El videoclub #26: "Perdición"

Joan Enric Barceló, bona nit. Toni, avui et porto una pel·lícula sobre assegurances. Sí, aviam, però, a veure, un moment. Bona nit. Bona nit, bona nit.

Ara, ara, per fi, ho t'ho he arrencat, però jo diria que és el primer bona nit que em dius en mai. Pot ser, pot ser. Bueno, d'assegurances, tu em vols enfonsar a l'audiència o què? Pensa que aquesta temporada anem molt bé.

Perdona, perdona, vas bé perquè em poses

a vegades endavant. I llavors, clar, això, el videoclip. El videoclip, ja no sé què dic. El videoclip. La teva secció es diu el videoclip. Ara ho tirarem, però es diu el videoclip. Llavors farem el videoclip. No, però creu-me que.

Jo no vull de cap manera, vull que això comenci a dalt de tot.

Ja, però assegurances, diríem, no és el punt de partida més sexy que has fet una secció.

Mira, t'ho reconec, això. Però aquí hi ha el miracle, precisament. Avui veurem com una pòlissa d'assegurances, una clàusula contractual i un agent comercial poden convertir-se en una de les pel·lícules més morboses, fosques i perfectes que s'han fet mai. Mira, que heu de rebre un WhatsApp. De direcció.

Que diu que estem repuntant a nivell d'oients.

Espera, encara ho farem més. Toni, et porto persianes-venecianes, fum de cigarretes, ombres, desig, crim, culpa i un senyor gravant confessions en un dictàfon.

T'ho dic sempre, però ho torno a dir, m'encanta que portis pel·lícules en blanc i negre, i a més aquesta és de traca i mocador. Va, dig-la tu, va. O vaig molt errat, o avui portes Double Indemnity, també coneguda aquí sobretot com a Perdición. Bang. Obrim el videoclub.

El videoclub, amb Joan Enric Barceló.

Double Indemnity, pel·lícula de l'any 1944, dirigida per Billy Wilder, escrita per Wilder i Raymond Chandler, a partir d'una novela curta de James M. Kane, i protagonitzada per Fred McMurray, Barbara Stanwyck i Edward G.

Robinson. És que per mi és que és una de les pel·lícules que fixa el manual, és com si algú digués, a partir d'ara, quan parlem de gènere negre, farem això.

Sí, però és que a més no segueix l'esquema que podríem considerar més habitual, entre cometes. L'interessant és que no comença amb un misteri, comença amb una confessió. Clar, la pel·lícula, de fet, et diu des del principi, aquest home ho ha fet. Primer imatge, veiem un cotxe anant de nit per Los Angeles, com si el conductor ja no pogués més, arriba a una oficina, el veiem ferit, suat mig mort, és en Walter Neff, un venedor de assegurances, que entra al seu despatx, seu davant d'un dictàfon i comença a gravar una confessió dirigida cap al seu amic, en Barton Kiss. Per tant, ja sabem que alguna cosa ha anat molt malament. I aquí, i per això és molt modern. Sí que és molt modern, sí. Ah, és que la pregunta no és qui ho ha fet. La pregunta és, com ha arribat aquest senyor fins aquí? Com pot ser que un venedor de assegurances acabi entrant de matinada a l'oficina amb un tret al cos per confessar un assassinat?

Supongo que llamarás a esto una confesión cuando la oigas. A mí no me gusta la palabra confesión. Lo que quiero es informarte de algo que no pudiste ver por tenerlo demasiado cerca. Te crees el mejor jefe de siniestros y un verdadero zorro para averiguar declaraciones falsas. Puede que lo seas. Pero vamos a hablar del asunto de Atrixon. Accidente e indemnización doble. Al principio ibas bien, Keyes. Dijiste que no era accidente, cierto. Dijiste que no era suicidio, cierto. Que era asesinato, cierto. Creíste que lo tenías todo. Todo muy bien preparado y resuelto. Perfecto. Pero no era así ya que cometiste un error. Un pequeño error. Cuando se trató de coger al asesino, cogiste al que no era. ¿Quieres saber quién mató a Dietrichson? Agárrate fuerte a tu cigarro, Chris. Yo maté a Dietrichson.

