El conflicte, un diamant en brut?

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

Avui a l'ofici de viure el conflicte Un diamant en brut. Dos germans van discutir durant anys per uns límits de terres heretades. Quan un mediador els va preguntar què els feia més mal, tots dos van donar la mateixa resposta, haver perdut la relació entre ells. El conflicte aparent era la terra. El conflicte real era la por de no ser reconeguts i estimats. Sovint, darrere un conflicte hi ha motius amagats, pors, sentiments enquistats. Saber gestionar-lo, afrontar-lo i veure d'on bé ens pot ajudar a millorar les nostres relacions de parella, socials i laborals. Però si no el gestionem, les conseqüències poden ser devastadores, diu la nostra convidada d'avui, la conflictòloga Carlota Pallàs. I és que el conflicte pot ser un mur insultable, un camí de trencament o un desastre. Un diamant en brut. Ens pot destruir, ens pot transformar en funció de com el visquem. Això no vol dir que tot conflicte sigui bo. N'hi ha que deixen ferides molt profundes. I això ens indica que la transformació no és dins el conflicte, sinó com hi responem, com ens transformem. El conflicte pot ser, doncs, una porta. No obliga a ningú a travessar-la, però sovint és allà on comença el canvi. Com el diamant, el conflicte necessita pressió, temps i treball per revelar el seu valor.

No veiem la bellesa que hi ha darrere d'un conflicte o un procés on el conflicte està involucrat perquè solem incomodar-nos davant del conflicte, veure com la nostra estabilitat es perd enmig del conflicte i no ens agrada, però. Si veiem el conflicte com el que representa o el que és en realitat, que és un motor de transformació, començarem a mirar-lo d'una altra manera i començarem a apreciar el potencial que té. Dins de la natura, la natura està en conflicte. Un núvol és el conflicte entre un líquid i una temperatura. Si comencem a veure que un núvol neix d'aquest conflicte entre les dues realitats, entendrem que el conflicte és un procés creatiu per naturalesa. Si podem aplicar aquesta visió en qualsevol conflicte relacional, professional, emocional, físic, podrem veure que hi ha una oportunitat de creixement. De conèixer-nos, de conèixer l'altre, d'entendre com són les relacions, d'entendre què és ser un ésser humà, que sense aquell conflicte no miraríem, no entraríem en aquell espai profund, no entraríem en aquell espai de riquesa i de coneixement que ens està oferint el conflicte només pel fet de succeir.

Avui a l'Ofici de Viure, Carlota Pallàs, conflictòloga, experta en sistemes relacionals. Carlota, benvinguda. Gràcies per ser amb nosaltres. Gràcies a vosaltres per la invitació. La Carlota coneix bé el conflicte, va créixer en condicions familiars complicades i en lloc de frenar-la, això la va motivar per estudiar més a fons el conflicte. Bé, com va anar tot aquest interès?

Bueno, això ve de la meva complicació. Es deu a que els meus pares es van separar quan jo era molt petita i tampoc tenia avis perquè ja estaven morts i tenia molt poca família. I no és que visqués amb el conflicte, sinó que vivia amb la manca de les relacions. Em feia falta més relació, tenir més voltant, més gent. Després van sorgir conflictes familiars. I jo veia que el conflicte a mi m'afectava moltíssim, que em trobava fins i tot molt malament quan patia el conflicte, tenia mans de panxa, i deia, ostres, com pot ser, i el que et volen donar és medicina per arreglar-ho, i dir, ostres, doncs tampoc. No ho sé, jo tampoc li veia la solució, perquè em poden donar la medicina, però no milloraré les relacions. I com que jo ja venia d'una situació de mancança i de trobar a faltar les relacions, volia construir-les. I amb tot això em trobo que estudio pedagogia i em trobo amb una de les eminències en resolució de conflictes, que és un català que va portar a Europa tota la disciplina de la resolució de conflictes, que és Eduard Viñamata. I estudiant la carrera em va dir que feia el primer màster. Resolució de conflictes aquí a Barcelona. I llavors vaig dir aquest és el meu lloc. Perquè tu, clar, m'imagino que continuaves tenint conflictes, com tothom. Sí, sí, sí. I després d'estudiar resolució de conflictes i conflictologia vaig tenir un do molt gran, que va ser la meva separació. Clar, la separació de parella. Sí, sí, sí. Una separació de parella, que també ve d'un O sigui, també pots caure allà quan ja vius en un entorn que els teus pares estan separats, que no hi ha hagut una separació o una assimilació d'aquell conflicte o no l'has naturalitzat i poder causar igual molts cops amb el mateix patró per la mancança que tu. Portes quan fas la teva relació. I així va ser. Sí, després parlarem dels

