"El samurai i el presoner": un crim que sacseja el cinema de samurais

Comença La Finestra Indiscreta, amb Toni de la Torre.

Benvinguts a La Finestra Indiscreta, el dia que arriba a les sales de cinema El Samurai i el Presoner, la nova pel·lícula del cineasta Kiyoshi Kurosawa que s'ambienta al Japó feudal. Concretament en un castell que està sent assetjat. D'entrada sembla que anem a veure una pel·lícula de samurais convencional, amb lluites i potser grans batalles. Però aleshores es comencen a produir una sèrie de crims misteriosos i la pel·lícula es converteix en una història detectivesca. Podríem dir, perquè us la imagineu, que és una barreja entre Colombo i Rashomon. Tot executat magistralment per un director que aconsegueix sacsejar el cinema de samurais i al mateix temps oferir un retrat del funcionament del poder molt interessant. Ana va dir que és la pel·lícula més destacada de la setmana, però la veritat és que aquesta setmana hi ha competència, perquè també s'estrena Blue Heron, que és un dels descobriments de l'any, i una nova adaptació de Seny i Sentiment de Jane Austen, que també és excel·lent. M'acompanyen el Manu Llanes, l'Ophelia Carbonell i el Joan Pàmies. Bona nit als tres. Bona nit, Toni. Ja veureu com patirem quan ens toqui triar-ne una. Gran setmana, eh, aquesta? Sí, serà difícil, serà difícil. Avui també farem la secció de les imprescindibles, però de moment comencem per les estrenes i això vol dir que ens tanquem en un castell del Japó feudal per resoldre uns crims misteriosos, el samurai i el presoner. ¡Esto es un sugi!

¡Oh! ¡Oh!

Los muertos tendrán que regresar. Si te vuelves a regresar, Harima, tu esposa, no tendrá nada que ver con ti.

Deia que el castell està sent assetjat i justament per això es converteix en un espai tancat. En aquest sentit, el setge no és només un context, és també una manera de limitar físicament els personatges. No poden sortir, no poden fugir i, per tant, tot el conflicte queda concentrat dins d'aquest espai. És gairebé un recurs propi d'una novel·la de la gata Cristi, de fet, aquest espai tancat on s'ha produït un crim i, per tant, tothom és sospitós. Què t'ha semblat, Manu, aquesta combinació de gèneres?

M'ha semblat una combinació inesperada i força genial. Inesperada perquè tenim molt vinculada la idea del cinema de samurais a aquesta gran èpica, una èpica desfermada de grans batalles o aquests relats que tenen un punt itinerant. Estic pensant en els set samurais, per exemple, i aquí trobem tot el contrari, una espècie de peça de cambra. Has descrit molt bé tota aquesta qüestió gairebé claustrofòbica. I he de dir que també és una combinació inesperada en la trajectòria del director Kiyoshi Kurosawa, que acostumem a tenir-lo molt vinculat amb l'univers del fantàstic, i aquí de sobte ens ofereix una peça que té com un punt molt clàssic, molt literari, molt fascinant.

Sí, perquè al final hi ha un nucli a la història que és molt senzill, que és la. La pel·lícula és complicada, però el nucli, diguéssim, és senzill, que és la relació entre els dos personatges del títol de la pel·lícula. Tenim el senyor del castell, que és qui intenta resoldre els crims que es produeixen, i al mateix temps també gestiona el seu paper a la guerra que té enlloc a l'exterior, però hi ha un presoner que té tancat el castell, en qui ell troba algú molt intel·ligent que pot resoldre molts dels enigmes que el preocupen, i per tant. Entre els dos s'estableix una relació complicada, com una mena de joc de poder i interessos mutus.

Són dos personatges molt, molt improbables, jo diria, en aquest món feudal. Dos personatges que, a més, tampoc és evident quina és la seva relació. Quina és la jerarquia entre ells? Qui s'està aprofitant d'aquí? És molt interessant perquè la pel·lícula ens porta a aquesta època en què les guerres, a més, convertien el país nipó en un niu com de crueltat i fanatisme. El dogma més robuste en aquest sentit és la idea de l'honor que s'utilitzava per excusar tot tipus de salvatjades. I en la pel·lícula veiem aquests samurais, dones i fins i tot, i això és molt colpidor, un nen que desitgen la mort per conquerir aquest honor o la promesa d'algun tipus de paradís.

Sí, aquesta és una de les primeres escenes de la pel·lícula i realment aquí és on la pel·lícula aconsegueix establir. Doncs això, el que deies Manu, que això és un món molt dur i sobretot un món molt fanàtic, perquè la imatge d'aquest nen desitjant la mort per honor és molt impactant. I al revés, són aquests dos personatges de maneres diferents, però podríem dir que el senyor Faudal, de fet, si té el presoner. És perquè és compassiu amb el personatge, perquè el podria ordenar la seva execució només començant la pel·lícula, i ja és un tipus de personatge, només començar, que és diferent de la resta, perquè la compassió en aquest món no s'estila gaire.

Aquest és el tema, jo crec. Estàs posant en primer pla un element crucial a la pel·lícula, que és la qüestió de la moralitat, I com el film ens obliga a situar-nos en perspectives gairebé impossibles, no? Quan tenim aquesta tendència a pensar que la compassió és quelcom positiu i ens trobem en aquest món que no tolera la compassió. O entenem la honorabilitat d'una manera i aquest món la presenta sota aquest filtre absolutament corrupte. I encara més, la relació entre aquests dos personatges a la que feies referència, quan entenem que l'amistat és una cosa o la confiança és quelcom positiu, i de sobte entre ells dos, totes aquestes qüestions que valoraríem positivament, de sobte tenen un aura de sospita, d'amenaça. És una pel·lícula incòmoda. Bueno, és que tu vas canviant una mica,

és a dir, ells van tenint trobades, que un és presoner i l'altre és senyor, és a dir, no són trobades, presoner, trobada obligada, o sigui, el senyor Faudal se li presenta allà i comença a dialogar amb ell. I tenen trobades on no acabes de tenir clar quina és la naturalesa de la relació, perquè en principi sí que són trobades on estan buscant la solució a coses, no aquests crims, altres històries en les que no cal entrar, Però és veritat que vas d'un lloc a l'altre i no et genera una sensació d'incomoditat perquè no acaba d'establir-se exactament quina és la

relació entre els dos. A més, quan sembla que un dels dos representarà quelcom, molt específic i més aviat transparent, la idea de la compassió, per exemple, sembla que ja tens distingit i entès el personatge del samurai, però de sobte el veus en una situació on ha d'abraçar la crueltat més feroja, i això et fa no poder confiar en ningú ni en com es resultarà cap situació.

El que és interessant és que als dos els passa una mica el mateix, és a dir, que el presoner també veu el senyor com algú compassiu, de la mateixa manera que tu estàs intentant agafar el perfil del personatge perquè també la pel·lícula te'l presenta així i a l'inversa també passa quan es posa en dubte es posa en dubte també entre ells dos i aquest nucli de la pel·lícula per mi és el que la fa avançar tot i que ja ho hem dit que és una pel·lícula molt més complexa perquè hi apareixen molts personatges i passen moltíssimes coses també és una pel·lícula

molt llarga és una pel·lícula exigent, dura 147 minuts. Té moltíssim diàleg. Sí, moltíssim. És una pel·lícula parlada i una llarga nòmina de personatges, però la posada en escena de Kurosawa és tan elegant, els actors estan tan en el seu lloc, són tan brillants i el drama és tan profund i la manera d'això de profundir en qüestions de moralitat i d'història, aquest retrat és tan ric que al final jo descriuria la pel·lícula com una delícia per paladars molt refinats.

És que com treballa els enquadraments aquesta pel·lícula és a dir, és veritat, són tot diàleg són personatges parlant els uns amb els altres però la feina que està fent Kurosawa només amb els enquadraments t'està explicant tantes

coses que tot el que entenem com a direcció. Jo faig classe a l'ESCAC i una de les coses que més m'interessa és veure què estan fent els que volen estudiar Direcció i és sobretot aquesta qüestió d'enquadrament i treball amb els actors. I tots aquests àmbits en aquesta pel·lícula estan expressats i treballats d'una manera magnífica.

També a la pel·lícula hi ha una cosa que és molt pròpia del cinema de Kiyoshi Kurosawa, que és aquesta sensació que el món està a punt de desordenar-se. Els personatges intenten mantenir unes estructures molt rígides, però constantment va apareixent alguna cosa que les fa trontollar, i potser aquesta és la clau de la pel·lícula, que a més que explicar una gran batalla, que és una cosa que més aviat passa a fora, està explicant com es fa l'ordre dins d'un lloc que aparentment, almenys, està perfectament organitzat o jerarquitzat, començant per aquestes jerarquies entre el senyor de la casa, el presoner, és un món molt piramidal.

Clar, i a més jo diria que la posada en escena de Kurosawa és molt astuta en aquest sentit, perquè en principi és molt clàssica, amb plans on la càmera només es mou lleugerament, gairebé com si fos un fantasma que observa o una espècie de voyeur, però de sobte les accions dels personatges són tan ferotges que aquesta espècie d'ordre. Jeràrquic, però també escènic, es trenca per la brutalitat dels actes. I en aquest sentit, és un altre repte que et posa la pel·lícula. La pel·lícula sembla un viatge molt harmònic, però hi ha tantes tensions i tanta violència soterrada per tot arreu, que és molt intrigant.

Sí, sí, perquè hi ha violència de soterrada, de vegades també n'hi ha. Explícita, també. Sí, tot i que. Hi ha una escena d'acció molt increïble, també. Sí, sí, això són comptades, eh? Són comptades. Però és veritat que, de vegades, hi ha el que esperes d'una pel·lícula de samurais.

Però és fort que el Corsava sàpiga fer qualsevol gènere, no? Com que René és un director que no falla, però amb qualsevol cosa l'encerta,

realment. Clar, quan va fer la meva peli favorita, potser, de Kiyoshi Kurosawa, no és les seves pelis de ficció, fins i tot ciència-ficció, té una pelicula que es diu Tokyo Sonata, que és una espècie de melodrama familiar, té una petita fuga fantàstica en un moment, però el que és el melodrama familiar el clava gairebé, no a la manera de Yasuhiro Osu, que era una cosa més clàssica. Amb aquest punt una mica tèrbol que ell sempre introdueix a les històries, però per mi és un mestre, un mestre absolut.

Com llegiu aquest canvi, aquest a priori canvi de registre, no? Perquè és un cineasta més conegut, doncs això, pel cinema de terror, a la thriller psicològic, i ara de cop s'ha allunyat, s'ha allunyat no del tot. No del tot. I crec que ja es dedueix amb el que hem estat explicant, però s'ha allunyat d'aquest territori.

Sí, el que passa és que, per mi, amb aquesta pel·lícula, els cinéfils que estimem el cinema de Kiyoshi Kurosawa, i ens hem passat la vida havent d'explicar que aquest és l'altre Kurosawa, perquè el més conegut és Akira Kurosawa, que va fer aquestes pel·lícules en el període clàssic del cinema japonès, sobretot dècades de 1950-1970, En aquest sentit és una pel·lícula que resol i ens permet dir d'una manera més o menys oberta que aquest Kurosawa és tan bo com l'altre Kurosawa, no? És una pel·lícula on es reuneixen, jo diria, els esperits dels dos Kurosawa. Aquí vas fort, eh, Manu? Bueno, però és que a més, a nivell fins i tot narratiu temàtic, Podem arribar a pensar que el samurai i el prisionero, el samurai i el presoner, perdó, remeta pel·lícules. Tu has dit Rashomon, però jo penso també, sobretot, Trono de Sangre, aquesta pel·lícula de Kurosawa on va adaptar Macbeth de William Shakespeare en clau de drama de samurais i sense voler desvelar massa coses d'aquesta nova pel·lícula que estem parlant, la qüestió de Macbeth està ja. Va cagant amb força.

És que jo crec que ell té la intenció d'anar a buscar l'altra Kurosawa. És molt maco pensar-ho així. No sé quina és la seva motivació, però jo crec que ell vol anar cap allà clarament. T'ho compro absolutament. M'encanta. En tot cas, el samurai al presoner, primera estrena que ha arribat als cinemes, en versió original amb subtítols en català i també amb doblats en català, si ho preferiu. Per la següent proposta, canviem els samurais per Jane Austen. Perdona'm, Edward Ferris.

¿No me esperabas?

No. Sí. No tanto. Eleanor Dashwood.

Feliz de conocerte, señora Dashwood.

Perquè s'ha estrenat una nova adaptació d'un dels grans clàssics de la literatura anglesa i peça clau de la bibliografia de Jane Austen com és Seny i Sentiment. La nova versió, que està dirigida per George Oakley, recupera la història de les dues germanes d'Ashwood, que representen dues maneres d'entendre l'amor i la vida. Per una banda tenim el Seny, que representa l'Elinor, interpretada per Daisy Edgar-Jones, I per l'altre, el sentiment que representa la Marian, interpretada per Esme Creed Miles. Evidentment estem parlant d'una història que ja ha estat adaptada moltes vegades. La versió d'Ang Lee del 1995 és especialment recordada i per tant la pregunta inevitable és què vol aportar aquesta nova adaptació. I penso que aquí la clau és una voluntat molt clara de fer que la història respiri d'una manera més contemporània. Això ho podem veure, primer, en l'èmfasi que posa en la relació entre les dues germanes, que és pràcticament el centre emocional de la història. També en el llenguatge, que és una mica més modern, el llenguatge que trobem als diàlegs és una mica més modern. També en l'estètica, és una estètica més contemporània, molt semblant a Hamlet, però sobretot en la manera com sap veure que l'obra original de Jane Austen ja era moderna, i com connecta els temes de la novel·la amb les sensibilitats actuals. A mi em sembla claríssim que vol ser un seny i sentiment per una nova generació, I penso que se'n surt meravellosament. Ofelia.