Això ja ens porta al gran mecanisme de la pel·lícula. Tot el que veurem és el relat que Walter Neff grava al dictàfon. És a dir, una pel·lícula explicada per un home que ja sap que està perdut. Clar, d'aquí ve el títol en castellà, que és Perdición. I és un títol. Molt bo, Toni. Això s'ha de dir. Perquè mira que han fotut barbaritats com un piano. Perquè sempre ens queixem de les males traduccions dels títols i aquí la van encertar. És veritat que això té

una altra llista de les imprescindibles. Pitjors títols traduïts. Et sembla que fem un incís i parlem dels pitjors títols traduïts? És un tema que m'apassiona.

Títols que mai perdonarem sota cap concepte. Harold and Coomer go to the White Castle, traduïda a l'espanyol com dos colgaos muy fumaos.

Sí o no? Sí, res a veure. També hi havia, jo sempre recordo, Shaun of the Dead, traduïda com a Zombies Party.

I aquí no passa res, tu, escolta. Però si una s'endú la palma i d'or, aquesta és Brain Net. Que va ser traduïda com, te'n recordes, Toni?

Sí, home, tu madre A mi perro. Bravo.

Aquest senyor es va jubilar aquest dia perquè va

dir no podré fer-ho millor mai més. Mira, crec que te la. No sé si te la milloraré, però un exemple que jo recordo sempre, perquè passa d'una paraula a set, atenció, que és difícil això, eh? És una pel·lícula que es deia Cardald. Pelicula de Red Braddock, que es va titular Tu assassina que nosotros limpiamos la sangre. Pelicula bastant oblidada dels 90, que recordo verme l'any passat perquè estava presentada per Quentin Tarantino, aquella època que posaven, presentada per Quentin Tarantino, i tu ja anaves, perquè clar, mitjans dels 90, i ara també, però en aquell moment Tarantino era el màxim.

Però tornem a perdicions en aquest cas el senyor

va afinar el meu cap és el mateix senyor que posa títols a les pel·lícules i en aquest cap hi ha dies que els té millors i dies que els té pitjors hi ha un home que tradueix les pel·lícules i aquest dia estava com lúcid perquè va posar perdicions i crec que explica l'ànima de la pel·lícula perquè això no va d'un pla criminal va d'un home que s'aboca a la seva pròpia perdició i que a sobre ho fa sabent que és qui va de cap.

Expliquem però què vol dir el títol original, perquè penso que és bàsic per entendre la jugada

que pretén fer el protagonista. Sí, o sigui, double indemnity és una clàusula d'algunes assegurances de vida que fa que la companyia pagui el doble si la mort es produeix en circumstàncies accidentals molt concretes. I aquí és on comença el pecat. Ah, amic, la burocràcia com a motor del crim, eh? Ah, és que hi ha pel·lícules. On el crim neix de la passió, de la venjança, de la pobresa o de la bogeria. Aquí no. Aquí és una clàusula. És la lletra petita d'algú que coneix massa les normes del seu ofici i pensa, si conec les normes, potser me les puc saltar, no? Parla'ns d'aquest perla, perquè no recordo com es deia, es deia Walter. Walter Neff, sí. Sí, ho han dit abans, de fet. Sí, venedor de Segurances de Los Ángeles, un home ràpid parlant, segur de si mateix, amb aquell punt de xulo simpàtic, l'home sap vendre, s'ha de dir tot, el tio entra a les cases, i un dia va a casa d'un client, el senyor Dietrichson, per renovar una pòlissa d'automòbil, una cosa molt normal, sí, però aquest senyor no hi és. Hi ha la Phyllis Dietrichson. És a dir, la Barbara Stanwyck. Exacte, aparició estelar, perquè. Amb la tovallola, no? Sí, amb tovallola, i no la veiem sencera, veiem que ell mira cap amunt i surt allà embolicada amb la tovallola. La pelicula no cal que digui gaire més.

Que també, deixa'm dir-te, si et truca algú a la porta i reps amb la tovallola,

és d'aquelles coses que dius, d'acord.

Dius, aquí potser signarem alguna cosa més que un assegurança aquí. Ell és el que imagina a l'instant, no? Tot el que passarà comença en aquell preciso moment.

