Enamorats d'aquest país!

Bato a l'olla i mil galifardeus fregits. Què et passa, Kilian? Mira, escolta'm, veu, la veritat és que aquest és un programa el nostre molt optimista, molt positiu, que sempre intentem posar llum, no a la foscor, però en general una cosa una miqueta més poc aclarida, que és la qüestió de la llengua, sempre amb voluntat de mirar endavant, de posar-hi esforços, de sumar el màxim de gent possible. És ben bé així.

Perdón, ¿qué te pasa? Tengo mucho miedo. Iuriedus Jif, Clàudio Curciferras. Què et passa? Què vols? Una altra llengua vols que t'ho digui? Et veig molt, molt, molt, molt emprenyat. Què et passa? Sí, i què estava fent? Estava renegant amb altres llengües? Estava renegant amb francès, amb azic i amb àrab. Ostres, i això com és? Qui és vostè? Mira, jo sóc Lifeny, sóc a Masí, del nord del Marroc. Ah, és a Masí, vostè? Sí, porto molts anys vivint aquí a Catalunya, vaig estudiar aquí a Catalunya traducció i estic enamorat d'aquest país. Home, doncs miri. Per això quan t'he vist emprenyat. M'havies enfadat, oi? Dic, què li passa a aquest home? Té la sort de ser català, té la sort de néixer aquí, què passa? Quin problema hi ha? M'agrada molt perquè

els que ens vegin per internet veuen que la càmera es va movent perquè aquest home em va agafant del braç i em va calmant. I la veritat és que. M'ha calmat amb el moviment del braç, però sobretot m'ha calmat, m'ha calmat molt amb això que m'ha dit. Soc aquí, m'agrada el català, soc a Masic però parlo català, m'agradarà molt preguntar-li per la seva història personal. Ja no estic tan enfadat, ja estic millor. Li sembla que li puc fer. Pot caminar amb mi una miqueta per aquí? Endavant. Sí? Mira, farem una cosa, farem una cosa. Fem la presentació del programa i ara ja més relaxats i molt més contents amb. Com es diu vostè?

Anuar. Anuar, que és de? És del Riz, del nord del Marroc, del sud de la Mediterrània, de l'Usemas, precisament. Sí, de l'Usemas.

Molt bé, doncs, amb ell, avui, molt més satisfets, més tranquils, renegarem una mica menys, perquè ja hem trobat un per què continuar fent el programa.

Sense fronteras. Catalunya Ràdio. Amb Kilian Sabrià.

I ho veieu que és fàcil de canviar les coses. Està anant pel pedregar i en canvi, mireu, si en realitat estem aquí envoltat d'arbres i de plantes, si està fantàstic, és un lloc molt agradable, que és una miqueta, una altra metàfora que podem fer sobre el català. No anem pel camí de les pedres, anem per l'altre. I només trobar-nos algú que ens ha dit, escolteu-me, jo també soc català. He vingut de molt lluny, però soc català, m'agrada el català i puc renegar en molts idiomes, però millor que no haguem de renegar. Doncs ens ha captivat, ens ha agafat el cor ben fort, la Noir, i ara amb ell mirarem d'anar transformant la nuig en alegria i satisfacció i sobretot esperança.

Doncs gairebé, gairebé, gairebé seria per dir que el català fa miracles, eh? Perquè. Absolutament. Amb la seva aparició m'ha canviat la cara.

Fins i tot m'ha passat la complicitat, en un moment. De seguida, de sobte.

Perquè vostè és còmplice, una miqueta, si m'ho permet, d'això del català.

Sento que parla el català molt bé. Absolutament. Jo crec que és un codi de complicitat que tenim els nouvinguts, els que arribem als immigrants, amb els catalans, amb la societat d'acollida. Això ens fa és un codi d'interacció entre nosaltres. I el català és imprescindible per això. Em va explicar una miqueta el trajecte que l'ha portat fins aquí. Vostè era del RIF. Jo soc del RIF, exactament. Soc del RIF, de l'UCEMES. Vaig venir fa molts anys aquí a estudiar, primer a Cádiz, després a Madrid, i finalment vaig aterrir aquí a Catalunya i des d'ençà no m'he mogut d'aquí.

Va aterrar aquí per casualitat, perquè tenia família, perquè li cridava l'atenció d'alguna manera? Coneixia Catalunya d'alguna manera abans d'arribar?

Sí, coneixia l'història de Catalunya. No evidentment tan bé o tan profundament com ara, però sí que tenia coneixement de la cultura catalana, de l'especificitat de Catalunya. Evidentment, mitjançant la música, el Lluís Llach, en Serrat, evidentment el Barça, que és un tòpic, però el Barça fa molt tan bé. I tot això, doncs mira, sempre he sentit una certa atracció per Catalunya. I aleshores, quantes fa que va arribar aquí? Doncs mira, jo soc molt dolent pel tema de les dades, però puc dir des del 2000, si no m'equivoco, 2005-2006. O sigui que hi ha més de 20 anys.

I aleshores arriba aquí i no sé si descobreix, però nota que aquí hi ha una cultura, un país, una llengua.

Evidentment, hi ha una identitat pròpia i el primer que vaig fer, per no perdre temps, és aprendre la llengua. És el primer que vas fer? Sí, és el primer que vaig fer. Jo tenia clar, claríssim, que l'única manera de poder prosperar i interactuar amb la societat d'aquí és aprenent la seva llengua. Però vostè m'ha fet una demostració de llengües. Què es dedica a això, vostè? Perquè jo vaig estudiar Traducció i Interpretació a l'Autònoma de Barcelona. Ah! A l'Autònoma, sí. Llavors allà vaig aprendre català, vaig fer castellà, francès i àrab. Aquesta llengua sí, vaig treballar molt de temps amb el tema de Traducció i Interpretació.

