"Gènesi", a examen: elogis, crítiques i alguna predicció

Paula Molés obre un restaurant caníbal a Berlín.

Us imagineu un poble diferent a tots els altres? Un poble on tot el que es menja cau del cel? Doncs allà, en aquest poble imaginari, no hi plou mai aigua, ni neva neu, ni bufa el vent. Plouen coses com sopa o suc, neva puré de patates i pèsols, i de vegades hi ha ventades que porten hamburgueses. Al matí la gent pot veure el pronòstic del temps a la televisió i saber quin menjar caurà del cel aquell dia. I quan surten de casa ja porten els plats, els coberts, els gots, preparats per la pluja de cafè, de torrades i croissants a l'hora d'esmorzar, els roixats de brou amb pasta i fricandó amb les seves patates per dinar i després a l'hora de sopar, a punt pel vent que bufa amb un jet amb patata i uns seitons arrebossats acabats de fer. Tot això caigut del cel. Un bon dia les precipitacions de menjar es van descontrolar, macarrons bloquejant la ciutat, edificis negats amb crema de carbassó, allau de pans tallant carrers, huracans de sal i pebre destrossant edificis. Els habitants del poble van haver de marxar correcuita i després d'una llarga travessa es van assentar en una petita ciutat. El que més els va costar de tot va ser acostumar-se a comprar menjar als mercats. Quina cosa tan estranya. Els núvols no estaven fets d'ous fregits i ja no queien peixos del cel. Bé, tot això no és pas fruit de la meva imaginació, ja m'agradaria, la veritat. És la història genial d'un llibre il·lustrat de la Judi Barrett, editat per Corimbo, que es titula "Nuvulat amb probabilitats de mandonguilles". Diuen que és un llibre infantil, un llibre per nens, però jo l'he trobat tan divertit i irònic com un conte d'en Sergi Pàmies. Un restaurant caníbal a Berlín.

Gerard Jovany, bona tarda i no riguis. No, és que. És que ja t'estic veient.

T'estava sentint i he pensat que havies sopat fort i havies tingut malsons. T'havies fotut allò, unes mandonguilles i uns ous ferrats i tot això. Podria ser un somni. Clar, i que després, bueno, somni tirant cap a malsons.

És molt bonica el llibre, és més llarg, eh, òbviament, que tot. Jo ho he resumit aquí, però busqueu-lo, sisplau, perquè als teus fills jo crec que els agradarà. Segur que sí. Els agrada això de menjar i cuinar? Ells, tot el que sigui menjar i remenar la cuina, són els primers. Ja veuràs, hi ha unes il·lustracions molt boniques. Tot bé? Com estàs? Bé? Molt bé. I els vigenes, jo no? Porto els dos primers capítols. Ah, bueno, tot el que podries veure fins aquí,

no? Dos capítols, i què ve?

Bé, bé, bé. Quan la vegis tota ja m'ho dius. Nosaltres anem a lo nostre, repartim la sal i l'oli i el vinagre.

Doncs va, començo posant el pebre i la sal sobre una qüestió que genera debat als supermercats públics. Durant els últims dies s'ha debatut molt al voltant d'aquesta qüestió, després que l'alcalde de Barcelona, en Jaume Collboni, veiés com la llum durant un viatge recent a Nova York, on va conèixer de prop la xarxa de supermercats públics de l'alcalde progressista de la ciutat nord-americana, Zoran Mamdani.

Són una mena d'establiments que combinen subvencions públiques amb gestió privada.

Exacte, doncs en Collboni s'ho ha mirat amb deteniment i ha dit, oh, això ho faré a Barcelona. I fins i tot ho ha explicat, ho ha anunciat des d'allà. Serien uns establiments on comprar a preus assequibles productes frescos i de primera necessitat. I alguns grups municipals ja li han respost. Sí, li han dit que no. De moment, Junts i Partit Popular ja han dit que no veuen bé la proposta. Junts diu que la ciutat ja té una excel·lent xarxa de mercats municipals, encara que la tinguin abandonada, diuen, i des del PP repliquen que no faci la competència d'esllaial als comerciants que ja hi són amb diners públics.

Sigui com sigui, a la segona meitat de l'any que ve, és a dir, estem ja al 2027, està previst que la ciutat obri el seu primer supermercat municipal.

Sí, seria els baixos d'un edifici d'habitatge públic al barri de la Marina de Barcelona, gestionat per una entitat sense ànim de lucre. Doncs estarem pendents, eh? Ja ho explicarem d'aquí un temps, d'aquí uns mesos. Si plogués el menjar, com el conte que deies, doncs ja no s'haurien

de fer aquestes coses. No, seria meravellós, depèn de com.

I què hi posem ara a la setrillera? L'oli, hi posem oli perquè la precisió de la informació que llegim a les llaunes de conserves està millorant en els últims mesos gràcies a una nova normativa d'etiquetatge que va entrar en vigor a principis d'aquest any, però que n'anem veient a poc a poc els efectes perquè evidentment el govern espanyol ha donat uns mesos de marge a les empreses perquè puguin anar canviant tota aquesta informació. Són les llaunes, eh? Les llaunes de conserva, els musclos, totes aquestes coses.

Una nova normativa que ens garantirà a priori que tinguem més informació més precisa sobre què

hi ha dins d'aquesta llauna. Exacte, així es posarà fi, s'està posant fi a denominacions de producte o d'elaboració o de presentació ambigües. Perquè, per exemple, ara et podies trobar una llauna on hi posés zamburinyes i en realitat eren vieires del Pacífic, que és un producte força més econòmic. Ah, mentida. Exacte. També hi ha aquelles denominacions genèriques de cefalòpodo, que menges cefalòpodo sense acabar de precisar quin cefalòpodo és, o coses d'aquestes que aniran desapareixent.

I ara recordo, vam tastar una llauna de cefalòpodos aquí al Nyapotop.

Sí, sí, sí. Fa molts anys això. Una que deia. Això sí que és un malson.

I una de pulpito, que no era pop. Sí, sí, sí. Varias coses allà on hem tastat. Bé, ho hem de celebrar perquè tot el que sigui tenir més informació, més precisa, més veràs, doncs benvingut sigui. És positiu i tant. I només ens falta posar-hi el vinagre.

Sí, una sensació vinagrada ens ha deixat saber que l'únic restaurant amb estrella Michelin de Salou, una de les grans destinacions turístiques del país, se'n va fora de Catalunya. Ostres, fora de Catalunya.

Al restaurant del Hiranto del xef Pep Moreno, situat al carrer Llevant de Salou.

Sí, el restaurant Abaixa la Parciana i la tornarà a aixecar a Andorra. O sigui, a l'estranger. Sí, sí, sí.

País veí, però a l'estranger.

Exacte. Encara que no té data d'obertura, però sí de tancament, que serà el proper 31 d'octubre per la castanyada. I se sap perquè se'n va de salut. No ben bé, l'anunci l'ha fet el mateix restaurant a través de les seves xarxes socials i diuen que tenen unes sensacions difícils d'explicar després de tant de temps i que ara vindrà una cosa nova, en fi, com la informació de les llaunes de conserva, una cosa poc precisa. El restaurant va obtenir la seva estrella Michelin el 2019 i des de llavors l'ha anat renovant cada any.

Renovant, o sigui, que bé. Doncs ja els demanarem d'aquí un temps. Ja ho tenim tot, eh? La setrillera amb la sal, el pebre, l'oli, el vinagre que és a taula i la Dolors que ja entra per aquí per cantar-nos el menú.