La sala de estar olía aún a los cigarros de la noche anterior. Las ventanas estaban cerradas y el sol que penetraba por las persianas hacía brillar el polvo en el aire. Sobre el piano, en unos marcos muy bonitos, había fotos del señor Dietrichson y de Lola, hija de su primer matrimonio. Tenían una pecera de cristal con peces de colores sobre una mesa. Pero a decir verdad, Case, en aquel momento no me interesaban a mí los peces de colores ni los seguros de automóviles ni el señor Dietrichson o su hija. Estaba pensando en la señora Dietrichson y en la forma en que me había mirado. Deseaba volver a verla más cerca, sin aquella estúpida escalera entre ambos.

No he tardado mucho, ¿verdad? En absoluto, señora. Espero haberme arreglado bien. Para mi gusto, perfecta. Se llama Neff, ¿no es cierto? Sí, con dos Fs, como Filadelfia. Ya sabe el chiste. ¿Qué chiste? Ese de Filadelfia. Vamos a sentarnos y me explica lo del seguro. Mi marido nunca me dice nada. Clar, i per si de cas no ens

n'hem adonat com se l'ha mirat, és boníssim, eh? Jo no pensava ni en la peixera, ni en el marí, ni en la filla, ni en res, no? Per si de cas no ens n'hem adonat, doncs la veu en off, que recordem que és la confessió, clarifica doncs això, que des que l'ha vist només està pensant, no està pensant en vendre cap assegurança.

No, i és interessant perquè ella no entra a la pel·lícula com una dona enamorada. Entra, ja ho veus tu, de seguida, com una idea perillosa. Nosaltres veiem que en Walter se se n'ha tret per ella, però també veiem o intuïm que ella ja va dos passos per davant i pensa en una altra cosa.

En el marit, ja ho he dit, en el marit,

que no li explica mai res. El marit, la póliza, els diners, en treure's a sobre una vida que ella no suporta. El que passa és que en Walter Neff, que en teoria és un professional que detecta trampes, cau Toni a la trampa més vella del món. Home, clar,

l'ha de pensar que controles la situació, no? Aquesta és una de les grans idees de la pel·lícula, que al final, que ell no és cap simple, al contrari, és llest. Aquí el crim neix de moment en què ell, que és un home competent, confon aquesta experiència, aquesta intel·ligència, amb impunitat.

Clar, perquè en Walter sap com funcionen les assegurances, sap què investiguen les companyies, sap quins errors cometen els estafadors, i aquest coneixement, que l'hauria de fer prudent en un principi, el converteix en arrugant. És el típic, jo sé com es fa. Exacte, o com diuen els joves, aguanta molt del cubata.

Però la pelicula no funciona només per la relació entre ell i Filis, no? No, no, no.

De fet, hi ha una cosa preciosa, que si tu mires Double Indemnity superficialment, et pot semblar la història d'un home que cau davant d'una dona fatal, no? Però si la mires bé, la relació més important no és entre Walter i Filis, és entre Walter i Kiss.

Clar, que és el personatge a qui ell està dirigint la confessió a través del dictàfon, interpretat, per cert, per a Edward G. Robinson, que té una filmografia extensíssima i que va treballar amb directors com Capra o Selvi de Mil.

Ell és el cap de reclamacions de la companyia d'assegurances, és l'home que investiga els casos sospitosos, personatge meravellós, petit, nerviós, intel·ligentíssim, sempre amb el clàssic purú a la boca i capaç d'olorar una mentida abans que l'altre l'hagi acabat de dir. Per entendre'ns,

qui és el detectiu de la pel·lícula?

Sí, o sigui, detectiu, però no policia. És l'home que llegeix informes, estadístiques. Sí, però dins seu té una brúixola. Ell diu que té com un little man, un home petit a dins, com una mena d'instint que l'avisa quan alguna cosa no quadra. I això és fantàstic, perquè hi ha aquests dos tipus d'intel·ligència. Walter té intel·ligència tècnica, sap com construir el crim y Kiss té inteligencia moral. Sap quan una cosa fa pudor. Walter sap fer el pla, y Kiss sap veure l'ànima podrida que hi ha darrera.

