"Digger": Tom Cruise explota en una sàtira desfermada del nostre temps

Comença La finestra indiscreta amb Toni de la Torre.

Benvinguts a La finestra indiscreta el dia que arriba a les sales de cinema Digger, la pel·lícula amb la que Tom Cruise vol guanyar el seu primer Oscar. No sé si ho aconseguirà. El que és segur és que ho dona tot per aconseguir-ho, especialment en un monòleg que serà una de les escenes més comentades de l'any. La pelicula en si mateixa també serà molt comentada, no sé si per bé o per mal. És una sàtira absolutament desfarmada que dirigeix Alejandro González Iñárritu. A mi em va fer riure molt i m'ho vaig passar molt bé, però intueixo que em quedaré sol. Després ho veurem. També parlarem de L'és de l'adent, la novela de John Steinbeck, molt coneguda per la pel·lícula que va protagonitzar James Dean, se n'ha fet una nova adaptació, i avui també us explicarem si val la pena mirar-la i què aporta en relació a la pel·lícula que tots coneixem. I també parlarem de Keisuke Kinoshita, conegut com el cineasta del poble. A la Filmoteca de Catalunya li dediquen un cicle, i la Glòria Salvador Corretger vindrà a explicar-nos les claus d'un director japonès fonamental, però encara força desconegut a casa nostra. Però tot això serà després, perquè avui comencem la feina extra indiscreta amb el Videoclub. Joan Enric Barceló, bona nit.

Toni, avui vinc amb una pel·lícula molt petita. Un curt, curtmetratge. No, tot i que estaria bé algun dia portar un curtmetratge. Sí que estaria bé. Sí, perquè també és cinema i sovint de gran qualitat.

Mira, aquí has tocat la tecla justa perquè, ja ho saps, que si portes qualitat, ja t'he dit que sempre m'hi trobaràs. Ho estem lligant tot molt bé.

Està estranyament bé avui, perquè, espera't, acabes de dir tecla, i la pel·lícula que et porto avui té tecles,

té cordes, té guitarras. Ah, ja comencem amb les pistes. Perdona'm, amb més de pistes.

Mira, carrers de Dublin, una botiga d'aspiradores, això hauries de saber ja, un estudi de gradació, i dues persones que no saben gaire bé què senten.

Això ja sona molt bé. Això sona fantàstic. I alhora també sona trist, he de dir, perquè si no vaig molt equivocat, avui ens portes una pel·lícula meravellosa protagonitzada pel recentment desaparegut

Glenn Hansard. Uf, cop dur, però ho farem i serà un capítol homenatge del videoclub cap a aquesta figura de la música i del cinema. Avui al videoclub, guants.

Ja veig que plorarem, però vinga, va, obrim el videoclub.

El Videoclub, amb Joan Enric Barceló.

Wands, pel·lícula irlandesa de l'any 2007, escrita i dirigida per Joan Carni, protagonitzada, ja ho hem dit, per Glenn Hansard i Marqueta Irglobar. I dic protagonitzada, però potser podríem dir evitada, Toni, perquè són com dos actors, no actors, que entren a la pel·lícula amb una veritat que és molt difícil de fabricar en cine. Sí, i això passa molt poc.

A vegades veus una pel·lícula i notes que els personatges semblen haver existit abans que la càmera arribés.

És que Glenn Hanzard no fa veure que és un músic de carrer. És un músic que havia tocat al carrer i ho veus per com agafa la guitarra, que no és un accessori, és com una part del seu gos.

I ella també, no? La Marqueta Irloba tampoc sembla una actriu interpretant una pianista, no és el cas.

No, és aquest tipus de persones, estaràs d'acord amb mi, que quan seu davant d'un piano pot explicar coses que potser a la vida no explicaria mai. I t'he de dir que la peli, en aquest sentit, juga aquesta veritat dels dos personatges d'una forma ja molt, molt, molt clara des de l'inici, perquè no sé si la tens fresca ara mateix. No gaire, eh? No gaire. La qualitat d'imatge de Wands no seria avatar, no? Tampoco ho pretendo. No, no, però és que està fet amb càmeres. Saps les Handicam dels finals dels 90, principis dels 2000? Aquelles Handicams petites, Sony. Està gravat amb allò, Toni. Amb una mica de gra, fins i tot. Bueno, amb una mica de gra, no. Amb l'acné cinematogràfic que està. Està gravat. Però és una textura que avui en dia als mòbils li donen mil petades. És com si algú al carrer els estigués gravant i, no sé, filmés l'escena davant

dels seus ulls, no? Clar, però ja et dic, fa temps que no la veig, eh? Però deu formar part del seu encant, no? Perquè al final, que sigui així cru, no? Tot és cru. Estem parlant de Dublin, a l'hivern. Si no em falla la memòria, la primera escena, el protagonista està tocant al carrer i l'intenten robar. No, l'intenten robar, perquè ell posa. El maletí de la guitarra perquè li caiguin monedes i ja al principi ja l'intenten prendre aquestes monedes. Vull dir que té sentit

aquesta cruesa. Mira, aquesta cruesa. Mira, un dia vaig llegir en un llibre que deia que tu pots fer una pel·lícula amb la pitjor imatge possible, però el so ha de ser sempre bo. En canvi, si tens la millor imatge del món però el so falla, allò no es pot mirar.

Mira, hi estic d'acord i a més et diré que una prova molt clara d'això són les pel·lícules de matratge trobat. Que visualment intenten aparentar imperfecció però el so d'aquelles pelis normalment és el que transbalsa i el que funciona millor però situem una mica els oients.

Som a Dublín, un músic de carrer canta per guanyar unes monedes. La pel·lícula té a dir que no li posa nom, li diu que és Guy, el noi. Ah, no recordo que no tenien nom ells. Els crèdits posa Guy al final. I ella és la girl, la noia, i això diu molt, perquè la pel·li ens està dient que no seran com grans personatges, vol que siguin una mica com qualsevol persona que alguna vegada ha portat una cançó enganxada en una ferida.

Clar, són personatges, també són estats emocionals, una mica, no? Ara que dèiem això que al començar la pel·lícula. És que ara em sembla que ho dic, no preguntes. És que de vegades et trenco els esquemes. Ara que dèiem que això, només començar, ell toca el carrer i li roben els diners que està guanyant. Tu, com a músic, t'he de preguntar, has tocat mai al carrer?

Jo sí, he tocat al carrer. Vaig fer un Erasmus a Edimburg el 2005-2006 i fèiem versions de Bob Marley pel carrer. Versions de Bob Marley? Teníem un outfit molt estrany que era que uns amics dels meus amics van venir a visitar-los i van robar tots els xalecos salvavides de l'avió que van poder i ens els posàvem per tocar enmig d'un parc i dèiem We don't know where we are We just want to get home Please help. I tocaven Bob Marley, tots tres, vestits, vestits d'una cançó específica, un tema. Could You Be Loved, era el nostre hit. Home, i què? No, no, no, bé, bé. L'Outfit funcionava, si hi ha més monedes que sense Outfit. Era espectacular, i anàvem a sopar després, i era molt divertit. En tot cas, tornem a la pel·lícula. Una nit. Mentre toca les seves cançons, s'atura una noia. Però s'atura allò d'escoltar-lo de veritat. No tira una moneda i se'n va caminant. Es queda. I li pregunta després, aquesta cançó és teva? I de què parla, saps? Clar, i ell queda en fora de joc. Els cançons tenen això. Les pots cantar davant desconeguts, davant 50.000 desconeguts, i aquí no passa res, però quan algú se t'acosta i et diu, perdona, de què va això? Llavors aquí et sents despullat. Están con el que pactes, ¿eh? Es un placer conocerte.

¿Quién escribió esta canción? Por favor. Ninguno. ¿Era ella? ¿Dónde está ella? Se ha ido. ¿Está muerta?

No, no está muerta. Se ha ido.

Clar, aquí ella li pregunta a qui dedica la cançó, no? I ell li diu que a ningú, i ella li diu que ni de prou mal que això no s'ho creu a ningú, li pregunta per la noia,

ell li diu que la noia, doncs que ella no hi és. Fixa't que ens avisa que això no és una història d'amor clàssica. Perquè veurem dues persones apropant-se a través de la música. Ella, no ho hem dit, és immigrant, és xeca, ven flors, cuida de la mare i cuida de la filla, i de tant en tant va a un lloc com místic, que és una botiga d'instruments, on li deixen tocar el piano perquè a casa no en té.

Home, però l'escena, crec que és l'escena que segurament recorda tothom, de Once, és l'escena de la botiga d'instruments, quan toquen junts, per primer cop. Diria que hi ha, en el cinema musical modern, poques escenes tan senzilles i alhora tan maques, tan boniques.

Expliquem-la, mira, ell. Li ensenyo una cançó, ella se ve davant del piano i comença a acompanyar-lo. Primer ho fa amb prudència, després cada cop més segura. I de cop, la cançó existeix d'una forma nova, i t'he de dir que està molt ben coreografiat, perquè m'ho mirava amb lupa, com a músic, i realment el que veus a la pantalla és ben bé com explicaries a algú una cançó mentre l'estàs tocant, i capturar-ho té un mèrit terrible.

La cançó que per cert es deia Falling Slowly, recordem que va guanyar de forma molt merescuda l'Òscar a la millor cançó original.

I és la peça central d'aquesta pel·lícula, com tu deies, de cinema musical, perquè és veritat, no deixa de ser un musical, perquè hi ha cançons tota l'estona teixint aquesta història. Ara ve. Qui no l'hagi vist, no espereu Moulin Rouge. No, no, clar, no.

És un altre tipus de pel·lícula. Dublín, un senyor que toca el carrer, que es busca la vida A més,

una botiga de música buida, un piano, una guitarra i dues persones que, mentre canten, veuen que podrien compartir alguna cosa important.

Sí, ho puc veure. So goes them. Da, goes da, da, da.

És molt maco com ell li va ensenyant la seva cançó. Mare diu, està en do, diu, ja ho sé, ja ho puc, sóc músic, ja ho puc veure.

Una mica prepotent ell en aquest moment, no? No, no, però està molt bé, està molt bé.

És una escena d'amor, sense ser una escena d'amor d'alguna manera, no? Que en el fons, una mica, aquesta idea és el que acaba marcant la relació dels dos al llarg de la història.

Sí, perquè no es diuen m'agrades, no es toquen gaire bé, no hi ha cap gran declaració, però és una escena d'una intimitat enorme, perquè cantar junts és una forma de connectar molt bé, i això quan passa amb un desconegut és que és furtíssim.

Estic avui de preguntes personals, però ¿algun cop t'ha passat això de connectar amb algú d'una manera molt forta, amb algú que no coneixies de res, tocant música?

Bueno, constantment, perquè a dalt de l'escenari, quan cantes una cançó que tu has escrit i veus la gent cantar, i mires una persona als ulls i veus com la canta, i veus com significa una cosa diferent segurament per ella que per tu però esteu cantant la mateixa cançó. És com un multivers que s'obre, perquè cada persona allà té una història teixida amb aquesta cançó. I tu en tens una, que és la teva, que és la que va iniciar, diguéssim, la composició de la cançó, però es ramifica amb infinites variables. I quan tothom canta la cançó, és la mateixa, però no és la mateixa. No sé si m'explico.

Sí, sí, t'expliques perfectament, perquè crec que com a audiència una mica experimentem també aquesta connexió. You have broken.

En tot cas, què en sabem d'ells després d'aquesta primera connexió? Ell sí, ell porta, diguéssim, temps arrossegant una ruptura, se'n vol anar a Londres, hi ha una noia que ell voldria recuperar i també, clar, hi ha aquest somni etern de viure de la música i, clar, totes les cançons estan escrites des d'aquest lloc.

O sigui, que està en aquell típic moment en què dius, tranquil, tothom, que això de la parella ja ho tinc superat. Però, clar, has escrit 700 cançons sobre ella,

no? Per tant, superat, superat, no ho tindríem gaire. A veure, Glenn, si portes 700 cançons sobre aquella persona, potser no cal que vagis dient que està superat, que la discografia et delata. I ella? Ella té una vida molt austera, no és la típica musa que apareix per il·luminar el seu camí per aquella escúria, això és important, ella té mare, té filla, té feines precàries i té una història sentimental pròpia. La pel·lícula és molt intel·ligent perquè no la converteix en el premi, no és la noia que salvarà el músic, és algú que també té una ferida i que intenta sostenir-se.

Efectivament, és un personatge femení molt important i no és l'accessori que moltes vegades trobem en aquesta mena d'història. I això també fa tant el personatge com la pel·lícula més adulta, perquè al final. En una comedia romàntica normal o a l'ús, la pregunta seria, cabran junts o no cabran junts? Que és la típica. I, en canvi, aquí la pregunta és més fina. Què pot passar entre dues persones quan s'han trobat en el moment equivocat, probablement, però amb la cançó exacta? Are you really here?

Saps que a mi sempre m'ha semblat que Once té alguna cosa d'Abans de l'Alba? Oh, ben vist, ben vist. No sé si és la connexió entre ells o potser aquesta cruesa que dèiem al principi.

Sí, però hi ha com una diferència gran, perquè Abans de l'Alba parlen tota la nit, en canvi a Once canten. I això crec que canvia la. La naturalesa de la relació, perquè parlant pots fer-te l'interessant, pots mentir una mica i tal, però cantant és molt difícil, sobretot cantant cançons teves, perquè la veu et traeix, i si tremola, tremola, i si fa mal, allò es nota.

No, i a més, en Glenn Hansard tenia una manera de cantar que semblava sempre que estigués a punt de trencar alguna cosa, no? Feia la sensació que era molt transparent.

