"Gènesi": la sèrie de 3Cat sobre Ferran Adrià és ambiciosa i reeixida

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio.

Vaig sentir l'horitzó.

La sèrie destacada d'aquesta setmana és Gènesi, que fa una crònica de la revolució culinària que va dur a terme Ferran Adrià al Bulli. S'estrena dimarts vinent al Trescat i és sobretot una sèrie molt ambiciosa, que controla dues línies temporals alhora, cosa que no hem vist gaire a les sèries catalanes. D'una banda tenim un Ferran Adrià jove arribant al Bulli i treballant a les ordres d'un altre cuiner, al mateix temps que veiem com es van unint els elements i les persones que seran les protagonistes d'aquesta gran explosió de creativitat culinària d'aquells anys. Aquesta és una trama molt ben documentada, assessorada pel mateix Ferran Adrià, entre d'altres, i l'altra, d'altra banda, l'altra trama, és una trama que passa al present, una trama que és ficció sobre una cuinera que vol reobrir el restaurant familiar i que es complementa amb la primera. Aquest anar i venir entre les dues trames la fan una sèrie complexa, Una sèrie estimulant que sap sobretot encomanar un moment molt concret d'estar creant una cosa nova amb la vibració que això suposa i també és, i aquest em sembla potser l'aspecte més valuós, una sèrie amb una clara vocació internacional. Una sèrie que en primer lloc valora el que tenim aquí i el que hem aconseguit i en segon lloc vol explicar-ho a fora.

No és només una cuina, és el lloc on nosaltres podem ser lliures. Hem de treballar al màxim nivell perquè els nostres comensals tinguin la millor experiència de les seves vides. És el moment de ser valents i d'assumir riscos.

Miquel Fernández interpreta a Ferran Adrià, hem pogut escoltar en aquest tall, el clava, el clava, però alhora no l'imita, no surt la caricatura, i això té molta dificultat.

Sí, mira que la sèrie corria per mi bastant aquest risc, perquè el Ferran Adrià és una figura molt parodiada a la nostra Catalunya, no? I és impressionant com clava no només la forma de parlar als moviments, sinó que jo crec que també li aporta uns matisos completament nous que no havíem vist de Ferran Adrià, que és com cert atractiu, com certa espècie de confiança, com hi ha coses com que no havíem, com potser, o almenys jo potser no havia pensat mai de Ferran Adrià com a figura internacional, com el xef que és, com l'estrella que és. Em va semblar molt impressionant la interpretació del Miquel Fernández i també, no només clava el Fernández Díaz, sinó que també els personatges, per exemple, del Juli Soler, que interpreta l'Ivan Massagué, també són molt semblants al de realitat, o també apareixen el Fermí Puig o el Santi Santa Maria, que també s'assemblen molt a les personalitats reals.

Sí, jo crec que aconsegueix molt bé això de generar el magnetisme, entre la figura sense l'hora caure en voler fer un biopic, o en sobreexplicar, li deixa com aquest espai suficient per crear el misteri. Sí que se centra també, veiem molt menjar, veiem molta preparació, i jo comparant-ho amb The Bear, que em sap greu però és inevitable, perquè també ha sonat molt en aquests últims anys com a sèrie culinària, trobo que també està molt ben aconseguit que t'ensenyen el menjar i el producte, I és com que fan que la teva atenció reboti on anirà el cap del cuiner. No tant, sento que de verd sobreexplicava molt com podem fer això, ara farem així, sobre això, i acabaves mirant i centrant-te en el plat. I aquí deixen com una mena de mística en l'aire, perquè tu el que et preguntis és què farà Ferran Adrià d'aquests escamarlans que m'estan ensenyant aquí. Crec que té mèrit. Sí, és veritat.

Realment, tu, Toni, deies que és una sèrie molt ambiciosa, complexa. Jo no hi sumaria que és elegant. O sigui, es nota molt la mà de Netflix en quant al pressupost, com que realment hi ha una suma de diners. I crec que també en la direcció. És una sèrie que em transmet com aquesta elegància que aparentment transmet aquesta espècie de cuina, com que aquesta espècie de món com que potser no hem arribat, però que realment transmet una espècie d'elegància que la sèrie la transmet molt bé.