Hola, què tal? Bon dia i ben trobats. Espero que vingueu amb gana, perquè avui hem preparat un menú especial inspirat en la sèrie Genesis. Per començar, servirem un cuiner. El congelem i després en fem un granissat. També hem preparat una menestra de periodistes i gastrònoms amb textures una escuma de cuiner amb garotes i un ou de director de cinema caramelitzat espero que us agradi perquè no sabeu com hem suat per preparar tot això que vingui de gust.

David, vine. Tu ets amic del Fermi Puig, oi? Sí. Com et dius? Ferran Adrià. Quina experiència com a cuiner? He treballat al Finisterre. Has estat a alguna escola? No. Has tingut algun mestre? Eh. Llavors, quin és el teu referent culinari? Déu n'hi do. Tens pinta de tot menys de cuiner. Ho saps, oi? T'agraden els estons? Sí, molt. Ah, mira. Llavors encara en farem alguna cosa de tu.

I acabada de sortir del forn, Génesi, aquesta sèrie de ficció que revela els orígens d'un dels grans fenòmens culturals de les últimes dècades, el bulli, són sis capítols en una coproducció de 3CAT amb minoria absoluta, Fish Corp i Emulsió Films, dirigida per David Pujol. I protagonitzada per uns immensos Miquel Fernández, Iván Massagué, Carlos Cuevas i Mónica López, també al repartiment, Joana Vilapuig, Pere Arquillué i Mario Gas. L'estrena oficial, us ho vam explicar, es va fer dilluns passat simultàniament al Festival de Sant Sebastián i a la plataforma 3CAT i cada dilluns a fet a les 10 de la nit podrem veure algun capítol a TV3. Crear es no copiar.

A llevar a un rato lo que han de hacer. Estirar por lo autóctono. Los nuestros productos, las nuestras elaboraciones, ¿vale? La historia de la cuina de aquí. El nuestro entorno, la nuestra estacionalidad. ¿Lo entendéis? ¿Vale? Ahora díganme, ¿qué es lo más diferencial de la cuina de aquí, de la Emporda? El mar y montaña. Es que el mar y montaña es una conversión brillante, la cuina empordalesa. Lo que pasa es que nosotros lo que faremos es una adaptación.

Ferran Adrià, molt bon dia. Com estàs? I felicitats per la part que et toca.

Cansat, oi? Cansat, però content. I molt content per l'èxit de la sèrie. Va tindre un 20,1% d'audiència. Per mi era molt important. Que la gent cregués que estava en el bulli, ¿no? Porque no es fácil, era un tema de que los actores, tanto Miquel como Carles, se metiesen en cuines y que los plats fossen maravillosos, claro, y los han fet dos caps de cuines, más el alent, gente que va a hacer plats. Y en Netflix, sobre un documental, de dos horas y cuartos, Porque es internacional y no es tan el Bulli como aquí a Catalunya. De tota la innovació. Si me preguntan, digan, lo que es importante en el Bulli que heu fet, allí veurán todo lo que he fet. Y si tu ves escenas que no eran escenas semblants a la sèrie y al documental, digo, ostia, pues es lo mateix.

De fet, ara parlarem amb el Marcos Pinera, que és un dels homes al darrere de que tots els plats sortissin rigorosament tal com es van fer al Bulli. Tu has dit, home, l'han fet ells, però déu-n'hi-do, perquè em sembla, els diàlegs de cuina, per exemple, són en part la teva responsabilitat. És a dir, tu has supervisat que això fos el més realista possible.

Sí, sí. Nosaltres sempre traiem en equip. Veureu que, a partir del segon capítol, ja veu molta cuina, però el tercer, el quart, ja veureu moltes coses que la gent d'aquí ho sap, però no tothom ho sap. Jo vaig a veure restaurants de les espumas, que no saben que va a ser l'ullir. Però a aquest nivell. I això s'ha d'entendre que això és una eina. Per vendre Catalunya a fora, i no només el bulli. Sempre que hi ha un menú ja destret, vull dir, és indiscutible que va fer aquí a Catalunya, perquè a França, a la Nova Coixim feien cinc mitjons plats, carro de quesos, carro de postres o algun postre, això és el que feien. Tot el debat aquest del menú de gustació és tot, vull dir, perquè consulta tots els tres estrellats i tots els tres estrellats del món a veure qui no fa mena de gustació.

Però ara sí que hi ha aquest debat, oi? Ferran, tu que estàs el dia de tot i vas a molts restaurants, si el menú degustació ja comença, anem a dir-ho amb llenguatge planer,

a cansar, diguéssim, no? No, no, a ver, una persona que mai ha anat a un restaurant que pot que me cansi. A mi em cansa, eh? 4.000 restaurants que he estat a la meva vida, o tal, és clar que cansa. Sempre i quan no sea creativo. A ver, l'alta cuina. Va llegada a lo que es creativo. Y a ver, si tú has visto todo, ver algo diferente no es fácil actualmente.

Ferran, ¿te parece que escuchemos un fragment de Génesis?

Vale. Potser sí, potser quan acabi la temporada puc fer un estatge al Bulli. No, no, un cigneu no anirà a pencar de franc al restaurant d'uns hippies, va de casa seva és cap de partida.

Però és que ens hem begut l'enteniment o què? Tapa, els Bullis no són uns hippies. Bueno, potser sí, però tenen una estrella a mitja llum.

Nosaltres també.

Això dels hippies fa molta gràcia i a més tu has dit diverses vegades que escolta que vau ser molt naïfs vosaltres, que jo no sé si ho veig tant a la sèrie que sou naïfs, però bé, ara això m'ho explicaràs. Però sí que és veritat que molta gent no sabia ben bé què fèieu, oi?

No, escoltem, tot això té a veure quan estem en la cuina vella del Bulli, com estem vestits. Era així, però no el Bulli, parlàvem amb la família Roca. Igual, tenen en compte que en aquest any era impensable que restant catalans estiguessin allò de la CUP i que fossin, bueno, els culpables entre cometes d'aquesta revolució. Això ningú pensava, això. I això que t'entens, ara hi ha gent jove. Es pensar que sempre ha sigut igual. Nosaltres anàvem a fora, a França, i bueno, nos posàvem a l'últim de la fila. Llavors sí que és això, ara heu vist el segon capítol, a partir del tercer comença a canviar, i sí que hi ha un moment que no es aproxima al màxim, Hacemos estrategias. Pero al principio eramos naifes. Tú lo máximo que podías aspirar era hacer uno de los millores restaurantes de Cataluña o de España. Es lo máximo. Pero a nivel internacional ha sido impensable, porque ahora siempre es normal. Claro, teniendo en cuenta que la revolución comienza en el 95. Podrían decir cuando la revolución diga lo que diga. Cuando el restaurante dice que el mejor restaurante, el mejor cuiner del mundo, somos nosotros, ya comienza la polémica en França, que lo veremos ahora. Porque todo lo que pasa en la serie, ha pasado.

Estic fart de que me donen lliçons, vale? Aquí les coses se fan com jo dic.

I a qui no li agradi, ja se pot arrestar la porta. Mira Nandu, a mi no em parlis així, em sents? T'estàs passant de la ratlla, estàs creuant els límits, ens estàs posant a tots al límit. No aguantem gaire més, eh? Frena una mica, collons, frena.

Pero haz lo que estamos haciendo. Tú lo has de creer ciegamente, ¿vale? Si tu vols la Champions, no n'hi ha ni amics, ni família. T'ha quedat clar?

Déu-n'hi-do, se't veu cridar, Ferran, el Miquel Fernández se'l veu cridar, hi ha bronques. Jo no sé si això és una llicència cinematogràfica per guanyar dramatisme o no, o el tracte era així.