Sí, és una nova incursió austeniana que m'ha semblat molt fresca i trobo que té molt mèrit aconseguir fer això quan portem uns quants anys de fatiga amb Bridgerton, amb també el món de la literatura romàntica ha estat molt saturat per noves imitacions d'imitacions d'aquesta cosa de l'època austeniana. Però crec que se'n surt molt bé i que fins i tot subverteix alguns codis que ja teníem molt establerts de pel·lícula de Jane Austen. I crec que en això és molt interessant. Clar, a mi se me'n va al cap automàticament quan penso en Jane Austen, en la versió de 1995 que esmentaves, o fins i tot abans que assenyis sentiment penso en Orgull i Prejudici, que és com la gran obra, o clar, que pensem que és la gran obra perquè crec que així ho ha establert Hollywood, amb la versió de 2005, la versió dels 90.

Sí, és veritat que és més una qüestió cinematogràfica que literària, probablement.

Sí, però justament, literàriament, jo crec que Seny i Sentiment és una història on surten tots els temes de Jane Austen super ben explicats i exemplificats en els seus personatges. Per exemple, aquí tenim aquesta cosa, les dues germanes, les dues visions, respecte a l'amor, al matrimoni o què s'espera. D'això també veiem molt clarament la indefensió econòmica de les dones de l'època, els casaments com a cosa pràctica o per amor, els malentesos, mala comunicació, el classisme, diferents també tipus d'arquitecte amb els homes, que surt l'home noble, l'home honrat, després surt l'home que sembla apassionat però després no és el que sembla, que són coses que anem veient a bastantes obres de Jane Austen. Llavors crec que és una molt bona introducció al seu món per això, per les noves generacions. Jo he de dir que potser jo soc una noia molt clàssica. I hi ha hagut algunes coses, algunes tries estètiques, que sé que són expressives, d'aquesta nova versió, que potser a mi m'han xocat més del que haurien de xocar a l'audiència. A veure, per exemple? Bueno, és això que deies, que té un aire com de Hamnet, amb això de ser una interpretació d'un passat, però amb una òptica com molt contemporània, per exemple, hi havia una cosa com dels estilismes amb els cabells, que jo crec que es feia molt per ensenyar quina és la germana més apassionada i quina no, però que jo, sense voler-ho, anava pensant, bueno. No crec, és impossible, aquests cabells en aquella època, fins i tot avui en dia, com que hi havia un nivell de despentinament. Tant de silvestrada no. Clar, això no pot ser. Però sí que ho valoro perquè crec que són tries estètiques que concorden bé amb el que es vol explicar i que fins i tot li donen més força. O sigui que si pots obrir-te de mires i treure't del cap el senyor Darcy clàssic, això t'agradarà.

Clar, és que hi ha un procés, en certa manera, desencursatament, no? Respecte al gènere o respecte al drama. Jo no diria ni tan sols respecte a anteriors adaptacions, sinó directament respecte al gènere del drama d'època.

Clar, jo crec que la lectura que almenys que faig jo és com que a mi el que m'agrada més de la seva modernitat és que no és impostada. O sigui, penso, per exemple, en en adaptacions recents de sims borrascosos, no? El de l'Andre Arnold, per exemple, no sé si recordeu, que era com molt de càmera en mà, o l'Andre Arnold, que és un cineasta que ve del cine social, que grava amb no actors, doncs que hi havia una espècie de càrrega de fer-ho com molt indie, és una peli que trobo que té els seus valors, o l'adaptació recent de sims borrascosos, que era encara més com moderna, com que estava com tota l'estona cridant que era moderna, no? I aquí sento que la directora confia molt en la modernitat de la pròpia novel·la, no? Llavors, ja de per si hi ha algo com que respira molt la pel·lícula, aquesta modernitat, i jo veig això com que dona molt espai a l'espectador a entendre la modernitat del text. Per exemple, això que dieu dels personals masculins, a mi em va semblar tan ben escrit, i això és més mèrit de la gent austen que no pas de la pròpia directora, de la guionista, no? Llavors jo, per exemple, com a home en el 2026, em vaig sentir molt identificat amb tots els personals masculins, amb algunes cosetes, lamentablement tots, però està bé realment que. O sigui, vaig pensar, ostres, no esperava venir aquí a veure una atracció de la gent a Austin i sentir-me identificat.

I que hi hagi un mirall on m'estigui trobant. Però és que he de dir, que és el que diu Joan, que això és perquè la pel·lícula li dona espai al que ja trobem a la novel·la, que jo me la vaig llegir, de fet, la vaig rellegir fa poc, justament, a causa de la pel·li, a més hi ha una edició de Viena així com molt maca, d'aquelles que dius, ostres, fa gust només de llegir això, només per com de ben editat està això, I recordo, perquè clar, la primera vegada l'havia llegit fa molts anys, i recordo que a la relectura vaig pensar exactament això, vaig pensar, és més modern això que moltes altres ficcions que es poden escriure ara, que són teòricament dramas d'època, tant ficcions que es puguin fer al cinema com en les sèries, que potser hi ha més dramas d'època en el món de les sèries que en el món del cinema, i també el que passa també relacionat això amb el tema estètic, és que crec que especialment les sèries han com ara que mencionaves Ofelia Bridgerton han com sedimentat una idea de com ha de ser estèticament un drama d'època i crec que el que intenta aquesta peli que no és la primera és no disfressar-se de drama d'època que és un gènere que en anglès també se li havia anomenat costume dramas justament perquè una de les coses que més destacava el drama d'època eren els vestits d'època que venien associats també amb una estètica. Una mica ostentosa, una mica artificial, també, i sembla que tant Seny i Sentiment com amb Hamnet, com amb els Sims morrascosos que mencionaves tu ara, Joan, de l'Andrea Arnold, estem entrant com en una era en què el drama d'època busca una estètica. Més orgànica, més ferèstica, igualment instagramable. Ah, sí, molt, molt. Igualment instagramable. Jo pensava. Campanya de Paloma Wool. Però això la fa, segons com, menys d'època, a l'hora més propera, i en el cas concret de Senyor Sentiment, trobo que està molt ben construïda. A mi el que més em va impressionar de la pel·lícula. És la naturalitat de la fotografia i l'atmosfera. Trobo que està tractat tot amb molta sobrietat.

Sí, i també de la direcció. No només com comença la pel·lícula, amb el personatge de la Elinor rebent la carta i aquest travelling lateral que l'acompanya per els arbres. Hi ha com aquesta espècie de passió que tenen els personatges d'aquesta pel·lícula, que realment trobo que està molt ben transmès a través de les idees de direcció, o els primers plans, o també les escenes de ball. Les escenes de ball no ens van semblar realment molt. Explora molt bé. Ai,

a mi això no em va agradar el ball, perquè. No, no, ja has avisat. Sí, ja he avisat.

Tenies punt de vista clàssic. Perquè.

Bueno, perquè en aquell cas a mi em va semblar O sigui, sí que tot agafa una corporalitat que crec que és molt xula, no?, i que et fa pensar, que et fa entendre, no?, que la gent de fa dos segles era gent com tu i com jo, no?, i que tots érem humans, que no eren només els quadres que veiem en un museu, no? Però jo en aquell moment. Vaig sentir que les coreografies entorpien una mica el tema de la dinàmica entre els dos personatges, perquè gairebé en les pelis d'adaptacions de Jane Austen crec que s'ha fet com una tradició d'aquests moments del ball, on es van dient paraules i hi ha molta tensió i no sé què, i clar, normalment es feien uns balls. Que jo tampoc soc historiadora de la dansa, i potser tampoc es representaven bé, però era una cosa com més quieta que permetia ballar, i jo ja patia una mica veient els actors de com es mantenien la conversació i com generaven una tensió mentre alhora feien moltes coses amb les mans, amb el cap, amb tot, anaven per aquí, per allà.

Però ho dius més pels actors que pels personatges, doncs. Ah, sí. Jo pensaria que és pels personatges d'antropia que poguessin parlar, que això a mi era el que em semblava que era coherent amb l'escena, que ells no poden expressar molt bé el que senten i a través del ball ho aconsellen fer. Això és el que em va agradar de l'escena.

Clar, a mi el que em passava és que pensava, ara no es poden expressar per tota aquesta cosa de malentesos, de normes socials que tenen, i a sobre veig molt concentrada l'actriu fent un cop de cap cap aquí, l'altra posant el braç per aquí, com no, a mi això no em va acabar d'allò, com vaig pensar que que era potser una mica massa exagerat i que sento que sí que s'havia fet un esforç per demostrar, per exemple, la diferència entre els valls de camp, quan estan al camp que vallen com un tipus de minuets i quan estan a Londres, per ensenyar una mica els ajods. Però jo em preguntava si no. Bueno, potser sóc jo. Si no entorpia una mica aquesta cosa de relació entre els personatges.

No, és un tractament diferent, d'això no hi ha dubte. I jo veig el teu punt, eh, Ofelia? És a dir, hi ha un intent de canvi. I potser aquest moment té un punt de forçat o d'artificial, si vols. No ho sé, però crec que la virtut que és que tu vegis que ballen d'una manera semblant a la que podries tenir tu. Vos el que deia al principi, és que ho apropa més. A mi em sembla que en general està buscant aprovar. És com el petó, que això no n'hem parlat. No, no, bueno, no diem d'aquí, no fem spoiler. No volem entrar tampoc, però. Però jo crec que és el

primer petó desformat en primer pla que veig en una adaptació de Jane Austen.

Clar, però això també, això que et pot petar el cap, pot quedar que em depèn de què t'esperis o si tens uns registres de les adaptacions més clàssiques, que al final tots els tenim més o menys, però això també té més a veure amb la realitat dels espectadors.

Sí, no, i crec que em va fer més efecte aquest petó d'aquesta pel·lícula que no tot el que fa Emerald Fennell en la.

Aquesta és l'altra, que és més eròtica. Emerald Fennell amb el pedal a fons o aquest petó que és extraordinari pel món de Jane Austen.

Sí, el petó va ser molt emocionant. Una mica m'emociona també molt és que la pel·lícula segueixi després del petó. Sense acabar de revelar, jo vaig pensar, ostres, ara potser acaba aquí la pel·lícula, però que després vagi més cap a la cosa de la sororitat, de l'amor entre les germanes, que és realment l'amor que acaba movent i motoritzant tota la pel·lícula. Hi ha una altra cosa de la modernitat de la pel·li que em va semblar com remarcable, que és que apareix un actor trans, que és el Fibonacci, que és el fill de l'Stink, en un paper. Això també em va semblar com que la pel·lícula no fa com un subrayat de la seva modernitat, simplement està de forma molt natural. No ho sé, són coses que vaig veure molt de la peli. Sí, sí.

És que diria que un altre dels punts forts és que és una adaptació que està al servei de la història i no al revés. Ara, que ara mencionàvem Sims borrascosos, penso que aquesta peli no intenta destacar com a adaptació, sinó que vol ser un vehicle pel text de Jane Austen i en aquest sentit és molt respectuosa. Aleshores, crec que. A l'hora de descriure-la, els adjectius que a mi em ven al cap són, doncs, sòbria, elegant, clàssica, que de fet és el contrari dels sims borrascosos de la Emerald Fennell, no? Aleshores, jo penso que això. També té molt de mèrit, vull dir que hi ha el risc que sembli que fer això sigui senzill i no ho és.

Sí, també afegiria, per mi, el més difícil, que és aconseguir naturalitat amb tota la posada en escena, amb tot el treball d'interpretació, de direcció. Penso tu, tu abans que esmentaves Hamlet, Toni, per exemple, el meu gran problema amb Hamlet és que vaig sentir que cada pla de la pel·lícula tenia el mateix valor dramàtic, tenia el mateix pes dramàtic. Tota la pel·lícula, una pel·lícula molt carregada, que tota l'estona ens estava dient com lo malament que estan passant els personatges, inclús quan ho passaven bé sabies que ho passarien malament, però la pròpia pel·lícula li donava aquest pes de les interpretacions, de la posada en escena, amb la música, i en canvi aquí trobo que és una pel·lícula que respira que fluís molt millor que Hamlet, per exemple, perquè li dóna aquesta naturalitat i aquest espai a l'espectador a poder empatitzar, endinsar-se amb els drames dels personatges sense donar-li una càrrega dramàtica molt forta. Però a la vegada connecta moltíssim, jo vaig connectar molt amb tots.

Sí, totalment, però també té una varietat de registres més importants. Per exemple, hi ha humor,

hi ha comèdia, hi ha comèdia d'humor, cosa que Hamlet no. Jo trobo que potser li hauria anat bé una mica, o sigui, com que no vol donar humor a Hamlet, no perquè realment pensi que és una adaptació del llibre, sinó perquè crec que realment és una decisió de la directora i donar-li

la càrrega com a oscaritzar-la. Perquè vol portar-te en aquell límit, o sigui, clar, és un augment, Hamlet és un augment de pressió fins que arribes al moment en el que et deixa, et permet obrir la vàlvula i que hi hagi el moment catàrtic. Per això et va apretant tota l'estona, perquè realment ho necessites. Jo crec que pots fer el mateix amb més elegància. Això,

i ara a mi m'agrada molt a més a més Jane Austen el text original és molt irónic i està ple de caricatures com les mateixes que veiem a l'adaptació de Seny i Sentiment de manera més o menys evident ja hi surt en el llibre a mi m'ha flipat amb això que diu de la naturalitat és com moltes escenes que sortien semblaven. Quadres o les miques de referències que tenim de l'època que representen el moviment. Hi ha un moment que va anar a un museu a dir-se unes coses, no? I veus allà la gent mirant els quadres amb la roba d'època. Hi ha un altre moment que surt, crec, la ciutat de Londres. Hi ha un moment del camp que també els valls, no? Tant si són al camp o a la ciutat. I a mi em flipava això, aquesta cosa de fer humana una cosa que només hem vist en pintura o explicada.

