El Videoclub #25: "Once"

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Joan Enric Barceló, bona nit. Toni, avui vinc amb una pel·lícula molt petita. Un curt, curtmetratge? No, tot i que estaria bé algun dia portar un curtmetratge. Sí que estaria bé. Sí, perquè també és cinema i sovint de gran qualitat.

Mira, aquí has tocat la tecla justa perquè, ja ho saps, que si portes qualitat, ja t'he dit que sempre m'hi trobaràs. Ho estem lligant tot molt bé. Està estranyament bé avui, perquè, espera't,

acabes de dir tecla, i la pel·lícula que et porto avui té tecles,

té cordes, té guitarras. Ah, ja comencem amb les pistes. Perdona'm, amb més de pistes.

Mira, carrers de Dublín, una botiga d'aspiradores, això hauries de saber ja, un estudi de gradació, i dues persones que no saben gaire bé què senten.

Això ja sona molt bé. Això sona fantàstic. I alhora també sona trist, he de dir, perquè si no vaig molt equivocat, avui ens portes una pel·lícula meravellosa protagonitzada pel recentment desaparegut Glenn Hansard. Uf, cop dur,

però ho farem i serà un capítol homenatge del videoclub cap a aquesta figura de la música i del cinema. Avui al videoclub, guants.

Ja veig que plorarem, però vinga, va, obrim el videoclub.

El Videoclub, amb Joan Enric Barceló.

Once, pelicula irlandesa de l'any 2007, escrita i dirigida per Joan Carni, protagonitzada, ja ho hem dit, per Glenn Hansard i Marqueta Irglobar. I dic protagonitzada, però potser podríem dir evitada, Toni, perquè són com dos actors, no actors, que entren a la pelicula amb una veritat que és molt difícil de fabricar en cinema. I això passa molt poc, eh?

A vegades veus una pel·lícula i notes que els personatges semblen haver existit abans que la càmera arribés.

És que Glenn Hanzard no fa veure que és un músic de carrer. És un músic que havia tocat al carrer i ho veus per com agafa la guitarra, que no és un accessori, és com una part del seu gos.

I ella també, no? La Marqueta Irloba tampoc sembla una actriu interpretant una pianista, no és el cas.

No, és aquest tipus de persones, estaràs d'acord amb mi, que quan seu davant d'un piano pot explicar coses que potser a la vida no explicaria mai. I t'he de dir que la peli, en aquest sentit, juga aquesta veritat dels dos personatges d'una forma ja molt, molt, molt clara des de l'inici, perquè no sé si la tens fresca ara mateix. No gaire, eh? No gaire. La qualitat d'imatge de Once no seria avatar. Tampoco ho pretendo. No, no, però és que està fet amb càmeres. Saps les Handicam dels finals dels 90, principis dels 2000? Aquelles Handicams petites, Sony. Està gravat amb allò, Toni. Amb una mica de gra, fins i tot. Bueno, amb una mica de gra, no. Amb l'acné cinematogràfic que està. Està gravat. Però és una textura que avui en dia als mòbils li donen mil petades. És com si algú al carrer els estigués gravant i, no sé, filmés l'escena davant

dels seus ulls, no? Clar, però ja et dic, fa temps que no la veig, eh? Però deu formar part del seu encant, no? Perquè al final, que sigui així cru, no? Tot és cru. Estem parlant de Dublin, a l'hivern. Si no em falla la memòria, la primera escena, el protagonista està tocant al carrer i l'intenten robar. No, l'intenten robar, perquè ell posa. El maletí de la guitarra perquè li caiguin monedes i ja al principi ja l'intenten prendre aquestes monedes. Vull dir que té sentit

aquesta cruesa. Mira, aquesta cruesa. Mira, un dia vaig llegir en un llibre que deia que tu pots fer una pel·lícula amb la pitjor imatge possible, però el so ha de ser sempre bo. En canvi, si tens la millor imatge del món però el so falla, allò no es pot mirar.

Mira, hi estic d'acord i a més et diré que una prova molt clara d'això són les pel·lícules de matratge trobat. Que visualment intenten aparentar imperfecció però el so d'aquelles pelis normalment és el que transbalsa i el que funciona millor però situem una mica els oients.