A ver, primer de tot, el tema de les bronques en la cuina, en el pas és mentida. És mentida. No, no, bronques en el pas. En el pas, sí, sí, sí. No pots parlar en una cuina de 45 persones. Perquè si jo estic en la polèmica de Noma i tot això, no pots parlar. Jo tinc documentals d'un servei sencer on tu no veus, cridant i tal. Llavors, una vegada acaba el servei, o a l'hora de mis empreses sí que hi ha moments molt rigorosos, molt professionals, per aquestes mites de bronques en la cuina i tot això, aquest tipus de restaurants. No existeix. Vale, si me dius a l'any 90, pues bueno, podria ser una mitad diferent en totes les cuinats del món, però a partir del 2000, en el buit i tal, és un dia, hostia, digue-li a qualsevol sector que estigui, vale, 8 hores de peu. Treballant. I sobretot la ciència de quan tu arribes molt lluny, tal, és normal, perquè.

Escolta, última pregunta, Ferran. Jo no sé si el més complex de fer ha sigut narrar la relació, vaja, i el conflicte, per dir-ho d'alguna manera, entre tu i el Sant i Santa Maria. Ha sigut una cosa difícil de fer? Perquè jo crec que fàcil no.

Mira, tot això l'ha decidit. TV3 es la productora. És molt més fort la malaltia de Juli. I el Sant Díaz va dir, o sea, feu lo que vulguéis, però amb carinyo. Bueno, si també el primer capítol, a la victòria s'ho ha perdut. El en defensa, és veritat, eh? Lo que la gent no sap, tenim íntimes amics. Pero al final, el tema central de Santi no es Santi, es la polémica en França. Llegó el tercer capítol, ya veuréis lo que pasará en Robinson. Se va a tocar el president de la República, el puyastre que va a liar, y entre més está lo de Santi, que a Santi tenían que ser en el màxim cariño posible. Yo lo he visto.

Ferran Adrià, moltes gràcies, de veritat, molts èxits. Sé que has insistit que hi hagi una segona temporada, però jo pensava que ja hauria d'incloure aquesta segona temporada, perquè ja està tot dit, no?

Gairebé. Bueno, si tens un 20% d'audiència avui i se manté i tal, segurament ho farem. Això s'ha d'entendre que és una eina per vendre Catalunya al món. Quan nosaltres anem pel món, jo tinc 30 vistes l'any que ve, el Joan Roca, l'equip de Disputat, la gent que és internacional, escolti'm, vostè vegui la sèrie i després nos pregunta a tots.

Bé, veurem, veurem si és segona temporada i que expliqueu en aquest cas. Ferran, moltes gràcies, una abraçada.

Una abraçada, vinga. Adeu, adeu.

Un restaurant caníbal

a Berlín.

I bé, nosaltres, els del Caníbal, ja l'hem vist, ja hem vist Gènesi, i vam prometre, vam prometre fer-ne una crítica, a veure si ens en sortim una mica. Aquí a la nostra taula, Toni Massanés, director de la Fundació Alicia. Benvingut, què tal? Benvingut, ben trobats. La tenim plena, la taula. De fet, no ens queden gaire cadires. Filip Regol, què tal, com estem? Bon dia, bé. Bé, bé. Salvador García Herbós, marques a Noves Periodistes, com estem? Molt bé. Pròp de bé. Pròp de bé, eh? Sí, l'hem vist, eh? L'hem vist. Jo ara anava a dir això de ronda ràpida d'opinions, però sent vosaltres no sé si podeu ser molt ràpids amb aquesta ronda, però sí, un titular per Gènesi. Sí, algú us atreviu? I ara explicaré moltes coses, eh? Però, algun titular?

Salvador. Massa aviat per fer una sèrie sobre un espai que encara és viu al voltant de la gent, que encara hi ha la Fundació i que molts dels actors encara són vius, i que ens falta una mirada de molt per sobre i amb molta llunyania i sense que ningú hi pugui entrar dins.

Filipe. No ho veu clar, eh? No ho veu clar, eh? No ho veu clar, eh?

Sí, massa aviat per al final. Passa pel. Algún moment que m'he emocionat, segur. Ah, sí? T'has emocionat? Ah, bueno. Jo crec que en el capítol 2, perquè hi ha molt record de. La famosa jornada de Vitoria i totes aquestes coses que, clar, el Bulli a nosaltres ens va acompanyar durant 20 i pico d'anys de la nostra vida i hi havia un moment emocionant. Després vindrà, potser, una mica de crítica.

Sí, home, i tant, no esperem menys de tu.

Jo portaria el testimoni del Filip, que em va molt bé per dir al meu titular, que és tota la gent que va viure flor de pell al Bulli, Crec que no trobarà ni les respostes ni el resultat que espera, perquè crec que s'ha de subratllar. És una sèrie pensada per tota aquella gent que no va viure en primera persona al Bulli. Toni?

Sí, mira, m'ho han dit abans que jo havia pensat que l'Andrés demanava titular i havia pensat retratar-lo ell. O sigui, per mi, la sèrie té un efecte ratatull, com també ha dit el Filip, que és que hi ha parts que m'emocionen perquè jo, clar, hi ha una part que l'he viscut allà i que la vaig veure com un descobriment, que la vaig veure com un descobriment. I també les persones, i també, no?, totes les. L'estima per aquelles persones, algunes de les quals desgraciadament ja no hi són. Per tant, per més emocional, jo crec que aquí hi haurà diferents lectures i serà interessant poder sociològicament veure els que vam anar al Bulli i vam anar-hi des del començament, bla, bla, bla, bla, bla, bla, els que van viure des de fora, però que també van viure tots els conflictes que hi va haver, tota la revolució gastronòmica, tot com es va percebre des de. Han demanat un titular, tot i.

Ja està, ja no l'hem deixat acabar. Però no, ara sí que és veritat que estem aquí, en aquesta taula, estem una mica representant els dos públics d'aquest Gènesi. El Toni, el Felip i el Salvador, òbviament, van ser coetanis al bulli obert, és a dir, que s'hi van entaular, i el Marc i una servidora, no hi hem estat mai.

Som els espàrrings, no? Som els espàrrings, sí, sí. I ara falten la gent, que serà la majoria, que s'ho mirarà, que ni sap, que ni sap, on és, què és el Bulli, ni què és Ferran Adrià, ni Cala Montse.

Estic d'acord amb això que diu en Toni. Precisament volia dir això. M'agrada la teva opinió, precisament per això que ha dit la Paula, i no això, sinó hem de veure el ressò a Netflix. Quan veiem Netflix, és allà on ho hem de veure, perquè si no, no ho sabrem. Dir una cosa, no m'interessava una sèrie del Bulli. L'he viscut de tant i tant, però. Hi ha un documental molt bèstia, que està molt i molt bé, també d'en David Pujol. L'hem viscut de prop perquè hem sigut amics d'en Ferran, o hem sigut molt i molt amics d'en Juli, hem sigut amics d'en Xavi, molts dels personatges que són allà, i fa difícil una mirada neutral. És el que em passa a mi, que no sé quina ha de ser la meva mirada, perquè sóc un actor.

Sí, sí, sí, perquè vas conèixer de primera vegada els seus personatges i els que no hi són, que n'hi ha molts que a la sèrie surten que ja no són vius.

Jo insisteixo, la implicació personal dels que estan aquí a l'estudi avui, que són tres persones que va haver-hi una implicació personal molt directa, molts cops fa matar la ficció, perquè et fa sang als ulls moltes de les coses que veus si ho has viscut en persona. Però és que l'adaptació, jo ho estic vivint ara en primera persona amb l'adaptació del documental de Ramon Cabau, A mi, quan producció em diu tens 50 minuts i només t'hi acaben 15 persones i estic deixant fora a més de 30 persones que jo vull que parlin i que no podran estar, és un exemple de la punta de l'isar per intentar explicar que la gent té un desconeixement absolut del que implica una adaptació audiovisual de la realitat. El treball del guió, per bo i per dolent, és ultra necessari.

