"Hope" et deixa més de 45 minuts sense saber què està atacant aquest poble

Comença La finestra indiscreta, amb Toni de la Torre.

Benvinguts a la finestra indiscreta al dia que arriba a les sales de cinema Hope, la nova pel·lícula del sudcoreà Na Hong-jin, que té una primera hora que et deixa clavat a la butaca. Comença amb la troballa d'una sèrie de cossos mutilats, com si hagués de ser un thriller, però es converteix en una pel·lícula d'acció desfarmada. De seguida ens trobem enmig d'un caos on diferents personatges reaccionen a la destrucció que està provocant un ésser que no veiem. Destrueix edificis i fa volar cotxes pels aires, convertint la pel·lícula en una experiència trepidant. Les escenes d'acció són, de lluny, el millor de la pel·lícula. Potser el punt feble és la tesi que no acaba d'estar prou definida com per donar profunditat a tot l'espectacle visual que desplega. De seguida hi entrem, perquè avui també parlarem de Wicker i altres estrenes, tant de pel·lícules com de sèries, perquè tenim nova sèrie amb Stephen Graham, i a la segona part farem un monogràfic sobre Roberto Rossellini de la mà de la Lavergallera. De moment, m'acompanyen aquí a l'estudi el Tarik Porter i la Marta Ferrer. Bona nit. Bona nit. Bona nit.

Comencem amb les estrenes de cinema i per tant entrem a fons amb Hope, d'ella que té una primera hora absolutament inapel·lable, en què a més no ensenya el monstre, veiem només la destrucció que provoca. Ens obliga a conviure amb el misteri, amb la sensació que no sabem exactament què està passant, una mica a l'estil Cloverfield, la pel·lícula de Matt Reeves, però a l'estil sudcoreà.

Sí, aquesta és una bona referència, però jo en aquest cas tiraré una mica més enrere i parlaré de dos grans tòtems del cinema de terror i del cinema que genera més tensió, que és Tauró per una banda i Alien per l'altra. Home, clar, ha anat el papa i la mama ara. Exacte, exacte. Són dues pel·lícules que crec que clarament són com fonts d'on veu Hope, que és una pel·lícula que això, com deies, no ensenya en què ens enfrontem nosaltres com a públic ni tampoc els personatges als quals es troben en una situació completament dantesca i completament apocalíptica i crec que aquest principi, tota aquesta estona, tots aquests. 45-60 minuts de tensió i de desconcert inicial són brutals, també perquè crec que ho fa d'una manera molt intel·ligent, en el sentit que no força gens el guió, no força gens la posada en escena perquè nosaltres estiguem tota l'estona desconcertats, és a dir, no fa trampes a l'hora d'oferir-nos aquesta sensació de caos absolutament descontrolat del qual no sabem ni d'on surt, ni per on va, ni per què està passant.

Sí, jo és que em tornaré a reformar en el que ja he dit moltes vegades, però és que crec que no li hem de demanar gaire més a Hope, és a dir, crec que és una pel·lícula que des del principi ja et diu, vinga a ser una gran pel·lícula d'acció. O jo almenys no li demanava gaire més que no fos això perquè amb la primera hora ja et deixa bastant clar que allò serà més un exercici d'estil que segurament una pel·lícula amb un gran missatge profund que vulgui explicar alguna cosa que no s'ha explicat abans alguna

cosa ho vol explicar eh. O no, o potser és la nostra lectura clarament sí

jo no li vaig demanar això i mira que jo normalment estic més a favor o menys a favor dels exercicis d'estil que estan buits de contingut perquè a mi el guiós per mi és una cosa sempre molt impapinable de les pel·lícules i sempre m'ho miro molt i valoro molt una bona història. Però aquí vaig quedar tan garrativada per aquesta primera seqüència, absolutament espectacular, que suposo que el meu cervell d'alguna manera ja va dir, d'acord, véns a veure això, i el que et proposa és que gaudeixis d'això, i que vegis les virgueries tècniques que farà amb això, i que bàsicament vindran a Honjin a dir, mira el que puc fer amb una càmera. I llavors, tampoc vaig necessitar cap altra gran cosa. És veritat que després, quan de cau, que és això que hem dit moltes vegades, que té aquesta part del mig que sembla que sí que vol explicar alguna cosa, que es posa més seriosa la pel·lícula, clar, desentona amb el que proposa al principi, però com que després torna a fer aquest colofó final, aquest crescendo màxim d'una altra gran seqüència d'acció, és com que se t'acaba oblidant que potser hi

havia algun missatge. Tu s'ha oblidat aquella part del mig en què pràcticament gairebé te dorms? Has dit, bé, jo no va existir, perquè entre persecució i persecució m'ho estic passant bé. Clar, jo et diria que sí a la idea de només vol ser acció espectacular i no vol dir res, si no fos que té aquesta part del mig on està intentant dir alguna cosa i que penso que allà està una mica la pel·lícula, perquè passada aquesta persecució inicial, podríem dir, o aquestes escenes d'acció encadenades de la primera, això, 45 minuts, una hora, es va desenvolupant el tema de la pel·lícula. Que és una reflexió sobre els conflictes entre comunitats i la incapacitat de posar-nos en la pell de l'altre, és a dir, els humans en aquest cas en la pell del monstre i el monstre en la pell dels humans. El fet que el poble on passa la història estigui situat a prop de la zona desmilitaritzada convida inevitablement a relacionar aquest tema de fons amb la divisió entre les dues Corees. Per tant, seria una manera d'indagar la manca d'entesa entre totes dues. I aquí aquesta part és la que em va semblar menys interessant. És a dir, si fèieu una analogia com molt directa del monstre és curé del nord i els humans és curé del sud, que em sembla bastant bruta de fer, però que em sembla que és bastant el que poses sobre la taula. Però és que independentment, inclús sortint de la realitat de les dues corees i parlant d'una pel·lícula que parla sobre entendre l'altra o sobre com hi ha dues comunitats o dos éssers, un humà i l'altre d'un altre tipus, que no es poden entendre, inclús parlant d'això, em va semblar que aquesta metàfora l'hem vist moltes vegades i que és una mica simple, i la meva sensació és que. Que l'espectacle visual era superflu, però tinc aquesta sensació perquè hi ha un moment en què la pel·lícula intenta que no sigui superflu i entra en la part temàtica.

Jo no estic d'acord amb això. De fet, comença la pel·lícula i des del principi ja comencem a veure un lloc que clarament no és un lloc cosmopolita, és un lloc, com dius, Bàsicament Hoop és un poble fronterer, i veiem una sèrie de cartells en els quals ja veiem com que es demana o que diguéssim molt explícits en el qual doncs d'alguna manera es demana a la població que no es fin dels infiltrats o que estiguin atents diguéssim a una sèrie d'amenaces que tenen a veure amb aquesta frontera entre les dues corees. Sí, és que això és el context. Que justament et porta a fer la lectura que estàvem comentant. Sí, però vull dir que és una cosa que, per una banda, es nota que a poc a poc et va deixant anar, i a més, també, fixant-nos una mica en la filmografia d'aquest director, de Na Hong-jin, crec que és un tema molt particular seu, el tema de les fronteres. Hi ha la pel·lícula de Yellow Sea, que va sobre la frontera entre Rússia, Corea del Nord i Xina, i tots els conflictes migratoris que hi ha enmig, Hi ha The Wailing, que és una pel·lícula que va sobre un poblet perdut de Corea del Sud, s'instal·la un avi que és provenient del Japó, i totes aquestes friccions i tots els contextos geopolítics i el passat, diguéssim, del país de Corea del Sud, crec que és una cosa que està molt present i aquí també i sí que és veritat que segurament la primera part potser és una mica més alegòrica o una mica més diguéssim subtil per dir-ho així tot i que no diria que és subtil però i després ja es desferma i a més però jo sí que compro bastant aquesta idea que a poc a poc va permeabilitzant que d'alguna manera. Aquesta amenaça que és tan etèria o que és tan poc que podem reconèixer tan poc, potser a vegades, si no la diguéssim, si l'exploréssim una mica més, ens adonaríem que té molt més a veure amb el que som nosaltres com a humans. I crec que està ben traçat, això.

Clar, jo et diria que, precisament perquè hi és, a la pel·lícula, des del principi, en la descripció del context, com que hi ha el conflicte. Deixa la llavor o planta la llavor que el conflicte serà explorat amb una mica més de profunditat o que tindrà alguna cosa a dir sobre el conflicte, però al final acaba sent només el context que hi és, com hi és en altres pelicules del director, però en aquest cas trobo que bé, només hi és, està allà. Pot ser que el desenvolupi més endavant, perquè ja en parlarem, però això és Hope 1, aparentment hi haurà Hope 2 i aparentment estem davant d'una. Hi ha molta esperança. Vull dir que potser és un context que no ha volgut desenvolupar en aquesta pel·lícula, però pretén desenvolupar-lo més endavant. Això ja no ho sé.

És que jo tinc la sensació. Que ell tenia molt clar que volia rodar dues escenes d'acció molt ben parides i la resta és context per omplir, per fer una pel·lícula, perquè si no hauria estat un videoclip o una publicitat,

és a dir, o un anunci. Però quan el tema és una cosa que poso per omplir, doncs aquí tenim un problema. Millor no omplis, aleshores, en comptes de.

Clar, però llavors no tens substància, no pots fer dues escenes, dues seqüències d'acció i ja està.

Però la substància és això, és a dir, si tu la tens, la poses, però si no la tens, millor no intentis posar-la, fes una cosa realment superficial, treu-li la part del mig, serà una pel·lícula més àgil, perquè és, quant dura? Ara no recordo la durada, però no és una pel·lícula breu. A mi se'm van fer 45 minuts. Tu ara imagina que és de 90 minuts amb només les dues escenes d'acció i la part del mig està més reduïda. Se t'hauria fet com t'hauria passat com si fos un quart d'hora.

Però hauria pensat que és un res, aquesta pel·lícula. Què m'ha passat per damunt?

Ah, no ho sé. Jo, de totes maneres, torno a l'inici de la pel·lícula. Més enllà d'aquests cartells i d'aquesta zona, crec que hi ha una cosa que és molt notable i que crec que parla molt de la pel·lícula i de les intencions que té Hong Jin més enllà de fer grans escenes d'acció, que clarament això ho aconsegueix, Més enllà de que és un poble fronterer, crec que el que mostra és que les fronteres o aquesta mena de fronteres són llocs molt desnortats, són llocs que estan degradats. De fet, el protagonista és un policia que està tota l'estona intentant salvar-ho tot sense poder fer absolutament res. És un personatge una mica patètic, però també és un personatge deixat de la mà de Déu. Està tota l'estona esperant que arribin reforços, esperant que passi alguna cosa. I clarament el que transmet aquesta pel·lícula i transmet sobretot aquesta part inicial és que són zones aquestes que estan molt degradades i molt poc ateses per part del seu país i crec que hi ha una crítica subterrània allà que evidentment després la pel·lícula se la menja una miqueta tota l'acció i tots els símbols que pugui tenir i tots els significats que pugui tenir però sí que hi ha allà unes intencions que em sembla que tenen força i que de fet a mi és el que més m'interessa de la pel·lícula més enllà d'aquella primera hora que em sembla tan bona.

No, i fins i tot acabes de dir que el protagonista és una mica patètic. Aquesta tria també és interessant perquè al final no són els herois típics. Els personatges són bastant patètics, no estan preparats per aquesta situació. Són persones normals intentant sobreviure a una cosa que els supera completament. I és l'oposat d'aquesta idea tan estadounidenca del personatge que davant del desastre sap exactament què s'ha de fer. I aquí Na Hongying sembla molt més interessada a mostrar-nos. Persones desorientades, egoistes, espantades, i persones que prenen decisions pèsimes durant molts moments de la pel·lícula.

I que aquí hi ha un component també humorístic molt interessant, que fa que tot sigui molt lleuger. Jo per això tampoc vaig voler buscar-li tres peus al gat, és a dir, com que tot té un humor tan distès, hi ha una broma escatològica a mitja pel·lícula. Que és espectacular. Els personatges fan molta pena a tots, però en un sentit guai, no? O sigui, en un sentit que tu vols que els surtin bé les coses. Després, tenen aquesta cosa com de slapstick, gairebé, d'un personatge que cau 170 vegades i són totes 170 caigudes mortals, però no moren. Clar, hi ha una lleugeresa allà, hi ha una sensació de no prendre's realment res seriosament. Que fa que realment no li busqui molta més història que un divertimento.

Doncs aleshores hem de definir la pel·lícula com una pel·lícula per anar a passar l'estona, no trencar-se gaire el cap i ja està.

Seria això. Jo segueixo discrepant. També perquè em sembla de fet igual que de la mateixa manera que Na Hong-jin juga amb aquest to a vegades humorístic o aquestes fugides per dir-ho així amb un punt còmic també em recorda molt a Bong Joon-ho de fet Parásits i The Host aquestes pel·lícules mai diries que són pel·lícules lleugeres però té més mala llet Bong Joon-ho sí, pot ser té més mala llet però és però també recorre a l'humor per, diguéssim, per fer una miqueta, per distendre una mica certes escenes o certes

situacions que són molt greus. Sí, però si l'humor hi pot ser, jo crec que aquí el resum seria que no deixa pòsit. Jo crec que aquest seria una mica el resum. Perquè, clar, quan la pel·lícula arriba al final, que evidentment no explicarem, i és un moment en què queda claríssim que això és un epíleg, us heu quedat amb ganes de segona part o tercera?