Bueno, és que els interiors estan molt més gravats de forma molt diferent, per exemple, en la naturalesa. Hi ha com una espècie de contrast, de dicotomia molt forta entre com la directora filma el camp i com elles viuen el camp, amb la vida als interiors, que és molt més oprimida, molt més. Sí, molt més recta, d'alguna manera. Sí.

I què us van semblar les interpretacions? Perquè a mi em va semblar que Daisy Edgar Jones fa un paperàs. És una actriu que a mi, a molta gent, ens va enamorar amb Normal People, però després també l'he vista, no sé, a Twisters, i és allò que dius, Normal People va ser una excepció o no? I a mi em sembla que aquí fa un paperàs, sense ser tan espectacular com una Jessie Buckley, però em sembla que té moments que, de gran actriu, Sí, a mi m'ha agradat molt,

m'ha agradat també molt els secundaris, jo he flipat amb la Fiona Chauffeur de Misses Génics, que és divertidíssima i és molt histriònica, però al final també te la creus com a senyora gran de l'època, que a mi em quadra molt amb els personatges que surten a les noveles de Jane Austen, cada cop que tenia una escena jo em quedava captivada.

Sí, acaba sent molt tendre, el personatge. I quan apareix la filla, que riu igual. I afegiré també la interpretació del Frank Dillon, que el vam veure a Urchin, on té un paper impressionant, que també és aquesta espècie de naturalitat molt contemporània, i una mica real del que dèiem de comparar amb Hamlet. No estic comparant amb Hamlet, però.

No, no, però és que he començat jo, en realitat. Perquè tenen una connexió com a mínim d'atmosfera i de to i de la manera d'enfocar visualment el drama d'època, em sembla que és molt similar. Clar, jo quan vaig tornar a

casa del passi que vam anar a tots, el meu company de Pisa em va preguntar i és pel·lícula d'Òscars i vaig pensar, ostres, m'ha agradat molt més que Hamnet o que altres pel·lícules, però no diria que és una pel·lícula d'Òscars perquè no té com aquesta espècie de pes que li dona, no sé què en penseu vosaltres, com que les interpretacions són fantàstiques totes, no hi ha com cap però, a nivell de les interpretacions, però no té com aquest pes que busquen les pel·lícules que volen guanyar l'Oscar. En canvi, en Hamlet no m'ho havia agradat gens, però tenia claríssim que seria una pel·lícula pels Oscars.

Bueno, és el mateix pes de la bola negra. És aquest pes que està buscant l'Oscar d'alguna manera, i de vegades és veritat que confonem aquest registre o aquesta voluntat de provocar grans emocions amb que sigui sinònim de gran pel·lícula. En tot cas. La nova adaptació de Desenya i Sentiment, que és magnífica, que s'ha estrenat avui a les sales, que és molt recomanable, però ara anirem a la següent estrena, que ja us aviso que és una pel·lícula que et deixa amb el cor trencat.

Es tracta de Blue Heron, el debut en el llargometratge de la directora canadenca Sophie Rombari. És una pelicula molt personal, basada en els records de la infantesa de la directora, i la protagonista, o més aviat el punt de vista, és el d'una nena de 8 anys que viu amb la seva família d'origen hongarès. I aviat ens adonem que el dia a dia d'aquesta família no és gens fàcil a causa del comportament del seu germà gran, que es comporta de forma desafiant. És disruptiu i fins i tot pot arribar a posar-se en perill a si mateix o a posar en perill els altres. Pateix problemes de salut mental, tot i que no s'especifica quins són exactament.

No quiero que digas algo así sobre mi hijo.

No perquè la pel·lícula no ho vulgui mencionar, sinó perquè a la vida real el germà gran no va rebre mai un diagnòstic. La pel·lícula està ambientada als anys 90 i la salut mental no es tractava de la mateixa manera que ara. A través de l'exploració del passat que fa la directora utilitzant la pel·lícula mateixa com una manera de reconstruir records, Blue Heron parla sobre aquestes mancances greus del sistema de salut. Parla també del pes i la culpa que van experimentar els pares, però sobretot explica el viatge d'aquesta nena, ara una dona, per adonar-se que el seu germà. Simplement era difícil d'entendre. I per fer les paus amb tot el que va viure. Tota la història està tractada amb molta sensibilitat. Arriba a les emocions de forma gens forçada. I a més, que això és probablement el que m'ha agradat més de la pel·lícula, ara en parlarem, aconsegueix dotar també de llum els records que ella té del germà malgrat

el patiment. De tota la família. Per mi la pel·lícula ha estat un gran descobriment. He de dir que no la tenia en el meu radar cinèfil. No havia vist cap dels curs d'aquesta directora canadenca i descobria aquest primer llarg que ha estat una petita revelació. Diria que no és habitual trobar pel·lícules que s'aproximin al tema de la salut mental. Amb tanta sensibilitat, però sobretot que ho facin sense pretendre donar respostes senzilles i elementals, en el fons acceptant la complexitat d'aquest tema. A més, Rumbari construeix aquest retrat complex i en algun sentit misteriós dels problemes de salut mental, aprofitant al màxim les possibilitats del llenguatge cinematogràfic, Dues qüestions que m'interessen molt. La primera, Blue Heron és una pel·lícula marcadament elíptica. Hi ha continuament aquests salts temporals que dificulten que l'espectador pugui comprendre del tot el que està passant en un nucli familiar colpejat per aquesta figura d'aquest noi desafiant que, com deies, Toni, es comporta d'aquesta manera disruptiva. Però després, la segona qüestió que m'interessa de la posada en escena és com Rombari, la directora, sempre ofereix una perspectiva una mica oblíqua, no necessàriament la més directa, la més privilegiada del que està passant. I de fet, se'ns va suggerint que moltes de les coses que veiem, també com has comentat, Toni, són des del punt de vista d'aquesta germana petita. Tot això a mi em genera una sensació d'estranyament. Que em remet a l'obra de dos directores que m'encanten, són la Lucrecia Martell i la Sofia Coppola. No vull dir, no ens passem, no vull dir que Blue Heron sigui la nova La Ciénaga o Les Verges Suïcides, dues pel·lícules que ja retrataven amb sensibilitat i d'una manera molt sensorial la situació de nuclis familiars en dificultat, Però crec que, tot i que no som davant d'una obra mestra, aquest és un debut magnífic.

És que hem de tenir en compte, sobretot, que és una obra prima. És que, clar, i això ho hem de valorar. Vull dir que estàs fent comparacions d'alçada amb una primera, amb un primer llarg matratge.

Sí, jo estic, o sigui, no tant amb les verses suïcides, però sí que amb la ciénaga també em va recordar, i afegiria per la qüestió elíptica primer, a mi em va fer pensar una mica en boyhood, per exemple, perquè, o sigui, hi havia alguna cosa de l'acció dels moments de la vida de la nena, que són realment tan, no són moments com molt canònics, o sigui, tot el tema del germà està de fons, ho veiem des del seu punt de vista, Però són moments com molt el que més m'agrada, de fet, són aquests moments que quan ets gran l'expliques com a la teva germana. Ostres, te'n recordes d'això molt concret, que tu et penses que és algo que no recordarà, però que per tu va ser molt, molt, molt significant, malgrat que fos algo com molt això molt insignificant, no? I trobo que Boyhood també té aquesta cosa de que no hi ha mai com la mort de l'àvia o el primer petó. Són coses molt que és el que acaba conformant més la vida. Llavors em va fer pensar una mica en boyhood. A la peli, per exemple, hi ha un moment que destaco molt, que és quan la nena veu que el seu germà roba un clauer d'un ocell. Tu veus la nena veient com el germà roba això, i després, quan la nena és gran, veus que té el clauer a les claus del cotxe, però la directora opta per no fer el típic pla-detall, remarcant aquesta cosa com del pes dramàtic del clauer, sinó que simplement està. I trobo que és una decisió de direcció que per mi resumeix bastant bé el que és la pel·lícula, que és com un drama que està, però que no li fa com una espècie de subratllat en cap moment. I em sembla molt admirable per una primera pel·lícula.

Jo vaig tenir un moment de por, aquest salt, hi ha un fort salt cap al futur i de sobte veiem que aquesta nena ha crescut i està intentant superar aquest trauma i treballar-ho com en termes gairebé cinematogràfics i de sobte comencen a aparèixer terapeutes, psicòlegs i ja coneixeu el meu problema amb fer massa psicològic el joc narratiu o justament l'aproximació a la qüestió de la salut mental però he de dir. Que la pel·lícula supera aquest risc amb molta solvència. Sí, no hi cau gens. Perquè les aparicions d'aquests terapeutes no acaben de solucionar res. No, clar. L'únic que revelen és que segueix sent un gran misteri.

De fet, la pel·lícula, si alguna cosa fa, en aquest sentit, és criticar el nul efecte que tenen aquests consells tant en el present de la nena adulta com en el passat, sobretot. Clar, perquè en el passat la mare està convençuda

que trobarà algun diagnòstic que pugui solucionar la situació, el pare no hi confia massa perquè no acaba de veure que això sigui un problema. És que és un abordatge molt ric, aquesta qüestió.

És que és molt interessant perquè, a més a més, ells estan, els pares, sobretot, estan tota l'estona esperant. Que algú els digui, ells ja es veuen que no poden amb això. Aleshores estan buscant algú que els pugui donar la clau per sortir d'aquesta situació que ells ja veuen que no és normal i que està afectant també la resta dels seus fills. Hi ha una escena molt al principi de la pel·lícula que la mare li diu a la nena protagonista. Tot això que passa a casa tu ho has assumit com la normalitat de la casa, però això no és normal. Aquesta normalitat per la nena és el que després, està molt bé que es qüestioni només al principi, perquè és el que després quan ella es fa gran va adonant-se paulatinament que efectivament que no és normal i aleshores comencen a sortir tot de preguntes. Però si alguna cosa fa la peli és ensenyar-te com és una família amb dificultats, uns pares que hi ha un moment que fins i tot se senten culpables, per pura desinformació, de dir si el meu fill és així és per culpa meva, què he fet jo malament, i ensenyar-te com el sistema, les eines que els dona, no serveixen d'absolutament res, més enllà d'això, d'angoixar-los i de fer-los sentir malament. I un altre element important, els veïns. Si no recordo malament, no es veuen en cap moment, però sí que hi ha trucades o es parla que un veí ha vingut o que un veí ha avisat a la policia o que un veí ha arribat per tal. Els veïns que també són aquesta força que tampoc no entenen les accions del germà gran i que també. Duen a terme aquest, diguéssim, judici social cap a aquests pares, no? Una de les preocupacions de la mare és els veïns estan pensant, què estan pensant? Que sóc una mala mare, que no sé portar aquest fill, que m'he equivocat, que és culpa meva.

Bueno, i això suma també al fet que és una família que la periòdica comença una mudança, és una família que ha anat mudant-se com bastant, no? Llavors hi ha alguna cosa que és una espècie de. De drama que porten arrastrant constantment. De casa en casa, de lloc en lloc. Aquests veïns ja han aparegut en una altra forma, en un altre lloc. Llavors jo trobo que està molt bé com aquest desgast de la parella protagonista, com aquestes tensions que tenen, aquesta espècie de. Hi ha un moment que el pare li diu una cosa molt desagradable a la mare i se n'ha repetit de seguida, com si. Tu notes que la pel·lícula comença com una mica en media res i notes que realment ja és la enèstima vegada que intenten tornar a començar i aquest problema l'han d'avorrar d'alguna manera.

També és molt interessant com la pel·lícula, tenint en compte que al final no deixa de ser l'exploració d'una directora vers els seus propis records, perquè és una pel·lícula autobiogràfica, fa servir tot de dispositius, doncs, des de càmeres, portàtils, ordinals de sobretaula, mòbils, és a dir, fan servir tot una sèrie de dispositius per, al final. Posar-te el que són per nosaltres els records, que són el material amb el qual podem capturar el passat.

Sí, a mi això em va encantar, realment, com la importància que li dóna a tots aquests mètodes de gravació i enregistrament, tenint en compte que és una pel·lícula que parla sobre què i com recordem. Els pares, tots dos, fan fotografies analògiques, el pare grava amb una càmera highboot de l'època, Però també hi ha molta presència dels mòbils, de fet, el mòbil de la protagonista en el present. Hi ha algo que realment fa molt físic el mètode d'enregistrament i també el lloc on queda enregistrat. L'ordinador del pare, per exemple, que em sembla que és una espècie d'arma de doble fil, perquè és com que la illa, d'alguna manera, està. Jo no vaig tenir molt clar de què treballa el pare. No queda gens clar. És un misteri, però està allà l'ordinador. Llavors, hi ha algo que, o per exemple, em va agradar molt un moment que és en el present, on la protagonista mira aquests vídeos que hem anat veient durant la pel·lícula, i en lloc de, la directora, en lloc de mostrar directament tota la pantalla amb el, diríem, amb el, o sigui, la nostra pantalla, veuríem el que veu ella, veiem l'ordinador reproduint els vídeos. Jo sí que vaig veure el curt anterior de la directora, que es diu Steel Processing, que també parla sobre. Allà sí que sort ella, i surten les fotografies del germà real, i hi ha com una espècie de tendència com més. Críptica, més dramàtica, com que I sí que hi ha com aquesta cosa d'intentar transmetre d'una forma una mica menys elegant que en la pel·lícula tot aquest dolor, no? Llavors aquí m'agrada com que realment genera una espècie de distanciament el fet que mostri tant els dispositius de reproducció dels records, com si d'alguna manera nosaltres també poguéssim veure aquesta espècie de distància.