A tot això no oblidem que a Genesi no només veurem la història del Bulli, perquè hi ha una trama paral·lela de ficció protagonitzada per la família Canabac i el seu restaurant de cuina tradicional, que és Can Canabac. I clar, qui és el pare de la criatura de tot això? Doncs el pare de la criatura és en David Pujol, que de fet ja va signar aquesta sèrie que ara dèieu, aquesta sèrie documental de 15 capítols, el Bulli, Història d'un somni, i a ell justament li hem preguntat, l'escoltem si us sembla, sobre el per què, per què aquesta doble trama?

La ficció et permet explicar coses que el món documental no et permet. El meu interès era bàsicament aquest, poder utilitzar la ficció per explicar allò que en un documental no és possible explicar. I la trama principal era perquè el bui ara va tancar el 2011, com ja sabeu, no? I per tant és una trama instal·lada en el passat. Era molt important desenvolupar una trama en el present, representada per la Glòria Canabac, la Mònica López i la seva neboda, la Lola, la Joana Vila Puig, que, d'alguna manera, representessin l'actualitat de la cuina en aquests moments i la importància de com la cuina tradicional té uns valors i uns efectes que inevitablement incideixen en el món de la vanguardia. I aquesta trama del present, d'alguna manera, està entrellaçada amb la història del bulli o del passat. Per això era important reflectir el present, lo contemporani, versus el passat, que és l'herència, el llegat.

Bé, ja ho explicava perfectament bé David Pujol, o sigui, necessària, no?, també aquesta mirada present, però que en el fons està mirant a la cuina tradicional. Jo no sé com us sembla que aquesta ficció ha retratat aquesta família Can Canavac, perquè Déu-n'hi-do, el cuiner, que és l'Isaac Canavac, dibuixat una mica com, bé, amb problemes amb l'alcohol, a l'ombra del pare, complexat, no farem més espòilers, ens quedem aquí, però Déu-n'hi-do, eh?, el retrat, què us ha semblat això?

A mi m'ha decebut molt tota aquesta subtrama. M'ha decebut perquè prometia molt, és a dir, sobre paper és fantàstic, està molt ben pensat, l'esquema és fantàstic, però la resolució no crec que sigui prou bona. S'han forçat molt les infiltracions, no sé com en diuen a la cuina, se'n diuen posar metges, no? Ja que la carn no té prou greix, ni posarem. I crec que aquest és el problema, que no s'ha desenvolupat prou bé, no sé si és un tema de pressupost, perquè no s'han pogut fer més capítols, ni s'han pogut treballar molt més, etcètera, etcètera. Però només vull dir una última cosa. Dit això, que em sembla que ho he trobat, diguem-ne, fluix, fluix cinematogràficament, vull dir, fluix, Crec que, si us hi fixeu, la sèrie com es titula la que estem parlant ara? Gènesi. I què fan els Canavac? Bàsicament són els sparrings del plan Gènesis del model empresarial i econòmic i financer de Ferran Adrià que va presentar a començament d'any aquell totxo. El llibre, el totxo, sí, sí. No sé si eren 700 planes amb la caixa. I crec que aquesta, doncs sembla que aquesta subtrama és ben bé el plan Gènesis.

No, volia comentar, potser la imatge era prou negativa, el cuiner de cuina tradicional penso que s'ha exagerat una mica aquesta imatge negativa i podíem donar també imatge negativa de la cuina moderna o de vanguardia amb potser altres substàncies i no s'ha fet.

A veure si ho sé explicar. És a dir, jo crec que la subtrama, més enllà de la resolució, que puc estar d'acord que està potser mal resolta la subtrama de ficció, pel meu gust, crec que és ultra necessària per a la sèrie. És a dir, si no hi existeix el personatge de la Canabac, de la periodista gastronòmica no hi ha ningú que faci de pont entre tots els personatges dins de la ficció. Llavors, aquest personatge que teixeix la xarxa entre tots ells, dona el ritme audiovisual. Ara no estic parlant de temes culinaris, parlo a nivell de ficció. Per tant, és necessari pels guionistes. Per tant, per mi, xapó pels guionistes. A partir d'aquí, opinió personal, crec que també s'utilitza aquest personatge. Per projectar. I quan dic per projectar vull dir que a vegades crec que paraules que Ferran Adrià no pot dir amb boca seva per mil motius, crec que potser es fa servir aquest personatge de ficció perquè les pugui dir. Això ja és opinió personal. Jo abans, el que deia abans, és que crec que la subtrama, sense subtrama, la sèrie seria tan gastronòmica. Agradaria tant per entendre'ns en aquesta taula que

no agradaria al públic del programa. Aquest 20% de xert del primer capítol.

Jo crec que el que més es pot assemblar, per dir-ho d'alguna manera, és la novel·la històrica, on hi ha un trama que pot ser d'amor, de passió, del que vulguis, i que es barreja amb explicar-te una part de la història del que sigui.

Mira, hi ha un tall d'aquest gènesi, perdoneu, que ara escoltarem i jo, a més dels que vau ser coadanis, m'agradaria saber si creieu que això és una llicència cinematogràfica o això realment va passar a la sala del Bulli. Ara ja estem en moment àlgid del Bulli, tècniques i presentació de plats extraordinaris que molts clients no van acabar d'entendre bé.

Nosotros no hemos pedido este plato. Vale. ¿Y qué andaban a dar? Pollo al curry. Molt bé, doncs, tot en ordre. Esto es un pollo. Perdona, això és una presa de pèl.

No, no, això és un cotxet de nou d'aquesta temporada.

És la deconstrucció, es pollastre, el curry en deconstrucció. Esto es un helado en una sopita de postre que. Sí, sí, yo no puedo comer así. Esto es un postrecito, ya estoy harto de platitos y del Fernando Adrián de los huevos. Oye, tráeme la cuenta, por favor, tráeme la cuenta. Menjar también puede ser divertido. La cuenta por favor, no quiero insistir. La cuenta, nos vamos. Esto es una mierda. No patee, sí. Están convidats. Exacte, que al final el juri diu,

no, patiu, que això ho paga la casa, estos platitos, eh? O sigui, això devia ser, vosaltres acollíeu perfectament aquest collastre al curri, eh?

Jo la cosa que més m'ha al·lucinat és la roda aquella dels sabors. O sigui, és a dir, la roda de sabors em va cridar algú allí, diu, és que és al·lucinant perquè és el que no és. I esclar, vas allà i disfrutes aquestes coses. I van passar de 21, quasi 50 vam acabar, eh?

De plats. Ho hem viscut, no ho he viscut això. Jo ho he viscut en directe.

Jo no ho he vist.

Segur que ha passat.

A mi m'ho han dit, però jo no ho he vist.

Aixecar-se i tot això jo no ho he vist, però ho he vist gent d'Hermomia. Això no s'entén res, això què és, això. Sí, sí.

Jo amb tothom que hi vaig anar, hi anàvem a trobar això, estic parlant del 90's, eh? I quan anàvem allà, no, no, la gent hi anàvem a buscar absolutament això, anaves a veure què passava, perquè allà sí que hi havia hagut un cop de puny sobre la taula.

El 93 era encara la cuina del Mediterranió. I l'any següent, jo recordo que em va esperar el Bulli, venia de França i tal, em va esperar d'una manera improvisada i tal, vaig trucar al Bulli, es va posar Ferran i hi havia taula. I en aquell moment acabava de fer la menestra en textura. Que també surt, que va ser bé. Era un any després, eren 94. I acabava de tastar Ferran i estava molt emocionat i m'ha fet tastar aquest plat. I jo no sé si l'he conceptualitzat jo també en aquell moment, però he vist que hi havia una línia molt diferent. O sea, que allà no era el moll de rosa amb caviar i puré de coliflor o un suquet de patata a la vainilla amb escamarlans, com tu deies, Toni. No, era una cosa diferent.

