De James Dean a Florence Pugh: "A l'est de l'Edèn", de John Steinbeck, torna a la pantalla

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio. I avui també hem de parlar

d'una sèrie molt esperada.

Aquesta és la història de la humanitat. Yo sé que lo hizo.

I donem la benvinguda a l'estudi a la Marina Porres. Marina, com estàs? Molt bé, encantada de ser aquí per parlar d'això. Home, avui vens amb un bon motiu, o sigui, amb un motiu gros. De pes. De pes. Sí. Perquè s'ha estrenat una nova adaptació de L'és de l'Aden, la novela, millor dit, la novelassa. Efectivament. De John Steinbeck, que explora la història d'una família i sobretot de les ferides d'una família. Ara en parlarem. Al llarg de diverses generacions. Segur que és una història que molts dels nostres oients coneixen, perquè han vist la pel·lícula que se'n va fer als anys 50, protagonitzada per James Dean i dirigida per Elia Kazan, que és un clàssic. Però el que potser no saben molts oients és que aquella pel·lícula no adaptava tota la novel·la sencera, sinó només una part de qui que tingui tot el sentit del món, una nova adaptació de l'est de l'adent, de la qual, a més, se n'encarrega Joi Casant, és a dir, la neta de Lia Casant. La qual cosa és interessant tenint en compte que la història que explica parla de les herències que passen d'una generació a la següent i, a més a més, coincideix amb la publicació de la novel·la en català publicada per l'editorial L'Agulla Daurada.

Sí, efectivament acaba de sortir aquest llibre, de fet fa uns mesos que va sortir aquesta traducció fantàstica. Bueno, però ha arribat en el moment precís. I jo suposo que els editors potser estaven amb un ull posat en aquest esdeveniment.

Clar, però això s'ha de fer perquè això ens ha passat moltes vegades que sabem que s'estrena una, i ho hem parlat, s'estrena una peli que provoca que el llibre en què es basa la peli es vengui moltíssim, l'exemple Hamlet. O l'exemple de Sims Borrascosos o l'Odissea, aquest estiu o l'Odissea, aleshores que hi hagi uns editors que diguin, eps, anem a traduir-ho el primer cop, no, és fer una nova traducció i estava traduïda, oi? No ho sé, a mi no em sona gens, eh? En tot cas, que hi hagi una traducció al català recent a les llibreries doncs fa que quan arribi, en aquest cas la sèrie, doncs la gent trobi a les llibreries una bona traducció al català de la novela. Comencem parlant primer de la novela, de fet, perquè és important a l'est a l'adent, parlem de per què és important. I quin paper té en la vida de John Steinbeck? Perquè la va concebre com un recull de les seves idees sobre la vida i l'existència humana perquè la detessin els seus fills. És a dir, ja en la concepció hi havia aquesta idea d'herència.

D'herència, de passar un llegat. De fet. No és la primera novela que ens ve al cap si pensem en John Steinbeck, perquè, clar, El raïm de la ira és un títol que també en adaptació cinematogràfica té molt de pes, o també relats com La perla o Els viatges amb Charlie, però aquesta és una de les seves noveles de maduresa, 10 anys després de publicar la Rabri al Premi Nobel de Literatura, I la gràcia és que ell va dir que volia posar-hi totes les coses que havia pensat al llarg de la seva vida. És a dir, que era una novela que recollia molt de pes biogràfic. En part, és una mica autobiogràfica, perquè. És una part de la història de la seva família. A més, ell va néixer a Salines, que per qualsevol que hagi llegit el llibre o vist la sèrie o la pel·lícula sabem que és l'escenari on passa, no? Per tant, li tocava tot molt de prop i es nota moltíssim. És una novel·la que és molt ambiciosa pel tema, perquè en realitat és una novel·la sobre la llibertat humana, fins a quin punt és possible la llibertat o no, el paper del destí, el paper de l'herència, i també és molt ambiciosa, i això ens interessa després parlar de la sèrie, per l'estructura. És una novel·la de diverses generacions, és una novel·la molt coral i és una novel·la que en realitat té 700 pàgines, vull dir, té una base.

És que és molt difícil d'adaptar. Però moltíssim. És a dir, quan tu veus el Totxo, Totxo que passa rapidíssim, passa volant, i s'ha de dir que recomanem

la lectura de la novela. Absolutament. Només té una prosa molt directa, molt neta, molt cinematogràfica, en realitat. Però és veritat que tu

veus aquelles 700 pàgines i dius, i la complexitat, i hi ha la intenció d'ell, que és, vaig a traspassar els aprenentatges que he fet a la vida vaig a traspassar-los dins d'una història pels meus fills, clar, això vol dir una novel·la que parla de moltíssimes coses. Aleshores, quan vas a fer una adaptació entenc que aquella cosa d'haver de triar, no?