I que la pelicula en si mateixa és un dispositiu més. Això és molt Carles Simón, eh? Sí, és veritat.

Però a mi m'ha agradat molt perquè normalment quan parlem com d'un cinema terapèutic i el director o directora està intentant exorcizar alguna memòria, algun record, hi ha una certa tendència com al dramatisme o al melodramatisme o a presentar una cosa molt encesa. I aquí. Si us fixeu, tot el que hem anat comentant han estat com suggerències d'idees. Res és totalment explícit o obvi. La pel·lícula per mi és com una meditació sobre la memòria, sobre els problemes de salut mental, però és una reflexió en marxa, que no es tanca mai.

És més, estem tan acostumats a que hagi de ser gros que jo hi havia moments durant el primer acte de la pel·lícula que estava esperant una tragèdia gran. És a dir, cada vegada que el germà feia alguna cosa perillosa o estranya pensava, ai, ara és quan, no? Una mica, ara és quan. Sí, sí, sí, sí. Una mica síndrome cirat. Ara és quan I en canvi. La pel·lícula en cap moment vol anar cap aquí, però crec que justament és que estem tan acostumats a que ens hagin de clavar aquest gran impacte perquè sigui una tragèdia que fa que després ve una pel·lícula i ens parla d'una tragèdia, però una tragèdia quotidiana i d'una ferida que es va obrint i que afecta tothom a la família. Que s'ha tractat d'una manera que és molt sensible, que és molt tendre, que no necessita recórrer això, i sobretot, com deies Manu, que al final acaba parlant de la reparació d'una manera que és molt sensible, perquè al final és una nena, ara la directora, que el que vol és primer sanar els seus pares, i després sanar-se ella mateixa i el record que té del seu germà. Fent una pel·lícula molt bonica, Blue Heron. Evidentment, la recomanem.

Un dels descobriments dels darrers mesos, potser, de l'any.

Però encara tenim més estrenes.

Ara un canvi de to, absolutament radical, perquè hem vist moltes pel·lícules de superherois i també hem vist moltes pel·lícules de terror, però no és tan habitual que les dues coses s'uneixin en una mateixa pel·lícula i això és el que passa a Clayface, una nova pel·lícula de l'univers DC. Que agafa un personatge de Batman i el converteix en protagonista d'una pelicula de terror corporal. El protagonista és Matt Hagen, un actor de Hollywood que després de quedar desfigurat busca un tractament experimental que li permeti recuperar la seva aparença. Aquí hi ha un tema de fons, que és la qüestió de la fama, i en això s'assembla molt, jo afegiria potser massa, a The Substance, perquè al final els personatges de les dues pel·lícules recorren a un tractament per alterar el seu cos i recuperar la fama i la popularitat que va, com sabem tots, molt lligada a l'aparença.

Sí, a mi m'interessava la perspectiva com aquesta de veure The Substance, però des d'una perspectiva masculina, Al final el protagonista, bueno, és un dolent de Batman, jo no en sé molt de l'univers DC, però sí que sí que existia, i aquí el que agafen és que exploren que no és només un home venitós o que ho necessiti per la feina, sinó que sembla que ho volen relacionar amb una infantesa molt difícil que va molt lligada al lloc de la ciutat de Gotham on ell va créixer, com si ell fos una víctima de Gotham, que és aquest gran personatge de l'univers Batman, aquest que és el malvat final d'on surten tots els malvats i tots els mals de Batman, no? He de dir que per mi ha estat una peli difícil de descriure, perquè és una peli que no és de superherois, però tota l'estona es dedica a construir el món dels superherois sense que en surti cap superheroi. De fet, diria que la ciutat de Gotham fa com de personatge al darrere tota l'estona, i t'està explicant d'on surt tot aquest gran monstre de la corrupció, que si els policies, que si els mafiosos, que si tot això que hi ha. A l'hora, com a peli de terror, tampoc m'estava funcionant molt, molt, molt, molt, perquè crec que es posava molt en desenvolupar el personatge, la relació entre els personatges, i la trama com més de venjança, com de thriller de venjança policial, i llavors allà al mig hi havia escenes molt gràfiques. Però que no es feien servir com a impacte, no hi havia un ritme d'impacte, no hi havia una cosa com en les pel·lícules de terror, de crear com una mena de melodia del terror, per dir-ho d'alguna manera, i aquí era com, simplement t'ensenyen com li operen la cara, com li aixequen el nas, com fan coses, com les coses que hi ha després quan se li comença a formar la cara per coses que passen del tractament, ell també es comença a estirar parts, es comença a tallar parts, llavors en aquest sentit tampoc em superfuncionava com a peli de terror. Com a peli de superherois, on no hi surten superherois, que podríem dir Joker, tampoc era ben bé això, perquè no és tan icònic com Joker i no hi ha tant aquesta no és un personatge potser tan interessant o no l'han volgut fer així. Però bueno, he de dir que tot i que em costava una mica, hi estava interessada. Potser m'hauria funcionat més com a sèrie, no sé.

Sí, esclar, es queden en un terreny. Això passa, eh? Anem a ajuntar A més B, val, però què acabes sent? Sí. I de vegades cap de les dues coses, i clar, quan et quedes al mig de tot. Doncs això és problemàtic. Jo he de dir que jo esperava que la part del terror tingués més, com a mínim que funcionés millor com a peli de terror, perquè al final el director, el James Watkins, que té experiència en aquest terreny de la seva última peli, va ser, fa un parell d'anys, que va ser No hables con extraños. I el guió, tot i no dirigir-la, el guió hi ha Mike Flanagan, que per cert ha estat a totes les festes. Mike Flanagan. Vull dir que al final té al darrere. Com a mínim dues ments que saben alguna coseta o dues del gènere però en canvi sembla que hi hagi la intenció que sigui una bona pel·lícula de terror i alhora una bona pel·lícula de superherois i em fa la sensació. Que no acaba de ser cap de les dues coses, i és una llàstima, perquè hem parlat moltes vegades sobre el moment que està vivint el gènere dels superherois, que està passant per un període, podríem dir-ne, desgotament generalitzat, a nivell creatiu, evidentment, a nivell de taquilla no, i Spider-Man ho constata, ho va constatar aquest estiu, Però clar, si tenim un esgotament creatiu, una bona fórmula per sortir-ne és barrejar-se amb altres, creuar-se amb altres gèneres. Sembla una bona idea com a mínim en el paper, però en aquest cas no ha funcionat.

Clar, jo sense haver vist la peli em sorprèn, com que una pel·lícula tan comercial de DC com aposti per el terror corporal, però et pots imaginar la reunió d'executius dient com, bueno. The Substance, ¿no? Quines són les pel·lícules que més han triomfat, anem a posar una mica d'això, però que no s'atreveixen a anar fins a les últimes conseqüències, no tan visuals, sinó del discurs o de la pel·lícula, no ho sé.

O sigui, jo tinc la sensació. Home, és gore, és gore. Sí, sí, és molt gore. Això hem d'avisar. Perquè hi ha algunes escenes que fan patir, el que passa que ho fan sense el to que et fa sentir que estàs en una peli de poc, o més una cosa que gairebé com molt. Sense substància, perquè estan allà, doncs ara li obren la cara i assaio veus. Sí, és més fastigós que terrorífic. I jo tinc la sensació que DC el que ha volgut fer és anar com pel camí contrari. Vale, Marvel s'ha quedat aquesta part de les pelis d'acció, muntar humor i un ritme, ui, perdó, molt concret. Nosaltres anem per aquesta cosa més fosca, més adulta, més, potser, profunda en alguns sentits, no? I per això el Batman aquest de Robert Pattinson, el Joker, que després va ser un musical. Crec que sí que es tenen ganes de trobar alguna cosa que els diferencie de Marvel. I aquí, tot i que no acabi de funcionar, jo crec que el to que agafen sí que és molt diferent d'una peli de superhéroes. Vull dir que sí que estan buscant fer alguna cosa. Però no agafa forma.

No, experimenten, això està claríssim, i la hibridació de gèneres pot ser una via, i tenien un personatge que donava per això.

Home, i pel que expliqueu, podrien haver anat directe al grai, contractar David Cronenberg, i fer una de superherois amb Cronenberg, i vingui a fer terror corporal del bo.

La ciutat de Gotham permet perfectament un Cronenberg, ja et dic jo ara. Gotham no és la ciutat de Cronenberg? No. Podria, perfectament. Doncs Clayface, en tot cas, que la teniu ja als cinemes, i encara tenim una proposta més.

Es tracta de Wildwood, la nova pelicula de l'estudi Laika, que d'entrada ja ha fet historia en convertir-se en la pelicula de stop motion més llarga de la història. 132 minuts en total, superant, per si algú s'ho preguntava, el Pinocho de Guillermo del Toro, que tenia 117 minuts. Aquesta dada reflecteix també l'ambició de la pelicula, i justament aquí és on crec que hi ha. Una contradicció entre la tècnica artesanal de la stop motion i la voluntat de fer un espectacle visual que és més propi, en realitat, de l'animació digital. O sigui, per una banda és una gran proesa, i això em sembla innegable, És a dir, la quantitat d'hores i esforç que hi ha al darrere de Wildwood és gegantina. Però per l'altra, no sé si l'Stop Motion, ja com a tècnica d'animació, hauria de ser sinònim d'espectacular o més aviat sinònim de petit i tendre. Vull dir que no tinc clar que aquesta sigui la batalla que ha de lluitar un estudi com Laika.

És un molt bon interrogant. Jo, mentre veia la pel·lícula, recordava un llibre que m'encanta, que es titula ¿Què és una bona pel·lícula? d'un estudiós del cinema que es diu Laurent Jullier i planteja diferents criteris com per pensar aquest gran interrogant. I un apunta a la idea que una bona pel·lícula és un prodigi tècnic, ha de ser un gran. Un gran descobriment tècnic. I en aquest sentit em sembla que aquesta Wildwood no es pot qüestionar aquesta qüestió. Està fent coses que no s'havien fet en l'àmbit de l'Stop Motion, no té precedent en la història de l'animació. Perquè els oients ho entenguin. I potser exageren una mica. Diria que hi ha moments de Wildwood en què tens la impressió d'estar veient una pel·lícula de l'escala del Senyor dels Aneis, però feta amb Stop Motion. És aquest grau d'espectacularitat de les masses, la quantitat de personatges l'escala és espaterrant i en termes narratius i temàtics em sembla més molt meritori que la pel·lícula s'aproximi al món de la natura amb una certa complexitat no només és espectacle tècnic diria jo. En el sentit que hi ha un respecte genuí per la naturalesa, però alhora un reconeixement de la cara més sinistra d'aquest món natural. I suposo que els fans de Hayao Miyazaki entendran perfectament el que estic dient. Penso que Wild Hood, per la seva riquesa mitològica, pot fer pensar moltíssim en la princesa Mononoke.

Clar, però la meva pregunta és, i la part emotiva, perquè la part tècnica crec que la tenim tots claríssima i es defensa molt bé a través de les idees, però la part emotiva. Perquè a mi no és una pel·lícula que m'hagi, tenia moltes ganes de veure-la, i més després que la Marta i el Joan estiguessin absolutament dividits al programa de la setmana passada, no és una pel·lícula que m'hagi arribat molt a dins, és a dir, hi ha pel·lícules de Cartoon Salon, que és un estudi d'animació que m'encanta, que m'han arribat molt més a dins aquesta pel·lícula.

O de la mateixa Laika. Sí, jo diria que la pelicula posa molt el focus en un cert tipus d'esquema narratiu que pot fer pensar en l'Alicia, el País de les Meravelles, o en Hansel i Gretel, amb unes certes fàbules, però ho porta a una escala tan monumental. Que crec que es perd una miqueta en aquesta cerca d'un clímax que acaba sent més tècnic que emotiu. O sigui, posen tota la fe en que quants més guerrers i més espècies d'animals i de criatures entrin en joc, més emotiu serà. I no sé si ho acaben d'aconseguir. Potser a través de la història dels pares hi ha alguna qüestió, però que em sembla que no té tanta entitat com per sostenir emotivament el fil.

Sàpigues que t'estàs posant a l'equip del Joan. En el duel Joan-Marta ara mateix estàs més a prop de l'equip del Joan.

Sí, jo crec que el problema no està tant en el clímax de la peli, que és aquesta espècie de batalla on tots els personatges es troben, sinó més en l'inici. O sigui, crec que qualsevol pel·lícula que ens introdueixi en un món ho ha de fer de la mà de la protagonista, en aquest cas. I jo trobo que aquí, en el minut 5, ja se'ns introdueix en aquest món i la protagonista no es qüestiona en cap moment com que està entrant en un món de fantasia. És com que ella té el subjectiu i el persegueix. Té una urgència. Té una urgència, però igualment estàs en una urgència i de sobte hi ha com uns gossos disfressats de soldats que parlen uns llocs. I tu tan tranquil·la, no? I ella està tan tranquil·la. Llavors trobo que hi ha algo com molt important d'anar de la mà de la protagonista que sent dins a la vegada que tu en aquest món que trobo que aquí no hi és, que no ens dona espai a l'espectador endinsar-nos en aquest món com tocaria. La setmana passada vaig dir que potser la pel·lícula podria haver durat una hora més i estaria més bona, perquè tot aniria com molt més pausat. Sento que d'alguna manera té com pressa, com que jo crec que potser quan vam arribar ja, vam veure que era la pel·lícula més llarga d'estimós, vam dir, bueno, ja està, ara ja ho matem aquí. Vols dir que tens pressa per entrar ja i començar

l'espectacle. Sí.