conflictes en les relacions de parella, fins a quin punt són inevitables, i de què estem parlant quan estem parlant de conflictes en les relacions de parella. Però no només parlarem dels conflictes en les relacions, sinó que en la línia del títol d'aquest programa ens agradaria parlar d'aquest diamant en brut. Que dius que pot ser la major oportunitat de transformació. És a dir, ens convides a veure el conflicte no com un enemic.

No, no és un enemic. Nosaltres en Conflictologia partim de la filosofia taoïsta, que el conflicte és una oportunitat. Que el que fa és manifestar alguna cosa que no està funcionant. I llavors ens dona l'oportunitat de visualitzar-la, gestionar-la, superar-la, i llavors aquell brillant el poleixes i comença a brillar. I la relació es transforma. I es transforma i millora. I a més a més ens dona, ens fa un gran regal, que són les habilitats per gestionar els altres conflictes. O sigui que, si jo, una mica,

nosaltres a la introducció dèiem, no necessàriament sempre ha de ser un diamant en brut, però per tu sí, per la manera en què parles, el conflicte sempre és un diamant en brut. Si es gestiona bé. Si es gestiona, bé. Com tu deies, el com. Sota de cada conflicte existeix, dius, una oportunitat de creixement. Quan es treballa adequadament, el conflicte pot revelar alguna cosa molt important. El que veiem normalment és la superfície, igual que la punta d'un isaberc. Els retrets, la discussió, els anuts, són només la part visible. Per tant, anem a pams. Què seria realment el conflicte?

El conflicte és una diferència d'interessos i de necessitats que jo tinc amb una altra persona. Com tu dius, el que nosaltres veiem és la punta de l'iceberg, que són les posicions. És com jo, per exemple, posar-me una persona que m'ha enfadat, li deixo de parlar, aquesta és la posició. Però hem de pensar què hi ha darrere. Darrere hi ha una ferida, una necessitat. Un desig no s'ha desfet. Jo he volgut alguna cosa i tu no me l'has desfet o tu me l'has aturat. Llavors aquí hi ha una confrontació. I nosaltres tendim a gestionar el conflicte per tradició, història i cultura en la confrontació. No només aquí, per això. No, no, no, només aquí, culturalment, l'oriental és diferent, però la cultura occidental ho gestiona així. Ho veiem als mitjans.

El conflicte és igual a tot arreu, ja siguin relacions laborals o personals, socials, en la política, és un diamant en brut perquè fa emergir la diferència i des de la diferència es construeix una nova realitat on les persones poden cooperar i construir una aliança molt més forta. No és el mateix una persona sola que moltes juntes que formen un sistema. Moltes persones juntes creen coses, dius, molt més grans. I el conflicte dona una oportunitat de superar la diferència per construir. M'imagino que aquesta va ser una de les primeres lliçons que vas aprendre de l'Eduard Viñamata.

Totalment. El benestimat Eduard.

