"El precio de la red": així és com Facebook t'injecta discursos d'odi

La finestra indiscreta. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio, amb totes les estrenes de pel·lícules i sèries, perquè no et perdis res del que val la pena.

Avui ha arribat als cinemes El precio de la red, pel·lícula dirigida per Aaron Sorkin, que agafa el relleu de David Fincher, per continuar la història sobre Facebook i el seu creador, Mark Zuckerberg.

La razón por la que escuchas de la izquierda y de la derecha en la moderación del contenido, es porque trabajan en los refes.

Facebook no es el ref, ese es el punto. Ese es el punto, Charlie. Una historia que va començar fa més de 15 anys, perquè la pelicula de David Fincher, la xarxa social, és del 2010, I també hi havia aleshores una percepció diferent de les xarxes socials de la que tenim ara i també dels grans gurus de la tecnologia que hi ha al darrere. Aquesta diferència marca la distància que hi ha entre les dues pel·lícules perquè ara estem molt més informats sobre el que hi ha darrere de Facebook i companyia i el negoci que fan amb les dades i la captació de l'atenció. Potser podríem dir que la xarxa social ens va descobrir moltes coses en el seu moment, coses que no sabíem, i en canvi el precio de la red ens confirma el que ja sabem. Sí, totalment.

De fet, crec que és una pel·lícula que val la pena, o és especialment interessant si es mira en perspectiva, més que si es mira en fred. És a dir, i és molt interessant la distància i, diguéssim, els canvis que hi ha hagut en aquests 16 anys. Jo per començar el que destacaria d'aquesta pel·lícula és la direcció, perquè abans fa 16 anys la xarxa social estava dirigida per David Fincher i aquesta nova entrega la dirigeix Aaron Sorkin, que era el guionista de la primera, però que clarament jo diria que Aaron Sorkin com a director no és David Fincher. No té la mateixa precisió de plans, la mateixa fluidesa narrativa, la fredor quirúrgica d'alguna manera era molt coherent amb el que explicava la primera pel·lícula i en aquest sentit crec que sí que David Fincher era un cineasta i és un cineasta de raça en el sentit que siguin o no siguin seus els textos sobre els quals treballa sempre. Sap que fem vells i en canvi Aaron Sorkin és una mica més un guionista de raça però no un director diguéssim que sàpiga bé com conduir el material base o almenys no de la mateixa manera. En aquest sentit crec que El precio de la red és una pel·lícula més impersonal, una mica més genèrica i que perd una miqueta aquesta frescor en tots els sentits que ja li havíem vist a la primera.

Sí, jo crec que si la comparem clarament al marge social té totes les de perdre. És una pel·lícula molt més insípida, amb molt menys ritme, una pel·lícula jo crec que molt menys arrelada al present que estem vivint, però sí que, com el que deies tu Toni, per exemple, jo crec que hi ha una cosa que m'ha agradat molt de la pel·lícula, que probablement el que més m'ha agradat, que és que. Hi ha alguna cosa que es tracta, el que es va crear a la red social, Facebook, les xarxes socials, com un virus que s'ha expandit. Si pensem en aquesta primera escena de la pel·lícula, que és el que més m'ha agradat, de fet, veiem un personatge, una noia, que venen dos policies, està al mig de la carretera, té el cotxe espaiat, està addicta al mòbil, i venen dos policies a preguntar-li què passa. I aquest tipus d'escenes a mi em va recordar. Aquestes pel·lícules com de zombis o de terror, que hi ha uns policies que arriben a un lloc on ha hagut una cosa que tu no saps molt bé què ha passat i hi ha un personatge que actua de forma estranya, a poc a poc es va tornant més violent fins que es torna realment hostil, doncs crec que realment hi ha algo com de, a la red social vam veure la creació d'aquest virus i comença la pel·lícula del precio de la red veient com ha intervingut aquest virus, que és un virus que el que genera és unes onades d'odi, una espècie de zombificació ideològica que porta a la violència. Llavors, trobo que això està molt ben plasmat.

Jo encara diria més, jo penso que és una pel·lícula que sobretot explica com s'ha injectat aquest virus. És a dir, t'està explicant, per si no ho sabies, com Facebook t'injecta cada vegada que entres a la xarxa social discursos d'odi, perquè al final tot això. Per qui no ho sàpiga, ve d'aquests arxius que es van destapar l'any 2020, d'aquesta filtració dels documents de Facebook 2021, i que van destapar aquestes males pràctiques de l'empresa, de desinformació política sobretot, que van incidir en les eleccions dels Estats Units que va guanyar Donald Trump, i sobretot també a la sala, al Capitoli del 2021. Aleshores, aquesta manera de funcionar de Facebook passa per recomanar o amplificar uns discursos que envien cap a tots els perfils, cap a tots els usuaris, i són discursos d'extrema dreta i són discursos d'odi. És la investigació d'un periodista que interpreta Jeremy Allen White a partir d'una informació que obté d'una treballadora de Facebook que és el personatge de la Maggie Madison.