Alberto, això hauria d'estar llet. Que vas tard. Sabe. Mosca la mar. Sabe.

I a tot això, clar, tots aquests plats que recitàvem, com s'han cuinat els plats de la sèrie Gènesi, que realment és una de les coses segurament més complexes de fer. Marc Cospinera, bon dia i felicitats. Què tal? Bon dia a tots. Salut, Cospi. Content amb el resultat, tu deus haver mirat la sèrie 50 vegades.

Segurament més de 50, però sí, molt content del resultat i del reflex que acaba agafant la sèrie, no només a la cuina del Bulli, sinó a la cuina en general.

Nosaltres estem felicitant el Marc Cospinera perquè aquesta setantena d'elaboracions que surten a Gènesi, de fet, són cosa seva. El Marc, de fet, va entrar al Bulli, ara això estem una mica mirant enrere, el 1990 tenies 19 anys, vas ser cap de cuina amb l'Eduard Bosch entre el 93 i el 97 i actualment encara hi treballes, ara hi ets allà mateix, a Galamonjoy, al Bulli Foundation. Val a dir que cap plat. Marc, això sempre vols deixar-ho clar, eh? Aquí no hi ha cartró pedra, o sigui, tots són reals, eh? Aquesta setantena de plats.

Tot són reals, sí. Hi ha algunes licències, evidentment, però quan ens vam plantejar tots els plats que havíem de sortir, no només de la cuina del Bulli, sinó també la cuina de Can Carabach o la cuina dels diferents restaurants que surten, ens era molt més fàcil reproduir els plats tal qual que fer-los falsos. Reproduir una gamba és molt complicat. Perquè la gent s'ho cregui. Al final, jo ho faria, eh? Jo soc cuiner i si veig una sèrie, una pel·lícula sobre cuina, em miro frame a frame a veure com està fet i si m'ho crec. Segurament el repte més important que vam tenir. Va ser que quan la persona que preveu la sèrie es cregui que està passant, que es cregui que és de veritat i que són plats de veritat.

Clar, ara deies que és més fàcil cuinar-los, però clar, és més fàcil cuinar-los perquè el Bulli ho vau catalogar i fotografiar, que també veiem com es fan fotografies dels plats, absolutament tot. És a dir, tu t'imagines ara haver-te de trobar amb aquesta tesitura i dir, saps què, que ara això ho farem de memòria, a veure com ho fèiem. Clar, però això no s'hauria pogut fer sense tota aquella feinada. ¿On ho cuinàveu? ¿Potser que tinguéssiu una mena de food truck allà al costat del plató i ho anàveu entrant? ¿Com funcionava això?

La part de menjador de la cuina era un plató on la cuina era operativa, vull dir que podíem cuinar però tampoc podíem fer molt merder allà perquè s'havia d'anar netejant i. Llavors teníem un container on teníem una cuina bastant equipada. Jo els agradaria a molts restaurants, molts petits restaurants, tenir l'equipació de cuina que teníem. Llavors allà hi havia un equip, evidentment no ho vaig fer jo sol, sinó que hi havia un equip amb ex persones que havien treballat al Bulli, com l'Helene de Weybe, l'Eduard Bosch, que són els que apuntaven totes les elaboracions. Tot és una feina d'equip,

evidentment. Clar, i quantes versions al mateix pla, no? Feieu, entenc, perquè entra al plató de rodatge, però aquell rodatge pot durar una estoneta, potser una menestra amb textures l'has de fer tres o quatre vegades?

No, no, aquest era un repte també, però tant el director com tot l'equip de melodia i de fiscop van entendre que hi havia uns actors de carn i os, hi havia un actor que era la cuina, els productes i la gastronomia. Llavors, vendre això tenia, evidentment, la cuina té unes coses en concret. Ha de ser una cosa immediata, necessita un retoc d'últim moment i no pot repetir-se 40 vegades. Llavors, això es va entendre molt bé i va ser bàtic. Perquè, evidentment, teníem repeticions i coses així, però es buscava el que tot estigués preparat, i quan deien motor, anàvem allà, acabàvem les quatre coses de la manestra d'aquell plat i començàvem a rodar. Llavors, anàvem tots amb unes coses molt concretes a tenir en compte.

Cospi, i quins són aquells plats, algun plat o alguna tècnica que t'hagués agradat

que hi fos i que no hi és? N'hi ha moltes al final. Hi ha 1.846 plats que es van catalogar des de l'any 87. La menestra amb textures és el plat icònic i per mi un dels plats que caracteritza. Que explica més la cuina del bulli és un plat del 2004 que és l'aigua de benvinguda, aigua de vainilla de benvinguda. No són. Bueno,

si ara fa la segona temporada que el Ferran el tenim una miqueta obsessionat amb que es faci la segona, has de colar l'aigua de vainilla de benvinguda. Marc, digues, digues, perdó. Que ho faci un altre, la segona que ho faci. No ho voldries?

Per mi això ha sigut una experiència molt i molt maca, sí, clar, que la repetiria.

Abans has citat els actors, i això és una cosa que també hem comentat força d'aquesta sèrie, la manera com es comporten, se'ls veu tallant, fent elaboracions, semblen. Bueno, que cansaven, vaja, però clar, això també ha sigut cosa teva, cosa vostra, eh? És a dir, ensenyar com comportar-se dins d'una cuina.

Això va ser el més difícil i va haver-hi molta complicitat, per tant, del Miquel, del Carles, de la Joana. A la Joana hi ha una escena en el capítol 4, em sembla que és, que fa un picant d'or. Que quan anem a acabar l'escena dic, escolta'm, el dia que et quedis sense feina a la cuina tranquil·lament. Va haver-hi una feina prèvia d'ensenyar-los com agafar un ganivet, com agafar un producte. Hi ha algun especialment

sapastre que dius, ui, aquest, això no ho farem, el càsting aquí ha fallat.

Hi ha algunes escenes que són de primer plan que són les meves mans. Que són les teves mans? Sí, però n'hi ha dos, perquè era una cosa una miqueta complexa i vam preferir dos.

Marcos Pinera, moltes gràcies. 36 anys al Bulli, encara hi és. És l'home que té gairebé tots els plans del Bulli al cap i de fet ara si aneu al museu del Bulli, que a la Montjoia el trobareu, encara allà, Marcos Pinera, coordinador gastronòmic de Gènesi. Moltíssimes gràcies i vinga, va, ànims, que encara vindrà una segona i se't gira feina, va.

Moltes gràcies a vosaltres. Una abraçada.

Molt bo, és. Anem. La veritat és que és com delirant. Estàs concertant, però. És que és fascinant. Exacte. Carn de portada. A veure, és que és un cuiner. No, no és un cuiner.

És aquest cuiner. I si no la fas tu, la farà una altra revista.

Bé, som a la taula del Caníbal examinant amb lupa i amb pinces, mai millor dit, gènesi, amb una taula ben plena. Avui Toni Massanés, Filip Regol, Salvador García Arbós i Marc Casanova, cervellets habituals d'aquest restaurant. Ara escoltàvem la Glòria, que és la Canabac, no ens oblidem del cognom important, la Glòria Canabac. Que és crítica gastronòmica i que Déu n'hi do, té un paper, bé, ara ho deia el Marc, de fer d'unió entre ponts, entre moltes coses, i també que representa aquesta crítica, aquests periodistes, ara tenien aquesta conversa sobre si el Ferran havia de ser portada dels diaris o no, ara ja gairebé per al·lusions, encara que tots ens dediquem al periodisme, però Filip, com a crític gastronòmic, com reflecteix aquesta sèrie la vostra feina? Bé. Quina mania en dir-me crític. Ja, ja ho sé, que no t'agrada. Com t'he de dir? Només pel nom.