Una llavor, dius, pot convertir-se en planta. S'ha d'obrir i creuar la terra per arribar a veure la llum. Sense aquesta ruptura no hi ha creixement. Igual que un diamant, que cal polir-lo, també passa amb les persones. Clar, sovint intentem evitar el conflicte, però dius que és precisament aquest espai incòmode el que ens obliga a revisar-nos, a aprendre-ho, a canviar. Bé, per on podem començar? Quan sentim la incomoditat, quan ja hi ha el conflicte.

El rebaixar la intensitat emocional rebaixar la intensitat emocional tenir una concepció que estàvem dient que el conflicte és connatural a l'existència humana que tots tenim conflictes perquè tots tenim els nostres interessos i les nostres necessitats aquesta és una concepció molt important i tant com les tinc jo, les té l'altre per tant, donem-li naturalitat i així rebaixarem també la nostra càrrega emocional quan tinguem un conflicte, no anirem directament al reptilià. Atacar. Amb aquesta concepció que ens serveixi per dir, també té dret aquesta persona a pensar diferent. I en la diferència, quan cooperes amb la diferència, construeixes meravelles.

Imaginem que ara tinguéssim, Carlota, un conflicte aquí a l'estudi, en directe. Que tu no estiguessis contenta perquè jo t'estic fent preguntes, et fes preguntes aquí. Aquí, de fet, l'Ofici de Viure és un programa molt tranquil. Ja t'informo que no tindrem conflicte, que seria la primera vegada. Però imagina que no t'agradessin algunes preguntes. Hi ha vegades, hi ha platós on, vist a la televisió, el convidat agafa i marxa. Sí, sí, sí. Per on començaríem? Si ara tinguéssim tu i jo aquí una discrepància important. Dius rebaixar l'atenció. Sí. Per tant, no marxaries.

Bueno, primer veure que tu com a periodista vols posar en marxa el teu programa i el vols posar amb el teu estil. Això, jo primer t'haig de reconèixer en el teu dret. M'explico? I tu també m'hauries de reconèixer el meu, de dir, ostres, aquesta persona s'està sentint incòmoda perquè hi ha alguna cosa que no li està agradant. Reconeixem la incomoditat. Sí, reconeixem la diferència, no? Cadascú té una posició i aquí pensen diferents. Un cop s'ha vist això, inclús es pot parlar en directe. Si hi ha una cultura de col·laboració és dir, escolta, i aquí pot emergir la creativitat inclús tu com a periodista pots dir a veure ara que et veig així per dir-ho d'alguna manera que vosaltres esteu molt teniu molta habilitat si hi ha conflicte

hi ha més audiència malauradament funciona així. I llavors hi ha programes que ja estimulen precisament la picabaralla verbal perquè així tenen més audiència. No és el cas de l'Oficina de Viure, però vaja, ja sé quin pas s'hi dona. Sí, sí, sí. Però no, no. O sigui, dius, anem a reconèixer la diferència, rebaixem la intensitat

I a partir de què pot emerger creativitat? Potser li dius a la persona que ho envia, escolta, quina pregunta et faries a tu mateixa per dir alguna cosa?

Això ja rebaixa la intensitat emocional. I aleshores, parlant més en genèric, em pregunto fins a quin punt la comunicació no violenta us és útil. La integreu vosaltres? La integres tu com a conflictologia? Totalment, totalment. És a dir, reconeixer quines són les necessitats de l'altre? Totalment.

La comunicació no violenta és cap dalt, Marshall. És el pare de la comunicació no violenta. És un dels grans paradigmes que nosaltres utilitzem a Conflictologia. El comunicar per rebaixar, també, per no rebaixar els temes de molts cops d'agressivitat per no posar en marxa l'agressivitat, la comunicació no violenta i de reconeixement que comporta un reconeixement de l'altre i fer-li veure. Que ella el senti, aquí és part de la comunicació

no violenta. Sí, en aquest sentit, l'Eduard Vinyamata diu, l'objectiu no és guanyar una disputa, sinó restaurar relacions, construir convivència, va molt a la línia de la comunicació no violenta. Totalment. Dius que quan es gestiona un conflicte l'important és conèixer d'on ve, què està passant, quines necessitats hi ha, i ens proposes el mapa del conflicte. Què és el mapa del conflicte?