Per la seqüència final que et dona peu a una segona, no. Perquè és la part que menys m'interessa. És a dir, com dir-ho sense fer spoiler, dels dos bàndols, n'hi ha un que em sembla més interessant,

que és el que hem comentat, que. Crec que sé per on vas. Tu aprecies la muntanya russa. La muntanya russa, però no la mitologia que es comença, no el món treballat que es comença a intuir al final.

Llavors, si la segona part és més Dragon Khan, jo endavant. Però el vídeo previ del Dragon Khan, no.

Ara, en canvi, estic 100% d'acord amb tu. Jo crec que O sigui, jo soc molt fan d'Anna Hong Jin. M'agraden molt les seves pel·lícules. Aquesta és veritat que segurament és una pel·lícula molt desequilibrada i per mi segurament és de les pitjors seves. I per tant, també diria, jo espero que no es dediqui a fer més pel·lícules d'aquesta història, diguéssim, i que segueixi fent les seves històries i que no comenci una franquícia. No volem més franquícies, jo no vull més franquícies.

Doncs em temo que això pinta que tindrem. Malament, malament. Tindrem Hope 2 i Hope 3, etcètera, etcètera. En tot cas, Hope, la 1, doncs és la primera estrena de la setmana a les sales de cinema, però en tenim més.

Perquè avui també s'ha estrenat Weaker, una pel·lícula molt més difícil d'explicar del que sembla, perquè la protagonista és una dona que viu en un poble i que està cansada, que tothom la ridiculitzi perquè és soltera. I un dia decideix encarregar-se un marit, però no un marit qualsevol, un home fet de bímet. Sí, sí, un home fet de bímet. La pelicula està protagonitzada per Olivia Colman i Alexander Skarsgård, que és l'home de Vímet, i és una comèdia romàntica, una faula fantàstica i també una sàtira sobre el matrimoni i les expectatives que la societat imposa sobre les dones, perquè resulta que l'home de Vímet és especialment efectiu a l'hora de tenir relacions sexuals, També és romàntic i a sobre treballa, fa coses pràctiques de casa, arregla la taulada, fa aquesta mena de coses. Tres aspectes en què els marits de les dones del poble no destacen especialment i per tant l'home de Vímet s'acaba convertint en l'home més desitjat del poble en tots els sentits possibles per part de les mateixes dones. Que es Ryan, el personatge de l'Olivia Coleman.

Vull fer un petit apunt, només, abans de parlar de la pel·lícula, que és que l'home de Vímet. Que la pel·lícula és veritat. Que no me l'estic inventant. L'home de Vímet podria ser una cançó dels Amics de les Arts.

Home, tant de bo, des d'aquí. Joan Enric Barcedó, pensa-t'ho. Sisplau. Pensa-t'ho. L'home de Bima trenca llits, perquè és exactament el que, i a més és literal,

el que fa la pel·lícula. Clar, té una premissa tan bona, tan potent, que és, bàsicament, què passaria si Les Pantossells del Màgic 2 fos el buen horror d'Alexandre Skarsgård, i fos sexy, i tothom el volgués al llit, que necessita que sigui una cosa molt boja. O sigui, és una pel·lícula que s'ha d'entregar. 100% a l'estranyesa de la premissa que és tan difícil d'explicar. Llavors, quan la pel·lícula fa això, que és amb aquest component sexual, amb aquest component fastigós, és una d'aquelles pel·lícules que a mi m'agradaria que la pots olorar. Tu pots olorar Olivia Colman en aquella pel·lícula. Aleshores, quan s'entrega molt a això i deixa que sigui ella mateixa una pel·lícula. Desfarmada, canalla, atrevida. Llavors funciona molt. Quan intenta, entre cometes, prendre's més seriosament i dir alguna cosa sobre el masclisme, sobre el feminisme, sobre el rol de la dona, allà és on a mi em falla més. Perquè trobo que al final el missatge que envia està bastant mastegat. No em va semblar una cosa massa nova, massa poc explorada. És veritat que la manera en què ho explora, evidentment. Creativa ho és una estona i original però quan rasques i vas a l'arrel de la qüestió vaig pensar, home, és que això més o menys ja ho hem fet i a estones em va semblar fins i tot massa evident i massa remarcat el missatge de lo explícit i lo evident

que era tot Mira, una de les coses que sortint una mica de l'home de Vímet però una de les coses que em va fer pensar justament això és que hi ha un moment en què la pel·lícula apareix en uns intertítols. Amb idees, i hi ha un dels intertítols, amb una idea que després d'aparèixer l'intertítol hi ha un personatge que el verbalitza amb el diàleg. I vaig pensar, home, amb l'intertítol ja ho tenia, no cal que vinguis dues vegades. I una mica amb el missatge, entre cometes, de la pel·lícula em passa una mica el mateix, que trobo que és massa obvi, probablement.

Sí, no és una pel·lícula que se'n vagi per les branques per dir coses que no estiguin allà molt clarament, i de fet. Una de les coses que té, és el que deia la Marta, que clarament té una premissa fantàstica, diguéssim, una premissa molt de faula, i no pretén sobreexplicar-la, no pretén donar-li cap mena d'explicació lògica, i això és una cosa que a mi m'agrada. De fet, fins i tot et compro, mira, una pel·lícula, una espècie de faula feminista, doncs vinga, endavant, fantàstic, me n'alegro.

No té mitologia, l'home de Vimat. Que celebro que hi sigui. No, no, és veritat que. Mitologia no entès. En cap moment et diuen ni com s'ha creat.

A mi això m'agrada. Peter d'Englitz s'hi posa i ja està. I si Peter d'Englitz s'hi posa i passa, perfecte. No demanaré explicacions a ningú. I també una cosa que m'agrada molt és que al final és una gran epopeia, jo ho definiria com una gran epopeia romàntica, una mica d'esperit plebeu, en el sentit que. En comptes d'anar per la cosa de cims borrascosos de l'Emerald Fennell, que és una cosa molt sofisticada, per dir-ho així, fa una espècie de revers bastant divertit en la qual la gent guapíssima passa a ser gent més aviat poca favorida, l'Alexander Skarsgård és un home de vimet, o sigui, això ja ho diu tot una mica, vull dir, que juga a fer una espècie de revers antiestètic o com a mínim antiesteticista del que era aquella pel·lícula, i crec que aquesta rèplica d'alguna manera és bastant poètica i bastant. I bastant bonica. I, a més, hi ha una Olivia Colman que, evidentment, fa un paperàs que em sembla que ho floreix tot bastant. Vull dir, li dona tot un cos bastant maco.

Home, és que, bromes a part, aconsegueix una cosa que és molt difícil, que és que t'acabis creient la relació entre aquesta dona i l'home de Vímet. És un concepte que pot semblar una broma, però la pel·lícula realment aconsegueix en molts moments sostenir-ho emocionalment i sobretot gràcies als actors. A mi em fa patir, és a dir, Olivia Colman està fantàstica, a mi em fa patir ell perquè clar, està tota la pel·lícula dins d'aquella. Carcassa, no ho sé. I em va semblar magnífic la feina de so. Sí, sí. Perquè en moltes escenes que ell no es mou o que no es veu que es mou, però tu hauries de pensar que es mou, el so específic que fa el bímet doblegant-se i fent les virgueries que fa aquest senyor, trobo que està molt bé treballat el tema del so. És a dir, com pots suggerir tant només amb. Vimat refragant-se i retorçant-se, no sé.

És que hi ha un moment, hi ha un so concret que es mereix l'Òscar a millor edició de so. I no el vull dir, però quan veieu la pel·lícula sabreu exactament de quin so estic parlant. Clar, a mi el que em passa amb Olivia Colman i amb Alexandre Skarsgård és que són dos actors que són molt bons perquè, primer, acostumen a fer papers. Una mica raros. Sí, intentant no ser convencionals. Van a buscar la pel·lícula específica en què se'ls demana una cosa molt estranya, molt esbojarrada, sobretot Alexander Skarsgård. Ara aquí t'he de dir que s'han superat. Però Alexander Skarsgård, a més, fora de la pantalla, també és un personatge, perquè va vestit d'unes maneres que trenca absolutament amb el cànon de senyor suec de metre 90, superguapo, canònicament perfecte, I això també ho fa en la seva carrera. Aleshores, per què són tan bons actors tots dos? Perquè quan busquen aquests rols raríssims, s'hi entreguen en cos i ànima, que és l'única manera. En què tu pots fer bé una interpretació com aquesta és a dir, tu t'has de creure el que estàs fent com si fos Hamlet i per això t'acabes creient la relació perquè ells no estan veient un home de bímet i una senyora pescadora que fa fàstic o sigui, estan veient el cor del personatge és que és de veritat,

s'ho estan creient però cada vegada que ho defineixes i dius un home de bímet i una senyora pescadora que fa fàstic penses, i com és que hem anat a veure aquesta pel·lícula? funciona. Ens ho hem passat bé, eh? Molt.

I jo, seguint amb aquesta O sigui, jo no sé què està passant últimament amb els tios buenos, diguéssim, fent papers estranys, perquè tenim el Frankenstein amb el Jacob Elordi fent de Frankenstein. Acabem de parlar. Hope, surt Michael Fassbender. No sé si us heu no podem entrar en detalls i ara Alexander Skarsgård fent d'un home de pímet hi ha una espècie de moda bastant curiosa jo crec que hi ha una

filia allà uns fetixismes per explorar el monstre sexy això és una cosa que ve ja de fa uns quants anys cap aquí vampirs i altres criatures homes llop al final aquesta cosa salvatge vampirs i homes llops donen. La gràcia és que l'home de Vímet semblaria que no i resulta que és millor que l'home allò.

Hi ha una cosa en aquesta pel·lícula que a mi em sembla que és el cor de la pel·lícula i una cosa que m'agrada molt que és aquesta dualitat entre la fragilitat i la duresa. L'Olivia Coleman fa un personatge que és molt dur. Però alhora, quan mostra la seva fragilitat, et transmet una sensació d'estar despullada, diguéssim, metafòricament, molt forta, i a mi em va conmoure. I, per altra banda, evidentment, l'Alexander Skarsgård és un personatge que és un home de vímet. I això mateix també té una pròpia dualitat és un personatge literalment inflamable a tots els nivells és també molt vulnerable i tot això, aquest joc, aquesta contraposició tota l'estona funciona molt bé en aquesta pel·lícula i crec que és la gran

virtut que té a més la pel·lícula hi ha un moment que es replega en la història de l'Olivia Coleman perquè recordem que és una dona de la qual s'enriuen. I acaba parlant una mica sobre com et canvia la teva visió del món i la visió dels altres el fet que durant tant de temps un grup concret de persones hagi rigut de tu i hagi fet befa de tu. Vull dir que també té els seus moments seriosos la pel·lícula, que ja he dit que es diu Wicker, proposta com a mínim diferent, diria jo, que s'ha estrenat avui a les sales. I avui mateix també ha arribat Libiricus, és una pel·lícula australiana de terror, que ja en vam parlar quan la vam veure al Festival de Sitges, com Hope, que ja n'havíem parlat, comencen a arribar les pel·lícules de Sitges a sales, que barreja una història d'amor adolescent. Amb una criatura sobrenatural. Segur que els oients recorden el punt de partida, que és la relació entre dos nois adolescents que se senten atrets l'un per l'altre, però el poble religiós on viuen, l'homosexualitat és un pecat, i per això els sotmeten a una teràpia de conversió.

¿Te sientes? No, no realmente, solo me siento más caliente que antes.

Es el poder de Dios cerrando en ti todo tu perdida.

La clau estant que la conseqüència d'aquesta teràpia és el sorgiment d'una entitat invisible que el que fa és adoptar la forma de la persona que més desitges per atraure't i matar-te. D'aquesta manera la pel·lícula vincula. La por, el desig propi, producte de la repressió i l'homofòbia amb aquesta entitat que pren vides. És una molt bona barreja de cinema queer i cinema de terror, i la pregunta que genera és molt interessant. Què passa quan allò que desitges és allò que t'espanta?

Sí, estem darrerament, i de fet, quan parlàvem del Festival de Sitges, d'algunes de les pel·lícules més esperades i de més, jo crec que està venint un boom de cinema de terror queer, i crec que té molt sentit. Entre els títols més esperats o més comentats hi ha Can Miasma, que en vam parlar fa unes setmanes, No Rest for the Wicked i ara Leviticus. Són pel·lícules que juguen amb una certa parlant de la soledat, és un gran tema i crec que Leviticus és un dels epicentres de la trama. D'alguna manera, els personatges de Levíticus, més enllà de la seva sexualitat, són personatges que se senten sols, o el terror arriba quan estan sols. I jo crec que, en definitiva, el terror i el terror queer, diguéssim, és un gènere que retrata i es nutreix d'aquesta sensació de soledat. I, com deia, d'alguna manera Levíticus és aquesta por d'estar sol i també de sentir-se sol amb una identitat sexual que en una comunitat com la que situa Levíticus, que és un poblet perdut enmig d'Austràlia, doncs encara és més forta.