I després posa molt el pes en els personatges, deies oferir el tema dels plats, i hi ha una feina important, des d'un punt de vista gastronòmic, perquè s'han reconstruït més de 70 plats originals del Bulli, i em consta que aviat el programa Caníbal Berlín farà un especial sobre aquesta sèrie, per tant esteu atents al programa de la Paula Molés, perquè aniran al detall de la gastronomia de la sèrie, nosaltres no arribem aquí i analitzarem altres aspectes, però això està molt treballat. El que passa és que penso que la sèrie sap. Que aquest acabat detallista, que li dóna qualitat al conjunt, sí, però que el motiu per gaudir-la i degustar-la són els conflictes entre els diferents personatges. Aleshores, clar, la part humana té molt de pes, i per això, clar, hi ha Ferran Adrià, però també hi ha el germà, l'Albert Adrià, que interpreta el Carlos Cuevas, hi ha el Juli Soler, que interpreta l'Ivan Massagué, hi ha el Fermí Puig, que interpreta el Xavi Caudavilla, entre molts altres, i la dinàmica que s'extraeix entre ells, dinàmica i friccions. Al final és el motiu que et porta a anar avançant en la sèrie.

Jo també li sumaria, a part de les relacions entre els personatges, la relació entre les dues capes temporals. I trobo que la sèrie, a mi, em va transmetre una espècie de. Trobo que transmet molt bé com el Bulli canvia el món. O sigui, tu veus com tota la gestió, la gènesi del Bulli, com el Ferran Adrià arriba al restaurant de roses, etcètera, que es torna el xef i vas veient la trama com del present, on el món ja és un altre món. No sé si us va tenir aquesta sensació, a nivell estètic, a nivell com de O sigui, inclús també el fet que ara en parlarem més, com del fet que ara hi hagi dones a les cuines, no? El món on entra el Ferran Adrià Treballa és un món molt masculí, i després hi ha un món on les dones són la cap de cuina d'un restaurant, però trobo que exemplifica molt bé aquesta tensió entre el passat i el present.

Sí, a mi això em sap greu perquè em genera tanta curiositat amb aquest retrat d'un moment de la història culinària catalana, aquesta mística no hi ha tanta cura en explicar gairebé una llegenda, que llavors quan és el salt al present sí que veig molt això de ja no hi ha. No és que no hi hagi res per construir, però que també la història del present parteix potser d'un punt més fosc, potser no hi ha tanta aquesta cosa de generar una fantasia, d'explicar una llegenda, llavors jo sí que ho he sentit una mica desigual, però potser la sèrie es desenvolupa per.

Clar, estic d'acord, sí que aquesta trama del present també és ficció. Clar, però és que és inevitable,

perquè al final el passat és on hi ha l'espurna. I deia que la sèrie t'arrossega pels personatges, pel que es va creant entre ells, però sobretot t'arrossega per formar part d'aquest moment. Formar part d'aquesta espurna i el que s'està produint allà que allò és molt magnètic, clar, ho compares amb la trama del present, i allà no s'està produint allò, és un moment molt diferent, que té el seu interès, però que no és el mateix, i diguéssim que el passat inclús pot tenir un punt nostàlgic. Joana, abans a mi m'ha semblat que tu anaves una mica per aquí, excepte la part de no hi havia cap mena de dona allà, no? Això potser no cal tenir nostàlgies sobre això. Però d'aquell moment, d'aquell moment de trobada de persones, i que hi ha aquella connexió, i que estan descobrint que poden canviar coses, clar, això és molt engrescador. Sí, tota aquesta creació

de la cuina conceptual, no sé, jo a vegades tinc aquest debat de si la cuina és art, no? Però trobo que té molt bé aquesta energia que qualsevol pel·lícula sobre, jo què sé, un moviment social o un invent, quan veus que realment tots estan com engrescats creativament a l'hora de canviar el món, aconsegueix molt bé amb les interpretacions, amb. Però també, repeteixo, amb la direcció em sembla molt impressionant, com més enllà dels plans dels drons, que això en podem parlar un altre dia, que jo crec que s'han de limitar, em sembla ser una sèrie que realment aconsegueix transmetre molt bé quan crees alguna cosa i estàs com realment sentint que estàs fent una cosa nova.

Sí, és que hi ha la manera, això, com deia, com retrata el menjar, hi ha un moment que va anar amb els pescadors, que ha d'aprendre com triar el peix, com triar tot, que té uns colors, té una brillantor, té una cosa que gairebé tu com a espectador també estàs veient a veure si li saps trobar això que diuen que li has de trobar.