El mapa del conflicte és quan tu veus, com si diguéssim, és el mapa i és la geografia, la geologia del conflicte. Perquè el que fas, tu veus a tot arreu aquelles parts de conflicte, perquè les persones discutim bàsicament sempre pel mateix, amb les diferents interaccions que tenim, i veiem quins són aquells punts. Hi ha un verd, un I després quins estratos hi ha. Per què està passant això? Per què discutim? Quan jo et presento un guió i a tu no t'agrada. Què està passant aquí? Per què no li està agradant? Anem a mirar baix. Està bé això? No estàs sentint reconegut perquè no es veu que és el seu discurs? O està veient que aquí veuràs ja tota la geologia per sota i és quan tu fas el mapa. Clar, però això s'ha de fer posteriori, no? Sí, clar, quan tu ja tens la capacitat, quan ja estàs més tranquil, pots fer el mapa de què està passant aquí, quins són els conflictes que tenim. I ho podem fer nosaltres o ho ha de fer una tercera persona? No, nosaltres ens en podem sortir, quan els nivells no són de molta tensió.

Si anem a aterrar-ho, en aquest cas a la parella, dius que moltes persones tenen dificultats per saber si el problema està en la seva relació o en el moment vital que estan travessant i necessiten recuperar claredat abans de decidir si reconstrueixen el vincle o posen fi a la relació. Com se sap si la parella està trencada o si tot

plegat és un malentès? Mira, hi ha un punt que és que la parella no està trencada, quan hi ha capacitat de reparació quan les persones encara tenen l'esperança de recuperar-se i tenen la predisposició per escoltar-te agafar aquell punt de responsabilitat sentir-te i veure com construir aquesta és la capacitat de reparació que jo tinc cap a algú el que passa és que a vegades quan estàs molt dins d'un conflicte aquesta capacitat com que estàs amb tanta tensió no margeix però si es rebaixa la tensió molts cops pot sortir això de dir jo encara vull reparar-ho amb tu o per exemple amb les parelles que a vegades veus que encara queda algo és quan encara s'apropen s'enfaden però sempre reben un missatge de l'altre quan l'altre ha marxat igual fa tres quarts d'hora i dius ostres ho sento.

Aquí en aquest programa venen moltes psicòlogues a les quals van a veure parelles que passen per problemes, que es volen reconciliar o no, en general és que es volen reconciliar perquè si no ja no anirien a fer un treball, una teràpia de parella, però també van a veure la conflictòloga?

Sí, sí, però amb mi hi ha una cosa diferent. Jo no soc terapeuta, jo soc psicopedagoga però no soc terapeuta. Llavors el que jo sempre dic, vosaltres veniu aquí, fareu un camí, però jo no us garanteixo cap final. El vostre final pot ser un tancament perquè vosaltres ho escolliu, una reconciliació o una reparació d'algun tipus. Serà el vostre fi, el que vosaltres vulgueu i us acompanyarem a això. En moltes sessions? No. Les tècniques que jo treballo, bàsicament, perquè estan basades en coaching sistèmic i conflictologia i mediació, no són moltes sessions. Jo el màxim que he fet amb parelles, però ja reconstruint tot el vincle futur, Són 12 sessions, perquè el que es fa és un espai de claretat, com molt bé deies tu, Aspart, un espai de claretat, rebaixo l'atenció, veig realment el que està passant, decideixo el que vull fer amb totes les conseqüències i a partir d'aquí dic, d'acord, agafo les habilitats per poder entomar aquest conflicte, aquesta nova relació. Si vols una reparació, un tancament, una copa d'eternitat, el que tu vulguis, però que sigui amb consciència, respecte i ser, i perquè no sortim perjudicats.