Som a Dublin, un músic de carrer canta per guanyar unes monedes. La pel·lícula té a dir que no li posa nom, li diu que és Guy, el noi. Ah, no recordo que no tenien nom ells. No, els crèdits posa Guy al final. I ella és la girl, la noia, i això diu molt, perquè la pel·li ens està dient que no seran com grans personatges, vol que siguin una mica com qualsevol persona que alguna vegada ha portat una cançó enganxada en una ferida.

Clar, són personatges, també són estats emocionals, una mica, no? Ara que dèiem això que al començar la pel·lícula. És que ara em sembla que ho he dit una pregunta. Saps que de vegades et trenco els esquemes? Ara que dèiem que això, només començar, ell toca el carrer i li roben els diners que està guanyant. Tu, com a músic, t'he de preguntar, has tocat mai al carrer?

Jo sí, he tocat al carrer. Vaig fer un Erasmus a Edimburg el 2005-2006 i fèiem versions de Bob Marley pel carrer. Versions de Bob Marley? Teníem un outfit molt estrany que era que uns amics dels meus amics van venir a visitar-los i van robar tots els xalecos salvavides de l'avió que van poder i ens els posàvem per tocar enmig d'un parc i dèiem We don't know where we are We just want to get home Please help. I tocaven Bob Marley, tots tres, vestits. Amb una cançó específica, un tema. Could You Be Loved, era el nostre hit.

Home, i què? No, no, no, bé, bé. L'Outfit funcionava, si hi ha més monedes

que sense Outfit. Era espectacular, i anàvem a sopar després, i era molt divertit. En tot cas, tornem a la pel·lícula. Una nit. Mentre toca les seves cançons, s'atura una noia. Però s'atura allò d'escoltar-lo de veritat. No tira una moneda i se'n va caminant. Es queda. I li pregunta després, aquesta cançó és teva? I de què parla, saps? Clar, i ell queda en fora de joc. Les cançons tenen això. Les pots cantar davant desconeguts, davant 50.000 desconeguts, i aquí no passa res, però quan algú se t'acosta i et diu, perdona, de què va això? Llavors aquí et sents despullat. Están con la capacidad, ¿eh? Es un placer conocerte.

¿Quién te escribió esta canción, por favor? Ninguno. ¿Bullshit? ¿Dónde está? Se ha ido. ¿Está muerta?

No, no está muerta. Se ha ido.

Clar, aquí ella li pregunta a qui dedica la cançó, no? I ell li diu que a ningú, i ella li diu que ni de prou mal que això no sucre a ningú, li pregunta per la noia, ell li diu que la noia, doncs que ella no hi és.

Fixa't que ens avisa que això no és una història d'amor clàssica, perquè veurem dues persones. Apropant-se a través de la música. Ella, no ho hem dit, és immigrant, és txeca, ven flors, cuida de la mare i cuida de la filla, i de tant en tant va a un lloc com místic, que és una botiga d'instruments, on li deixen tocar el piano perquè a casa no en té.

Home, però l'escena, crec que és l'escena que segurament recorda tothom, de Once, és l'escena de la botiga d'instruments, quan toquen junts, per primer cop. Diria que hi ha, en el cinema musical modern, poques escenes tan senzilles i alhora tan maques, tan boniques. Expliquem-la, mira, ell.

Li ensenyo una cançó, ella se ve davant del piano i comença a acompanyar-lo. Primer ho fa amb prudència, després cada cop més segura. I de cop, la cançó existeix d'una forma nova, i t'he de dir que està molt ben coreografiat, perquè m'ho mirava amb lupa, com a músic, i realment el que veus a la pantalla és ben bé com explicaries a algú una cançó mentre l'estàs tocant, i capturar-ho té un mèrit terrible.

La cançó que per cert es deia Falling Slowly recordem que va guanyar de forma molt merescuda l'Òscar a la millor cançó original i és la peça

central d'aquesta pel·lícula com tu deies de cinema musical perquè és veritat no deixa de ser un musical perquè hi ha cançons tota l'estona teixint aquesta història ara ve. Qui no l'hagi vist, no espereu Moulin Rouge. No, no, clar, no.

És un altre tipus de pel·lícula. Dublín, un senyor que toca el carrer, que es busca la vida A més,

una botiga de música buida, un piano, una guitarra i dos persones que, mentre canten, veuen que podrien compartir alguna cosa important. Sí, ho puc veure.

So goes them. Da, goes da, da, da.

