"Coyote vs. Acme": la pel·lícula que Warner va enterrar perquè l'incomodava massa

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pelicules i series, perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio.

Acme is evil.

I la següent pel·lícula té una història realment surrealista, perquè és una pel·lícula que Warner va descartar l'any 2023. Va quedar guardada en un calaix. Això en si mateix no és tan inusual, de fet. El que és sorprenent d'aquest cas és que la pel·lícula estava acabada, i per tant, doncs ja s'havien invertit una quantitat important de diners, i malgrat això, Warner va decidir que no l'estrenava, i el que és encara més inusual, tampoc no la volien vendre a plataformes com Amazon, que ja estava interessada. I precisament aquestes circumstàncies estranyes van fer que la gent comencés a demanar que s'alliberés Coyote contra ACME. Es van generar moltes teories al respecte. Hi havia qui deia que simplement la companyia tenia por de perdre diners, més dels que ja havia invertit, però també qui deia que el projecte tenia un missatge crític. Amb les grans corporacions, que no havia agradat gens a Warner, perquè semblava un autocrític. Però, finalment, a Warner van accedir a vendre la pel·lícula, no distribuïdora independent, i per això avui, finalment, arriba a les sales de cinema, i la ironia de tot plegat és que, al final, aquesta pel·lícula, que, com diem, es diu Coyote vs. Acme, explica una història. Entre bambalines, aquesta història d'entre bambalines que té, està molt lligada a la història que explica la pel·lícula, que té com a tema central el poder de les grans corporacions. La pel·lícula és una comèdia judicial en què el personatge del Coyote contracta un advocat per demanar a ACME, l'empresa que fabrica els artilugis de l'Unitons. I amb motiu, perquè com tothom sap, tothom que hagi vist algun curt del Coyote, els gestos d'ACME acostumen a ser defectuosos. No és un argument de pel·lícula infantil, potser també és això el que va fer que Warner es tirés enrere, no tenir clar en quin públic anava dirigit, però és cert que, com deia abans, és una pel·lícula que parla sobretot dels abusos de les grans corporacions i potser es va fer massa incòmoda per un gran conglomerat com és Warner Bros. Sí, d'entrada sembla una bogeria tot això que acabes d'explicar, Toni. He intentat fer-ho sintètic, eh?

I inclús t'estaria bé fer la pel·lícula d'això mateix, no? Però encara que soni estrany, és una pel·lícula que, si tot això que has explicat, la pel·lícula funciona a tots els nivells. A mi m'ha semblat una pel·lícula extraordinària, molt, molt divertida, o sigui. En primer lloc, funciona com a pel·lícula d'acció, d'aventures protagonitzada pels Looney Tunes. És tot el que esperes en una pel·lícula, amb tots els personatges, amb tots els gadgets, amb tota aquesta bogeria, aquesta comicitat, aquesta comicitat molt eslàpstic, com que els Looney Tunes queden petosos, moltes explosions. Per aquesta banda, funciona moltíssim. Després, funciona com a pel·lícula de judicis d'una mica de David contra Goliath, una pel·lícula que té com un nen la podria entendre i emocionar-se, i els adults també poden, com està molt connectat, de fet hi ha una escena extraordinària amb el Coyote del Correcaminos en judici, que no avançarem molt més, però sí que és molt emocionant. Després funciona també com a espècie de símil, la pel·lícula traça un símil entre la figura del Coyote i la figura del Sísif, com una persona que, completament castigada, està completament rebent dolor i està castigat a això, I després funciona també com aquesta crítica social que apuntava Stuttoni a les grans corporacions. I realment em sembla molt admirable com una pel·lícula que acaba com dins de tota aquesta bogeria que has apuntat, perquè la pel·lícula també és superboja, funciona tot perfectament.

Sí, és molt divertida, de fet, a mi em va sorprendre, jo recordava el cas, no vaig veure per el meu timeline les peticions de que l'alliberessin, que ens havien segrestat la pel·lícula, que no sé què, i m'ha sorprès com realment sí que aguanta bé, el ritme d'humor és molt bo, i realment ho fa d'una manera molt simple, amb aquesta senzillesa potser dels mateixos Looney Tunes, d'aquestes coses. Però alhora té moltes capes que, com més rasques, més satisfacció donen els dibuixos animats com a col·lectiu, com a classe social, com a tots nosaltres, perquè també hi ha un paral·lelisme entre el protagonista, que és aquest advocat que ha llançat una mica la tovallola i que potser ell es considera a si mateix com fracassat, i el Coyote, amb aquesta cosa d'unir-se contra els, entre cometes, vencedors. I aquest missatge decisiu, que jo crec que tots ens podem veure reconeguts, de per què fem les coses si pensem que no guanyarem, perquè pensem que potser algun dia arribarem a tocar el correcamins. Sí, també és una pel·lícula

molt oportuna amb tot el que ha passat amb els judicis contra Meta, tot el discurs que està venint ara contra OpenAI o Apple. De fet, tots els ordinadors i dispositius electrònics de la pel·lícula són de la marca Acme, com si fossin. Apple, i és això. Jo crec que hi ha una cosa com una mica perversa per Warner Bros. de treure ara la pel·lícula, però a la vegada em sembla que funciona molt bé, és molt oportuna com a crítica social. Inclús també hi ha un personatge animat, que és el Guy Claudio, que és un personatge mític dels Looney Tunes. Que és Donald Trump. Que és Donald Trump. Té tota l'arrogància, aquesta arrogància com carismàtica, per l'altra banda, també. Com que jo crec que clarament també es van inspirar en el tipus de. Bueno, com el doblatge del Guy Claudio en els discursos de Donald Trump, estic segur.