¿Qué tal, señor Gorlopis? Mal, muy mal. Mi camión se ha encendiado. Sí. Mire, Gorlopis, todos los meses llegan a esta mesa cientos de reclamaciones. Algunas son falsas, y yo las conozco enseguida. ¿Que cómo las conozco? Porque me lo dice mi enanito. ¿Qué enanito? Uno que tengo aquí dentro. Cada vez que llega una reclamación falsa me hace un nudo en el estómago. ¡No puedo comer! Y la suya es de esas gorlopis, de modo que sé que es falsa. Le voy a decir lo que hice. Esta tarde envié una grúa a su garaje y mandé recoger su camión. ¿Sabe lo que han encontrado? Lo que quedaba de un montón de virutas. ¿Qué virutas? Las que usted roció con petróleo, aplicándoles luego una cerilla. Escuche, señor, yo soy un pobre. Tal vez me equivoqué. Bueno, es una forma de decirlo. No me encuentro muy bien, señor Keyes. Un momento, firme esto y se encontrará perfectamente. ¿Qué firmo? La anulación de su reclamación. Ahí mismo.

A partir d'ara, sempre que em preguntin per què faig una cosa, diré. ¿Por qué me lo dice mi enanito?

Que rima amb una cosa en el que me sale. Podrías fer-ho per aquí, també. Sortiré del pas d'una manera que obres. Me lo dice mi enanito. En tot cas, s'estimen molt, ells dos. Espera un moment.

No, tu que. Que és una tragèdia, això, Toni. Que va ser una tragèdia.

Aviam, ens recomposem. És difícil.

Intentem. Ai, prou, prou, va. No havia passat mai, això de l'atac de riure? No, no, no. Espera, espera, ja està, controlat, controlat. No, deia que. A més, s'estimen molt.

Moltíssim, moltíssim. Aquí el gran subtext emocional de la pel·lícula és que Kiss admira a Walter i vol que treballi amb ell al departament de reclamacions. És com un fill professional, sí? I en Walter també l'estimen molt, en Kiss. De fet, la seva confessió no va dirigida a la policia, ni a un jutge, ni a Déu. Va dirigida a Kiss. Clar, i això és bonic perquè. Però també és molt terrible. Sí, perquè en Walter està confessant una cosa que va més enllà d'un crim. Confessa una traïció. És com si li digués, tu, que em coneixes millor que ningú, no vas veure que el monstre era jo.

Clar, i això li dona una profunditat brutal a la pel·lícula, perquè, clar, és que va molt més enllà. Ara tenim, però, les peces sobre el taulell. Sí, per tant, hem d'explicar el pla.

Som-hi. A veure, Phyllis vol matar el seu marit i cobrar l'assegurança, punt i final. Claríssim. I Walter diu, escolta, si ho fem de qualsevol manera, la companyia sospitarà. Però si aconseguim que la mort sembli un accident molt concret, a més a més de cobrar, activarem la clàusula de la doble indemnització. Per tant, el pla consisteix a fer veure que el marit mor en un accident de tren. T'he de dir que ja es veu que això no anirà bé, eh? Tu com a espectador vols que no vagi bé, vols que els passin coses aquí, eh? Ells ho intenten, volen que el crim no sigui caòtic, que sigui administratiu, que sigui metòdic.

Mira, però a mi això em fa més por que si poso un atac de ràbia, no?

Sí, perquè ens diu que el mal no sempre arriba cridant. A vegades arriba amb una carpeta, amb un formulari, i algú que sap exactament quina casella s'ha de marcar.

¿Ha ido todo bien, Walter?

Sí. ¿Ha firmado, verdad? Claro que ha firmado, ya lo viste. Oye, ¿ese viaje a Palo Alto cuándo va a ser? Al final de mes. ¿Va en coche? Siempre va en coche. Esta vez no, haz que vaya en tren. ¿Por qué? Porque lo tengo todo preparado para el tren. Escúchame, nena. En estas pólizas hay una cláusula especial de doble indemnización. Las compañías de seguro la incluyen como anzuelo para los clientes. Pagan el doble por determinados accidentes, de esos que casi nunca ocurren. Por ejemplo, si un individuo muere en un tren, le pagan 100.000 en lugar de 50.000. Ya entiendo. Vamos al máximo, nena. Por eso tiene que ser en el tren.

Irá en el tren, Walter, tal como tú dices.