És molt maco com ell li va ensenyant la seva cançó. Mare diu, està en do, diu, ja ho sé, ja ho puc, soc músic, ja ho puc veure. Una mica prepotent ell en aquest moment, no? No, no, però està molt bé, està molt bé. És una escena d'amor sense ser una escena d'amor d'alguna manera, no? Que en el fons una mica aquesta idea és el que acaba marcant la relació d'ells dos al llarg de la història.

Perquè no es diuen m'agrades, no es toquen gaire bé, no hi ha cap gran declaració, però és una escena d'una intimitat enorme perquè cantar junts és una forma de connectar molt bé, això quan passa amb un desconegut és que és furdíssim.

Estic avui de preguntes personals, però ¿algun cop t'ha passat això de connectar amb algú d'una manera molt forta, amb algú que no coneixies de res, tocant música?

Bueno, constantment, perquè a dalt de l'escenari, quan cantes una cançó que tu has escrit i veus la gent cantar, i mires una persona als ulls i veus com la canta, i veus com significa una cosa diferent segurament per ella que per tu però esteu cantant la mateixa cançó. És com un multivers que s'obre, perquè cada persona allà té una història teixida amb aquesta cançó. I tu en tens una, que és la teva, que és la que va iniciar, diguéssim, la composició de la cançó, però es ramifica amb infinites variables. I quan tothom canta la cançó, és la mateixa, però no és la mateixa. No sé si m'explico.

Sí, sí, t'expliques perfectament, perquè crec que com a audiència una mica experimentem també aquesta connexió. You have broken. En tot cas, què en sabem, Bills, després d'aquesta primera connexió?

Ell sí, ell porta, diguéssim, temps arrossegant una ruptura, se'n vol anar a Londres, hi ha una noia que ell voldria recuperar i també, clar, hi ha aquest somni etern de viure de la música i, clar, totes les cançons estan escrites des d'aquest lloc.

O sigui, que està en aquell típic moment en què dius, tranquil, tothom, que això de la parella ja ho tinc superat. Però, clar, has escrit 700 cançons sobre ella, no? Per tant, superat,

superat, no ho tindríem. A veure, Glenn, si portes 700 cançons sobre aquella persona, potser no cal que vagis dient que està superat, que la discografia et delata. I ella? Ella té una vida molt austera, no és la típica musa que apareix per il·luminar el seu camí per aquella escúria, això és important, ella té mare, té filla, té feines precàries i té una història sentimental pròpia. La pel·lícula és molt intel·ligent perquè no la converteix en el premi, no és la noia que salvarà el músic, és algú que també té una ferida i que intenta sostenir-se.

Efectivament, és un personatge femení molt important i no és l'accessori que moltes vegades trobem en aquesta mena d'història. I això també fa tant el personatge com la pel·lícula més adulta, perquè al final. En una comedia romàntica normal o a l'ús, la pregunta seria, cabran junts o no cabran junts? Que és la típica. I, en canvi, aquí la pregunta és més fina. Què pot passar entre dues persones quan s'han trobat en el moment equivocat, probablement, però amb la cançó exacta? Are you really here?

Saps que a mi sempre m'ha semblat que Once té alguna cosa d'Abans de l'Alba? Oh, ben vist, ben vist. No sé si és la connexió entre ells o potser aquesta cruesa que dèiem al principi.

Sí, ara però hi ha com una diferència gran, no? Perquè Abans de l'Alba parlen tota la nit, en canvi a Once canten. I això crec que canvia la naturalesa de la relació, perquè parlant pots fer-te l'interessant, pots mentir una mica i tal, però cantant és molt difícil, sobretot cantant cançons teves, perquè la veu et traeix, i si tremola, tremola, i si fa mal, allò es nota.

No, i a més, en Glenn Hansard tenia una manera de cantar que semblava sempre que estigués a punt de trencar alguna cosa, no? Feia la sensació que era molt transparent.

Aquelles veus que s'esquerdan, que sembla que hagin de travessar una paret, i això és molt important, perquè el personatge és algú que no pot parlar tranquil·lament d'aquesta ferida que dèiem, l'ha de cridar cantant.

Sí, l'ha de cridar, exacte, cantàvem aquest punt de gairebé cridar, i ella, en canvi, canta d'una manera molt diferent, com més petita. Sí, sí, sí, com molt avellotada,

sembla que ella canti cap a dins, ell cap a fora, i quan s'ajunten, la cançó, la pel·lícula, troba el seu lloc.