Sí, a mi em feia terror precisament per això, perquè pensava, és que no sé de quina manera es pot posar tot el que hi ha en aquest llibre en una pantalla i no trair l'esperit de la novel·la, no? Cosa que sí que passava, doncs, amb la pel·lícula, perquè era una altra història, però com que la sèrie ja es presentava com una adaptació sencera, pensava que difícil fer-ho bé.

No parlarem d'aquesta diferència entre sèrie i pel·lícula. Parlem abans primer de la novel·la, perquè té una inspiració bíblica, concretament en la història de Cain i Abel, després que Cain mati el seu germà, Déu el condemna a viure com a fugitiu i marxa a l'est de l'Aden, d'aquí ve el títol. Per tant, el títol ja està posant al centre una història entre germans, hi ha un germà que és el Boa, i hi ha un germà que és el dolent, que és el que veiem amb els dos germans que s'introdueixen també a l'inici de la sèrie, que tenen una relació podríem dir-ne complexa amb el seu pare, que podria ser el déu dels dos germans.

Sí, i que com déu també té escollits i també té preferits, no? És una novel·la fantàstica sobre aquesta idea de què vol dir triar, què vol dir ser el preferit, triar algú per sobre de l'altre, i la gràcia que es veu ja d'entrada al llibre i a la sèrie, amb aquests dos germans on s'estableix aquesta dinàmica, diríem, però clar, la gràcia és que no són només uns germans, sinó que són diverses generacions de germans. Per tant, el que dona una profunditat increïble a la novela és la repetició i l'acumulació. Jo crec que a la sèrie passa igual, que és que com més llegeixes, com més veus, més profunditat hi ha. I, a més a això, clar, va ressonant amb un tema bastant gros, que és fins a quin punt podem escapar del destí que ja ens ve donat, no? És a dir, si tenim realment llibertat o no, que també és el tema de la història de Caim i Abel.

Clar, el que argumenta John Steinbeck és que sí, no? Sí, sí, sí. El que jo argumento és que sí, que podem decidir nosaltres si fem el bé o el mal, que podem crear qui som, fins i tot si tenim al damunt aquesta projecció paterna o una projecció social o, com deies, una herència de la generació

anterior. Ell té una timshel, una paraula que és pots vèncer el mal. O sigui, tu pots fer-ho, però depèn de la teva elecció. És a dir, que no és una ordre, no és un destí garantit, és a dir, que tens llibertat. I és un concepte que apareix superbé en la conversa sobre Cain i Abel al llibre i a la sèrie, increïble com no se l'estalvien, i que concentra una de les idees centrals del llibre, que és aquesta, la llibertat de la tria malgrat l'herència.

I want to understand the woman that I love. You didn't love me. I loved you more than anything. How can you love someone you barely even know? Then tell me. Tell you what? Tell me who you are. Please. Please.

Entrem ja en la sèrie, perquè la sèrie posa l'èmfasi en un personatge, que és la Kathy, és aquest personatge que escolta la mare, que és una dona seductora, manipuladora, controladora, que obsessiona els dos germans que dèiem al principi, que els porta a un conflicte, i que és un personatge que porta la destrucció arreu on va, però alhora. Jo és el que trobo més desconcertant del personatge tant a la novela com a la sèrie, no té un motiu aparent per actuar així. És a dir, ho fa perquè vol.

Bueno, és que aquesta és una novela sobre l'existència del mal. És a dir, hi ha gent que és dolenta, punt i final. De fet, la sèrie comença dient que al món neixen monstres de pares humans, no? Que és una frase tal qual de Steinbeck de la novela, no? I ell diu, ens ho explica quan ens presenta la Kathy, diu, és que igual que hi ha malformacions físiques hi pot haver malformacions de l'ànima, no? És un personatge que en realitat literàriament té una herència molt falkneriana, és a dir, això ve d'una concepció del món en què creus que hi ha el bé i el mal, i que hi ha gent dolenta perquè sí i punt, sense haver de buscar motius, i tota la novel·la és una exploració d'això molt interessant.