Ets crític, Filip. Ets l'únic crític.

Els altres podem ser excrítics, però tu ets crític. No hi ha cap altre crític

independent a Espanya. Queda clar.

Bueno, doncs, és interessant aquest paper de la glòria. L'intenten comparar amb la crítica oficial que hi havia en aquella època, que era la Carme Cas, que treballava en la vanguardia i tal, I no és la Carme Casas. I després va ser la Cristina Jolón. Tampoc es veu com Cristina Jolón. Realment és un personatge que s'ha creat per la ficció i que no té referència amb la realitat, jo crec. I és interessant també en el moment que fa de pont entre la seva amistat amb Santi, en parlarem després, i la seva amistat amb Ferran. Hi ha un moment que està patint. A nivell de crítica, realment no exerceix com a crítica. Hi ha un moment que està tastant un plat de la seva neboda i està fent tres comentaris allà sobre el plat i poca cosa més. Però jo crec que és un personatge que era necessària, se suposa, encara que estic d'acord amb el valor que potser hi ha un moment que està ficat una mica en cansador.

Tota aquesta ficció. Jo quan comença, és veritat que em va passar com el Filip, jo estava convençut que hi havia alguna mena de clicada d'ullet a la Carme Casas, això em va passar a la pre-estrena, eh, al cinema, em va passar, vaig pensar, aquí hi ha d'haver, però després és veritat que jo mateix m'ho vaig treure del cap, i sí que em porta, és el personatge que em porta a pensar on comença i on acaba la responsabilitat de Ferran Adrià en el guió final, és on a mi m'interessa saber aquest personatge, ell com l'interpreta, si hi ha veu seva en aquest personatge o no hi ha veu seva, jo crec que sí. Crec que moltes coses, moltes de les paraules que se li diuen al Santi des d'aquest personatge, jo crec que són paraules que li hauria agradat potser en el seu moment, en el seu dia, potser dir al Ferran. Això és una opinió completament personal.

La Glòria Canavac és una dona, ara estic en el moment no present de la trama, sinó en el passat, la Marqueta també surt. I poques dones més. O sigui que realment el retrat de Gènesi, aquí sí que no hi ha trampa ni cartró. Era un món, que ja ho sabem, però la sèrie ho reflexa, on tots eren homes.

Completament. Amb tantes excepcions com vulguis però la història de l'alta cuina és un camp de naps la subtrama, un dels reforços que

implica és aquest component de, deixem-ho dir així malament de quota, vull dir que si és un camp de naps i era un camp de naps del Bulli, doncs fem una subtrama on les dues protagonistes siguin dones.

Un dels personatges també més carismàtics de Gènesi, no només de sèrie de Gènesi, sinó també del Bulli, de la història del Bulli, imprescindible, Juli Soler. L'any 81 va entrar com a cap de sala, va ser director fins al dia del seu tancament. I ell, de fet, va ser qui va contractar Ferran Adrià, amb qui va compartir direcció. L'any 1994 van els dos agafar la direcció. Juli Soler va morir el 2015 i era conegut, home, una de les característiques, ara escoltarem un tall, era el seu sentit de l'humor, eh? Juli, em fots aquí?

Com? T'esperàvem. Juli, ahir vaig trucar al Lluís per confirmar la taula. Estàs segura? Seguríssima. Tu sabies també que avui era un dia especial, que venia amb la Lola, la meva neboda.

És a la merda. Sí, sí, broma rere broma, que això ho dieu els que el vau conèixer, però aquí amb el Juli passa una cosa, no? Amb el Ferran, doncs, el veiem, sabem com parla, com es comunica, però clar, amb el Juli, doncs, el Marc i una servidora, clar que en sabem moltes coses de tot el que ens heu explicat, però és que això sí que passarà amb el 90% de l'espectador d'aquesta sèrie, és a dir, gent que dirà. Juli Soler i qui era aquest senyor, no? En canvi vosaltres el teniu com molt per la mà, no sé, com veieu el retrat que

n'ha fet la sèrie. En Juli Soler és tan important per la restauració com en Ferran. En Juli és el tio que canvia la sala, la forma de la sala i la forma de vestir que deixa de ser midonada i acotillada per posar-hi vestits nous. I per exemple, doncs, la gent comença a vestir allà Antoni Miró i Antoni Miró era una altra cosa. Dos, coses que no m'han agradat de la manera de presentar Juli Soler. Crec que el no ser-hi l'han polonitzat. Polonitzat a Polònia? Sí, l'ha fet massa paròdia. Vull dir dues coses. Primera, en Juli Soler era un senyor molt elegant. S'afaitava, anava sempre afaitat, anava sempre impecable, anava sempre atrat, només ha de mirar les fotos. I dic la d'en Toni Miró perquè justament els patrons de la talla 44 d'en Toni Miró eren d'en Juli Soler. I per tant, un tio que anava, solia anar trajat, solia anar ben vestit i solia anar de Toni Miró. I per tant, ostres, va molt fet i deixat estar i molt hippie. I el més hippie d'aquella casa, l'únic que va ser hippie d'aquella casa, que tampoc hi és, és en Xavi Sagrista. Res. Ja que som aquí, ja que tu has anunciat un reportatge, ha anunciat un llibre que hem començat a fer d'en Xavi Sagrista. Molt bé. Hi ha gent que ha fet coses, que ja en Ferran Adrià farà el pròleg. Bé, dit això, ja he posat qui posar la falca dintre del bord del meu llibre, doncs el que volia dir era que en Juli era un personatge molt elegant, era un personatge molt celebral, tot i que feia molta broma, sabia sempre on era, com ho havia de fer i com havia de portar la gent. I ell va a desencutillar la sala. La sala era una cosa tibada, classista, abans els cambrers eren criats i en Juli i Soler van deixar de ser criats i van passar de ser gent que servia i que treballava però tu te vas acostumar a tractar-los molt bé amb ells perquè no eren els teus criats sinó que eren els teus amics i t'ajudaven i t'explicaven el plat i feien aquestes coses tot això és obra de Juli i Soler el bulli ho canvia tot, no canvia la cuina canvia la sala i també. Ho dic ara, perquè si no ho dic, perquè he de parlar d'un gran amic d'en Juli Soler, que a més surt en un plano, que es diu Francesc Guillamet Ferran,

que és el fotògraf. Bueno, jo no sé com eres i era elegant o no, però. Ho era molt. I a les fotos, si mires fotos. Bueno, a mi m'encanta la interpretació que fa, que potser tu hi trobes a faltar coses, però aquesta desenvoltura que té ara aquí i ara allà a la sala, dius, bueno,

aquest senyor jo el voldria haver conegut. Sí, però a mi A mi falta l'elegance. A mi també, perquè m'agrada. O sigui, el Julio és l'ànima. I ser ànima en allò com s'aprèn a ser ànima, evidentment no et pots fer que la gent es mengi totes aquestes coses que no s'ha menjat mai. Jo sempre explico, hi havia un món abans i un món després. En la gastronomia et pot interessar o no et pot interessar el que vulguis. I no es pot fer aquest canvi, el famós canvi de paradigma, no es pot fer aquest canvi si no ho fas acompanyant la gent que se l'ha de menjar, cony. O sigui, jo con els primers restaurants que anava, no? Diguéssim, d'alta cuina, eh? A l'altor d'Argellà, amb totes aquestes coses, que allà d'entrada et deien, perdoni, que no porta corbata, no sé què, te la deixaves, no sé què. El que va, un nan, saps? Eres un pagès que arribava allà, que l'hies d'estalviar, no sé què, me'n vaig comprar el traje per l'enaljament dels rebujons. Em vaig comprar un trajo. Jo també. Clar, vull dir, llavors, no sabies, i quins coberts, els coberts, i quins agafos, i quins faig servir, puc agafar-me els dits, no puc, es pot sucar pa' on, totes aquestes coses, buc, ja no existeixen. Ja no existeixen, i aquest canvi, i aquest ves aquí, i sobretot, passa-t'ho bé, gaudeix, o sigui, arribaves allà, i tota la gent de la sala del Bulli, el que feia era tenir cura de tu,

cuidar-te, Bé, Genesi també mostra la polèmica que va esclatar el 2008 quan Santi Santamaría Cuineda canfava, es va criticar amb duresa, per dir-ho d'alguna manera, la cuina molecular del bulli.