Abans, quan parlàvem de Hope, Tarik, de fet has començat parlant sobre el poder que té no mostrar alguna cosa. I en aquest cas passa alguna cosa semblant, perquè aquesta entitat. És invisible, i aquí el director Edwin Chiarella també construeix el terror a través de l'atmosfera, les ombres i aquesta presència que no veiem. La podríem comparar molt fàcilment, crec que és una comparació que es farà molt amb It Follows.

Sí, clar, It Follows s'ha convertit per drets propis en segurament una de les pel·lícules més potents i més importants del cinema de terror contemporani. El Leviticus també juga amb elements similars i també juga amb idees que d'alguna manera no poden sorgir de malsons o de conceptes, per dir-ho així. No és una pel·lícula que jugui amb coses molt tangibles, sinó més aviat amb aquesta idea que d'alguna manera se'ns pot girar en contra les coses que tenim o que estimem més. Clar, sí, o sigui, són registres similars, però evidentment li toca una mica, és a dir, perd una miqueta la pel·lícula si la comparem amb un gran tòtem com It Follows.

A part de la metàfora sobre l'homofòbia interioritzada, perquè els personatges tenen por del seu propi desig, la naturalesa d'aquesta entitat també dóna por a un joc d'equívocs que desconcerta molt, perquè com que aquesta entitat pot prendre la forma de la persona que tu desitges més, Hi ha moments que els personatges tenen davant la persona que desitgen més i no saben si és la persona o és l'entitat.

Sí, i com deia, jo crec que això té una cosa de malson i a mi m'interessa molt quan el terror se'n va cap a aquest terreny perquè, clar, si estableixes tu o si la pel·lícula estableix unes normes molt clares, aleshores segurament seria fàcil per dir-ho així desmuntar la trama o que no acabés de funcionar. En canvi, jugant amb que la pròpia pel·lícula i els propis personatges tota l'estona estan. Sentint que no poden, diguéssim, respondre amb lògica un terror que els assetja, doncs tota l'estona estàs tu també sentint que no hi ha manera de sortir d'aquest laberint al qual has entrat. I sí, jo crec que al final és una pel·lícula que funciona molt bé perquè se situa o s'endinsa cap a un terreny on la lògica no hi té lloc.

Al final, de fet, el que fa més por de tot. És aquest poble, aquesta comunitat perduda que deies, és el que és més terrorífic, perquè la mentalitat d'aquesta gent que els porta a plantejar una teràpia de conversió és horripilant i és una pel·lícula sobre el mal que poden fer els discursos homòfobs i sobre com poden fer d'un lloc un espai absolutament terrorífic.

Sí, a més, jo crec que també és molt interessant parlar del cinema de terror australià, i crec que l'espai. De fet, a la pel·lícula una cosa que també trobo que està molt ben plantejada és el retrat dels espais, i d'alguna manera jo sempre faig la relació que el cinema de terror austràlia és una mica el que el cinema western va ser als Estats Units, no? Sempre els espais i les comunitats tenen alguna cosa de misteriós, de desconcertant, de que tots els personatges estan una mica fora de lloc. Penso en pel·lícules, no només Levíticos, com hem dit, però penso en les pel·lícules de Peter Weir, Picnic and Hanging Rock o L'última ola, o també Walkabout de Nicolás Roeg, Waking Fright de Ted Kochev. Són pel·lícules que d'alguna manera fan que també l'entorn, sigui el geogràfic, sigui l'humà, sigui també sempre molt hostil i que respongui a alguna cosa com telúrica que no té una resposta massa clara. D'alguna manera, aquest enfrontament entre els protagonistes i el lloc on viuen em recorda molt al cinema western, que sempre els maquillers en el cinema western clàssic estan enfrontant-se a mals d'alguna manera, que normalment eren els indis, però també era una geografia dura, hostil.

De fet té moltes similituds l'espai del western amb segons quines zones d'Austràlia Sí, sí, totalment Hem parlat de monstres, de criatures de bímet de terror sobrenatural i ara canviem radicalment de registre per parlar d'esta soledat la primera pel·lícula de Javier Giner que torna a treballar amb Oriol Pla La primera fue la más extraña La segunda no la entendí

La tercera pasó volando y no supe qué decir Perdí mi oportunidad La cuarta fue sin duda la mejor. Estaba yo preparado. Me sentí importante. La quinta me pilló pensando en la anterior. Tuve que volver a empezar mientras me he dado. La sexta fue toda para mí. No la compartí con nadie. Fui un incomprendido. Insistí en la séptima, insistí. Y en la octava dije. ¿Hasta cuándo va a durar esto?

Tots dos van ser la principal força creativa de la sèrie Yo Adicto, que es basada en l'experiència de Javier Giner, i en aquest cas també, segons ha explicat el mateix Javier Giner, tot i que no es posa a si mateix com un personatge, sinó que basa diferents situacions en la seva pròpia vida. La pel·lícula es presenta com un retrat de la solitud o del que queda després d'una ruptura de parella. Per un costat tenim el Leo, que interpreta l'Oriol Pla, i per l'altre tenim la Lorea, interpretada per la Marina Sales, que també apareixia a Yo Adicto, Els dos van ser parella durant cinc anys, però ara han trencat, i la pel·lícula mostra com intenten refer les seves vides respectives per separat. Aleshores, a través de les vides d'aquests dos personatges, la pel·lícula va introduint altres temes, com ara la precarietat laboral o la dol per l'amor dels pares.

Sí, és una pel·lícula que crec que el que podria ser la seva gran virtut acaba sent el seu gran defecte. Perquè tu, com a espectador, parteixes de la premissa que ja coneixes d'això és una parella que s'ha separat i els veiem per separat. Tu, perquè ja has vist moltes pel·lícules, t'imagines que en algun moment es retrobaran, però aquest retrobament es fa de pregat, diguéssim. Aleshores. És interessant que juguis amb les expectatives dels espectadors i que busquis introduir i presentar els dos personatges per separat com a resultat d'una relació que en el fons no has vist i que pel que sembla la pel·lícula no acabaràs de veure. Però, per fer això, necessites, primer, dos actors que estiguin molt bé, que en aquest cas estan bé, sobretot l'Oriol Pla, jo diria. Això ho tenim. Té la primera seqüència en què fa el que millor sap fer, que és The Clown. Sí, aquest tall que m'ha escoltat. Aquest tall que és meravellós, perquè és l'Oriol Pla, vull dir que no cal que el presentem més en aquest sentit, és la sang del clown de Catalunya estar en aquella família. I la Marina Sales, que també ho fa molt bé, però després peca perquè els dos personatges, el meu pare, no estan prou ben desenvolupats. I això és una cosa que a mi em posa profundament nerviosa. Quan els personatges, l'únic tret distintiu que tenen és que estan tristos. Són personatges a qui la vida els va molt malament, no hi ha manera que els vagi bé, i tota l'estona estan tristos, pel que sigui. Un perquè el pare està malament, l'altre perquè no sap què fer amb la seva vida. I aquí tu pots trobar molts matisos de personatge i pots crear personatges que siguin molt interessants si vas més enllà del fet d'estar tristos, però crec que aquesta pel·lícula no ho aconsegueix. I el que acaba resultant és que durant tot el matratge tens la sensació que t'estan presentant els personatges. En cap moment els personatges s'acaben de desenvolupar prou o acaben sent prou interessants per aguantar dues línies temporals i dues estructures narratives per separat, que després, quan es troben, si és que es troben. Tingui un resultat satisfactori per a l'espectador.

Clar, crec que és això que deies, que és que els dos personatges són massa passius. És a dir, els passen constantment coses i ells fan poques coses, també perquè estan en una situació dura, que és bastant habitual, després d'una ruptura que és difícil, no estàs per fer grans coses. Però, clar, el fet que tinguis, no un, sinó dos personatges amb una actitud tan passiva que estiguin en. Col·locats en paral·lel, que hagis de seguir les dues històries amb el mateix interès, fa que no hi hagi la crec que no hi ha la recompensa que la pel·lícula espera que hi hagi. Exacte.

I a més, vens de Yo Adicto, que és tot el contrari, perquè hi havia molta gambarrada, hi havia molt sentit de l'humor, hi havia una persona que s'enrella d'ella mateixa, però que alhora parlava de temes molt durs, i aquí la sensació és que no hi ha res d'allò. O sigui, és gairebé com si l'hagués fet un altre director. És una cosa molt plana, molt seriosa, que es pren massa seriosament a ella mateixa i que tota l'estona està cridant cine, intensitat, gent fumant, tota l'estona. I a mi això em va treure molt perquè necessitava uns personatges que m'interessessin una mica més i mai em van arribar a interessar del tot.

Mira, veus, a mi el tema de la intensitat d'aquesta dramàtica jo sí que hi vaig entrar, eh? Aquesta cosa de estic destrossat amb aquesta banda sonora que estàvem escoltant. Que és pura alegria. Sí, la trompeta. Però jo vaig entrar en la seriositat, diguéssim, aquesta intimista, introspectiva. El que sí que trobo és que, doncs, això, que els personatges. D'alguna manera no acaben de tenir el cos que haurien de tenir. Però em sembla una bona òpera prima, que no oblidem que és la seva primera pel·lícula com a director.

Sí, sí, Javier Ginera aquí, jo crec que és això, és veritat que segurament el format, diguéssim, cinematogràfic li ha passat una mica factura, perquè a més, d'alguna manera, també veu una mica de o es teatralitza una mica massa en algun moment, potser no troba l'equilibri diguéssim, en el registre cinematogràfic, però sí que és una pel·lícula notable, i a més és això, és un debut que crec que, vull dir, no sé, a mi sí que m'ha agradat bastant, i crec que és una. A punt de maneres, també m'interessarà molt saber o veure com a poc a poc es va distanciant de si mateix i les properes pel·lícules d'alguna manera va veient que hi ha més enllà del que potser són més autorreferències.

I també s'ha de dir que s'ha arriscat amb aquest format, diguéssim, o aquesta idea de dos personatges en paral·lel i d'alguna manera que estan mirant l'un a l'altre, s'ha arriscat, no és gens fàcil fer això. Va, repassem-la, els títols que hem comentat, perquè hem parlat de Hope, de Wicker, de Leviticus i de Esta Soledad. Com sempre, us demano que ajudeu els oients a acabar de triar si aquest cap de setmana només poguéssiu anar al cine a veure una d'aquestes pel·lícules. I deixeu-me fer un incís. Crec que amb la que amb lloc us heu passat és Wicker.

Quina triaríeu? Jo no, jo segueixo apostant per anar Hong Jin i Hope. Tu vas a Hope, eh? Segurament és més desequilibrada, però. Amb un volt de crispetes molt gran te'n vas a Hope. Sí, sí, sí. I reivindicant tot el pòsit que té. I reivindicant el pòsit. Allà hi és, eh?

Jo només perquè vull sentir la cançó dels Amics de les Arts, l'home de Bimat.

Jo me'n vaig a. Ostres, és difícil aquesta, eh? Però he de ser sincero amb mi mateix. Aleshores, m'ho vaig passar millor amb Wicker. Per tant, voto Wicker.

La finestra indiscreta. Divendres a partir de les 12 de la nit. Amb Toni de la Torre.

Hem parlat de les estrenes de cinema, però també tenim l'opció de mirar una pel·lícula a les plataformes. Al 3CAT tenim un peliculot, per dir-ho ràpid i fàcil, perquè han incorporat American History X, la pel·lícula atònica i protagonitzada per Edward Norton, que explica la història d'un jove neonazi que acaba a la presó després d'assassinar dos joves negres i que durant la seva estada a la presó. Doncs comença a qüestionar les seves conviccions. Quan surt en llibertat, descobreix que el seu germà petit està seguint exactament el mateix camí que havia seguit ell. És una pel·lícula sobre racisme, violència i radicalització, però també sobre la manera com les ideologies d'odi es transmeten dins d'una comunitat, però també dins d'una família. El més potent de la pel·lícula, un cop revisionada, jo us diria que continua sent Edward Norton, que fa una interpretació. Molt física, molt agressiva, i també com la pel·lícula aconsegueix mostrar la capacitat de seducció del grup neonazi, aquesta necessitat de pertanya, els discursos, la violència, la masculinitat, la sensació de tenir enemics molt clars, sobretot, tenir enemics molt clars per justificar-ho tot.

Sí, sí, aquesta és, bueno, no cal presentar-la massa perquè és una pel·lícula realment molt, molt, molt emblemàtica i que segurament tots quan hem vist en algun moment ens ha deixat. Molt frapats i marcats. Jo la vaig veure com a adolescent i em va deixar absolutament impactat. I també, gran pel·lícula. No oblidem que és una. Òpera Prima també és un debut de Tony Kaye, un cineasta que, a més, en aquesta pel·lícula va tenir molts problemes amb Edward Norton, amb els productors. De fet, aquesta pel·lícula, tal com la podeu veure a 3Cat, està en un tall que no és el tall que hagués desitjat el director. De fet, el director hagués tallat bona part de la interpretació d'Edward Norton per portar-lo a una cosa molt més àspera encara.

Mira, això no ho sabia, que és el que hauria tret. Que és el que no li agradava.