Aquelles veus que s'esquerren, no? Que sembla que hagin de travessar una paret, i això és molt important, perquè el personatge. És algú que no pot parlar tranquil·lament d'aquesta ferida que dèiem, l'ha de cridar cantant.

Sí, l'ha de cridar, exacte, sí, cantàvem aquest punt de gairebé cridar, i ella, en canvi, canta de una manera molt diferent, com més petita.

Sí, sí, sí, com molt avellotada, no? Sembla que ella canti cap a dins, ell cap a fora, i quan s'ajunten, doncs la cançó, la pel·lícula, troba el seu lloc.

És curiós perquè sembla que eren els personatges perfectes per fer aquesta pel·lícula, però ell, en Glenn Hansard, no havia de ser el protagonista

de Once. No, ell feia les cançons, en principi, i ja estava, i havia de ser Agafa't i fort, Cillian Murphy.

Home, Peaky Blinders al musical no, eh, sisplau. Això era abans de Peaky Blinders. Però ara ja barrejo i m'ho imagino.

No m'acaba de collar. No, ara no, perquè, mira, més sort. És que ara, trist, quin trist, no t'encaixa. No, ara no pots. El cas és que Cílian Murphy va caure i Hansard va agafar bald paper i mira, a vegades això, aquests errors són una benedicció. Perquè potser, jo crec que amb un actor molt més conegut, la peli hauria estat com més professional, però menys veritable.

Clar, jo crec que és aquest l'element que me la connecta amb Abans de l'alba, aquesta veritat. Que evidentment Abans de l'alba, Ethan Hawke i Julie Delpy, professionalíssims, però aconsegueixen les dues trobar aquesta veritat. I és el que deies també al principi, hi ha una, entre cometes, precarietat que la peli sempre se les empesca perquè jugui al seu favor.

És que el look de la peli et sopta els primers cinc minuts, però és que llavors t'hi has acostumat perfectament. I ja no et sembla pobre, sembla despullada. Però és que és això, no té res que tapi el que importa, les cançons, les mirades, els silencis entre ells.

Clar, això és difícil de fer, perquè moltes pel·lícules petites volen semblar grans. I potser Once fa el contrari, excepte ser petita, i com que no força res, doncs acaba sent enorme, diguéssim, en un nivell emocional.

Mira si connecten, que en una setmana, segueixo amb l'argument una mica, per avançar, que munten com un petit projecte, ell vol gravar una maqueta per anar a Londres i intentar triomfar amb la seva música, ella l'ajuda reuneixen uns músics molt peculiars que troben pel carrer i la peli es converteix durant uns minuts en un retrat d'un moment molt especial com a músic, que és l'entrada per primer cop a l'estudi de gravació.

I aquesta escena és fantàstica perquè qualsevol músic s'hi reconeixerà perquè hi ha l'assaig, els dubtes, els nervis, gent que entra tard, gent que no sap si funcionarà i de cop, pam, la cançó s'obre i tothom mira llavors una mica diferent i durant tres minuts sembla que tot tingui sentit.

No sé si estaràs d'acord que. Va, no és una pel·lícula sobre triomfar exactament, perquè ell no necessita només una carrera musical, necessita recuperar una veu. I ella no necessita només ajudar-lo, necessita recordar que encara pot fer música, que encara hi ha una part d'ella que no està només atrapada en el que dèiem abans, en les precarietats i en les obligacions del dia a dia.

Mira, fent el guió vaig pensar, busco una frase que la defineixi, i en vaig trobar una que era boníssima, que deia. És una història d'amor, però no necessàriament una història de parella. Què et sembla?

Doncs em sembla que la clava, i a més em sembla que això avui encara sembla rar, perquè tendim a pensar que si una història d'amor no acaba en possessió d'alguna manera, o en parella, no ha funcionat. Igual ens diu una cosa que potser és més madura, que és que hi ha persones que no venen a quedar-se per sempre, i potser venen a desbloquejar-te o a recordar-te qui eres o, literalment, com passa a la pel·lícula, a donar-te una cançó i després, doncs, no ho sé, potser hem de marxar, no? I això connecta molt amb el títol. I tant, Once, una vegada.

És un títol petitíssim i immens. Una vegada, una setmana, una cançó, una trobada, una persona que s'atura a escoltar-te quan toques al carrer i, patapam, la vida et canvia el rumb. D'altra banda, ja que parlem d'això,

hem de comentar també que ells dos a la vida real sí que van acabar sent parella, que és una història que a més es va barrejar amb la pel·lícula, perquè ells dos ja es coneixien abans de fer la pel·lícula, però va ser fent la pel·lícula que es van enamorar. I després, quan va arribar la fama, que era difícil distingir una mica la història d'amor de la ficció de la real, inevitablement.

Sí, van continuar tocant junts, llavors com a parella, però van trencar en part pel pes de la fama, però tot i això, es va acabar la parella, però el grup, diguéssim, va continuar. Clar, és que ha de ser molt difícil, eh, tot això. És que és material molt sensible, Toni. Vull dir, toques material molt íntim i a vegades acabar confonent coses és fàcil. Sí. Finalment van acabar de tocar junts Ah sí, hi ha un documental El The Swell Season Que és el nom del seu duo I on es veu que Això precisament que deies Que la fama va ser un pes molt gran per la

seva relació Home, és que realment van tenir molta fama Ara pot ser clar, ja els hem oblidat una mica Però no tant, perquè amb la mort d'ell S'ha vist clarament Que com a músic I també com a persona pública És algú molt conegut i molt estimat però van tenir molta fama sobretot a partir dels Oscars, perquè en aquell moment Falling is Lonely era la gran cançó. No sé si recordes la cerimònia i el moment aquell concret, perquè també té una petita història, perquè quan guanya l'Oscar la cançó, ell, el Glenn Hansard, parla primer i ella, la Marqueta Ergloba, està a punt de fer el seu discurs, però la tallen, l'orquestra la talla, i marxen a publicitat. Allò tan cruel de les grans cerimònies, la maquinària empassant-se la persona, però quan tornen de publicitat, el presentador, que ara no recordo qui era. O la direcció de la gala, tenen el detall de fer-la sortir de nou perquè pugui parlar.

Hi everyone, I just want to thank you so much. This is such a big deal not only for us but for all other independent musicians and artists that spend most of their time struggling and the fact that we're standing here tonight, the fact that we're able to hold this.

Doncs ho trobo boníssim, és un moment molt bonic perquè d'alguna manera és un altre cop la pel·lícula, diguent, aquesta gent que no té veu, aquests músics que viuen als marges, també han de poder parlar i expressar-se, no?

Boníssim. Arribats aquí, ja només queda la pregunta de sempre, que és, per què hauríem de mirar Once?

Doncs hem de mirar Once perquè és una peli petita, que ens recorda una cosa enorme. I és que no totes les històries importants fan soroll. Mira, el nostre món, Toni, mesura l'amor per la durada, l'èxit per la visibilitat i la música pels números que tens, que fas a Spotify, a les xarxes, a tot això. I Once ens diu que hi ha trobades breus que poden canviar-te més que relacions llarguíssimes o que grans èxits, no? Hi ha cançons que tenen, res, quatre cors i que poden contenir més veritat que tota una discografia sencera. I que a vegades n'hi ha prou amb que algú s'aturi a escoltar-te, perquè alguna cosa dintre teu torni a moure's. És una peli sobre dues persones que es troben, es reconeixen i s'ajuden a fer el pas següent. Potser no es queden juntes, perquè potser no poden, però és que potser no cal. Potser fan una cosa preciosa durant uns dies, que és convertir la ferida en música. I això és una cançó, perdó, una cançó, una història fantàstica, crec jo. I després de la mort de Glenn Hansard, crec que la peli encara ressona més, perquè sembla que el títol ens parli directament a nosaltres, ens diu, ei, una vegada, ja veus a la teva vida que et passaran una vegada, hi ha persones que passaran una vegada, hi ha moments que no es repetiran, però això no vol dir que desapareguin, perquè sovint en un cop n'hi ha prou perquè visquin amb nosaltres per sempre. Jo diria, mireu-ho anys perquè no us demanarà gaire, No voldrà que cargueu en grans miracles, ni en finals perfectes, ni en amors de postal. Us dirà, escolteu aquesta guitarra, aquest piano, les dues veus, amb aquesta ciutat grisa com a taló de fons, i gaudiu d'aquesta cançó que quan comença a sonar sembla que et digui, ei, encara hi som a temps.

Preciós, Joan Enric. I et diré que ens ha quedat un homenatge molt bonic a Glenn Hansard. Deixem-la sonar, no? Home, sí, avui sí. Avui toca. Va, fins aviat. Fins aviat.

Fins aviat.

Estás escoltant La Finestra Indiscreta, amb Toni de la Torre.

Moment ara per endinsar-nos en les estrenes de la setmana, perquè ja sabeu que ens agrada dedicar sempre una estona a la prescripció i ajudar-vos a triar només el que val la pena, perquè hi ha tanta cosa a veure que més val posar-hi un filtre i que el filtre sigui exigent. Tari Porté, Marta Ferrer, bona nit. Bona nit. Doncs comencem amb l'anàlisi de les estrenes a la cartellera i, per tant, deixem que entri a l'estudi el Tom Cruise irreconeixible de Digger.

Digar és l'estrena més destacada de la setmana. És una pel·lícula que uneix Tom Cruise i Alejandro González Iñárritu en una sátira política sobre un magnat del petroli multimilionari, que és un dels homes més poderosos del món. Com que ha basat el seu imperi en l'extracció de petroli, la pel·lícula juga amb la idea que és un extractor de recursos, evidentment recursos que es crea tot per ell, i que perfora una acció que no deixa de ser agressiva, perfora el món, per enriquir-se a ell. La trama parla sobre la impunitat que donen els diners. Ell provoca un gran desastre natural, que és la trama que mou la sàtira, i pretén passar per ser qui salvi el món del desastre que ha causat. I retrata sobretot la cultura masculino-testosterònica d'aquests homes poderosos. En aquest sentit, l'elecció de Tom Cruise, que a priori podia semblar una mica estranya, té lògica si recordem el paper que va fer a Magnolia. Aquí va cobert de prostètics, i està pràcticament irreconeixible, interpretant el que no deixa de ser un alter ego de Donald Trump o de qualsevol altre dels rics que governen el món. I les decisions en les quals, per cert, ens afecten molt, que aquesta és una mica la clau de tota la sátira. Podríem dir que Iñárritu ha volgut fer el seu telèfon vermell volant cap a Moscou amb un retrat d'aquests homes que prenen decisions molt importants i de conseqüències devastadores amb una confiança absurda.

¿Qué diablos es eso? Es una cosa enorme.

Por supuesto, todos tienen la culpa en mí.

Solo has derrotado a la mitad del continente. ¿Qué diablos vas a hacer? ¿Double down?

Per tant, sàtira molt passada de voltes, que apunta cap a aquests homes, i alhora també apunta, i anirem, cap als que no tenim aquest poder, cap al públic, cap als que estem a la sala. És una sàtira amb doble direcció, que jo vaig notar, i parlo només del passi de premsa, evidentment, que no feia riure a ningú, excepte a mi. Però jo vaig riure molt. Un riure, allò de dir. Estic rient sol? Per què? Per què estic rient sol? Com pot ser? Bé,

també té aquest efecte terapèutic, diria jo, riguis més o menys, però aquesta cosa d'anar veient com s'esfondra molt al nostre voltant i com a mínim poder-nos enriure una miqueta, no? I de fet, crec que, jo diria que, ens sembli una pel·lícula més bona o més dolenta, aquesta és una d'aquelles que segurament si veiem d'aquí uns anys, d'aquí, no sé, 20 o 30 anys, entendrem molt el present, diguéssim, o en aquest cas el passat, però vull dir que entendrem molt aquest moment en el qual estem vivint ara mateix. I, a més, per una banda, per la qüestió del pànic climàtic, evidentment ara mateix estem en un moment que crec que és ingenu no entrar una mica en pànic, i aquesta pel·lícula, de fet, jo crec que entra molt fent una sàtira que mira molt als ulls aquesta qüestió, perquè hem vist darrerament, per exemple, moltes produccions, moltes pel·lícules sèries que parlen del pànic que genera l'auge o el creixent auge de l'extrema dreta, el feixisme i de més, però no tantes que parlin d'una manera tan directa i tan, diguéssim, sense filtres del tema climàtic.

Sí, això és molt directe perquè al final tota la trama gira al voltant d'aquest personatge que es trau petroli i provoca que hi hagi una part de Groenlàndia, si no recordo malament, que es desenganxi i es vagi apropant cap a Europa i, per tant, provoqui un desastre

climàtic assegurat. Sí, i de fet, no només aquesta qüestió crec que es veu molt, sinó també aquesta megalomania que comentaves, Toni, d'aquests personatges que d'alguna manera són com titallaires entrant en pànic, que crec que també és una cosa molt divertida, que segurament no veiem però està passant. I de fet, inclús diria que Iñarritu se'n riu d'això, però també jo crec que és conscient que no deixa de ser també un. També en certa manera un megalòman del cinema, algú que s'enriu molt però que alhora també és un personatge d'aquests

en el seu àmbit. Bueno, és que és part de la gràcia, o sigui, hi ha una part de la sàtira que va dirigida ell mateix i a Tom Cruise alhora, i després hi ha una altra que va dirigida als espectadors. Clar, a mi el que em passa a Miñarri,

Tosca, amb totes les seves pel·lícules tinc la sensació que es pensa molt més intel·ligent del que realment és. I aquesta megalomania que tant ell com Tom Cruise exhibeixen, perquè al final són dos egos descomunals, alguns més ben treballats que d'altres i més merescuts que d'altres, tinc la sensació que s'han posat els dos a dir, anem a riure'ns de nosaltres mateixos i també dels altres egos, tipus Donald Trump, Elon Musk, Jeff Bezos, és igual quin nom posis perquè són tot el mateix, però no arriben a fer aquesta sàtira. És a dir, tinc la sensació, a veure si ho explico bé, que la sàtira és tan sàtira que et dona la volta i deixa de ser sàtira. Perquè, primer, la pel·lícula està constantment intentant. Fer-te riure,

amb tu ho va aconseguir Toni, amb mi no ho va aconseguir gens. Sí, jo vaig riure en alguns moments. No ets mal.