Com fan els matrimonis que no s'entenen, el millor és optar pel divorci. En el meu cas he optat per un divorci conceptual, ètic i divers. Perquè hi ha cuiners com Ferran Adrià que transiten un camí contrari al de les meves conviccions. És per això que vull denunciar que a la cuina tecnoemocional s'utilitzen ingredients de dubtosa salubritat i que en aquests restaurants se serveixen plats que ni tan sols ells menjarien. Efectivament, s'ha tornat boig. Boig. Us ho he dit.

Està desbocat. L'han portat cap a l'abisme.

Perdo la por, però em tremola el pols, qüestió d'orgull. Aixeco i no puc, un bon trau just al mig del cervell. Ull per ull, dent per dent, i saps i tot som ex. Comissària sóc, el gran infant de ne.

Que complicat, no sé com ho veieu, però que complicat deu haver sigut narrar des d'aquesta ficció barra realitat aquest conflicte. No m'hi voldria jo haver trobat a l'hora de fer el guió d'això. Mare de Déu, així us ho dic. No sé com ho heu vist i estem amb el de sempre, que molta gent jo crec que mirarà la sèrie, mirarà alguns dels capítols on tot això es narra i clar, no recordarà el que va passar o no se'n recordarà o no sabrà el que va passar.

De fet, certament, Santi Santa Maria, del Recó de Can Fava Sant Soloni, era el nèmesi d'en Ferran Adrià, del Bulli de Cala Monjó i de Roses. En Juli, a sobre la polèmica, sempre deia que en Santi era de Montseny, i feia la cuina clàssica del Sein i que ell era de i nosaltres som d'un som, nosaltres d'un som de Montjoi i fem la cuina de la joia i està divertida dit això, crec que es presenta amb una certa crueltat en en Santa i Santa Maria o sigui, sembla que tothom estés a favor d'en Ferran Adrià i també hi havia gent a favor d'en Santa Maria i ho dic per missatges que he rebut i vull acabar amb una cosa vaig fer una crònica en el seu moment que es va titular Santa Maria, Mare de Déu.

Jo el millor que he llegit respecte a aquesta polèmica no és un audiovisual, és un text que per cert és d'algú que està aquí a la taula, que és del Filip, que es diu El tomate de la discòrdia, està en el seu bloc i no ho has llegit que s'ho llegeixi perquè està molt ben explicat i ho pots entendre molt bé la realitat. Aquí s'ha explicat una versió, no les dues, i a mi el que em preocupa és que abans de l'estiu es va, entre cometes, firmar les paus a la nau del Pau Santa Maria, doncs el Ferran hi va anar i va dir que a partir d'aquí quedava molt clar que això ja estava tancat. I jo tinc molta, molta curiositat periodística per saber com el Pau veurà alguns dels capítols. Jo crec que el paper del Sant i Santa Maria en alguns moments. Cae més que en la paròdia i llavors jo crec que és un dels temes segur més delicats i que m'agradaria saber quina és la versió i l'opinió del Pau Santamaría Toni,

Filip, alguna cosa a dir?

Va ser molt curiós perquè era el gran moment del moviment de vanguardia de la cuina boliviana, etc. i hi havia tota una sala amb 500 persones que es van aixecar en peu. I això em va fer reflexionar i tornant a l'AVE, durant el viatge, vaig escriure aquest, perquè estava molt xocat pel que havia passat. Jo tenia posicions divergents al meu cap, tornant. I quan vaig començar a escriure, perquè jo era ja un enamorat de la cuina del Bulli, però entendia que podia dir Santi també. Hi havia coses de les idees de Santi que avui sembla com, no sé, coses de proximitat, la qualitat de producte, ara no entrem en però que són certes i que s'han assimilat a poc a poc. I jo penso que en aquest moment el conflicte no existiria. En aquest moment el conflicte no existiria. Avui en dia. Sí, avui en dia. I jo crec que va ser un error de Santi en aquella època atacar dient aquestes coses que s'enverinava a la població. Quan sabem que el que enverina la població en aquest moment i ja en aquella època és la indústria alimentària. Això cada dia. I això era el gran gran tema. I jo crec que va ser un error de Santit focalitzar-lo sobre una cuina que del fons es menjava un cop a l'any o un cop a la vida.

Va tenir un atac de ràbia que el va posar, no en paper, en un llibre. L'hagués tingut a la ràdio, mira, sempre te'n pots empenedir. Queda gravat, però un llibre és un llibre.

Hi ha moltes coses, per tant, i allà queda molt comprimit, i clar, comprimir, jo crec que segur que és difícil, no sé fer sèries. Jo també estava a la conferència aquesta de la Cali, vam proposar, si no m'ho equivoco, després fer el llibre, o sigui, a la conferència aquesta de Madrid Fusion, i quan vaig acabar em vaig aixecar i li vaig dir, Santi, tu saps el que has fet, eh? I què et va dir? I què et va dir? Ho sé. No, no, no ho sé. M'ho va dir, però no ho sé. Era abans del llibre, això. Era la conferència que després va sortir. La roda d'espècies és brutal. No et sembla divertit?

No diré. Em pixo de riure.

És que, de veritat, no em crec que no et sorprengui. Que sí, que sí, que està bé. I en Ferran és un cuiner sublim. Però on anirà a parar, això? Saps què passarà amb aquest plat? Mira, avui sorprèn. Demà se'n parlarà. I demà passat, un exèrcit de clones del Ferran l'imitarà per tot arreu. Ho estudies i ho copies. Punt.

I potser com a píl·lac, no sé què en penseu de Génesi, ara amb aquesta conversa d'aquests clones, gairebé i agafant temes d'actualitat, podríem plantejar-nos aquesta pregunta de cap on va l'alta cuina, si ja ho sabeu, no cal que esteu ultra informats, també ho hem explicat al restaurant Caníbal, sobre si ha mort l'altra cuina, què passa amb els menús de gustació, i aquests clones que deia el Santa Maria, que veiem, Que potser sí que ho hem comentat alguna vegada, oi? Que a vegades han copiat les tècniques només perquè sí, sense potser massa reflexió. I no sé cap on anirem. No sé, aquesta segona temporada potser ens ho ensenya, no ho sé.

Tens 50 minuts per parlar. No, un parell. Un parell de minuts. Tots a la taula parlem cada mes amb cuiners que estan a la a la frontera entre la vella i la nova cuina i és la gran pregunta que es fan cada dia quan obren el seu restaurant. Jo vinc ara de l'últim treball publicat és amb els de Franca i cada dia quan obren el seu servei s'estan plantejant tenen la ombra del menú de gastació allà, tenen la ombra de quina cuina han de fer. Parlar del jovent que està agafant per primera vegada la primera línia. Evidentment, l'alta cuina i els tres estrellats.