Es veu que està molt enfadat amb els productors i amb l'Edward Norton perquè en el muntatge hi havia molts més plans per alluïment d'Edward Norton en comptes d'anar a una cosa molt més aspre que, diguéssim, encara era més dura del que la pel·lícula acaba sent. Però el que crec que és magistral segurament d'American History X és que mostra, com deies Toni, Plasma no només l'atracció que pot generar els discursos, les estètiques, els col·lectius neonazis, sinó també els motius que hi ha al darrere. Què hi ha al darrere o què pot haver al darrere d'aquests joves que se senten atrets per això. La degradació d'una societat des de l'àmbit familiar fins a l'educatiu. Crec que és una pel·lícula fantàstica.

És una pel·lícula que ja té un temps, però malauradament continua sent vigent i continuem havent-la de recomanar per motius que van més enllà del cinematogràfic.

Mentrestant, a Netflix estrenen Colisión, una pelicula de Daniel Sánchez Arevalo amb Laia Costa i Álvaro Cervantes inventada a Madrid l'any 2013, plena crisi econòmica. Un grup de lladres entra a robar un banc, sembla el típic atracament, Però durant la fugida tenen un accident de cotxe. Aleshores, el que sembla un atracament fallit, doncs la idea és que la pel·lícula va tornant en aquest moment de l'accident i anem descobrint els interessos i els secrets dels diferents membres de la banda, de manera que va alterant el que pensem o el que pensàvem del que ha passat. M'ha fet pensar moltíssim en la caça de paper. Moltíssim. Que estic convençut, que veig la reunió de dir, necessitem pel públic espanyol alguna cosa que s'assembli a la Casa de Papel, perquè clarament és una cosa que els va funcionar molt bé.

Sí, totalment, i és un referent que des del primer minut de pel·lícula no te'n pots deslligar, és a dir, des del primer moment de com està muntat l'atracament, com està rodat, com estan presentats els personatges, tot, tot, tot remet a la Casa de Papel, però jo diria a la Casa de Papel en hores baixes. Perquè em torna a passar una mica com amb esta soledat. La premissa, el format, m'interessa. El desenvolupament, l'exercici del format, no tant. I trobo que és desafortunat, primer, perquè té un casting molt bo, és a dir, els actors donen per molt més, Laia Costa, Álvaro Cervantes, o sigui, tots els que hi apareixen.

El fet dels actors salven molts moments importants. Molts moments que es veu que estan fets per dir-ho de forma directa amb pocs recursos ells ho salven amb interpretació a més és que és amb interpretació no amb la línia de diàleg

amb mirades i a més tens aquest context. Socioeconòmic de la crisi, que clar, no és gratis tampoc, és a dir, no poses un atracament en plen moment d'auge de la crisi perquè sí, has d'intentar dir alguna cosa més enllà de les peripècies o els problemes que tenen els protagonistes i crec que això no està prou ben explotat, no està prou ben lligat. Com perquè s'acabi dient alguna cosa interessant més enllà de, és que clar, la crisi ens va posar tots contra les cordes, que és una cosa que més o menys ja sabem, i que d'altra banda la Casa de Papel també explorava d'alguna manera. Aleshores, no és exactament, o sigui, tinc la sensació que ells es pensaven potser que estaven fent una reflexió més profunda, més enllà d'un simple thriller més o menys efectiu, i s'han quedat en el thriller efectiu. No és una mala pel·lícula per se, però podria haver estat més.

Jo crec que. Estic d'acord amb tu, però crec que funcionarà. Ui, serà número 1. Crec que d'aquí unes hores estarà la número 1 a Netflix. Sí, sí, tot el cap de setmana. Molt probablement. Aquesta setmana a plataformes també inclourem YouTube, perquè el director d'Obsession, Cary Barker, ja ha estrenat el seu nou curtmetratge. Un regal de Halloween. Estem intentant no parlar de Halloween avui, espero que els oients ho hagin notat, perquè aquí som de castanyada, però ja veureu com l'actualitat ens va portant cap a Halloween. És un regal de Cory Baker a la castanyada. És un regal de Cory Baker, concretament a la castanyera, perquè es titula Mama Bear. A partir d'ara, en comptes de castanyera, direm Mama Bear. És un curt de, em sembla que són 4 minuts, no arriba a 5. Sí.

Que és increïble com un director pot tenir un segell tan marcat després d'haver fet una pel·lícula i venir de YouTube. És a dir, en cinc minuts hi ha tots els ingredients del que és la filmografia o del que pensem que serà la filmografia de Curry Barker, perquè des del monstre misteriós en les tenebres que ja planta Obsession, amb aquest personatge, la protagonista d'Indina Barrette, fins als moviments de càmera, als personatges que entren i surten. L'acció inmedia res, portada més a l'extrem

dels últims temps. I la histèria, que és una cosa que crec que hi sortia molt. No només a Obsession, sinó també a la pel·lícula, al llargmetratge que va posar a YouTube a disposició de tothom abans que algú li fes cas. Diguem, un gran estudi de fescas que és Milken Serial, que també hi havia aquest punt molt de càmeres dins d'una casa i atacs histèria que portaven fins a les últimes conseqüències. Hi ha una cosa que específicament em crida molt l'atenció i que a més crec que és molt generació YouTube, que és fer un curt, posar-lo a YouTube de 4 minuts i pico, no posar ni crèdit, s'acaba abruptament sense ni un sol crèdit, crec que està molt bé que es mantingui fidel a aquest registre que l'ha fet cineasta d'alguna manera, que és YouTube i els seus tics i registres.

Sí, i és el que anava a dir, és a dir, té molt de mèrit que havent triomfat tant amb el primer llargometratge. No consideri que tornar a fer alguna cosa a YouTube és fer una passa enrere. Això et diu molt de com aprecia el mitjà on va. Anava a dir on va començar, però no, on continuarà creant, perquè clarament no el vol abandonar.

Però és que, a més, jo crec que és un director que crec que clarament, si veus tots els seus vídeos i curts i llargs i tot això, s'ho passa molt bé dirigint. I crec que ho fa perquè s'ho passa molt bé i perquè és el que vol fer i el que gaudeix. Sí, dit d'una altra manera,

estava descansant i per descansar va fer aquest curtmetratge.

Però. És veritat que ara que YouTube s'havia convertit en una plataforma de l'hostada, segurament perquè hi ha TikTok, Tweets i altres plataformes que li han passat al davant en molts sentits, crec que hem tornat una mica als orígens de YouTube, que són els SNL Digital Shorts que feien els de The Lonely Island, que eren vídeos i els penjaven allà i allà va començar com l'auge de YouTube. Jo crec que Kane Parsons és un altre, o sigui, hi ha tots aquests cineastes que venen de YouTube, que alguns són millors i alguns són pitjors, igual que els que surten de les universitats de cinema, vull dir que en aquest sentit, però que sempre hi ha com una idea d'aquest és un youtuber i ara va a fer una peli i tal, però realment hi ha molt talent i YouTube històricament ha servit per potenciar talent que d'una altra manera no hauria arribat a Hollywood o a qualsevol altra gran indústria del cinema.

Jo això ho aplaudeixo. I aquest curt val molt la pena. No l'explicarem gaire perquè bàsicament són cinc minuts i si expliquem alguna cosa. Tampoc hi ha molta cosa a explicar, eh? Ja ho tenim. Però et deixa una estona pensant. M'agrada molt el fet que ell ens mostra una sèrie de coses, però no ho lliga tot ni molt menys i et deixa com a mínim una estona fent voltes al cap a veure exactament què ha passat. En aquest curt. Altres novetats a plataformes que val la pena tenir en compte. Doncs a Netflix han incorporat Parásits, justament, de Bong Joon-ho, a Filmin, Reservoir Dogs, que no estava a cap plataforma en aquest moment, i Els odiosos 8. A Amazon, el documental Searching for Sugar Man, i a Movistar, Uber de Vendetta.

L'espai. L'última frontera. Aquests són els viatges de la nau estelar Enterprise.

Abans d'anar amb les novetats de sèries, hem de tenir un record per Patrick Stewart, que va morir ahir als 86 anys. Actor conegut sobretot per haver estat el capità Pickard a Star Trek, la nova generació, un personatge que el va acompanyar tota la vida. El va convertir en una cara popular a la televisió, un mitjà on va arribar amb tot el seu bagatge d'actor Shakespearean. De fet, un dels seus primers papers a la televisió va ser a Joe Claudi, En els seus primers anys a la televisió va interpretar molts personatges històrics, polítics i aristocràtics, gairebé sempre en dramas britànics, però va ser el capità Picard el que va convertir en una icona de la televisió aquest actor a finals dels anys 80. Deia que l'acompanyaria tota la vida perquè després que acabés la sèrie el va tornar a interpretar en diverses pel·lícules de l'Anissaga. I de fet va acabar tenint una sèrie pròpia que es va dir Star Trek Picard. Però segurament pels espectadors més joves sigui més recordat per haver estat el professor Charles Xavier a les pel·lícules X-Men que van gegar a Bryan Singer l'any 2000 juntament amb Hugh Hackman, Emma Kellen, Anna Paquin que van convertir aquells X-Men en una franquícia de molt d'èxit per Marvel i de fet l'últim paper. De Patrick Stewart acabarà sent Avengers Doomsday, que s'estrenarà a finals d'any i que en principi el seu paper ja està filmat. Sí, en principi sí.

De fet, ahir Marvel i Kevin Feige també es van mostrar tocats per la mort de Patrick Stewart. Jo crec que si alguna cosa, ja ho apuntaves tu, Toni, però si alguna cosa li hem d'agrair. Els que som fans del cinema de superherois, del cinema de ciència-ficció, etc. és que un actor que venia del teatre anglès i que estava tan ben format i que venia d'allò del Shakespeare, del drama, d'aquesta cosa molt seriosa, aportés aquest mateix rigor i aquest mateix esperit a les pel·lícules i a les sèries que tradicionalment s'havien considerat art menor. És a dir, que ell amb les seves interpretacions, amb la seva serietat, amb la seva manera d'abordar els personatges donés importància i donés força a aquestes produccions que d'una altra manera no es consideraven l'art més important o profund o valorat.

Sí, sí, que es mirava per sobre de l'espatlla. És una cosa, per cert, que té en comú a mi amb McKellen. Això anava a dir també. Que, a més, de fet, els dos van coincidir a la companyia del Club Theatre de Shakespeare, no amb les mateixes obres, diria, però sí en el mateix temps, són quatre anys, i en Aquelena ha fet un tuit molt maco.

És que eren grans amics. Sí, clar. Hi ha vegades que mor un personatge famós i immediatament penses en un altre personatge famós perquè saps que tenia un vincle molt especial amb aquella persona. Jo immediatament vaig pensar en Ian McKellen perquè tenien aquesta química, aquesta relació d'amistat de dècades d'anys. Que es traspassava també a la pantalla a X-Men tenien aquesta química que veies que hi havia alguna cosa més enllà de la pantalla i això sempre s'agraeix molt sobretot quan feien dos personatges tan icònics i al final sobre el qual tot l'univers de X-Men es basa.

Sí, sí, jo crec que, d'alguna manera, el que comentàveu, ha passat segurament a convertir-se en una de les peces d'aquelles que, gairebé sense voler-ho, penses en aquest personatge quan penses en la ciència-ficció en aquest gènere. I jo diria que, d'alguna manera, Patrick Stewart és a la ciència-ficció el que, d'alguna manera, Christopher Lee és el terror i la fantasia, no és un d'aquests. Grans icones que travessen tot el gènere, gairebé des de podríem parlar de tot el cinema i el cinema de ciència-ficció. Sempre hi ha la cara de Patrick Stewart per allà, segur.

Doncs des d'aquí el nostre record a Patrick Stewart. I ara, ara sí, anem amb les sèries.

L'estrena destacada d'aquesta setmana té al capdavant Stephen Graham, actor molt conegut ara per Adolescents, on va interpretar el pare protagonista, però que en realitat té al darrere una carrera de més de 20 anys de papers excel·lents en sèries com This is England o Boardwalk Empire, per exemple, com saben molt bé els bons aficionats de les sèries. Aquest cop ha decidit, i mira que podia decidir qualsevol cosa, perquè després Adolescents deu tenir ofertes que pot triar i remenar, però ell ha decidit interpretar un assassí despietat. A la sèrie Nocturne, un assassí que van tancar i que està ben reclòs i vigilat, i que té una capacitat de manipular els altres que fa pensar molt, molt, molt, molt en el silenci dels anyells. És un assassí que van aconseguir sentenciar-lo per diferents crims, però no de la desaparició de dos germans, malgrat que el detectiu que es va encarregar del cas. Que està interpretat per Liv Sheariver, l'actor de Rey Donovan, està convençut que és culpable. Clar, el cas dels dos germans va quedar sense resoldre fins que, d'un dia per l'altre, un dels germans reapareix. Potser ha estat alliberat, potser s'ha escapat, no ho sabem. El que és important és que això fa que es reobri el cas i que l'ara exdetectiu s'hi torni a involucrar i que el principal sospitós continuï sent aquest assassí empresonat. Però clar, com ha pogut fer res ell des de la presó, aquesta pregunta, és clau per una sèrie de misteris i crims que és d'aquelles que enganxa. Perquè vol saber com encaixaran totes les peces que et posen sobre la taula i per què no. Tots estan molt bé. Especialment Stephen Graham, però estan tots molt bé. Molt bé.

