L'ofici de viure

Com influeix el nom en la personalitat

Durada: 34 min
15/11/2026
Al programa ens preguntem si el nom d'una persona pot influir en la seva personalitat, en l'autoestima, en com la perceben els altres. I si fins i tot pot estar relacionat amb oportunitats vitals com la feina i les relacions. Amb Carme Pujol, Carme Brit i Bet Costa.
TRANSCRIPCIÓ

Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.

00:29

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

00:37

Avui a l'Ofici de Viure, com influeix el nom en la personalitat, si és que influeix? Carme Pujol, Carme Brit, Bet Costa, senyores, benvingudes, gràcies per ser amb nosaltres. Moltes gràcies. Carme Pujol. Jo m'havia de dir, dius, Marta, però com que vaig néixer uns dies abans del Dia del Carme, la llevadora va dir als teus pares que t'havies de dir com la patrona dels mariners. Exactament, és així. I així va ser. Així va ser.

01:03

Els meus pares van decidir que jo em diria Marta, i sí, sí, va ser la casualitat. Vaig néixer el dia 13, i la llevadora, unilateralment, va decidir. Unilateralment. Sí, sí, va dir, bueno, això, d'aquí tres dies és la verge del Carme. Aquesta nena s'ha de dir Carme. Llavors, el que va passar, clar, el meu pare en aquell moment, segons m'explica, diu, jo no li vaig dir res, perquè vaig veure que la mare encara estava del partit, no vaig dir res. Quan vaig veure que es recuperava, dic, home, però això si havíem dit que es diria Marta, no? Anem a canviar-ho. Ho van anar a canviar. Li van dir en el departament, li van dir, no, és que jo ho hem enviat al registre, bueno, doncs anem cap al registre. I un cop ja en el registre, li van dir, bueno, ara ja és una miqueta embolic perquè ja hem enviat els papers no sé on, faci una cosa, vostè li diu com vulgui, i d'aquí crec que li van dir dos anys. Torna amb testimonis i li posa el nom que vostès decideixin. I llavors, doncs, què van fer? No, van canviar el nom. I a més era un nom escollit, eh? Segons m'expliquen, volien realment que digués Marta. Ho havien pensat. Tenia una història familiar, bueno. I la qüestió és que durant molts anys em van estar dient de moltes i diferents maneres. Mari Carmen, Mament, Mari, em deien Mari, em deien de maneres que jo no em sentia gens identificada, i durant molts anys per mi ha estat un gran tema, un gran tema, sí, sí.

02:26

Tu, de fet, tu ets coach, vas estudiar dret en el seu dia, i com creus que aquest batibull, aquest aiguabarreig t'ha influït?

02:35

A veure, a mi, una edat que són els 12-13 anys, quan realment, no sé, per mi busques més clarament la teva identitat, la teva autoafirmació, allà ja vaig veure alguna cosa de A mi aquest nom no em sento identificada i allà vaig escollir, vaig demanar, de fet, dins de totes les possibilitats que donava el meu nom, que amb el DNI posa Maria del Carmen, vaig escollir, bueno, doncs diguem Carme, no? Vaig demanar que la gent em digués Carme, cosa que també em va costar una mica també de dir, familiarment, ara vols que et diguem així? Em deia algú. Llavors, durant tots els anys, jo m'he sentit amb certa incomoditat, que a mi, a veure si les companyes em poden donar llum de per què aquesta incomoditat, que d'alguna manera, i jo ara que em dedico al coaching, a la formació, i que hi ha persones que a vegades em diuen, Marta, no sé molt bé per què. Ai, tens cara de Marta, no? Tens cara de Marta. També ho dius? Sí? També ho penses?

03:32

No, no, no. Estic repetint. Estic repetint el que diuen. Que em sorprèn, em sorprèn, em sorprèn.