Anar a venir a Franca, l'alta cuina no, estàs dient la cuina. O la cuina o el restaurant.

Exacte, sí, sí, jo parlava del jovent que ha viscut, que ha mamat, perquè estava en el Mugaritz, ha mamat aquesta alta cuina, però aquí hi ha persones que poden parlar molt millor de cap on creuen, cap on de l'alta cuina. Jo personalment crec que si no són, si no tenen un discurs molt més baixat a la terra, que intenti sortir justament d'aquest corset que ha tingut i que l'ha perseguit eternament, hi haurà grans, grans estimbades, grans estimbades.

Jo crec que el corset pot ser el que era abans, menjar a la carta un primer plat, un segon plat i unes postres. Era un corset. I fer un menú degustació de 20 plats quan no tens ni tècnica, ni concepte, ni idees per plasmar un menú de 20 plats, també és un corset absurd. És a dir, que tot el format ha de ser adaptat al teu discurs culinari que tinguis. Jo crec que ha d'haver-hi una proporció. I on va l'alta cuina? Això és un debat molt interessant i jo estic des de fa temps ja. Perseguint, entre cometes, la cuina del show, del espectacle, del packaging, de la frivolitat, de que si no hi ha idees inventem aquestes falses idees de joc absurd, etc. Jo crec que l'imatge de l'alta cuina a nivell, en aquest moment, de cap a la societat, no vull fer populisme, no és molt bona, Hi ha una adoració una mica fetixista per a alguns cuiners, però al mateix temps la imatge d'elitisme, d'exclusivisme i tot això ara no sé si toca en aquest moment. Jo crec que s'ha de fer una alta cuina realment responsable. I això s'hauria de definir i no és el moment, no? Però jo crec que no podem acceptar la frivolitat com un ingredient de la cuina.

Deixem-ho aquí. Fem un programa. Fem un programa, i tant.

Em representes. El que digui ell,

nosaltres ho subscrivim, oi que sí? Per cert, no sé qui heu trobat a faltar. Heu trobat a faltar algú a Génesi?

Abans d'entrar, hem dit que hi trobàvem a faltar mil persones. I he trobat a faltar mil persones. He trobat a faltar un paper per no sé qui, he trobat a faltar un paper per un altre, he trobat a faltar un paper. M'entens? Resumint el que has dit tu, jo crec que l'èxit vindrà de l'èxit que tingui Netflix. És una bona sèrie, que a més a més Netflix, us recordeu que hi ha un capítol més, documental, per posar en context. Que això és important, que tinc ganes de veure'l. És una bona sèrie per a la gent que no sap què va passar. Hi ha coses que estan explicades interessadament. Interessadament des d'un punt de vista. Per la qual cosa jo sempre he pensat, i ho dic, i a més ho vull dir amb solemnitat, que crec que era massa aviat per fer una sèrie sense que hagi passat un temps prudencial. Perquè és la visió dels vius. 15 anys han passat. És la visió dels vius. Temps prudencial, vull dir, 25-50 anys. Sí, 11. Per això, com que tothom només hi parlen els vius, hi trobo a faltar l'opinió d'en Juli, d'en Xavi Sagristà, d'en Fermí Puig, fins i tot la d'en Santi Santamaría o la d'en Joel Reboixón, que tots són difunts.

Costa molt sortir d'aquesta capa personal, però fiqueu-vos ara en la pell d'un Tokiota de 20 anys que li agrada la cuina, pel que sigui, obrirà Netflix i de cop i volta es trobarà uns escenaris, unes històries amb un personatge de la catalanitat en alguns moments més al que d'altres, però penseu en aquest moment i com la viurà aquest personatge. Potser això. És l'èxit d'aquesta sèrie, que arribarà a uns públics que seria impossible arribar d'una altra manera en un documental absolutament autèntic.

Sí, sí, traducció al xinès, ens van dir el doblatge o subtitulat. És el gran tema del faraó a la Xina.

Sí, sí, sí. Sí, sí.

Per cert, deixeu-me que escoltem una persona entranyable que surt a la sèrie, que em va sorprendre, però que ve a representar allò que sempre hem dit, que el Ferran treballava amb gent de moltes disciplines, i surt un escultor, que és l'escultor Xavier Medina Campeny, autor del famós Cap de Brau, de la cuina de. Què dius? Oh, mira, mira, mira, doncs ho sabíem, el dia de l'estrena estem parlant, eh?

Sí, el dia de l'estrena, no? El segon homenatge. No és del 4 bandits gelistes, també? Podria ser, sí.

Doncs nosaltres el vam trucar per telèfon perquè no ens vam saber, diguéssim, reconèixer.

Escultor em va demanar si podia venir al meu estudi, passar uns dies. Va venir, va estar uns dies allí cuinant i provant i fent coses. I jo vaig veure que era una persona que més aviat actuava com si fos una taula d'operacions. Tenia la mentalitat. Un metge d'autopsies, perquè cada bitxo que cuinava o cada element que feia, doncs amb un bisturí l'obria. Allà va començar les primeres espumes que provava amb el meu suplet, perquè hi havia prou pressió. Tenia una pressió molt baixa pel que ell volia. Necessitava més o menys dues peces de sifón amb molta més pressió i esquitava totes les parells de tobacca. Es notava una passió allà. Però fixa't, l'important d'ell és aquesta síntesi que ha pogut fer, aquesta curiositat. Y esta renovación total de lo tradicional. Però bé, sí,

tenia raó amb aquella idea, i jo crec que això a la sèrie sí que ho narra bé, que era inquiet, que era un cap que tota l'estona anava donant voltes i pensant coses. Animem la gent a veure-la fins al final, i no sé, si ens voleu fer arribar les vostres opinions, les vostres crítiques, o com vulgueu, doncs estarem encantats de saber què pensa, què opina la gent sobre aquesta sèrie. Doncs bé, fins aquí, aquesta dissecció nostra de Gènesi, Toni Massaner, director de la Fundació Alicia, Filip Regol, Obrim Cometes, Crític Gastronòmic, Tanquem Cometes, i els periodistes Salvador Garciervos i Marc Casanovas. Moltes gràcies a tots, de veritat. Adeu, adeu. Ah, per cert, per cert, avui la cadira lliure del restaurant Caníbal l'ocupa l'actriu Joana Vilaputs, que m'encanta, per cert, el paper que fa de Lola, Lola Canavac, a Gènesi, i ella ens recomana un restaurant que de fet no està gaire lluny de Cala Monjó, i no sé si el coneixeu, que és el restaurant Cap de Creus, al vell mig del Parc Natural del Cap de Creus. Sí, Salvador? El coneixes? Fantàstic, doncs escoltem la Joana Vilaputs. Una abraçada, estimats.

Adeu. Adeu.

Soc Joana Vila Puig, actriu i creadora i interpreto l'Ola Canavac a Genesi i el meu restaurant preferit a prop del Bulli és el restaurant Cap de Creus perquè les vistes són espectaculars, es menja increïble i sempre que puc intento anar allà i és espectacular. Les vistes del Far i de Cap de Creus.

I fins aquí el Caníbal d'avui. Ens retrobem diumenge vinent a la mateixa hora, a la una del migdia. Canviarem el menú, però a la cuina serem els mateixos.

Pilar de Pedro, Sílvia Andrés, Helena Miquel, Nil Hernández García, Gerard Jovany i una servidora, Paula Molés.

Mira, cuando tú haces una treta de formatge, tú no haces el formatge, oi que no? Pues es lo mateix, vale?

Sitting back in your rose pink Cadillac Making bets on Kentucky Derby Day I'll be in my basement With a needle and a spoon And another girl to take my pain away.