És curiós perquè sembla que eren els personatges perfectes per fer aquesta pel·lícula, però ell, en Glenn Hansard, no havia de ser el protagonista

de Once. No, ell feia les cançons, en principi, i ja estava, i havia de ser Agafa't i fort, Cillian Murphy.

Home, Peaky Blinders al musical no, eh, sisplau. Això era abans de Peaky Blinders. Però ara ja barrejo i m'ho imagino. No m'acaba de collar. No, ara no, perquè, mira, més sort. És que ara, trist, quin trist, no t'encaixa.

No, ara no pots. El cas és que Cílian Murphy va caure i Hansard va agafar Valdepaper, i mira, a vegades això, aquests errors, són una benedicció. Perquè potser, jo crec que amb un actor molt més conegut, la peli hauria estat com més professional, però menys veritable.

Clar, jo crec que és aquest l'element que me la connecta amb Abans de l'Alba, aquesta veritat. Que, evidentment, Abans de l'Alba, Ethan Hawke i Julie Delpy, professionalíssims, però aconsegueixen les dues trobar aquesta veritat. I és el que deies també al principi, hi ha una, entre cometes, precarietat que a la peli sempre se les empesca perquè jugui al seu favor.

És que el look de la peli et sopta els primers cinc minuts, però és que llavors t'hi has acostumat perfectament. I ja no et sembla pobre, sembla despullada. Però és que és això, no té res que tapi el que importa, les cançons, les mirades, els silencis entre ells.

Clar, això és difícil de fer, perquè moltes pel·lícules petites volen semblar grans. I potser Once fa el contrari, excepte ser petita i com que no força res, doncs acaba sent enorme, diguéssim, en un nivell emocional. Mira si connecten que en una setmana,

segueixo amb l'argument una mica, per avançar, que munten com un petit projecte, no? Ell vol gravar una maqueta per anar a Londres i intentar triomfar amb la seva música, ella l'ajuda. Reuneixen uns músics molt peculiars que troben pel carrer i la peli es converteix durant uns minuts en un retrat d'un moment molt especial com a músic, que és l'entrada per primer cop a l'estudi de gravació.

I aquesta escena és fantàstica perquè qualsevol músic s'hi reconeixerà perquè hi ha l'assaig, els dubtes, els nervis, gent que entra tard, gent que no sap si funcionarà i de cop, pam, la cançó s'obre i tothom mira llavors una mica diferent i durant tres minuts sembla que tot tingui sentit.

No sé si estaràs d'acord que. Va, no és una pel·lícula sobre triomfar, exactament, perquè ell no necessita només una carrera musical, necessita recuperar una veu. I ella no necessita només ajudar-lo, necessita recordar que encara pot fer música, que encara hi ha una part d'ella que no està només atrapada en el que dèiem abans, en les precarietats i en les obligacions del dia a dia.

Mira, fent el guió vaig pensar. Busco una frase que la defineixi, no? I en vaig trobar una que era boníssima, que deia. És una història d'amor, però no necessàriament una història de parella. Què et sembla?

Doncs em sembla que la clava, i a més em sembla que això avui encara sembla rar, perquè t'endim a pensar que si una història d'amor no acaba en possessió d'alguna manera, o en parella, no ha funcionat. Igual ens diu una cosa que potser és més madura, que és que hi ha persones que no venen a quedar-se per sempre, i potser venen a desbloquejar-te o a recordar-te qui eres o, literalment, com passa a la pel·lícula, a donar-te una cançó i després, doncs, no ho sé, potser hem de marxar, no? I això connecta molt amb el títol. I tant, Once, una vegada.

És un títol petitíssim i immens. Una vegada, una setmana, una cançó, una trobada, una persona que s'atura a escoltar-te quan toques al carrer i, patapam, la vida et canvia el rumb. D'altra banda, ja que parlem d'això,

hem de comentar també que ells dos a la vida real sí que van acabar sent parella, que és una història que a més es va barrejar amb la pel·lícula, perquè ells dos ja es coneixien abans de fer la pel·lícula, però va ser fent la pel·lícula que es van enamorar. I després, quan va arribar la fama, que era difícil distingir una mica la història d'amor de la ficció de la real, inevitablement.