Però això, actualment, en el terreny audiovisual és revolucionari. Absolutament. I ho hem comentat moltes vegades. Estem cansadíssims de veure com el personatge malvat no és malvat, sinó que són tot matisos, hi ha uns motius, hi ha alguna cosa que explica el per què aquesta persona és així o fa això. Sempre es busca poder-lo comprendre, i en aquest cas, és que tu ja et pots esforçar en tetraracaci, però no ho aconsegueixes, perquè en molts moments ho té tot, per tenir una vida paradisíaca, o una vida que moltes altres dones del seu temps voldrien, i ella agafa i ho crema tot.

Sí, perquè realment, bueno, ella té dintre, seria una discussió molt llarga, però és una dolenteria, diguéssim, com molt interessant, perquè hi ha un punt d'anhel de llibertat, també, a l'arrel de la maldat de la Kathy, perquè ella ho diu moltes vegades, i és que diu, els vaig enganyar tots perquè intentaven atrapar-me, no?, I ella no vol que la atrapin, no vol que la sotmetin a cap sistema, a cap cotilla. Llavors ella tota l'estona ha estat transgradint. El que passa és que, clar, realment ho fa amb la maldat.

Sí, fa molt la mal. Sí, és el que dèiem abans de fet de Cain i Abel, el germà bo, el germà dolent, a ella una mica des de petita li posen l'etiqueta de la nena bona, ha de ser la nena bona, que això també vol dir entrar dins d'un model de com ha de ser la bona, una bona del seu temps, una dona bona, que es casi. I ella diu, doncs, ni bona, ni casar-se, ni absolutament res. A la pel·lícula aquest personatge l'interpretava Joven Fleet, que de fet va guanyar un Oscar, a la millor actriu secundària pel paper. A la sèrie, com que agafa la història uns quants anys abans, ara anirem, a la comparació amb la pel·lícula, l'interpreta Florence Pugh, que és molt més jove, i he de dir que clava el paper, eh?

Que és un paper difícil. És un paperàs, jo crec, el d'ella, que fa honor a aquest gran personatge. Ja ho ha dit ahir, la New Yorker treia, en plan, una malvada gòtica a qui no et pots resistir, no? Però vaig pensar, és que és clarament una malvada gòtica, ho fa de manera brillant. Malgrat la polèmica, jo patia per aquesta sèrie.

És que no hem de fer cas de totes les. Totes les polèmiques que sorgeixen de les declaracions dels actors, deixa'ls.

Ella va dir, jo he interpretat a una dona que sempre s'ha etiquetat com a dolenta, però he fet el paper de posar-hi molta empatia perquè jo vull que l'entengueu, que us enamoreu d'ella, i vaig pensar terrorífic. Terrorífic, perquè realment és que és exactament el contrari del que pretén el personatge. I vaig pensar, per tant, aquesta noia no ha entès el personatge i això serà un desastre. I clar, o sigui, res, al contrari, està increïble en aquest paper. Jo crec que hi ha un petit problema, que és que, o sigui, ella té una uja i caiguda, no? La caiguda de la Kathy, clar, pues Florence Pigtet, 30 anys, i el llibre en tindrà uns quants més.

Això passa amb totes personatges, que és el que deies si compares l'edat que tenia Jovan Fleet que de fet a la pelicula adapta la part final de la novela amb Florence Pugh, clar aquí hi ha un problema que és que el temps passa i els actors no creixen però molts actors a la

sèrie els van canviant. És a dir, els germans, a mesura que es van fent grans, van canviant els actors perquè evolucionen. Clar, ella no la pots canviar. Però no passa res, eh? O sigui, jo compro total. O sigui, ja entenc que hauria de tenir més arrugues i hauria de tenir les mans que són d'un gran tema pitjor, però.

Forma part del mite, diguéssim, de la bona seductora. A mi m'ha impressionat molt. Que no envelleix per res. Exacte. És molt buida per dins. Jo crec que una de les coses que fa ella millor com a actriu és. Moltes escenes sexuals en les que tu pots veure que a ella allò li importa zero zero estímul, que no li arriba res

bueno perquè no té com cap lligam veritable res que en una conversa és el que li retreu al seu marit li diu és que clar no tens res dintre, ets incapaç de veure cap bondat en la gent diu només veus una part del món la fosca, l'altra no la veus i llavors això li produeix com aquest deslligament de tot, que Florence Pugh sap fer molt bé amb aquesta mirada buida, que ho fa molt bé.

Entrant ja més en la sèrie, què t'ha semblat, et diré, i ara també donaré pas a la Marta i al Tarik, però Marina, què t'ha semblat com a adaptació de la novela? Tu que coneixes bé la novela.

