profunda què porta aquest assetjament. També tinc curiositat de veure com seguirà, perquè entenc que l'assetjament que passa avui en dia als instituts és molt diferent del dels anys 70.

Hi ha telèfons mòbils per començar, això. Al final ja veureu, quan hi arribeu, que deixa un final obert que promet per continuar la història. De tota manera, la Carrie White sempre serà en la ment de molts la inoblidable Sissy Spacek en aquest clàssic del terror dels anys 70 que hem recordat avui, juntament amb la novela original de Stephen King que trobareu a les llibreries. Moltes gràcies a les dues. Gràcies. Gràcies a vosaltres. I fins aquí el programa d'avui. La setmana que ve tornem a fer programa des del Festival de Cinema de Sitges i farem balanç de tot el que haurem vist, que no serà poca cosa. Gràcies, com sempre, per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.