03:39

Em diuen tens cara I algun cop des Marta i jo m'he girat. És a dir, que d'alguna manera, veus ara mateix quan tu ho has dit, per mi no és. Perquè pensa, mira, també ho pensa una persona més, no? No m'és estrany. I més enllà d'això, jo internament no em sentia còmoda. Em sentia A més, bueno, en una edat en la que, clar, no era com. El meu nom, la meva germana es diu Laura, no sé, eren noms. L'Albert, la meva família, els noms eren. Jo no em sentia com. Amb un nom que no era de moda, diguéssim, d'alguna manera, en aquesta edat en la que tu busques la pertinença o el sentir-te molt identificat. I a més sabent que els meus pares havien escollit un altre nom, no podia entendre-ho, perquè no me l'heu canviat. I bueno, ha estat una cosa bastant present en la meva vida, inclús ara, de gran importància. Que inclús em poso karma, però que em poso karma i quan tu has dit en aquest canvi de vida professional, quan jo vaig deixar el dret vaig començar a estudiar una pila de coses, una d'elles va ser ioga, em vaig formar com a instructora de Kundalini ioga. I hi havia gent que quan no coneixes el karma en català, ah, clar, t'has posat karma pel ioga, em deien. Llavors, fins i tot, ara, de més adulta, he tingut coses així.

05:01

I la Carme Abrit, psicòloga, sí que ens podrà dir si el nom influeix en la personalitat, no?

05:07

Creus? A veure, el nom com a tal, no puc ser categòrica de dir si hi ha una relació directa. El que sí que és cert és que hi ha noms amb els que et sents més identificada i altres que no. Per tant, sí que hi ha una forma d'identificació d'alguna manera, i que et sents més propera, tal com deia la. La Carme Marta. La Carme Marta, Marta Carme, que realment hi havia, per canvi, el de Mari Carmen, el de Mamen, tot això a mi també, Carmeta tampoc, és a dir, totes aquestes coses tampoc no em ressonaven, I en el meu cas, doncs, també tinc una història al darrere. I és que, doncs, quan jo m'havia de dir d'una altra manera, tampoc sé massa bé quin era el meu nom previst. Tu saps que ja és Marta i jo ni tenia nom, és a dir, no tinc consciència. Però el moment en què el meu pare em va anar a enregistrar, resulta que no recordava quin nom havia recordat. O sigui. Estava nerviós l'home, no? Clar, sí, segurament molt nerviós. També he de dir que jo vaig néixer en una edat, doncs, generem context, que també ajuda a entendre les coses. Jo vaig néixer el 4 de gener en una família que els meus pares eren botiguers d'una botiga de joguines. Estaven en plena campanya de Reis, no? I va arribar aquesta nineta, no? I el meu pare, suposo que amb tanta emoció, doncs, no se'n recordava. Amb la qual cosa que va dir, doncs, li posarem el nom de la mare. La meva mare es deia Carmen i, doncs, em va posar Carmen. Que després. Amb la mort de Franco i la transició va haver la possibilitat de canviar els noms i tant el meu germà com en a mi ens van canviar i ens vam demanar permís i ens el vam canviar al català Tenies una àvia que es deia Perfecta Sí, tenia una àvia que es deia Perfecta però que al meu avi li deia Papita. És a dir, perfecta. Li sonava com, suposo, bueno, això és una especulació meva, com a molt dur o com a molt fort. I llavors, com que la meva àvia era petitona i rodoneta, ho amorosia en Pepita.

07:29

Estaràs d'acord, sí, que des del punt de vista, com a psicòloga, Carme, que dir-te perfecta t'ha de marcar la personalitat, no? O sigui, que tot el dia t'estiguin dient perfecta, potser el que en venen ganes és de ser imperfecta.

07:41

Totalment, totalment. És a dir que, a més, si pensem en l'època que van viure ells, plena guerra, és a dir, van viure la guerra, etcètera, etcètera, i dir-te perfecta, també era un nom una mica estrany, no? És a dir, suposo que mira, no sé en quin moment es devien il·luminar i bueno, i va acabar la cosa així. I hi ha un últim punt respecte al nom i és que mai em van dir a casa meva ni Carme ni Carmen. Sempre em van dir nena. Que això sí que ha de marcar. Nena. Ningú a casa meva em deia pel meu nom. Mm. Aquí lo dejo.