Dius que quan una parella té un conflicte, normalment un dels dos intenta solucionar-ho, però quan apareix el burnout, deixa de fer-ho perquè creu que ja no serveix de res. I també sorgeix una visió profundament negativa de la relació. I encara tu dius si hem de sumar els quatre genets, que són la crítica constant, l'actitud defensiva o victimista, l'habitació i el menyspreu, un dels predictors de ruptura més importants que hi ha. És a dir, per entendre'ns que hi pot haver un moment que un dels dos o els dos estiguin cremats.

Normalment és una dnm que es dona entre els dos. O pot ser que una de les parelles no estigui tan cremada, però els dos estan cremats. I és així, ja hi ha una desil·lusió, una desgana, un ja ho he fet tot, estan esgotats, rebentats, no poden més, tenen una visió de l'altra d'enemic. A totes les accions que fan els donen la càrrega negativa. Ja hi ha desconexió emocional. Cadascú moltes vegades fa la seva vida. Estan tenint sota el mateix sostre, però amb vides paral·leles.

O sigui, moltes vegades continuen perquè hi ha mainada entre mig.

Bueno, perquè hi ha mainada i perquè també a vegades, que això les psicòlogues en saben moltíssim, hi ha un aferrament, el que diuen en anglès, el attachment, hi ha un aferrament que aquella relació fa que no es trenqui.

Tu dius que els grans conflictes solen fer molt mal, però també tenen un avantatge, solen ser visibles. Quan una parella travessa una crisi important, normalment n'és conscient i busca formes d'afrontar-la. Però també dius, atenció, perquè el veritable problema apareix quan els conflictes no es gestionen.

Ah, clar, perquè s'acumulen. El conflicte, com hem dit, és connatural a l'existència humana. Com a parella en tenim tots. El tema és si els abordem i els tractem. I els anem solucionant quan fem que es vagin acumulant, és llavors quan apareix el burnout. Clar. En parella i en totes les relacions.

O sigui, tu series partidària d'anar-los gestionant cada quan? Cada dia? Cada setmana?

Cada mes? Mira, és tema de reservar espais. No tractar-los quan hi ha el moment. Dir, escolta, què està passant ara? Hem tingut aquesta diferència. Vale, estem estem encesos, no? Estem allò quasi suant una miqueta, no? Vale, no, deixem-ho quan ho parlem. Vale, no, és diumenge, ho parlem dimarts, vale, dimarts ho parlem junts, sí. S'ha d'anar netejant la roba. No deixar les taques, perquè les taques després costa. Ho expliques com si fos una tasca més, eh, domèstica. Sí, clar, clar, clar, clar, clar. Jo tinc una altra feina a casa, també, amb això.

Molts cops les parelles no es trenquen per una discussió puntual, dius, sinó per centenars de petites desconexions que mai s'arriben a abordar. El que realment desgasta no és la magnitud del conflicte, sinó la incapacitat per gestionar-lo i reparar-lo. Per tant, si seguíssim aquesta proposta que ens fas ara, la bola de neu no s'aniria fent grossa. No. Tu dius que els hàbits que afavoreixen l'aparició de l'esgotament emocional són la falta de respecte, l'absència d'intents de repressió, gelosia excessiva, vas fent que siga molt cap, la pèrdua d'autonomia personal i la incapacitat de parlar obertament dels problemes. Tot això és el que tu et vas trobant. Sí, això és el que em vaig trobar.

I molts cops la falta de claretat és un dels aspectes que treballen moltíssim. De claredat? En quin sentit? Quan les persones veuen realment, perquè quan arriben a consultar, no saben per on els hi ve. Al final no saben quin és el conflicte. Si van començar malament, si va ser el primer fill, perquè el primer fill comporta una crisi en el sistema bastant grossa perquè s'ha de reestructurar, si ha estat una pèrdua de feina, no saben al final. I segurament han estat això, que han estat crisis, a més, a més, a més, se'ls va acumulant totes les altres. I llavors necessiten veure el que ho està provocant tot això. M'imagino que ha de ser

difícil amb una parella que arriba amb tota aquesta càrrega, amb tota aquesta motxilla, dir-los que el conflicte és un diamant en brut.