Hi ha escenes que estava a punt de riure i llavors, el mateix, o sigui, dona-te'n la volta que ja no fa gràcia. Els angloparlants tenen una expressió molt bona que no sé si té traducció en català, que és a hat on a hat, o sigui, un barret sobre un barret, que vol dir que és massa. Una cosa tan recargolada que ja deixa de ser recargolada i ja directament no s'entén i ja no té el punt que ha de tenir. I amb aquesta pel·lícula. Però és una sàtira, al final. Però la sàtira ha de ser intel·ligent i ha d'arribar fins a cert punt. No es pot passar de la ratlla, perquè llavors la sensació és que ja no és ni sàtira ni és res. És a dir, està dient evidències una rere l'altra. A mi em va recordar una mica Don't Look Up. En aquest sentit. O sigui, una cosa que és tan evident que perd força. Perd força crítica, perd força narrativa, interpretativa, de tot tipus. I crec que ningú acaba de ser conscient que s'han passat de la ratlla, perquè, per exemple, tots els actors estan massa exagerats. Però és que per mi és

la gràcia d'aquesta peli. Per mi, la gràcia d'aquesta pel·lícula és que fa sàtira, diguéssim, sense límits, que són perfectament conscients que és el màxim estripat que es poden permetre. És que crec que, a més, ja és molt difícil d'anar-hi. I Tom Cruise mateix, com a interpretació d'un personatge magnat, megalòman, està absolutament passat de voltes, crida, fa gestos de matrallar la gent, o sigui, és una cosa completament. Això, exagerada, caricaturesca, però és que justament és la gràcia.

Sí, el que passa és que després la pel·lícula té un punt que no explicarem perquè si no ens destapa el pastel, però té un punt que intenta com aterrar tot això i aquí és on es traeix a ella mateixa.

Veus, jo en canvi l'aterratge, que no podem parlar-ne, però el vaig comprar molt. Em va semblar molt intel·ligent perquè és un aterratge que al final acaba parlant sobre per què fem sàtires, quin paper tenen les sàtires en el nostre món que se'n va a pastar fang, què fem quan anem a un cinema a mirar una sàtira i el Tarik deia, són riures que són catàrtics. Val, molt bé, és catàrtic. I què? Quan surts, el món continua igual o pitjor. Crec que és una manera de plantejar, és a dir, li dona la volta en el sentit de dir, et presento una sàtira però alhora. Vull qüestionar per què estem fent sàtires i quin sentit té en realitat i fins i tot si té una funció negativa, en el sentit que tu pots anar al cinema, riure perquè el món se'n va a pastar a fang, i això quin efecte té després quan surts? ¿Vols canviar el món més o menys que quan has entrat a la sala?

Jo crec que, bàsicament, de fet, en aquest sentit, Iñárritu és un personatge que aquesta expressió de menys és més no la contempla ni la contemplarà mai. I segurament, si anés una mica cap aquí, seria una mica més conseqüent també amb el que està plantejant, perquè, evidentment, s'està rient de tots aquests personatges, sent ell mateix un d'aquests personatges que vol fer tot més gran que la vida, no? I, de fet. Us relaciona una mica amb aquest estirp que podríem parlar de la Megalopolis de Coppola fins a la Eddington d'Ari Aster, d'aquesta mena de cineastes que, com deia la Marta, es creuen molt intel·ligents com per poder fer no només un retrat molt punyent, sinó amb 30 capes diferents, amb moltíssimes interpretacions. I crec que és veritat que, bueno, en fi, pot agradar-te més o menys. Jo crec que en aquest cas funciona aquest joc de realitats, diguéssim, que té sentit. El que passa és que, evidentment, com sol passar i li passa a tot sovint a Iñárritu, es passa moltes vegades a la ratlla i. Buidant una miqueta d'aquestes capes o d'aquests significats, segurament seria molt més efectiu, també perquè, fins i tot com a sàtira, a vegades, una de les virtuts que té una bona sàtira és que es diafen a l'hora de, diguéssim, amb subtextos, riures o parlar d'alguna cosa, no?

El que és segur és que Tom Cruise s'entrega totalment el paper. Té un monòleg al mig de la pel·lícula que, com deia abans, serà molt comentat. És molt evident que vol l'Oscar aquest moment en el que es troba ell, i crec que podem explicar-ho, compareixent davant d'una mena de Nacions Unides Mundial. Amb la crisi que ha provocat i fa aquest discurs que a mi em sembla que és increïble com a nivell interpretatiu i també com aconsegueix mantenir l'atenció del monòleg durant tot el discurs. Em sembla que està molt ben fet i és el punt àlgid de la pel·lícula.

La posada en escena en aquesta escena, no només el mateix Tom Cruise, sinó tota aquesta escena en si, la coreografia, és realment increïble. A mi em va recordar de fet una mica Birdman, tot aquest joc entre els moviments i les paraules de l'actor, amb tot el com el segueix la càmera, i a més em sembla increïble. També és veritat, aquí Tom Cruise és un actor que estem acostumats a que ho doni tot sempre, I aquí no podia ser menys i, a més, mola molt perquè, d'alguna manera, trenca amb el que seria l'esquema que nosaltres tenim associat a Tom Cruise, d'aquest home perfecte, entre cometes, que encara que tingui 60 anys o no sé quants té, segueix sent el superhome, i aquí una mica se'n riu d'aquest estereotip que li associem. I sí, em sembla que l'entrega és admirable que fa. I, a més, també trobo que és divertit que es contradigui una miqueta a si mateix amb aquesta alegria.

A mi em fa pensar evidentment en el seu paper a Magnolia i a Les Grossman de Tropic Thunder, perquè són dos papers ultra exagerats que només els pots fer bé si te'ls creus i si tot el que hi ha al teu voltant juga al teu favor, que és el que feia Magnolia, és el que passava a Tropic Thunder. I aquí també passa, el que passa és que és veritat que, clar, ara feia uns anys que ens venia acostumats a ser el superheroi d'acció i havia deixat de banda tots aquests papers, no? Ice White Shot, etcètera, no més dramàtics, que potser l'havien consolidat més com un actor seriós, mal dit, però sí, amb Missión Imposibles i etcètera, doncs això ho havia deixat de banda i ara tornava aquí i el que passa és que també veig massa evident que va per l'Òscar. Perquè també ha fet tota una campanya de màrqueting que, d'altra banda, és deliciosa perquè és un personatge. És un personatge? No sé com més dir-ho. És un personatge. Tom Cruise és un senyor que jo no el voldria entrevistar mai de la vida perquè és impossible fer-li una bona entrevista perquè no saps mai per on et sortirà. Té aquest tronc de bogeria. Ho controla tot. Sí, i té aquest punt que el mires als ulls i té ulls amables, però al darrere amaguen alguna cosa molt fosca i molt tèrbola, i no saps ben bé per què. Però clar, veig com tota aquesta campanya molt exagerada de porto no sé quants anys de carrera, torno a fer un paper seriós perquè em doneu l'Òscar d'una vegada per totes, que a mi em va treure, em va treure de la pel·lícula.

Clar, aquesta escena és el moment en què ella es pot lluir més, o sigui, és la part. Sí, no, i ho fa bé, eh? Tota la pel·lícula està. Pràcticament feta pel seu lluïment, però en aquest monòleg és on ell es pot expandir més. També és el moment en el qual la pel·lícula deixa de satiritzar només els homes rics i poderosos i polítics i comença a fer sàtira també dels que estem asseguts a les butaques, que això es va portant també cap al final de la pel·li, sense entrar en detalls, però té un moment Hamnet que em va semblar magnífic, però en el terreny de la comèdia. Així com Hamlet provocava aquella cosa de tota la sala plorant, aquest diàleg entre pantalla i el que està passant a la sala de cinema, a mi allò em va semblar molt intel·ligent.

A mi em va semblar massa remarcat. Una mica com el problema que tinc jo amb els Javis. Que és que tot està allà molt evidenciat.

Clar, però això és una sàtira. Jo és que trobo que la sàtira com més a la cara vagi, en general. Però pots anar a la cara. Que no has d'amagar les ganes de clavar. Em sembla que és una peli que té molta, molta, molta mala llet. I jo trobo faltant la mala llet en general. I especialment al cinema trobo que falta allò, que la cosa, que hi hagi un discurs que et punxi de tant en tant. I penso que és una peli que té molta mala bava en aquest sentit i que tu pots estar rient, jo vaig riure amb Sabreu durant gran part de la pel·lícula, i en certs moments que et torci el cul. I a mi això em sembla que és el que ha de fer una sàtira que va amb això, amb mala bava, i li agraeixo molt.

Sí, sí, de fet, o sigui, jo crec que realment, a més, va malabava i també té una capacitat de desconcert que jo crec que està molt ben aconseguida perquè realment no t'esperes cap on anirà segurament part de la trama, no? I ja veus des del principi aquestes caricatures del gran magnat del petroli, del president dels Estats Units, que és el John Goodman, clarament trampiat, etcètera, etcètera, i després se'n va cap a derives que, a més, Sí que estèticament crec que se li veu més el llautó en llarrito, és a dir, clarament al principi remet molt al cinema de Yorgos Lanthimos, clarament a l'escena aquesta del Parlament, diguéssim, remet molt al Roy Anderson. Hi ha una sèrie de grans cineastes europeus que estan allà, fins i tot Hamnet, una pel·lícula que també és europea. Crec que hi ha diversos moments en els quals crec que. Iñárritu vol veure de moltes coses diferents i fa una gira gonsa una mica massa excessiva, però és veritat també que és molt ambiciosa, molt agosarada, té mala llet i crec que això és una cosa que, fins i tot si no t'agrada, sempre és agraïda i a més, que a mi em desconcertin al cinema aquestes alçades em sembla molt grat i m'ho passo molt bé quan passa.

El que segur és que serà un fracàs. I tant, sí. No l'hauria de veure ningú. Però a mi això encara m'intriga més. Serà una peli que fracassarà en taquilla, però que potser triomfarà els Oscars via Tom Cruise. No sé, m'interessa, aleshores. Què li hem de dir als oients? Que vagin a veure una peli que fracassarà segurament, potser esdevindrà de culta. Potser aneu i rieu, potser aneu i us passa com la Marta corteja freds tota la peli. En tot cas, és una. S'ha de veure. És inclassificable en aquest sentit. I és molt difícil preveure al públic com la rebrà.

I a més, com que juga amb aquestes capes de realitats i ficcions i tot plegat, jo crec que com a mínim sortiran sentint-se identificats d'alguna manera i també a través dels codis narratius que proposa. Doncs digue'r que és

l'estrena destacada de la setmana, però no és l'única.

Anem a veure les alternatives que tenim a Digger, perquè una possibilitat és anar a veure Verity, que és un thriller psicològic sobre una escriptora que passa per un mal moment econòmic, la interpreta Dakota Johnson, i li ofereixen treballar com a negra literari d'un nou llibre d'una escriptora molt famosa de bestsellers que ha quedat incapacitada i que interpreta Anne Hathaway. Evidentment accepta la proposta s'instal·la a casa de l'escriptora i allà coneix el marit que interpreta George Harnett amb qui sent una atracció instantània la clau està en que troba un manuscrit diferent del llibre en què s'exposa que ha de treballar un manuscrit que sembla autobiogràfic. I el que l'escriptora famosa ha escrit en aquest manuscrit és molt perturbador, però la protagonista no té manera de saber si és cert, si és com una mena de confessió o si és una altra de les seves ficcions, i aleshores aquesta ambigüitat permet a la pel·lícula crear l'atenció psicològica i sexual que busca un públic, podríem dir, semblant o si no idèntic a l'assistenta. De fet, Verity també està basada en una novel·la d'èxit comercial, per tant és la mateixa estratègia prèvia, en aquest cas de l'escriptora Colleen Hoover.

Colin Hoover es una terrorista. I com a terrorista literària només se la pot adaptar com a terrorista. Fent terrorisme cinematogràfic. I amb aquesta pel·lícula et vas a aquella cosa que fa una setmana es comentàvem amb The Runner, que jo venia molt enfadada, si te'n recordes, la peli d'Amazon, i tu em deies, Marta, has de prendre-te-la com una comèdia. I jo vaig entrar a Verity i amb la primera seqüència vaig dir, això és una comèdia I jo m'ho prendré així. I jo m'ho prendré així. Estaves dintre i no podies.