08:24

Després ho podem comentar, perquè suposo que hi ha alguna part de la nostra audiència que s'hi sent identificada. La Bet Costa, des de les constel·lacions familiars, des del transgeneracional, quina influència has anat observant que té el nom en la personalitat i també el cognom al llarg de tots aquests anys?

08:43

Correcte. Sí, jo crec que el nom no fa la cosa, però sí que la reconeix la cosa. I el nom també és el primer regal que ens fan els pares. És aquest acte simbòlic que els pares ens donen també un nom. Ara ens el donen els pares, abans potser la família també hi participava més gent. També els padrins eren els que donaven el nom a la persona que naixia. Llavors, jo crec que en el nom, en aquest traspàs d'anomenar aquest nou membre a la família, a vegades també traspassen altres coses. Poden traspassar, i aquí entraríem en tot el que en Constel·lació ens anomenem les lealtats familiars, que és precisament això que veiem, que a vegades en la família heretem molt més que una biologia, que una genètica. Podem heretar també. Una càrrega emocional que pot estar associada a aquest nom. O, a vegades, quan són noms que es repeteixen en el llinatge familiar, que ja és un nom habitual a la família. A vegades també hi ha famílies que el que fan precisament és el contrari, és posar un nom nou, un nom diferent que no ha tingut ningú a la família. Potser perquè hi ha un intent de donar també una forma nova, una identitat nova, més enllà de buscar una pertinença que podria tenir el mantenir un determinat nom en la família. Llavors, això és el que habitualment observem quan explorem la història que hi ha darrere el nom, que les companyes han compartit les seves històries, però sempre hi ha una història d'alguna manera darrere el nom que portem.

10:14

No sé si la Carme Pujol s'ha sent identificada amb algun aspecte que

10:20

ha comentat ara la Bet. Mira, jo ara t'escoltava i pensava, tu fes referència com al passat, no?, allinyat, linatges i de més, i pensava, em preguntava si també hi ha expectatives, o sigui, mirant cap al futur, no? Si també, quan el nom no fa la cosa, no?, deies, però condiciona una miqueta, i quan jo a aquesta nena o a aquest nen li poso aquest nom, espero alguna cosa que aquest nom.

10:44

El nom del pare, el nom de la mare. Exacte, correcte.

10:46

Jo, justament, també tinc una anècdota, si me la permets, Gaspar. Fa uns dies parlava amb la meva mare i li deia que venia aquí a l'ofici de viure a parlar d'aquest tema i ella sempre em diu Elisabet, no em diu Bet, ella em diu Elisabet, és de les poques persones que em diu per el nom complet. I llavors ella em va explicar que ella va decidir posar-me aquest nom perquè també volia un nom que tingués una identitat, un caràcter. En canvi, la meva mare porta el nom de la seva mare i de la seva àvia paterna. Es diu Maria Teresa i és el nom de la seva mare que es deia Maria i de la meva besàvia que es deia Teresa. Llavors, potser també aquí en aquest fet de donar-me a mi potser el que no va sentir que havia rebut ella, aquest permís de tenir una pròpia identitat, un propi nom que també potser permet inconscientment desplegar uns recursos nous, un caràcter nou, unes habilitats noves també en aquest context familiar.

11:46

Sobre fills i filles, n'has vist al llarg d'aquests anys que d'alguna manera inconscientment, inconscientment, en algun aspecte intentaven emular el pare o la mare i a més a més, entre cometes, per casualitat, duien el mateix nom? Sí, sí, i tant.