Sí, jo crec que a nivell informatiu o didàctic aquesta pel·lícula compleix la seva funció perfectament d'explicar aquest cas. Jo, per exemple, que és una cosa que no sabia com funcionava tot el tema de com compartir aquestes xarxes, com el Facebook alimentava més el compartir en lloc del like, no? I com funciona aquest sistema de valors, crec que està molt ben explicat. I la pel·lícula jo crec que juga tota l'estona amb aquesta dicotomia que representa el personatge del periodista, del Jeremy Allen White, que està bastant bé, trobo, a nivell interpretatiu. Sí, ara pararem de les interpretacions. I representa més aquesta qüestió analògica, per mi reflexada una mica, mostrada de forma una mica cutre, que és una persona que mira cinema clàssic, com que és una idea una mica vaga, contra el personatge de la Miki Madison, que és aquesta treballadora de Facebook, que estima Facebook, que està molt a favor del que permet les xarxes socials en quant a la. Comunicar-se amb més gent, la connexió, que pertany més a aquest món més virtual, però que els dos, en aquesta denúncia, acaben comunint-se. Jo crec que la pel·lícula té com algo de. Una voluntad de remetre un tipus de cinema més clàssic, més analògic, d'un tipus de gènere com de pel·lícules de periodisme, que no sé si se n'ensurten bé, però jo veig com una petita idea que em remet

a aquest tipus de pel·lícules. Sí, de fet, crec que en aquest sentit la banda sonora em sembla que és molt representativa d'aquesta mirada d'Aaron Sorkin. Recordem que a la xarxa social de David Fincher la banda sonora era bastant revolucionària de Trent Reznor, aquí, en canvi, és més aviat, diguéssim, clàssica, crec que en el pitjor dels sentits. Sí. És veritat també el que comentàveu, que jo crec que no és una pel·lícula que, d'alguna manera, t'ensenya una cosa que no sapiguessis, com sí que feia la xarxa social, és a dir, la xarxa social t'emportava cap a un món que, diguéssim, que ignoraves i que et sorprenia molt, i en aquest sentit era molt oportuna. En canvi, aquesta, bàsicament, plasma una cosa que sí que saps, però que t'ho recorda d'una manera molt il·lustrativa. I, de fet, crec que comentant el personatge, diguéssim, d'aquest periodista, D'alguna manera, crec que es pot fer un paral·lelisme bastant evident entre Aaron Sorkin, que és un personatge, ja és un senyor gran, diguéssim, que està parlant d'una cosa que al final és una realitat molt, diguéssim, actual, i podem fer com aquest paral·lelisme entre el personatge aquest del periodista, que és molt analògic, investigant sobre una cosa del qual, a priori, no té cap idea, però que a poc a poc, diguéssim, endinsant-se, va trobant, diguéssim, la veritat o coses interessants a través del personatge de Mikey Madison.

De fet, si hagués de fer un paral·lelisme, diguéssim, en la carrera d'Aaron Sorkin, jo diria que la xarxa social és com The West Wing, en el sentit que hi ha aquesta voluntat d'ensenyar l'entrada en balines d'una cosa que tu desconeixes, i en canvi aquesta nova pel·lícula és una mica com The Newsroom. És a dir, que les notícies tothom sabia quines eren i ell les treballava a partir de la ficció. Igualment, a mi em sembla, estic d'acord que Aaron Sorkin, amb els anys, és un excel·lent guionista, però amb els anys ha anat multiplicant moltes de les seves virtuts de manera que de vegades han deixat una mica de ser virtuts. Però hi ha coses que continua fent molt bé i hi ha pocs guionistes que crec que poguessin posar tanta quantitat d'informació com la que hi ha en aquest cas en una pel·lícula i que fos fàcil de seguir. I això és una virtut que em sembla que és molt lluable.