És una qüestió de supervivència. El Toni va riure. Amb Digger i tu vas riure amb Verity jo vaig riure

molt amb Verity i crec que no era la intenció la clau és que Verity no volia fer-te riure una mica sí perquè juga aquesta cosa molt camp, molt exagerada molt Anne Hathaway dolenta de pel·lícula de Disney de l'època clàssica. I jo estava dins. D'acord, tot el que em proposeu a partir d'ara, jo us ho compraré. I el que vaig comprar és Vértigo, si Alfred Hitchcock hagués tingut tres ictus mentre la dirigia. Que és una pel·lícula que no hi ha per on agafar-la. No hi ha per on agafar-la. L'única manera que te la pots agafar és una comèdia, millor que diguer, i que bàsicament agafa tots els tupicasos d'aquesta mena de pel·lícules de sobretaula, que és. Un triangle amorós bastant rarot i psicològicament complex. Sí, de fet, crec que amb el que explica ja es veu que rarot, rarot és. Sexy estona. Sexy estona. Sorprendentment gore. Per algun motiu. Posa-ho. Hi ha una escena. Només començar la pel·lícula, que això també t'ajuda a dir d'acord, ja veig per on van els trets.

És tan tot plegat així de broca grossa com aquella escena.

Llavors, que hi ha tants girs de guió, que tu ja t'estàs veient a venir, però la pel·lícula es pensa que tu no has vist mai un thriller i que no veuràs a venir, que fins i tot genera com tendresa. Estic 100% d'acord. Creus que no estic veient com acabarà la pel·lícula, però jo des del minut dos ja sabia com acabava aquesta pel·lícula. I llavors el millor de tot és el trio d'interpretacions. Anne Hathaway, l'única que ha entès en quina pel·lícula estava, i ho està gaudint, i jo gaudeixo amb Anne Hathaway. Dakota Johnson, que encara estic esperant que em demostri que és bona actriu, per justificar per què està en totes les pel·lícules del món. I Josh Hartnett, rescatat, una altra vegada, que pobret meu, fa el que pot. La setmana que ve en tornem a parlar,

per cert, perquè protagonitza una sèrie nova.

Qui fa el que pot no està obligat a més.

I Josh Hartnett fa això. Tinc jo present que Verity anirà millor a taquilla que diga.

De fet, jo diria que Verity és una proposta radical. O sigui, radicalment intrascendent. És una pel·lícula que jo crec que. És absolutament submisa a tots els cànons, a tots els paràmetres de la ficció, diguéssim, comercial. Comentaves tu, Toni, l'assistenta. A mi l'assistenta m'agrada molt, perquè d'alguna manera. Sí, sí, ho sé, ets un gran defensor. Sí, sí, sí. El Manu una mica més defensor que tu, però tu déu-n'hi-do. Allà, allà, eh? Però l'assistenta la gràcia és que subvertia aquests tòpics, els agafava, els subvertia una miqueta, feia servir una actriu com la Cindy Sweeney que està hipersexualitzada per girar una mica la truita, i aquí el que fa és completament el contrari, és a dir, fa una immersió a consciència, a més agafant Dakota Johnson, clarament pensem tots en 50 sombres, agafa Josh Harnett que va ser un sex symbol dels 2000s, i ara segurament també molt premeditadament s'enfoca cap a un públic que als 2000 era adolescent i pensava en Josh Harnett com a aquest sex symbol, I la Marta, aquesta escena gore inicial que comentava, és que la presentació de personatges a través d'aquesta escena o és brillant, jo no sé si és un gest brillant o és la pitjor presentació de personatges que he vist en molt de temps, però em va fer molta gràcia. Em va fer molta gràcia i després, bueno, o sigui, també, clar, veníem d'Anne Hathaway en moltes pel·lícules aquest any.

L'he vist més que amb molts membres de la meva família, Anne Hathaway, aquest any.

L'Odissea, en fi, la llista és llarga, eh?

Clar, l'Odissea, que pot agradar-te més o menys, però no diries que és una mala pel·lícula. Mother Mary, que com a menú és una pel·lícula d'autor, que té la seva gràcia, The End of Oak Street, que a mi m'agrada molt. I aquesta. Que, de fet, és com una petita. És molt desconcertant, aquesta pel·lícula, en aquesta filmografia brillant d'aquest any de la Cató.

Bueno, l'ha fet per completar la nòmina, clarament. És la que li faltava per arrodonir la xifra que ella buscava, segurament. Els oients deuen estar pensant que aquesta és la pitjor pel·lícula de la setmana, de les que podran anar a veure al cinema. Per altra banda, t'ho passaràs.

Molt bé. Molt bé. Bueno, si us ho preneu així, eh? Clar, clar, clar. Has de riure i anar pagant una entrada per passar-t'ho una estona així, amb aquest estil d'aprendre-t'ho gens seriosament.

Jo us diré que no és la pitjor. Hi ha una altra que encara enfonsa més el llistó.

Estem parlant de Lucky Strike, una pel·lícula ambientada durant la Segona Guerra Mundial, concretament durant l'ofensiva a la manlla de les Ardenes. El protagonista és un soldat estadounidense mal ferit que, bàsicament, queda atrapat darrere de les línies enemigues i intenta tornar on són els seus companys. Tota la pel·lícula és una història de supervivència d'aquest soldat intentant passar desapercebut i intentant no trobar-se cap a Alemany. Scott Eastwood interpreta el protagonista i carrega amb el pes de la pel·lícula. Que no aconsegueix, almenys per mi en cap moment, ficar-te en la història que t'està explicant sobretot perquè és una pel·lícula massa neta, no hi ha brutícia enlloc estem parlant de la història d'un senyor que gran part de la pel·lícula se la passa arrossegant-se per terra, perquè no el vegin una peli neta, uniforme impolut i a més a més la pel·lícula no aconsegueix que et sentis que estàs amb ell allà és a dir, els moviments de càmera volen ser estilitzats. I el que fan és apartar-te de l'acció quan haurien de fer el contrari. Hi ha un distanciament respecte al protagonista que és l'oposat del que hauria de ser una pel·lícula basada en la supervivència.

Sí, jo en cap moment em va interessar res del que li estava passant a Scott Eastwood. Però en cap moment, és a dir, estava absolutament fora. Tens tota la raó, Toni, jo no vaig entrar. En el que proposava la pel·lícula en cap moment, també perquè la pel·lícula ja s'encarrega de posar-te moltes barreres d'entrada, és a dir, comença d'una manera, llavors et desvia cap a una altra trama, després et torna a posar cap a una altra, o sigui, hi ha com molts girs narratius que no tenen cap mena de sentit.

Clar, perquè jo he explicat, diguéssim, la història de la manera més simple, diguéssim, el tronc de la història, però per algun motiu el guió intenta fer-ho enrevessat, quan no, és la història d'un senyor que intenta tornar cap a on estava abans i ja està. Podries simplificar-ho molt, però volen manejar-te una mica.

I això també ho intenten fer a la direcció i no surt. És una pel·lícula que està molt mal dirigida. És el pitjor a la direcció. Intenta fer com virgueries tècniques que dius, no tens prou talent per fer aquestes virgueries tècniques,

no t'estan sortint com tu creus que t'estan sortint. Sobretot és que no calen. És a dir, el gènere. I la història que està intentant explicar no requereix un dron que pugi i et faci un pla aèri dels dos tios que estan allà amb les matralletes requereix que t'enganxis darrere de l'actor i que estiguis allà ensumant la pólvora que li cau al damunt ja està sí.

Clar, jo veient-la pensava, ostres, és la típica pel·lícula que li agrada al teu pare a qui li agraden les pel·lícules de guerra. No, un moment, eh? I després diu, fixa't que va passar de veritat, eh?

No, no, eretisme no, perquè aquest pare soc jo. O sigui, aquest pare, si a mi tu em poses una pel·li de guerra, primer, soc pare, tinc fills, i segon, tu em poses una pel·li de guerra i jo estic allà i entro. El que passa és que els pares que ens agraden les pel·lícules de guerra també tenim criteri, o sigui, no val qualsevol cosa, i hi ha un mínim, i el mínim és entrar en la situació en la que es troba el soldat. I aquí no entres, i jo crec que la clau de tot és la pretensió. Autoral creativa de la direcció no és la mena de pel·lícula d'intentar fer filigranes és una pel·lícula que té unes regles molt bàsiques i si les compleixes crec que els actors no ho fan del tot malament

l'única cosa que salvo és Scottie's Boot. Que distrae una mica perquè no té cara d'haver anat a la guerra. Té cara d'haver vist un iPhone. No té cara d'haver anat allà. Això s'assume el tema de la manca de brutícia. Sí, però és l'únic que està intentant salvar alguna cosa. Insalvable, d'altra banda. Però ell ho intenta. Ell li està donant el 110% del seu esforç. No tant com Tom Cruise, però. Però clar, no pot més, no pot més, no pot fer més, pobret meu.

En fi, va, repassem els títols que hem comentat, perquè hem parlat de Digger, de Verity i de Lucky Strike. A mi em sembla que la tria aquesta setmana és molt fàcil, però potser em sorpreneu. A veure, amb quina us quedeu? Jo em quedo amb Verity, eh? No, no! No! No m'ho puc rebre.

Perquè és que en el fons,

Toni i Tariq, en el fons. És que l'has gaudit més que diguen. Aquest és el problema. L'has gaudit, l'has gaudit. Bé, doncs has d'escoltar el teu cor i les teves emocions, Marta. Tariq, jo tiro per la bola negra.

Per tornar per la bola negra. Jo també m'ho repenso, jo la resposta del Tariq.

Mira, jo et diré que en aquest programa no es tornarà a parlar de la bola negra en molt de temps. Perquè ja ho vam fer. Ja vam dir el que s'havia de dir. I estic fart del bombardeig de la bola negra. Donem-li temps. I aneu al cine a mirar-la. Però donem-li temps, sisplau, perquè acabarem cansant la bola negra. Doncs. No, no, està bé. Ja has recomanat la bola negra. Jo vaig a Digger, que estava claríssim que jo anava a Digger. Tu estaves optant entre. Entre Digger i Verity. Estaves dubtant entre

Digger i Verity. No, no, no, a veure, a veure. Si voleu veure una peli bona, diguéssim, Digger, si voleu passar-vos-ho molt bé,

Verity. Exacte. Les coses com són. Punt de Verity per la Marta, punt o mig punt de Verity pel Tarik, i per tant, Digger perd. Ja ho sabeu, oients. Decidiu vosaltres.

Estàs escoltant La Finestra Indiscreta, amb Toni de la Torre.

Y hoy también hemos de hablar de una serie muy esperada.

Es la historia de la humanidad. Si tu padre nos dañó a las fates errantes, ella te va a matar. Y no quiero verlo. En todo el mundo hay solo mal y fe. ¿Es lo que piensas? Lo sé.

I donem la benvinguda a l'estudi a la Marina Porres. Marina, com estàs? Molt bé, encantada de ser aquí per parlar d'això. Home, avui vens amb un bon motiu, o sigui, amb un motiu gros. De pes. De pes. Sí. Perquè s'ha estrenat una nova adaptació de L'és de la dent, la novela, millor dit, la novelassa. Efectivament. De John Steinbeck, que explora la història d'una família i sobretot de les ferides d'una família, ara en parlarem. Al llarg de diverses generacions. Segur que és una història que molts dels nostres oients coneixen, perquè han vist la pel·lícula que se'n va fer als anys 50, protagonitzada per James Dean i dirigida per Elia Kazan, que és un clàssic. Però el que potser no saben molts oients és que aquella pel·lícula no adaptava tota la novel·la sencera, sinó només una part, de qui que tingui tot el sentit del món, una nova adaptació de l'est de l'adent, de la qual, a més se n'encarrega Joi Casant, és a dir, la neta de Lia Casant, la qual cosa és interessant tenint en compte que la història que explica parla de les herències que passen d'una generació a la següent i, a més a més, coincideix amb la publicació de la novel·la en català publicada per l'editorial L'Agulla Daurada.

Sí, efectivament acaba de sortir aquest llibre, de fet fa uns mesos que va sortir aquesta traducció fantàstica. Bueno, però ha arribat en el moment precís. Jo suposo que els editors potser estaven amb un ull posat en aquest esdeveniment.

Clar, però això s'ha de fer perquè això ens ha passat moltes vegades que sabem que s'estrena una, i ho hem parlat, s'estrena una peli que provoca que el llibre en què es basa la peli es vengui moltíssim. Per exemple, Hamlet. O l'exemple de Cims Borrascosos o l'Odissea, aquest estiu o l'Odissea, aleshores que hi hagi uns editors que diguin, eps, anem a traduir-ho el primer cop, no, és fer una nova traducció i estava traduïda, oi? No ho sé, a mi no em sona gens, eh? En tot cas, que hi hagi una traducció al català recent a les llibreries doncs fa que quan arribi, en aquest cas la sèrie, doncs la gent trobi a les llibreries una bona traducció al català de la novela. Comencem parlant primer de la novela, de fet, perquè és important a l'est a l'adent, parlem de per què és important. I quin paper té en la vida de John Steinbeck? Perquè la va concebre com un recull de les seves idees sobre la vida i l'existència humana perquè la detessin els seus fills. És a dir, ja en la concepció hi havia aquesta idea d'herència.

D'herència, de passar un llegat. De fet, ell. No és la primera novela que ens ve al cap si pensem en John Steinbeck, perquè, clar, El raïm de la ira és un títol que també en adaptació cinematogràfica té molt de pes, o també relats com La perla o Els viatges amb Charlie, però aquesta és una de les seves noveles de maduresa, deu anys després de publicar la Rabria el Premi Nobel de Literatura, I la gràcia és que ell va dir que volia posar-hi com totes les coses que havia pensat al llarg de la seva vida, no? És a dir, que era una novela que recollia amb molt de pes, diguéssim, biogràfic. En part, és una mica autobiogràfica, perquè. És una part de la història de la seva família. A més, ell va néixer a Salines, que per qualsevol que hagi llegit el llibre o vist la sèrie o la pel·lícula sabem que és l'escenari on passa, no? Per tant, li tocava tot molt de prop i es nota moltíssim. És una novel·la que és molt ambiciosa pel tema, perquè en realitat és una novel·la sobre la llibertat humana, fins a quin punt és possible la llibertat o no, el paper del destí, el paper de l'herència, i també és molt ambiciosa, i això ens interessa després parlar de la sèrie, per l'estructura. És una novel·la de diverses generacions, és una novel·la molt coral i és una novel·la que en realitat té 700 pàgines, vull dir, té una base.