12:02

És aquesta frase de Carl Gustav Jung, no? La càrrega més pesada que portem als fills és la vida no viscuda dels nostres pares. A vegades també potser aquesta càrrega ve en forma de nom. Pot ser també una manera de fer-te partícip, de tenir pertinença, però potser també la càrrega de tinguis la vida que a mi m'hagués agradat viure i no vaig poder. Sí. O a vegades també el que observo és en persones, abans es feia molt, quan un fill moria, posar-li al fill que naixia després el nom del que havia mort. Llavors aquí també hi ha una càrrega transgeneracional gran, perquè és com un fill que intenta substituir el que s'ha perdut. I a vegades a nivell de dinàmiques familiars i a nivell d'identitat pot portar una certa confusió, perquè sento que visc a mitges, visc per mi i també d'alguna manera he de complir aquest dol que ha pogut quedar més congelat o més incomplet en l'inconscient familiar o en la família en la que he nascut.

13:12

Carme Brit, i tu, com a psicòloga, si ara et ve una persona a la consulta i et diu, mira, és que m'agradaria canviar-me de nom, sé que això potser provocarà un terrabastall a la família, tu què li diries?

13:24

A veure, primer li diria que està en el seu perfecte dret d'escollir, això evidentment jo no soc ningú per decidir què és el que ha de fer, ni en això ni en res, per tant el que faria és portar a consulta. Quins són els motius, què hi ha al darrere o què hi ha a sota d'aquesta decisió. Perquè imaginem-nos, per exemple, un iceberg. Jo crec que aquesta decisió estaria en la part visible de l'iceberg, però el que faria és aprofundir i veure què hi ha a sota. És a dir, moltes vegades ens fixem en la conducta perquè és el que tenim conscient, però hi ha tota una part que viu a sota i que el que faria és buscar o, si més no, diguem-ne que també demanar-li per mi si volia treballar això, si té algun interès, perquè potser és un tema simplement que li han posat un nom que no passa a ser identificada i no hi ha res més a sota.

14:27

En el cas de la casa amb el Pujol no costa gaire veure. Que hi ha a l'iceberg que és tot molt explícit pel que ens has comentat

14:37

i ara escoltant-vos ho hem comentat perquè el programa ha començat abans mentre pujàveu les escales i estàveu xerrant i clar, m'he adonat que no és casual que la meva filla, com es diu? Martina. D'alguna manera, el que deia la Bet, això que no has viscut tu com a Marta, inconscientment, per descomptat, perquè jo conscientment penso, sé quan vaig decidir posar-li aquest nom, per una situació concreta, però. Inconscientment, tot això que comenteu, no? Tot el que hi ha aquí que van decidir de forma inconscient van influir a que jo li digués Martina.

15:13

O sigui, hi ha molta identificació amb el nom Bet, molta més de la que ens imaginem, no? Sí, sí.

15:18

Jo sento que hi ha tota una història darrere el nostre nom i pot ser interessant, no?, que cada un de nosaltres ens preguntem, no?, com hem anat fent amb les companyes abans de pujar a la història que hi ha darrere el nostre nom. Qui va decidir posar-nos al CIRA? Fins i tot la parella dels pares estaven d'acord en posar-nos aquest nom, perquè a vegades potser tira més un que l'altre, o potser és un nom que un escolla el nom del primer fill i l'altre el segon. I també veure com a parella si han estat d'acord en donar-nos aquest nom. I després tota la càrrega emocional, familiar, que hi ha projectada en aquest nom. Jo crec que és interessant explorar-ho perquè també forma part de conèixer-nos a nosaltres mateixos, conèixer la història que amaga el nostre nom.

16:12

Hi ha els sobrenoms afectuosos que ens posen de petits i que ens acompanyen tota la vida. Vosaltres, bé, sobrenoms afectuosos n'heu rebut? Sí, la Carme ens ha semblat que sí, l'altra Carme.

