"El castillo": la repugnant realitat de la prostitució que ningú volia veure

Anem ara amb les sèries de la setmana perquè n'hi ha almenys dues que val la pena que comentem. La primera es diu El Castillo i aborda l'auge de la màfia dels proxenetes a finals dels anys 90, seguint al mateix temps a propietari d'un local de prostitució una noia molt jove que arriba des de Colòmbia per treballar com a prostituta absolutament enganyada i una unitat policial que detecta un augment del tràfic de persones relacionat amb prostívols.

Usted dice explotación sexual. Me van a perdonar, pero es que esto. Estas son señoras que prefieren ejercer la prostitución a limpiar escaleras. Punto.

Señoría, no sé si ha podido ver en las fotografías cómo viven esas mujeres. Y mientras los presuntos proxenetas se pasean con sus coches de gama alta. Los jefes ganan más dinero que los empleados en

todos los trabajos, inspectora. Y no me mezcle temas. Que además, si esta señora es tan tan mal, ¿por qué no se van? ¿Por qué siguen ahí?

Impacta per començar el fet que la sèrie reflecteix la normalitat amb la que es vivia tota aquesta situació. És una sèrie ambientada, com hem dit, a finals dels 90, fins i tot per part d'alguns dels policies de la unitat policial que acabaran una mica investigant el que està passant i destaparan tot el tema del tràfic de persones. Crec també que cal avisar, que ja s'ha notat en aquest tall que hem escoltat, que és una sèrie molt crua amb personatges que són molt desagradables. I que és molt dura, que ho ha de ser, això és evident, però no és una sèrie fàcil.

Sí, crec que és molt evident un dia com avui que estem a Sitges i que estem parlant de cinema de terror parlar d'aquesta sèrie sense frivolitzar, però és una sèrie que realment és terror pel que explica, és un relat realment terrorífic, tot i no pertany, evidentment, al gènere d'una manera canònica. I parla, com dius, de les màfies de tràfic de persones durant finals del segle XX al nostre país i, a més, diguéssim, ho fa retratant, com també s'ha vist en aquest tall o s'ha escoltat en aquest tall, de la immunitat, per una banda, i per altra, també, de la falta de percepció de la prostitució, diguéssim, i d'aquest fenomen com un problema humanitari a gran escala. Clar, és que això és el que fa,

una de les coses que més crida l'atenció de la sèrie és que és un problema que és allà, que des del nostre punt de vista és molt evident que és allà, però alhora també el que està denunciant la sèrie és que ningú volia mirar allò, ni considerar-ho un problema tampoc.

Sí, exactament, i a més crec que ho fa d'una manera bastant intel·ligent, perquè. Podria ser una sèrie que gesticulés molt o que portés tot un terreny una mica factista, precisament enfatitzant tot això, però crec que és intel·ligent a l'hora de fer-ho sense fer grans escarafalls o recórrer a maniobres tramposes de guió, a músiques grandilocuents, a interpretacions excessivament melodramàtiques. En aquest sentit, crec que és una sèrie molt. Molt intel·ligent, com deia, no? I a més, també tenia curiositat per saber com Isabel Peña, una guionista que crec que es caracteritza bastant sempre per, no diria que sigui frívola, però sí que té una certa fredor a vegades, i té una facilitat per descriure certs personatges terribles, tenia curiositat per saber com podia retratar-ho amb aquest problema sense, diguéssim, trobant aquest equilibri, com deia, no?

Clar, és una sèrie que té punts de contacte amb els personatges d'Antidisturbios, que és una sèrie que ella va coescriure amb Zorro Goyen, sobretot en les escenes del grup de proxenetes, que són un grup d'homes que a la seva manera es protegeixen entre ells, com els policies d'Antidisturbios, i que són molt violents, a banda de masclistes, evidentment, que és una mica també el que passa a la sèrie, és que el masclisme. Evidentment el veus tu, però clarament es dona per fet, és a dir, són personatges que entre ells, que el tret negatiu que tenen és la violència o l'agressivitat o la traïció, però la misogínia està escampada per absolutament tota la sèrie, cosa que conduix, i jo crec que això està molt ben fet, a entendre el per què no s'estava resolent aquell problema que a més a més estem veient en paral·lel, perquè ens expliquen la història en paral·lel d'una dona colombiana molt jove a la qual li prometen i l'enganyen prometent-li una vida millor, té un fill malalt, doncs, marxar de Colòmbia, arriba a Espanya per exercir la prostitució i acaba allà endautada. Aleshores, anem veient aquest problema tan gros, molt viscut en primera persona amb aquest personatge i en paral·lel, tota la resta d'estructura, fins i tot la unitat policial en si mateixa, amb una mentalitat que. Impedeix, hi ha una relació entre com es veu la prostitució i la impunitat de la qual van gaudir els proxenetes. Sí, total.

Isabel Peña, com deia, és algú que en aquest sentit crec que és molt coherent tal com planteja el guió per parlar d'aquesta misogínia assumida i completament permobilitzada i que està absolutament assimilada en una societat que. A poc a poc, i a partir d'aquests casos, comença a entendre que això és un problema majúscul i, a més, és un problema que afecta clarament a les dones. De fet, crec que es pot veure a la sèrie, des de la primera escena, el primer episodi, la petja d'Isabel Peña, en el sentit que. De seguida agafa el ritme, o de fet, en general, les sèries i pel·lícules que escriu ella, jo crec que són com una muntanya russa a la qual tu puges quan està en plena marxa, és a dir, no et demana temps per introduir-te els personatges ni res, és una màquina que ja està funcionant i que tu hi puges quan està en marxa, i en aquest sentit crec que funciona molt bé per precisament plasmar aquesta assumció general que vivim en un món masclista, Ho vivíem a principis de finals del segle XX, seguim vivint ara. Evidentment, aquesta sèrie al final va parlant sobre com això es va entenent, com a mínim. Però crec que hi ha una cosa també molt interessant i a més molt ben plantejada en aquesta sèrie que és qui dirigeix els episodis. Els dos primers i els dos últims episodis, bueno, tots estan dirigits per dones, els dos primers estan dirigits per algú que ha explorat d'una manera molt interessant, diguéssim, la mirada femenina en el món del sexe, diguéssim, que és Helena Martín, amb la seva amb la seva primera pel·lícula, doncs això ja ho havíem vist, i crec que és molt interessant veure la posada en escena, avui que hem estat fent un programa parlant bastant de la mirada del director, de la directora, les escenes sexuals que, diguéssim, a les quals veiem aquesta prostituta trobant-se en un escenari completament terrible, Crec que són molt interessants per la manera com posiciona la càmera Helena Martín. Veiem sempre els personatges masculins i no es revictimitza aquest personatge, encara que sigui ficció, però està basat en un personatge real, no el revictimitza a l'hora de posar això en escenes, perquè si ho fas més cruel o ho fas més cru, diguéssim, d'alguna manera el que estàs fent és, en fi, revictimitzar-la. I crec que en aquest sentit Helena Martín és molt intel·ligent i crec que la sèrie en si. És molt conscient d'aquest potencial problema.

Van amb molt de tacte i molta sensibilitat, i de fet les parts més desagradables de la sèrie no tenen tant a veure amb mostrar la prostitució, l'acte en si, sinó tenen a veure amb els diàlegs, de fet. Les parts més repugnants tenen a veure amb com parlen els personatges, què diuen les idees que van destilant tots els personatges que hi ha en aquest univers. El Castillo seria molt recomanable que teniu a Movistar Plus.