És que és molt difícil d'adaptar. Però moltíssim. És a dir, quan tu veus el totxo, el totxo que passa rapidíssim, passa volant, i s'ha de dir que recomanem

la lectura de la novela. Absolutament. Només té una prosa molt directa, molt neta, molt cinematogràfica, en realitat. Però és veritat que tu

veus aquelles 700 pàgines i dius, i la complexitat, i ja la intenció d'ell, que és, vaig a traspassar els aprenentatges que he fet a la vida, vaig a traspassar-los dins d'una història, pels meus fills, clar, això vol dir una novel·la que parla de moltíssimes coses. Aleshores, quan vas a fer una adaptació, entenc que aquella cosa d'haver de triar, no?

Sí, a mi em feia terror precisament per això, perquè pensava, és que no sé de quina manera es pot posar tot el que hi ha en aquest llibre en una pantalla i no trair l'esperit de la novela, cosa que sí que passava amb la pel·lícula, perquè era una altra història, però com que la sèrie ja es presentava com una adaptació sencera, pensava que difícil fer-ho bé.

No parlarem d'aquesta diferència entre sèrie i pel·lícula. Parlem abans primer de la novel·la perquè té una inspiració bíblica, concretament en la història de Cain i Abel. Després que Cain mati el seu germà, Déu el condemna a viure com a fugitiu i marxa a l'est de l'Aden, d'aquí ve el títol. Per tant, el títol ja està posant al centre una història entre germans. Hi ha un germà que és el Boa. Hi ha un germà que és el dolent, que és el que veiem amb els dos germans que s'introdueixen també a l'inici de la sèrie, que tenen una relació, podríem dir-ne, complexa amb el seu pare, que podria ser el Déu dels dos germans.

Sí, i que com Déu també té escollits i també té preferits. És una novel·la fantàstica sobre aquesta idea de què vol dir triar, què vol dir ser el preferit, triar algú per sobre de l'altre, i la gràcia que es veu ja d'entrada al llibre i a la sèrie, amb aquests dos germans on s'estableix aquesta dinàmica, diríem, però clar, la gràcia és que no són només uns germans, sinó que són diverses generacions de germans. Per tant, el que dona una profunditat increïble a la novela és la repetició i l'acumulació. Jo crec que a la sèrie passa igual, que és que com més llegeixes, com més veus, més profunditat hi ha. I, a més, això va ressonant amb un tema bastant gros, que és fins a quin punt podem escapar del destí que ja ens ve donat, no? És a dir, si tenim realment llibertat o no, que també és el tema de la història de Caim i Abel.

Clar, el que argumenta John Steinbeck és que sí, no? Sí, sí, sí. El que jo argumento és que sí, que podem decidir nosaltres si fem el bé o el mal, que podem crear qui som, fins i tot si tenim al damunt aquesta projecció paterna o una projecció social o, com deies, una herència de la generació

anterior. Ell té una timshel, una paraula que és pots vèncer el mal. O sigui, tu pots fer-ho, però depèn de la teva elecció. És a dir, que no és una ordre ni és un destí garantit, és a dir, que tens llibertat. I és un concepte que apareix superbé en la conversa sobre Cain i Abel al llibre i a la sèrie, increïble com no se l'estalvien, i que concentra una de les idees centrals del llibre, que és aquesta, la llibertat de la tria malgrat l'herència.

I want to understand the woman that I love. You didn't love me. I loved you more than anything. How can you love someone you barely even know? Then tell me. Tell you what? Tell me who you are. Please. Please.

Entrem ja en la sèrie, perquè la sèrie posa l'èmfasi en un personatge que és la Kathy, és aquest personatge que escoltàvem ara, que és una dona seductora, manipuladora, controladora, que obsessiona els dos germans que dèiem al principi, que els porta a un conflicte, i que és un personatge que porta la destrucció arreu on va, però alhora. Jo és el que trobo més desconcertant del personatge tant a la novela com a la sèrie, no té un motiu aparent per actuar així. És a dir, ho fa perquè vol.

Bueno, és que aquesta és una novela sobre l'existència del mal. És a dir, hi ha gent que és dolenta, punt i final. De fet, la sèrie comença dient que al món neixen monstres de pares humans, no? Que és una frase tal qual de Steinbeck de la novela, no? I ell diu, ens ho explica quan ens presenta la Kathy, diu, és que igual que hi ha malformacions físiques, hi pot haver malformacions de l'ànima, no? És un personatge que en realitat literàriament té una herència molt falkneriana, és a dir, això ve d'una concepció del món en què creus que hi ha el bé i el mal i que hi ha gent dolenta perquè sí i punt, sense haver de buscar motius, i tota la novel·la és una exploració d'això molt interessant.

Actualment, en el terreny audiovisual, és revolucionari. Absolutament. I ho hem comentat moltes vegades. Estem cansadíssims de veure com el personatge malvat no és malvat, sinó que són tot matisos, hi ha uns motius, hi ha alguna cosa que explica el per què aquesta persona és així o fa això. Sempre es busca poder-lo comprendre, i en aquest cas, és que tu ja et pots esforçar en tindre la càfia, però no ho aconsegueixes, perquè en molts moments ho té tot, per tenir una vida paradisíaca, o una vida que moltes altres dones del seu temps voldrien, i ella agafa i ho crema tot.

Sí, perquè realment ella té dintre seria una discussió molt llarga però és una dolenteria molt interessant perquè hi ha un punt d'anhel de llibertat també a l'arrel de la maldat de la Kathy perquè ella ho diu moltes vegades els vaig enganyar tots perquè intentaven atrapar-me i ella no vol que la atrapin no vol que la sotmetin a cap sistema a cap cotilla llavors ella tota l'estona. Ha estat transgredint. El que passa és que, clar, realment, doncs ho fa amb la maldat. Sí, fa molt la mal.

Sí, és el que dèiem abans, de fet, de Cain i Abel, no? El germà bo, el germà dolent, ella una mica, des de petita, li posen l'etiqueta de la nena bona. Exacte. Ha de ser la nena bona, que això també vol dir entrar dins d'un model de com ha de ser la bona, una bona del seu temps, una dona bona, que es casi. I ella diu, doncs, ni bona, ni casar-se, ni absolutament res. A la pel·lícula aquest personatge l'interpretava Joven Fleet, que de fet va guanyar un Oscar, a la millor actriu secundària pel paper. A la sèrie, com que agafa la història uns quants anys abans, ara anirem a la comparació amb la pel·lícula, l'interpreta Florence Pioch, que és molt més jove, i he de dir que clava el paper, eh?

Que és un paper difícil. És un paperàs, jo crec, el d'ella, que fa honor a aquest gran personatge. Ja ho ha dit ahir la New Yorker Treia, no? En plan, una malvada gòtica a qui no et pots resistir, no? Però vaig pensar, és que és clarament una malvada gòtica. Ho fa de manera brillant. Malgrat la polèmica, jo patia per aquesta sèrie.

És que no hem de fer cas de totes les. Totes les polèmiques que sorgeixen de les declaracions. Però si va posar ella sola, saps? Ja, però les declaracions dels actors,

deixa'ls. Ella va dir, jo he interpretat a una dona que sempre s'ha etiquetat com a dolenta, però he fet el paper de posar-hi molta empatia, perquè jo vull que l'entengueu, que us enamoreu d'ella, i vaig pensar terrorífic. Terrorífic, perquè realment és que és exactament el contrari del que pretén el personatge. I vaig pensar, per tant, aquesta noia no ha entès el personatge i això serà un desastre. I clar, o sigui, res, al contrari, està increïble en aquest paper. Jo crec que hi ha un petit problema, que és que, o sigui, ella té una uja i caiguda, no? La caiguda de la Kathy, clar, pues Florence Pigtet, 30 anys, i el llibre en tindrà uns quants més.

Això passa en totes personatges. És el que deies, si compares l'edat que tenia Joan Fleet, que de fet a la pel·lícula adapta la part final de la novela amb Florence Pugh, clar, aquí hi ha un problema, que és que el temps passa i els actors no creixen.

Però molts actors a la sèrie els van canviant. És a dir, els germans, a mesura que es van fent grans, van canviant els actors perquè evolucionen. Clar, ella no la pots canviar. Però no passa res, eh? O sigui, jo. Compro total. O sigui, ja entenc que hauria de tenir més arrugues i hauria de tenir les mans que són d'un gran tema pitjor, però.

Forma part del mite, diguéssim, de la bona seductora que no envelleix per res. És molt buida per dins. Jo crec que una de les coses que fa ella millor com a actriu és moltes escenes sexuals en les que tu pots veure que a ella allò l'importa a zero. Zero estímul, que no li arriba a res.

Bueno, perquè no té com cap lligam veritable, res que en una conversa és el que li retreu al seu marit, no? O sigui, li diu, és que clar, és com, no tens res dintre, ets incapaç de veure cap bondat en la gent, diu, només veus una part del món, la fosca, l'altra no la veus, no? I llavors això li produeix com aquest deslligament de tot, que Florence Pugh sap fer molt bé amb aquesta mirada buida, que ho fa molt bé.

Entrant ja més en la sèrie, què t'ha semblat, et diré, i ara també donaré pas a la Marta i al Tarik, però Marina, què t'ha semblat com a adaptació de la novela? Tu que coneixes bé la novela.

Sí, a mi m'ha semblat una molt bona adaptació del llibre, una feina de guió impecable, molt poc usual en adaptacions. Crec que està molt ben triat una cosa que sembla òbvia, però que en realitat després no ho és quan es porta a la pràctica, que és que està molt ben triat. Què explicar i què ensenyar, no? És a dir, què trasllades als diàlegs i ha de sortir tal qual i què només amb recursos audiovisuals, o sigui, amb recursos cinematogràfics ho ensenyes i no cal que ho expliquis. És un llibre, clar, és un llibre amb reflexions, diguéssim, dures, exigents, sobretot si teniu en compte que això és una sèrie de Netflix que hi ha en parlament, però. I aquestes reflexions, diguéssim, ambicioses, no han tingut por de transformar-les en converses, en diàlegs, tal qual surten en el llibre. És a dir, que no han abaratit gens el text i a sobre l'han fet comprensible. O sigui, hi ha un esforç que, si jo l'he vist, perquè tinc el llibre molt fresc, de dir, ostres, aquest diàleg està tal qual i aquí s'ha esforçat tothom a saber què està dient i què està passant. I a mi, bueno, és que em sembla una de les sèries de l'any. I em sembla, també un advertiment per a tothom que la comenci, que com el llibre va creixent a mesura que hi entres. És a dir, cada capítol aporta gruix i suma a l'anterior. I hi ha una altra cosa que és que ara parlem però que aquesta sèrie a mi no em sembla de Netflix és una sèrie que a mi em dóna molt més aire HBO, és que és així té un aire HBO, sí i a mi m'ha recordat a Deadwood salvant moltíssim les distàncies perquè

no és ben bé no és la mateixa època,

exacte que no és un western tal qual però per l'ambient, pel ritme i fins i tot pel personatge de Dan Trask, que té un dels protagonistes m'ha recordat a Deadwood i m'ha semblat xulíssima, xulíssima.

Jo soc la veu de la discòrdia aquí. Discrepa, Marta, discrepa. Us estava escoltant i pensava, tant de bo hi hagués entrat tant. M'hauria passat això. Tant de bo, perquè jo vaig entrar-hi amb tota la bona fe del món, jo vaig dir Mike Feist, Florence Pugh. Que està fantàstic, ella, eh? Estan molt bé tots, Christopher Abbott també, Zoe Kazan, que soc faníssima de Ruby Sparks, la pelicula que va fer en Paul Dano, que és el seu marit també. És a dir, jo li vaig posar 300% de les meves ganes per dir, aquesta sèrie estarà feta per mi, serà la meva merda. I no ho ha estat i no ho entenc. Aleshores, Clau, ara us sentia i pensava, és que tant de bo hagués tingut la Marina al costat per explicar-me tot això mentre anava veient la sèrie, perquè m'ha costat molt, horrors, entrar-hi. Però per lenta. Crec que per lenta, per dosificació de la informació, potser també perquè jo tenia unes expectatives que després evidentment no és el que volia fer Zoe Casani, ella que faci el que ella vulgui, no? Vull dir, aquí és culpa meva. Clar, jo potser m'esperava una cosa més donetes de Greta Gerwig, una cosa una mica més actualitzada, més fresca. I clar, m'he trobat, jo no he llegit el llibre, però intuïa que era una adaptació ultra fidel de la novel·la. I a mi això m'ha costat, perquè sense conèixer el text original m'ha semblat una cosa massa literària. I aquí jo crec que hi ha una barrera que costa molt d'entrar, perquè ara deies, no sembla una sèrie de Netflix, el primer capítol és com molt agosarat en el sentit de, en realitat. No acaben amb això. És a dir, és una part de la història, però enganya bastant el primer capítol.