16:26

No sé si nena per ells era afectuós Suposo que sí, no? Entenc que sí jo no el percebia com a tal és a dir a mi m'estranyava que tothom a casa seva ara m'estic remuntant a l'escola tothom tenia el seu nom a casa seva i jo era nena o sigui, clar, a mi em grillolava i anava creixent i això no canviava i no va canviar mai és a dir, mai em van dir pel meu nom. Els meus pares ja no hi són, però mai a la vida em van dir pel meu nom. Amb la qual cosa queda com una cosa una mica estranya, sincerament. Sincerament. Quan tu has dit, m'ha frapat molt el tema de, és el primer regal que rebem. Clar, jo he pensat, i jo en aquest cas, quin regal, no? A veure, donant-li voltes, puc pensar, doncs el meu pare va pensar en la persona que estimava i com a aquella persona, doncs, li faig el traspàs de. Però en el fons, clar, tampoc no és el mateix moment, no hi havia la tecnologia, no li podia enviar un WhatsApp a la meva mare per dir-li, escolta, que tinc un lapsus, no me'n recordo. S'ha de posar el context novament, però què el va portar, no? És a dir, aquesta és una pregunta que m'hauria de fer, de què el va portar a posar-me el mateix nom que la meva mare.

17:53

Fora vos saber, com dius, en cada context quina importància és donar el nom. Potser ens trobaríem, Carme, amb famílies que hi donen moltíssima importància i d'altres que, com ens deia la Bet, el nom no fa la cosa.

18:08

És molt important perquè, de fet, el nom és ens presentem amb aquella paraula, és aquella etiqueta amb la qual et presentes, comences a interactuar amb la qual hi ha moltes coses allà, en aquest nom. Per tant, que important és pensar-ho bé. Jo crec que és una decisió molt important que m'atreveixo a dir, o sensació, que en els darrers anys sí que de fet estem molt en compte, inclús quins són els noms més posats, tot això es mira, però antigament això no. Quin sant és avui? I ara no, ara potser al revés, i ara hi ha uns noms també com ben extran, d'alguna manera.

18:43

Sí, els noms que estan de moda són més aviat curts, i també responen moltes vegades, mai millor dit, a les modes de famosos, famoses celebritats, jugadors de futbol, o qual cosa, d'alguna manera, això ens ajuda a integrar-nos

18:58

a la societat actual. Exacte, sí. I també obre tota aquesta dimensió social que també té el nom. Té una dimensió familiar, com hem anat parlant, pot tenir aquesta dimensió del context social en el que vivim, i aquí entren aquestes modes, i després també el relacional, i potser aquí entraria en el que comentàvem abans amb la Carme, de també els motius que ens poden dir, més enllà del nom que tenim. Tot això crec que entra en aquest tema tan ampli que em sorprèn l'amplitud que té aquest tema del nom, la profunditat.

19:37

En Josep Maria Farip, l'antropòleg, diu que en nombroses societats simples la tradició imposa que després d'un rito iniciàtic les persones canviïn de nom per reformar la nova identitat i a l'iniciat se li assigna un nom nou perquè psicològicament és una persona nova. I es tracta d'una metàfora. La persona que arriba al rito i la que en surt no és la mateixa. D'alguna manera, Carme Pujol, t'has plantejat que tu en qualsevol dia d'aquests podries dir, mira, després dels canvis que has fet també, a partir d'ara, nou nom, nova vida.

20:08

A tant no he arribat, eh? De fet, quan vaig anar al registre a catalanitzar-me, perquè això sí que continuo posant Maria del Carmen i em volia posar Carme, i em van dir, no, no pots fer-ho. Em va dir, no pots, perquè és com si et volguessis dir, no sé, Sílvia. És un nom completament diferent, has de portar testimonis, has de portar acreditacions, i llavors no vaig poder fer aquest canvi. I en aquell moment inclús m'ho vaig plantejar, em va passar una mica, i si em posés Marta, però reconec que va ser un pensament que no. Però sí, sí, per mi, clar que m'ho he plantejat.

20:40

I d'alguna manera, abans que feies la broma del possible nom espiritual de Carme, Carme amb K, Carme. També és un altre tipus de nom, els noms espirituals. Aquí han vingut mestres, referents mundials que s'han canviat el nom.