Però la seva llengua, i crec que és un bon lloc aquí a Catalunya reivindicar les llengües de cadascú,

la seva és la Masí. La Masí, que és la nostra llengua pròpia. Els que tenim unes llengües minoritzades, entre cometes, i tenim una certa empatia i en tenim perfectament a les altres llengües minoritzades quan estan sometes a les llengües estandarditzades. Llavors sempre hi ha una empatia cap al català per part dels amazics, perquè entenem aquest fenomen i sabem el que és la importància de salvaguardar i de cuidar i de mimar fins i tot la nostra llengua. El català ja passa a ser nostre també, és a dir, igual que vostre és el nostre també ara mateix. Nosaltres ens agradaria

que la Masic fos nostra, que ho és per molta gent a Masic que viu aquí, però no en parlem. I potser no tenim prou coneixement de com estan les coses. És un bon moment per preguntar-te com està la Masic. Després et preguntaré com veus el català i tot.

Bueno, la Masic és un miracle que sobrevisqués. Perquè pensa que, per exemple, nosaltres som analfabets amb el tema de la Masic. Ara sí que s'estuda a l'escola, però abans, a la nostra generació, estava prohibit l'ensenyament de la Masic. Però encara així. Va sobreviure. I entre nosaltres els amazíques hem dit mai parlem en àrabe. Respectem l'àrabe, evidentment, i ho parlem tots, però entre nosaltres sempre parlem en amazíque perquè és la nostra llengua, la volem preservar per sempre. Els nostres avis, les nostres àvies, per exemple, només parlaven en amazíque. I per tant, per nosaltres és molt important. I quina salut té? Perquè el català té una salut així si fa o no fa. Bueno, ja ens agradaria tenir la salut del català. És a dir, el problema que tenim nosaltres amb l'àmbit és que ara sí que es comença a estudiar però d'una manera molt residual. És veritat, hi ha un institut de masia a nivell del Marroc que. Que recull totes les hables de l'Amazigh i comença una mica a treure el cap, però molt de temps ha estat molt renegat, però encara així nosaltres se'l vam guardar, jo crec que pel tema de la muntanya, ens va salvar molt el tema de la muntanya, i per això l'Amazigh a l'Ocem, a Nadal i a Melilla es parla encara l'Amazigh i molt bé.

Bé, doncs, des d'aquí tot l'encoratjament a la gent que parla masic, perquè estem en una baralla, una lluita semblant, diguem-ne, i per tant ens interessa molt que altres pobles també se'n surtin, igual que a nosaltres. Situem-nos en que arriba vostè aquí a Catalunya, aquí a Català, Jo, a més a més, com a masic, m'interessa aprendre'l, l'aprenc, i aleshores el contacte amb la cultura del país

com es va produint? Amb amistat, la meva parella també és catalana, llavors vam començar a parlar sempre en català. L'ús va ser sempre en català, amb els amics en català, cert que amb alguns que no, que no parlen català, els costa una mica de parlar en català, però jo sempre faig pedagogia del perquè de l'utilitat de parlar en català, i hi ha molta gent que s'assumeix després i ho aprenc. Va començar així, primer perquè jo tenia la convicció que havia d'aprendre bé el català i comunicar-me en català. És a dir, jo sabia que si no parlés el català molt difícil podia interactuar amb la gent d'aquí, evidentment. Per descomptat, si vols veure en castellà, lamentablement, a Barcelona ho pots fer 24 hores, però a mi això no m'interessa. No li interessava per la cultura, per les coses que es perd. Clar, per les coses que es perden. Estem parlant d'una civilització, d'una cultura, d'una literatura, d'una música, d'una geografia, d'una gastronomia. És tan divers aquest país que és una llàstima no aprofitar-ho. I la millor manera de conèixer el país és mitjançant la llengua, evidentment.

I aleshores, vostè ja ho ha dit, eh? Soc català, igual que soc amazí. Aquesta és una circumstància que hi ha gent que sembla que li costi una mica. És veritat que un és el que és, però pot passar a ser més coses sense renunciar a ser el que és i ser-ho de manera intensa en tots els àmbits.

Absolutament, absolutament. Això no és incompatible una cosa amb l'altra. Tu pots ser diverses persones alhora. Evidentment hi ha uns principis, però amb el tema de les llengües és una riquesa parlar moltes llengües. Absolutament. Ninguna és més. S'enriqueixen entre elles. Si tu, per exemple, parles català, parles francès, parles el castellà, el català fa de pont per aprendre el portuguès i el italià d'una manera increïble. Només per això, i evidentment, això no deixes ni més català ni més català. T'enriqueix. Jo crec que és una riquesa impressionant. Miri, escolti'm,

ara li vull preguntar pel futur del català, ja hem parlat una mica de la Masic, vull veure si és optimista o no pel que fa al català, i més venint des de fora, però ja que parlava de riquesa, deixi'm fer una cosa, que és saludar la gent dels països catalans, perquè en aquest punt és riquesa nostra, de saber que passen el País Valencià, les illes, que no deixen de conformar el mateix país, o els mateixos països junts, en definitiva, que és el que som els països catalans. Deixi'm fer això, un momentet, i no cal que se'n vagi, aquí amb mi, al costat, per saludar. D'entrada, la gent de València.

La gent de València, que per nosaltres és el Ferran Torrent i uns quants més, però el Ferran Torrent molt. Ferran, bona nit. Bona nit, com va per ahir? Bé, aquí sorprenem aquí amb la Noir, que m'explica coses de la Masic i que ens permet veure que hi ha gent que s'incorpora al català, que sempre és boníssim això, com més serem. No sé si riurem, però com a mínim potser sobreviurem. I si riem encara millor. Riem aquí baix o què fem?