Sí, a mi m'ha semblat una molt bona adaptació del llibre, una feina de guió impecable, molt poc usual en adaptacions. Crec que està molt ben triat una cosa que em sembla òbvia, però que en realitat després no ho és quan es porta a la pràctica, que és que està molt ben triat. Què explicar i què ensenyar, no? És a dir, què trasllades als diàlegs i ha de sortir tal qual i què només amb recursos audiovisuals, o sigui, amb recursos cinematogràfics ho ensenyes i no cal que ho expliquis. És un llibre, clar, és un llibre amb reflexions, diguéssim, dures, exigents, sobretot si teniu en compte que això és una sèrie de Netflix que ja en parlarem, però. I aquestes reflexions, diguéssim, ambicioses, no han tingut por de transformar-les en converses, en diàlegs, tal qual surten en el llibre. És a dir, que no han abaratit gens el text i a sobre l'han fet comprensible. O sigui, hi ha un esforç que, si jo l'he vist, perquè tinc el llibre molt fresc, de dir, ostres, aquest diàleg està tal qual i aquí s'ha esforçat tothom a saber què està dient i què està passant. I a mi, bueno, és que em sembla una de les sèries de l'any. I em sembla, també un advertiment per a tothom, que com el llibre va creixent a mesura que hi entres. És a dir, cada capítol aporta gruix i suma a l'anterior. I hi ha una altra cosa que és que ara parlem però que aquesta sèrie a mi no em sembla de Netflix és una sèrie que a mi em dóna molt més aire HBO, és que és així té un aire HBO, sí i a mi m'ha recordat a Death Boot salvant moltíssim les

distàncies perquè no és ben bé no és la mateixa època,

exacte que no és un western tal qual però per l'ambient, pel ritme i fins i tot pel personatge de d'entràs que té un dels protagonistes m'ha recordat a Death Boot i m'ha semblat xulíssima, xulíssima.

Jo soc la veu de la discòrdia aquí. Discrepa, Marta, discrepa. Us estava escoltant i pensava, tant de bo hi hagués entrat tant. M'hauria passat això. Tant de bo, perquè jo vaig entrar-hi amb tota la bona fe del món, jo vaig dir Mike Face, Florence Pugh. Que està fantàstic, ella, eh? Estan molt bé tots, Christopher Abbott també, Zoe Kazan, que soc faníssima de Ruby Sparks, la pelicula que va fer en Paul Dano, que és el seu marit també. És a dir, jo li vaig posar 300% de les meves ganes per dir, aquesta sèrie estarà feta per mi, serà la meva merda. I no ho ha estat i no ho entenc. Aleshores, Clau, ara us sentia i pensava, és que tant de bo hagués tingut la Marina al costat per explicar-me tot això mentre anava a veure la sèrie, perquè m'ha costat molt, horrors, entrar-hi. Però per lenta. Crec que per lenta, per dosificació de la informació, potser també perquè jo tenia unes expectatives que després evidentment no és el que volia fer Zoe Casani, ella que faci el que ella vulgui, no? Vull dir, aquí és culpa meva. Clar, jo potser m'esperava una cosa més donetes de Greta Gerwig, una cosa una mica més actualitzada, més fresca. I clar, m'he trobat, jo no he llegit el llibre, però intuïa que era una adaptació ultra fidel de la novel·la. I a mi això m'ha costat, perquè sense conèixer el text original m'ha semblat una cosa massa literària. I aquí jo crec que hi ha una barrera que costa molt d'entrar, perquè ara deies, no són una sèrie de Netflix, el primer capítol és com molt agosarat en el sentit de, en realitat. No acaba anant d'això és a dir, és una part de la història però enganya bastant

el primer capítol és que la novela també enganya en aquest sentit és el que deia la Marina va passant per diverses generacions i jo crec que la sèrie comença en el moment adequat que a vegades és molt interessant això que dius Marta perquè a mi em va passar al revés, és a dir, jo estava mirant el primer episodi jo havia llegit el llibre i tenia la sensació que la sèrie estava triant moments molt concrets. Per no estirar-se massa i en canvi per tu se't

va fer llarg crec que hi ha una diferència molt important de cara a encarar aquesta sèrie amb si t'has llegit la novela o no i el no haver-la llegit crec que hi ha com un impediment que costa de superar per aquest ritme i per aquest tempo és veritat que no és una sèrie molt de Netflix però després té molts elements que a mi em van treure bastant un d'ells la fotografia és a dir, comença amb un pla llarguíssim de nit que no es veu res. Home, no ho sé, jo veig tot. No es veu res. Tari, que veus. Tari, vos què és? No es veu absolutament res. Està mal il·luminada. Hi ha moltes escenes de nit que estan molt

mal il·luminades. Ostres, jo, en canvi, vaig trobar. No és nivell Wolf Hall, però està prou.