20:55

Sí, sí, sí. I ara també és curiós, quan faig formacions, per exemple, online, en països de Latinoamèrica, que llegeixen literalment, posen Carme, em diuen Carme Amé. I dic, ostres, és que fins i tot posant-me Carme, clar, em continuen dient d'una manera que no, perquè em diuen Carme, i llavors a vegades el que faig és m'ho poso a mà, m'ho poso mal escrit, perquè em diguin Carme, i llavors és com m'associen amb el nom espiritual, vull dir que és com, bueno, ho portaré això tota la vida.

21:23

Un estudi amb 4.000 participants als Estats Units i al Regne Unit ha explorat les percepcions generades per 20 noms comuns i considerats tradicionals. I segons els resultats, els noms evoquen característiques comunes més enllà del gènere, com ara confiança, competitivitat o altruisme. És curiós això, eh, Carme? O sigui, com percebem els altres, ja d'entrada, de manera inconscient,

21:46

segons el nom que tinguin? Sí, perquè de fet nosaltres contactem amb la realitat en base a tot el que portem, és a dir, la nostra interacció amb la realitat. I per tant, fixeu-vos que a vegades discriminem un nom. Simplement pel fet que coneixem algú amb qui no connectem i que a l'hora d'escollir noms, concretament a l'hora d'escollir el nom de la meva filla, doncs vam proposar un nom, la parella, el meu marit, i ell va dir no perquè aquest nom em recorda a i per tant, doncs no, busquem un altre. Sí. O sigui, imagineu-vos el que influencia, no? Per tant, hi ha noms que els connectes directament amb confiança, altres, doncs, amb rebuig, altres. Per tant, doncs, aquí hi ha tota una profunditat que no es veu a simple vista, però que sí que existeix i que hi ha molt rerefons i que això ens donaria, jo crec que, doncs, per poder parlar-la amb molta profunditat. I després els noms artístics. És a dir, per què la gent es canvia el nom? Molta gent. És a dir, que és com preservo la meva identitat i em poso un nom que és el nom de batalla. Com un escut. Això també té molt de sentit, si ho penses, perquè és una forma de preservar la meva imatge més personal de la meva imatge més pública.

23:26

Que interessant. Inclús també potser, com a l'inrevés una mica, el de dir, jo em dic determinada manera que tothom pensa, home, amb aquest nom tu has de ser, no sé, artista, o has de ser, no? És a dir, com et condiciona el propi nom per les expectatives dels altres i fins a quin punt pot, no determinar, però sí condicionar una miqueta el que faig a la vida, no? O les feines que escollir, o els estudis que faig, el que tothom em digui, bueno, tu has de ser, amb aquest nom has de ser artista. Que sigui, no?

23:55

Home, jo com a Gaspar A mi em va marcar. Recordo un programa que l'Albert Tomi va dedicar fa uns quants Nadals, un programa amb els Malsios, Gaspàs i Baltasars de Catalunya, que són més dels que semblem, però és veritat que el nom marca totalment, però vaja, aquí podríem dedicar. No soc el protagonista del programa, però efectivament dona molt de sí. Gràcies per dir-ho tu, perquè si no, potser t'hauríem preguntat. El tema de les persones, Bet Costa, que diuen a mi m'agradaria, no em sento còmode amb el meu nom, amb el meu cognom, amb el llegat familiar, amb tot el que he begut d'una família, potser amb la qual no m'hi sento molt identificada, tot i que tu ens diràs si a nivell inconscient és inevitable, perquè ets el que ets, en part. També. També, exacte. Bé, tu creus que es pot fer net.

24:54

Jo crec que sí que es pot fer net i en quant al canvi del nom per mi també continuant amb el que proposava abans la Carme és interessant veure des de quin lloc aquest canvi respecte a la família si potser jo sento que em canvio aquest nom com a lluita com a rebel·lió per trencar amb la família és una posició també molt respectable i pot ser molt lògica. I potser també hi ha la possibilitat de, jo faig un procés, faig una indagació, faig un treball, m'adono coses que, m'adono que hi ha aspectes de la família que no em fan bé, que no em cuiden, i atravesso això, i fruit d'això decideixo també canviar-me el nom. I és una altra posició, una altra postura, que potser té una maduresa diferent. No sé si.