I no diria que són nostàlgics d'allò, eh? Vull dir, a mi em sembla realment molt A mi m'empapa de creativitat, precisament. O sigui, el que. No penso en aquell món. Sí que hi ha com certa tristesa.

Ah, i és una barreja, eh? Perquè a més, al final, els oients encara no l'han pogut veure, però al final de cada episodi posen imatges en els crèdits reals, i aquelles imatges em generen una nostàlgia bastant forta, eh?

Sí, crec que per això a mi també el contraste del passat i el present no li fa gaires favors a la història del present, que també ja visualment és molt més fosca, els colors són molt més freds, l'experiència que veus les actrius per la cuina és molt més estressant, o potser de la idea de cuines que tenim ara, mentre que quan van al passat hi ha aquells paisatges idíl·lics, hi ha aquest bon rotllo, van de festa, no sé què.

Aquesta sensació d'estar sent testimoni d'un moment únic, és que és molt potent.

Estàvem parlant ara de la trama del present. La trama del present també té un interès, potser és una mica més indirecta segons com, però és la trama que genera la incògnita de què va passar amb tot allò. Clar, perquè de fet, una de les primeres preguntes que se li fan al personatge de la Mònica López, que interpreta una crítica culinària, és per què el buit li va tancar. I a mesura que avança la sèrie es van veient friccions i conflictes que expliquen el per què, a banda dels motius creatius. Clar, hi ha aquest misteri

de per què va tancar el buit, i també hi ha el misteri de quina és una mica la relació d'aquesta crítica gastronòmica amb el Ferran Adrià. Com que hi ha un moment que la seva neboda, la interpretada per la Joana Vilaputs, que és aquesta cuinera com mig punk que ha parut el seu pare, que també era cuiner, vol obrir el restaurant del seu avi, si no vaig errat, i li demana ajuda, li demana que truqui el Ferran Adrià per ajudar-los, i ella diu que no. Llavors hi ha com tota aquesta espècie d'incògnita de com es van vincular la crítica gastronòmica amb el Ferran Adrià.

Sí, sí, jo per això deia que a mi m'ha servit molt com que deixin aquest misteri, que no vagin a un retrat així en primeríssim pla, per preservar una mica aquesta màgia que dèiem de portar-nos a preguntar, no d'ensenyar-nos aquesta persona, sinó de tenir-nos tota l'estona, capítol rere capítol, pensant com funcionava el seu cap, què va passar.

Per mi és molt el tractament, fins i tot, em fa pensar en la sèrie de Sherlock Holmes de la BBC, inclús en la manera com. Fins i tot amb el grafisme, es plantegen com funciona el cap d'aquest senyor, és a dir, com funciona el cap d'un geni, no? És com Sherlock, com pot arribar a fer aquestes deduccions? I en el cas del seu, de la Ferran Adrià, és com se li pot acudir aquesta combinació? Agafar aigua per,

com, bullir els pesos, no?, com que hi ha aquesta espècie de rampeis creatius, i us va donar gana, vosaltres? Jo vaig pensar que com el que, el bo que tenien els plats del Ferran Adrià, que eren tavades tan petits, no?, com que no em donava cap tipus de, no em donava gana, realment. Em va sonar positiu, perquè molts cops amb sèries com de cuina penses, ostres, ara quina gana.

Sí, et treuen una mica de la sèrie perquè estàs pensant en anar a la nevera. I això és una cosa bona. I això és positiu, sí, sí, sí. Doncs sí, sí, desperta aquesta fascinació pel geni i per la intel·ligència de Ferran Adrià, i al mateix temps també acaba sent un estudi sobre l'obsessió per fer una cosa extraordinària i que tothom recordi. Perquè quan la passió es converteix en obsessió, És fàcil que acabis sent una persona de la que no et sentis gaire orgullós. Aquest potser és el preu de passar a la història.

Clar, veurem cap on va la sèrie, perquè jo només he pogut veure els dos primers capítols i hi ha totes aquestes trames pendents. Els que ja han deixat. Clar, ara sembla com que arriba la part més fosca,

com a veure com l'arriba la caiguda. En tot cas, Gènesi, recomanadíssima, s'estrena dimarts al 3CAT.