Quan venen. Per ells és una oportunitat. Volen donar l'oportunitat al conflicte i a la relació. I saben que si li volen donar l'oportunitat a la relació, perquè venen apostant per la relació quan venen a la meva consulta. Sigui qui sigui, de tancament o així, però volen viure tranquil·les amb aquella relació. Han de tenir aquesta visió de conflicte. I al final és que gairebé a la primera sessió ja ho veuen. Ostres, clar, és que tu vols això, jo vull això, altra. Però és normal que tu ho vulguis.

I en el paper d'una conflictòloga, per entendre'ns, quin seria? Perquè nosaltres sabem perfectament quin seria, o bé, intuïm, quin seria el paper d'una psicòloga. Què diria? Sobretot, què no diria? Però, clar, una conflictòloga m'imagino

que pot dir el que vulgui. Si jo parlo molt poc. Jo el que faig és emergir en la relació i que ells parlin. Jo és com una peonza, no sé com es diu en català. I llavors va ballant. Llavors, quan veig que comença a caure, li faig un toque. Però la comunicació la porten entre ells. I no és molt cansat estar tot el dia en tant de conflicte? No, és meravellós. És meravellós. Jo estic tot el dia entre diamants i les persones, quan en surten, els canvia la mirada.

Parla'ns del cas d'una persona que estava constantment gelosa i que volia controlar-ho tot en la seva relació. Ajá. Dius que el que apareixia en la superfície eren discussions relacionades amb trucades, d'amistats, missatges. Però quan vas aprofundir-hi vas veure que hi havia un aferrament ansiós molt marcat.

Sí, sí, sí. Ho van descobrir. Ho van descobrir. I va haver-hi una comprensió, en aquest cas, va haver-hi una comprensió de l'altra part perquè l'altra part no ho entenia i se sentia molt agredida i no entenia el que estava passant. I va haver-hi una superació d'aquest aferrament. O sigui, treballes també amb els estils de ferrament efectius. Sí, amb els patrons, perquè els patrons són la relació. El meu client és la relació, no són les persones. Què els diries de les

persones que eviten sistemàticament el conflicte? Tu dius que bé que això avui és molt habitual perquè ens espanta, no? Perquè no ens han ensenyat a fer-hi front.

Bueno, doncs això, que l'observin, que el mirin des d'aquesta concepció, que tothom té dret a voler coses diferents de la teva. I que segurament que tu, amb aquella parella que te l'estimes moltíssim, la vols satisfet amb tot, li vols fer regals, li vols fer de tot. Doncs si li vols fer un bon regal a tu i a la relació. Mira què és, per què està fent això aquesta persona, o per a què. Només que observis en distància, amb relaxació, en un moment maco, de fer això. I si encara s'atreveixen més de dir-li a l'altra persona jo vull. Pintar el quadre de la meva vida amb tu, si és així. No sé quin serà el final, però vull saber què està passant, què et porta a fer això. I quan tu comences a obrir aquest tipus de comunicació sincera, com es diu, com ho diu la gent gran, en la seva saviesa, des del cor, tu obriràs el cor amb aquella persona.

Soub Akbelusi, recorda que els diamants es creen sota pressió, així que resisteix, aviat serà el teu moment de brillar.

Avui a l'ofici de Viure el Conflicte, un diamant en brut amb la conflictòloga Carlota Pallàs, que diu que el conflicte arriba quan les persones no estan preparades per gestionar-lo de forma col·laborativa. Si no entrem en una cultura, expliques, democràtica i de pau, en què veiem l'altra persona com un igual, amb les seves necessitats i interessos, i no intentem col·laborar, arribem al tot s'hi val. I tot no s'hi val, perquè un conflicte mal gestionat ens pot portar a conseqüències devastadores. Són físiques, psicològiques i emocionants. Tu parteixes del principi, evidentment, que tots tenim els mateixos drets i deures, que cadascú amb el seu punt de vista i amb la seva diferència. I a partir d'aquí es pot treballar en diferents escoles també, no?