25:46

I també hi podria haver persones que no se sentin identificades amb el seu nom, però que vagin fent-la viu-viu, no? Per entendre'ns? I aquí no hi ha cap problema.

25:57

A veure, són persones que miren cap a una altra banda. I això passa amb el nom i hi ha mil coses més a la vida. És a dir, que jo penso que hi ha gent que no es planteja moltes coses. A vegades, doncs, estan a classe i, doncs, del que sigui, eh? I, no sé, parles de la missió o del propòsit i. I es pensen que és com una cosa que és només reservada per uns quants, quan en realitat és una cosa que tots podem pensar-ho i podem trobar-hi aquest sentit, en definitiva, no? I lligat amb el que tu deies, Bet, i lligat també amb el del doctor Farigla, jo penso que, clar fixat que lliga molt amb el que deia el doctor Farigla, que la persona quan comença tot aquest procés d'indagació, d'introspecció, de saber què és el que hi ha al darrere de tot això, acaba sent una persona diferent. Perquè, per exemple, jo em qüestiono, i de fet jo a vegades fent broma amb alumnes o amb amics, jo a vegades faig referència a la meva nena interior i no li dic Carme. Si no, li dic Carmencita, i a més li dic en castellano, que no sé per què, que dius, no ho sé. Però fixa't que probablement, ara és una idea que se m'ha acabat de venir al cap, probablement en cada moment de la nostra vida haurien de tenir un nom diferent. Sí. Lligat amb aquest procés de maduració, de maduresa. Per exemple, jo conec una Bet que ara és Elisabet, perquè ha sentit la necessitat que amb tot el seu creixement personal. I vital, és a dir, ha fet un treball molt intens que també s'ha manifestat amb la seva feina, doncs ara es fa anomenar Elisabet. A mi costa moltíssim, perquè per mi sempre he sigut la Bet. Però clar, jo entenc i respecto, evidentment, i faig l'esforç de dir-li a Elisabet, per què? Perquè ella ara és Elisabet. Per tant, fixeu-vos que una cosa tan. Inocent. Inocent, com és el nom, a la que comences a rascar i li dediques res, uns minuts de temps ens dona per molt de coses.

28:19

Això seria, Carme, també aplicable a les persones que canvien de gènere i que decideixen també, no? No he volgut treure el meló, però.

28:26

No he volgut obrir-me-lo, però m'has llegit el pensament, Gaspart, moltes vegades, que coneixem, i passen, i això suposa un trencament no només físic, sinó un trencament a tots els nivells, és a dir, a nivell familiar, a nivell d'expectatives que esperen de mi, a nivell de tot, i cristal·litza, fixeu-vos, cristal·litza amb el nom.

28:52

Sí, un anclatge que anem fent amb el nom. Efectivament. I en cada moment vital, si podem anar fent aquesta maduresa, perquè a vegades podem i a vegades potser no podem, o no es donen les circumstàncies o la voluntat, potser aquí també anem canviant i això ho podem anclar en el nom.

29:10

Que després us deveu trobar, vosaltres ho deveu haver viscut, amb pacients, persones que diuen mira, és que sí, jo he fet aquest treball, he fet aquesta transformació, he canviat el nom o ja no em sento identificat amb aquest sobrenom amb el qual m'anomenaven quan era petita, però torno amb la família, torno a un determinat context i em continuen anomenant pel sobrenom aquell, no? A la nena que deia la Carme Abril, no? Això també és un treball, no? Perquè dius, ostres, és com tornar al passat, no? És com si en determinats contextos hi ha una foto fixa en què tu no has canviat, et veuen com fa 30 anys.