És que la novela també enganya bastant. En aquest sentit, és el que deia la Marina, va passant per diverses generacions i jo crec que la sèrie comença en el moment adequat. És molt interessant això que dius, Marta, perquè a mi em va passar al revés. És a dir, jo estava mirant el primer episodi, jo havia llegit el llibre i tenia la sensació que la sèrie estava triant moments molt concrets. Per no estirar-se massa i en canvi per tu se't

va fer llarg crec que hi ha una diferència molt important de cara a encarar aquesta sèrie amb si t'has llegit la novela o no i el no haver-la llegit crec que hi ha com un impediment que costa de superar per aquest ritme i per aquest tempo és veritat que no és una sèrie molt de Netflix però després té molts elements que a mi em van treure bastant un d'ells la fotografia és a dir, comença amb un pla llarguíssim de nit que no es veu res. Home, no ho sé, jo ho veig tot. No es veu res. Taric, aviós. Taric, bosc, què és? No es veu absolutament res. Està mal il·luminada. Hi ha moltes escenes de nit que estan molt

mal il·luminades. Ostres, jo, en canvi, vaig trobar. No és nivell Wolf Hall, però està prou.

És a dir, crec que té una ambició narrativa que després, a nivell tècnic, no acaba d'estar a l'altura. I llavors, més el tempo, així, com molt relaxat, molt dilatat, molt de diàlegs molt llargs, molt intensos.

És que jo crec que passa una cosa, que és que el tema. Clar, o sigui, el tema no el veus d'entrada, és a dir, el tema trigues a veure de què va la sèrie.

Però és que ells intenten cobrir això posant-te, ara no entrarem, però el personatge de la Kathy, que n'hem estat parlant molta estona. Al principi. La posen un moment al principi del primer episodi i un altre moment al final del primer episodi, i de fet, pràcticament és inexistent durant el primer episodi, i això ja diu que en realitat quan la cosa comença a expandir-se i a florir és a partir del segon. Però és que necessiten fer aquesta prèvia. A la novela la prèvia és molt més llarga. A mi em passa, però,

que una mica a mig camí, perquè jo trobo que precisament. Jo, de fet, m'agrada molt aquest plantejament, segurament tan literari, o que respecta tant un cert esperit del que seria una certa literatura clàssica, diguéssim, antiga, i una narrativa que no té tant a veure amb els ritmes i amb la manera d'explicar contemporània, sinó diguéssim, bueno, passada, per dir-ho així, o, bueno, en fi, que, doncs, de la narrativa d'Steinbeck, i, a més, i, de fet, és justament aquesta, en el moment en què jo crec que es traeix una miqueta això, que és precisament aquest inici en el qual veiem una imatge que busca provocar una mica en l'espectador per enganxar-lo, i després fer aquesta cosa tan clàssica que últimament veiem a tot arreu, que és fer-te una imatge impactant, i després retrocedir perquè arribis fins allà, Jo precisament allò és el que trobo que està una miqueta, diguéssim, innecessari i precisament traeix una miqueta, segurament, el que serien aquestes narratives. Però a mi sí que m'agrada el plantejament i m'agrada molt que un primer capítol no sàpiga de què, com derivarà la història. Crec que això és molt interessant i, a més, diguéssim, crec que és una cosa que fa molt més estimular en una sèrie. Si tu comences una història que ja saps, diguéssim, cap on anirà, Doncs no sé, jo agraeixo que vagi per aquí, per una banda. I per altra, el que comentava la Marina de Netflix, és veritat que últimament, per exemple, també, Midsmuertos, Tristes de la Reina, estem veient algunes sèries que se'n van una miqueta del últimament que teníem el registre Netflix, que començava a estar una miqueta massa, diguéssim, massa sobrefet servir per dirigir, no? O sigui que jo sé que és una sèrie que. Ah, només he pogut veure el primer capítol, no he llegit la novela, Per tant, anava molt més verge que tots vosaltres i de moment jo estic gaudint. Jo no l'he acabada, eh?

Jo tinc moltes ganes de veure com acaba, però clar, jo crec que ja arribats a aquest punt no ho poden fer malament.

Com a adaptació, Marina, què et sembla millor,

la sèrie nova o la pel·lícula? La sèrie, mil milions de vegades. La pel·lícula jo la vaig veure després de llegir el llibre perquè no l'havia vista. Em sembla una pel·li sense O sigui, em sembla una pel·li molt clàssica de Hollywood. És molt bona. Com a pel·lícula molt ben feta, però clar, és una traïció al llibre perquè per entendre'ns, de les 700 pàgines del llibre, la pel·li n'adapta 200, la història final. I adulteren moltes coses i posen un triangle amorós que no és tan evident.

Ja, però tens James Dean allà, eh? L'equivalent. Com es diu l'actor Josep Seida, que l'interpreta la personatge de la sèrie? Home, podríem dir que. És veritat que també és un punt injust competir contra James Dean, saps? Però clar, si no comparàvem, no comparàvem tot.

No, està molt bé, però com a pel·lícula. Però ja et dic, és una traïció, tot i que Steinbeck estava també en el guió d'aquesta pel·lícula, que a l'època ja era una cosa que passava molt als autors, diguéssim, dintre de les seves propies obres. Per tant, va firmar aquesta traïció. Vull dir que no passava.

Doncs Isla Fiden, que s'ha estrenat a Netflix i gràcies als tres per aquesta estona de prescripció. Fins ara. Fins ara. Gràcies a tu. Acabarem el programa d'avui amb la Gloria Salvador Correnger.

Hi ha cineastes que formen part de la història del cinema i tan mateix han quedat una mica amagats darrere dels noms que s'han fet més coneguts. És el cas de Keisuke Kinoshita, un dels grans directors del cinema japonès de la seva generació que durant molts anys va ser un gran desconegut a Occident. Kinoshita va filmar el Japó en un dels moments més convulsos de la seva història. La guerra, la derrota, la reconstrucció i la profunda transformació social que va viure el país després de la Segona Guerra Mundial. Però la seva mirada no se centra en els grans protagonistes de la història, sinó en les persones que en pateixen les conseqüències. Famílies, mares, nens, mestres, pagesos i dones que intenten trobar el seu lloc en una societat que està canviant. Per aquest motiu, Gesuke Kinoshita és conegut al Japó com el cineasta del poble. Té una mirada humanista sobre la història, la família i les persones que el fan un director únic. És capaç de fer una pel·lícula de samuráis sense que estigui de samuráis. A la Filmoteca de Catalunya li dedicaran un cicle on podreu veure les seves pel·lícules més importants. Un cicle que comença el 15 d'octubre i s'allargarà fins al novembre. I amb aquesta excusa, nosaltres ens endinsem avui a l'obra d'aquest gran desconegut del cinema japonès. Per fer-ho, ens acompanya la Glòria Salvador Corretger, professora de la Universitat Pompeu Fabra.

Bona nit, Glòria. Bona nit, Toni.

Quin és el motiu d'aquest sobrenom del cineasta del poble?

Va ser Keisuke Kinoshita, un cineasta molt popular. A la gent, al públic, els agradava molt. Els agradaven molt les seves pel·lícules, els seus personatges i totes les trames que explicava. I, a més a més, va ser un dels grans experimentadors formals del cinema japonès. I va ser molt ben acollit, tant pel públic, com dic, però també per la crítica, que de vegades no coincideixen, i en aquest cas va ser així. Ell va ser un cineasta que es va preocupar per explicar els grans esdeveniments històrics, sobretot la Segona Guerra Mundial i els seus efectes posteriors, i ho va fer, va explicar aquests esdeveniments no des del centre de la història, sinó des de les conseqüències que generen les persones. Imagino que això és el que va fer que el públic hi connectés també.

I d'aquí que rebés aquesta etiqueta, tan bonica d'altra banda, de cineasta del poble. Al Japó dius que era molt popular, però en canvi aquí. No,

era un cineasta bastant desconegut. De fet, encara actualment diria que a moltíssima gent li sona Ozu, Kurosawa, Naruse, Misoguchi, que són cineastes contemporanis d'ell. De fet, Kurosawa i ell eren pràcticament del mateix any, els altres eren una mica més grans. Però el nom de Keisuke Kinoshita és molt menys conegut encara ara. Tots aquests cineastes van formar part de la gran generació de directors que va transformar el cinema japonès entre els anys 30 i 60. I, de fet, Occident es va donar a conèixer als anys 80, perquè es va fer una retrospectiva al Festival de Locarno, I també perquè, una mica més endavant, als Estats Units es va fer una edició en DVD de diverses de les seves pel·lícules que estaven centrades en la Segona Guerra Mundial. Això va obrir una mica una escletxa i va fer que es comencés a donar a conèixer als Estats Units, a Europa, etc. I clar, ara el cicle aquest de la Filmoteca és una magnífica oportunitat per endinsar-se en la seva filmografia encara bastant desconeguda.

Ara que parlaves de la Segona Guerra Mundial, clar, és molt important perquè ell debuta, de fet, com a director en ple conflicte, l'any 1943.

Sí, ell havia començat a treballar als estudis Sochiku als anys 30, es va formar dins del sistema d'estudis japonès, va començar fent de guionista i d'ajudant de realització. De fet, a l'època era considerat un dels millors ajudants del moment perquè tenia una vocació i un desig de fer cinema enormes i això el convertia en un professional de primera. I el seu objectiu era acabar dirigint pel·lícules i sabia que per aconseguir-ho abans havia de passar per aquestes altres posicions dins de l'estudi. Quan estava a punt ja de passar a ser director, el van cridar al front, el van enviar a la Xina, però va agafar tuberculosi i això el va salvar perquè el van fer tornar a casa. I va ser per aquest motiu que l'any 1943 va. Va sortir la possibilitat de filmar en plena Segona Guerra Mundial una pel·lícula patriòtica, és a dir, una pel·lícula de propaganda. I és important recordar, una mica per tenir context, que en aquella època el cinema japonès estava sotmès a una fortíssima censura estatal. Les pel·lícules havien de contribuir a l'esforç bèl·lic, a exaltar la família, el treball, la disciplina i els valors nacionals.

Clar, malgrat això, la pel·lícula que va fer, que es titula The Army, no segueix els directrius de la propaganda bèl·lica.

No, Keisuke Kinoshita va ser molt llest aquí. The Army era una pel·lícula que havia de presentar positivament els valors militars. I, de fet, durant bona part del matratge, la pel·lícula ho fa. Però Kinoshita introdueix una esquerda. Cap al final de la pel·lícula apareix una mare i el seu dolor, que és incompatible amb la imatge triomfal que aquell sistema volia projectar. The Army havia de demostrar que enviar els fills a la guerra era un acte gloriós. I en l'escena final, el protagonista, que s'ha convertit en un jove soldat, marxa a la guerra en una desfilada, que és aquest moment que estem sentint ara. És un moment en què hi ha el carrer ple de gent, tothom amb banderes acomiadant els soldats que marxen al front, hi ha una música triomfal, tot sembla construït segons el ritual patriòtic. És aquest moment d'exaltació de la pàtria i dels soldats que van a la lluita. Però la mare del protagonista, que inicialment veus que és contés, una dona que intenta no plorar, que va buscant el seu fill entre els rostres de tots aquells joves, Arriba un moment que acaba corrent i acaba plorant desconsoladament perquè intenta arribar el seu fill abans que desaparegui. I la gran virtut d'aquesta seqüència és que es muda, muda en el sentit que no hi ha cap diàleg, no parlen. Aquests personatges no es diuen res en cap moment, no hi ha cap intercanvi de paraules. Però tampoc hi ha cap discurs antibèl·lic, no hi ha cap discurs en contra de la guerra. Senzillament s'introdueix una emoció en aquell moment que no encaixa amb el discurs oficial, que és la por d'una mare, l'amor que sent una mare davant de la possibilitat de perdre el seu fill. Clar, en el guió hi posava només que la mare acompanyava el fill en aquell moment final. I la censura va dir endavant amb aquesta escena. La censura, un cop va veure l'escena. Es van enfadar moltíssim i va haver-hi militars fins i tot que es veu que hi ha algunes anècdotes que s'expliquen en algun llibre que diu que es van plantificar l'estudi de cinema i van dir què és el que ha passat aquí, això no pot ser i va haver-hi una reacció fortíssima i va fer això que Kino Shita no pogués dirigir cap altra pel·lícula durant la resta de la guerra. El van censurar completament.

Del tot. També és molt interessant, tot i que més subtil potser, totes les escenes de la pel·lícula en què la família prepara aquest noi jove per anar a la guerra.

Clar, eduquen el protagonista perquè sigui un bon soldat. El problema és que el noi sembla massa feble, però la família intenta convertir-lo en l'home que l'Estat necessita. És molt punyent el fet que abans que l'Estat envia un soldat a la guerra, la família ja ha començat a fabricar-lo. És a dir, que la ideologia entra a casa, entra en la relació entre pares i fills, entra en la manera d'entendre la masculinitat i allò que significa ser un bon japonès. El militarisme és també una manera d'educar i la propaganda necessitava una determinada imatge del prototipus de mare japonesa ideal i havia de ser una mare orgullosa de lliurar el seu fill a l'estat. De preparar-lo i lliurar-lo. No mostrar dolor, en cap cas pensar que la guerra podia ser una cosa negativa i que es podia vincular una pèrdua, però Quino Xita, què fa? Planteja que una mare estima més el seu fill que no pas a la pàtria.

Per sort, quan acaba la guerra, Kinoshita pot tornar a dirigir.