Amb resultats sorprenents. Sí, resultats sorprenents. Quan hi ha un reconeixement de l'altre, ja poses la catifa perquè hi hagi una cooperació. I quan hi ha una cooperació entre dues persones, es creen coses màgiques. Pots treballar en escoles o treballes en escoles? Sí, sí, sí. Bueno, he treballat en escoles. Jo dedico una part de la meva vida a l'educació. Jo soc pedagoga. No, no, no. També treballo ara en escoles. Hi ha una part de la meva vida professional que està en l'educació. I és molt important ensenyar a gestionar el conflicte des de ben petits. I ara tenim un tema molt important, que és ja l'educació emocional, que acompanya molt a com gestionem el conflicte. La gestió de les emocions. Tu quan et vas formar, veies més o menys conflicte que ara? Era diferent. Era molt basat en la persona. Ara el conflicte s'està donant molt en la relació. La gent ja és molt més conscient que el conflicte és més relacional que intrapersonal. És interpersonal entre diverses persones. Era diferent. Abans era, quan jo estudia pedagogia, era aquest nen o aquesta nena té un conflicte amb ell mateix. Ha de fer psicoterapia, ha de fer reeducació, ha de fer no sé què. I ara és, ostres, viu amb un nucli familiar. Que no l'està empoderant m'explico? ara s'ha posat l'accent en un altre lloc per això jo he retomat tot això de les relacions perquè hi ha una necessitat perquè les relacions et fan créixer fins a un punt que traumes que tu no has pogut superar sol una relació et dona les bases i la força i t'impulsa per superar-ho és molt poderosa la relació el que tu no pots aconseguir sol una bona relació t'ho pot donar. ¿És més fàcil treballar el conflicte en criatures que en adults? Sí, molt més. Hi ha molta menys càrrega. I les actuacions són molt més primàries. I, a més a més, no tenen el filtre. Ells expressen emocions. De moltes maneres, eh? Però les veus molt més fàcils. Això, si nosaltres tractéssim els adults com tractem els nens, no seríem tan durosos quan veiem un conflicte. Perquè avui que el nen o a la nena li donem permís per poder fer una pataleta encara que no ens agradi, li donem permís i diem, és que està cansat amb un adult no li permet fer una pataleta explico? som molt més empàtics amb la infància.

Clar, tu treballes amb adults que potser no han tingut educació emocional, no? Quan eren petits o petites. Sobretot això, deus veure aquesta mancança més en homes, m'imagino que en dones.

No, hi ha de tot. Perquè, a veure, molts han tingut educació emocional, però amb l'estil d'aquella família, que a vegades no és la manera de madurar. És una manera de reprimir emocions, i això la dona també ho té.

Per tant, tu reivindicaries la gestió de les emocions, en primer lloc? Totalment.

Si és dintre de l'escola i de l'educació, la gestió d'emocions, el diàleg entre iguals, encara que siguin canalla, el que respectin, fer veure que també els altres tenen dret a tenir els seus interessos, les seves necessitats, que tots som iguals i que és magnífic cooperar. I que creem coses més grans. Que les grans coses de la civilització no les hem pogut fer sols mai. I per tant, el conflicte serà inevitable? Serà inevitable, però és nutritiu. Perquè solucionarà i evolucionarà i ens portarà a nous camins. Què els diries a la classe política? Ai, bueno, doncs mira que passa el mateix, ho estem veient, no? La falta de cooperació, l'enfrontament, els conflictes no resolts, que perquè jo tinc conflictes no resolts em comporço d'una manera o d'una altra, no? I llavors, clar, doncs la confrontació i l'individualisme polític. Tal com diu l'Eduard Vinyamata,

la resolució del conflicte és un nou horitzó. El conflicte és natural i inevitable. No és ni bo ni dolent, simplement existeix. És un element amb el qual convivim al llarg de tota la nostra vida, sigui quina sigui la nostra cultura, edat o condició. I el conflicte no s'ha d'eliminar, sinó comprendre, perquè quan se'n descobreixen les causes es pot transformar en una oportunitat de creixement, aprenentatge i també, diu ell, i de pau. I de pau.