Sí, jo no tinc tant problema amb això. A més, l'escenari i l'espai que dissenyen, que és una espècie de pont on hi ha de sobte uns núvols per allà que generen una sensació d'inquietud. A mi l'entrada en el món no em va resultar tan problemàtica i la idea que la protagonista porti a un amic que és un noi com una mica friki, que es convertirà en una espècie d'heroi improbable. No em va funcionar tan malament. Tinc més problemes amb el nucli i com s'expandeix després la peli.

En aquest pont, o sigui, estem al minut 10 de la pel·lícula, o així, en aquest pont, el personatge aquest del nen friki que nosaltres l'acabem de conèixer ja fa un sacrifici. Diu, no, segueix tu, no? I és com, bueno, portem 10 minuts. Crec que és una escena que hauria d'entrar. Sí, o sigui, explicar en un món màgic m'agradaria com viure. No puc dir que al ritme no hi hagi no aquesta urgència, però que crec que els personatges van molt més avançats que tu.

Sí, tu volies Narnia. La primera notació de Narnia. Tampoc soc molt fan de Narnia, però està això. Sí, és un pas a pas.

Però, per exemple, en Miyazaki acostuma a passar una miqueta, també, no? Té unes arrancades molt precipitades i unes conclusions, també uns finals una mica precipitats. I tot està com en el nucli i en la incertesa. Potser és que aquesta pel·lícula Wildwood no acaba d'enrafiar-se de les incerteses. I la solució que va trobar en els embolics és sumar. Més personatges, més acció, més escenaris.

Bueno, està claríssim que els oients trobaran molts personatges, molta acció, i més, i més, i més, i més, i més, i més, i realment és una experiència espectacular, i espero que li vagi molt bé a Sales.

Jo també, i vull dir, és un camí interessant, òbviament per mi és una mica problemàtic. Perquè estic totalment d'acord amb el que tu plantejaves a la introducció. Històricament, l'Stop Motion ha servit per fer històries petites, delicades, i fins i tot la gràcia de l'Stop Motion sempre ha sigut veure-li una mica els defectes, no? Que els personatges no flueixin tant, tota aquesta artificiositat, sentir la mà del creador. I aquí trobo que tot és massa fluid, o sigui, per pel·lícules que són èpiques, barroques i fotorrealistes, Crec que ja tenim la gran maquinària de Disney.

Això és veritat. I a més, afegiré que en temps d'IA, com més imperfecta, d'alguna manera, més càlid i més bonic i més s'agraeix. Estic molt d'acord. Wildwood, que també s'estrenat als cinemes. Aquesta setmana també s'estrena Un amor possible, de Lee Chang-dong, que va guanyar el premi del jurat a Canes, però s'estrena en només dues sales en tot Catalunya. Injusticia absoluta. Una vergonya, em sembla una vergonya increïble. I això és producte de l'estratègia de Netflix, que fa allò de, si li dono distribució a sales, abans de passar per la plataforma, però clar, si la distribució que li dones són dues sales, en el cas de Catalunya, dues, doncs això no és distribució, és una distribució absolutament ridícula. I és una llàstima que una pel·lícula d'aquest nivell no la puguem gaudir a la sala de cinema.

A més, l'anterior havia funcionat bastant bé, no?, la de Burning, que em sembla que és una pel·lícula que havia agradat, la gent havia anat a les sales. Clar, però no era de Netflix. Aquesta és una producció de Netflix.

Ells estan preservant l'estrena de la seva plataforma, que serà d'aquí dues setmanes, per tant, en parlarem d'aquí dues setmanes, perquè també és ridícul parlar d'una pel·lícula que només es podrà veure en dues sales, no?, Va, repassem els títols que hem comentat, perquè hem parlat del Samurai i el Presoner, de la nova adaptació de Seny i Sentiment, de Blue Heron, de Clayface i de Wildwood. Ja he dit en començar el programa que era molt difícil la tria d'aquesta setmana, però, com sempre, us demano que ajudeu als oients. I per tant us pregunto, si aquest cap de setmana només poguéssiu anar al cine a veure una d'aquestes pel·lícules, quina triaríeu?

Setmana molt, molt difícil. Jo estic entre dues, clarament. El samurai i el presoner d'una banda i Blue Heron en l'altra. I pensant en el futur, em queda un Blue Heron perquè és una primera pel·lícula i poso l'esperança en aquesta cineasta. El samurai i el presoner és d'un gran mestre. Ara m'has sorprès molt, Emanu. Jo pensava que anaves a Kurosawa, que et tiraves, però que no hi havia d'un. No, és el resultat del meu optimisme. Quan més lleig està la cosa, més optimista soc.

Més mires cap al futur.

M'agrada molt el raonament. Aposto per la joventut i pel futur. A mi, malgrat Blue Iron, em va agradar moltíssim i l'he vist ja dues vegades i s'ha quedat bastant a la meva ment. Em quedo amb l'energia de Seny i Sentiment. Realment és una pel·lícula que em va encantar com tot l'apassionament que té i lo contemporània que és, sense voler subratllar-ho, em va semblar fantàstica.

Sí, jo potser també, tot i que tinc molta curiositat per Blue Heron i pel Samurai el presoner, però crec que Seny i Sentiment donarà tot allò que volíem de cumbres borrascoses i que no vam acabar potser tenint.

Ostres, és molt difícil. Jo és que estic entre aquestes tres. Sincerament, és molt difícil. Jo crec que la recepta aquesta setmana. T'has de muller. Sempre ens exigeixes que ens mullem. És cert, però no soluciono rebutant. Això també us ho dic, perquè ha quedat dividit. Però mullo, mullo. Si m'he de mullar. Blue Heron. Me'n vaig a Blue Heron. Però estar allà juntament amb. És que amb les tres. És que és per anar tres cops al cinema aquest cap de setmana. Fantàstic. Gran solució. Això és així.

Per cert, que ara que fa una estona parlàvem del Festival de Sitges, en el programa de la setmana passada, vam intentar apostar a veure quina seria la pel·lícula guanyadora, i estàvem, no ho sé, estàvem tan esgotats, tan cansats, de tota la setmana mirant pel·lícules, que vam mencionar Hope entre les possibles guanyadores, quan no formava part de la secció oficial, per tant. Mea culpa. Disculpes als oients. En tot cas, va acabar guanyant sanguint, que. Era una de les nostres candidates.

Sí, jo crec que és una peli que té data d'estrena ja, em sembla, a Espanya, i ara potser hem de fer una de rata, però estic bastant segur que té data d'estrena. Sí, diria que és una peli de setmana o tres, com a molt. Jo em vaig alegrar bastant que guanyés, vaig pensar que era una pelicula que, malgrat hi ha aquesta sensació d'haver-la vigiat, té idees, sobretot de guió, que sento que em fan pensar que aquesta directora haurem de seguir la pista. Recordem que és aquesta pel·lícula de terror corporal, aquesta espècie de la substància en el món laboral, concretament en un hospital, i això és una peli que realment té moltes idees visuals, a part com una espècie de força molt potent, que crec que és bastant just.

L'ombra allargada de la substància, ¿os adoneu que no parem

de fer referència a la substància? Sí, està tot enreu. La qüestió del terror corporal.

Però no semblava tampoc, ens va entusiasmar en el seu moment, però no semblava que dos anys després encara estaríem allà.

En el món de la cosmètica ve de tot el tema d'estar-nos punxant coses que no sabem encara ni què passarà i afecta, vull dir, com. És un terror que s'ha anat escalfant els últims 10 anys.

En el meu cas de Sanguín, em quedaré una mica amb el discurs de fons del film. Abans, quan hem hagut d'escollir la nostra preferida d'aquesta setmana, jo posava la meva fe en el futur. I aquesta és una pel·lícula que em fa pensar. En el futur, amb un cert optimisme, pensant sobretot que les generacions més joves no toleraran certes qüestions que altres generacions potser sí que hem tolerat en termes laborals, en acceptar un món en el que s'ha de ser extremadament productiu tot el temps, a tot arreu. Em va deixar esperançat i necessitem aquest tipus de pel·lícula.

La finestra indiscreta, a Catalunya Ràdio un divendres a partir de les 12 de la nit. Anem amb les sèries.

Comencem amb The Diplomat, que ha tornat amb la quarta temporada de Netflix. Recordem que és una sèrie protagonitzada per Keri Russell, que interpreta l'ambaixadora dels Estats Units al Regne Unit, un rol que permet veure la intraven balines de molts conflictes polítics d'escala internacional. Això té molt de sentit si tenim en compte que la creadora de la sèrie és la Deborah Kahn, que va ser una de les guionistes de The West Wing, i també de Homeland. De fet, The Diplomat podria ser la barreja entre totes dues. De fet, alguns actors de The West Wing són al repartiment, i la sèrie juga molt conscientment. L'ambaixadora està casada amb el vicepresident dels Estats Units, amb el que té una relació matrimonial complexa, on s'hi barregen els jocs polítics i l'ambició dels dos, cosa que també pot connectar la sèrie amb The Good Wife. Amb tots aquests referents, no és sorprenent que sigui una sèrie que aconsegueix ser interessant en l'àmbit polític, tot i que amb una mirada molt estadounidenca. I també estimulant en l'àmbit personal. Sí, jo crec que,

no sé si t'ha passat a tu, Toni, com que la balança entre lo polític i lo personal per mi s'ha desbalançat molt i a mi només m'interessen ja les trames de parella. M'ha passat la inversa. Ostres! La inversa, sí. O sigui, tot el que és la relació d'ells dos, de la protagonista i el Hal, el vicepresident. És el motor que et mou. És l'únic que m'interessa, de fet, diria, com aquesta espècie d'escenes de matrimoni, perquè a més aquesta quarta temporada comença que han d'anar a aquest palau a Anglaterra, el palau de Windsor, i genera com que tot li dona una espècie de pes molt fort a totes les discussions que tenen, com que estan en aquest palau molt luxós, amb un munt de treballadors anglesos al seu servei, i trobo que això li genera com una espècie de contrapunt, bastant còmic diria perquè hi ha moments per exemple que estan tenint una discussió i hi ha un contraplà d'un treballador del Palau mirant-los com desconfiat que em sembla bastant necessària en una sèrie així que té com aquest pes també polític i trobo que en termes de la relació entre els dos personatges que a més els actors estan fantàstics. Aconsegueix crear una espècie de progressió, almenys en els tres primers episodis que he vist, perquè, per exemple, en el tercer episodi, que ella torna a tenir una espècie de relació a distància, tot el conflicte és que no poden destinar el temps a la relació a distància, que és una cosa molt O sigui, que veure el vicepresident dels Estats Units tenir aquest problema em va semblar bastant bo de guió, no? No, no, al final és una sèrie

que combina les dues coses. A mi, en canvi, la part política és la que aconsegueix arrossegar-me més, però és el que deia, és una barreja gairebé perfecta entre la part política que pot remetre a Homeland o a The West Wing, evidentment, amb la part que està més matrimonial, que jo et diria que aleshores has d'entrar en el món de The Good Wife, si no ho has fet mai, Joan, perquè t'apassionarà clarament. Però és una sèrie que ha trobat molt bé aquest lloc, que és una sèrie que, de fet, ha passat bastant desapercebuda, tenint en compte que és la quarta temporada i que té al capdavant la Keri Russell. Una actriu que va estar excepcional a The Americans i que ha estat molt aplaudida des d'aleshores, agafa aquesta nova sèrie com a protagonista i en general la sèrie no ha tingut un pic de popularitat, no va ser com a adolescents, perquè ens entenguem, però a poc a poc ha anat acumulant el seu públic i també ha trobat un espai on té molt clar el que vol oferir, que és aquesta combinació, que per alguns ens agafarà per una cosa i per altres per l'altra, i aconsegueix una cosa que costa bastant de trobar, vull dir, a les sèries, que és entretinguda i intel·ligent. Sí, estic d'acord. Que és un creuament de dos factors que moltes vegades van separats, diguéssim, i aconsegueix barrejar-les molt bé.

The Diplomat, que la teniu a Netflix, i no és l'única sèrie de Netflix que ha estrenat temporada nova. Perquè una receta que també vol ser molt entretinguda és Lupin, que ha tornat avui, amb la quarta temporada, o Marcy torna a interpretar a Sandy Hope, el lladre de Juan Blanc, inspirat en el personatge creat per Maurice Leblanc. Una sèrie que ja, des de l'inici, volia fer una mica el mateix que va fer el Sherlock de la BBC, amb el personatge de Conan Doyle, però amb el. Amb el personatge de l'opant del Maurice Leblanc, que diguéssim, hi ha uns paral·lelismes claríssims amb Sherlock Holmes, i és això, és fer-ne una adaptació més moderna, ambientant-la a l'actualitat, i la primera temporada va funcionar molt bé per això que deia era, perquè era intel·ligent i entretinguda, però després. La intel·ligència es va desvair, no? Després, la intel·ligència va anar baixant, es van embolicar molt amb el segrest del fill, va haver-hi moltes escenes inversemblants, però inversemblants, de passar un puntet de vergonya aliena, i a mi em va fer bastant. Vaig aguantar, perquè és això el que hem de fer, però em va fer fora la sèrie bastant en alguns punts, de dir, d'acord, això ja no és tan entretingut, i m'estàs menys tenint la intel·ligència, però sobretot va perdre la capacitat d'enlluernar, que per mi és crucial en aquesta mena de sèrie. És a dir, has de quedar enlluernat per la intel·ligència i el geni del protagonista,

com si un mac hagués fet un joc de mans davant teu i no l'haguessis sabut veure. I aquesta sensació, que és una virtut dels dos personatges literaris, És la sensació que he recuperat una mica amb la quarta temporada, com a mínim el que hem vist fins ara. Tenim un lopant tancat a la presó i mentre és allà algú es fa passar per ell i comet dos robatoris alhora. I el plantejament ja d'entrada fa aquest preguntis primer. Com? Com? I això, com el joc de mans del mag, no? Això és el que funciona perquè et fa entrar en el seu joc ràpidament. El repte ara és veure si mantindrà l'interès tota la temporada i si el coeficient intel·lectual es mantindrà o també l'anirem baixant a mesura que avancem.