Molt bé, aquesta sèrie. Molt bé. És veritat que jo soc el target objectiu d'aquesta sèrie. Han anat a per tu. La van fer pensant en mi. Ho sé. Però. Mira, tenia un professor a la universitat que sempre em deia, una pel·lícula o una sèrie és bona quan aconsegueix molt bé allò que es proposa, que em sembla bàsic, i aquesta sèrie triomfa exactament per això. És una sèrie de misteri, d'assassinats, de psicòpates assassins, que sap que ha de fer això molt bé i que no ha buscat res més. I aquí ja m'ha comprat, perquè només necessites un misteri prou interessant, una atmosfera tipus True Detective, tipus Mare of Easttown, que és la tardor, aquell moment en què la tardor gairebé és hivern. L'han estrenat en el moment. En el moment que estic jo al sofà amb la manta i el meu te,

pensant què li ha passat. Sofà, manta, crims i Stephen Graham, què més vols? Està basada per ser en una novela d'un és un matrimoni, els autors de la novela, que fan servir el sobrenom de Lars Kepler. Vull dir que si t'interessa, Marta, després de la sèrie vas a buscar les novel·les.

Jo tenia una mica de por d'això, perquè vaig veure que estava basat en una novel·la nòrdica i els nòrdics són molt bons fent aquesta mena d'històries també en la televisió. I pensava, ja veuràs que ara vindran els yanquis i faran una americanada amb aquesta història, però trobo que han trobat el punt just entre la tenebrositat nòrdica d'aquesta mena d'històries i la yanquisada que fan els americans. Aleshores, clar, funciona primer perquè un dolent tan llaminer com el que interpreta Steven Graham, que evidentment és el del Senyor dels Anyells, no, el Silenci dels Anyells, és el mateix que Seven, és el mateix que els sospitosos habituals, és a dir, és aquest dolent, aquest moriarti que sembla més llest que els detectius que l'han d'atrapar, però que al final segurament no serà tan llest perquè si no, no tenen gràcia aquestes històries. I aquesta partida d'escacs perpètua al llarg dels episodis de els bons versus els dolents, qui guanyarà quan tots són molt llestos. En aquest cas, a banda de Liv Schreiber, també hi ha el personatge de Zazie Beetz, que coneixereu per Joker, sobretot per la sèrie Atlanta. Que fa d'aquesta policia que s'acaba infiltrant en aquesta espècie de manicomi presó on està d'alta seguretat exacte on està Steven Graham per mirar a veure com pot accedir a ell o exactament què saben si hi ha algú a dins que l'està ajudant o no que també li dona una altra capa extra perquè normalment en aquesta sèrie sempre és el detectiu i el dolent i hi ha les típiques escenes d'interrogatori de veure qui dels dos farà millor i enganyarà l'altre però aquí hi ha com una altra capa encara que que és com d'espionatge, que també li funciona molt bé a la sèrie. I clar, després tens aquestes interpretacions meravelloses. Leif Schreiber, evidentment, molt perjudicat d'aparença, per cert, però li funciona per fer aquest detectiu de. Estic traumatitzat perquè mai vaig resoldre aquest crim, però el resoldré. Zazie Witzka, ja ho he dit, que està molt bé. I Stephen Graham, que és veritat que, evidentment, et porta a l'Aníbal Lecter, però el fa prou diferent. Com perquè no sigui una còpia descarada. I té aquest punt de que a vegades t'enganya a tu com a espectador també. Sí, totalment. Hi ha moments que dius, és que pobra broma,

i no, pobra broma no. És que estem dient que és un assassí, però la sèrie juga molt intencionadament a que potser no ho és. De fet, en el primer interrogatori al qual el sotmeten, ell diu, jo us diré on és la noia si surt tota la veritat. I ell, en la seva interpretació, juga molt bé, per una banda, aquesta cosa molt física, perquè ell és un actor que sap recórrer molt bé el cos, els gestos, aquesta cosa física de monstre tancat en un cos d'ésser humà, però alhora també és capaç d'ensenyar-te la vulnerabilitat del personatge. Per mi, ell és, que no és cap sorpresa, però és el 80% de la sèrie. Si voleu, l'escoltem justament a l'escena en la que interroguen el personatge. ¿Qué nos puedes decir de esta chica? ¿Quién eres? El agente especial en cargo,

Alexandra Quinn, FBI. Especial.

Me gusta. Ella es divertida. No eres divertida. Perdóname, señora Quinn. Claro, es esta rieleta que fa.

Jo crec que hem vist Stephen Graham fent molts papers diferents i a tots els exceleix i aquí realment, bé jo ho he dit, però realment es menja la funció i de fet la sèrie ja juga això totalment, és a dir, pots tenir tota la resta, tots els ingredients ben posats allà, però sense un magnetisme ambiguo, misteriós que proporciona Stephen Graham no funcionaria com funciona i de fet també ho deies tu Marta és una sèrie que sap el que juga ho juga molt bé clarament és una sèrie que va a excel·lir va a excel·lir perquè té clarament un material bàsic que és aquesta novel·la que deu ser molt bona perquè realment està molt ben plantejada totes les trames també està molt ben plantejat el muntatge dels capítols per anar afegint informacions, dosificant-les d'una manera que tu diguéssim et vagi creant una sensació d'incertesa però a l'hora d'anar tenint peces de puzle. Però jo crec que tot al final depèn d'aquest Stephen Graham, que tota l'estona, doncs això, no sé, ja ho he dit vosaltres, però crec que demostra una vegada més ser un actor completament camaleònic i, a més, que també ho comentaves tu a mi em fa por i és un actor que em fa por perquè té una fisicitat no és que faci dos metres però juga molt amb aquesta cosa molt primitiva que no t'agafi mai sola en una parcel·la o en una cel·la perquè malament i de fet comença així la sèrie i ja et poses a punt doncs la sèrie

que es diu Nocturne i que trobareu a Apple TV.

Aquest cap de setmana molta gent celebra Halloween i hem avisat que acabaríem anant cap aquí i tenim moltes series de terror, però a mi em sembla que la més recomanable és Crystal Lake. És una sèrie que es va estrenar, de fet, no sé, un parell de setmanes, quan estàvem fent els especials des del Festival de Sitges i no vam poder comentar en el seu moment. Val la pena fer-ho perquè la sèrie proposa un retorn a l'univers de Divendres 13. Ja sabeu que Crystal Lake és el nom del llac i del campament, que és el centre de la primera pel·lícula, I el que fa aquesta sèrie és, en certa manera, una història d'origen fixant-se en Pamela, la mare de Jason. La sèrie comença amb la mort del fill, ofegat al llac, i aprofundeix en el procés de dol del personatge i la seva transformació psicològica, perquè clar, tots sabem que acabarà fet després. I he de dir que inicialment la idea d'una història d'origen prequela no em convencia per la sensació d'expandir una cosa que ja funciona, certa repetició de la jugada, ja sabeu que no m'agrada gens que quan una cosa ha quedat en el territori del misteri, que vinguin i m'ho expliquin en general, no és una cosa que em vingui gaire de gust, m'agrada que quedi allà a l'ombra, però la veritat és que clar, Scalinda Cardellini està fantàstica en el paper. I ha acabat molt a dins de la recreació de l'atmosfera de la pel·lícula Slasher dels 70. És la gran virtut que té, sens dubte. No l'he acabat encara, he de dir. No he arribat a l'episodi del flashback, que per això que us deia intueixo que és el que més m'irritarà. Però de moment estic molt molt dins l'episodi

del flashback t'irritarà però alhora pensaràs que ben fet que està perquè aquesta recreació de l'apartat visual del cinema dels 70 t'ho porta el cinema dels 50 i el Technicolor no sé què passa aquest any amb el Technicolor que l'estan recuperant molt bé em sembla molt bé que el recuperin. I llavors fa que aquest capítol, que és el setè, és el penúltim, diguéssim, de la sèrie, funcioni molt millor del que segurament et funcionaria i et funcionarà. I t'he de dir que jo amb això estic d'acord amb tu i he pensat molt amb tu veient aquesta sèrie per aquesta idea de per què els dolents sempre han de tenir una justificació que vagi més enllà de simplement són dolents. Són dolents i prou. Sempre hi ha arguments. El personatge de la Pamela, ja podíem intuir una mica per què era dolenta, que és aquest fill, i la desgràcia que té amb el fill, i potser no calia rebassar més tot i liar més la troca, però et distreu una mica que estigui tan ben fet el capítol. Aleshores, és una sèrie que a mi també m'ha agafat per sorpresa, però jo celebro que li hagin donat el protagonisme a Linda Cardellini, perquè ho fa.

Molt bé. Està tenint un any, a més a més, perquè entre això i DTF San Luis ja era hora de dir, perquè era una actriu que havia quedat una mica, no oblidada, però que feia temps que no estava en el focus.

Sí. I la idea aquesta, que ja estava present d'alguna manera a la pel·lícula original, que és que en un gènere com és la slasher, en què normalment els dolents són homes, donar-li això a una dona mola bastant. I he de dir que les morts. Són disfrutones si t'agrada el sang i fetge. Les morts són d'allò d'aplaudiments a Sitges, d'aplaudiments i de tot. I de crits, sí, sí. No sé si és que és perfecta per Halloween, sí. Clar, llavors, són molt originals, també. És allò que has de com apartar una mica la vista de la pantalla, però en el fons vols mirar el que està fent, perquè vols veure la sang. El punt just. Sí, és el punt perfecte i tampoc acaba de recargolar massa la història. Crec que han trobat com la dosi justa d'afegir personatges i afegir context, però sense passar-se gaire i sense caure excessivament en allò que a vegades passa amb les preqüeles, que és la picada d'ullet a l'original o alguna cosa que tu ja has vist que a vegades això està molt suat. És veritat.

I de fet crec inclús que és una sèrie que podria arribar a Sant Mira sense haver vist res podria arribar inclús per a un espectador que no hagi vist mai re d'Arriba entre els 13 podria ser introductoria i tot la teniu a l'HBO i tenim encara més propostes de Halloween la següent és una gambarrada. Una gambarrada perfecta per la linda Halloween. La sèrie es diu Noms i és una sèrie australiana que agafa una idea aparentment absurda. Els noms de jardí. Els noms de jardí, que sincerament sempre he pensat que tenien alguna cosa de sinistra, doncs aquí els converteix en assassins, és a dir, literalment, prenen vida i es disposen

a matar humans. Sí, és divertit, a més, que tornem a Austràlia, perquè és una sèrie australiana, i passem de Levíticus a això, a noms de jardí.

D'un terror elevat, que és Levíticus, a un terror del soterrani,

directament. Exacte, exacte. Sí, o sigui, jo crec que estàveu també parlant de referències a Malsona. Dibendres 13. Això mateix, Dibendres 13. Aquí clarament les referències ressonen moltíssim, fins i tot amb la banda sonora inicial que escoltàvem a Wes Craven, o sobretot a Joe Dante, amb els seus Gremlins, amb les seves piranyes, i és una cosa que m'agrada molt d'aquestes pel·lícules, que trobo que aquesta. Se'n riu molt i sap celebrar molt aquesta espècie de caos i de mort. És una cosa que em sembla que molt sana i que aquests dos mestres ho feien molt bé. Aquí juga amb això, tot i que ho fa d'una manera que jo crec que tendeja a un punt innocent. Ja ho feia a Gremlins, diguéssim, els grans referents aquests, però aquí ho fa amb un humor que, d'alguna manera, per una banda és una mica fosc, però alhora també juga molt aquest punt innocent. I també juga molt amb aquesta. Amb aquesta situació d'una comunitat que és aparentment apacible, que no hi passa res, em recorda també això a Windows Bay, i aquí passa una cosa similar, un fenomen estrany, amb això. No ens deixar dir. Té de ser gràcia.

Que no intenta convertir en una mitologia gaire profunda. De fet, penso que és una sèrie de terror i comèdia que té ganes de divertir-se i que tu també et diverteixis, i això és un factor clau.

Absolutament. O sigui, no hi ha ni una sola pretensió. Pretensions no. És que no n'hi ha. De fet, la primera escena també és molt divertida. Comencem amb uns nazis en un castell que sembla Transilvània, invocant una espècie de reina nom que té uns poders. En fi, totes les referències, tota la història és això. És una gambarrada, tu ja ho has dit. I també he trobat a faltar una cosa, que és que sigui més estripada, perquè això és una cosa que m'agrada molt d'aquest cinema, que és que precisament juga amb el caos, la mort, i també les vísceres, i aquí trobo a faltar una mica més de tralla en aquest sentit, perquè va ser una gambarrada com era això, o el cinema, per exemple, de Peter Jackson amb Bad Taste, etcètera.

Exacte. No, la Gisela ens ha tirat aquest tema. La Gisela, que avui és el seu primer dia com a tècnica a la Finestem inscrita, ha tingut molta vista tirant-nos aquest nom que, bueno, és una mica de jardí. Crec que no va matar ningú, però traumatitzar potser va traumatitzar uns quants. La sèrie és molt divertida i que anava a dir també, Assa Butterfield és un bon protagonista per aquesta mena d'històries. Totalment.