Que bo que és en Billy Wilder, eh? És que aquests diàlegs ràpids. Ja en van parlar al videoclub, que poden recuperar els oients al Gran Carnaval.

Primera temporada del videoclub. Sí, i t'emportaré una en Billy Wilder cada cert temps, perquè hi ha tantes pel·lícules bones que té que en podríem estar parlant hores i hores, eh? Fixa-t'hi, aquí ens torna a dir el mateix que al Gran Carnaval, de dir, mireu quin món que tenim. Tot està calculat, la vida, la mort, el risc, el benefici, i si tot té un preu, algú acabarà pensant que també pot posar preu a un assassinat.

També crec que val la pena destacar tota la part visual, perquè quan pensem en cinema negre, pensem molt en aquesta pel·lícula. Moltíssim.

La fotografia que és de John F. Zaits és extraordinària. Ombres dures, ja ho hem dit, persianes, venecianes, cares tallades per franges de llums, habitacions on sembla que l'aire, Toni, sembla que pesi.

Sí, perquè el gènere negre no és només una estètica, no és només. Un senyor amb un barret fumant, estant fanal, no? I és més aviat, és una mirada, és mirar el món i tenir això, aquesta sensació que tot està una mica contaminat.

Començant pel desig, i és que això és el que la fa tan bona, perquè Walter i Filis es desitgen, sí, però és un desig no alliberador, és una trampa, és com una porta que s'obre i a l'altra banda no hi ha el plaer,

és que hi ha un soterrani. El pla era molt maco sobre el paper. Però quan el volen posar en pràctica, evidentment,

doncs, comença a escardar-se. Sí, i no cal entrar en detalls. Només direm que quan el marit mor, la companyia no paga alegrament o sorpresa, això no passa mai, sinó que entra en joc en Barton Kiss i Kiss, amb aquell enanito que porta a dins, comença a notar que alguna cosa no quadra. I aquest és el motor de la segona part de la pel·lícula. I aquí és magistral perquè el perill no només ve de la policia, ve de la mirada d'un amic. I com més s'acosta Kiss a la veritat, més pateix Walter. Però no només perquè el puguin enxampar, també perquè qui l'està a punt de descobrir és la persona que més el respectava.

Joan Enric, em queda una pregunta que és la de sempre, per si hi ha algun oient que encara dubta. Per què hauríem de mirar Perdición?

L'hauríem de mirar perquè sembla que inventi un idioma. Perquè n'hem vist mil imitacions posteriors de el fum, les ombres, la dona fatal, l'home que es creu més llest que ningú. Però aquí tot surt amb la força de la primera vegada. És una peli sobre el desig, sí, però no sobre el desig romàntic. És el desig com a esquer. En aquest moment perillosíssim que algú et mostra una sortida fàcil i tu decideixes no veure que allò és una trampa. Perquè en Walter no. No cau perquè sigui innocent, cau perquè és arrogant, perquè sap massa bé com funciona el sistema i pensa que això el posa per damunt del sistema. I és una idea molt moderna. O sigui, el crim perfecte no el comet un monstre, el comet un professional competent amb un mal dia. Per tant, oients, si no l'heu vist, feu-ho ara mateix. O sigui, aquest és de córrer a buscar-la ara mateix. Mireu, Double Indemnity per Dicción, Perquè el cinema negre no és només un estil visual, és aquesta sospita que sota la vida normal, sota les feines respectables, sota les cases ben moblades i els supermercats oberts, hi ha milions d'esquerdes. I Billy Wilder, a.k.a. un dels grans en majúscules, mira dins d'aquestes esquerdes i troba una veritat incòmoda. No sempre ens perdem per culpa d'una gran passió, a vegades ens perdem per una petita barreja de codícia i autoengany. Quin tancament, Joan Enric. Ja t'ho he dit. Ja t'ho he dit. A dalt de tot, Toni. Això que només parlàvem d'assegurança, recorda, eh?

Doncs que acabo i en renovi cap pòlis aquesta setmana, sense mirar bé la lletra petita, sobretot, eh? I si qui us la ven és en Walter Neff, no signeu. Bueno, Joan Enric, ens veiem aviat. Saps per què? Per què? Porque me lo dice mi enanito.

¡Vamos!