Sí, a mí l'inici també m'ha semblat prometedor i he gaudit molt del primer capítol. O sigui, crec que realment hi ha una mica com aquesta espècie de el que fan moltes sagues d'herois, com que és que quan ja porten molts dolents vençuts, el que fan és agafar el conflicte intern de l'heroi, que és lluitar contra si mateix i el fan extern. Troben la forma que has de lluitar literalment contra si mateix. Llavors, el dolent, el malvat, aparentment, d'aquesta nova temporada és algú que. Copia exactament els mateixos tipus de cops, de trucs de màgia és un suplantador és una trama clàssica i aquesta idea de la suplantació, per exemple, lligada amb totes les qüestions de la intel·ligència artificial com la suplantació de veu com tot això, jo crec que si ho porten cap aquí com una cosa més actual, pot ser interessant i llavors trobo això que m'ha. M'ha divertit el primer capítol com hi ha aquesta espècie d'insolència del Lupin quan vacila els guàrdies de la presó perquè els diuen que això és molt fàcil, que trobem una cosa més difícil que no en pugui llorar, perquè ell porta, li han com reduït la condemna per bona conducta i se'n vol anar amb el seu fill a Dakar, i trobo que té com bastant els ingredients de les anteriors temporades del Lupin.

Mira, la trama del fill és el que em fa patir. Jo penso que és el punt feble d'aquesta sèrie, és el fill. Ja a la segona temporada el problema va ser continuar la trama del fill i ara el fill s'ha fet gran. És veritat que és la motivació d'ell, tota la motivació del personatge és aquesta. Però em fa patir perquè em sembla que amb la trama del fill és on s'aparta del joc de mans, del robatori, d'aquest moment com d'espectacle, d'enlluernament, i se'n va cap a la trama emocional i no sempre ho resolen gaire bé.

Clar, sí, bueno, ja comença aquest primer capítol, anant això a lo rocambolès, que al final sí que cada cop t'has de superar, que cada cop el joc de mans ha de ser més difícil, més imprevisible, i ara l'has de fer com per sorprendre el que et feia el joc de mans a tu al principi, Suposo que també és una cosa que passa a les sèries que se'n van tendint a lo emocional, a com explorar les relacions que hi ha darrere del personatge. A mi m'ha divertit aquest primer capítol. També he de dir que sí que l'he trobat com de cop moltes històries, molts personatges que sí que he vist com la de capes que hi ha allà, perquè jo no havia seguit la sèrie des del principi, llavors la vaig estar veient. I ara sí que t'realitzes aquesta quarta temporada com que et cauen moltes coses a sobre, no? Com de cop veus molts personatges i que no sap què passa, tot és molt exagerat, però és divertit.

No sé quan funciona, és a dir, hi ha un element aquí que funciona, és a dir, no sé si us pot passar a vosaltres, eh? Però tota la part que ell és a la presó i representa que ell mateix, estant tancat a la presó, ha de dur a terme els robatoris. Estàs pendent de veure si es duran a terme, com es duran a terme i qui els farà. Clar, estàs amb el dorent, d'alguna manera. No tu vols que es passin els robatoris. Clar, però és que és una mica inevitable estar pendent. I mentre estàs pendent. Doncs això potser són tranquil·lament vint i no sé quants minuts de l'episodi. Vull dir que te n'han entretingut,

ja, amb això. I també està bé que ell sigui víctima de les altres temporades, com que el fet que l'inspector, el Guedira, com que ara no es creu que ell no ho hagi fet. Perquè, clar, les altres dues temporades ell també deia el mateix, però sí que ho havia fet. Llavors ara hi ha com aquesta cosa de Pere i el Llop, com que ara. Ara com demostres que realment ets innocent? Com ho faràs? No, és que van cap a.

No sé, és difícil, eh? Però jo diria que van cap a una cosa crepuscular o cap a una cosa de. Tot el que has fet acabarà pesant-te al damunt i no podràs sortir-ne. De fet, ell vol deixar de ser el pan, no?

O pot anar cap al copitxó, que és el que té, és l'única del fi, que el fi agafi el.

Jo anava a dir que potser és un pas de la torxa.

El pas de la torxa, com us deia, és el que em sembla absolutament terrorífic i, vaja, no conec a fons l'obra de Maurice Blanc, però diria que seria un sacrilegi des d'aquest punt de vista. En tot cas, l'OPAN cada moment, a la quarta temporada, ens està donant un bon entreteniment. Anem amb una altra novetat.

Un adolescent té un accident de trànsit i, quan recobre el coneixement, té la sensació que la seva mare no és la seva mare. És a dir, s'assembla molt a ella. Però no és ben bé ella. Hi ha alguna cosa que falla. I aquest és el punt de partida de Foamy, una sèrie de misteri que, la veritat, ha estat tota una sorpresa, perquè amb aquest punt de partida és capaç de construir una trama inquietant. Com demostra el noi que no és la seva mare. Al seu voltant no hi ha ningú que vegi que la seva mare hagi canviat. És l'únic que està percebent aquesta diferència. I ha de conviure amb aquesta mare falsa, perquè, clar, és adolescent. Aleshores, la mare, o la suposada mare, li fa de mare. Li prepara l'esmorzar, el porta a l'institut I és una relació molt propera, perquè a més el pare no està en aquest escenari. Aleshores. Clar, té una relació molt propera, però amb una dona que ell creu que ha usurpat en lloc de la seva mare. La trama està molt ben jugada i l'actriu, que és la Connie Britton, molt coneguda per Friday Night Lights, està molt bé interpretant els dos papers, perquè interpreta la mare de veritat als flashbacks i la mare falsa o suposadament falsa al present.

Sí, és una premissa que a mi m'encanta m'ha fascinat a més a més sembla, és una premissa que és molt diferent del to que té al principi la sèrie perquè et situa com una història d'adolescents d'institut, d'aquest bon rotllo amb la mare, el fill adolescent que comença a fer-se gran, els amics, la xicota no sé què, llavors la premissa aquesta que em sembla com treta d'un capítol de dimensió desconeguda em sembla superinteressant, com Hitchcockiana i com molt terrorífica també un dia despertar-te i que et sembli que la persona que tens al davant no la reconeix.

És que és molt sinistra, perquè a més la mare busca com. Clar, la mare li demana explicació, ell està fred amb aquesta senyora, perquè per ell no és la seva mare, però la mare, clar, com a mare li diu, però què et passa, què tens, què et preocupa, no? I l'altra és com, vostè no és la meva mare, però tampoc no pot verbalitzar, perquè. Sí, sí, de fet,

ell està convençut que la seva mare ha desaparegut i que l'ha de trobar, no?, i que l'han substituït, no?, com no és que vagi.

La seva teoria és la de la substitució. Sí, sí. També he de dir que hi ha una finestra que ens deixen a nosaltres, els espectadors, que és que clar, aquest noi ha tingut un accident, vull dir que també pot ser alguna cosa, que l'accident li hagi produït aquesta dissonància,

que també és terrorífica. Que tinguis un accident i la teva realització. El que passa és que a mi m'interessa molt la trama, potser les escenes del fill i els amics, que també juguen una mica, no hi acabava d'entrar, però és una sèrie que trobo que t'enganxa només perquè vols saber què coi està passant. Ja vas veient un capítol de darle a l'altre. He de dir que en alguns moments se'n feia una mica massa evident, vull dir, hi ha un moment que posen una pantalla partida per comparar totes les faccions de les dues mares, com l'una al costat de l'altra, que potser ja ho estàvem veient sense que ens posessin un nas amb l'altra.

Ja veia jo que aquesta senyora no era exactament com l'altra senyora. Sí, però.

Però alhora trobo que també sap fer molt bé encomanar-te la paranoia del protagonista, no? I que llavors t'ensenyen fotos de la mare antiga i tu t'estàs preguntant si aquesta és la nova o l'antiga i estàs pensant, ai, tenia les celles així o això?

És que està ben fet el, no sé, el que porti, el maquillatge, els prostètics, el que sigui que li han fet a la Connie Britton, està molt ben fet perquè sigui molt subtil. Sí, sí, et tornes una mica boig. Sí, és realment diferent, però alhora no estàs veient. No és que porti una màscara, que sigui una persona molt diferent. Són petits canvis, trets, no sé exactament quins, que li fan la cara diferent i que canvien realment la persona. I ella també és molt bona fent les dues versions.

Sí, de fet, jo quan l'estava veient pensava que eren dues actrius.

És que aconsegueix la sensació. Que pensis que qui és l'altra dona que s'assembla tant a la Connie Britton. I no, és ella mateixa. Sí, sí, no, no, està bé.

Jo crec que per posar-te al sofà després d'un dia de feina i endrepar-te de cop cinc capítols està molt bé.

Sí, exactament, aquesta la seré perfecta

per fer això. Tot el que diu em sembla absolutament fascinant. Terrífica, realment. Em fa pensar en tots els jocs de dobles, de Hitchcock, però també en aquesta pel·lícula de del Clint Eastwood amb l'Angelina Jolie de Changeling, es deia, on ella havia perdut el fill, li portaven un fill, i ella deia, però aquest no és el meu fill. Però aquí hi ha un joc, clar, com el personatge doble, dieu, és l'adulta, és la mare, és encara més inquietant.

Clar, perquè com a adolescent estàs atrapat, perquè clar, tu vius, o sigui, depens en aquest cas de la seva mare. Doncs fa un any que s'ha estrenat a Disney+. I parlant de premisses diferents, també s'ha estrenat la sèrie Por casualidad hablaban de mí, que és una comèdia japonesa que protagonitza Koyi Yakusho, l'actor de Perfect Days i també de moltes pel·lícules, justament de Kiyoshi Kurosawa, que n'hem parlat avui. En aquesta sèrie interpreta un actor que és molt famós al Japó, molt popular, molt conegut a tot arreu, però ell se sent poc validat perquè el seu pare ja va ser un actor d'èxit i sempre ha tingut la sensació que no es reconeixia prou el seu talent per ser un nepo baby, que diríem avui. Així que el que fa és marxar a Londres a protagonitzar el rei Lear al Globe Theatre. Ho fa una mica per posar-se a prova i se'n surt. El problema és que. Quan torna al Japó, tothom l'ha oblidat. Ningú sap ni com es diu i, evidentment, no el reconeixen pel carrer i els motius semblen estar relacionats amb una vacuna, cosa que és. Això és el menys important. El que és important és que, clar, el seu desig de ser anònim per demostrar el seu talent s'ha fet realitat però ara ja no li fa tanta gràcia i d'aquí deriva una mica l'humor d'una comèdia enginyosa que parla també de jerarquies socials i de quedar-se als marges perquè clar, no és el mateix ser un actor amb diners i famós que ser un mort de gana que està per mi sobretot llestada per uns episodis que són massa llargs són 50 minuts per episodi que això en una comèdia en general és matar una comèdia.

Clar, la comèdia ha de ser sintètica, enèrgica i que funcioni durant tot el capítol, clar. Estic d'acord amb tu, Toni. La qüestió del virus i de la vacuna sembla gairebé un MacGuffin, Hitchcock. No és una excusa per situar aquest personatge en aquesta situació impossible. Clarament, el plat fort de la sèrie és el protagonista, aquest grandíssim actor, el Koji Yakusho, que com has comentat molt bé, Toni, es va fer famós per les pel·lícules de Kiyoshi Kurosawa, les més fosques, sinistres, i aquí, el que ja el veiem convertit en una cosa totalment diferent, revela a ell aquesta vessant còmica que és molt interessant. Òbviament, si la sèrie funciona, és per Yakusho, que és el protagonista absolut, apareix gairebé a totes les escenes, i. Ja funciona molt bé en els moments més obertaments còmics, quan veiem que el protagonista és un narcisista acabat, però la cosa agafa encara més força quan el protagonista cau en desgràcia, és oblidat per tothom i el veiem patir una espècie de desesperació depressiva. I aleshores el talent de Yakusho per encarnar aquest drama molt patètic fa que, i convertir això en un element còmic, funciona superbé. Això de la sèrie m'ha encantat. Després, clar, la sèrie té els seus alts i baixos a mi particularment m'ha decebut que comenci apostant pel fals documental humorístic i després ho abandoni ja en el segon capítol, és veritat que aquest abandon té sentit perquè com el personatge deixa de ser famós no li fan cap documental ni cap reportatge que l'estigui entrevistant però era prometedora a tu t'agradava l'inici amb el format de fals documental. Sí, sí. A més, he de reconèixer que sento debilitat per aquestes pel·lícules i sèries que satiritzen moltes vegades, a més, des del fals documental, el mockumentary, que diuen els estadounidens, satiritzen la patolància i el narcisisme d'aquests actors i actrius. De fet, recordo, per exemple, que el Ricky Gervais i l'Steven Merchant ho van fer de manera genial, en clau, justament, de fals documental, la sèrie Life is Too Short. Sí, amb el Gorgie Davis. Sí, sí, impressionant. Fantàstica, sí. I de fet també vam tenir aquesta versió catalana amb la sèrie El Crack del Joel Joan.

Sí, El Crack del Joel Joan és el nostre gran fals documental.

Total, totalment. Aleshores, diria que aquesta sèrie, por casualidad hablaban de mi, suposa una aportació eficient però també modesta a aquest conjunt de sèries sobre l'ego desfermat i terriblement fràgil també dels intèrprets.