Sí, perquè hi ha millor clima i això la gent ho agraeix molt perquè ha sigut un estiu duríssim, duríssim, duríssim. Sí, això és veritat. I a propòsit de l'estiu que ha sigut duríssim i que la mar està tan calenta, aquesta setmana ha eixit la notícia, s'ha publicat la notícia, que per fi les empreses dedicades a estos menesters ja van anar a netejar les clavegueres, que és una cosa molt important. De tal manera que jo recorde que l'última pluja, fort a fort, jo estava a la finestra del balcó mirant com l'aigua anava ajuntant-se pel cim del carrer, perquè fa una miqueta de baixada perquè les aigües vagin a les clavegueres, i veia que no tregava suficient, però el potest mercat al meu poble no li ha tocat i encara és a sort. Han escomençat ara en lo qual cosa, després de dos anys, si no m'he descomptat perquè el temps passa tan de pressa, de la gran riuada aquesta tan brutal que tinguérem, clar, això depenia de l'Estat. No és una qüestió ni municipal ni del govern de la Generalitat, ara comencen a netejar i jo no sé si se n'ha adormit i això serà un problema perquè, segons diuen, anem a tindre una tardor molt plujosa. Segons diuen. El que passa és que jo ja estic acostumat a veure que quan fan previsions un poc a llarg termini, La caguen, tot i que no, tot i que l'han insertat bastant en això del super niño, del xiquet este, que ja vam dir que tindríem un estiu molt fotut. Vale, aleshores sí que ho han encertat, perquè jo no recorde un estiu com este, tot i que jo no em puc queixar del tot, perquè vas tindre un mes que estava fora, a la muntanya, no? Però la gent que estava ací jo tenia comunicacions i dius, no s'ha conegut un estiu com este, ha sigut una cosa horrorosa. Però això ja està passat. Afortunadament tot passa. Però ara queda la segona part. Entre setembre i novembre solen vindre les grans pluges si és que tenen lloc. A veure què passa. A veure què passa.

Home, no sé si se n'ha adormit, però sembla que els ulls els tenen encara mig tancats. O sigui que aviam.

No m'acabe de fier la veritat de la eficiència política d'uns i d'altres. Escolta, moltes gràcies.

Que vagi molt bé. Una abraçada. Igualment. Adeu, bona nit.

I a les illes, què tal, com va tot? Pau, molt bona nit.

Molt bona nit, Kilian. Contenta de ser amb vosaltres una setmana més. I en aquesta setmana, què expliquem? Doncs mira, parlarem de la quantitat de mercadeig, de fires que se celebren durant tota la tardor a Mallorca. De fet, les fires són una trobada tradicional, antiquíssima, en què, sobretot als pobles, la gent un dia es dedicava a fer la gran fira, és a dir, el mercat de cada setmana es convertia en una gran fira on hi havia, des d'animals, de bestiar, roba, tela, per fer-se vestits per a l'hivern, a menjar, artesania. Actualment s'han reconvertit i s'han fet fires i mercats temàtics de tardor. El mercat de la mel, per exemple, el poble de Lloví, el mercat de l'oli. El mercat del vi, el mercat de l'artesania, és a dir, s'han anat especialitzant i durant tota la tardor pots fer un recorregut pels pobles de Mallorca de mercat a mercat per trobar una reivindicació en el fons del que és la mallorquinitat, dels productes típics, dels productes propis d'aquesta terra, algun d'ells vinculats amb el menjar i altres amb la capacitat artesana de la gent.

Doncs escolta'm, la realitat és una, que al mercat no hi ha ningú com tu. Apa, moltes gràcies,

Pau, una abraçada. Una abraçada. Gràcies a tu, Gideon.

Bé, després d'aquesta gira pels Països Catalans, minigira en aquest cas, seguim girant nosaltres per aquí amb la Noir, que ens ha salvat una miqueta d'aquella nuig inicial i que ara ens permetrà situar-nos. D'entrada, no t'han preguntat per què vas haver de marxar? O no sé si vas haver o vas marxar directament perquè vas decidir. No,

vaig marxar en principi per estudiar. Vaig estudiar en Ingenieria Industrial al sud d'Espanya, a Cádiz, i després vaig anar a Madrid i després, com t'he dit, a Catalunya. I a Catalunya sí que vaig estudiar aquí. Fer carrera de traducció i interpretació, que era el que m'agradava.

Les relacions amb la teva zona d'origen continua? Sí, sí, sí, sí, sí,

sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, no vaig perdre mai el contacte, tot el contrari.

És allò de sortir, d'anar-se'n, que a vegades és molt complicat, encara que sigui per voluntat pròpia. Mira, veig l'Olga, que més que sortir, bé, arriba, entra. Olga, vine, què tal, com estàs?

Doncs mira, jo estic molt bé, però vull només arribar i ja toco el dos.

Escolta'm, però per nosaltres no cal que toquis el dos de cap manera, eh?

Home, però tu saps quin dos toques? Quan toques el dos? No, mira que ho dic vegades, però. Doncs com en tota la paramiologia, hi ha teories i versions de tota mena. I en aquest cas la més estesa diu que no toques cap número dos, sinó que el que toques és el dors d'un cavall, l'esquena, el llom. T'has d'imaginar l'època dels carruatges, en el moment d'arrencar, el conductor tocava el dors del cavall amb la mà o amb un fuet perquè comencés a caminar, era el senyal definitiu per reprendre la marxa. I amb el temps hi va haver una evolució fonèptica i aquesta R de dors va anar desapareixent. El dors, el dos. El dos, i es va perdre el referent. Per això sovint sentim allò de toca el dos que el tres ja és fora. No, no, ni dos ni tres.