Sí, totalment. Però igualment sento una mica, arrel del que deies tu, Tarik, que no només hi ha una diferència. A nivell de direcció en la formalitat, el ritme, sinó també en com de condescendent és una mica amb l'espectador. Hi ha uns salts temporals a la pel·lícula que estan molt, molt sorollats, literalment, perquè. Es vol assegurar que no t'ho perdis. Clar, perquè entengueu que estem parlant, surt directament una espècie de timeline que va movent-se de 2020 a 2022, o d'aquests anys, que literalment va canviant i els personatges estan en el mateix escenari, sinó que tan sols ha hagut un canvi d'escenari, però hi ha una espècie de. De preocupació perquè aquest aspecte, que és una tendència del cinema mainstream actual, no és l'únic que ho fa, però sí que sento que hi ha alguna cosa en relació a com Aaron Sorkin entén el present que potser pensa que l'espectador no entendrà tot el que que potser avança aquesta por. No ho sé, perquè jo no he vist les sèries que esmentaves, però sí que sento que hi ha una espécie de preocupació perquè l'espectador actual no entengui el que està passant. I en aquesta pel·lícula ho veig que és el més flagrant, de fet, en termes narratius. A més que li treu tot el que podria aportar la tensió narrativa, o sigui, tampoc acaba funcionant en aquests temps temporals.

Sí, és un didactisme que acaba anant en contra de l'experiència cinematogràfica, en realitat.

Sí, jo crec que aquesta per mi també és el gran hàndicap de la pel·lícula, perquè realment tot va una miqueta en un carril, diguéssim, en línia recta, encara que vagi fent-se els temporals, però va en una línia recta que genera poca tensió, en el sentit que saps més o menys cap on es dirigeix i efectivament es dirigeix cap allà. A mi el que m'ha segurament interessat més de tot plegat, i crec que per això comentava al principi de mirar-ho en perspectiva, és que d'alguna manera la primera pel·lícula. Mostrava a Sue Kerber com un geni, el qual evidentment tenia ambiguitats morals, et generava certs conflictes, però en última instància era un geni, era un guru tecnològic i segurament la percepció que teníem tots plegats en aquell moment. Era aquesta. Exacte. I ara és gairebé, bueno, no gairebé no, ara és l'antagonista tant a la realitat com a la ficció, no? I crec que això està ben plantejat perquè. En cap cas et diu aquest és el dolent, però sí que et diu que totes aquestes petites ambigüitats morals o aquestes coses que segurament podien ser problemàtiques fa 16 anys, ara són un problema majúscul en la societat. Crec que en aquest sentit és interessant i és molt, diguéssim que fa reflexionar, surts de la pel·lícula, una mica més conscient de què mou les xarxes socials.

Qui us ha semblat Jeremie Strong? A mi m'ha o sigui, tenia por que estigués. Mike Maddie, Sony, el repartiment en general. A mi jo tenia por de que estigués com massa caricaturitzat i de fet havia dit això de que havia començat a actuar com els Zuckerberg com en el rodatge i aquestes coses d'actuar. Li va el mètode. Però sí que, no sé, em va fer pensar ara que parlaves sobre el tema que és l'antagonista i que és el d'Olenikar és com un villano a la vida real em fa pensar que el Jesse Eisenberg que va interpretar el Zuckerberg a la red social després va interpretar el Lex Luthor a una pelicula de Superman que ja ni recordo quina era, crec que era la que lluitava contra el Batman o així i algo com de que tal i com està tractat aquí el Zuckerberg que és realment com una espècie de villano de pelicula però que és així la vida real i a mi em va convèncer bastant Jeremy Strong. Sí, a mi, de fet,

per mi és la millor interpretació de la pel·lícula, Jeremy Strong, i a més és molt magnètic, perquè també el personatge, evidentment, és molt magnètic. A mi, la Mikey Madison, que és una actriu que m'agrada molt, inclús el Jeremy Ellen White, em semblen correctes, però una mica, diguéssim, van sobre la marxa sense grans.

És curiós perquè ella, justament, que tenia qualsevol opció, diguéssim, després de guanyar l'Òscar, ha tirat aquest paper que no és el que la permeti destacar gaire. Ell, Jeremy Strong, està per mi fantàstic, que a mi m'agrada molt, ell com a actor, però el personatge l'ajuda moltíssim. Clar, jo crec que és més culpa,

en el cas de la Miki Madison i del Jeremie Ellen White, que per mi estan tots dos molt correctes, crec que és més problema de com estan escrits aquests personatges. Hi ha això que esmentava, per exemple, de com caracteritza el personatge del periodista analògic que trobo que les decisions de Guillo són bastant més cutres i, en canvi, ella, per exemple, té una presentació de personatge lamentable, com que hi ha algo com de la friki que treballa Facebook i que, clar, és molt difícil defensar aquest personatge i crec que ho fa bé.

Doncs el que segur és que El príncipe de la Reta és una de les estrenes destacades de la setmana, però no és l'única.

La finestra indiscreta. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio amb totes les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena.