El club al cim del món
Ja marxem. La veritat és que viure des de dins els prolègomens d'una cursa com l' Everest Trail Race mola, però començo a tenir ganes de marxar. I d'aquí a no res ja marxem cap a Giri, inici de la cursa.
Els corredors ja estan nerviosos. La Maite, la més veterana, em preguntava avui si estaria tancant la cursa, per anar junts fins a la meta. O l'Alejandro, un uruguaià que fa gairebé un mes que passeja per l'Índia i el Nepal, em demanava si duia massa quilos a la maleta que dirà a la cursa, però que tenia por de passar fred. Són històries que només pots explicar si ho vius des de dins. Com el Tour que hem fet avui per Katmandú amb els corredors, on m'ha tocat el paper de professor rondinaire esbroncant sempre els més toca-tardans (els anglesos Salem i Lindey, habitualment).
Res, que ja duc la samarreta térmica posada que duré aquests dies. Ja m'hi sento, ja respiro aire net i deixo enrere el de Katmandú. Demà des de Giri. Com mola, com diría la meva part adolescent!