Ni dos ni tres, però és crear una frase a partir d'una sensació que veníem del dos i no és el dos, és el dos. De la mateixa manera,

quan pleguem veles tampoc tenim al cap allò de mira, plego veles perquè és la metàfora marinera de plegar les veles quan s'acaba el viatge. I com sempre no ens falten sinònims per referir-nos al fet de marxar. Tenim anar-se'n, partir, fer via, fer mutis, agafar el camí de la porta, agafar el portant. D'altres més informals, com pirar-se-les, guillar, escunillar-se, que seria més fugir de la policia. Espitxar-se, tot per dir fotre el camp, i després hi ha expressions molt lustrades que no hem de deixar de fer servir, així que us animo a escampar la boira, tocar el pirandó, prendre els tapins, agafar els trastets, o agafar els trepaus. I bon vent, i barca nova.

Mira, per nosaltres, aquest au ha estat fantàstic. La barca, deixem-la quieta, no cal que agafis els trepins, ni cap cosa, no cal que marxis, queda't, o torna sempre que vulguis, vaja, és el mateix. Apa, adéu. Au!

Bé, això de l'anar i del tornar, del marxar, de moure's, això és molt de la nostra època i del nostre temps, perquè aquest món cada vegada és més petit i ens movem molt, eh? I amb això hem tingut el regal de l'enguàrca que ha arribat aquí a casa nostra, però també tenim el regal que fem nosaltres en molts llocs del món on hi enviem catalans. Vaja, o se n'hi van ells. I això que ara comença a sonar. Deu ser una pista. No se sent. No se sent massa. Poseu-la més forta, aviam.

Mira, jo crec que avançarem més preguntant-li a la persona que està a algun lloc del món on és. Perdona, bona nit, on ets? Hola, hola, sóc a Johannesburg. A Johannesburg? A Sudàfrica?

A Sudàfrica, sí, sí, aquí he vist des de fa ja molts anys. Com quants anys? Doncs mira, vam arribar aquí el 2005, o sigui que fa 21 anys que estem aquí, i si compto Àfrica en general, ja fa 30 anys que estem a l'Àfrica. Déu-n'hi-do. Escolta'm, qui ets? Doncs mira, sóc el Xavier Gómez Oliver, i sóc un metge epidemiòleg, que treballo a la Universitat David Batesran, aquí a Johannesburg. I que faig recerca, recerca en temes de salut.

Escolta'm, mira, aquí tots dos ens posaríem a aplaudir-te perquè recerca és el que ens convé, recerca l'Àfrica probablement encara més i que hi hagi gent com tu que ho faci ens emociona i que sigui un català encara més. Escolta'm, et sembla bé que aquesta pista musical l'acabem com s'ha d'acabar, que és acabant-se, i aleshores ja totes les altres pistes ens les dónes tu de la teva pròpia vida i de com és que has anat aparant aquí, et sembla bé?

Perfecte.

Molt bé, escolta'm, Xavier, Sud-àfrica, però has parlat primer en plural, vol dir que no hi ets sol, no?

No, no, no, sempre amb la meva dona, la Montse, i sempre amb els nostres fills. De fet, dos són nascuts a Mozambique, o sigui que hem fet família,

hem creat família aquí a l'Àfrica. Són 30 anys, m'has dit, o 3 dècades, que et porten aquí a l'Àfrica, però el primer dia, el dia que et motiva a venir aquí, què és el que passa? O tu ja tenies la idea d'africanitzar-te?

Gairebé puc dir que vaig néixer amb aquesta idea, perquè no recordo quan, de fet era molt jovenet, que vaig decidir que volia ser metge i que volia treballar a l'Àfrica. I possiblement per la família, l'entorn familiar, que era un entorn que en Cristià que volia dedicar-se o que ens va ensenyar sempre a dedicar-nos als altres i possiblement per això i després, doncs, amb els grups d'amics, treballant amb ONGs i anar-me formant des de ben jovenet per entendre més què és Àfrica i com. Es podia venir aquí no només a fer feina sinó a aprendre també de la població del continent. Tu d'on ets concretament? Doncs mira, jo vaig néixer a Barcelona, vaig viure els meus primers 10 anys a Montornès del Vallès, i després vaig canviar de Vallès i he estat i he crescut a

Sant Cugat del Vallès. Molt bé, Montornès, Sant Cugat, i no de sobte, perquè ja sembla que ho portaves del bressol, això, Metxa i a l'Àfrica. I hi ha un moment que això es fa realitat, ets Metxa i te'n vas a l'Àfrica. On vas directament al primer moment? Com va la primera destinació, el primer jo me n'hi vaig?

Jo vaig fer, com he dit, una formació durant molts anys amb Mèdicos Mundi Barcelona. Vaig fer una beca de dos anys que t'ensenyen diferents especialitats, cirurgia, anestèsia, medicina interna, pediatria. Fas un poti-poti d'especialitats amb la idea de treballar en un hospital rural africà, que és el que et passa. Normalment ets l'únic metge que hi ha a l'hospital, o a l'època en què vaig venir jo. I el primer contacte va ser amb Médicos Mundi Catalunya, amb un projecte que tenien ells a Angola, com part de la formació. I aleshores era un camp de refugiats, Angola en aquell moment encara estava en guerra, i vam anar a Luanda en un camp de refugiats a treballar allà. I després, ja contractat directament per treballar, va ser amb el Médicos Mundi del País Basc, que vam anar a Ruanda just després del genocidi, que ells havien tingut allà projectes durant 30 anys i se'ls van destrossar tots els projectes amb la guerra i aleshores vam anar allà un equip d'infermeres, la meva dona que és assistent social i jo com a metge per posar-ho un altre cop en solfa i intentar posar tot el sistema un altre cop a.

I aleshores has anat sumant països, perquè m'has dit Angola, m'has dit ara Ruanda, si no he entès malament.

Sí, i després Mosàmbic i després, ara aquí a Sudàfrica. Sudàfrica, quatre països.

I passats els 30 anys, la teva decisió primera era bona? Estàs satisfet del que has fet i del que has aconseguit, de com ho has viscut? Hi ha algun parò? Com ho veus, la perspectiva?

No, jo n'estic molt content. Nosaltres aquí hem après moltes coses. No sé si hem fet la feina que podríem haver fet, però avui dia hem après moltes coses. Hem fet família. Aquí, quan vam arribar a Mozambique, el nostre veí ens va venir a veure i ens va dir, escolta, aquí, aquí en la població, en els pobles africans, Els veïns són família, per tant, si necessites res. I a partir d'aquí, nosaltres hem fet molts amics que en aquests moments considerem família. I després hi ha una tradició en molts països africans que, a l'aspecte, t'han de tractar d'alguna cosa. I aleshores no et poden dir només pel nom i ser un pla xavi de moltíssima gent, això és una constant aquí de la manera del tractament. Per tant, en aquest sentit, Estem molt contents. La feina que he fet, al principi era una feina clínica, a la feina clínica molt sense recursos, fent el que pots, siguent l'únic metge en un gran hospital. I quan tens la sort que hi ha alguna visita que és un anestesiòleg, com hem de dir, no fas tu l'anestèsia, la fa l'anestesiòleg. I en aquest sentit va ser una miqueta dur i cansat i una mica estressant el fet, sobretot la feina a Ruanda. Però després amb el tema de recerca hem tingut equips molt bons, hem pogut treballar també amb molta gent i en aquests últims anys potser el que més em satisfà. És que hem fet molta feina de formar gent local que ara són investigadors, són de ganes de facultat, són gent que està tirant en la recerca de l'Àfrica endavant i, de veritat, això és molt satisfactori per part meva de la feina que estem fent.

I ara dius investigues. Què investigues?

La meva investigació va començar amb el tema de la malària i amb nens. Això va ser més a Mozambique. I quan vam venir aquí a Sud-àfrica em vaig passar més a tot el tema de la sida i a tot el tema de la salut de la gent més gran. I estic estudiant més la gent de la població d'uns 40-50 anys i més endavant perquè ara la població mundial, però també l'africana, està envellint. I amb el tema, per exemple, de l'epidèmia de Sida, que era una cosa de gent jove, doncs ara aquesta gent jove, amb els tractaments, sobreviuen, arriben a gent a edat més gran, i aleshores tenen també les malalties típiques de l'edat, pertensió, diabetes, malalties mentals, i tot això ajuna amb l'AQB. I aleshores és el que estic fent jo, la recerca, a veure aviam com podem. Portar tota aquesta població que tenen una doble epidèmia, per dir-ho així, o multimobilitat, intentar ajudar els serveis de salut i investigar de quina manera es pot portar millor l'envelliment i que sigui un envelliment, dintre del que es pot, saludable.

Escolta'm una cosa, aquesta és la teva part professional, que no es pot deslligar de la teva vital, perquè forma part de la vocació. Ja ho tenies des de, gairebé has dit, des del bressol, Àfrica i metge, i és el que has fet. Però després t'han volcallat tota la resta, la vida, diguem-ne, i la vida, i portar família. Com és tenir família aquí? Genera alguna dificultat? És com a qualsevol lloc del món? Com està la pujada dels teus fills aquí, a l'Àfrica?

A veure, jo pel que sento, de fet sembla que a l'Àfrica és més fàcil, ha sigut més fàcil fer créixer els nens aquí, els nens. Estan per tot arreu, la població aquí infantil és molt més gran que no pas a Europa i els nens són acceptats a tot arreu i són benvinguts a tot arreu. Aleshores, fins i tot amb reunions a vegades o amb coses que has de fer amb la comunitat, els nens estan per allà i després per ells han crescut en zones rurals. Cert que sense recursos, cert que sense mòbils i sense televisions i aquestes coses, però han pogut créixer envoltats de natura i han volgut créixer sempre fora de casa i en aquest últim lloc que vam estar, perquè vam estar 10 anys aquí a Sud-àfrica en una zona rural i els espectadors, quan els nens jugaven a futbol, eren les xirafes. Aleshores, és tota una cosa. Molt diferent del que normalment és, però jo penso que ha sigut molt positiu també per ells créixer així.

Ells, clar, no poden enyorar la vida d'Europa o la vida catalana perquè no l'han tinguda o potser l'han tingut en dosis, però no l'han viscuda. Tu no l'has trobat a falta mai?

Aviam, nosaltres el que trobem a faltar és la família i les amistats. Aleshores, nosaltres sempre, cada any o si hem pogut, cada dos anys, hem anat de vacances tota la família i hem anat a visitar la família, a visitar els amics i en aquest sentit això és el que trobes a faltar. I aleshores, els pares, que no els tens allà proper, i els pares van creixent i van passant les coses de la vida, i aleshores tu no hi ets proper. En aquest sentit, potser sí que és el més, però pel que fa als nens, no. Ells, zona urbana, no l'han coneguda. Viure en una zona urbana no l'han coneguda fins que han vingut aquí, a Johannesburg. I Johannesburg tampoc és. És una cosa com Europa, és totalment diferent. I potser els anys que hem estat dos anys als Estats Units, doncs aquests dos anys potser sí que ha sigut el temps que han après com s'agafa un autobús, com s'agafa un metro, com es va pels carrers d'una ciutat. En aquest sentit potser ha sigut la seva primera experiència en el 2015-2016 com vam haver d'anar als Estats Units per fer.

I a casa, heu viscut a l'africana, heu mirat de conservar coses del nostre país, la llengua no sé com ha anat, la llengua l'has traslladada a les noves generacions per entendre'ns?

Sí, sí, jo soc molt tossut, jo he sigut independentista tota la vida i això ho he mantingut a casa, hem parlat català, I quan els nens es dirigien a mi, jo sempre els deia, ep, que soc el pare a mi en català. I això ho han mantingut. I de fet, gràcies a això, tots han pogut comunicar-se bé amb les famílies, han pogut comunicar-se bé amb els cosins, i en aquest sentit, doncs, i ara tenim un net aquí a Sudàfrica i entén perfectament el català. Li costa parlar-lo perquè, com els meus fills, la tendència és anar-se'n cap a l'anglès, però també ara està començant a parlar-lo i a entendre'l bé. O sigui que, sí, en aquest sentit hem aconseguit mantenir la llengua i els costums, doncs, bueno, tenim la senyera, tenim l'estelada, però avui dia, a part d'això, molts costums aquí no hem pogut mantenir.

Tipus el pa amb tomàquet s'han mantingut o hem saltat a altres productes?

No, el pa amb tomàquet, el problema que tenim és que no tenim pa ni tenim embotits. Per tant, aquest ha sigut el drama. En aquest sentit, el pa amb tomàquet el fem quan estem allà. Difícil, difícil. A Catalunya, quan anem a Catalunya de vacances, és quan podem fer el pa.

Escolta'm, m'has dit que la vida a l'africana us hi heu fet bastant, que a més és molt vinculada a Mont Rural i amb molts infants, amb molta gent jove. És fàcil viure aquí o la imatge de complicacions que ens arriben de la vida africana per falta de recursos i per mil coses més també afecten el dia a dia?

Aviam, sí, afecten el dia a dia. És el que deia abans, les dones t'acostumes a viure, t'acostumes a viure sense electricitat. Quan estàvem a Ruanda vam estar el primer any sense electricitat fins que uns bombers ens van instal·lar un generador que podíem posar a la nit per unes hores. També a Mozambique, doncs, més o menys teníem aigua i llum, però el problema allà va ser l'aigua, que no teníem aigua a les cases. Que ja havies de buscar la manera d'aconseguir-la. I aquí a Sud-àfrica fins fa un any teníem fins i tot una aplicació de quan ens tallaven el llum perquè no n'hi havia prou en el país. I aleshores hem viscut durant molt de temps aquí sense llum en més d'una ocasió. I quan ara se'n va el llum vol dir que hi ha alguna cosa que s'ha espatllat i podem estar dos o tres dies sense electricitat. En aquest sentit, si les escoles, clar, no és el mateix una escola a Catalunya o a Europa que una escola en una zona rural africana. I nosaltres hem anat adaptant i hem anat aconseguint, suposo jo, que els nens vagin tenint una bona educació. A Mozambique, per exemple, les taules eren troncs en el terra perquè no tenien encara les taules. Després, al cap d'uns anys, no ens van tenir taules. Aquí, a Sudàfrica, és molt diferent perquè també els nens han anat a escoles diferents. Però si tu poses a la població general, zona rural, general, doncs encara estan amb moltes limitacions. I aleshores, doncs, nosaltres hem hagut de conviure amb aquestes limitacions i adaptar-nos-hi.

Has parlat molt clarament en un moment determinat que arribàveu a països on hi havia conflicte bèl·lic. Això ha estat conviure amb la violència, no sé si l'heu vist de prop o només en teníeu referència de lluny, però en qualsevol cas forma part d'una certa manera també d'entendre la política al continent. Hi ha hagut i sembla que estem condemnats a que hi hagi violències en determinades zones i quan no és aquí és allà, etc. Com ha estat aquesta convivència en els llocs on hi havia violència purament o en els que no sembla que n'hi hagi però potser n'hi ha? Sud-àfrica té fama també, mala fama en aquest sentit, de ser una societat bastant vinculada a la violència també. No sé si això ha millorat en els últims temps. Com està tot això?

Bueno, clar, nosaltres, l'època que vaig estar a Angola era època de guerra, aleshores no podíem sortir de Ruanda i eren trets cada nit, aleshores s'havia de vigilar, havies de caminar, perquè dèiem que hi havia mines, havies de caminar, doncs, en línia, fer la Índia i havies de vigilar amb aquestes coses. Quan vam estar a Ruanda, el problema va ser que era tota la, tota la societat acabava de passar el genocidi, I era més que la violència en si, que també n'hi havia, però és més aquesta sensació de tristor generalitzada i que una població en xoc. Allà nosaltres vam perdre alguns amics per culpa de les mines i vam haver de fer canvis en la nostra vida. La Xenia, la nostra filla, que també estava amb nosaltres, Es va quedar a casa, no la vam moure més, perquè es van haver unes mines i va haver gent que va morir a companys nostres. I de fet, no sé si ho recordaràs, hi va haver també uns tres metges que van morir al nord del país i aquests tres metges havien acabat de sopar amb el nostre equip.