Clar, jo també veient-la per això pensava que no em semblava una peli de Warner Bros., sinó que em semblava com una. Com una ficció al marge, que els haguessin donat permís per fer servir els seus personatges i el seu univers, però que tampoc els deixa gaire bé com a companyia, perquè hi ha aquesta cosa d'autocrítica, van dient això d'una companyia familiar, per als familiars, la família, els nens, i jo anava pensant Warner Bros, Disney, Nestlé, no sé què.

Clar, clar, és com clavar-se un tret al peu, no? Però d'altra banda també entenc que en algun moment algú hauria de donar l'ok perquè se sortissin dels marges i intentessin pensar una cosa diferent per poder fer una pel·lícula de Looney Tunes que d'alguna manera tornés a fer així aquesta marca. Perquè al final els Looney Tunes, en general, són uns personatges molt estimats, però estan bastant abandonats.

Sí, això que deies de que Vuceno és un producte per nens, jo crec que mai ha sigut un producte per nens i que sempre els nens, el que suposo que els agrada o el que a mi m'agradava als Looney Tunes era precisament aquesta espècie de veure una espècie de perversitat, o no és adult, en quant a la violència el punt adult que hi ha com que et sents que estàs veient algo que potser no hauries de veure per l'edat que tens i com a adult et sembla clarament molt divertit perquè realment és molt brillant a mi m'agrada molt reivindicar una pel·lícula que m'agradava molt de petit i que m'agradaria tornar a veure ara que crec que és la penúltima pel·lícula que van fer de l'univers Looney Tunes després van fer la seqüela de. De Space Jam, però el 2003 el Joe Dante va dirigir la pel·lícula Looney Tunes de Nueva Acción, que també era una pel·lícula sobre perdedors, en aquest cas ambientada en el món del cinema, i és una pel·lícula que també dialoga molt bé amb aquesta pel·lícula, com que realment pel·lícules on els losers, els perdedors, en aquest cas era el Pato Lucas que estava cansat d'estar a l'ombra del Bugs Bunny, unia forces amb el Brendan Fraser, que era una espècie de doble d'acció, també, mig acabat, per trobar un diamant, com aquestes trames. Llavors, són pel·lícules que trobo que això que deies tu, Feli, en aquest cas és com atrapar el corre-caminos, podem sentir-nos molt connectats amb figures de perdedors, o ara que parlàvem del perdedor de Resident Evil, són pel·lícules que jo trobo que no sé, que animen a intentar les coses i a lluitar contra les incorporacions, en aquest cas. A mi m'ha semblat una pel·lícula.

És que a l'Unitunes és això, sempre hi ha aquesta figura del personatge que se'n surt i l'altre pobre que és un desgraciat. I de fet hi ha dos tipus de persones, els que miren a l'Unitunes sentint-se a Correcamins i els que miren a l'Unitunes sentint-se al Coyote. Al final és això, o Bugs Bunny i Elmer, aquest tàndem sempre ha funcionat. I no funcionaria tan bé,

potser, una pel·lícula del Bugs Bunny? Potser ningú la veuria, perquè faria com ràbia, no?

El Bugs Bunny, que sempre es diu. Bueno, això depèn una mica. Si m'ho preguntes a mi, no vull una pel·lícula del Bugs Bunny, em cau malament. Però això depèn de l'espectador. Aquí té una molt bona escena,

el Bugs Bunny. Sí, clar,

he de dir que no volem pel·li del Bugs Bunny, però jo, en un moment de la pel·li on se li reconeix un tic de la veu, gairebé estava jo, com amb els Avengers, quan surt l'Spyder-Man, i. No, no, és una peli guai també de dir que has de saber una mica que vas a veure això, no? Perquè jo abans de veure-la potser tenia que me referents a això, que deies, després ja me pensava en Hick Huckill Roger Rabbit, en qui va matar el Roger Rabbit, no? Però no té aquesta cosa de girar del tot els personatges i fer que de cop sigui tot molt adult i molt fosc, no? Hi ha això, el bebé adorable que fora de càmera fuma puros i diu paraulotes, vull dir. No fan ben bé això, com mantenen una mica la integritat dels personatges clàssics, no? Llavors suposo que aquí hi ha aquesta frontera entre lo adult i lo infantil que es troba, no?

Doncs mira, potser aquesta història que hi ha hagut prèvia a la pel·lícula ha fet que segurament molts espectadors aniran al cinema sabent realment què van a veure, que és una molt bona pel·lícula,

com deia el Joan, Coyote vs. Acme.