29:43

O no està permès aquest canvi, aquesta transformació, perquè potser també confronta amb els valors de la família, amb la realitat, amb les dinàmiques de la família, i un pot fer un treball, però després torna i es troba en la mateixa dinàmica que et convida d'alguna manera a retornar a aquests llocs. Llavors sí que aquí pot ser més feixuc aquest procés. Però sens dubte també una possibilitat de poder posar límits, de poder expressar la pròpia identitat més enllà d'aquestes dinàmiques o d'aquestes herències que anem travent.

30:17

Sabíeu que hi va haver un estudi a Nova York, hi ha estudis realment per tot, que va ploure que gent amb noms senzills i fàcils de pronunciar tenia millors feines i més ben pagades. Quan poden assimilar una informació amb facilitat, ens agrada més. És per aquest motiu que les persones amb noms comprensibles diuen que solen tenir més èxit. Bé, hi ha estudis, com dèiem, per tot. També hi ha excepcions. Al final de tot, Carme, la conclusió, el més important, és que ens diguis si a partir d'ara t'hem de dir Carme, Marta.

30:53

Què hem de fer? Jo crec, i ara escoltant-vos també m'ha portat una mica de llum, de com evoluciona, de com una cosa que fa uns anys t'ho prens d'una determinada manera va evolucionant al temps i t'ho prens d'una altra, i acabes fent teu allò que inicialment no t'hi senties identificat. I jo crec, doncs sí, respondent a la teva pregunta, jo em quedaré Carme. Quedaria amb aquest nom i fent-lo meu, això és important trobant què hi ha dins de tot aquest nom i com he aconseguit amb totes les pujades i baixades que hi ha hagut i com he aconseguit sentir-me realment identificada

31:31

amb això estem parlant de noms però també ho podríem fer sobre cognoms i no hem entrat en els cognoms però aquí també suposo que moltes de les coses que hem dit

31:41

són aplicables als cognoms i també al canvi d'ordre de cognoms. Absolutament, perquè aquí encara és més implícita la presència de la família, perquè realment el cognom em vincula amb tota aquesta part del llinatge. El primer cognom amb el llinatge del pare, normalment, i el segon amb el de la mare. Llavors aquí hi ha una connexió i jo comparteixo això amb moltes altres persones, amb tots els membres de la família. D'aquesta manera és com que tota aquesta càrrega o aquest pes transgeneracional també queda anclat, ancorat amb aquest cognom.

32:17

Sí, al llarg de tots aquests anys, Bet, treballant tot el transgeneracional de tantes persones, m'imagino que ja no et sorprèn res.

32:26

Encara hi ha coses que em sorprenen, eh? Perquè, i això també és el bonic, crec, de la nostra feina, i aquí les companyes estan d'acord, que la realitat és tan complexa, la realitat humana, que moltes vegades encara, i tant de bo que sigui sempre aquesta part que abans també ho comentàvem, ens manté joves, ens manté fresques, d'anar veient que la realitat sempre és molt més àmplia, o que el mapa no és el territori, com diuen a la PNL, no?, I això jo crec que també enriqueix i ens posa davant la professió també en un lloc humil, que som sempre prenants de l'acompanyament de l'humà.

33:06

Són la Bet Costa, la Carme o Marta Pujol. És que, de veritat, que a partir d'ara sempre tindré algun lapsus, eh, Carme? Sí. Gràcies per haver-nos fet la proposta del programa i esperem que s'hagin. Esperem haver compartit alguns elements que ens ajudin a reflexionar sobre el tema, amb el ben entès que no hi ha una ciència exacta al voltant del nom i la personalitat, és a dir, que no podem treure conclusions precises sobre el tema. Ara sí, cadascun de nosaltres potser sí que pot trobar eines que l'ajudin a integrar millor el nom, o a canviar-se'l, o a viure-ho amb més comoditat. Gràcies també, Carme Brit. Als oients i a les oients també, moltes gràcies. En nom de la Rosa Silloe, la Rosa Pujol i en David Bueno.

Àudios