Sí, per sort, no ens el van deixar tancat en un racó, sinó que el van deixar dirigir i va fer películes magnífiques. De fet, es convertirà, com ja hem dit, en un dels grans cineastes japonesos que parla de les conseqüències humanes de la guerra i del moment de canvi que viu el Japó després de la Segona Guerra Mundial. Guerra Mundial, i el que és molt maco de tota la seva obra és que sempre converteix els grans canvis històrics en conflictes humans molt concrets, relacionats amb uns personatges molt determinats. Amb la derrota del Japó l'any 45, Kinoshita el que fa és començar a explorar les conseqüències de la guerra no des de la història militar, sinó des de les vides quotidianes. De manera que, com abans apuntaves, els grans processos històrics apareixen filtrats per famílies, mares, nens, mestres, tot de persones anònimes. I podríem dir que la història nacional es converteix en una experiència molt íntima. Els personatges, a més, normalment són persones vulnerables, especialment dones, nens, gent gran i persones socialment marginals. Hi ha molts personatges que són es troba en els marges de la societat en el cinema de Kinoshita. No s'interessa per personatges heroics en el sentit tradicional, li interessen sobretot els gestos petits, els vincles afectius, la solidaritat, la pèrdua, la capacitat de resistir de totes aquestes figures anònimes.

Clar, segurament una de les pel·lícules més conegudes en aquest sentit és 24 Eyes, que és una pel·lícula que explica una part de la història del Japó, però a través dels ulls d'una mestra i dels seus 12 alumnes. És a dir, ella tria la mestra, que a mi és un. Perfil o tipus de mestre molt concret, i 12 alumnes, que com deies, aquesta figura dels nens, que alhora també són molt vulnerables.

Aquí t'he de confessar que probablement és la meva pel·lícula favorita de totes. És la més emotiva. És la més emotiva. És una pel·lícula molt tendra, és molt dura, però a la vegada també reconfortant. És una pel·lícula que es mou en un equilibri particular, i potser per això, i visualment és preciosa, és una pel·lícula que. Que Kinoshita va filmar l'any 54 en blanc i negre. La protagonista és Hideko Takamine. Aquest nom és molt important. Hideko Takamine és una de les actrius habituals de la seva obra. És un nom que sentirem diverses vegades al llarg de la secció i és l'actriu que interpreta la mestra protagonista d'aquesta pel·lícula. L'argument de la pel·lícula està ambientat als anys 20 en una petita escola d'una zona rural del Japó. La nova mestra arriba a aquesta escola i coneix els 12 nens que donen nom als 24 ulls del títol. La idea de la mirada és fonamental a la pel·lícula i aquests 12 nens es converteixen en una mena de comunitat afectiva on no hi ha un únic protagonista, sinó que el que hi ha sobretot són 12 possibles futurs. La professora intenta transmetre curiositat, llibertat, sensibilitat, pensament propi, però el país avança en una altra direcció. Per tant, podríem dir que aquesta pel·lícula, 24 Hours, és la història d'una mestra i 12 nens arrossegats per la pobresa i la deriva bèl·lica del. Del Japó.

També deia que és una mestra molt particular perquè es presenta de fet com una dona que en certa manera no encaixa en aquell poble. No és una dona moderna que es presenta que arriba al poble amb una bicicleta, cosa que crida l'atenció dels veïns i també genera una mica de sospicàcies. Totes les del món.

Sí, és una imatge molt bonica com un cineasta té la capacitat de presentar un personatge i entendre la seva ànima més íntima només a partir d'un element que és que va amb bicicleta. És una dona que va vestida de manera occidental, va amb la bicicleta i la gent del poble consideren que està fent una cosa avarrant quan l'única cosa que fa és fer-se la vida fàcil i anar de casa seva que viu una mica lluny a l'escola amb amb bicicleta, però és un element fonamental aquesta bicicleta, perquè de fet després passa una cosa molt tendra, que és que ella pateix un accident amb la bicicleta, ha de deixar temporalment d'anar a l'escola. Ah, els nens que la van a veure. I els nens la troben a faltar, però la troben, l'anyoren, o sigui, són uns nens que anyoren a la mestra perquè hi fan un vincle molt fort, perquè ella és encantadora. Entens perfectament que aquella mestra. S'entrega la seva feina d'una manera preciosa i molt intensa. Llavors, els nens què fan? Els 12 nens es posen d'acord i decideixen que la volen anar a veure a casa seva. Però aquesta dona va amb bicicleta cada dia a l'escola perquè viu lluny. Llavors, per arribar a casa seva, els 12 nens han de caminar moltíssim, han de passar per tot de territoris diferents. I aquí és on es veu l'efecte que senten les aventures que han de viure, que són totes molt divertides i molt tendres. I la pel·lícula posa de manifest ja a l'inici que no només hi ha una relació pedagògica, sinó que hi ha una relació afectiva molt forta que resistirà el pas del temps.

Se'ns estan humitejant els ulls ja, eh? Sí o no, Glòria? Una mica, una mica. Aquesta pel·lícula és difícil no parlar-ne sense emocionar-te una mica. Clar, deies que aquesta relació afectiva resisteix al pas del temps perquè

els nens creixen. La primera part de la pel·lícula se centra en els nens, quan són petits, en els seus jocs, la seva mestra, la vida a l'escola, les excursions que fan fora, la connexió amb la naturalesa, amb el paisatge, però progressivament el temps va entrant dins de la pel·lícula, aquests nens van creixent i allò que semblava una història sobre la infància es va convertint en una història sobre la pèrdua d'aquesta infància. I la guerra sobrevola tota la pel·lícula, no arriba de cop, no hi ha de sobte un avís de començar la guerra, sinó que aquesta guerra es va introduint en les vides d'aquests nens mentre ells van creixent. I aquí també veiem, com ja havíem parlat en relació a la pel·lícula anterior, que l'educació també pot ser militaritzada. I aquesta és una de les idees més importants de la pel·lícula. L'escola no és simplement un lloc innocent de jocs i divertiment, també és un lloc on l'Estat pot transmetre els seus valors.

Clar, clar. Si abans havíem vist que l'estat es fica en la família, aquí també es fica en l'escola. En l'escola.

La professora, a més, queda cada vegada més desplaçada perquè els seus ideals són incompatibles amb el nacionalisme dominant. Hi ha moltes escenes on la veiem parlant amb el director de l'escola que li diu "per què has fet això?", "per què has dit això a classe?", "tens aquest paper amagat?", "l'has de llençar?". És a dir, hi ha molts moments en què ella és qüestionada, però ella manté la seva posició i la seva manera de pensar. És una dona progressista i oberta i ella intenta transmetre els seus valors als alumnes, però el militarisme va aprenent i es va apoderant de la vida quotidiana de totes aquestes famílies. I la pel·lícula no tracta només de les petites situacions quotidianes amb les quals es troben aquests nens i d'allò que els va passant, sinó que sobretot ens explica com una mestra mira aquests nens al llarg dels anys i com aquests nens creixen i com la història del Japó canvia i com ella mateixa envelleix. I hi ha una cosa que és molt conmovedora en relació a aquest personatge i que a mi en particular m'interessa, que és que és una dona que s'equivoca, no és una mestra perfecta, no. És un personatge molt interessant perquè és una dona jove que arriba amb uns ideals, però també pateix, també pren decisions que no són les més idònies, també es cansa en molts moments i és com si perdés una mica l'esperança, també perd algunes batalles i en alguns moments s'allunya dels alumnes, la busquen però no hi és.

De fet, és una cosa que m'estàs fent pensar en una altra pel·lícula que en parlarem després, de Guino Xita, que penso que fa molt, és a dir, presenta un escenari on el que seria fàcil és presentar. No bons i dolents, però sí que el personatge virtuós o personatges d'una sola peça i anem veient que no, que això a ell no li interessa, que li interessen personatges fallibles i per tant que s'equivoquen, que són complexos i també suposo que això és el que fa que siguin tan propers.

I tan humans, això és el que fa que el públic hi connecti tan bé, perquè totes les persones són polièdriques al canvi a la fi i aquests personatges també ho són. En relació a aquesta pel·lícula, un altre element que em sembla important destacar és que és una pel·lícula que es roda l'any 54, per tant, només han passat 9 anys des del final de la Segona Guerra Mundial i tot allò que explica Keisuke Kinoshita és una ferida molt recent.

També va parlar de la guerra en una altra pel·lícula que es titulada Tragedy of Japan, una pel·lícula on, de fet, torna a utilitzar la família per parlar del país, com havia fet The Army.

Sí, és una pel·lícula molt dura, potser és una de les més dures, i és una pel·lícula que introdueix un element formal molt innovador en aquell moment, que són els flashbacks. És una pel·lícula que no explica cronològicament la vida dels protagonistes, que són una mare i dos fills, un fill i una filla, sinó que. El que s'explica és a través de tots aquests salts al passat que donen informació d'uns fets que s'havien produït anteriorment i el coneixement d'aquest passat modifica tot el que tu estàs veient en el present. És a dir, aquests flashbacks van apareixent al llarg de la pel·lícula i tenen aparença documental i es mesclen amb imatges de noticiari, que això ho fa molt original. I bastant innovador en aquell moment. De fet, tota la part inicial de la pel·lícula és una mena de collage d'imatges de noticiaris de l'època i el que busca aquí Kinoshita és connectar d'una manera molt directa i molt evident la tragèdia personal d'aquests personatges amb la història de la postguerra. Fixa't que la pel·lícula es diu Tragedy of Japan. Aquesta tragèdia del Japó és la tragèdia que perseguirà també els tres protagonistes.

De fet, dius tres protagonistes, però diguéssim que la principal torna a ser una dona i, a més, torna a ser una mare una altra vegada.

Torna a ser una mare, sí, sí. Les dones i les mares estan sempre en el centre de les pel·lícules de Kinoshita, però aquesta mare és molt diferent de la mare d'Ermi, Perquè en aquesta pel·lícula sobretot el que es parla és del canvi de valors. A The Army es parlava més d'aquesta entrega del fill a l'exèrcit. Aquí del que es parla sobretot és com els fills d'aquesta mare estan entrant en un nou món. Com en la postguerra el Japó està abandonant moltes de les seves estructures tradicionals. Hi ha noves formes de família, noves idees sobre sexualitat, nous models educatius. Tota la cultura americana entra amb molta força. Però és un nou món que també té un costat molt egoista, és a dir, té una part que és com molt oberta de pensament, però també té una part egoista. I els fills, per qui la mare s'ha sacrificat al llarg de la pel·lícula d'una manera molt bèstia, acaben demanant poder tenir la seva pròpia vida i la seva autonomia, i això significa deixar enrere la mare. I tot això porta un desenllaç molt tràgic, però que no explicarem.

No, no, no, però podríem dir. Diré breument que no és un final feliç Entrem ara a parlar de comèdia perquè també va fer comèdia i també parlem d'experimentacions formals perquè de fet aquí hem de parlar primer de Carmen Comes Home que novament torna a ser una dona al centre que és una idea que ja hem començat a veure però que continua també en aquesta etapa més còmica.

Aquí canviem molt el registre en relació a les pel·lícules que havíem parlat abans Sí, especialment Venida, Tràgedia o Japan Sí, i d'un final que no hem explicat però que ja hem dit que és bastant negre Kinoshita va fer un cinema molt naturalista i emocional per una banda que seria sobretot aquestes pel·lícules de les quals hem parlat juntament amb moltes d'altres que no hem citat però que formarien part d'aquest gruix de cinema més sobre la quotidianitat. Però també va ser un cineasta molt experimentador a nivell formal. Podia filmar escenes realistes i a la vegada escenes gairebé teatrals o molt expressionistes. I això fa que sigui un cineasta molt difícil de classificar estilísticament. Però també és un cineasta, com deies, que considera que les dones són les que suporten les conseqüències de les transformacions històriques i per això tantes vegades les acaba situant en el centre de les seves pel·lícules, perquè considera que són figures que detecten abans que ningú que el món està canviant. Llavors, Carmen, aquesta dona que és protagonista de dues pel·lícules, Carmen Comes Home, que el títol és La Carmen Torna a Casa, que de fet s'explica la història d'una dona que torna al poble rural, És una dona del poble que marxa, se'n va a Tòquio,

va a la ciutat, allà, diguéssim, que fa una gran transformació, es dedica, agafa un nom artístic, que és el nom de Carmen, perquè no és el seu nom, treballa en un local com a stripper, i després torna al poble. Exacte. I es produeix un xoc còmic bastant important.

Pensem que aquesta pel·lícula és una pel·lícula de l'any 1951, és a dir, que és una pel·lícula que té molts anys i que es fa en un moment en què és molt trencadora. Aquí, de nou, fer referència al fet que el personatge de Carmen està interpretat per Takamine Hideko, l'actriu que abans ja ho citava i que apareix en moltes de les pel·lícules de Kinoshita. Clar, aquí tant a Carmen Comes Home com a la seva seqüela, perquè l'any següent, l'any 52, es filmarà una altra pel·lícula amb Carmen com a protagonista que es diu Carmen's Pure Love, és a dir, l'amor pur de Carmen. En aquestes dues pel·lícules, Kinoshita el que fa és trencar amb el retrat de dones model, dones mares, ideal tradicional, amb la imatge habitual de la dona que apareix en el cinema japonès dels anys 40 i 50. Clar, ell diu, no, no, jo mostraré un altre tipus de dona. Molt complexa i a la vegada molt fascinant. Llavors explica la història d'aquesta dona que adopta aquest nom artístic que deies ara. De fet es diu Lily Carmen, o sigui que encara és un nom així una mica més insinuador. I després torna al poble

explicant-se a si mateixa com a gran artista. Sí, ella es ven com a gran artista. Això és el que crea una mica la confusió una mica còmica en el poble. El més divertit aquí és.