No hi havia també la del Winterbottom amb el que s'anava a menjar The Trip com de fals documental no tan explícit però també parlava era fantàstica

també estava la pel·lícula For Your Consideration del Christopher Guest sobre tots aquests actors també era una sàtira del món de l'actuació on de sobte una actriu que era la Catherine O'Hara en Pau Descansi de sobte una revista Rojo Variety deia que. Era possible candidat a l'Òscar. I tot això generava un

allau d'ego i d'expectatives que podien no complir-se i tot era molt delirant.

Va, repassem les sèries que hem comentat, perquè hem parlat de Diplomat, de Lupin, de Founi i de Porque solidable van de mi. Amb quina us quedeu de les 4? jo em quedo amb la premisa de phony no he vist la

sèrie però tinc unes ganes de veure-la m'heu fet venir unes ganes terribles de veure-la bueno, ara el to no és Hitchcock no, no, no, però tot el que ho heu explicat molt bé i estic convençut que m'interessarà molt Jo tinc molta curiositat

per casualitat hablàvem de mi, perquè em sembla que ha de ser divertida, encara que siguin llargs potser m'ho posaré, no sé, quan tingui temps a l'estiu de vacances.

Jo em quedo amb The Diplomat i com lo bé que parla de relacions personals enmig de tot aquest entramat de política. The Diplomat.

Per mi el descobriment és foni, però he de reconèixer que jo a la sèrie a la que estic enganxat, enganxat, és The Diplomat. Per tant, em quedo amb The Diplomat.

Estàs escoltant La Finestra Indiscreta amb Toni de la Torre.

Acabem el programa d'avui amb les imprescindibles.

Grabar una bona cinta recopilatòria és com trencar amb algú. Es triga més del que t'imagines. Has de començar fort, per cridar l'atenció, i després has d'anar pujant la intensitat, però sense passar-te, perquè després has de baixar de cop. Hi ha una pila d'enormes. En fi, he començat a gravar-ne una. El meu cap per la Laura, amb coses que li agraden, coses que la faran feliç. Per primer cop, crec que sé com es fa.

Les imprescindibles Primera

secció de les imprescindibles de la temporada. Ja sabeu que és la secció on, bàsicament, fem llistes. Avui triem les 10 pel·lícules imprescindibles del cinema queer, que és un concepte del qual se n'està parlant cada cop més, sobretot arran de l'èxit de La bola negra, però també d'altres pel·lícules, com per exemple Leviticus, que s'estrena aviat als cinemes i que vam poder veure al Festival de Sitges. Can Miasma, també, podria entrar aquí. I és cert que cada cop hi ha més pel·lícules que es poden inscriure dins d'aquesta etiqueta, així que ens hem proposat triar les fonamentals. He de dir que, per sort, és una mena de cinema que abans estava als marges i que ara, i La bola negra em sembla que és un cas claríssim, ara està al centre de la conversa cinèfila i de l'atenció dels espectadors. Com sempre, començarem amb la número 10 i anirem baixant fins a la número 1. I a la número 10 tenim.

My Own Private Idaho, la pel·lícula de Gus Van Sant, que és una de les pel·lícules clau del nou cinema queer dels anys 90, un moment en què el cinema independent estadounidense va començar a tractar la sexualitat queer d'una manera molt menys normativa i molt més radical. Els protagonistes, segur que us en recordeu, són River Phoenix i Keanu Reeves, que interpreten dos joves que viuen al carrer i es prostitueixen.

Em sembla un gran encert començar amb Gos Van Sant, un nom essencial del cinema queer. I també em sembla interessant començar amb una pel·lícula que s'aproxima a una sensibilitat queer, però també des d'una certa normativitat narrativa. És una pel·lícula, tot i que és molt independent, de tall clàssic, explica una història amb uns valors narratius forts, està revelant, està mostrant coses que potser fins aquell moment no s'ensenyaven en el cinema dels Estats Units, però ho fa amb molta sensibilitat, amb molta força narrativa i sobretot amb dos actors absolutament guapíssims, atractius, fascinants.

Dos actors que en el seu moment eren, estaven en la. Aula de sex symbols? Sí, va. Els sex symbols del món mundial en aquell moment, aquest parell, estaven allà dalt.

Això és el que m'admira més, potser. Hem de pensar que el River Phoenix estava fent del jove Indiana Jones, també en aquest moment, a la tercera entrega de la saga de Spielberg. No sé, com podríem equiparar-ho al moment actual? No sé, és com si el Jacob Elordi participés en un projecte ultraalternatiu. Potser Robert Pattinson avui en dia s'atreveix a fer aquestes coses, però no és gens habitual. El número 9 el desconocido del lago.

Que és una de les representacions més directes probablement i desinhibides del desig sexual entre homes en el cinema contemporani. Estem parlant de l'Anne Guigaudy que elimina completament la necessitat de justificar l'homosexualitat davant d'una mirada heterosexual. Aquí tenim sexe, plaer, risc i comunitat formant part del món natural dels personatges d'una pel·lícula que gira al voltant d'un llac on els homes es banyen. Prenen el sol i practiquen cruising.

Sí, en el cinema de l'Anguiradí no hi ha pudor, ara que parles del pudor en la pel·lícula d'Idaho, realment és un cine on hi ha molt sexe molt explícit entre cossos no normatius, molts cossos, vull dir que això és una cosa que crec que també. Entra dins de tota la qüestió queer. És un cineasta que totes les seves pel·lícules les fa en una zona determinada de França, una zona rural. L'última pel·lícula que ha fet és la de Misericòrdia, que va tenir molt bona rebuda. Fantàstica. Però Lincoln o Dulac és la seva pel·lícula potser més aplaudida. I sí que va ser molt. Potser polèmica, perquè realment hi ha unes escenes de sexe reals molt, molt, molt explícites, però que per mi van molt com no va tant cap a la direcció de fer una espècie de reivindicació de la qüestió queer, sinó més cap a va molt cap a la trama, perquè és una o això, dues persones que mantenen relacions sexuals i van com atraient sobre el desig, i un d'ells sembla que serà que és un assassí. Estan havent una espècie de morts en aquesta zona del llac, I el que fa la pelicula és portar-te aquest protagonista cap al desig, cap a aquest personatge que inclús ser un assassí sembla que el va com volent més. Llavors, tot el que és el sexe molt explícit que et fa és veure l'enganxat que està ell, com el tacte és una cosa molt important. I trobo que això de l'Alain Guirardí em sembla que és un cinesta que no. El que m'agrada és que les seves pel·lícules no tracten tant sobre lo queer, sinó que simplement està. Està en els cossos, i ell juga molt amb altres gèneres, amb la comèdia, aquí és un thriller, no? Llavors, crec que és un cineasta que integra molt bé lo queer o que normalitza lo queer, i això em sembla que és molt vàlid.

El Desconocido del Lago, que la tenim al número 9. Passem al número 8, on tenim Funeral Parade of Roses, la pel·lícula de Toshio Matsumoto, ambientada a l'underground gay del Tòquio dels anys 60, una trama que combina melodrama i tragèdia amb una estructura narrativa fragmentada. És una de les obres més formalment lliures de la llista i va situar-se entre una subcultura gay trans que el cinema convencional pràcticament ignorava.

Película absolutament de culte. Quan la vaig descobrir encara tenia la sensació d'estar veient calcom secret i em va impactar moltíssim tant per descobrir tota aquesta moguda gay trans dels anys 60 de Tokyo, que està presentada amb molta energia i com calcom molt fascinant, però també pel fet de com aquesta pel·lícula regira. Posa de cap per baix la tragèdia grega d'Edip rei. La idea és que Edip mata el pare per estar amb la mare, aquí la protagonista, que és una noia trans, en el fons fa al revés, mata la mare per estar amb el pare. I crec que això exemplifica molt bé una certa força de l'esperit queer, de transformar, de capgirar certes qüestions per posar en primer pla quelcom essencialment humà, que és el desig, que en aquest cas són la complexitat de les relacions familiars, però des d'una altra perspectiva, una altra perspectiva molt salvatge però molt reveladora. El número 7.

El número 7 tenim Carol, la pel·lícula de Todd Haynes, protagonitzada per Kate Blanchett i Ronnie Mara, que explica l'atracció entre una jove dependenta d'uns grans magatzems i una dona sofisticada atrapada en un matrimoni infeliç. Som als anys 50 i el que senten l'una per l'altra entra en conflicte amb les normes socials i legals del seu temps. És una pel·lícula que ho expressa gairebé tot en imatges, la mirada, els gestos, i aconsegueix explicar una història d'amor lèsbic des de dins, fent que en formis part.

Sí, justament és això d'ensenyar aquesta relació partint d'aquests silències, d'aquests gestos, d'aquest com de tall, que tot és tan preciós i tot és tan físic, però alhora sent molt respectuoses, que a vegades no és una cosa que trobem amb les històries d'amor entre dones, que a vegades caiem molt en el boiarisme, o fins i tot en explicar com drames, ja sigui per castigar o per entendre, llavors jo aquí crec que és. Una peli preciosa que està molt feta des d'incloure't en aquesta cosa que et fa anar t'enamorant tu també dels personatges. I que, a més a més, com a cosa curiosa, que jo crec que el primer cop que la vaig veure no ho sabia, que està basada en una novel·la, que es va escriure molt a prop del moment que representa. No és una interpretació contemporània, la va escriure Patricia Highsmith i es va publicar, sota l'odònim, l'any 1952.

O sigui, clar, clar. Jo sabia que era una novela de la Patricia Highsmith però no sabia que ben bé està escrita a l'època en què s'ambienta la història és més a prop

del que representa impossible per nosaltres hi ha una

distància però pels lectors en aquell moment i per

l'autora i també posa un valor que sense fer massa espòilers que té un final que no és el típic final tràgic que molts cops es donen aquests personatges o aquestes històries d'amor sinó que és un final esperançador i que és guai que hi pugui haver històries que acaben bé.

Està bé que hi posis èmfasi perquè anar cap a la tragèdia és una idea recurrent en moltes històries del cinema queer i es pot entendre, però també hi ha d'haver històries amb colors i llums molt diferents i que acabin portant-te també a sensacions molt diferents en aquest sentit. Carol, que podria estar perfectament la número 1 de la llista. És a dir, aquesta llista és molt difícil, perquè realment, clar, quan dius cinema queer estàs englobant moltes pel·lícules molt bones, i és que he vist ara 7, Carol, i he pensat, bé, d'acord, a partir d'ara tot puja, però és que realment està tot molt igualat. Per exemple, el número 6, tenim una pel·lícula que a la seva manera també va ser molt important.

Segur que reconeixeu la banda sonora de Brokeback Mountain, que, clar, té un pes històric extraordinari, però a l'hora de decidir quina va amunt, quina va avall, considerem molts factors. El pes històric és un dels factors. Va ser un èxit de Hollywood protagonitzat també per dues grans estrelles. Dic també perquè això és una cosa que tenim en comú amb Carol i amb Ion Private Idaho, sobretot. Recordem que van ser Heath Ledger i Jake Gyllenhaal, que presentava la pel·lícula Una història d'amor entre dos homes. Amb una seriositat i una sensibilitat que encara eren poc habituals en el cinema comercial. És cap d'alt per entendre el canvi de representació de l'homosexualitat en el cinema i és una llàstima que no guanyés l'Òscar a la millor pel·lícula. Com ja vam reivindicar, li acaben parlant, acaben fent la llista d'imprescindibles sobre pel·lícules que no mereixien l'Òscar, la que no la mereix és Crash. Totalment. Que quedi clar. Del Paul Haggis, no del Cronenberg. Exacte. No barregem. I jo crec que és. Vaja, a mi m'ho va semblar ja en el seu moment i m'ho continua semblant avui que aquest Oscar a la millor pel·lícula se l'havia d'haver dut Brokeback Mountain. Sí que va guanyar Anglia, això sí.

Anglika, per cert, té una adaptació de l'any 95 de Sentit i Sensibilitat, justament que parlàvem. Però sí que, si algú l'ha donat el premi de Broadway Momentum, jo crec que és més això, com tota la importància històrica, es va convertir en una espècie de clàssic instantani, diria, del cinema contemporani, i a part de tot el que és la història entre els dos, també destacaria el contrast entre en el món masculí on estan els dos personatges que són aquests cowboys moderns nord-americans que tenen la seva masculinitat molt dura, molt clàssica i que en aquesta trobada a la muntanya en dos convidons dies com que s'enamoren, és una història realment d'amor, és una pel·lícula devastadora jo ara l'he vist una mica per refrescar-la i realment no recordava lo dura que és aquesta pel·lícula.

Però fins i tot això que dius que s'enamoren, s'agraden, senten atracció, és que també és molt dur ja tot això, és a dir, el rebuig que senten cap al que estan experimentant. A part del tram final de la pel·lícula, per a mi és una de les coses més dures de tota la pel·li.

Sí, i lo bé que integra el pas del temps, com les seves parelles, els seus fills, com el fet de com ells van intentant fer una vida normal malgrat estiguen enamorats l'un de l'altre, i és fort, realment, que és una pel·lícula del 2005. I que en aquell moment fos com incòmoda. O sigui, és com que realment anem molt. Encara a dia d'avui, inclús de Bola Negra, com gent que s'incomodi, no? Realment, el 2005, jo recordo que era petit i els meus pares van anar-hi i m'explicaven que hi havia gent com al cine, com realment molt incòmoda, i sento que realment no he avançat tant.

No? O sigui, no sé, jo espero que haguem avançat una mica. O sigui, sí, una mica sí,

però no sé, sento que encara hi ha com una mica d'aquesta sensació que una pel·lícula que un proper moment, encara a dia d'avui, potser hi hauria gent que s'incomoda. Sí, amb la Bola.