De fet, i també si fas una mica d'una ullada a la seva filmografia, és divertit que hagi començat tenint un nen

amb pizza de mà de ratlles. Sí, el gir, bueno, el gir, la gira gonsa que l'ha acabat portant aquí és com a mínim curiosa. I és això, sobretot és l'antídot contra el terror elevat, no?

Totalment, si estàs fart de segons quines propostes, que passant per veure cinema de terror, el que has de fer és passar per grans alegories, a més, aquesta és la teva sèrie. També et dic, les dosis de terror, de vísceres o d'ingredients d'aquesta mena són limitades, però en qualsevol cas és una cosa amena, desenfadada, divertida, perfecta per un pla de cap de setmana, diguéssim.

Doncs la teniu a Movistar Plus, a MS Plus, que és un servei que podeu trobar dintre, bueno, ja sabeu, aquestes coses dintre de Movistar Plus. Busqueu-la, ja la trobareu, aquestes coses, com diu la Marta, és difícil, molt complicat. Repassem les sèries que hem parlat, que hem comentat, perquè hem parlat de Nocturne. De Crystal Lake i de Gnomes. Jo diria que és bastant fàcil aquesta, però clar, hi ha el factor Halloween i vés a saber per on em sortiu. Jo d'entrada jo us dic que jo vaig amb Nocturne, que a més és bastant Halloween també, és força dient.

Jo és que clar, és que Crystal Lake m'ha agradat molt, però és que Nocturne és la meva sèrie.

Claríssimament, Nocturne jo també tiro per allà.

Doncs tots a la una. Gràcies als dos, com sempre, per aquesta estona de prescripció i ens veiem la setmana vinent. Que vagi bé. Gràcies. Acabem el programa d'avui amb l'Albert Galera i Roberto Rossellini.

Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio amb Toni de la Torre.

Si diem Roberto Rossellini, immediatament pensem en neorealisme italià. Però reduir Rossellini al neorealisme seria quedar-se molt curt, perquè la seva curiositat no es va aturar aquí. Va mirar la guerra, la postguerra, la solitud, l'amor, la condició humana, i també va mirar cap al passat per intentar entendre com hem arribat fins aquí. I ho va fer sempre amb una obsessió, la veritat. Una veritat que buscava en els rostres, els carrers, els espais reals i en persones que sovint no eren actors professionals, perquè Rossellini no volia envallir el món, volia mirar-lo de cara. I potser per això la seva obra continua tenint una força tan extraordinària, perquè darrere de cada pel·lícula hi havia la voluntat d'entendre alguna cosa, de comprendre els altres, i a través dels altres, comprendre'ns una mica millor a nosaltres mateixos. Avui obrim la finestra a Roberto Rossellini, mestre del neorealisme, gran humanista i cineasta que en realitat no volia ser cineasta. De seguida ho explicarem. Albert Galera, bona nit. Bona nit. Ho fem per un doble motiu. Primer, perquè aquest mes de novembre comença un cicle a la Filmoteca de Catalunya on podreu veure totes les pel·lícules que comentarem avui. I segon, perquè Albert acabes de publicar un llibre sobre Roberto Rossellini titulat La búsqueda de la verdad, on t'entregues a la teva admiració, no sé si pel cineasta. Per la persona o per les dues coses?

Home, doncs jo et diria potser que per amb dues coses, no? És a dir, per una banda admiro profundament l'obra de Roberto Rossellini, però per altra també valoro molt la seva humanitat. I és que, com deia Berto Lucci, no es pot viure sense Rossellini. Efectivament.

De tota manera, Roberto Rossellini ocupa una posició molt singular dins l'història del cinema, perquè. És una figura clau del neorealisme i està reconegut com un dels grans mestres, però al mateix temps ell no tenia cap interès en formar part de cap genealogia de grans directors, ni tan sols es considerava cinéfil, i de fet, en última etapa, va acabar deixant de banda el cinema en favor de la televisió. ¿A què li hem d'atribuir aquesta posició?

Doncs jo crec que bàsicament el fet que per sobre de tot va ser un gran humanista. La seva obra no és, diríem, no és una de les més importants del cinema italià, sinó que una de les més coherents i més importants a nivell fins i tot universal, no únicament italià. Encara que moltes vegades no sembli que hi hagi aquesta. Aquesta manera global, potser, d'identificar la seva obra. El seu interès en arribar a les persones que tinguessin una mínima inquietud a comprendre aquest món i el comportament humà era un dels seus signes d'identitat evidents. Ell feia pel·lícules per la humanitat, com deies, no tant pels cinèfils, no? No per nosaltres, en certa manera. En certa manera. Que dius, ostres, nosaltres que som cinéfils i que l'admirem i l'estimem tant, però en realitat no anava per nosaltres. No, no, ell no ens volia. De fet, no hi havia ni tan sols un missatge directe cap a aquell amant del cinema. Com bé dius, el cinéfil, d'alguna manera, evidentment no era el seu públic, no era el seu destí principal. De fet, a diferència de molts directors que des de joves han volgut fer pel·lícules per Rossellini no ho era, perquè d'entrada la seva opció no passava precisament per convertir el fet de ser cineasta com a professió. De fet, ell venia d'una família romana, de classe alta, i el seu principal somni, curiosament, el somni, diguem, de jove burges, era convertir-se en pilot de carreres professional. Un aspecte també, si més no sorprenent.

No acaba de ser similar a. Bueno, no ho sé, potser podríem trobar algun paral·lelisme amb ser director de cinema.

No, el cas és que no, i menys amb Rossellini, perquè, clar, hi ha aquesta imatge d'intransigent intel·lectual que no el veus pilotant. La velocitat de. Correcte, però en qualsevol cas, els cotxes, efectivament, eren la seva veritable passió. De fet, fins i tot va arribar a participar en diverses carreres amb les que va poder materialitzar d'alguna manera la seva ambició pel motor, encara que mai, òbviament, ho fes des d'una òptica professional. No va ser pilot professional, sinó únicament com a aficionat.

Sí, de fet, hi ha imatges d'ell participant en curses de cotxes als anys 50. Sí. I, de fet, en aquell moment s'acabava de casar amb Ingrid Bergman i es veu que a ella no li feia cap mena de gràcia que hi participés perquè, clar, perquè era perillós, no?, al final. I diuen que va intentar fer-lo abandonar, però no ho va aconseguir, perquè la passió de la cursa era superior a tot.

I en Roberto era molt intransigent. Curiosament, també, però, el captivava molt la mecànica i, de fet, era molt aficionat a arreglar qualsevol cosa, una mena de manetes, una activitat que justament el relaxava i que el feia gaudir molt com a poques coses a la seva vida. Posteriorment, aquesta experimentació el va permetre, diguem, indagar en les possibilitats de la tècnica cinematogràfica, creant fins i tot alguns elements mecànics innovadors. Per tant, no és tant el teòric cinesta com sovint el coneixem, sinó que també hi ha tota una part tècnica molt preparada i molt elaborada al darrere.

A més, a ell li agradava veure's a si mateix com algú que té a les mans un ofici.

Un ofici, un innovador, un creador, en definitiva. La seva relació amb el cinema. De fet, era molt singular, perquè no se sentia especialment atret pel cinema, diguem, des de l'òptica de l'espectador, sinó que, de fet, fins i tot veia molt poques pel·lícules, no era consumidor de cinema.

Era molt poc convencional, perquè no li agradava el cinema, no es dirigia als cinèfils, preferia jugar a fer de mecànic i conduir cotxes.

Sí, i tot i així, pels cinèfils el tenim ara com en un temple, malgrat tot. I, efectivament, no estava especialment influït per cap tendència ni per cap cineasta concret, potser sí inconscientment, no de manera conscient ni directa, però, en canvi, sí que li interessava, efectivament, les possibilitats de l'audiovisual, però, sobretot, per apropar-se i compartir la seva forma d'entendre el món i documentar la seva visió. És a dir, ho utilitzava més com una eina, una eina de suport pedagògic, per entendre'ns, no?, Rossellini deia que només era un professional, res més, era un tipus molt humil, òbviament, però malgrat aquesta pretesa humilitat, les seves pel·lícules són importantíssimes, ara n'anirem parlant, i mantenen aquest valor com a patrimoni cultural perquè tenen una identitat pròpia inquestionable que les converteix en obres excepcionals i úniques.

Un element que és clau en aquesta identitat és l'obsessió per la veritat, perquè és un element que trobem ja des de les seves primeres pel·lícules i que explica el seu interès, que seria posterior, pel documental. Totalment.

Va ser el factor determinant en l'obra de Rossellini, diríem, no? Com dius, és molt palpable en les històries que expliquen les seves pel·lícules, tant les de ficció com el gruix de documentals que inclouen una filmografia que, a més a més, és llarguíssima. Sembla que a vegades destaquem les quatre o cinc pel·lícules bàsiques, però té una obra molt extensa. Sempre va fugir i va saber evitar molt bé les trampes, els paranys i qualsevol aspecte proper a la manipulació que ho detestava profundament. Hi ha molt poques obres tan coherents en aquest sentit, tan compromeses i sinceres dins la història del cinema com la de Roberto Rossi.

Mira, doncs aquesta és una qüestió que continua generant debat, de fet, perquè hem viscut darrerament converses sobre fins a quin punt és legítim o correcte que una pel·lícula manipuli l'espectador. A més, en pel·lícules molt diferents, aquí a la finestra mateix vam parlar, va haver-hi un debat bastant intens al voltant de Hamnet, del tram final de Hamnet, també sobre Sirat, es va parlar una mica del mateix tema. Aquí a Rossellini diria que l'important és trobar la veritat.

De forma transparent. Sí, probablement per això també molts, com jo mateix, ho reconec, ens interessa tant el seu cinema, aquesta recerca de la veritat i no utilitzar codis ni trampes de cap tipus. A més, en el seu cas també hi ha un compromís social que esdevé essencial per entendre tot això. El seu cinema. Jo diria que és un fresc històric meravellós. A partir de Rossellini tenim representada part de la història de la humanitat i això és molt important. I sobretot en els capítols on es centren les seves obres, els segles passats, la Segona Guerra Mundial, sobretot els dies de la postguerra, ara en parlarem també, i els abruptes moviments de la societat, diguem, posterior. Uns aspectes que emergeixen com una exhaustiva representació sobre el planeta en general i sobretot sobre el comportament dels seus habitants que tant li interessava i tant estava disposat a indagar. Li interessava molt la humanitat, tota aquesta part humana, la remarcarem, però és que és essencial en l'obra i la manera d'entendre el cinema de Roberto Rosselló.

Perquè confiava, no? Tenia una visió de la humanitat molt positiva, gent cínica.

I curiosament confiava en la humanitat malgrat haver viscut atrocitats, no?

Sí, sí, ja ho anirem veient, però malgrat tot el que va haver de viure i malgrat haver fet pel·lícules, doncs això sobre la guerra, sobre la postguerra, que en principi haurien de. O un diria que se t'acabarien

les ganes de creure en la humanitat, no? Sí, sí, a més, pel·lícules que va fer justament durant la guerra, durant el mateix conflicte bèl·lic, no? I, per tant, i fins i tot en els seus treballs de recerca per moltes de les pel·lícules posteriors. Tanmateix, i això és molt interessant, també se sentia molt atret per les possibilitats de la intel·ligència humana i el comportament conseqüent. És a dir, no només hi confiava, sinó que estava convençut que la humanitat tenia un potencial. Intel·lectual que havia d'arribar a bon port fos com fos.

Que és el que ell va intentar estirar en l'última etapa de la seva carrera, que tenia una vocació més aviat didàctica. Part de la seva obsessió per la veritat implicava utilitzar actors naturals. Perquè buscava reflectir la realitat amb actors no professionals. De fet, com continuen fent altres cineastes avui. Podríem traçar d'una manera una mica salvatge, però podríem traçar un fil des de Rossellini fins a Albert Serra o Carles Simón. Que han fet servir actors naturals. Sí, i com el mateix Albert Serra,

també hi van haver excepcions amb Roberto Rossellini, perquè evidentment preferia, sempre era per ell fonamental, un actor no professional, Però tot i així va treballar, òbviament, amb Anna Magnani, amb Ingrid Bergman, George Sanders, Toto, Aldo Fabrizi, Sandra Milo o Vittorio Gassman. Però tots ells realment formaven part d'un grup excepcional, perquè ell, sobretot, el que volia és poder tenir al seu voltant gent que no es dediqués o que ni tan sols probablement li interessés l'actuació i els pogués moldejar d'alguna manera la seva manera. Desintoxicat, no? Totalment. Com que a ell tampoc no l'interessava gaire. Des d'aquest punt de vista, diguéssim, acadèmico-professional. Sí, sí. De fet, per ell era molt important disposar, diguem, d'un repartiment desintoxicat. És a dir, que no hi haguessin tics ni aspectes que l'espectador pogués identificar amb una interpretació preparada i bé, d'alguna manera, amb un mètode al darrere. Volia persones reals més que no pas actors. De fet, quan preparava Stromboli, va dir una d'aquelles frases cèlebres, que en té moltes, Rossellini, que quan preparava Stromboli necessitava un pescador, però no necessitava aquell gran fent de pescador, volia un pescador de veritat. I aquesta credibilitat de veure la persona per sobre de l'actor va resultar fonamental pel conjunt de la seva obra.