Com s'interpreta l'art, la idea d'art, per part dels diferents personatges de la pel·lícula. Ella explica que és artista, tothom considera que és una gran artista famosa i tothom està molt orgullós d'aquesta noia que ha sortit del poble i que a l'arribar a Tòquio ha triomfat tant i que ara torna. El mestre de l'escola, que és director de l'escola, està entusiasmat perquè pensa això, que s'ha produït aquesta figura que ha estat tan influent. I, clar, quan descobreix tant aquest home com la resta d'habitants del poble en què consisteix l'art de Carmen, que és a despullar-se, doncs el xoc, com bé dius, és molt gran. Clar, és una sàtira del Japó de la postguerra. Sí, és una pel·lícula on tothom parla d'art, és curiós perquè tampoc és un tema. Del qual es parli a gaires pel·lícules, però es parla d'art i hi ha aquest xoc entre les diferents maneres d'interpretar aquest concepte. Per Carmen l'art és el seu cos, és el ball, és l'espectacle. Pel mestre és la cultura i pels habitants més conservadors del poble és una amenaça moral. I Kinoshita fa servir la idea d'art per mostrar que el Japó està canviant. I tota la pel·lícula, connectant amb una cosa que deies abans, està articulada al voltant d'oposicions. És a dir, la ciutat oposada al poble, la ciutat, en aquest cas Tòquio, oposada al poble. La modernitat oposada a la tradició. El cos oposat a la moral. L'espectacle oposat a la respectabilitat. I aquest model de dona nova, jove i moderna, oposat a la idea de família antiga.

Clar, però justament és la pel·lícula en la que pensava abans, perquè no són compartiments estancs, és a dir, ella no és, diguéssim, la moderna i en canvi la gent del poble són els retrógrats, sinó que ella també té les seves fableses, per començar és egocèntrica, i els habitants del poble, més que retrógrats, sí que són conservadors, però també tenen curiositat per les coses.

Clar, per això, és una pel·lícula que no és gens maniquea, no hi ha uns bons ni uns dolents, ni hi ha uns herois, ni hi ha una dona que ve a salvar el poble i a obrir-los els ulls i descobrir-los que el món ara és diferent. No, és una pel·lícula que t'explica una trobada caòtica entre dos sistemes de valors. I no és una pel·lícula que expliqui la victòria de la modernitat sobre la tradició, no. És la modernitat i la tradició, com xoquen aquestes dues maneres d'entendre la vida i com hi ha uns personatges que s'inscriuen, diguem-ne, dins de cadascun d'aquests paràmetres. Ara, el que és bonic és que tothom canvia una mica, perquè la Carmen, doncs, és divertida, és lliure, és desinhibida, però, com deies, doncs, també té defectes, no? També és molt infantil, és una mica immadura, de vegades és com a molt teatral, i els. Personatges del poble són gent que té molta curiositat i que també intenten entendre què està fent aquesta dona i preocupar-se per allò que fa. Vull dir que hi ha com punts de trobada i això fa que la pel·lícula sigui molt bonica i sobretot que sigui molt divertida. És una comèdia molt divertida.

Carmen Com Homes també és la primera pel·lícula

en color del cinema japonès. Sí, normalment quan es parla d'aquesta pel·lícula és el primer que es diu. La primera pel·lícula en color. Nosaltres no hem començat per aquí. No? Hem estat molt més originals, però és una característica de la pel·lícula que és important explicar-la, sobretot perquè no és una anècdota, sinó que Kisuke Kinoshita decideix filmar aquesta pel·lícula en color perquè vol que el color sigui

un element dramàtic de la pel·lícula. És que part d'aquesta explosió, modernitat, desanimació de la Carmen també és el color que ella porta a la seva roba.

A la roba, al maquillatge és una dona que va vestida sempre de colors vermells, uns verds llampants, tots són colors molt llampants i el que és molt bonic a nivell de posada en escena és com aquesta dona que sembla ella i la seva amiga que l'acompanya en el poble en aquesta visita, perquè de fet són les dues dones semblen personatges d'un altre planeta, perquè visualment contrasten molt és que aterren allà realment amb un ovni totalment. Clar, però la resta de personatges, tota la gent del poble, va vestida amb una gama molt més apagada de colors. I hi ha una voluntat aquí de mostrar que hi ha un contrast entre tots aquests personatges. I també és molt bonic com aquestes dues figures femenines, amb aquests colors tan llampants, es filmen davant de tot d'elements de la natura, d'espais rurals, muntanyes, cel, núvols. És molt agraït de veure.

Ara que parlaves de la gran transformació del país, que ja hem anat veient que és un tema recurrent en la seva filmografia, l'any 1959 roda una pel·lícula, Farewell to Spring, que per mi és de les més interessants, almenys vista actualment, perquè parla sobre la impossibilitat de recuperar el passat, que és un tema molt contemporani. Ho vam veure quan vam parlar de Gon Kar Wai, quan vas venir a parlar de Gon Kar Wai, que van fer aquell monogràfic, i també recentment vam parlar sobre això quan vam parlar de Resurrection, de Vigant.

Sí, en aquesta pel·lícula Kinoshita reflexiona sobre el pas del temps, la pèrdua de la joventut, abans parlàvem de la pèrdua de la infància, aquí és la pèrdua de la joventut, i la transformació d'una generació que ja no pot tornar al món de la seva adolescència. Això ho explica a partir d'un argument molt habitual, que són cinc amics que es retroben en el poble de províncies d'on provenen, i és una trobada que es converteix en una mena de ritual de memòria. Es retroben però descobreixen que el temps els ha convertit en persones completament diferents i que aquella amistat que semblava immutable pertany al passat. En aquestes pel·lícules on hi ha aquest tipus de retrobades es posa de manifest com el pas a l'edat adulta, les diferències en aquest cas de classe, els fracassos personals, els desitjos amorosos, les obligacions socials, han anat erosionant la fraternitat que els unia durant la infància. De fet, són cinc amics que de joves les diferències de classe els eren exactament iguals, però un cop s'han fet grans sí que això és una cosa que els separa.

Abans he dit que Keisuke Kinoshita també va fer una pel·lícula sobre samurais que després de tot el que hem explicat ara aquí de cop ja es veu que no acaba d'encaixar en la seva filmografia però és que més aviat va fer una pel·lícula sobre les guerres del Japó feudal perquè Fidera la idea que el defineix com a cineasta del poble no va triar com a protagonistes els samurais sinó els que pateixen les guerres.

Sí, això va ser a Fuefuki River, és a dir, el riu Fuefuki, una pel·lícula que va estrenar l'any 1960. En el cinema japonès d'aquella època, el període que ell recull en aquesta pel·lícula, que és el període Sengoku, podia donar lloc a grans històries de guerrers, batalles, honor i figures heroiques, pensem que estem parlant del segle XV, però en canvi aquesta pel·lícula segueix cinc generacions d'una família de pagesos pobres, que viu a la vora del riu Fuefuki, que dona títol a la pel·lícula, en un territori dominat per un clan que es diu Taqueda. I el centre de la història, com deies, són els pagesos. És una família que viu de la terra, però els seus fills creixen en una societat en què la guerra ofereix una cosa que la vida pagesa no pot oferir. I això ja ens sona en relació a altres coses que hem explicat ja d'altres pel·lícules, perquè sempre hi ha uns punts de contacte molt clars.

Sí, sí, hi ha uns vincles. És l'ascens social, bàsicament.

Evidentment, és a dir, diners estatus, possibilitat de viure aventures clar, el fill gran decideix en un moment determinat convertir-se en un servidor d'un poderós senyor de la guerra els pares ho viuen amb por, amb decepció ells voldrien que el fill fos un pagès com ell i seguís allà. Però després la cosa es converteix en encara més inquietant perquè la fascinació de la guerra, aquest germà gran, la traspassa als germans petits. I, per tant, tots els germans voldran dedicar-se a la guerra i no voldran en cap cas dedicar-se a la terra.

Clar, aquí estem veient des de la mare que veu com els fills es van separant de Tragic of Japan, també veiem aquest militarisme que es fica per tot arreu, que havíem vist també a The Army o a 24 Hours. Aquesta pel·lícula la va fer ja als anys 60? Però l'antimilitarisme continua sent clau al seu cinema.

És un vector que travessa moltes de les seves pel·lícules perquè ell va ser un home molt fidel als seus principis. Ell tenia unes idees claríssimes i des de la primera pel·lícula, saltant-se la censura fins pràcticament a l'última, ell va estar parlant d'aquestes qüestions, sobretot durant aquest període de postguerra. Aquesta pel·lícula és una pel·lícula, com dius, antimilitarista i és l'antítesi de les pel·lícules de samurais que estan orientades a l'acció, al que estem acostumats habitualment. S'explica des de la perspectiva d'aquesta família i, per tant, des de la seva quotidianitat. No és una pel·lícula interessada en guerrers, sinó en la gent que es queda a casa. I la figura que, de fet, es queda a casa i és el nucli de tot, torna a ser la mare. La mare és la que sempre està al costat del riu. Per tant, Kinoshita agafa el període més espectacular de la història del Japó i decideix mirar-lo des de la vora d'un riu. I allà on la història oficial no mira, no ens ensenya els personatges, ell hi posa la seva mirada i ens explica la història d'aquesta família que només vol cultivar la terra i que en canvi, generació rere generació, veu com la història li pren els fills. També és una pel·lícula

que crida molt l'atenció tècnicament, perquè està filmada en blanc i negre, però de tant en tant

veiem taques de color. Sí, és curiosíssim com és visualment, perquè és una pel·lícula, això, filmada, diguem-ne, de manera molt monocromàtica, però en canvi, de sobte, hi ha unes pinzellades d'uns colors. És com si volgués fer un quadre. Sí. De sobte hi ha una pinzellada groga, una pinzellada blanca, una pinzellada blava, de vegades és a terra, de vegades és al núvol, al cel. Ell el que fa és incorporar color de manera molt selectiva i el que acaba obtenint és una imatge que recorda un gravat japonès. És una tècnica heretada del cinema mut, que es pintaven moltes vegades els fotogrames del celluloide, ell ho fa també així. I hi ha una inspiració en la pintura tradicional japonesa, hi ha aquests rotlles il·lustrats que es despleguen i t'ensenyen tots els elements històrics que s'han produït. Ell vol reproduir aquesta sensació de pinzellades i són molt visibles a la pantalla. És molt bonica, visualment és molt bonica i és molt curiosa de veure. L'objectiu és no només reconstruir el Japó del segle XV-XVI, sinó crear una memòria visual d'aquell Japó, el que deies, que sembli un quadre.

Acabem aquest recorregut amb la que potser és la pel·lícula més experimental del director, que és Barat of Narayama, que se situa en un poble molt pobre i aïllat a la muntanya, i allà hi ha una tradició que diu que quan una persona arriba als 70 anys ha de ser portada al món Narayama i abandonada allà per morir.

Clar, aquest títol probablement molta gent dirà, em sona molt, La balada de Narayama, perquè Shoi Mamura, l'any 83, va fer un remake d'aquesta pel·lícula, que de fet és una gran obra mestra i és una pel·lícula que va guanyar molts premis, etc. Però la pel·lícula original és de Keisuke Kinoshita i explica la història d'Orin, una senyora que té 69 anys, i que accepta que, com que està a punt de fer-ne 70, doncs ha de pujar a la muntanya. Ella viu amb el seu fill, Bidu, i amb els seus nets, i demana al seu fill que l'acompanyi i l'hi porti, i el fill, en canvi, no vol que la seva mare mori.

El que crida més l'atenció és aquesta, que té una posada en escena teatral, com l'espectacle de Kabuki.

Sí, és el més destacat de la pel·lícula, no està rodada en realisme, ha estat tota filmada en interior d'estudi, i tots són decorats, a més, molt artificials, molt visibles, hi ha la voluntat que es noti que allò és un decorat, hi ha unes cortines que s'obren i es tanquen, aquesta música tradicional que estem sentint de fons, una il·luminació també com a molt exagerada, sempre se'ns recorda que estem veient una representació. I la pel·lícula comença amb un narrador vestit de negre que presenta la història i té un shamisen, aquest instrument de corda típic japonès, i hi ha tot un seguit d'elements escènics que ens introdueixen en el kabuki, el teatre kabuki, la tradició teatral japonesa.

És una pel·lícula realment molt emotiva, tampoc no explicarem el final, però és perfecta per acabar el nostre recorregut per l'obra de Keisuke Kinoshita, el cineasta del poble llargament oblidat. Recordeu que podreu veure totes les pel·lícules que hem mencionat al cicle que la Filmoteca de Catalunya dedica al director a partir del 15 d'octubre. Encara tens els ulls una mica humitallats una miqueta, sí, és que és molt emotiu és molt emotiu,

però és molt reconfortant a la vegada, jo recomano moltíssim que la gent el vagi a veure, és un cineasta que va abordar l'individu davant de la història la família com a petit model de la societat les dones com a centre moral i emocional tots aquests temes dels quals hem anat parlant i sobretot fa política a través

de l'emoció doncs queda més que feta la recomanació així que gràcies Lòria, com sempre, pels teus coneixements i per la bona estona que sempre ens fas passar fins aviat. I fins aquí el programa d'avui. La setmana que ve ens trobem a Sitges. Farem el programa en directe des del festival i us explicarem tot el que hi passi. També farem un monogràfic dedicat a Carrie, la pelicula de Brian de Palma, que és l'eix temàtic del festival d'enguany i a més fa 50 anys. Ens acompanyarà la Miriam Cano, que ha traduït el català a l'obra original de Stephen King i no perdrem de vista les estrenes a sales perquè s'estrena El precio de la red. La pelicula d'Aaron Sorkin que funciona com a seqüela de la xarxa social de David Fincher i que té a Jeremy Strong interpretant a Mark Zuckerberg gràcies com sempre per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.