Sí, van continuar tocant junts, llavors, com a parella, però van trencar en part pel pes de la fama, però, tot i això, es va acabar la parella, però el grup, diguéssim, va continuar. Clar, és que ha de ser molt difícil, tot això. És que és material molt sensible, Toni. Vull dir, toques material molt íntim i, a vegades, acabar confonent coses és fàcil. Finalment van acabar de tocar junts. Ah, sí, hi ha un documental, el The Swell Season. The Swell Season, és veritat, jo no recordava això. Que és el nom del seu duo. I on es veu que, això precisament que deies, que la fama va ser un pes molt gran per la seva relació.

Home, és que realment van ser, van tenir molta fama, ara pot ser clar, ja els hem oblidat una mica, però no tant, perquè amb la mort d'ell s'ha vist clarament que com a músic i també com a persona pública és algú molt conegut i molt estimat. Però van tenir molta fama sobretot a partir dels Oscars, perquè en aquell moment Falling is Lonely era la gran cançó. No sé si recordes la cerimònia i el moment aquell concret, perquè també té una petita història, perquè quan guanya l'Oscar la cançó, ell, el Glenn Hanser, parla primer, i ella, la Marqueta i el Globà, està a punt de fer el seu discurs, però la tallen, l'orquestra la talla, i marxen a publicitat, no? Allò tan cruel de les grans cerimònies, la maquinària empassant-se la persona. Però quan tornen de publicitat, el presentador, que ara no recordo qui era. O la direcció de la gala, tenen el detall de fer-la sortir de nou perquè pugui parlar.

Hi everyone, I just want to thank you so much. This is such a big deal, not only for us, but for all other independent musicians and artists that spend most of their time struggling. And the fact that we're standing here tonight, the fact that we're able to hold this.

Doncs ho trobo boníssim. És un moment molt bonic, perquè d'alguna manera és un altre cop la pel·lícula, no? Aquesta gent que no té veu, aquests músics que viuen als marges, també han de poder parlar i expressar-se, no? Boníssim. Arribats aquí,

ja només queda la pregunta de sempre, que és per què hauríem de mirar Once?

Doncs hem de mirar Once perquè és una peli petita que ens recorda una cosa enorme. I és que no totes les històries importants fan soroll. Mira, el nostre món, Toni, mesura l'amor per la durada, l'èxit per la visibilitat i la música pels números que tens, que fas a Spotify, a les xarxes, a tot això. I Once ens diu que hi ha trobades breus que poden canviar-te més que relacions llarguíssimes o que grans èxits, no? Hi ha cançons que tenen, res, quatre acords i que poden contenir més veritat que tota una discografia sencera. I que a vegades n'hi ha prou amb que algú s'aturi a escoltar-te, perquè alguna cosa dintre teu torni a moure's. És una peli sobre dues persones que es troben, es reconeixen i s'ajuden a fer el pas següent. Potser no es queden juntes, perquè potser no poden, però és que potser no cal. Potser fan una cosa preciosa durant uns dies, que és convertir la ferida en música. I això és una cançó, perdó, una cançó, una història fantàstica, crec jo. I després de la mort de Glenn Hansard, Crec que la peli encara ressona més perquè sembla que el títol ens parli directament a nosaltres. Ens diu, ei, una vegada. Ja veus a la teva vida que et passaran una vegada. Hi ha persones que passaran una vegada. Hi ha moments que no es repetiran. Però això no vol dir que desapareguin. Perquè sovint en un cop n'hi ha prou perquè visquin amb nosaltres per sempre. Jo diria, mireu-ho anys perquè no us demanarà gaire. No voldrà que cregueu en grans miracles, ni en finals perfectes, ni en amors de postal. Us dirà, escolteu aquesta guitarra, aquest piano, les dues veus, amb aquesta ciutat grisa com a taló de fons, i gaudiu d'aquesta cançó que, quan comença a sonar, sembla que et digui, ei, encara hi som a temps. Preciós, Joan Enric.

I et diré que ens ha quedat un homenatge molt bonic a Glenn Hansard. Deixem-la sonar, no? Home, sí, avui sí. Avui toca. Va, fins aviat. Fins aviat.

Fins aviat. Sí sí.

Estàs escoltant La Finestra Indiscreta, amb Toni de la Torre. La Finestra Indiscreta.

Has escoltat un fragment de La Finestra Indiscreta. Pots escoltar el programa sencer a l'app de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3Cat.