Fem un breu recorregut per la seva obra, començant per La nau blanca, que és una de les pel·lícules que formen part del cicle de la Filmoteca.

Va ser un encàrrec del règim feixista. Sí, totalment. Les seves primeres passes com a director les va donar justament sota el mandat de Benito Mussolini. Es va encarregar de la direcció de tres pel·lícules en forma d'encàrrec propagandístic en plena Segona Guerra Mundial englobades en l'anomenada trilogia feixista. Són els films La nau blanca, El retorn d'un pilot i L'home de la creu. Personalment crec que la més interessant és justament la primera, La nau blanca, una pel·lícula que es va estrenar el 1941 i va ser la història naval concebuda pel centre cinematogràfic del Ministeri de Marina. Per fer content el Dutxe en la seva representació, diguem, patriòtica, prenent o agafant d'alguna manera una imatge de toc humanista o fals-humanisme, per entendre's, en el seu afany per destacar l'activitat de la Creu Roja. Si detecta un interés per l'experimentació cinematogràfica, que és molt remarcable, i que fa pensar en el cinema soviètic de Podopkin, Vertov i Eisenstein, tot i que probablement no eren referències directes com el que parlàvem al principi, hi ha una influència inconscient de context clarament remarcable. Va aconseguir fugir del discurs estrictament propagandístic i es va fer fort en l'aire melodramàtic del film i la història d'un mariner que no aconsegueix desembarcar durant el període d'un permís i veure frustrat el seu encontre amb una mestra amb qui s'havia intercanviat correspondència. Clar, per tant,

va buscar la part humana de la història. Per fugir del patriotisme. I això, a part de ser una cosa molt Rossellini, també ho podem connectar amb l'obra del japonès Keisuke Kinoshita, del qual en vam parlar fa poques setmanes amb la Glòria Salvador Corretger. Recordem que la seva primera pel·lícula, The Army, també era un film patriòtic i va aconseguir trobar aquesta escletxa en el discurs que pretesament havia de fer a través de la història d'una mare. Un dia hem de parlar, eh? És un tema, això, directors i cinema de propaganda.

Totalment, perquè a més em sembla molt interessant que remarquis aquest paral·lelisme entre Kinoshita i Rossellini, perquè efectivament tots dos van treballar sota règims totalitaris durant la Segona Guerra Mundial i tots dos van tirar del seu enginy per, a través dels seus recursos visuals i conceptuals, revelar-se encobertament contra les directrius oficials de l'Estat. A més, tanmateix, tots dos eren una mena d'emblema de la resistència de la humanitat envers els règims estrictes.

La Nau Blanca es va estrenar el 1941 i només quatre anys després va estrenar una de les seves pel·lícules més importants, que és Roma, ciutat oberta, peça clau del neorealisme, que evidentment també la podrem veure al Sigla

de la Filmoteca. Absolutament. El neorealisme va ser un moviment cinematogràfic que perseguia aquella veritat tan desitjada per Rossellini. Per tant, Rossellini encaixa absolutament amb els postulats del neorealisme. Un moviment que va englobar cineastes que, com el mateix Rossellini, tenien aquesta necessitat d'explicar històries que mostressin el drama humà de la postguerra, amb l'absència d'estrelles, com comentàvem, en els seus repartiments, i fent-se valer d'un estil que s'aproximava al documental, concentrant les seves accions respectives en els darrers dies de la Segona Guerra Mundial i fins als inicis dels anys 60. Rossellini va dir que el neorealisme mirava la història present, però principalment la seva intenció era mirar dins d'algunes experiències que havia viscut i que havien estat molt dramàtiques per ell. Deia que pagàvem les conseqüències de l'experiència i estàvem involucrats i tots n'érem responsables. Ell inspeccionava els esdeveniments per orientar-se, per comprendre. Creia que era important inspeccionar i mirar profundament les coses. En qualsevol cas, el neorealisme italià va viure la seva època daurada, tot coincidint justament amb la finalització de la Segona Guerra Mundial, l'any 1945, i fins a principis dels anys 50. Més concretament, diríem, el període entre 1945 i el 1949, que és com el més determinant per l'essència neorealista.

Ara, Roma ciutat oberta és coneguda com la pel·lícula que va iniciar la trilogia neorealista de Rossellini. Però en realitat no és una pel·lícula que ell concebés com l'inici de cap trilogia, sinó que aquest va ser un paraigües, diguéssim, que se li va posar després.

Sí, com molts capítols de la història del cinema que ningú pretenia i que finalment ha quedat marcat per un concepte o per una tendència o per una definició. Roma Ciutat Oberta és la gran producció cinematogràfica sobre la resistència. Jo crec que és una pel·lícula ideal per aquesta manera d'entendre el cinema de Rossellini, per aquesta part pedagògica, i per tant és una pel·lícula absolutament necessària perquè sigui projectada a les escoles, que sempre insisteixo que penso que és una eina fantàstica. A més, és un dels manifestos més contundents i compromesos sobre la barbària alemanya durant la Segona Guerra Mundial. És un film, com dèiem, d'un valor pedagògic que crec que no s'acaba mai, amb instants que han transcendit la mateixa història del cinema, amb seqüències com aquella de la desesperació de la Pina, el personatge que va immortalitzar Anna Magnani, una escena que s'ha copiat i s'ha inspirat en molts cineastes posteriors, que és aquell moment quan s'emporten el seu estimat en un camió i la tràgica conseqüència posterior, una seqüència icònica absolutament inigualable.

¡Francisco! ¡Francisco!

Clar, ara deies que era una pel·lícula que s'havia de projectar a les escoles, concordo absolutament, però és que a més penso que aquesta escena en concret hauria d'estar en el bagatge audiovisual de tots per anar bé.

Sí, sí, absolutament, jo crec que és d'aquelles seqüències que a més són molt interessants d'analitzar, que són tan. Creíbles i que tenen aquesta representació del dramatisme però des de l'òptica de la reflexió i que també sabia fer anar Roberto Rossellini. Després també val a dir que vindria Paisà, que és una pel·lícula episodica formada per sis episodis, cadascun dels quals transcorre en una ubicació diferent de la geografia italiana. I en tots ells es manifesta la tragèdia i l'horror de la guerra. I òbviament, finalment, concluiria la trilogia amb un altre clàssic, Alemanya, anys zero. Sí, estava pensant que,

de fet, clar, és molt important, Alemanya, anys zero, que situa la història en la mirada d'un nen. Però que de fet a les dues anteriors ja apareixen nens en escenes clau. Suposo que té molt a veure amb la recerca de la veritat que mencionàvem abans.

Sí, per ella era molt important retratar la puresa infantil i posar-la en un context de tragèdia i de barbàrie, i això Rossellini ho va fer amb una delicadesa que encara es borrona avui en dia. Alemanya en zero és una visió duríssima justament sobre la pèrdua de la innocència infantil, Absolutament desesperant i colpidora, però a la vegada molt necessària. La veu en off narradora que introdueix l'inici del matratge de la pel·lícula ja defineix el seu contingut d'una manera absolutament fidel. Diu així, un relat objectiu i fidel d'aquesta immensa ciutat semidestruïda on tres milions i mig de persones arrosseguen una existència espantosa i desesperada. Viuen en la tragèdia com si fos el seu element natural. Però no per excés de fe, sinó per esgotament. No es tracta pas d'una acusació contra el poble alemany ni tampoc d'una defensa. Més aviat és una constatació dels fets. Però si algú, després d'haver presenciat la història d'Edmund Keller, pensés que necessita fer alguna cosa, que necessita ensenyar als joves alemanys a tornar a apreciar la vida, aleshores, l'esforç de qui ha realitzat aquesta pel·lícula haurà estat recompensat.

És claríssim la manera de plantar-ho sobre la taula i és una pel·lícula que, un cop l'has vist, La recordes per sempre. Paisà també, perquè ara estava recordant una escena de Paisà on un nen li explica a un soldat que li han matat els pares.

I que el soldat després acaba acompadint-se absolutament del nen, que és terrorífic, però que és tal qual. Sí, sí, és paraído. Sí, justament Alemanya Anya Zero és exactament això, una pelicula esfereïdora que per cert està dedicat a la memòria del fill de Roberto Rossellini, Romano Rossellini, que va morir a Barcelona el 14 d'agost de 1946 amb només 9 anys d'edat a causa de les complicacions derivades d'una apendicitis. Que fixa't que hi ha lo colpidora que és la pel·lícula, però és que sobretot a darrere hi ha aquest aspecte de record personal i de memòria al voltant de la pèrdua d'un fill. Per tant, tot plegat encara és molt més terrible i a la vegada, insisteixo, molt necessari.

La trilogia neorealista de Rossellini forma part del cicle de la Filmoteca, s'hi podran veure les tres pel·lícules, i si algun oient no ha vist mai res del director italià, jo diria que és el lloc per començar. Però també hi haurà pel·lícules potser menys conegudes, com l'Amore.

Aquí Rossellini torna a treballar amb Alemanyani i canvia totalment el tema mirant ara cap al romanticisme, cosa que té sentit primer després d'Alemanyà en zero i després tenint en compte també aquest context biogràfic que ens explicaves, que segurament tenia ganes de buscar una història una mica més agradable. Encara que fos per agafar una mica d'aire i que

nosaltres com a espectadors també la poguéssim agafar, que el necessitàvem. Efectivament, aquesta és la segona i darrera col·laboració amb Anna Magnani, abans de l'arribada trencadora d'Ingrid Bergman, ara en parlarem, la mora i la conforma en dos relats romàntics titulats Una botxa humana i Il Miracolo. El primer està protonitzat per una burgesa i situada durant una llarga conversa telefònica convertida en tot un monòleg al servei d'Anna Magnani. És un veritable recital interpretatiu ella sola portant tot el relat. En qualsevol cas, però, el segon és potser el més recordat i el que va generar, òbviament, tota mena de reaccions. Està basat en una història de Federico Fellini. I on l'actriu interpreta una camparola ingenua i, diguem més aviat, maldestra, amb certs desequilibris emocionals, que està convençuda d'haver presenciat la visió de Sant Josep a la muntanya, en un acte, diguem, com de fe divina, que ella mateixa considera com un miracle bellíssim. El suposat Sant Josep s'aprofita de la seva innocència i abusa d'ella. Una presència divina interpretada pel propi Federico Fellini poc temps abans de debutar com a director.

És tan propi de Fellini. Voler, a més, posar-se en el paper. Sí, crear controvèrsia, fins i tot, no li anava mal a més. Clar, perquè sembla una pel·lícula menor segons com, però justament aquesta segona història va fer que la Moret fos molt controvertida, perquè aquesta idea de la dona que creu. Haver estat fecundada per una figura divina, va ser considerada com una profanació religiosa pel Centre Cinematogràfic Catòlic del Vaticà, i quan es va estrenar als Estats Units, crec que un any o dos més tard de l'estrena a Itàlia, hi va haver organitzacions religioses que van reclamar que es retirés de la sala de cinema. I, de fet, el cas va acabar arribant al Tribunal Suprem, que, per sort, va decidir en contra de la prohibició.

Sí, per sort, efectivament, el Tribunal, diríem que va posar seny i va dictaminar per unanimitat a favor del film, basant-se en arguments tan sòlids com que el cinema és un metge d'expressió lliure i que el Tribunal no pot censurar una obra d'art només perquè una comunitat religiosa la consideri sacrilegi o una ofensa a les seves creences. I, aleshores, arriba Ingrid Bergman,

A finals dels anys 40, Ingrid Bergman era una de les actrius més estimades i valorades de Hollywood. Es trobava en el punt més àlgid de la seva carrera. Quan la Bergman va descobrir les pel·lícules neorealistes de Rossellini, les que estàvem comentant fa pocs instants, es va sentir molt impactada per aquelles històries tan tristes. Li va passar el mateix que a nosaltres. Sí, exacte. I això ve d'una actriu, d'una estrella, que sembla com que tot això li es caigui molt lluny. I en realitat, òbviament, la va impactar moltíssim. Tant és així que fins i tot va decidir enviar una carta personalitzada a Roberto Rossellini, que ha esdevingut també en llegenda gairebé. A l'escrita en qüestió s'hi pot llegir el text. He vist Roma Ciutat Oberta i Paisà i m'han agradat molt. Si necessita una actriu sueca que parla molt bé l'anglès, que no ha oblidat l'alemany, que no es fa entendre massa bé en francès i que en italià només sap dir ti amo, estic disposada a fer una pel·lícula amb vostè. Això que no havia vist Alemanya en zero, encara. Encara no, encara no. Però clar, davant d'aquesta carta, que va ser per ser escrita l'any 1948, tot i ser, diguem, curta però molt directa, ja va suposar el punt d'inflexió per la seva presa de contacte entre l'actriu i el director. De fet, el cineasta no va dubtar enviar-li una resposta amb aquestes paraules, si em permets. Acabo de rebre la seva carta amb gran emoció. Que per coincidir amb el meu aniversari s'ha convertit en el regal més preciós. Certament he somiat en rodar una pel·lícula amb vostè i des d'aquest moment m'esforçaré en que sigui possible. Li escric una llarga carta comunicant-li les meves idees. Amb la meva admiració, accepti, sisplau, la meva gratitud i les meves salutacions cordials. És així, per tant, com després d'aquest intercanvi de correspondència, el 1949, Rossellini va viatjar fins a Hollywood per proposar-li a Ingrid Bergman el paper protagonista d'Stromboli. I això vol dir haver de refusar un paper molt, diguem, molt sucós que li oferien a Hollywood, que era interpretar la Margot Channing a tot sobre Eva, l'obra mestra de Mankiewicz, que finalment el personatge que va interpretar va ser David Davis.