Sí, sí, és un cas que aquí va commoure molt, certament. Exacte,

aleshores això em sembla que eren de Médicos del Mundo, havien sopat amb el nostre equip, jo en aquell moment estava de vacances i em va enganxar a un bar a Sant Cugat que no sé com la televisió em va trobar i vaig acabar tenint notícies. En aquesta situació sí que allà vam viure molta violència de puntual, però una sensació generalitzada d'inseguretat en el país i que no podies sortir a les nits i totes aquestes mesures que s'havien de prendre. Anaven per les ràdios, o sigui, havies de fer unes mesures extremes. Quan hem estat aquí a Mozambique era molt tranquil, quan hem estat aquí a Sud-àfrica, a la zona rural també molt tranquil. A la zona rural nosaltres no tancàvem la porta amb clau, era una cosa molt tranquil·la i molt relaxada, però no vam poder anar a viure a dintre del poble. Nosaltres vivíem en una zona que era una reserva natural de la universitat, Vam intentar viure dintre de la població com havíem estat a Ruanda o a Mozambique i ens ho vam desaconsellar perquè vam dir això no és segur i ara que estem aquí a Johannesburg doncs una miqueta l'has de vigilar, has de saber que vius en un ambient que pot passar alguna cosa. Nosaltres portem aquí ara 8 anys i no ens ha passat res i toco fusta. Però que poden passar coses. Aleshores has d'estar atent i és una mica aquesta la paranoia de la manca de seguretat. Totes les cases tenim mesures de seguretat, resposta armada, totes aquestes coses que passen i. I que has estat la white.

Perdona, dic, clar, estic sentint tot això i un es planteja, s'ha de ser valent per seguir estant aquí o no és valor o valentia, és senzillament que hi has de ser o que hi vols ser i tires endavant.

Home, jo penso que al principi érem una mica naïfs, perquè érem jovenets i no sabíem massa bé on ens ficàvem. Un cop t'hi trobes, aleshores, doncs, tires endavant. Vull dir, ja hi ets i t'hi tires endavant. Vull dir, coses que vam fer quan estàvem a Ruanda, que si ara les volgués fer algun fill meu li diria que si està boig, però, vull dir, en aquell moment. Nosaltres ens hi vam trobar i les vam fer, però vull dir, sí que és veritat que perquè érem més joves. I aquí a Johannesburg, doncs és la part de la vida, aleshores t'acostumes a viure aquí. Suposo que hi ha altres ciutats també, a altres llocs d'Àfrica i a Sud-amèrica i a diferents parts del món, on tens. Problemes de seguretat en el dia a dia i aleshores has d'anar a la white, has de saber per on et pots ficar, per on et pots ficar, a quines hores i aquestes coses aprens a viure en aquests ambients i no hi penses cada dia.

Escolta'm, per canviar una mica de to, perquè si no sembla que ens quedem només agafats a això, la part aquesta, que és interessant de saber i que ens agrada experimentar a través dels catalans, però anem a viure l'Àfrica d'una altra manera. Escolta'm, tu has estat a diversos països, hem d'aprofitar com a guia, diguem-ne, de possibles viatges de tots aquells que ens escoltin. De tots aquests països, quin recomanaries i què recomanaries? Exactament aquest és el lloc que a mi m'ha robat el cor, per exemple. No sé si estaria a Sudàfrica, estaria a Moçambic, estaria a Angola, estaria a Ruanda. Què ens aconsellaries si volguéssim fer una immersió africana?

Aviam, jo potser recomanaria, clar, és que cada país té la seva cosa. Ruanda, per exemple, és molt interessant. Hi ha parcs com la Caguera, que es diu, que és un parc natural molt interessant. Hi ha el llac Kivu, que és el llac que fa frontera amb el Congo, que també és molt interessant. Són coses molt maques de veure i el país, com és petit, i ara és molt segur, doncs realment és fàcil de moure's pel país. I si tens diners, doncs pots anar a veure els goril·les, perquè això ara sembla ser que costa molts diners. Nosaltres a Mozambique, el que jo sempre dic és que si vols visitar Mozambique, comença pel nord, que és on les zones són més maques, les platges, les illes al nord. I després s'ha de vigilar també, perquè per la meitat del país hi ha problemes, també hi ha hagut algunes revolucions i algunes. Però el nord és molt maco i la part del sud, les platges i les illes que hi ha també són molt boniques i hi ha en el sud, ara a Maputo, ara l'han connectada, han cremat la bahia amb un font que et porta a unes platges molt, molt boniques. Són coses molt, molt maques i a Mozambique es menja molt bé. A Mozambique és un bon lloc per menjar i és relativament barat. A qui li agradi el marisc i a qui li agradi el pollastre amb patates fregides, jo penso que són les millors patates fregides que he menjat a la meva vida a Mozàmbic. I el pa és molt bo. I aquí a Sud-àfrica, a tot arreu. Sud-àfrica és natura. Sud-àfrica és bàsicament natura. I la província d'Empumalanga. Normalment la gent aquí ve a veure Cape Town. Cape Town és molt maco, però les parts de fora. I a mi el que m'encanta és la zona d'en Pumalanga, tens tota la vida salvatge allà, tens unes vistes increïbles a les muntanyes, o sigui, és una zona que realment val la pena de visitar.

Ens ho hem apuntat tot, i si vas trobant catalans per aquí, no t'estranyi, perquè has fet una bona venda d'alguns dels punts on has estat. Escolta'm, ara tocaria la pregunta aquella de, i escolta'm, tu vas dient que ets català per aquí, i saben que ets català, vas fent una mica de l'exercici de l'ambaixador, però esclar, si m'imagino aquella bandera o aquella estelada, és igual, allà a casa teva, que es vegi d'un tros lluny, suposo que aquest exercici l'has estat fent.

Bàsicament sí. De fet, la primera reunió que vaig tenir aquí a Johannesburg em van presentar com a Javier i ja vaig corregir des del principi. Des del principi que hem sabut que nosaltres som catalans i que som una família catalana i que no som espanyols. Això ho hem dit repetidament. I qualsevol persona que hagi estat amb nosaltres ho saben. De fet, quan venia una visita nova, algú que fos del país que fos, i em preguntaven alguna cosa sobre això, la família fugia tota i deia, et quedes convençut que això serà llarg. En aquest sentit, hem fet molta pàtria en aquest sentit i que la gent aprecie també el que ens passa, el que som i el que no podem ser.