És a dir, crec que té una ambició narrativa que després, a nivell tècnic, no acaba d'estar a l'altura. I llavors, més el tempo, així, com molt relaxat, molt dilatat,

molt de diàlegs molt llargs, molt intensos. És que jo crec que passa una cosa, que és que el tema. Clar, com O sigui, el tema no el veus d'entrada. És a dir, el tema trigues a veure de què va.

Però és que ells intenten cobrir això posant-te. Ara no entrarem, eh? Però el personatge de la Kathy, que n'hem estat parlant molta estona. Al principi. La posen un moment al principi del primer episodi i un altre moment al final del primer episodi i, de fet, pràcticament és inexistent durant el primer episodi i això ja diu que, en realitat. Quan la cosa comença a expandir-se i a florir és a partir del segon. Però és que necessiten fer aquesta prèvia. A la novel·la la prèvia és molt més llarga. A mi em passa, però,

que una mica a mig camí, perquè jo trobo que precisament. Jo, de fet, m'agrada molt aquest plantejament, segurament tan literari, o que respecta tant un cert esperit del que seria una certa literatura clàssica, diguéssim, antiga i una narrativa que no té tant a veure amb els ritmes i amb la manera d'explicar contemporània, sinó diguéssim, bueno, passada, per dir-ho així, o, bueno, en fi, que, doncs, de la narrativa d'Steinbeck. I, a més, i, de fet, és justament aquesta, en el moment en què jo crec que es traeix una miqueta això, que és precisament aquest inici en el qual veiem una imatge que busca provocar una mica en les per enganxar-lo i després fer aquesta cosa tan clàssica que últimament veiem a tot arreu, que és fer-te una imatge impactant i després retrocedir perquè arribis fins allà, jo precisament allò és el que trobo que està una miqueta, diguéssim, innecessari i precisament traeix una miqueta segurament el que serien aquestes narratives. A mi sí que m'agrada el plantejament i m'agrada molt que un primer capítol no sàpiga com derivarà la història. Crec que això és molt interessant i a més, diguéssim, crec que és una cosa que fa molt més estimulant una sèrie. Si tu comences una història que ja saps cap a on anirà, doncs no sé, jo agraeixo que vagi per aquí. I per altra, el que comentava la Marina de Netflix, és veritat que últimament, per exemple, també amb Mis muertos tristes de la reina estem veient algunes sèries que se'n van una miqueta del. D'últimament que teníem el registre Netflix, que començava a estar una miqueta massa, diguéssim, massa sobrefet servir per dirigir, no? O sigui que jo sé que és una sèrie que només he pogut veure el primer capítol, no he llegit la novela, per tant anava molt més verge que tots vosaltres, i de moment jo estic gaudint. Jo no l'he acabada, eh?

Jo tinc moltes ganes de veure com acaba, però clar, jo crec que ja arribats a aquest punt no ho poden fer malament.

Com a adaptació, Marina, què et sembla millor,

la sèrie nova o la pel·lícula? La sèrie, mil milions de vegades. La pel·lícula jo la vaig veure després de llegir el llibre, perquè no l'havia vista. Em sembla una pel·li sense, o sigui, em sembla una pel·li molt clàssica de Hollywood. És molt. Com a pel·lícula, molt ben feta, però clar, és una traïció al llibre perquè, per entendre'ns, de les 700 pàgines del llibre, la pel·li n'adapta 200, la història final. I adulteren moltes coses, i posen un triangle amorós que no és tan evident.

Ja, però tens James Dean allà, eh? L'equivalent, com es diu l'actor Josep Seida, que l'interpreta la personatge de la sèrie, Home. No, clar, és veritat que també és un punt injust competir contra James Dean, saps? Però clar, si hem de comparar, ho hem de comparar amb tot. No, està molt bé,

però com a pel·lícula, però ja et dic, és una traïció, tot i que Steinbeck estava també en el guió d'aquesta pel·lícula, que a l'època ja era una cosa que passava molt als autors, diguéssim, dintre de les seves propies obres, per tant, va firmar aquesta traïció, vull dir que no passava, eh?

Doncs Isla Fiden, que s'ha estrenat a Netflix, i gràcies als tres per aquesta estona de prescripció. Fins ara. Fins ara. Gràcies a tu. Acabarem el programa d'avui amb la Dolores Salvador Correnger.