Segur que hi ha gent que s'incomoda també. Per mi la clau, de fet, de les dues pel·lícules, és que arriben a la gent, a un públic, que segurament, potser, si no és per l'èxit que en aquell moment té la pel·lícula, no aniria mai a veure una pel·lícula sobre, en aquest cas, dos homosexuals.

Exacte. Jo és el que destacaria entre. La pel·lícula m'encanta, soc gran fan d'Ang Lee i del film com a obra d'art. Però la repercussió popular, fins on va arribar? I crec que hi ha una història d'èxits, no només cinèfils, sinó populars, de pel·lícules que s'aproximaven a lo queer, que són importants. Brokeback Mountain, tot i que no està a la llista, jo també reivindico molt Philadelphia, del Jonathan Demme amb el Tom Hanks i Denzel Washington. Pel·lícules que han obert camí gràcies a l'impacte popular que han tingut.

Efectivament, Filadelfia podria ser perfectament en aquesta llista. De fet, estava en els esbossos inicials. Però clar, és que n'hi ha que han de quedar fora algunes. És el que té. Anem a la cinquena posició.

Que és Paris is Burning. Estem arribant a un moment que és, havien d'estar sí o sí, estem en aquest nivell ja, eh? I havia d'estar per força en aquesta trial documental de Jenny Livingstone que mostra la cultura ballroom de Nova York a finals dels 80, centrant-se en les comunitats negres i llatines que creen les seves pròpies famílies, cases i espais de reconeixement. És una pel·lícula que retrata un món construït al marge de la societat dominant i la seva importància històrica és enorme perquè aconsegueix documentar aquesta comunitat i alhora donar-li visibilitat.

Clar, jo crec que una cosa molt important que té aquest documental és que això que documenta el que és l'origen de moltes coses de la cultura pop actual i no només d'espais LGTBI. Tu si ara mires com fan parlar un adolescent a les sèries, com fan parlar la generació Z, molt de l'argot que fa servir als joves. Estats Units a la ficció actual surt d'aquests espais que han anat viatjant en el temps que han anat movent-se d'espai a espai fins a arribar a aquesta cosa fins i tot d'internet o de la cultura pop de la música i que això ve d'un lloc i que no s'ha d'ignorar que ve d'un lloc concret i que es va generar en un espai cultural concret llavors jo crec que és molt interessant no només per reconèixer que va existir aquesta comunitat i que ha tingut un gran impacte en la cultura popular que ens arriba a tots ara a nivell de música, de sèries, d'entreteniment. Sí, no, també perquè és molt, jo trobo que és, a mi em flipa veure com en directe, no, com es genera, no, la cultura, no, fins i tot quan s'ha de generar una mica, no del no res, no, però que són comunitats que s'han de fer a si mateixes, no, i que com que no troben espai en altres espais s'han de crear el seu propi algoritme, les seves pròpies festes, famílies, maneres de fer, llavors a mi això és un documental que em flipa.

Sí, és un documental fonamental. Afegiré com a recomanació de fora de la llista una sèrie que es deia Pose, que va fer el Ryan Murphy i que de fet va ser molt interessant perquè al final no deixa de tornar a explicar aquest món i tornar-li a donar una visibilitat a un públic nou i també segurament d'un àmbit més comercial que el que pot arribar a mirar el documental de Price is Burning. I això també estava molt

ben retratat. Sí, sí, no, a més a més, diuen que estan, clar, els personatges són ficcionats, però diuen que estan basats en algunes de les persones que surten en aquest documental i que hi ha cases concretes, no? I que després potser ens han d'arribar a mica a mica, per exemple, si són, si quins escoltes fan de Drag Race o aquestes coses, no? Moltes coses que es van dient, molts personatges que es van referenciant, surten d'aquest ambient, llavors crec que ho hem de veure.

Anem a la quarta posició.

On hi tenim les amargas llàgrimes de Petra von Kant la pel·lícula de Fassbinder podríem haver triat també la Lleida el més fort exacte, que era la candidata del Manu havia d'haver-hi una de Fassbinder i estic encantat que sigui les amargas llàgrimes jo tenia Moonlight i Moonlight no ha entrat imagina't, Moonlight no ha entrat però ens quedem amb aquesta pel·lícula sobre una dissenyadora de moda rica i solitària que s'enamora d'una noia jove. I s'inicia una relació que té molt a veure amb un joc de dependència, poder, possessió i és una pel·lícula on el desig entre dones no hi apareix com una desviació sinó, jo gairebé diria, com un camp de batalla emocional. És una de les grans pel·lícules lèsbiques del cinema europeu. I una obra clau de la filmografia de Fassbinder.

Sí, molt d'acord amb això que has dit del camp de batalla. Realment podríem haver escollit qualsevol pel·lícula del Fassbinder també per la seva forma tan radical a l'hora de filmar i també de tractar els personatges. Realment hi ha alguna cosa molt queer formalment en el cinema de Fassbinder i també com pateixen els personatges tot el que és la seva incomprensió, no només com són incomparables pel món, sinó també com estimen, estimen patint moltíssim. I aquí també, a part del joc que hi ha entre la protagonista, la Petra Boncant, i la noia aquesta jove, també hi ha un altre personatge que em sembla molt essencial, que és l'assistenta de la Petra Boncant, que també està enamorada d'ella i que pateix moltíssim, veient que. Com ella patés. Hi ha com aquesta relació de poder. Fassbinder és un altre cineasta que també, d'alguna manera, aquí, almenys en Peter von Kant, crec que tampoc converteix locura en un tema, sinó que també és una cosa que evita els dos personatges d'una forma molt natural. Podríem recomanar ja directament tota la filmografia de Fassbinder. Duríssima, igual, eh?

Realment, s'ha d'avisar que. Sí, però fonamental, igualment. Entrem al podi.

El número 3 trobem Tropical Maladie, la pel·lícula de Pichatpong Veracetacul sobre un soldat que coneix un noi jove amb qui emergeix una atracció que la pel·lícula converteix en una al·lucinació nocturna amb un tigre que representa la llibertat i la por i també la fascinació que desperta allò que s'intueix com a. Com a salvatge. És tota una experiència aquesta pel·lícula. La Gloria Sabado, por exemple, va parlar quan va parlar de Pichatpong Veracetacul, podeu recuperar aquesta secció de la Gloria al web de la Finesta Indiscreta, perquè va anar fent un fil entre aquesta i altres pel·lícules que va ser molt interessant.

Tota una experiència és la definició perfecta per aquesta pel·lícula. T'agraeixo que l'hagis inclòs a la llista. Era la número 1 de la meva llista personal. Jo la situo com en el top 10 de la meva història del cinema. I és una pel·lícula que m'agrada molt parlar d'ella en el context d'una llista de films queer. Perquè té un component molt transformista, aquesta idea de lo queer com quelcom que transforma les coses. I aquí som davant d'una pel·lícula que està feta en dos meitats. La primera ens presenta una relació d'amor en un context urbà entre un soldat i un noi jove d'aparença molt innocent, molt naïf. Però és una relació molt codificada socialment, els somriures, les mirades, està tot molt marcat pels codis a través dels quals ens relacionem en l'entorn urbà. I hi ha una segona meitat on aquesta mateixa història, diguem, aquests dos mateixos personatges viuran una història d'amor però a la jungla. On hi ha un tigre de per mig i on l'amor es converteix en el desig de menjar-se l'altre. I tota aquesta idea de treballar l'amor des de diferents perspectives i essencialment una pel·lícula que s'està transformant al revés d'aquesta estructura ascendida em sembla quelcom molt trans i molt magistral. Marginal i magistral.

No, i com de bé la pel·lícula mostra a nivell formal aquest alliberament entre la primera i la segona part, perquè al final la idea del tigre i de menjar-se i la jungla, aquesta idea d'entrar en un espai que és indòmit també és lliure comparat amb la primera part.

Clar, i la possibilitat de transformar les coses. Entrem a la segona part a través d'una espècie de faula folclòrica. Aquesta qüestió del tigre a Pichatpong la posa en joc introduint una faula que en realitat és inventada. És que el tigre en el folclore tailandès és una figura molt recurrent. Molt, molt pesa. Aleshores, la idea que també la inspiració i aquest esperit artístic sorgeixi de llocs inesperats pot ser que pot ser també una mica queer. Anem a la segona posició.

Todo sobre mi madre, evidentment, segur que esteu reconeixent aquesta peça de la banda sonora, que és la pel·lícula que va portar la sensibilitat queer de Pedro Almodóvar del cinema de culte al centre del cinema internacional. Presenta identitats trans i queers sense convertir-les en una excepció narrativa ni en un problema que calgui resoldre. I vincula sexualitat, maternitat i família dins d'un mateix univers afectiu. Va tenir un gran reconeixement internacional i, per tant, és una peça central del cinema queer europeu recent.

Sí, realment, m'ha costat escollir com una pel·lícula del Modó, perquè més d'aquests cineastes que podíem. Aquesta era la teva número? Sí, sí, però vaig dubtar realment també amb La llei del desig, que m'agrada molt, o La mala educació, que també són pel·lícules on lo queer està molt present, però, a part que és una pel·lícula que m'encanta, sobre mi madre, m'agrada molt per la idea d'això de la família. O sigui, sento que el Modóbar ha integrat d'una forma molt familiar lo queer a les nostres vides, i aquesta és una pel·lícula que parla explícitament d'això, amb aquesta aparició del Miguel Bosé, i també perquè no sé si recordeu, o sigui, crec que l'Almodó és la seva única pel·lícula, diria que passa a Barcelona, hi ha una part que passa a Barcelona, i no sé si recordeu com presenta la ciutat de Barcelona, com que la protagonista se n'ha d'anar a Barcelona en un moment de la peli, i sona com uns tambors africans, una música africana fantàstica i un pla amb helicòpter que sobrevola Montjuïc i apresenta com la nit de Barcelona com una cosa com salvatge però també molt lliure i em sembla increïble com algú que ha presentat Barcelona com es percep com una cosa com completament lliure com que hi ha alguna cosa de la presentació d'un cineasta increïble i madrileny com l'Almodóvar de veure Barcelona com un lloc ple de possibilitats com una cosa molt esbojarrada però molt lliure i m'encanta aquesta.

Sí, em sembla una de les grans pel·lícules del mode over i no ho sé, potser jo em quedaria amb La llei del desig, però em sembla que és una obra també de maduresa, on ella ha madurat els seus temes i com comenta el Joan, introdueix la qüestió familiar. I hi ha en la pel·lícula moltes qüestions essencials del seu cinema, també de referències, abans parlàvem de Fassbinder, hi ha òbviament els components fassbinderians, components que venen del món de John Cassavetes, però tot això al final apunta cap a l'emoció. I cap a situar l'amor en primer pla.

Estem aquí teoritzant una miqueta sobre moltes coses,

però en l'essència està el desig i la possibilitat de fer realitat amors impensats, no?

I això és clau. Absolutament. I clar, la número 1, quina havia de ser la número 1? Doncs la número 1 és una que tots hem posat a les respectives llistes, i és "Bo treball".

La pelicula de Claire Denis situada en una base militar de la legió estrangera francesa, on emergeixen desig, fascinació i gelosia que no poden ser expressats obertament. La directora converteix els cossos masculins, el moviment i la disciplina militar en matèria eròtica i cinematogràfica. Per mi és un exemple excepcional de com el cinema queer pot existir en la posada en escena abans que en el relat explícit i una influència clara a pel·lícules com la Bola Negra, tot i que justament la Bola Negra, en la meva opinió, ho trasllada més a través del relat explícit que en la posada en escena.

¿És possible? ¿Quin tema més ben escollit? Safe Way Card, del Neil Young, que sona en l'escena més increïble de Votre Bail, amb els soldats atravesant un desert i convertint-lo en una espècie de quadre amb pols de pel mig. És una pel·lícula extraordinària, és considerada per la revista Sight& Sound en la llista més canònica de millors pel·lícules de la història, com la setena millor de tota la història. És una pel·lícula molt valuosa per aquest gir trasgressor tan potent que fa la Claire Denis de convertir els cossos d'uns soldats de la legió francesa en un objecte de fascinació eròtica. Però també una de les grans pel·lícules polítiques de la història del cinema, perquè és una obra que està atacant d'una manera molt astuta tota la qüestió del colonialisme. Essencialment perquè aquests soldats estan fent totes aquestes maniobres militars en un lloc on és absolutament evident que no són necessaris per res. En cap moment veiem que tinguin algun objectiu o que tinguin alguna missió. Claire Denis, d'una manera absolutament astuta i a través de convertir aquests soldats en objecte de desig, aniquila tot el sentit del projecte colonial.

És veritat, no havia pensat aquesta perspectiva colonial, però sí que a mi el que em va impactar de la peli és això, com lo intel·ligent que és a l'hora de parlar, com lo subtil que és. A l'hora de parlar del desig i de lo eròtic, no?, com que realment aquestes mirades amb el general del Denis Levant, com que jo, inclús, la primera vegada que la vaig veure no vaig pensar que anava de so, com que vaig pensar que hi havia alguna cosa que no estava entenent, igual de més petit, però realment amb cada revisió vas entenent més les seves subtileses i lo intel·ligent que és. Clar, el subtext. Clar, i destacar molt l'escena final de la pel·lícula que. No ho explicarem, però és també una de les millors escenes de la història del cinema.

Un dels motius de posar-la a la número 1 és per temptar els oients que no la coneguin a mirar-la. Crec que hem fet un bon recorregut d'imprescindibles pel cinema queer. Gràcies a les tres, com sempre, i ens veiem aviat. Gràcies a tu, Toni, com sempre, un superplaer. I fins aquí el programa d'avui. Ja sabeu que podeu recuperar quan vulgueu qualsevol dels programes de la finestra indiscreta a catradio.cat barra finestra. Gràcies com sempre per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.