Xavier, a nosaltres sempre ens agrada molt una manera d'entendre les coses, que és Catalunya allà on hi ha un català. Per tant, un trosset de Catalunya és aquí, a Johannesburg, en aquest moment, i abans a tots els altres llocs. I si no, mireu la bandera que la té allà posada i que ho demostra molt clarament. Xavier Camay Javier, moltíssimes gràcies per fer-nos aquesta entrada. Entre complicada en algun moment, però deliciosa alhora a l'Àfrica. Gràcies per agafar aquesta trucada al vol que hem fet i la sorpresa que hem tingut aquí amb l'Ambuart, perquè ell també és de l'Àfrica i curiosament ens hem quedat en el continent africà tot el programa avui. Moltes gràcies i una abraçada molt gran.

Moltes gràcies a vosaltres i sereu benvinguts quan vingueu a Siberia.

Bé, doncs hem tornat de Sud-àfrica, no ha estat malament. Sí, sí, hem estat aquí al costat. Hem estat aquí al costat, els dos aquí parlant amb Sud-àfrica, ell escoltant i jo preguntant. I ara sí que em toca preguntar-te per coses que ens afecten molt, que és la llengua. Amb la teva experiència venint de la Masíquia, amb la situació en què està, que tu dius, home, a ell m'agradaria estar com el català, però al català li agradaria estar com altres idiomes, probablement, perquè estem com estem.

Com ho veus? Home, una mica preocupant. Jo crec que entre tots, socialment entre tots, hem de fer algo. Hem de salvaguardar la llengua com sigui, hem de parlar, sempre hem de fer servir el català. Sempre, 24 hores. És l'única manera de. Normalitzar el català per salvaguardar-lo. No hi ha un altre. Si no, correm el risc que la llengua desaparegui. Mira, no cal anar a Molions, la Catalunya Nord, en una generació va desaparèixer el català. Pràcticament. És una llàstima. Una llengua que té una cultura, que té una civilització, que té una música, que té una gastronomia, que tot el que té Catalunya, entre tots, hem de tenir aquesta responsabilitat per salvaguardar-ho.

Escolta'm, has fet un missatge que semblaria una campanya, o sembla molt a una campanya que s'està fent aquí, que és Mantinc el Català. Tu, com a masic, fas Mantinc el Català?

Ah, sempre, sempre, 24 hores. Ah, sí? Sí, sí, sí, sí, sí. I et trobes. I et trobes amb dificultats d'algú que A vegades no et contesten en català, però, no sé, per exemple, quan vas a un bar a demanar un cazamiet, doncs mira, em poses un cazamiet, la gent a vegades no et contesta, és a dir, me podes salvar en castellà? Bueno, pues cazamiet, és que no és difícil. Són dues llengües que comparteixen la mateixa raia. Bon dia és el mateix, és fàcil. Fer un esforç per aprendre el català no costa. Per tant, entre tots, hem de fer aquest esforç.

Aquest és un missatge que has de fer o que envies als catalanoparlants, als que viuen aquí que no són catalanoparlants i als que arriben també, no?, una miqueta.

Absolutament, als que arriben també. És a dir, la millor eina per poder interactuar amb la societat acollida és parlar la seva llengua. I és una mica també de tornar. D'agrair una mica la generositat de la societat d'acoïdes. Nosaltres sabem tots que la societat catalana en general és molt acoïdora, és molt acoïdora. Ens emocionem quan parleu en català aquells que arribeu. Exacte, llavors, que menys, que menys, que el mínim que podem fer és respectar i parlar amb la seva llengua i fer la nostra també. No, no, és que és això, és la clau. És la nostra, exacte. Bueno, jo recomano llegir en català, escoltar la ràdio en català, veure la tele en català, llegir en català de tant en tant també, llegir la premsa en català, a poc a poc, a poc a poc, de mica en mica anem omplint el nostre lèxic i així a poc a poc acabem aprenent la llengua.

M'agrada molt com a final del programa aquesta crida a fer-ho amb naturalitat, amb senzillesa, sense complicar-nos, sense buscar tres peus al gat. És fàcil tot això que has dit de fer i voluntat, i intentar-ho. Escolta'm, jo crec que estaria molt bé, emocionant a més a més, sentir-te dir adeu al programa, però amb amazic, que és la teva altra llengua. Ens agradaria molt que ens diguessis alguna cosa en amazic per tancar

el programa d'avui. Aizmet Suizma, a Hananargui Catalunya Ràdio, ens sou el català, ens sou el català, així que moltes gràcies a tots. Què has dit? He saludat a tots, les he dit que estic en una ràdio catalana de ràdio catalana, parlant de la importància d'aprendre el català, així que fes-m'ho nostre també.

Oh, que bo. Com es diu adeu a Masík? Aixcumdín. Aixcumdín? Aixcumdín. Aixcumdín. Aixcumdín. Aixcumdín i moltes gràcies. I moltes gràcies. Que vagi bé. Mira, escolta'm, em veus la cara? Me'n vaig molt més content

de com m'has trobat al principi, eh? Això és un regal. Només per això amb la bona feina es pot anar

tot això és veritat doncs me'n vaig molt més content de com estava mira que estava enotjat i renegava pels racons ara no sé on vaig perquè m'he posat aquí al mig d'això que no sé si té sortida o no però vaja, en qualsevol cas ja em permetreu dir visca el bon ànim visca l'optimisme, visca la llengua que vagi bé, bona nit.

SENSE ÀUDIO PARLAT