Ni més ni menys, eh? O sigui que va ser una relació que va néixer de l'admiració mútua. Estrombol és una pel·lícula fonamental de les filmografies de tots dos i també és la pel·lícula que inaugura

la trilogia de la solitud. Sí, una trilogia de solitud que també s'ha conegut moltes vegades com la trilogia del sentiment i que d'alguna manera la completen Europa 51 i Viatge a Itàlia. Que va lligada una mica amb la seva relació també. Correcte. A Stromboli, Ingrid Bergman interpreta a Karen Jorsen, una dona lituana refugiada, tancada en un camp d'internament a Itàlia, que pren la decisió de casar-se amb un pescador italià per fugir del camp, un pescador que no es quere gran. Es diu Antonio i és el pescador soldat durant la guerra, un tipus que viu a l'illa d'Stromboli. Aquesta localitat, a partir d'aleshores, actua com una mena d'illa presó per ella, completament inadaptada al tarannà dels seus habitants, que encara viuen més aviat sota les tradicions, unes tradicions com molt ancestrals, no? I ella, que és una dona moderna i amb principis, doncs xocarà frontalment amb aquell entorn, se sentirà sola i abandonada fins a aquella catarsi final, que si heu vist la pel·lícula segur que recordeu, no? Però el més interessant de tot plegat és que s'estableix un paral·lelisme entre el personatge de la Karen i la pròpia Ingrid Bergman. Per què? Doncs perquè la Bergman, com hem dit en aquell moment, ella era una gran estrella de Hollywood, una dona que arriba a la Itàlia més provinciana i que se sent permanentment observada i fora de lloc.

Clar, i es van enamorar durant el rodatge, cosa que també t'he de dir que ja es veia venir amb les cartes, malgrat que tots dos estaven casats.

Sí, eren unes cartes que efectivament ja posaven una mica un context cap on podia anar tot allò, no? Rossellini efectivament estava casat en aquella època amb la dissenyadora Marcela de Marchis. Tot i que portava temps separat d'ella, però a la vegada estava mantenint una relació amb l'Anna Magnani, que estàvem comentant, i l'Anna Magnani compta perquè tenia un caràcter molt potent, no? I per la seva part, Ingrid Bergman estava casada amb el neurocirurgià Peter Lindström, amb la qual cosa l'escàndol que va generar, sobretot a Hollywood, aquest idili, doncs, va ser, diguem, de dimensions històriques, no?

No, és que hi ha una pel·lícula, eh, també, darrere d'aquest.

Sempre ho he pensat. Hi ha hagut aproximacions documentals, però realment es necessita una pel·lícula que parli de tot això. El cas és que es van casar un any després del rodatge d'Estròmboli i de la seva unió van néixer tres fills, Robertino i les Bessones, Isota i Isabela. La Isabela, per tots, evidentment prou coneguda que faria una carrera com a actriu que ara no l'anem a descobrir. Roberto Rossellini i Ingrid Bergman van treballar junts en un total de cinc llargmetratxes i una peça inclosa en un film col·lectiu.

Val la pena aturar-se específicament en Viatge a Itàlia perquè, a més de tancar la trilogia de la solitud, també és la gran pel·lícula de la crisi matrimonial basada en el que estàvem vivint en aquell moment. Clar, com que estem explicant tota la història molt de pressa, fa una estona s'estaven enamorant i ara ja estan a punt del divorci.

Sí, Viatge a Itàlia és una pel·lícula on el viatge d'un matrimoni pel sud d'Itàlia enmig d'una notòria crisi de parella. Serveix com a reflexió eloqüent sobre el veritable sentit del matrimoni, el respecte i l'amor en la seva complexitat. Un clar paral·lelisme amb el que estava esdevenint la seva relació. Rossellini i el guionista siciliar Vitaliano Brancati van coescriure un guió de gran intensitat emocional, prenent com a punt de partida la novel·la Duo, que va escriure Colet i que es va publicar el 1934. La pelicula està parcialment explicada a ritme de road movie, un viatge preciós per aquest sud d'Itàlia, on Rossellini va explorar la crisi matrimonial, el distanciament, la manca de confiança i de respecte, les inseguretats, l'allunyament i fins i tot el menyspreu, que és com la part més salvatge i més ferotge del relat. La dicotomia que provoca la pressió d'un enllaç entre la felicitat i el dolor, la necessitat i l'angoixa, que són disseccions constantment plantejades en aquesta pel·lícula, també fonamental i atemporal. Serveix en qualsevol moment en què la puguem veure. En qualsevol generació la pot, i sobretot si té una relació de parella, la pot veure i es pot sentir fàcilment identificat. El cinema adult, entès com a representació solemne sobre un tema tan complex com les relacions sentimentals i les feroxes crisis que se solen generar.

És que havia de ser una pel·lícula molt personal pels dos, perquè ell estava darrere la càmera però ella estava davant. És molt evident que Viatge Italia es va tocar de prop, la pel·lícula és del 1954 i es van divorciar l'any 1957.

Per tant, és un període transcendental per a les seves vides respectives i també per a la història del cinema, ja que el llegat de les seves pel·lícules en comú es manté absolutament fonamental i vigent.

De fet, Viatge a Itàlia no és només important per ell, sinó que és una influència important per cineastes posteriors i contemporanis. Godard va dir que ell va veure que podia fer

cinema després de veure aquesta pel·lícula. Sí, és una pel·lícula que és un punt d'inflexió sobretot per la generació de certs cineastes, sobretot els francesos, els de la Nobel, va, com bé dius, perquè més enllà de Godard, que efectivament sempre l'ha remarcat com la pel·lícula clau i la inspiració o l'empenta, diguem, per fer cinema, El mateix François Triffaut va dir que Viatge en Itàlia era la primera pel·lícula veritablement moderna. Per tant, aquí entenem com tot qualla, perquè efectivament el cinema modern, transgressor, independent i lliure que fan tota aquesta generació de la Nobel Bach, agafen molt de Rossellini i especialment de Viatge en Itàlia.

En tot cas, el divorci aquí va suposar un punt d'inflexió també a les seves carreres.

La finalització de la seva relació va provocar la reformulació de les seves trajectòries. Clar, que ha escoper una banda. Correcte, que ha escoper una banda. Ella, la Ingrid, se'n va anar cap a París per rodar amb Jean Renoir i Roberto va decidir iniciar els preparatius per al seu film a l'Índia, que també és molt important. Sí, perquè Índia va ser una

pel·lícula fonamental perquè també va ser la seva primera pel·lícula documental. Es va apropar cap a la no ficció en aquest punt.

Sí, sí, totalment, perquè de fet jo crec que és una conseqüència lògica de la seva filmografia, és a dir, en tot moment es veia que hi havia un interès per la no ficció, que hi havia una clara narració propera al to documental, i per tant era qüestió de temps, no? El projecte original d'Índia. Era una sèrie documental anomenada L'Índia vista de Rossellini, que va ser una producció de 10 episodis, amb una durada total que va superar les 4 hores i que va ser emesa entre el 1957 i el 1958. Aleshores, com a conseqüència d'aquesta aproximació televisiva a la Índia que tant el va fascinar, va sorgir el projecte de llargmetratge Índia, que us recomano moltíssim, que és un meravellós docodrama documental dividit en quatre capítols i que ens permeten gaudir, diguem, d'una visió fascinant de l'Índia, fora dels clichés, mentre el cineasta ens parla de la relació entre humans i animals. De fet, el contacte permanent dels humans amb els animals i la presència abrupta de la jungla permeten que Rossellini disseccioni una bellíssima reflexió sobre la condició humana, que tant li interessava, i en la seva influència envers la naturalesa i el món animal, que per ell eren dues connexions essencials pel bon funcionament de la humanitat. Índia va ser la primera aproximació documental del mestre, quan bé deies, que es va fer valer de les pautes essencials del neorealisme, és a dir, no el va abandonar, de fet, el moviment, fins i tot va recuperar molt dels seus elements, a la narració, diguem, de la no ficció. I els resultats van ser exultants perquè Índia és un dels grans documentals universals que a més permeten arrodonir, diguem, una visió de l'Índia com a complement perfecte d'obres tan notòries com la de Satya Hitray i de pel·lícules tan excel·lents com El riu de Jean Renoir, no? La no ficció va ser per Rossellini el veritable motiu de la dedicació cinematogràfica.

En aquest punt havia estat buscant sempre la veritat i aquí va trobar probablement el millor mitjà per intentar cercar-la. Absolutament.

De fet, en l'essència de la veracitat captada pels seus documentals és on resideix el principal sentit de la seva obra, per la qual cosa les seves pel·lícules documentals jo diria que conformen una base fonamental per entendre les seves intencions per una banda, i, per l'altra, allò que realment pretenia amb la creació artística.

Clar, i tot això, a més, va sortir d'un, com deies, d'una sèrie documental i, per tant, d'un encàrrec de la rai italiana. Per tant, aquí, a partir d'aquest encàrrec, es produeix aquest gir també cap a aquest nou mitjà, el mitjà de la televisió, en el qual Rossellini hi va saber una enorme potencial pedagògica i després hi continuaria treballant perquè als anys 60 i 70 bàsicament es va dedicar a la televisió sobretot fent biografies de personatges històrics tant en pel·lícules fetes directament per la televisió com en miniseries i de fet el cicle de la Filmoteca es tancarà justament amb una selecció d'aquestes obres. Entre les quals hi ha la presa pel poder de Per Lluís XIV.

Sí, aquesta és una pel·lícula feta precisament per la televisió francesa, rigorosa i elegant. Jo diria que una de les seves grans fites en l'interès històric a partir de l'eina de la televisió i, per tant, que la Filmoteca aposti per aquestes pel·lícules televisives em sembla un gran encert. Sí, perquè a més costen molt de veure. Costen molt de veure, exacte, i a més que connecten molt amb l'ideal Rossellini, que, com hem anat comentant, no es limita només a l'art cinematogràfic, sinó també a les possibilitats del mitjà televisiu. De fet, Rossellini va fer retrats a la televisió de personatges com Cosme de Medici, de pensadors com Sócrates, Blaise Pascal o René Descartes, de figures religioses com Sant Agustí d'Hipona i d'humanistes del Renaixement com Leon Batista Alberti. Va ser un gran defensor de l'audiovisual com a eina didàctica i pedagògica, com hem anat remarcant al llarg d'aquest especial. I es va convertir també en un innovador del món de la televisió que, a diferència d'altres cineastes, ell sempre va defensar. Fellini, per exemple, era un crític feroig contra la televisió amb totes les seves conseqüències. En canvi, Rossellini li va trobar una eina de suport pedagògic que era molt vàlida i que va escollint justament per completar la darrera part de la seva obra per sobre de les possibilitats del cinema, perquè la darrera part de la seva obra està totalment enfocada a partir de la televisió.

És el que deies al principi, que ell confiava en la humanitat. Aleshores, amb l'arribada de la televisió, suposo que ell hi devia veure justament les possibilitats pedagògiques en comptes de. Doncs una amenaça o algun aparell que podia destruir la cultura cinematogràfica.

Clar, és que ell deia que probablement no s'havia aprofitat prou bé, no? És a dir, que la televisió era un mitjà molt potent. És que és cert, i molt jove. I sobretot, clar, és que molta gent, o molts cineastes, o molts directors que no tenien una experiència tan cinematogràfica, potser van fer un mal ús de la televisió, i se n'ha fet molt, i se n'ha fet molt. Sí, sí, sí. Evidentment, utilitzant-lo de manera correcta i pedagògica, doncs és un metge potentíssim.

Doncs mira, una oportunitat de veure els treballs televisius de Rossellini, que potser de tota la seva filmografia, que són molt extenses, són els més desconeguts. De fet, és una obra realment molt extensa i el cicle que fan a la Filmoteca de Catalunya, que comença ara al novembre, s'allargarà fins al gener. Vull dir que. Podrem gaudir molt de Rossellini. Crec que hem explicat molt bé les claus de la seva obra i ens has carregat de motius per anar a veure les pel·lícules potser no tan conegudes del director italià, com sempre Albert, un goig conversar amb tu i encara més d'una figura com Rossellini.

Doncs el goig és tot meu, Toni. Jo estic molt content, sobretot, d'haver exposat l'obra d'un cineasta tan necessari, no? Especialment en aquests temps de tanta negativitat, tanta discrepància, de manca de respecte general, diríem, no? I com hem remarcat, Rossellini confiava en l'espècie humana, així que a veure si ens aferrem una mica amb aquesta esperança de Rossellini.

Gràcies. Confiem-hi nosaltres també.

I fins aquí el programa d'avui. La setmana que ve tornem amb el videoclub del Joan Enric Barceló i amb totes les estrenes, com sempre. Ja sabeu que podeu recuperar quan vulgueu qualsevol dels programes de La Finestra Indiscreta a catarradio.cat barra finestra. Gràcies, com sempre, per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.