I a més a més, aprens a viure en pau i a construir la pau, perquè t'ensenya habilitat gestionant el conflicte.

En conflictologia freqüentment usem el terme facilitar perquè les parts en conflicte trobin la seva solució, el seu procés pacificador. I el professional no decideix qui té la raó, sinó que ajuda les persones a descobrir noves formes

de relacionar-se. Les seves, les seves formes de relacionar-se. Cap és bona ni dolenta, sempre respectant la integritat física, emocional i psicològica. Ha de crear les seves.

Per l'Eduard Vinyamata, la violència apareix sovint quan no sabem escoltar el que el conflicte està intentant dir-nos. Totalment. Creus que evitar el conflicte o no saber-lo gestionar bé pot tenir conseqüències no només emocionals sinó també físiques per la salut?

Sí. No, no, i això està molt estudiat. La Universitat de Harvard fa 80 anys que està estudiant l'envelliment de les persones. I una de les causes que manca més la salut no són ni els hàbits d'alimentació, ni d'esport ni d'activitat, sinó les relacions que tu tinguis marcaran la teva salut. Comporta temes d'immunodepressió, càncer, tot el que són també malalties de cor, té unes grans conseqüències.

Sí, de fet, a la conclusió d'aquest estudi de Harvard, el més important que s'ha fet sobre la felicitat, amb un seguiment a moltes persones durant dècades, És que, efectivament, les relacions socials són el principal predictor de la salut. Així és, així és. I tu dius, i les relacions socials necessiten el conflicte. Sí, l'han de gestionar.

Què passa si tu tens una relació totalment estressant que provoca malalties i desequilibris emocionals i psicològics? Has d'aprendre a gestionar aquell conflicte per tenir relacions sanes i que et permetin créixer, o si més no. Que no repercuteixin a la teva salut i equilibri. I ara estàs escrivint un llibre sobre el tema. Sí, sí, sí. Estic molt il·lusionada, molt il·lusionada. És fruit de la meva experiència personal. Estic fent un estudi, ja fa temps que l'estic fent, de tot allò que hagués necessitat per no arribar on vaig arribar, perquè vaig arribar en una situació de conflicte molt obert, amb molta ferida, amb un cos molt elevat a nivell emocional. Físic, i vaig estar malalta també, molt malalta, i llavors és, amb tot aquest recorregut l'he estudiat, l'he analitzat, i amb tota la meva part de conflictologia i formant-me més amb tot el que és coaching sistèmic, programació neolingüística i tot, he fet, el que estic fent és com una guia. Perquè les persones puguin reconèixer què està passant, el procés que jo dic, la claretat, agafar dades, adonar-se que no estan sols, que hi ha moltes persones que estan en relacions i no són satisfetes. L'Institut Gottman està parlant d'un 33% de persones que veuen insatisfetes les seves relacions i a partir d'aquí que adquireixin habilitats per poder construir la seva relació, sigui quina sigui.

Carlota, gràcies per haver vingut a l'Ofici de Viure. Carlota Pallàs, conflictòloga. Anava a dir, escolta'm, que bé que hem tingut una entrevista sense conflicte, però ara, després d'escoltar-te, et diria, és que fins i tot em sap greu que no hi hagi hagut un conflicte. Gràcies. Moltes gràcies. Fins una altra. Als oients i a les oients també, moltes gràcies. En nom de la Rosa Pujol, el guió, la Rosa Silloe, la realització tècnica i en David Bueno, la producció. Una abraçada.